[2383] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster, més

 

1924.  Font de la Catedral o dels Tritons. 

Foto: Jaume Biosca i Juvé (1875-1945) (AFCEC-MdC).

La Font de la Catedral rebé el nom del seu emplaçament a l'Almodí Vell. Després de la guerra, com que calia reconstruir els edificis del costat de la catedral, la font es reinstal·là al pati posterior de l'església, a sota mateix del Convent de Santa Teresa, a on s'hi quedà trenta anys, fins que al 1970 fou desmuntada i guardada en un magatzem. Al 2009, fou emplaçada com a decoració a la placeta del lateral del Mercat del Pla, just a tocar del Blasi, dels renomenats vermuts del qual fa de testimoni cada diumenge i festa de guarda. A la imatge s'hi veuen ben bé els tritons de damunt de cada pilar. 

Quan Zamora passà per aquest carrer en la visita que feu a la ciutat, la font ja hi era, aixecada feia escassament un any, al 1788. Escru: «Zerca de la catedral, hay una fuente que la deve surtir el depósito de que hemos hablado», o sia, el gran dipòsit soterrat de l'anomenada per això mateix Plaça del Dipòsit. La inscripció que s'hi llegia, diu: «Reynando Carlos III, año de 1788/ Del expolio de la mitra de Lérida/ Por la salud y comodidad de sus vecinos».

 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

El tercer dia d'estada a la ciutat, dia 21 d'octubre, va començar amb visita a l'única impremta de la ciutat, suposem que descomptant l'episcopal. En destaca una bona botiga de carnisseria i peixateria, emplaçada a tocar de la «muralla vieja que empieza en Castillo, fuera de la qual estan las minas de los Baños». Diria que fa referència a l'antiga muralla des de la Porta Ferrissa, a la plaça de la Sal, que pujava fins a la Seu. Hi degué haver unes fonts d'on s'omplien els antics banys. 

La carnisseria escorxava una trentena de corders i dos o tres vaques diàries per alimentar la població de la ciutat. Ja no hi havia conreu d'arròs a l'horta, i l'autor confirma que dins la ciutat hi habitaven els pagesos i llauradors, cosa que provocava certs inconvenients, sobretot a l'hora d'anar cap al tros (a punta de dia) i de tornar-ne (a la posta de sol), i diu que prefereix que els treballadors del camp visquin als masos de l'horta. 

Destaca la pobra oferta educativa de la ciutat. Potser per això, o potser pel caràcter de les lleidatanes, diu que «la mugeres estan malcriadas» i punt. Curiós testimoni. En canvi, molta oferta conventual però pocs frares. Diu que «todos estan reedificando sus casas», o sia, es confirmaria un període de certa prosperitat a la ciutat, cosa que lliga amb el que sabem del mandat del Governador Blondel. Fins s'havia refet el «mesón» o hostal de Sant Francesc, que s'havia cremat no feia gaire. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Hi havia un parell d'escoles amb uns dos-cents xiquets que hi anaven. La ciutat les subvencionava, però també havien de pagar les famílies. Però l'educació eran antiquada «sin método por malos libros y por mal carácter».

L'Hospital de Santa Maria és «un edificio grande y bastante cómodo». Tenia el pati del darrere llogat per al joc de la pilota i també hi havia un «coliseo gracioso... por su espalda da al río y así está bien ventilado». O sia, un pati de comèdies. 

No gaire lluny hi havia l'escorxador, que era «una pieza quadrada sostenida de quatro pilares, dejando en medio una gran claraboya, tiene alrededor sus colgaderos con sus escurridores abajo por donde pasa el agua del pavimento enlosado». Sembla, doncs, que prou ben equipat. L'abundància d'aigua feia que no fes tant de tuf com devien fer en altres llocs. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

L'antiga portalada de l'església de Sant Antoni destacava entre un conjunt conventual «miserable». Allà a prop, l'hostal de Sant Lluís era un edifici aïllat, amb bones quadres i coberts per als carruatges, de recent construcció llavors. La proximitat del riu el proveïa d'aigua abundant. Ara bé, «en Lérida se necesitan cisternas porque en ocasiones el agua del río viene turbia». El Marquès de Blondel aviat hi posaria remei amb la conducció d'aigua de Pinyana, el dipòsit i les fonts. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

El viatger testimonia també la castellanització de l'església lleidatana en aquell final del segle XVIII: «en el obispado de Lérida de resultas de un sínodo se acordó predicar y rezar en castellano». Els bisbes forasters (espanyols) van complir amb la seua doble feina: religiosa i colonialista. Una mica com els jutges actuals del poder judicial espanyol a Catalunya i resta del país. 

De l'església gòtica de Sant Llorenç se'n destaca, és clar, el retaule de pedra amb la vida i figura del sant. Hi havia certa devoció a un Crist dit trobat. 

