[2332] Lo Velòdrom de Lleida, 1920

 

1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.

«El Ideal», de 15 de maig (FPIEI).

Potser la primera fotografia del nou velòdrom lleidatà, el del Camp d'Esports de la Joventut Republicana de Lleida. Com bé se sap, les instal·lacions esportives de l'associació republicana foren inaugurades l'1 de gener del 1919. Però el dia gran del velòdrom, que potser ja venia funcionant de mesos enrere, fou aquell 16 de maig, durant la festa major d'aquell any. 

La imatge, malgrat la qualitat limitada, resulta impagable. Amb la Suda i la Seu Vella al fons, l'hàbil retratista sabé captar el moment de la sortida d'una de les proves, amb la gent amuntegada a l'interior del recinte. Llavors, és clar, no hi havia grans blocs de cases que tapessin la vista al turó lleidatà des dels plans de l'antic camí de Montsó. 

1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.

«El Ideal», de 15 de maig (FPIEI).

Ja ho diu la crònica: «demà nostre hermós velòdrom rebrà la seva consagració amb una cursa de bicicletes». No hi diu inauguració, sinó consagració, la primera gran efemèride ciclista que s'hi feia. Hi havia eufòria esportiva a la ciutat, a causa de les magnífiques instal·lacions republicanes: «L'estadi de Joventut, l'admirable Camp d'Esports, és una realitat viventa... En els centres esportius, Lleida ja no hi és desconeguda, i dintre de poc aconseguirem que el nom de Lleida s'anomeni amb respecte». És clar que això té alts i baixos històrics: ara anem avall a marxes forçades, amb el penós espectacle del Lleida Esportiu, que ja ve de la penosa liquidació de la Unió Esportiva.   

«El Velòdrom... és un lloc fet exprés. La cinta té vuit metres al costat del jurat i sis a l'oposat, amb la inclinació deguda en els peralts per a velocitats fins a 60 km». Les curses es regiren pel reglament U.V.E., amb premis de fins a 50 i 60 pta de l'època, recollons! que diria la padrina, i fins a 200 en la cursa per equips. Per arribar-s'hi, ja que era ben als afores de la ciutat, hi hagué servei d'autos des del Casal de la Joventut Republicana. «Per als que vulguin fer el camí a peu, la carretera serà regada». El públic es distribuïa en les llotges de la pelouse, a la recta, just davant del jurat, al costat del qual hi havia «els seients de preferència. A l'altra recta, als costats el pont, també seients. A les corbes s'hi podrà estar dret». S'hi muntaren també un parell de tribunes als extrems de la recta, a 1 pta. Les cadires de la gespa, a 2. Seients de graderia, dos rals o mitja pela. 

Anys 1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.

Vista d'una de la corba peraltada, la que tancava la pista per la banda oest, la contrària a la ciutat. Una columna senyalava la meitat de la corba. A la part de dins, amb tanca de fusta, s'hi veu la pista de patinatge. 

Anys 1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.

Vista de la contra-recta, amb el famós pont d'accés a la pelouse i la pista de patinatge interior. El ciclisme fou el primer gran esport de masses a Catalunya i a Lleida. Des dels anys 80 del segle XIX hi ha constància de la introducció continuada d'aquest esport a la ciutat. El primer velòdrom fou fet a l'avinguda de les Garrigues, impulsat per l'empresari Josep Coll, amb projecte de l'enginyer Francesc Macià. Al 1915, es crearia el velòdrom del Veloç Club Ciclista de Lleida, i finalment entre 1919-20, aquesta perfecta instal·lació al conjunt esportiu de la Joventut Republicana de Lleida. 

Anys 1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.

«El Ideal», de 20 de juny (FPIEI).

Curses per la revetlla de Sant Pere.

Anys 1920. Lo Velòdrom del Camp d'Esports.

«El Ideal», de 20 de juny (FPIEI).

Cursa nocturna: «il·luminada esplèndidament la pista des de la terrassa del Camp de Sports, serà el de la cursa un espectacle magnífic». La idea entusiasmava els «nostres aficionats pedaliers».

[2325] Lo velòdrom d'en Macià, primer de Lleida

[2231] Centenari del velòdrom lleidatà republicà, 1920

 

1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana al Camp d'Esports. 

