[2652] Los orígens de la Secció Esportiva de l'AEM

 

1926. La Secció Esportiva de l'AEM i Club Futbol Clavé.

«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).

Lo primer equip dels exmaristes s'anomenà C.F. Clavé, pel simple fet que la redacció de la revista de l'associació (Cultura y Acción) hi tingué històricament la seu, al carrer Clavé lleidatà. Aquell pre-AEM no vestia la samarreta blava que els feu famosos per cedir l'equipació pròpia a l'hora de fundar, juntament amb la resta d'equips de la ciutat que quedaven, lo Lérida Balompié de la postguerra, al 1940.

  «Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).

La revista de l'associació als anys 50, pas al 1926 com figura erradament a l'hemeroteca. No hi figura data, però s'hi fa un repàs de la secció esportiva de l'AEM fins a l'any 1952.

1926. «Cultura y Acción: revista noticioso-educativa» (FPIEI).

La revista mensual de l'associació dels exmaristes fou fundada abans de la guerra, al 1926. La seu al carrer Clavé donà nom al primer equip de futbol que tingueren. És curiós notar com, en aquells primers equips de futbol lleidatans (i d'altres ciutats grans), los jugadors s'agruparen en equips per ideologia social i política: los republicans al Joventut, los botiguers al Calaveres del CADCI, los ferroviaris, la Unión Deportiva Obrera, los catòlics fejocistes de la FJCC-Federació de Joves Cristians de Catalunya, los exmaristes... Fora interessant que algú en fes la llista amb l'adscripció ideològica corresponent. D'alguna manera, doncs, lo futbol actuà com a vehiculador de la diferència i oposició de classe, i traslladava la pugna al terreny de joc. Pensem que en aquells temps lo futbol no era estratègia ni existia encara lo cruyffisme: tot era força física i cap endavant. 

Similarment, amb los equips dels pobles: cadascú podia defensar los colors propis, fins i tot blasfemar i escarnir des de la barrera los dels pobles veïns... Aquesta fou una de les bases de l'èxit i ràpid arrelament del futbol: la canalització de l'antagonisme en rivalitat competitiva, alhora que eina de comunió espiritual amb la (teua) col·lectivitat. I així seguim...

1926. «Cultura y Acción: revista noticioso-educativa» (FPIEI).

Portada del núm. 4, d'abril. En castellà: no hi hagué prou valor per fer lo pas a la llengua dels alumnes, i seguiren la més fàcil tendència diglòssica del moment.

La Secció Esportiva de l'AEM i C.F. Clavé.

«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).

Diversos exalumnes que ja jugaven en altres equips de la capital feren el cop de cap de fundar lo seu propi equip. Sembla que entre 1926-27, l'equip ja rutllava. Als fantàstics (bé que en castellà, o és que l'esport de la terra es mereix la llengua de la terra?) Cuadernos de Futbol. El fútbol en Lleida: de los orígenes a la consolidación del fútbol comarcal (1910-1937) (y III), de Xavier Torrebadella (enllaç) s'explica que

«Hacia 1925 un grupo de animados ex alumnos del Colegio de los Hermanos Maristas organizó un equipo de fútbol que, a la postre, se concretó como la «Sección Exalumnos Maristas» (AEM) (Diario de Lérida, 2/06/1926, p. 3). En este equipo, que llevaba el nombre de Clavé FC, se encontraban los señores Piedra, Montagut, Días, Balaguer, Quintillà, Medina, Peinado, Quintana, Torrero y Baiget. A partir de 1931, las actividades de la Sección Deportiva se detuvieron unos años, puesto que las circunstancias políticas de la época limitaron sus ambiciones. En 1934 volvieron las actividades deportivas con el impulso y la dinamización del hermano Castrasana (Asociación Ex-alumnos Maristas, s. a.). En 1936 la entidad adquirió unos terrenos en la carretera de Corbins donde instalaron un campo de fútbol, que hoy todavía existe con una importante vitalidad futbolística. Tras la Guerra Civil, la AEM era la única entidad futbolística que quedaba y de la que surgieron los elementos futbolísticos para fundar el «Lérida Balompié», el equipo antecesor de la actual Unión Deportiva Lleida (Moncayo 1996). En los primeros años del franquismo del fútbol de la AEM sobresalieron jóvenes que nutrieron los primeros equipos de la ciudad. La Sección Deportiva AEM tuvo durante los años cuarenta y cincuenta un destacado en otros deportes como el atletismo o el baloncesto. En la actualidad, la AEM, en su vertiente deportiva, es considerada la entidad más antigua de Lleida».

La Secció Esportiva de l'AEM i C.F. Clavé.

«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).

Los primers anys de la República (espanyola), l'AEM afluixà l'activitat, però amb lo triomf de les dretes al 34, reprengué la pràctica esportiva, amb nova secció de futbol i també de bàsquet i atletisme. L'arribada de la guerra marcà una nova aturada fins al triomf feixista: lo nazionalcatolicismo oferí nova vida a l'associació. D'una banda, fou pilar essencial del nou club futbolístic de la ciutat; de l'altra, fou capdavanter en l'esport base. El camp de la carretera vella de Corbins, encara en ús, fou la base d'aquest nou període. Torrebadella cita, però, l'any 36 com a any d'adquisició d'aquests terrenys per tal de poder abandonar lo camp de les escoles de Llívia, molt malmès i més lluny de la ciutat.