Cap a la part de Sant Martí, «la antigua universidad sirve de quartel... está en el llano de los Gramáticos». Per aquells topants s'hi havia format una plaça que «ha de servir para mercado de animales», probablement a Camp de Mart. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A la plaça dels Gramàtics, hi havia dos fàbriques de sabó i s'hi estava fetn el dipòsit de la distribució d'aigua a la ciutat. També se'ns anomena el «Almacén de Trigo del cabildo hecho en 1607», o sia, l'edifici de la Panera. De l'església romànica de Sant Martí, llavors usada com a magatzem, se'n fa un apunt historicollegendari: «pues de ella salió la mayor población para Valencia» en el temps de la conquesta de Jaume I. Diu l'autor que «si sus cercanías vuelven a poblarse, devería habilitarse».

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

De la parròquia de Sant Andreu, «no hay cosa digna de memoria». Tampoc s'hi valora la fàbrica del convent dominicà, o sigui, del Roser: «es todo nuevo, no vale nada», encara que «pasa por el mejor de Lérida, es casa rica». No millora l'apreciació del convent de l'Ensenyança, a la plaça de l'Ereta.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Del convent de Santa Clara i de les carmelites descalces no n'és millor l'opinió. Allà mateix hi hagué l'antiga casa dels jesuïtes, expulsats tots just feia trenta anys de l'Estat (espanyol), i que s'adequà com a seminari tridentí, que perdurà fins a la construcció fora muralla del nou Seminari Conciliar cap a la darreria del segle XIX. No gaire lluny, al carrer Tallada, hi hagué el Palau Episcopal, quan fou eliminat de l'antic emplaçament al turó de la Seu des del 1707.

De la Catedral Nova, se'n diu que «su situación no es buena». 

 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Repàs dels béns destacables de la Catedral Nova lleidatana. De fet, la van haver de fer allà a on van poder dins els límits murallats de la ciutat, mentre Sant Llorenç en feu les funcions durant una colla de decennis. Conseqüència de l'apropiació de la vella, de catedral, per part de la militarada ocupant de la ciutat i el país. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Finalment, s'hi esmenta la capella de Sant Jaume del Peu del Romeu. Hi havia l'arxiu dels Gallart, «bienhechor de las Iglesias de Lérida por lo qual casi en todas ellas se ven los gallos de sus armas». Llavors ja s'hi feia la processó dels fanalets la vigília de Sant Jaume. 

Al quart dia, el viatger abandona la ciutat en direcció a Torre-serona. Encara dedica una frase a anotar que «en el camino me digeron que 40 años atrás havia en Lérida 7 prensas y en día hoy 65». Sembla que l'arribada de l'arbequina va marcar una època al camp lleidatà.

1924.  Font de la Costa del Jan.

Foto: Jaume Biosca i Juvé (1875-1945) (AFCEC-MdC).

La font originària s'emplaçà a la Placeta de Sant Francesc, i es proveïa d'aigua, com totes les de la ciutat, del dipòsit del Pla de l'Aigua, avui Plaça del Dipòsit. Hi perdurà gairebé un segle, fins al 1884, quan la Paeria la traslladà, en part, a la Costa del Jan. A la Costa del Jan, a la font, se li afegí una escultura, i així es podia veure ara fa cent anys, segons observem a la fotografia. Al 1960, per la caiguda d'un mur adjacent, la font restà malmesa i fou refeta, però de nova creació. Algunes peces del peu, guardades en algun magatzem municipal, foren aprofitades per a la font nova de Ramon Berenguer IV, quan es refeu al 1968 la plaça de davant l'estació. 

[2382] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster

[2382] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster

1924. Vista de Lleida.

Foto: Jaume Biosca i Juvé (1875-1945) (AFCEC-MdC).

La singular vista de la nostra capital ponentina d'ara fa cent anys. Encara hi havia la primera banqueta, la del Governador (espanyol) Blondel. Aviat es reformaria, i també la Paeria, a la qual encara li mancava el pis superior de la nova reforma d'aquells anys 20 del segle XX.

