Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ebre. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ebre. Mostrar tots els missatges

20250613

[2672] De Tortosa i la ribera de l'Ebre, 1902 (iii)

 

1902 ca. Horta de Sant Joan (la Terra Alta).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Simó).

1902.  La pesca de la saboga, la Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
'Ribera de Ebro', «Hojas Selectas», núm. 1, pàg. 998-1008 (HDH).
L'espectacle de la pesca amb salabre en aquells temps, amb les famílies dels pescadors a l'ombra dels arbres, i amb una bona fregitel·la de saboga quan lo peix és abundant. Llavors, també podia veure's algun esturió (de tres metres i mig de llarg i tot) que remuntava riu amunt perseguint alguna saboga. 

1902 ca. Tivissa (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Simó).

1902.  La Fontcalda i Tivissa, la Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
«Hojas Selectas», núm. 1, pàg. 998-1008 (HDH).
La rosada florida dels baladres al llarg de certes parts de la ribera ebrenca era tot un altre espectacle natural. S'hi fa també una breu referència al santuari de la Marededeu de la Fontcalda, amb aigües calentes per tractar la icterícia o grogor.  
S'hi van enumerant diverses viles o a la vora o properes al riu, com ara Tivissa, llavors famosa per les ametlles, i que actualment ho és per les cireres. Encara hi era en ús l'ús de la barretina musca. 

1902 ca. Les Roques del pas de Sant Blai, Tivissa (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).
Tivissans amb barretina musca.



1902. Los Masos de Mora d'Ebre (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis.
Les dificultats per al pas del ferrocarril per les riberes de l'Ebre foren manifestes en aquells temps. La futura Mora d'Ebre, llavors eren quatre cases anomenades los Masos de Mora. Lo tràfec de mercaderies amb l'Aragó passava per Garcia, a on hi havia magatzems de vi, gra, oli i altres productes destinats al port tarragoní. La construcció de la carretera amb lo Baix Aragó portà tot aquest comerç fins a Mora, però a la banda dels Masos, que cresqueren de manera exponencial, i aviat se constituí amb municipi propi. 

1902 ca. Los Masos de Mora o Mora la Nova (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Audouard).
Lo pati de carruatges és l'esplanada que avui anomenaríem pàrquing.



1902. La navegació fluvial a l'Ebre, Mora d'Ebre,
La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis.
Lo trànsit fluvial era ben potent en aquells darrers decennis del segle XIX. Les rescloses facilitaven lo pas de l'assut. De tota manera, ja anava de baixa. L'obertura del tren va retornar a Mora, tot i les dificultats de no disposar encara de pont. Calia travessar lo riu per mitjà de dos barcasses acoblades, però només quan lo riu baixa amb aigües tranquil·les.



1902. Garcia (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 
(foto Audouard).
Lo túnel del ferrocarril al Pas de l'Ase. 

1902 ca. Lo Pas de l'Ase (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Flix (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 
(foto Simó).
Les envistes del castell arruïnat de Flix i la barcassa plena de llauradors a punta de dia.

1902 ca. Lo pas de barca d'Ascó (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).



1902. Lo Pas de l'Ase (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 
Lo pas pel Pas era ben perillós: la sendera era estreta i relliscosa, i al llarg del camí hi havia tot de creus de fusta i branques, que recordaven algun ésser estimat que s'hi havia estimbat. Servien com de senyalització del perill. Amb la construcció del tren, cap al 1890, varen desaparèixer. 
En aquells temps, el primer congost aigua avall d'Ascó era conegut com lo Pas de l'Ortiga, nom que s'ha perdut. Avui tot és Pas de l'Ase. Davant per davant d'Ascó, a l'altre costat del riu, enllà de l'actual nuclear, lo poble de Vinebre era conegut pel vi blanc de missa. La Torre de l'Espanyol, una mica més amunt i a l'interior. 

1902 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).



1902 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Lo Pas de l'Ase (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 
A l'entrada del gran meandre o colze que forma la península a on hi havia lo poble vell, hi hagué una sínia gran (horitzontal, diria) per a elevar l'aigua per al reg. També a Mequinensa n'hi hagué un parell, de rodes per a elevació d'aigua. Solien fer un xerric continu, que durant la nit se sentia des de ben lluny. 
De molins fariners muntats sobre dos barcasses  acoblades, n'hi hagué uns quants al llarg del riu. L'aigua que hi passava entre les branques era la que movia la pedra, dins una caseta de fusta a la qual s'hi arribava des de la vora per una passarel·la de fusta. En començant lo segle XX, aquests molins ja eren gairebé desapareguts.
Riu amunt de Flix, Riba-roja i Faió. Entre aquestes dos poblacions, l'antic i desaparegut lloc de Berrús.  