La Secció Esportiva de l'AEM i C.F. Clavé.

«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).

Una època brillant: les dos primeres dècades d'aquella dura postguerra. La foto de l'equip 1950-51 sembla presa al camp de l'AEM, a la carretera de Corbins, circumdat per una paret de totxo, amb alts pals per a banderes i banderins decoratius, quan calgués.

La Secció Esportiva de l'AEM i C.F. Clavé.

«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», ca. 1952 (FPIEI).

La imatge és presa al Camp d'Esports, el vell camp de la Joventut Republicana llavors confiscat per les noves autoritats dictatorials. Cap als anys 50, l'AEM disposava de dos equips, amateur i juvenil.

1948. La Secció Esportiva de l'AEM.

«Cultura y Acción. Folleto extraordinario», de juny (FPIEI).

L'equip de l'AEM aquell any jugà el Campionat Urgell, competició de quatre esquadres de centres escolars catòlics, llavors a l'abast de pocs. A la pública, feina rai.

2010. «Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida».

Resum dels orígens i història d'aquesta associació cultural i esportiva. La secció artística «ha estat un dels grups amateurs de més durada i prestigi», sobretot per la representació dels Pastorets. La secció esportiva d'handbol va arribar a competir a la lliga estatal (espanyola). A partir de l'any 71, la tercera etapa de l'entitat, després dels orígens i de la represa de la postguerra, tingué com a referent les noves instal·lacions del camp de la carretera de Corbins, llavors anomenat «Camp d'Esports Recasens». La tasca formativa en l'esport base, ara bàsicament futbol, l'ha convertit en un referent a les comarques ponentines.

[2155] Primeres notícies del foot-ball lleidatà, més

Quinalafem.blogspot.com

[2529] Club Futbol Artesa de Lleida, 1949

 

1949. Club de Futbol Artesa de Lleida.

Navegant, navegant, de vegades trobes allò que no busques. Pura serendípia. En aquesta ocasió, un cartell de futbol entre equips dels pobles lleidatans, de punta a punta del Segrià. L'any 49 del segle passat era encara un any dels durs, d'aquella postguerra feixista (espanyola), i tot en el castellà obligat. El control polític, moral i social eren presents a cada racó, a cada activitat, a cada casa gairebé. L'adoctrinament nazionalcatolicista (espanyol) funcionava a cor què vols, i asfixiava i liquidava la més mínima expressió de diferència, no diguem ja de dissidència, de llibertat d'opinió i de tota altra mena. La gent era necessitada de vies d'escapament. Una d'aquestes, aquell ominós règim la va trobar en el modern joc de la pilota: el futbol. 

Als nostres pobles ponentins, la dècada del 1920 va marcar el naixement de la majoria de clubs, alguns fins i tot en la dècada anterior, sobretot a la ciutat de Lleida. La dècada republicana foren anys d'afermament i arrelament popular d'aquest esport. Després del trencament social imposat pels vencedors de la contesa bèl·lica, el futbol renaixeria ben aviat com un dels pocs espais d'oci del jovent (masculí, és clar), que permetia de sortir del poble i conèixer món tot passant-s'ho la mar de rebé. Ni que només fossin partits amb els equips dels pobles veïns. Això sí, sempre sota la vigilància de la prototípica parella de guardiacivils (espanyols), amb capa i barret, que hi feien cap. 

 

A banda de les lligues dites regionals, que agrupaven equips de diferents pobles que, si guanyaven la lliga, pujaven a una categoria superior amb més pobles, aquests generalment més grans, era freqüent que es diputessin partits de festa major, amb un trofeu en joc. El partit de futbol esdevingué un dels actes principals de la festa. Els jugadors eren gairebé sempre, per no dir totalment, del poble. No hi havia fitxatges forasters, excepte en aquests partits de festa major, en què alguns equips, per falta d'efectius per raons vàries, havien de manllevar jugadors de pobles veïns. Llavors, aquesta situació era degudament informada als cartells, com en aquest que tenim a la vista: el C.F. Almatret era «reforzado» i s'hi indicava el poble del qual procedien dits reforços. 

En fi, què us en diré més d'aquell futbol pedestre als nostres pobles de la profunda postguerra del segle XX? Doncs que els camps de joc eren això: camps de terra, sovint farcits de pedretes que et pelaven els genolls a cada petita caiguda. Al meu poble, a Alcoletge, havia sentit a dir que el rectangle de joc, als peus dels antics dipòsits d'aigua (ja desapareguts, substituïts de fa pocs anys per una pista poliesportiva oberta, només amb teulada), que l'havien cavat a pic i pala i carros amunt i avall pel vessant del tossal. Potser només fou així en part, que si no, cal traure's el barret davant la ingent obra. L'anterior no era ni camp, situat als darreres dels corrals del carrer Major (allà a on hi ha la cooperativa i resta de magatzems, al carrer del Carme), i a on sovint hi passaven regalims d'aigua bruta que n'eixien dels femers.  