Diari «El Ideal», Lleida, de 15 de maig.

Curses ciclistes al velòdrom per la festa major de maig d'aquell any, en el qual s'inaugurà aquesta instal·lació esportiva, juntament amb les piscines. El camp de futbol ja s'havia inaugurat al 1919. 

1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana al Camp d'Esports. 

Diari «El Ideal», Lleida, de 15 de maig.

Durant aquella festa major, el velòdrom «rebrà la seua consagració amb una gran cursa de bicicletes», amb corredors de tot Catalunya. La velocitat que els ciclistes hi agafaven a les peraltes «amb la inclinació deguda» rondava els 60 km/h. La pista tenia una cinta de 8 m. a la banda dels jurats i de 6 a l'oposada. S'hi feren tres curses, la local de 5 km, la regional de 12,5 km i la nacional d'una hora donant-hi tombs. Els premis eren prou suculents: fins a 60 pta de l'època per al primer i 200 per a l'equip guanyador.

Les instal·lacions del Camp d'Esport llavors eren ben bé als afores de la ciutat. Per això, des de davant de la seu de la Joventut Republicana lleidatana, al casal encara espoliat de Blondel, «hi haurà un complet servei d'autos». Ara que «per als qui vulguin fer el camí a peu, la carretera serà regada». Per evitar la pols. 

S'hi van aixecar dos grans tribunes, als extrems de la recta principals. Hi hagué preus per a tots els gustos: de pelouse amb cadira a 2 pta, seient de tribuna a 1 o de grada a 0,5. 

Anys 1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana,

Camp d'Esports, Lleida.

L'espectacular i moderna instal·lació ciclista per a gaudi del jovent lleidatà.

Anys 1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

Detall de les corbes peraltades i de l'enjardinat interior.

Anys 1920. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

Vista de la recta principal, amb el pont que permetia el pas del públic a l'interior, a la gespa de la pelouse.

Anys 2010. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

Les instal·lacions de la JRL foren expropiades pel nou règim dictatorial (espanyol) de 1939. Se n'acabà l'edat d'or. Retornades a la ciutat, per bé que no als legítims propietaris, el velòdrom no ha recuperat l'antiga esplendor que li donà el ciclisme, el primer i més popular dels esports lleidatans a l'inici del segle XX.

2011. El Velòdrom de la Joventut Republicana, 

Camp d'Esports, Lleida.

La lenta decadència del velòdrom lleidatà al cap de cent anys de la inauguració. 

[2155] Primeres notícies del foot-ball lleidatà, més

Anys 1930. Foot-ball lleidatà.

Un cromo col·leccionable del centrecampista J. Castillo, del FC. Joventut, de la Joventut Republicana de Lleida, fundat al 1918. Els 'sants', com se'n deia abans per influència de les estampetes religioses, els portaven de regal les capses o paperines de «Caramels L'ARC».

1912. Foot-ball lleidatà. Balaguer.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 7 de desembre (FPIEI).
Sembla que la introducció del futbol a Lleida i als nostres pobles vingué sobretot del treball físic escolar. També a Balaguer, a l'escola Pia. Durant la celebració de la festa de la Immaculada, a la tarda s'hi jugà al pati «un gran partit de foot-ball, entre dos bandos de nois que van als escolapis». Així doncs, començava a donar prestigi fer-ne anunci públic i tot.

1912. Foot-ball lleidatà. Juneda.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 28 de desembre (FPIEI).
Aquell setembre de 1912 sembla que fou prolífic per al foot-ball a les nostres comarques, i també a Juneda, «centre vinater de tots los pobles de l'entorn», un grup ben actiu de jóvens estudiants de la vila s'organitzen per fundar l'Sport Club Junedenc per tal de «promoure l'afició a jocs tan saludables i dignes de recomanació com són los d'aire lliure, entre ells lo foot-ball, law-tennis, etc.»

Ja tenien en aquell moment en marxa un equip de futbol, «que sovintet realisa macths... en los grandiosos jardins del Cine Junedense, arrendat a l'efecte».

1913. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.

Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 15 de febrer (FPIEI).