Quan Francisco de Zamora visità la ciutat a la fi del segle XVIII, tot just llavors s'havia iniciat el mandat de Blondel. De segur que al 1789, any de revolució antimonàrquica francesa, encara no fou a temps de veure el mur de la nova banqueta, per protegir millor la ciutat de les riuades, ni les noves fonts d'aigua que el governador amb què feu arribar l'aigua a diversos punts de la ciutat. Perquè n'hauria fet esment als seus apunts, sens dubte.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

La ressenya de la capital de la Terra Ferma al diari de viatges de l'il·lustrat jutge castellà. És clar que la primera visió que en té és la de la Seu, llavors ja castell, car havia estat convertida en caserna militar per l'ocupació del Borbó primer a partir de 1707. De la qual diu el viatger que era abandonada. No, no: era militaritzada per l'exèrcit ocupant (espanyol). Va pujar, això sí, dalt del campanar, després dels rigorosos 233 graons: des d'allà, «descobrí todo el llano de Urgel y lo que se llama Segrià», a més de l'Horta lleidatana, plena de masos, i fins al tossal de Montmaneu. Ressalta la meravella de les portalades, lateral i frontal, de la Seu Vella: «son una cosa maravillosa y que da dolor el verlas abandonadas». No, no, abandonades, no! Requisades per l'exèrcit ocupant (espanyol). Caldrà repetir-ho les vegades que calgui. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Esmenta també els sepulcres reials (el d'Alfons I i alguns infants), però no n'aclareix de quina casa reial, no fos cas que descobríssim que no era la mateixa que la de Castella en temps medievals. La manipulació de la informació és cosa d'avui... i de sempre. Acaba escrivint: «el claustro está cortado en parte para quarteles, pero lo que queda es hermoso». També que «sirbe de Almazen la capilla de Sta. María la Vella, la qual es muy hermosa». Caldria esperar fins a mitjan segle XX per recuperar-ne aquesta esplendor. I encara perquè aquell exèrcit va necessitar nous quarters més moderns, que varen fer-se a Gardeny.

1890-1900 ca. La Seu Vella lleidatana.

Foto: Adolf Mas (1861-1936) (AFCEC-MdC).

La nau lateral esquerra de l'església, dividida en dos pisos, com tota la resta de l'edifici, inclòs el claustre, des de la malaurada ocupació borbònica de 1707. Al pis de dalt, S'hi identifiquen els espais per deixar i penjar el material militar al dormitori dels soldadets al costat del sepulcre cinccentista de Berenguer de Gallart, al costat del qual veiem l'arrencada d'un dels arcs apuntats. Al pis inferior, hi havia dependències més comunitàries, cuines i menjador, quadres i comuna.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A l'edifici de la Suda, parla de la vella i primitiva església, també destinada a usos mundans. «La fortaleza lo es por naturaleza, pero en lo demás se halla absolutamente destruida y en el peor estado». D'allà, el viatger, probablement amb algun acompanyant local, baixen fins a la casa de la ciutat, «un edificio de buena arquitectura con ventanales... del siglo decimoquinto», un edifici de «pieza... grande y ciertamente magnífica». En destaca la placa que recordava —recorda encara— la taula de canvis de dos-cents anys enrere, creada l'any 1589. També esmenta que a l'edifici municipal «está la cárcel, que es miserable y poco segura, la tratan de hacer nueva».

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

 Aquell primer dia a la tarda fan visita a Gardeny. No podent entrar-hi, voltà pel tossal remembrant els antics fets dels guerrers romans. D'allà es van atansar a l'ermita de Butsènit, «que es un santuario de fama en este país», atenció: «por una piedra que sirve para curar los males de ojos poniendola dentro de ellos». Aquesta miraculosa pedra era guardada en una arqueta treballada, que semblava «obra de romanos». Examinada més d'a prop, s'afirmava que era més aviat neoclàssica. Això sí, ocm bé sabem: «la hermita está situada en la huerta y así en parage frondoso, en edificio grande y de mucha deboción, tiene una fuente, dista una hora de Lérida, siempre caminando por la huerta, y así es divertido». Certament, el passeig a peu fins a Butsènit encara avui val la pena, us el recomanem!

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Segon dia d'estada de l'autor a la capital de Ponent. El programa de visites el tornà a Gardeny al matí. Parla d'una font o deu d'aigua «que descubrió últimamente el actual gobernador», senyor Blondel, que anava ja capficat en la qüestió del proveïment d'aigua a la ciutat. El castell gardenyenc era tot enrunat, segons el testimoni personal que ens en dona, incloent-hi l'església templera. 

Lleida. La Font del Governador, Baixada de la Trinitat.

(foto: josepmrodes). 