I així, si fa no fa, a cada poble. No fou fins als anys 80s que arribà la moda de fer-hi grades de formigó pelat i una petita tribuna d'uralita, abans de la febre de fitxatges forasters, que començaren cobrant amb garrafetes d'oli i acabaren reclamant petits dinerals que portaren els clubs a la ruïna i als joves del poble a la banqueta. Fou una de tantes conseqüències de la febre de nou-rics, arribada a tots els racons del país. L'altra, fora l'arribada de la gespa, després substituïda per l'artificial. 

1949. Club de Futbol Artesa de Lleida.

Fixeu-vos com es disposaven els noms dels jugadors al full: en autèntica alineació futbolística, amb el porter al capdamunt, defensa mínima, migcamp ben poblat, i resta tothom a l'atac. Els resultats solien, doncs, ésser abundants de gols. 

La meua filla li ha preguntat a son padrí artesenc, llavors encara adolescent, si recordava algun d'aquests xicots que hi jugaven. Aquesta n'és la ressenya: 

• Porter: Carles Mir i Guiu: el 'Carlets', òbviament del Cal Carlos, que de més gran fou conegut, si no m'erro —ho afegeixo de collita pròpia— com un dels millors cassolaires del poble, aquell a qui s'encarregava la gran cassola popular de la festa major als anys 80 i encara 90s del segle passat. 
• En Pere Florensa era un jove, la família del qual procedia de Vilanova de Segrià.
• En Josep Puyol i Reñé jugà amb el Lérida Balompié, visqué molts anys a Artesa, i la família era vinguda de Barcelona, dita de cal Carreter. L'any 47 l'equip lleidatà ja havia quedat refundat com a Unión Deportiva Lérida, de tercera divisió.
• En Jaume Puig i Argilés era de cal Julian, i arribà a metge. 
• En Josep Domènec i Garròs: suns pares tenien botiga, un petit negoci de roba.
• Josep París era de cal Josep de la Juanita.
• En Josep Liarte i Bonastra. 
• En Salvador Barberà i Drudis, era dit el Salvador de la trena. 
• D'en Pedra, Planella i Bosch no en té referències. Sembla que eren reforços. Però que no degueren ser comunicats als organitzadors. 

El padrí Isidre (o Isidro, o també Agidro en popular lleidatà familiar) és nascut de l'any 32, i, per tant, ja passa dels noranta, amb plenes facultats mentals. Encara aguanten prou bé, marit i muller, sols a casa, amb el suport de fills i amb les alegrie i algun maldecap de netes i net. La millor, o una de les millors maneres d'envellir: envoltat dels teus, de les teues coses, dels teus racons, del teu hortet, dels teus records, del teu poble. Els meus pares també visqueren aquesta benedicció del seu darrer llarg tros de camí. 

Res a veure amb la vida de granja, i ho dic amb certa connotació positiva per al mot i amb perdó de tothom (i amb sort de qui hi pot aconseguir plaça pública, perquè pagant és una autèntica ruïna). Aquest és l'estil de vida que ens espera a la següent generació als anys que porten al finiquito, que deia un que ja colga. I és que no et pots fer vell ni cobrant, que deia aquell altre.

Per molts anys i amb tot l'agraïment, padrins Isidre i Olga!

1939-1947. Lérida Balompié.

La guerra interrompé la pràctica esportiva i desmanegà estructures esportives i clubs. En acabada, les noves autoritats ocupants van permetre la creació d'un club amb les restes d'alguns dels que hi havia hagut, com el Lleida Sport Club, l'AE Calaveres i, principalment, l'AEM. De fet, el color blau de l'equipació dels maristes fora el color identificatiu del club franquista, i a partir de 1947, també de la UD Lérida, nascut de la fusió del Lérida Balompié i del club de futbol dels militars destacats a la ciutat, el CD Leridano. L'escut de la Unió Esportiva nasqué inspirat en el del seu predecessor. 

1949. CF Juneda.

Programa de la Festa Major (enllaç). Un parell de partits, amb l'equip local «reforzado po valiosos elementos». El segon matx, contra el C.F. Puigverd de Lleida.

[2470] El derbi barceloní, sempre més que un partit de futbol

Quinalafem.blogspot.com

[2470] El derbi barceloní, sempre més que un partit de futbol

 

1930. El derbi barceloní de futbol.

Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).

Ara que aquests dies es parla del mal comportament dels ultres periquitos en el darrer partit que va donar la lliga al Barça, cal recordar que això de la rivalitat dels seguidors d'aquests dos equips del nostre Cap i Casal ja ve de lluny. Fins i tot ha merescut una entrada a la Viquipèdia (enllaç). 

La tírria dels uns cap als altres ve des dels inicis mateixos d'aquest esport a la capital, i cap a la dècada dels vint del segle passat, ara en fa cent anys, esclatà amb virulència. De manera que, des de llavors, l'autoritat governativa (espanyola) es curava en salut: la portada de la revista, que feia una única foto, ens mostra tot el camp envoltat per una infinita filera de guardiacivils, amb fusell i tot, per evitar invasions de camp i aldarulls diversos.  

