[2575] Dels sarroquins de Sarroca de Bellera pallaresa, més

 

1892. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Lluís Marià Vidal (MDC).

Esplèndida vista del poblet enturonat, a on només hi falta la torre-castell medieval que l'originà dalt de la roca. S'hi ressegueix l'entortolligat camí que hi ascendia entre els prats: pobres mules i cavalls! Probablement, la primera fotografia de la història del poble. 

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Ací s'afina més en el nom del riu, també dit Bosia, «damunt d'espadada roca, a on antigament s'aixecava lo castell de la Baronia de Bellera, del qual sols resten algunes parets sense caràcter de cap mena». La  carretera que puja de la Pobla «i atravessa lo rieral per los escaients ponts de pedra d'una sola arcada, se desvia per Perves, cap a Viu de Llevata i Pont de Suert». També hi havia ruta de ferradura fins a la vall de Boí, «però aquests camins sóm molt escabrosos i poc recomanables». Al cens de 1920 (quan se reedità aquesta obra), hi havia 201 cases amb 483 habitants de fet en total a tots els poblets i llogarets del terme. A Sarroca, cap als 184 hab., sembla que s'havia refet una mica respecte del final del segle XIX. 

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Molt curiosament, i per interessos derivats d'èpoques reculades, els diferents pobles i agregats són partits entre dos bisbats: el de la Seu i el de Lleida (Sarroca i Vilella, a l'arxiprestat de la Pobla de Segur; i les Esglésies pel del Pont de Suert). 

En la descripció aquesta, ja entrant al tercer decenni del segle XX, hi trobem una gran novetat: «hi ha dues fàbriques d'electricitat».

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Clixé de Juli Soler.

La mateixa perspectiva que la imatge de Vidal: el poble allargassat sobre el turó que recolza en el gran penyot que donà nom a l'indret ja des dels segles de l'alta edat mitjana. 

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Clixé de Juli Soler.

Els llocs pallaresos de la família nobiliària dels Bellera al segle XIV.

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Clixé de Juli Soler.

Lo monestir de Sant Genís, després dels segles esdevingut «avui una borda nomenada de Sant Genís, que se creu era lo mateix nom de l'enrunat monestir», que probablement havia dominat el pas sobre el Pont del Diable sarroquí en aquells temps reculats. 

1913. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Retall del mapa del partit judicial de Tremp, que mostra la vall del Flamicell. Escriu Joan Coromines al seu Onomasticon: «Podríem dubtar si fora millor escriure Flamicell o Flamissell, però com que l'ètimon ha de terminar en -CELLUM i posseïm formes documentais com Flumi cello o Flumicell, no val la pena de replantejar la qüestió. Mapes, guies turístiques, enciclopèdies, documents administratius, obres científiques i obres literàries escriuen actualment el nom amb c». Doncs no, estimat Mestre, tant la Viquipèda, com el Vissir3 de l'ICGC, com l'enciclopèdia.cat encara escriuen Flamisell (aquesta darrera aclareix Flamicell ant.). Vergonya, cavallers!

De la Pobla de Segur, doncs, pel Flamicell fins una mica abans de Senterada i deixant la Serra de Gervàs enrere a l'esquerra, a on s'agafa la vall del riu Bosia (o de Sarroca), per arribar a Sarroca de Bellera, i d'allà cap al port de Perves i Viu de Llevata per donar a les envistes del Pont de Suert: però això quan el camí de ferradura es convertís en carretera, ben entrat el segle XX. Hi podem localitzar també els diferents llogarets i agregats.

1892. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Lluís Marià Vidal (MDC).

Una altra preciosa imatge d'aquest gran fotògraf, amb vista al poble i el campanar des de la gran roca que corona el turó, no gaire lluny del qual hi hagué el castell medieval. 

1893. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«El Eco de Pallás», de 22 de gener (XAC).

Concessió de mines de carbó pirinenques, «que interesa a la red de ferrocarriles carboníferos» de Catalunya.

 

1900 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Juli Soler i Santaló (MDC).

La Marededeu de Bellera, talla romànica, diria que encara ubicada al temple parroquial.

1919. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«La Conca de Tremp», de l'1 de novembre (XAC).

Les comunicacions, el gran cavall de batalla dels nostres pobles pirinencs, ara i ja en fa cent anys.