1902 ca. Flix (la Ribera d'Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Faió (lo Matarranya).
La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 
Lo pont del tren atreia l'atenció del visitant en arribar a Faió. La catalanitat lingüística és testimoniada per la canalla de la vila. 

1902 ca. Faió (lo Matarranya).
La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 
L'estació havia canviat l'economia del poble, per ser la més propera als pobles del Segre i Cinca. Lo poble vell tenia grans desnivells, de manera que hi havia cases de quatre pisos, i tant lo de dalt com lo de baix sortien a nivell del carrer respectiu. Com també passava a Fraga, de manera que s'hi podia veure un tossino o una somera que hi treien lo cap, per la finestra de l'esgolfa.

1902 ca. Pont dell ferrocarril sobre lo riu Matarranya.
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Audouard).


1902. Faió (lo Matarranya).
La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 
S'hi comenta lo curiós remolí de l'aigua que, al pedret de la desembocadura del Matarranya a l'Ebre, feia que el corrent de l'afluent anés riu amunt i les embarcacions anaven amunt en lloc d'avall. D'allà per amunt, començava la zona més minera. 

1902 ca. Pont dell ferrocarril sobre lo riu Matarranya.
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).
La Mequinensa com encara en temps de la infantesa de Jesús Moncada, abans del pantà de Riba-roja.


1902. Mequinensa (lo Baix Cinca).
La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 
La vila de Mequinensa, a l'aiguabarreig de tres rius, havia sigut centre comercial destacat, però amb les línies fèrries lluny, havia minvat la seua riquesa. S'hi confirma la catalanitat lingüística dels habitants. 
A començament del segle XX, llims i fangs no tenien preses retentives dels sediments del Delta. 


[2671] De Tortosa i la ribera de l'Ebre, 1902 (ii)

Quinalafem.blogspot.com

Posted by
Labels: , , , , , , ,

20250606

[2670] De Tortosa i la ribera de l'Ebre, 1902 (i)

 

1902. La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
«Hojas Selectas», núm. 1,pàg. 825-832 (HDH).
Lo descobriment de la ribera de l'Ebre catalana, en un temps de poques i males comunicacions terrestres. L'autor arribà al 1862 per primer cop a Tortosa embotit en una diligència amb 21 passatgers, fa l'entrada pel pont de barques i, passat l'arc del Romeu, pot finalment baixar a estirar les cames i menjar alguna cosa. L'estil amè d'en Cels Gomis (1841-1915), folklorista, enginyer i republicà empedreït, en fa molt entretinguda la lectura, malgrat lo text en castellà, propi d'aquells temps de diglòssia i dificultats per a la nostra llengua.

1882. Tortosa (lo Baix Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
Tortosa, 1882, abans de l'enderroc de les muralles.

1902. La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
«Hojas Selectas», núm. 1 (HDH).
D'acord amb la seua vena folklorista, ens conta la llegenda del robatori de la relíquia de la Santa Cinta i com lo lladre no pogué passar de mitat del pont. Tants segles de dictadura religiosa catòlica, n'han creat tantíssimes arreu dels nostres països i d'Europa, de contalles pietoses. Hi hagué una plaqueta al pont de barques que la recordava.

1888. Tortosa (lo Baix Ebre), la Ribera de l'Ebre (foto Masdeu).
«Hojas Selectas», núm. 1 (HDH).
Vista general de Tortosa, amb lo pont de barques en primer terme, des del marge de Ferreries. Lo palau episcopal era lo gran edifici que hi havia davant mateix del pont. Se suposa que l'edifici remetia a fonaments romans i tot. Al seu costat, cap a la dreta, l'antiga casa senyorial de Villoria, a on posà al 1585 lo mateix rei Felip II. 


1888. Tortosa (lo Baix Ebre), 
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
Lo palau episcopal, i la catedral al darrere, sempre tapada a la vista fins fa pocs anys.

1888. Tortosa (lo Baix Ebre), 
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
L'estació de ferrocarril de Tortosa a Roquetes (1885) en primer terme, a l'angle destre. 

1888 ca. Tortosa (lo Baix Ebre), 
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
La vista de perfill del pont de barques tortosí ens en mostra les particularitats.