La Font del Governador es refereix, és clar, a Blondel, qui la descobrí, segons que sabem per Zamora. Probablement, agafava l'aigua de la conducció que arribava a la ciutat del Canal de Pinyana. Es convertí durant el segle XIX en lloc de passeig de les classes benestants abans de la construcció dels Camps Elisis. Hi degué créixer un racó frescal amb so d'aigua ballarina: potser algun lleidatà hi va fer petició d'amors i tot. Per això, s'hi acabà fent una font de pedra que rebé, al 1891, l'afegit embellidor de l'escut de la ciutat provinent de la Font de les Piques. Al 1975, quan ja se n'havia oblidat l'antiga esplendor, hagué de ser traslladada a causa de la construcció del Passeig de Ronda. Anà a raure a la Baixada de la Trinitat, a on continua i s'hi pot llegir la inscripció: «La dió al público el celoso Governador don Luís Blondel en el año 1789 reinando la magestad del Señor D. Carlos IV (Q.D.G)». Allà, doncs, roman a l'espera del proper viatge. Perquè si una cosa comparteixen les fonts monumentals lleidatanes és que no paren de moure's, veg.  «Les fonts viatgeres. La Font de les Piques com a exemple dels moviments de les fonts monumentals a Lleida», Yolanda Enjuanes Alzuria, Marc Sans Gilabert, dins Shikar: revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià, núm.5, 2018, págs. 19-26 (enllaç), de la qual extrec aquesta informació. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Seguidament, visita al convent dels Trinitaris, a fora el pont, conegut per la llegenda que Sant Francesc d'Assís hi també hi passà... i per una gran horta adjacent. Com devia ser de gran i guapa per tal que l'autor en fes esment! Després d'una visita a una casa particular per examinar un parell d'inscripcions que li semblaren romanes, la comitiva que acompanyava l'autor es dirigí als antics banys romans, «pues así las minas como los edificios donde van a parar son de una manificencia propiamente de ellos». Llavors, però, no feien pas de banys, sinó de «tenerías», o sia, d'adoberies per treballar la pell, ofici que requeria abundós cabal d'aigua. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

 Següent parada a la Casa del Prior, fora muralla, riu amunt, antiga casa templera (1240). De tornada, observen la magnificència del baluard de St. Anastasi d'aquella part de la ciutat, al Carme, datat de 1641, època de la Guerra dels Segadors. 

A la tarda, visita a l'Arxiu municipal, ben fornit d'«armarios de buena madera», on destacava el que requeria cinc claus. 

Lleida, Arxiu Muncipal.

L'antic armari de les 5 claus de la Paeria.

Llegiu-ne l'origen siscentista i la descripció aquí: enllaç.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A l'Arxiu s'hi conservava la carta de població de la ciutat de 1149, atorgada per Ramon Berenguer IV. Esmenta la bona feina de l'arxiver, Josep Pocorull, a l'homenatge a la feina del qual ens hi sumem obertament. És clar, calia esmentar-ne el Llibre Verd del nostre Tres-cents, amb els Costums de la ciutat, «en cuyo final se halla el orden que deve observarse en los juicios y es así: primero las Pragmáticas, luego las Costumbres [Costums], después los usages [Usatges], sonseguida las Leyes de los Godos y últimamente las Romanas».

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Visita a l'església de Sant Joan, encara la medieval. En fa una mica d'història llegendària, quan afirma que era aixecada en lloc que antigament ocupava el riu i a on hauria tingut lloc l'episodi de la Salomé, filla d'Herodies. Més cert és que abans de la conquesta catalana hi degué haver una mesquita: «es obscura, mal pavimento, pero tiene los altares siguiente buenos», i en cita quatre o cinc.

Fan parada també a la casa de l'arxiver Pocorull, i al corral que llavors hi havia, «entre el estiercol vimos una lápida romana»! D'allà a l'edifici enrunat del Priorat del Sant Esperit, «que se halla zerca de la puera zerrada de este nombre y aunque arruinado denota lo que abrá sido para el socorro de los expósitos». Llavors, el prior s'encarregava de distribuir els expòsits cap als pobles veïns.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

A la parròquia medieval de la Magdalena, encara dempeus fins al 1810, «de una nave muy grande y sin concluir», en destaca l'altar major, d'estil gòtic en pedra, amb un retaule amb l'estàtua de la santa i representacions de diversos moments de la seua vida. També alguns dels altars. D'aquesta església, a la nova del Carme, «es nueva pero hecha sin inteligencia ni gusto», i tenia al davant una plaça «bastante capaz y llana».

Afirma l'autor amb rotunditat que «en Lérida se puede decir que no hay más que una calle principal». El carrer Major, que des de temps romans és l'autèntic centre ciutat. Avui només des del punt de vista comercial. La ciutat havia anat creixent durant el segle XVIII i abans de l'esclat de la Guerra del Francès era d'alguna manera puixant: «se hacen en Lérida muchas casas». Sembla, pel comentari afegit, que els masovers deixaven les torres i masos i s'instal·laven a la ciutat, la qual cosa originava manca de jornalers per al treball agrícola. Els camps o trossos de conreu, a l'horta lleidatana, no eren separats per espones o marges de pedra seca, «de piedra viva» en diu l'autor. Solien ser delimitats per les fasseres i braçals, conduccions d'aigua que hi havien d'arribar. Perquè una horta és això: feraç terreny agrícola per mor del reg. 

[2383] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster, més

[1785] La construcció de la primera Banqueta de Blondel