1923. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«El Conqués», de 18 de març (XAC).

Subhasta de la conducció del correu per la vall de Bellera i port de Llevata, al preu de 2.900 pta. anuals, que deu-n'hi-doret.

1920 ca. La Pica de Cerví, el Pallars Jussà.

Foto: autor desconegut (MDC).

Una preciosa vista de la pujadeta fins al Cerví català, dit la Pica de Cerví. No sé si aquest Cerví l'ha mai coronat en Kilian Jornet. Però és una ascensió d'una bellesa austera, ascètica gairebé, sense punts d'aigua ni arbres. Des de Manyanet, una mica més amunt de Xerallo i les Esglésies. 

1920 ca. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: autor desconegut (MDC).

La sempre fantàstica vista de la ubicació del poble, encimbellat dalt del turó.

1930-40. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Claudi Gómez Grau (MDC-Món Agrari).

Una padrina en la típica postura de mans amb dits creuats damunt de la falda. Notem la buidor de l'estança, només apta per sobreviure, i la vestimenta negra i mocador al cap inclòs.

1930-40. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Claudi Gómez Grau (MDC-Món Agrari).

Aquí, lo padrí a la vora del foc.

1930-40. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Claudi Gómez Grau (MDC-Món Agrari).

Retrats de la vida rural a les Esglésies, abans de la mecanització.

1940. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

Foto: Claudi Gómez Grau (MDC-Món Agrari).

Padrí i neta asseguts a taula, amb un gran pa i porró, sota el retrat del lladre (espanyol). Començaven temps difícils en què calia fer mostres d'afecto.

1923. Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«La Mañana, de 2 de juliol (XAC).

 La fira de l'agregat de les Esglésies era de corder i cabra.

Sarroca de Bellera, el Pallars Jussà.

«Onomasticon Cataloniae», de Joan Coromines (enllaç).

Bellera provindria d'una antiga forma Bellasi, que al seu torn deriva d'un antic nom de persona (A)BELLASIA. L'omnipresent sufix -era de la nostra llengua li feu canviar la terminació.

[2574] Dels sarroquins de Sarroca de Bellera pallaresa

Quina la fem? Canal Whatsapp

[1585] L'antiga fira de bestiar de Salàs de Pallars, vista per l'Espinàs

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).
Malgrat haver desaparegut cap a finals dels anys 1970s, la fira de bestiar de Salàs segueix en la memòria popular dels veïns de la vila. La primera referència històrica data de 1380, quan el rei Cerimoniós, Pere III, va concedir al comte de Pallars l'autorització per fer-hi una fira que durés deu fins a quinze dies seguits. Als segles XVIII i XIX, aquesta trobada de bestiar de peu rodó, és a dir, cavalls, eugues, mules, matxos, rucs, i someres (i no pas bestiar vacum ni porcí ni d'altra mena), arribà a la màxima projecció. Eren temps en què augmentava la producció agrícola i el trànsit de traginers. En el diari del viatge divuitesc Francisco de Zamora s'hi recull que «hay feria de ganado famosa, y para recogerlo hay cuarenta corrales en que pagan por mula 4 pesetas y dan paja» (10 d'octubre de 1788).

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

Reflexiona el nostre estimat Espinàs, cronista curós de la terra (en el castellà imposat per la dictadura espanyola d'aquells anys als mitjans de comunicació de les colònies catalanes): «Yo no sé cuántos años sobrevivirán todavía las grandes ferias de ganado. Varias razones, entre ellas la mecanización del campo, explican la progresiva decadencia de estas tradicionales concentraciones». Després de sis segles, la fira de bestiar començava la llarga agonia que la portarà a desaparèixer al cap d'uns vint anys, crec que al 1974, gairebé com l'ominós règim polític. 

De fet, Salàs celebrava dos fires: l'una a mitja tardor (12 de novembre) i l'altra al primer diumenge de Quaresma. Aquesta era la més concorreguda, i sembla que la data fou escollida per la gran saviesa popular convertida en necessitat durant segles: el primer diumenge de Quaresma, en coincidir sempre amb la lluna plena, facilitava el pas per camins i muntanyes, i donava certa precaució contra els bandolers i saltacamins. 