1902. La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
«Hojas Selectas», núm. 1 (HDH).
L'aspecte vetust de la ciutat vella contrastava amb los nous eixamples, com lo del Temple i Ferreries. Al 1869, ja hi havia tren, que travessava l'Ebre amb un magne pont de ferro, però amb greus inconvenients: «és una veritable ignomínia per als qui el projectaren i per als qui en permeteren la construcció, ja que és tan estret que els que el travessen dalt del tren no poden ni guaitar per les finestretes sense perill de restar decapitats». Calia que a les estacions s'avisés d'aquest fet. Quina gràcia, oi?

1901. Tortosa (lo Baix Ebre), 
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
Lo pont de barques se cremà al juliol de 1892, i al seu lloc se'n feu un de ferro, dit vulgarment de pago. L'Estat n'aixecà un altre entre aquest i el del ferrocarril, però només s'adequà per a vianant, perquè no s'hi feren los terraplens per a l'accés dels carruatges i només disposava d'una escala de fusta per accedir-hi.

1901. Tortosa (lo Baix Ebre), 
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
Lo pont de l'Estat va passar a ser lo pont principal de la ciutat. Lo del ferrocarril s'ha reconvertit en traçat de via verda.

1902. La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
«Hojas Selectas», núm. 1 (HDH).
Lo 17 de maig de 1869, aprofitant l'avinentesa de la inauguració del pont, s'hi signà lo Pacte federal de Tortosa, de part de representants de partits republicans de tots los territoris de l'antiga Corona catalanoaragonesa. L'autor repassa també l'estat de l'horta tortosina, amb recs d'arrel aràbiga. 

1888 ca. Tortosa (lo Baix Ebre), 
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
Les barraques tortosines, amb lo llagut a vora la porta de casa.

1902 ca. Tortosa (lo Baix Ebre), 
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
L'antiga font de l'Àngel tortosina.

1902. La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
«Hojas Selectas», núm. 1 (HDH).
Aigua i fem, miracles fan, diu la dita dels pagesos ebrencs. Segle XIX endins, encara vestien a l'antiga; en començant lo XX, ja no n'hi quedava cap amb les peces de roba tradicionals. També havia desaparegut lo monyo de picaporte de les dones pageses, un recollit amb ret afegida que facilitava lo treball i evitava lo cabell deixat anar, cosa mal vista i pecadora segons los xamans (catòlics) d'aquells temps. Després vingueren monyos d'ensaïmada, també desapareguts amb la nova centúria.

1902 ca. La Ràpita (lo Montsià).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
Una plaça de bous tradicional, feta de carruatges i tartanes. Fixeu-vos amb l'expectació: ple fins dalt als terrats.

1902. La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
«Hojas Selectas», núm. 1 (HDH).
No hi podia faltar referència al general carlí, Cabrera, tortosí de naixement, i al qual, de jovenet seminarista, havien conegut los pares de l'autor.

1902. La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
«Hojas Selectas», núm. 1 (HDH).
Les estrelletes de l'ermita tortosina de Mitan-camí. 
Molt interessant la nota dialectològica sobre la consonantització del diftong  —ue > —ve: claveta, bovet, povet... a tota la part baixa de la ribera ebrenca. 
Remembra l'autor unes conferències del geòleg valencià Josep Jaoquim Landerer en aquells temps dinovescos a la ciutat tortosina que hagueren de suspendre's per la desaprovació de la catòlica audiència, «una gente que se empeñaba en cerrar los ojos a la luz de la Ciencia», frase que de passada ens descobreix lo pensament d'en Cels Gomis.  

1902 ca. La Ràpita (lo Montsià).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
La imatge de la pàgina és per al balneari d'en Porcar, llavors recentment renovat. 
També hi fa esment de la gelada immensa del 1829, que arribà a congelar lo vi de les botes i, és clar, tot lo riu Ebre, cobert d'una capa de glaç de tal gruixària que alguns hi pararen taula per berenar, que documentaren notarialment.

1902 ca. Tortosa (lo Baix Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
Les obres dels pilans del pont de l'Estat.
1902. La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
«Hojas Selectas», núm. 1 (HDH).
Lo Delta de l'Ebre, d'Ampolla (barri del Perelló en aquells temps) per avall. L'Ebre encara tenia dos goles, origen de l'illa de Buda o de la bova, a on hi hagué lo famós far o Gegant de Ferro, com en deia la veu popular. En aquells anys, los sediments eren abundants: encara no s'havia fet cap dels embassaments que en tallarien l'afluència al llarg del segle XX.

