[1396] Esglésies i convents de la Lleida medieval

1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.

«...hasta el siblo XIV no hubo en Lérida otra iglesia bautismal que la Catedral, en la cual únicamente podían celebrarse las bodas, para obligar con ello a los feligreses a acudir a la matriz, a lo menos en estos actos, ya que la asistencia ordinaria les era incómoda por su localidad». D'on, doncs, la importància de la Porta dels Fillols i de la Porta de les Núvies. La situació de la catedral dalt del turó sempre fou un inconvenient per als lleidatans que havien de suar per atansar-s'hi, o bé pujant pel camí als peus de la llengua de serp, o bé pel camí que s'hi enfilava des del carrer Magdalena. 

Fins al 1602 ni hi hagué pica baptismal a Sant Joan, i l'única que tingué la ciutat baixa encara a mitjan segle XIX. Villanueva fa referència també a les altres parròquies de la ciutat, algunes desaparegudes, com la de Sant Martí i Sant Andreu. Per sort, de la primera n'ha perdurat l'església que estava «pegada a los muros a la parte del poniente». De la segona, «solo se conservan algunas paredes» i actualment ja res de res. «Esta es la parroquia de la antigua Universidad, en que se celebraron tantos congresos respetables».

Altres parròquies desaparegudes: la de Sant Salvador, la de Sant Gil, «arruinada en las guerras del Príncipe Carlos de Viana hacia el 1461», la de Sant Vicent, i la de Sant Pau, de la qual diu l'autor que «solo sé que sonaba cerca de lo que llamaban Mercadal».

1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.

«De las existentes la principal es la de Sant Joan, llamada ya desde la conquista Sancti Johannis de Platea. Dice el vulgo (que tambien es justo oirle alguna vez) que aquí fue el sepulcro de Herodias, muerta en esta ciudad bailando sobre el yelo [gel] que cubría el Segre». Herodías, de fet, fou la mare de Salomé, la ballarina.

La inscripció «lemosina» de la consagració de Sant Joan, «en una tabla de jaspe [jaspi] que anda suelta en su archivo», deia: 

«En l'any de Nostre Senyor 1372, frare Ramon de Colum de l'Orde dels Frares Menors, per la gràcia de Déu bisbe de Terenisa (f. Tremecen [Algèria]) sagrà aquesta església lo tercer dimecres aprés Aparici (Epifania) e eren en aquell any obre en  P. Emeric, girúgic [quirúgic, cirurgià], i el Brg. (Berenguer) Fillol, especier».

Sobre Sant Llorenç: «iglesia de tres naves y la principal sin disputa del siglo XII. El altar mayor de madera y talla del XV. Algo anteriores son otros dos entallados en piedra. Las naves colaterales son del siglo XIV».

Descripció de la desapareguda església de la Magdalena: «conocida ya por tal en 1168... cuya iglesia no contiene cosa notable sino es el altar de mayor de piedra lleno de relieves historiados alusivos a la vida de su titular... Otros hay de madera del siglo XVI de buen gusto». Això vol dir que l'autor xativenc Jaume Villanueva (1765- Londres, 1824) va passar per Lleida abans del 1812, quan l'església fou enderrocada. 

Es fa ressò de la confraria de llauradors del Sant Esperit, ja documentada al segle XIV, i que donava nom a la porta de la muralla que entrava a la ciutat per aquesta part, al peu del turó de la Seu Vella. 

1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.

Sant Esperit també era del nom de l'Hospital que hi hagué en aquest barri de la Magdalena, on la confraria hi mantenia un llit, destinat a «recoger pobres y expósitos». Altres hospitals de la ciutat foren el de Pere Moliner, el de Santa Magdalena, el de Sant Llàtzer, el de la Trinitat, el de Sant Martí, «y otros pequeños, que se reunieron despues al general, fundado en 1454, como consta por una lápida que hay en la entrada de él». Es refereix a la fundació de l'antic Hospital de Santa Maria, actual seu de l'IEI. 