Aquell any de 1959, arribaren a la fira de Salàs un miler d'animals de peu rodó. «Antes de la guerra, una mula de 3 años valía algo más de 2.000 pesetas». La carestia de la postguerra, en féu apujar el preu i «por una buena mula se llegó a pagar treinta e inlcuso cuarenta mil pesetas. La apoteosis se prolongó durante casi diez años; en la actualidad, la baja es evidente»: per una bona mula, 22 mil, i per un bon matxo, 17 mil. 

La descripció de l'ambient i de la manera de tractar reflecteixen el tarannà característic dels firaires d'animals, sense gaire importància dels papers i molta de la paraula donada. «Aquí se compra y se vende a menudo por cantidades muy voluminosas -hay quien adquiere cien animales- y no aparece ningún papel... Lo que vale es el trato verbal, la palabra». 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

Una estampa d'un dels estables per guardar-hi el bestiar. 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

L'arribada del bestiar, sovint encara sense transport mecanitzat, després de trasllats de quinze hores.

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

El carrer del Firal, «una calle pendiente», és on s'alineaven els animals per a exposició als compradors. Si el venedor acudia amb gran quantitat d'animals, els estabulava als estables preparats que hi havia a la població: «Sencillamente, en Salàs hay tantas cuadras como casas. Es una población única, perfectamente preparada para la feria».

El passeig pel Firal no estava exempt de riscos: «Me han advertido varias veces del riesgo siempre posible de recibir una coz», escriu l'Espinàs. Per la qual cosa es feia indispensable l'ús del bastó, que li és proporcionat per un veí: el bastó de Quinquillanya, de fusta rosada, prima i flexible, tan altes com una persona. «Si una de estas bestias se aproximada demasiado, basta enseñarle la vara, no con ademán amenazador, sino como quien exhibe un salvoconducto. La mula, que sabe leer el alfabeto de la quinquillanya, orienta inmediatamente sus expansiones en otra dirección».

Les apreciacions de l'autor sobre la manera de parlar i comunicar-se dels firaires a l'hora de tractar conformen una autèntica perla etnològica. L'escassedat i vaguetat de les paraules era absoluta, per evitar de comprometre's i guanyar posició estratègica en el tracte. Per comprovar si la mula és guita o pacífica, calia tocar-les en punts sensibles. La concepció de la llibertat de la fira (en una època en què si alguna cosa mancava era precisament la llibertat), fonamental per a una bona venda, és magníficament explicitada per l'Espinàs. L'altre gran puntal de l'esdeveniment és la gran qualitat de la mula catalana en comparació a la francesa, tema ben resumit per un veterinari a l'autor. Sembla que als catalans, a rucs i a mules, no ens guanyava ningú...

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

Els animals venuts, ja carregats dalt d'un camió al final de la jornada.

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

«Dos magnífics matxos francesos presentats per Llorenç Cortina, tractant i cuiner excepcional», que forní al nostre escriptor amb un autèntic bastó de quinquillanya per poder passejar pels Firals. El personatge «compone una figura inolvidable con su pañuelo blanco al cuello, su toscano [caliquenyo] entre los labios y el clásico 'ram' de albahaca [alfàbrega] en la oreja».

El mot quinquillanya, quinquillaina o tintillaina es refereix a la fusta de l'arbust dit tortellatge o tantellatge. Les variants de denominacions ja indiquen el caràcter popular de la dita fusta. S'explica al DCVB que és un «Arbust de la família de les caprifoliàcies, espècie Viburnum lantana, de branques grisenques rectes i molt flexibles, fulles ovades subcordiformes, obtuses i denticulades, flors blanques oloroses i en umbel·les espesses, i baia ovoide comprimida, successivament verda, vermella i negra; cast. viburno, viorno, mentironera. Les branques d'aquest arbust són molt apreciades per a fer-ne bastons...

Etim.: del llatí vg. *tortĭliagĭne, derivat de tortĭle, ‘torcedís, vincladís’, segons probable opinió de Coromines (BDC, xxiii, 305). La forma tintillaina o tintilaina en aranès significa ‘sumac’, planta usada en tintoreria, i per això Coromines li atribueix un origen llatí vg. *tinctĭliagĭne, derivat de tinctĭle, ‘tintori’. Si realment hi ha aquesta duplicitat d'orígens, és evident que la semblança de nom ha fet que tintillatge prengués el significat de tortellatge. La forma tantellatge també és probablement un derivat de *tinctiliagĭne, i sembla confirmar-ho la forma Illa Tintillagine que apareix en l'Acta de consagració de la Seu d'Urgell (a. 839) com a corresponent a l'actual topònim Tantellatge del Solsonès. La forma quinquilaina de Tor és efecte d'una deformació consonàntica de caràcter expressiu».