1902. La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.
«Hojas Selectas», núm. 1 (HDH).

1902 ca. Tortosa (lo Baix Ebre).
La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Masdeu).
Lo pas de la barcassa o pont volant: s'establí al 1892 i funcionà fins al 1906. Era l'alternativa barata al pas de peatge del pont de la Cinta, i mentre no arribaren les escales del pont de l'Estat.


[2672] De Tortosa i la ribera de l'Ebre, 1902 (iii)


[2521] De l'illa de Buda als Balcans (o de la bova i la balca a l'ofici de cadirer)
 


Posted by
Labels: , , ,

20210430

[2270] La crescuda del Segre, Cinca i Ebre al 1853

 

1891. Lleida, crescuda del Segre a Cappont.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1891-10-26) (MdC).
Esplèndida panoràmica a contrallum del Segre crescut i arribant als peus de les cases del Cappont. Encara no hi havia cap embassament als rius del Pirineu, i les pluges de tardor o el desglaç primaveral solien acabar de manera sovintejada en fortes avingudes. Probablement, o sense el probable, la primera riuada retratada de la ciutat, obra d'aquest pioner de la nostra fotografia, enginyer de mines de professió. Per això, la imatge mostra una presa elevada, perquè fou feta des del pis de l'oficina governamental de mines que hi hagué en un dels edificis entre la Paeria i la plaça Sant Francesc. El Cappont era tot una horta fins als turons de la Bordeta, al fons. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Heraldo», de 31 de maig (BDH).
Crònica del desbordament del Segre del 24 de maig d'aquell any, ben just acabada la festa major, que «lo recordaran con horror y espanto los vecinos de esta ciudad». S'hi diu que el riu s'esbarrià fins a un quart de llegua horta endins, cosa que equival a un quilòmetre o més. El dia 21 «apareció por la parte de Aragón una nube enteramente negra, que estendida por la ribera del Segre, despidió acompañada del levante una manga de agua». L'endemà la pluja continuava i el riu creixia, «pero sin extralimitarse de su gran cauce, cuyas avenidas son frecuentes... con el deshielo de las nieves». La precipitació recollida al llarg del curs del riu i la suma del desgel feien témer a la tarda del dia 23 una enèsima riuada a la ciutat. Efectivament, «a las tres de la madrugada de ayer [dia 24], impelida por las murallas de esta ciudad, traspasó inmediatamente la huerta convirtiéndose en un torrente con tal velocidad que arrasaba las casas y descuajaba los árboles». Els masos de pagesos i les cases d'estiu d'alguns rics lleidatans van restar, doncs, arrasades. 

Les muralles de Lleida, en efecte, encara no havien estat enderrocades, cosa que no passaria ben bé fins a partir de 1860. Serviren, durant segles, per protegir la ciutat dels embats recurrents de les aigües sicorianes, ves per on. Amb els mitjans del seu temps, no eren pas carallots les gents del passat. 

Però riu amunt, a la punta de l'aleshores nou passeig de Fernando (pel rei espanyol), que s'acabava sense estació, el corrent cabalós penetrà pel camí i tombant la paret de la muralla «inundó inmediatamente el paseo, jardín y casas inmediatas, temiéndose que el puente por cuyos ojos apenas daban paso a las aguas se hundiese». Les cases de la part més baixa de la ciutat, les que feien de muralla al riu, des de la Magdalena fins al carrer Major, van negar-se sense respectar ni particulars ni oficines del govern, com les de la plaça Sant Francesc, amb els dipòsits de sal contigus, que també foren afectats. La ciutat entrà en alarma quan va fer-se córrer que l'església d'aquesta plaça podia caure d'un moment a l'altre. Calgué que un parell d'arquitectes locals verifiquessin l'estat de l'edifici i de les oficines adjacents: no caurien, però se n'ordenà l'evacuació, especialment dels calés que el governador civil (espanyol) allà hi tenia d'impostos i taxes vàries. Perquè l'aigua continuava pujant, tant que saltà per la muralla de Sant Francesc i hi tombà la garita del cos de guàrdia. 

Davant la difícil situació, el senyor Bisbe ordenà que a la tarda hi hagués rogatives a tots els temples de la ciutat «para implorar la Divina clemencia». Era el que el catolicisme imposava en aquelles dates. Els pobres pagesos afectats eren els qui havien rebut la pitjor part de l'embat de les aigües i estaven desesperats perquè ho havien perdut tot, «que con lágrimas en los ojos esponían su piedad y el tormento que les ocasionaba sus desgraciadas familias».