Se n'explica que «consérvase todavía en buen estado aquel edificio, que es gracioso y sencillo... Sábese que el arquitecto se llamaba Andreu Pi... entiendo que su conclusión no se verificó hasta principios del siglo XVI, y pontificado de Don Jaime Conchillos, cuyas armas se ven en varias partes de aquel edificio; y acaso esto será causa de la sencillez y poca hojarasca de su extructura gótica». Continua: «...en el patio se construyó en 1802 una fuente a expensas del actual Obispo...»

1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.

Dels antics monestir de la ciutat ja despareguts «el más célebre es el de canónigos reglares de San Agustín, conocido con el nombre de San Rufo [Sant Ruf], por ser los que lo fundaron  individuos de la casa de este nombre en la Provenza. Por ser Conde de aquella provincia Ramon Berenguer, Conde de Barcelona, y sumamente afecto a aquella casa, los heredó aquí luego que conquistó la ciudad, dándoles terreno donde fundar, a media hora de distancia de ella, hacia el Norte...» 

L'èxit de la regla de Sant Ruf a Lleida fou tan gran en aquell segle XII, tombant del XIII, que se'ls concedí dret de construir nova església, de tindre cementiri propi, «como se aumentase mucho la devoción a esta casa, y muchos legos, y aun mugeres, se ofreciesen a Dios en canónigos». Tant que les oblacions hagueren d'ésser fortament limitades per l'arquebisbe de Tarragona, per les pressions de la resta d'ordes religiosos i del capítol catedralici de la ciutat.

Dels vestigis dels templers de Gardeny, després hospitalers, «quedan... la iglesia y dormitorio, bien conservados, pero reducidos a almacenes de artillería» per l'exèrcit ocupant espanyol des de 1707.

1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.

Descarta que els templers regissin la primitiva església de la Suda, abans de la construcció de la Seu Vella, però en canvi creu possible que haguessin disposat d'una altra casa «o priorato en la partida llamada de la Pardinas Bajas [Pardinyes Baixes], donde hoy posee una huerta, con su casa, el Gran Prior de Catalunya, y donde me aseguran algunos testigos oculares haberse hallado algunos sepulcros».

La resta de «conventos de religiosos, fundados todos durante el siglo XIII y principios del XIV, tenían su situación fuera de los muros de la ciudad. Y con la continuación de guerras fueron sucesivamente destruidos y arruinados, e introducidos en la ciudad, donde ahora están». Cita els setges de Joan II del segle XV i de la Guerra dels Segadors del segle XVII, com els dos moments de màxima destrucció. D'aquesta darrera guerra en diu «guerras con Francia en tiempo de Felipe IV», quan en realitat foren guerres contra la dominació castellanoespanyola, amb l'ajut fallit dels gavatxos a la I República Catalana, la de Pau Claris, president de la Generalitat.

El Convent dels Trinitaris, a començament del segle XIX «está pobrísimo... y es el único que conserva su situación a la otra parte del Segre», a Cappont.

1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.

Despatxa breument les referències al Convent del Carme i el dels pares agustins. En canvi, «a una hora rio abajo de esta ciudad hay un santuario de mucha devoción y concurso de toda Catalunya i Aragón, llamado de Nuestra Señora de Bucenich (Butsènit), construido en el término de una aldea, y aarruinada, dicha Rufea». Documentat ja al 1300, quan «N.Buzenich, valenciano, fundó un beneficio para conservación y culto de esta ermita... Acaso el fundador era descendiente de alguno de los que se hallaron en la conquista de Valencia, heredado en esta partida, donde es tradición que se halló la imagen de nuestra Señora, que no tiene visos de grande antigüedad».

Crescuda la devoció, fou consagrada pel Bisbe auxiliar del Cardenal Bisbe de Lleida Lluís Joan del Milà, com diu una pedra solta que l'autor hi llegí: 

«A 21 del mes de setembre, dia de Sant Mateu apòstol, de l'any 1485... fonc consagrada la present església de la Verge Maria de Buzènich per lo reverent Bisbe Fra Vicent Trilles, Bisbe Geropol, essent obres de dita església los honorable mossèn Lluís Ventosa, capellà del Comte, i mossèn Antoni Sopeira, paborde i rector de Sant Llorenç, i present Nicolau... mercader, i Joan... de Rufea... Andreu». 