Això sí, ben assegudets i de cara al partit, amb entrada de franc! S'era als moments de descompte de les dictadures del Borbó d'aleshores, i al camp de les Corts no era la primera vegada que la força policial (espanyola) hi feia demostració de testosterona.

1930. El derbi barceloní de futbol.

Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).

La pàgina gràfica que resumeix el derbi amb què el Barça es proclamà campió de la Copa Catalunya d'aquell any, competició que fou la més important al nostre país fins a la guerra. 

1930. El derbi barceloní de futbol.

Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).

Les imatges futboleres d'aquells temps tenen alguna cosa d'hipnòtiques, una bellesa artística, que traspuen i transmeten la força física amb què es jugava el futbol d'aquells inicis. Cent anys després tot és tacticisme i filigranes. Ep, crec, perquè fa uns deu anys que no en veig cap partit. I això que fins aleshores no me'n podia perdre cap, sempre amb el so d'en Puyal —és clar!— des que l'any 85 va entrar a Catalunya Ràdio a fer les retransmissions dels partits del Barça. Ja no em fan córrer les passions identitàries, les futbolístiques vull dir: Messi? Piqué? Lewan-noséquè? Samarretes de coloraines per fer negoci? Això ens representa? Sempre ens quedaran les conferències de premsa d'en Guardiola, oi? 

La imatge retrata en Pep Samitier (samarreta fosca, la blaugrana), una de les grans estrelles del futbol català d'aquells anys juntament amb en Ricard Zamora, rematant de cap una pilota.

1930. El derbi barceloní de futbol.

Revista «Imatges», núm. 25, de 25 de novembre (ARCA).

D'esquerra a dreta (drets): Martí, Guzman, Samitier, Castillo, Mas, Zabalo, Sagi.

Agenollats: Diego, Arnau, Llorens i Goibaro.

[2327] Blau i grana abans del Barça, 1895-99 (ii)

[2327] Blau i grana abans del Barça, 1895-99 (ii)

 

1898. Revista «Los Deportes», BCN.

Portada il·lustrada pel lleidatà Xavier Gosé, abans que marxés a l'aventura parisenca al 1900.

A finals de 1899 s'hi faria la crida per a la constitució del FC. Barcelona.

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», d'1 de febrer (HLV).

 Segon partit de la Societat de Foot-Ball Barcelona, després que es debutés la tardor de 1894. Si era una societat constituïda com a associació legal és difícil de saber. La novetat d'aquest segon partit és que enfrontarà l'equip barceloní  amb l'Associació (de Futbol) de Torelló.

«A finals del segle XIX a la localitat osonenca de Sant Vicenç de Torelló, concretament a Borgonyà, es va crear una colònia industrial del ram del fil de cotó amb capital dels empresaris Fabra i Puig, i amb la posterior associació de l'empresa escocesa dirigida pels germans James i Peter Coats, nadius de la localitat de Paisley –propera a Glasgow–, que se'n van apoderar d'una part i van anomenar l'empresa Compañía Anónima de Hilaturas del Ter.

«La colònia industrial de Borgonyà va importar especialistes i mà d'obra escocesa, i es va convertir en un petit nucli que, malgrat l'origen escocès, va ser coneguda com la colònia dels anglesos. Hi havia carrers, botigues, església i escola. Els treballadors escocesos van demanar la construcció d'un camp de futbol, un esport que ells coneixien, i practicaven, per gaudir d'aquest esport en els seus moments d'oci. Així naixia el club Asociación de Torelló, un equip de futbol format bàsicament per treballadors nadius d'Escòcia». El naixement del futbol i la indústria del fil anaren, doncs, de bracet. (https://cdborgonya.weebly.com).

Aquell partit no va poder jugar-se a Barcelona, però al diumenge vinent, els jugadors de la capital preveien traslladar-se a la colònia tèxtil osonenca per al matx. La notícia, a manca de resultat esportiu, s'enfoca a explicar les diferències entre el futbol associació (d'on el nom de Societat, Associació, o similars d'aquells clubs originals, com la Real Sociedad de San Sebastián, al nord peninsular), i el futbol rugby: la forma de la pilota, el joc de mans o peus, i la diferència de contacte físic. (cihefe.es)

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 5 de febrer (HLV).

No sembla que aquell partit contra els torellonencs s'hagués jugat. En canvi, al cap de pocs dies, tornen els partits entre blaus i rojos, tot i que només hi hagué 21 jugadors. No en sobraven pas encara, de futbolistes. Hi havia contactes amb l'Associació Torelló per al matx de desafiament, però sense data concreta. Per tant, diumenge, al velòdrom, el partit de costum. El cònsol anglès acceptava la presidència de la Societat de Foot-ball Barcelona. Devia fer impressió de societat seriosa, doncs. Era difícil trobar contrincants, i llavors la solució era jugar entre ells, com a blaus contra rojos. 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 20 de febrer (HLV).

Un diumenge primaveral a la Bonavova, que hi facilità distingida concurrència, «ganosa de admirar los pases y alegres variantes del juego». No s'arribar a 22 jugadors, només 18, que jugaren amb els colors tradicionals, blaus els uns, vermells els altres, amb empat final 3-3. 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 27 de febrer (HLV).