És un arbust silvestre (Rhus coriaria) que fa uns fruits rodons i rojos. «Deu ser aquest arbust el que va donar nom al llogaret de Tantallatge en el Cardener (agregat de Navès)», escriu Coromines, que afegeix que es tracta d'una «fusta bona i flexible, usada per a forques i bastons».

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

«Los gitanos acampan en los alrededores de Salàs».

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

El carrer del Firal de Salàs on se celebrava l'esdeveniment. 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

Alguns dels firaires característics, gent d'una altra època, amb brusa i boina, amb els prims bastons de quinquillanya en mà, que ens colgarien de bitllets de dalt a baix, malgrat l'aparent rusticitat pirinenca. 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

En els dies de fira, cada casa de Salàs és una fonda. «Los hay que sólo pueden ofrecer dos o tres camas, pero  no faltan las que tienen montadas treinta o cuarenta», i potser un total de 2.000 entre tot el poble. I un detall sorprenent: «Lo más corriente es que, si se conocen, dos, tres o incluso cuatro duerman juntos, porque les sale más barato», confessa l'Emili de Can Puig, «al que llaman Salvador por tradición familiar».

El menú de sopar d'un dia de fira de 1959: «sopa de pasta, patatas y espinacas, ensalada con 'arengada', bistec con patatas, tortilla a la francesa, manzana y almendras». Després cap al cafè, a fer un cafè, copeta i caliquenyo, i a jugar a la botifarra, que per a l'Espinàs és «un juego que desconozco, aunque tiene que ver con la manilla». O bé, un espectacle de varietats per a entreteniment del respectable. Assegura l'autor: «Yo desearía poder tranquilizar a las madres y esposas de las aldeas: en la feria de Salàs, hoy, el peligro de hecatombe moral y financiera es prácticamente inexistente». No sé si pel simple fet d'haver de fer el comentari, això és gaire tranquil·litzant. 

Però, ep, al fons de la sala, «seis guardias civiles aseguran al mismo tiempo la honestidad del espectáculo y el orden público». El règim del dictador espanyol és encara molt règim, i molt dictador, i molt espanyol. 

Molt il·lustrativa la referència de l'Espinàs a la construcció del pantà de Sant Antoni al 1914 al terme de Salàs, que perdés ses millors 400 hectàrees de conreu, i la meitat de la població en cinquanta anys: «Los campesinos de Salàs tomaron el camino de las ciudades e incluso el de América. Los que se quedaron tuvieron que luchar con el problema de las tierras de secano y la escasez de agua». I això al costat d'un pantanàs! Avui podem afegir que la gent del país fou ben enganyada per polítics locals, burgesia industrial catalana, casta ministerial espanyola i empresa hidroelèctrica canadenca: cap o gairebé cap de les promeses de millora foren portades a terme, i la decadència de la terra que acollia els pantans, silenciada. El règim havia expropiat l'empresa de Pearson, i l'havia cedida al mallorquí March, el banquer de Franco durant la guerra. Encara avui, saber de tota la colla de neofranquistes, descendents d'aquells franquistes, que cobren dividends de l'aigua del Pirineu posa els pèls de punta. Esperem amb ànsia que la nova República Catalana sàpiga gestionar i redistribuir els beneficis econòmics d'aquest bé natural i públic que ha de ser l'aigua.

Finalment, una altra lliçó etnològica de l'autor: la descripció de l'art de firar o de tancar un tracte, que acaba sempre així: «-Fet? -Fet!... y se estrechan las manos en forma de cruz».

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

Una altra foto de joves gitanets, ètnia de bona part dels firaires. 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

Una altra vista del carrer del Firal.

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

Per reconèixer les mules guites, calia tocar-los(-hi) les parts sensibles.