La grafia Buzènic, amb la z, probablement, intentava recollir la pronúncia tz del topònim, tal i com ens ha pervingut oralment fins als segles actuals. 

1851. Lleida, «Noticia de las parroquias, conventos, hospitales y cofradías de la ciudad de Lérida y sus inmediaciones, Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVI, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.

L'ermita era freqüentada pels que patien mal d'ull: «Yo no sé cual será la virtud de una chinita [pedreta] que aplican a los ojos de los ciegos, y otros afligidos en ellos, que acuden allí implorando la mediación de nuestra Señora. Pero  sé que es preciosa la cajita de boj [boix] en que se guarda, adornada con relieves de gladiadores desnudos, y otras figuras labradas con primor e inteligencia». La tapa ornada amb arabescos i una Cleòpatra nua, «recostada en la aptitud de los áspides», obra plenament renaixentista i datada del segle XVI.

Sobre la pronúcia, sí que antigament era acabada en -k, com recull Coromines, tot i que ja alguns informants es corregien en -t final. Sobre l'etimologia, «sembla, doncs, clar que tot plegat ve d'un nom de persona morisc. Sens dubte un dels innombrables formats amb (A)bu-». 

[1293] Lo Sant Drap o el bolquer de Jesús

[1137] Viatge literari a Bellpuig de les Avellanes

[678] «El Pallaresa» lleidatà, 1895

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El diari dels liberals lleidatans al pas del segle XIX al XX, dirigit per Romà Sol i Mestre.
Vista del Segre, llavors un riu ferotge i sense regulació artificial encara, campant tan ample al seu pas per Lleida, en una vista presa des del marge dret, a l'alçada de l'actual passarel·la davant per davant del Carrer Cavallers, amb Gardeny al fons.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
La preciosa fotografia a doble pàgina, en un gran angular esplèndid, continua la imatge fins al Pont Vell al fons.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida.
Detall de la banqueta, llavors totalment verge, no urbanitzada. S'hi aprecien els arbres del passeig de Blondel, ja que només hi havia un edifici, davant per davant de l'antic Hospital de Santa Maria. Més avall, destaca la teula i la base de pilans de ferro de l'antic Mercat de Sant Lluís, tombat cap al 1915 aprox per fer-hi el Museu Morera en un temple neoclàssic, que també desapareixeria abans de la guerra. Actualment, els situaríem més o menys a l'estació d'autobusos.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida.
Detall de Blondel, quan no existia ni tan sols l'antiga banqueta urbanitzada. La Lleida medieval donava directament al Segre, justament darrera de l'antic Hospital de Santa Maria, per damunt del qual s'aprecia una de les torres de la Catedral Nova. La gran creu que es veu a la teulada presidia la façana de l'Hospital, llavors amb finestres obertes per tot arreu per donar llum i aire als pavellons de malalts.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida.
Detall de la riba del Segre al seu pas per la ciutat. A l'esquerra, una de les torres de la Catedral Nova, i cap a la dreta la cantonada de Blondel amb el Carrer Cavallers.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida.
Detall de Blondel amb els arbres que tingué des de l'obertura del passeig davant les cases que feien de muralla. Com sempre, la Seu Vella, encara que llavors ocupada militarment pels espanyols, presidint la vida quotidiana dels lleidatans.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Capçalera del diari liberal lleidatà en el seu primer número il·lustrat. El diari es pubicà sempre en la llengua del nostre estimat país veí, que llavors molts pocs lleidatans sabien parlar i encara menys escriure. Els liberals lleidatans encara tardarien un decenni ben bo a fer el salt al catalanisme polític.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Un superb gravat de l'ermita de Butsènit per darrere, des de la font.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
El ressorgit raval de Cappont, amb els Camps Elisis de l'Alcalde Fuster al fons i l'enorme sorral que hi havia pont avall, on tot just hi havia un molí amb la silueta de l'alta fumera i uns pocs casalicis davant del riu.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida.
Detall de l'últim arc del pont, llavors encara el primitiu pont medieval de la ciutat, però sense l'arc enorme que en custodiava l'entrada.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida.
La platja de Cappont, amb algunes dones rentant la roba al riu, i els grans casals que hi havia, amb el carro aparcat davant de casa (sense problemes de parquímetre).