Notícia sobre els primers Jocs Olímpics de l'època moderna a Atenes, que finalment tingueren lloc a l'abril del 1896. D'entrada, sembla que el foot-ball i el polo no eren a la llista d'esports oficials. El futbol no hi debutaria fins a París 1900. La febre de l'esport recorria tot Europa, i destacava com un dels grans canvis socials de la modernor a les portes del segle vintesc. 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 6 de març (HLV).

Preparació del desafiament futbolístic entre un equip barceloní, la Societat de Foot-ball, i un altre d'osonenc, l'Associació de Torelló, partit fixat per al 25 de març al camp del velòdrom. 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 12 de març (HLV).

Notícia de l'entrenament dels jugadors de la Societat barcelonina en previsió d'un proper matx contra els de Torelló. Després d'un mes, encara no s'havia disputat, doncs. Però les expectatives anaven creixent. S'hi informa que els jugadors del Torelló són ferms i entrenen diàriament. 

Després de colar-s'hi un parell de notes sobre curses atlètiques, la notícia futbolística segueix a la columna següent: els jugadors de la Societat de Foot-ball Barcelona jugaran de color roig, amb gorra i pantalons blancs. Això de la gorra fou habitual en aquells matxs del segle XIX.  La «media escocesa» eren mitjons fins al genoll i els «borceguíes», botes altes fins al turmell. Cal puntualitzar que la nota diu que els jugadors han escollit jugar de roig, com si també ho haguessin pogut fer de blau. Perquè ja sabem que en els partits a la Bonanova entre els dos equips d'ells mateixos lluïen aquests colors. Però quan van haver d'enfrontar-se a un equip de fora van decidir-se pel roig. Potser el blau recordava massa als del Club de Regates. 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 12 de març (HLV).

Aquell mateix diari informava d'un partit de futbol femení. A Anglaterra, és clar. 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 27 de març (HLV).

La secció esportiva d'aquest diari, Crónica de Sport,  fou la més constant en la informació futbolística en aquell lustre finisecular barceloní. El redactor Franco ens fa la ressenya d'aquell desafiament esportiu, del primer partit jugat al nostre país entre dos equips de futbol de dos pobles diferents. L'any 2020 en va fer 125 anys: al 25 de març. 

El partit es jugà finalment un dilluns tarda, a la Bonanova, camp de la Societat de Foot-ball Barcelona. Gran ambient: «completament lleno». Aquest nou esport anava adquirint carta de naturalesa pròpia a la ciutat, malgrat que els jugadors fossin majoritàriament britànics. És prou versemblant que la foto d'aquell equip fos presa aquest dia: «previas algunas vistas fotográficas de los jugadores», passades les quatre, se'n xiulava l'inici del partit.

L'interès despertat fou prou gran com per haver d'immortalitzar en fotografies l'esdeveniment. Probablement, la imatge que tenim de l'equip de la Societat de Foot-ball Barcelona fou captada aquest mateix dia. «Lo mejorcito de Barcelona» s'hi havia congregat.

El Torelló començà a contravent i amb el sol a la cara. A més, sembla que la defensa no era gaire ferrenya. El goal keeper, o porter (com se'l començava a traduir), no tan segur com el barceloní. El resultat canta: 8 a 3 a favor dels locals. Es veu que els escocesos de Torelló, que tant s'entrenaven, es veieren superats per la por ambiental. 

M'ha agradat la nota del periodista que diu que, en acabat el partit, la jovenalla va saltar al camp a fer tocs. Igual com quan érem petits: nosaltres també ho fèiem als partits de l'equip del poble. Era quan la canalla es ficava a tot arreu. 

No hi va haver entrades de fort contacte físic ni lesionats. A la fi del matx, com fou característics d'aquells primers partits, berenar fraternal entre els dos equips (amb whiskey inclòs, segons la crònica) i visques monàrquics per a tron espanyol (governant a Catalunya aleshores) i el tron britànic, pàtria dels jugadors, amb vots conjunts per a la popularització «de un juego tan brillantemente inaugurado». 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 13 d'abril (HLV).

 La revenja era servida, i ja preparada. Semblava que tot apuntava a una altra victòria dels de la capital. 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 17 d'abril (HLV).

La revenja tingué lloc a la ciutat osonenca un parell o tres de setmanes després. El camp del Torelló feia costa i era prou enfangat. L'equip local jugà a favor del pendent i, és clar, n'aconseguí el triomf amb el suport de cent espectadors assistents. La pluja havia impedit que els comarcans hi acudissim massivament. El resultat fou de 5-0. La crònica, en el castellà periodístic que la diglòssia imposava, parla de cinc partides a zero, o sia, amb el mot partida com a sinònim de goal>gol. Els jugadors barcelonins passaren la nit a la localitat, a la «fonda del Box». 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 25 d'abril (HLV).

A causa de l'èxit d'aquest desafiament esportiu, la temporada no es pogué cloure: cada diumenge, entrenament de 10 a 12 al velòdrom. Gran nombre d'aficionats s'apuntaren a la Societat, s'entén que per practicar. Es preveia un altre partit cap al 12 de maig, per fer debutar tots aquests nous fitxatges, bona part joves catalans i no només de la colònia anglesa. El partit anava intercalat en la sessió de curses ciclistes que s'hi oferirien, aquell diumenge al Velòdrom. 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 27 d'abril (HLV).