El riu Cinca també baixava ben a l'ample, i s'havia endut el pont de Montsó. A Fraga, els cotxes de correus i diligències no gosaven passar pel pont, i restaven aturades a la posada que hi havia als afores, al marge dret del riu, ja que la ciutat vivia encara aturonada al costat esquerre. També a Balaguer i riberes del Segre riu amunt els danys foren notoris. Però sense cap mort, que se sabés fins aleshores. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
 Crònica de l'endemà de la crescuda sicorina, una més al llarg dels segles, abans que al segle XX els pantans en frenessin l'avinguda, al riu i als seus afluents. Segons la notícia, les aigües van enviar «en más de un cuarto de hora» l'horta lleidatana. Vol dir que tenien una extensió que s'allargava terra endins un quart d'hora de caminar, entre mig i un quilòmetre. 

«Las murallas de la ciudad amenazan ruina». A base de segles, la força de les aigües que hi anaven a xocar les devia haver castigat summament. I aquell barri per a on entrà l'aigua, pel Carme i la Magdalena, moltes cases s'hi trobaven en perill de desplomar-se. La gent es carregà els estris més vitals al damunt i començaren a traure'ls cap a llocs més segurs, Lleida amunt. El carrer Major, amb els edificis més oficials i governatius en aquella època, també en fou afectat en bona proporció. 

Diu que s'hi feren pregàries per a la minva de l'horrorosa inundació i que es manà que la il·luminació es mantingués encesa tota la nit. Diria que encara no hi havia llums de gas (o si n'hi havia, la xarxa n'era minsa), i que s'havia de tractar de fogueres: eren per evitar el pillatge durant les hores fosques nocturnes. Sembla, doncs, per les exclamacions del cronista, que es tractà d'una de les avingudes més fortes del riu en aquell segle. En vindrien altres, com la de 1866, que s'emportà una part del pont, que fou substituïda per un entramat de fustes. I la de 1907, que se l'endugué definitivament i donaria pas al pont de ferro de 1911. L'altra avinguda desastrosa per al pont fora al 1938, però aquest cop no fou culpa de l'aigua, sinó del foc. Del foc bèl·lic de la dinamita. 

1853. Balaguer, crescuda del Segre.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
També a Balaguer l'embat de les aigües va causar estralls aquell 2 4 de maig, «día de susto y consternación» per la inundació de bona part de l'horta balaguerina. Amb tanta força que si dura una mica més «hubiera arrastrado en su corriente toda una calle de casas, la más dilatada del pueblo», o sia, el carrer del Pont. Això sí, que no faltés: durant tota la tempesta, les esglésies exposaren el Santíssim per a les pregàries oportunes dels fidels. A Lleida, l'embat encara fora més gran: caldria sumar-hi les aigües recollides de la Ribagorçana a Corbins. 

1853. Montsó, crescuda del Cinca.
«La Nación», de 31 de maig (BDH).
El gran pont penjant de Montsó, recentment estrenat feia només tres anyets, fou tombat per la força de les aigües del Cinca en aquella avinguda del 24 de maig d'aquell any. Feia un any, al 1852, que el riu s'havia endut el pont penjant de Fraga, del mateix constructor barceloní, Casa Clavé i dirigits per l'enginyer Pindullers (Pere Andrés de Puigdollers). Casualitat o mala construcció? No ho sabrem ja mai.

1891. Lleida, crescuda del Segre a Cappont.
Foto: Lluís Marià Vidal i Carreras (1891-10-26) (MdC).
Detalls d'una crescuda del Segre a final de segle XIX, probablement la primera retratada. Vistes a l'exigu Cappont existent encara llavors. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España, d'1 de juny (BDH).
L'avinguda de les aigües vingué acompanyada de 36 hores de pluja seguida, amb una gran tromba huracanada d'aigua a la matinada del 23 al 24, quan les aigües començarien a pujar. La força del vent durant la nit s'emportà alguns plataners del passeig de Ferran. Les aigües crescudes esbarriaren els troncs i rais estacionats a tocar del pont. L'amplada del riu arribà a 1200 vares, quan la llera habitual que cobria el pont vell no devia passar de 150. La crescuda durà tot el matí del 24, fins a migdia, i tota la Lleida baixa restà negada de les aigües, des del carrer Magdalena fins al mercat de Sant Lluís. La plaça de la catedral es convertí en una bassa i per passar calia transitar per l'interior del temple. 