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Preciós dibuix dedicat al nostre gran pianista Ricard Viñes, «de su más gande adminador V. Checa» (del qual n'estic cercant informació). Llàstima que el plec del diari hagi foradat la cara de l'ínclit pianista, però tot i això ens deixa entreveure perfectament l'aire que tenia el mestre assegut davant el piano.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Representació del martiri de Sant Anastasi, de Miquel Fontanals. El patró de la ciutat, que ha esdevingut un gran desconegut per als lleidatans. Era un soldat romà nascut a la nostra ciutat, convertit al cristianisme i per això martiritzat l'any 305 de la nostra era, durant el regnat de l'emperador Dioclecià. Devia ser de bona família, ja que es traslladà a Roma, on féu carrera militar. Després de l'Edicte de persecució dels cristians promulgat per l'Emperador, prengué consciència de la seua fe i marxà de retorn cap a casa, cap a Ilerda. El seu gran miracle fou portar la fe cristiana als lleidatans, que s'anaren convertint. Detingut i torturat, fou finalment degollat.

1895. Diari «El Pallaresa», Lleida (Fons Sol-Torres, UdL).
Una perspectiva magnífica de Sant Llorenç des del lateral. S'aprecia la degradació de l'església i com era l'entorn que tenia. Una antiga teiera per a l'enllumenat de torxa sobresurt a la base del campanar.

[154] «Lleyda y'l Concert Econòmich»

[648] Ilerdam videas (o Gardeny i la Vall de la Mariola)

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Magnífica vista de Gardeny des del peu del turó, amb els mollons del camí de Fraga en primer terme i les hortes que l'envoltaven.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La Vall de la Mariola separava el turó de Gardeny de l'altiplà conegut com la coma del Puig-Bordell, nom que ens indica l'ofici que s'hi practicava. Aquest vall, suposadament, era plena de gegantins pins i poblada de llops, l'animal que els primers cabdills lleidatans agafaren com a símbol de la ciutat. Creu l'autor que les llacunes que hi havia produïen un clima malsà a son voltant, la qual cosa hauria originat la maledicció romana de l'Ilerdam videas. Sempre havia cregut que era degut al clima extremat de la ciutat, tant a l'hivern com a l'estiu.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Durant la dominació sarraïna s'hauria dessecat aquesta vall pantanosa i aconduït les aigües per al rec. La dita pala dels Templaris era un partidor d'aigües entre sèquies. La Vall de la Mariola es convertí en una de les hortes de Lleida més preuades i es poblà de torres i molins, les restes d'algun dels quals encara eren visibles a finals del segle XIX.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
En les lluites romanes entre Cèsar i Pompeu, la Vall de la Mariola fou escenari de diverses accions bèl·liques, ja que es trobava entremig dels campaments de Juli Cèsar a la ciutat i de Pompeu a Gardeny.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Segles després, «se suposa» que Gardeny fou campament de les hosts cristianes de Ramon Berenguer IV en el moment de posar setge a la ciutat sarraïna, «des d'on baixà lo jorn del rendiment de Lleyda (26 d'octubre de 1149) per a entrar-hi per la porta anomenada poc després de Sant Antoni...»

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La vàlua estratègica de Gardeny a l'Edat Mitjana i l'origen de son nom.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La inicial fortificació i església de l'Orde del Temple, després de l'Orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem, anà en augment segle rere segle.