El partit del 12 de maig era promogut pel Fomento del Sport Velocipédico del Velòdrom de la Bonanova. S'hi enfrontarien un equip blanc contra un de vermell. S'hi farien apostes, i hi hauria dos mitges parts de mitja horeta cadascuna. Les apostes eren habituals en tota mena d'esports en aquells temps. En els nostres, també, des de les velles travesses o quinieles fins a les apostes online actuals.

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», d'11 de maig (HLV).

Al partit de foot-ball o «juego de pelota a pié» d'aquell maig, rojos contra blancs, amb bona presència de jugadors nacionals, amb un Busquets i tot! Sembla, doncs, que durant aquell any 1895 i següents, gràcies al velòdrom, s'aniria afermant la pràctica futbolística entremig de les curses ciclistes i les apostes, fins a la formació dels primers clubs de la capital, el FC. Català, que restaria de titular a les instal·lacions del velòdrom de la Bonanova, i el FC.Barcelona, el qual havent debutat també a la Bonanova, hagué de traslladar-se al camp de l'Hotel Casanoves al Guinardó, terrenys a on després s'hi aixecaria l'Hospital de Sant Pau.

  

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 5 de maig (HLV).

Anunci de les activitats esportives al Velòdrom, entre les quals dos grans partits de futbol, amb 44 jugadors, entre equips blancs i rojos. Amb apostes, és clar. Fins i tot la Banda de Música de la Casa de la Caritat amenitzava la tarda. Una pesseta d'entrada, dos amb 10 per a tribuna i seient. Venda d'entrades al Romea i al quiosc de davant del Liceu. A les proves ciclistes també era habitual distingir els competidors amb samarretes de color (blancs i negres). Sembla una pràctica estesa en aquells anys, quan sovint no es competia club contra club, sinó entre esportistes de la mateixa casa. 

1895. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 8 de novembre (HLV).

L'estiu interrompia la pràctica esportiva. Ben entrada la tardor es reprenia la temporada de futbol. La Societat de Foot-ball de Barcelona havia perdut un dels jugadors més destacats, el capità de l'equip, senyor Reewes, que havia retornat a Anglaterra. Llavors, el futbol era del tot amateur, sense fitxatges ni cap dels negocis amb què el capitalisme del segle XX impregnarà tot el món de l'esport.

1899. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 24 d'octubre (HLV).

A la ciutat s'hi coïa la creació d'un parell de nous clubs de futbol, el FC. Català amb el senyor Tolosa al capdavant, al camp del «ex-velódromo», i el que promovia en recent crida pública en Hans Gamper, «de la sección de foot-ball de la sociedat 'Los Deportes' y antiguo campeón suizo». La creació de clubs que competissin entre ells era fonamental per a l'arrelament definitiu de l'esport, que fins aleshores, i tret dels enfrontaments entre la Societat (Barcelona) i l'Associació (Torelló) de la primavera de 1895, i els del Club de Regates i joves anglesos entr 1893-94 es basava en partits jugats per esportistes de la mateixa organització, els uns de samarreta blava (o blanca), els altrs de samarreta vermollosa o granatosa.

1899. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 9 de desembre (HLV).

 Fins al 1895, doncs, tres equips de futbol han aparegut al nou panorama esportiu català: el del Reial Club de Regates, la Societat de Foot-ball Barcelona i l'Associació Torelló. Al 1898 naixerà el Palamós Foot-ball Club, i al 1899, el Foot-ball Club Català i el F.C.Barcelona.

A partir d'aquell any, les notícies del foot-ball no tornen a ser freqüents a la premsa barcelonina fins a final de segle. La desaparició de la secció «Crónica de Sport» del periodista Sr. Franco (o potser era un pseudònim) del diari La Vanguardia deixà el nou esport amb poca veu. 

1900. FC. Barcelona,

Revista «Iris», núm. 43, de 3 de març (BDH).

Aquesta és la considerada primera foto del club, en un enfrontament contra el FC.Català, al camp de la Bonanova, amb la pista del velòdrom que fa de teló de la imatge. Els colors del FC. Barcelona passaran a ser el blaus i vermell (amb el temps més granat), per meitats de la samarreta amb les mànigues del contracolor: blava a la part roja, roja a la part blava, i pantalons blancs. 

No fou pas el Sr. Gamper qui n'importà els colors del seu cantó suís nadiu. Simplement hi coincidiren, perquè allò que feren amb lògica implacable els jugadors del nou club, molts dels quals ja competien o practicaven des de 1894-95, fou ajuntar en una sola sarrameta els colors blau i vermell de les samarretes amb què havien jugat tots aquells anys, des dels primers partits a l'Hipòdrom fins als del Velòdrom. 

1903. FC. Barcelona.

[2326] Blau i grana abans del Barça, 1893-94 (i)

[2326] Blau i grana abans del Barça, 1893-94 (i)

 

1894-95. Blau i grana abans del Barça.

Preciosa imatge de la Societat de Foot-Ball Barcelona al velòdrom de la Bonanova. 