El pont vell aquest cop resistí, però aviat claudicaria, tretze anys després. Diu la crònica que des dels temps de Blondel, al 1787, la ciutat no havia patit una tan gran crescuda.

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España, d'1 de juny (BDH).
Les greus conseqüències en foren la desaparició dels horts, la pèrdua de collites, l'aviament de fusta de les serradores, la destrucció de la presa de la sèquia de Torres, que agafava l'aigua una mica riu amunt del pont. El revellí o fortificació triangular al cap del pont, arrasat, i l'edifici del cos de guàrdia a la plaça de Sant Francesc, desaparegut. Les oficines de la hisenda governativa, de correus i de l'estanc estatal de tabacs a l'antic convent de l'església d'aquesta plaça, negades completament. 

Les inundacions d'aquella primavera també es reproduïren als rius Anoia i Llobregat i Besós. En aquest darrer cas, el primer camí de ferro, ben just inaugurat feia quatre o cinc anys, restà intransitable. A Molins, temeren que el Llobregat no s'emportés aquell grandiós pont que el creuava, la barca d'Olesa per travessar-lo anar a parar al mar amb un carro i el carreter a dins.

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Ressenya de les destruccions del temporal a Catalunya. La muralla de la ciutat feia que les aigües s'haguessin d'expandir cap a les hortes del Cappont per força.
1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Després del Cinca i el Segre amb les Nogueres, vindria la crescuda de l'Ebre. La ciutat de Tortosa en patiria els estralls més forts als barris de la part baixa, i la gent hagué de desallotjar les cases. El soroll de les aigües era espantós. 

1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«La Época», de 3 de juny (BDH).
Detalls de les destrosses causades per la sortida de mare de l'Ebre a Tortosa en aquell espisodi de pluges i desgel primaveral. S'hi descriuen els tràfecs per traure la gent de casa seua amb barques, car els carrers eren inundats. Al poble de Benifallet, «más de la mitad del pueblo... ha desaparecido».




1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Áncora», de 7 de juny (BDH).
A poc a poc, tota la premsa estatal (espanyola) s'anava referent a les inundacions de Lleida. Potser alguns diaris hi enviaren corresponsals, altres anaven refent amb castellana prosa la descripció dels fets i la situació creada. 

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Áncora», de 7 de juny (BDH).
A cada article, sempre coneixen algun detall nou o altre. Com ara que els cabals de la hisenda pública inundada, de la plaça Sant Francesc, es dipositaren a la Catedral. Cal creure perquè consideraren que era un lloc de confiança. O que la Paeria convocà els lleidatans a processó, al vespre, amb espelmes i tot: era una manera socialitzada i comunitària d'aconduir la frustració de la gent, fer catarsi espiritual i desviar la fúria cap a la voluntat divina, i que ningú no prengués mal. A més, hi hagué èxit de comunicació amb el Senyor, «pues se notó que desde que salió la procesión general de rogativa comenzó a amenguar el río». Ves que bé, oi?

1853. Lleida, crescuda del Segre.
«El Heraldo», de 9 de juny (BDH).
A més de l'horta lleidatana de Fontanet, les destrosses sovintejaren en els pobles riberencs del Segre riu amunt. Molts dels ponts en quedaren afectats, la muralla de la ciutat de Lleida des de Ferran fins a Sant Antoni restava en estat precari, a mercè de futures avingudes d'aigua. 


1853. Lleida, crescuda del Segre.
«La España», de 10 de juny (BDH).
A la premsa dinovesca era freqüent que un diari inclogués copiat de cap a cap un article d'un altre diari, citant-ne la font. No només una referència, sinó tot l'article sencer!

1853. Lleida, crescuda de l'Ebre.
«Diario de Palma», de 16 de juliol(BDH).
Detalls històrics de les inundacions de l'Ebre a Tortosa, d'entre 25 a 30 pams (per tant, entre 5 i 6 metres) vuit vegades entre 1468 i 1787. I quatre vegades fins a la meitat d'aquell segle XIX. 

1853. Tortosa, crescuda de l'Ebre.
«Diario de Palma», de 16 de juliol(BDH).
Repàs cronològic als fets desgraciats d'aquella pujada d'aigua de l'Ebre i dels moments d'angoixa i desesperació viscuts: «Neptuno era el dueño absoluto de Tortosa».





Posted by
Labels: , , , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)