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Descripció de la fortificació, del castell i de l'església: l'ànim del visitant «no pot menos... de sentir-se commogut y enlayrant-se son esperit en los recorts de gloriosas edats... se sent llavors transportat a aquells temps...»

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«y li sembla veure encara entorn d'ell als cavallerescs freys [frares] ab sa ferrada armadura y arrossegant lo blanc mantell d'estamenya, distintiu de la malaurada milícia...» Segueix la descripció de la resistència de Gardeny als gavatxos durant la Guerra del Francès, i de la popularitat del turó per contemplar els aplecs de Butsènit o fer-hi el dinar del dia de la mona, especialment a partir de la construcció de la font del 1789 «baix lo mando de l'inolvidable Governador En Lluís de Blondel».

1880. «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Detall de les hortes de Butsènit al peu del turó de Gardeny.

[533] «Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleyda y sa provincia»

[591] Camí de Sant Jaume per Butsènit

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
El sol despunta a l'hortizó, comença un fred matí de gener, però sense boira... i agafem pel camí de Rufea avall, perseguint les indicacions de la petxina.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Fora de la ciutat, la natura i l'agricultura que Lleida amaga, i els aiguamolls del Segre a Rufea.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
A Butsènit, temps per esmorzar. El Santuari fou pas dels pelegrins de Sant Jaume durant segles. La boirina del Segre emblaveix la vista d'Albatàrrec a l'altre costat del riu.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Els palots esperant l'estiu, i els menos (vedellets en lleidatà, que s'ha d'he llegir amb e oberta) expectants al nostre pas.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Els sembrats ja verdegen entre els masos. De dipòsits damunt la teulada ja no se'n veuen gaires.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Entre els rengs, esporgant ni que sigui diumenge.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Els moderns pous de reg, i les canonades de distribució per al reg localitzat: tecnologia sota terra als trossos.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Seguim les indicacions del camí, que ens porten al polígon que hi ha abans d'arribar a Alcarràs. Potser haurien pogut trobar algun camí alternatiu, oi?

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Sortim altre cop de la civilització i retornem al camp. Els pivots de reg per aspersió formen boscos de ferros palplantats als camps.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
L'aspersió en funcionament. Els femers, ja d'un altre temps.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Construïda al damunt de l'antic castell d'Alcarràs, sota el paviment de l'església encara es conserven, en perfecte estat, alguns compartiments de l'antiga fortalesa. La fortificació, que patí molts danys durant les guerres de Joan II, fou enderrocada al segle XVII per a construir el temple parroquial. Va ser el Comte de Fuentes, aleshores Senyor d'Alcarràs, qui cedí el castell com a lloc idoni d'emplaçament. En la construcció de l'església s'aprofitaren alguns fragments dels de l'antic castell. La pedra emprada en la construcció, a més de l'aprofitada del castell, es va portar de la pedrera de Saidí. Per la data que apareix inscrita en un dels carreus de la façana se sap que la construcció del temple finalitzà l'any 1786 (Viquipèdia).

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
La fruita ha portat la modernització del camp lleidatà els últims 50 anys. També la reconstrucció dels pobles, a base de totxos, magatzems, cases noves a veure qui les fa més altes que la del veí, portalades per entrar carretes de tres palots d'alçada, que ara han quedat en desús...

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Ens acomiadem de les petxines del Camí de Sant Jaume, i retornem a la capital. A la passera sobre el Segre, gairebé a sota del pont dels instituts,  obtenim aquesta curiosa perspectiva.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
El Km zero del camí del riu, que avui no hem seguit. El Ministerio no té traductors, ni els vol.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Les gavines són les reines de la canalització. En canvi, el Noguerola ha perdut l'antiga esplendor, enterrat sota la ciutat, enyorat del temps que feia de fossat per aquesta banda de la muralla.

2012. Lleida-Alcarràs. Camí de Sant Jaume per Butsènit.
Tornem cap a casa. Una última foto del nostre carrer, l'avinguda de les Garrigues: l'edifici racionalista dels anys 1920, desapercebut entre el tràfec de cada dia.

[557] L'Estany de Mar