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

Els firaires amb brusa negra, boina i quinquillanya. Altres venedors, com aquest valencià que despatxava mantes  i faixes, també feien cap a fira. 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

La prosa literària de l'Espinàs acomiada la vila i la fira de manera elegant. 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

Un cop comprat l'animal, calia que el nou propietari marqués l'animal amb unes estisores i li fes un senyal que l'identifiqués. 

1959. La Fira de bestiar de peu rodó de Salàs de Pallars (el Pallars Jussà).
«Hombres, animales y hechos de la feria de Salàs», Text i fotos: Josep M. Espinàs,
Revista «Destino», núm. 1165, 5 de desembre (BdC).

Un altre dels expositors d'eines auxiliars o d'accessoris: els arreus de tota mena per a matxos i mules, collars, sogues, selles, i tota mena de guarniments per menar o poder treballar amb aquells seculars vehicles animals.  

[1425] Salàs en començant el segle XX, més

[1430] Salàs de Pallars entre el segle XX i XXI

[1475] El ferrocarril de la Pallaresa fins als Collegats

1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Comptava Tremp ja amb més de dos mil cent habitants llargs a final del segle XIX. Però per carretera, calia fer un tomb fins Artesa de Segre per saltar-se el Montsec, ja que el pas dels Terradets encara no era habilitat. El tren donaria sortida als 12 municipis i més de 50 poblacions de la Conca.

1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Ressenya històrica de la vila. Fins i tot s'identifica el comte pallarès Arnau de Mataplana, com a l'heroi llegendari «de una de nuestras baladas más populares», que Maragall reelaboraria literàriament per a la posteritat, encara que no el fes ben bé pallarès.

1885. Tremp (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

La història de la vila conclou en aquell final del segle XIX amb la «honra de ver celebrar en su recinto la magna reunión, que después de muchas vicisitudes ha dado por resultado la ansiada realización del Ferro-carril del Noguera Pallaresa, del cual no en vano espera la Provincia su regeneración moral y material, y por tanto el risueño porvenir que columbra ya allá en lontananza». La castellana prosa del nostre ínclit historiador renaixenço no preveia que la pertinença a un Estat centralista i espoliador impediria la realització d'aquell somni ferroviari.

A Tremp, la via creuaria el riu i per la marge esquerra aniria pujant fins a la Pobla de Segur. Repassa succintament els poblets de Talarn, Aramunt i Salàs.

1885. La Pobla de Segur (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Passava la Pobla dels mil set-cents habitants a final del segle XIX, «y a pesar de su altitud 535 m. en su huerta que riegan las aguas del Flamisell por medio de tres acequias, se dan toda clase de buenas frutas, buen aceite, bastantes cereales y vino». L'autor fa un intent d'interpretació etimològica de Segur. La via havia de travessar la Noguera i pujar cap a Gerri per la marge dreta. Finalment, però, la via no creuaria el riu a Tremp i ja pujaria per la marge dreta fins a la Pobla, on finiria.

1885. Els Collegats (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
L'estret dels Collegats, autèntica frontera entre la terra baixa i la muntanya. «No sabemos la dirección que tomará el ferrocarril al llegar al Pas dels Collegats...» Doncs cap ni una encara i després de més de cent anys del primer projecte. La descripció del congost en la prosa literària de l'autor és estimable.

1885. Gerri (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.
Comenta l'historiador diverses possibilitats per a l'etimologia de Gerri.

1885. Gerri (el Pallars Jussà).
«Guia geográfica, histórica, monumental y estadística de las comarcas que ha de atravessar el ferrocarril del Noguera Pallaresa», Josep Pleyan i de Porta, Impremta de Francesc Carruez, Lleida.

Referència inevitable al monestir de Gerri, des dels seus orígens visigots fins a la desamortització dinovesca: «No queda de su antiguo esplendor sino el recuerdo y si no fuera porque el fervor de los fieles ha conservado la iglesia ni esta tal vez aun quedara para atestiguar al viajero la importancia del antiguo monumento».

La fabricació de sal és mencionada, a partir de la font que hi ha «a pocos pasos de la villa». El projecte preveia un pont a Gerri per tal que la via saltés a la marge esquerra i continués amunt cap als llogarets d'Arcalís, Malmercat i Saverneda, «por los cuales pasara casi tocando la vía y cuya historia engalanan hermosas tradiciones de la edad media».

[1414] Lo Camí de Ferro de la Pallaresa