(http://www.webdelcule.com). Òbviament, a la imatge de l'època no s'aprecia el color de la samarreta. Per les cròniques sabem que podia ser o bé blau o bé rogenc. Perquè sovint disputaven partits entre ells amb aquestes equipacions. La terminologia del moment parlava de «azul» y «encarnado», diria que per evitar el terme «rojo», que potser ja devia tindre un sentit internacionalista marcat.

Alineació:

Drets: Albert Serra, Brown, Pownall, Morris (Henry), Wilson, Morris (Samuel), Hallam.

Asseguts: Parsons (John), Parsons (William), Sloon, Reeves, Bruguer.

Els germans Parsons, Brow, els germans Morris, i els germans Busquets (que apareixen en alineacions de la Societat d'aquell any 85) respondran a la crida de Hans Gamper del 22 d'octubre de 1899 a la revista «Los Deportes» per a la fundació d'un club, del més que un club. (Sobre el periodista Albert Serra, aquí. Sobre antecedents del FC. Barcelona, aquí).

1893. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», d'1 de febrer (HLV).

 Un dels primers partits anunciats en premsa del nou joc anglès, football, en què s'esmenta que l'un equip anirà vestit de blau, del color del mar perquè eren del Reial Club de Regates de Barcelona, probablement anglesos; l'altre s'equipà de «colores encarnados», o sia, per oposició de colors, aquests vestiren de vermell, encara no específicament granat. Els pantalons solien ser de color blanc, com demostren les primeres equipacions del FC. Barcelona a partir de 1899. Tractant-se d'un joc anglès, i, a més, amb nombrosos i majoritaris practicants d'aquesta nacionalitat residents a la ciutat en aquells anys, els devia fer patxoca que els colors triats fossin els de la bandera britànica.  

1893. Blau i grana abans del Barça.

«La Dinastía», de 2 de febrer (BDH)

La mateixa notícia anunciant partit a les tres de la tarda, però de l'endemà. Llavors les notícies es copiaven d'uns diaris a d'altres sense contemplacions. Aquesta, però, afegeix que hi havia ganes de debutar, i dona a entendre que fou el primer d'una sèrie de partidets.

1893. Blau i grana abans del Barça.

«La Dinastía», d'11 de març (BDH).

En un altre diari (monàrquic espanyol, com el nom bé ho indica), passat un mes i mig gairebé,  s'hi reprèn una notícia futbolística amb l'anunci altre cop d'un matx al camp de l'Hipòdrom, un dels primers espais en què s'hi jugaren partits a la ciutat, amb autobusos (de cavalls) des de Colom cada quinze minuts, que portaven fins a Can Tunis. 

La notícia pressuposa que el futbol era un entreteniment d'hivern, que el futbol s'hi jugava de poc ençà (potser d'aquell mateix hivern 82-83) i que començava a tindre prous aficionats... entre la «buena» societat.

1893. Blau i grana abans del Barça.

«La Dinastía», de 9 de març (BDH).

Diu la crònica que «ya hace algun tiempo» dels primers partits de foot-ball a la ciutat, gràcies als joves de la colònia anglesa radicats a Barcelona. No sabem si es referia a mesos o més enllà. Aquests partits es jugaven a tocar de l'Hipòdrom. Hi competien amb els sportmen del Club de Regates de la ciutat. A banda dels elogis de la pràctica física que proporcionava el nou esport, s'hi fa una sorprenent referència a la col·laboració de les dones a la popularitat del joc: «El elemento femenino ha dado realce a estas partidas, acudiendo a presenciarlas e interesánsdose en las muchas peripecias que por lo común en aquellas se desarrollan». amb aquestes premisses, no podia pas fallar l'èxit el futbol, oi?

1893. Blau i grana abans del Barça.

«La Dinastía», de 16 de març (BDH).

Crònica del darrer partit de la temporada: «los ardores del sol molestan y agobian ya a los jugadores». El nou joc agradava per «higiénico y divertido». Suposem que, en comparació amb el rugby, això de tocar la pilota amb els peus i sense embrutar-se les mans feia molt senyoret. Els equips tenien, de darrere cap endavant, «guardia, retaguardia, media vanguardia i vanguardia». Aquella temporada l'un equip tornava a jugar de blau i l'altre de roig. Ja hi havia algun jugador nacional i tot. Però pas jugadors del Reial Club de Regates barceloní: havien d'entrenar-se per a les seves competicions marineres.

S'hi afegeix que els joves jugadors «proyectan organizar en esta capital para el otoño próximo un club de foot-ball»: se'n dirà Societat de Foot-Ball Barcelona, que entre 1894-95 jugarà els partits al velòdrom de la Bonanova.

1893. Blau i grana abans del Barça.

«La Dinastía», de 7 de desembre (BDH).

Notícia d'una «partida del juego de pelota inglés Football», probablement amb els mateixos protagonistes que ja hi jugaven la passada primavera.

1894. Perills del football.

«La Vanguardia», de 30 de marzo (HLV).

La implantació dels esports també tingué detractors, sobretot per les lesions que causaven. L'article recull l'estadística d'accidents ocorreguts en la darrera temporada a Anglaterra: ossos diversos fracturats, atacs cerebrals, dislocacions, morts (20 l'any 94). Afirma l'autor que «aquí no han aconseguido aclimatarse ciertos juegos, ciertos recreos físicos, que en Inglaterra gozan de gran favor y empiezan a implantarse en Francia, juegos que requieren mucho movimiento, mucho brazo y mucha pierna, mucho cansancio en una palabra, y de los cuales el que más prestigio tiene es el Football». N0 s'hi havien aclimatat encara.

1895. Perills del football.

«El Distrito», de 7 de juliol (HLV).

Al districte bisbalenc, a Palafrugell i Palamós, l'altra pàtria del futbol al nostre país, els grans també es preocupaven dels mals costums que els sports (la gimnàtica, la bicicleta i lo foot-ball) aportaven al jovent, pel fet que «roben a la cultura intel·lectual un temps preciós» i per les conseqüències físiques de la pràctica abusiva, de manera que «arribats a adults, serien prou ignorants, i... encara pitjor, d'una constitució miserable». La pràctica física, s'entén que exacerbada, contradiria, doncs, allò del mens sana in corpore sano tan citat al llarg del segle XX, i una societat, després de cent anys i com l'actual, del tot escorada més cap a la pràctica física que a la intel·lectual no pot ser la societat ideal que (tothom?) cerquem. Tot plegat em fa pensar en llargs minuts que cada Telenotícies del món hi dedica, incomparablement més que els dedicats als llibres i la cultura en general, i també em porta a compartir el magnífic article d'abans-d'ahir d'en Jordi Galves, Per què voleu estudiar, rucs? (enllaç). Llegiu-lo s.u.p.

1894. Blau i grana abans del Barça.

«El Diluvio», de 15 d'abril (ARCA).

Sembla que la temporada, efectivament, s'acabava amb l'arribada del bon temps. Aquell any, els blaus eren anglesos, i els rojos, escocesos. Començava a quallar aquesta tradició bicolor dels equips rivals en els enfrontaments futbolístics a la capital catalana. Els vermellosos provenien de Sant Martí de Provençals, llavors municipi independent encara, que treballaven a la Jhonston Shields Co.Ltd., empresa tèxtil d'arrels escoceses.

1894. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 26 d'octubre (HLV).

Represa de la temporada de part d'alguns joves anglesos a «los campos que existen frente al Hipódromo».

1894. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 6 de desembre (HLV).

Temporada represa finalment al desembre, entre els jugadors de la colònia anglesa i els de Club de Regates. S'hi citen els primers practicants i impulsors del joc de pilota anglès al nostre país.  

1894. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 13 de desembre (HLV).

El dia 8 de desembre es disputà el matx entre rojos i blaus, amb resultat de 3-1. S'hi fa esment del canvi de l'una part del terreny de joc a l'altra després de la mitja part, per tal d'anivellar avantatges i desavantatges del camp de joc, al camp «que se encuentra frente al Hipòdromo». Sembla que el tercer gol fou una mena de penalti a quatre metres del porter. Meravellosa la humilitat del periodista en citar les alineacions, a on afegeix: «y otro señor cuyo nombre no recuerdo en este momento», de reminiscències cervantines.

1894. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 20 de desembre (HLV).

Diumenge abans de Nadal s'havia de jugar el segon partit de la temporada, al mateix camp de l'Hipòdrom i els mateixos protagonistes, però calgué suspendre'l. Hi faltaren els esportistes del Club de Regates, que tenien competició de vela aquell mateix dia. No pogueren arribar a 22 jugadors. Demanen al periodista de fer crida per a la creació d'un club de foot-ball per tal de poder assegurar-se el nombre mínim de jugadors per disputar els partits. 

Anys 1890. Hipòdrom de Can Tunis, BCN.

Inaugurat al 1883 més enllà de Montjuïc, fou un dels centres d'oci més destacats de la ciutat en aquelles acaballes de segle XIX. Disposava d'una magnífica tribuna amb capacitat per a mil espectadors. Allà s'hi reunia l'alta societat barcelonina. A la pelouse central s'hi devien fer els exercicis de salts de cavalls, però també els partits de futbol. O no: si hi havia massa palters orgànics, potser jugaven en alguna esplanada adjacent. 

1894. Blau i grana abans del Barça.

«La Vanguardia», de 29 de desembre (HLV).

Un altre camp de futbol estava a punt de nàixer: el de la gespa de dins la pista del Velòdrom de la Bonanova. Permetria reviscolar la instal·lació, «algo olvidado al presente», i facilitar l'arribada de jugadors i públic, més ben comunicat en comparació a l'Hipòdrom de Can Tunis.

La segona notícia esportiva és curiosa: les sorprenents aleshores passejades en bicicleta en dies festius d'una noia «propiamente vestida» i que cridava l'atenció «por la seguridad con que monta su bicicleta». A París ja era habitual de veure-hi dones pedalant, a Barcelona ben just. 

1899. Velòdrom de la Bonanova, BCN.

L'estat del terreny de joc no era pas idíl·lic. Més aviat ben a l'inrevés: els camp no era del tot pla, i les hebes hi creixien ací i allà. En primer terme, un muntet de pedres que s'havien anat traient del camp cap a la vora.

[2327] Blau i grana abans del Barça, 1895-99 (ii)