En temps de «fira... concorreguda tant d'animals de peu rodó com de boví», s'hi jugaren aquell febrer almenys dos partits de futbol entre els equips anomenats Espanyol i Català, de joves mollerussencs, i que poc no se'n devia faltar si no representaven l'un, les dretes, i l'altre, els republicans. El segon matx, «molt empenyadíssim», acabà amb empat a un «gol», que ja no s'hi escriu amb l'anglicisme original habitual goal.

1913. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
«El Ideal», de 23 de gener (FPIEI).
El diari de la capital lleidatana ja se'n feu ressò al gener, d'aquests partits a Mollerussa. Al text, el corresponsal periodista, que també era un futbolista local (segons que signa), s'hi recull la pronúncia habitual del topònim, Mullerussa, amb u.

Els partits foren organitzats per una colla de jóvens entusiastes mollerussencs, i a imitació dels noms dels clubs barcelonins i segons preferències de cadascú, constituïren dos equips dits Espanyol i Català. Eren de futbol 7, perquè no degueren trobar més que una catorzena de jugadors interessats. Ves a saber si, a més, coincidí que els uns eren de famílies conservadores dretanes i els altres, més republicans o liberals. No m'estranyaria gens. Disposaren de jutge i tot, o sigui, àrbit, sembla que ben considerat.

1913. Foot-ball lleidatà. Juneda.
Setmanari «Lo Pla d'Urgell», de 9 de desembre (FPIEI).
A Juneda, l'estiu següent s'insisteix en la idea que els estudiants que retornaven a la vila, des de Lleida o des de Barcelona, eren els qui fomentaven l'esport del futbol. No s'hi parla del club que intentaren fundar l'any anterior, però sí que l'ajuntament els cedia una esplanada per al joc a la bassa bovera.

1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 12 de juny (FPIEI).
La constitució del primer club lleidatà, el Club de Foot-ball Lleida, tingué lloc l'11 de juny d'aquell any, amb Manuel Andreu de president. Al cap de deu dies, al 22 de juny, es constituí l'Associació Foot-Ball Lleida, que reuní una setantena de socis, presidida per Mario Sol. La proximitat de la fundació de tots dos clubs fa suposar una renyida rivalitat, probablement també de classe social i ideològica.

1914. Foot-ball lleidatà.

«El Ideal», de 13 de juliol (FPIEI).

Convit al Foot-ball Lleida (al Club o a l'Associació?) per jugar a la festa major de Sant Llorenç a Osca, i també a Tarragona. Se'ls demana, als futbolistes lleidatans, que llavors eren tots locals (com a gairebé tots els equips del país), que s'esforcin en els entrenaments diaris de cada tarda al camp de Gardeny. No en sabem l'hora, però a ple juliol, la calorada i la suada les tenien assegurades.

1914. Foot-ball lleidatà.
«El Ideal», de 28 de juliol (FPIEI).
La notícia de constitució del segon club futbolístic local, l'Associació Foot-Ball Lleida, del qual se n'anomenen el porter, els defenses, els centres i els davanters. S'hi aclareix que és aquest equip el convidat a Osca i el que s'entrena a Gardeny.

1917. Foot-ball lleidatà.

Revista «El Bedel», de 15 de desembre (FPIEI).

Avançada aquella segona dècada del començament de segle passat, l'anunci del material esportiu futbolístic ja es destacava per sobre dels articles d'altres esports. El futbol havia arribat a la fi a les nostres comarques per arrelar-hi ben fort, com a tot arreu.

1902. Foot-ball i futbol.
«Los Deportes», de 24 d'agost (ARCA).
Un article d'Antoni Viada en aquesta revista barcelonina citava que a «La Veu de Catalunya», el redactor anomenat Corredisses havia adoptat fonèticament el mot anglès a la llengua catalana com a futbol, «que es como pronuncia todo el mundo en Cataluña» la parauleta original. I a més a més, llavors, tothom ho feia amb el mot ben agut, com encara és ben oficial avui (i per això no s'accentua), tot i que més d'un locutor esportiu se n'ha oblidat o no ho ha sabut mai.

En els diaris en espanyol de l'època també es començava l'adaptació dels mots originals anglesos, que en el món de l'esport, van originar una autèntica allau en aquelles dècades del tombant dels segles XIX al XX. Encara no s'imaginaven l'allau d'anglicismes que arribarien, en tots els àmbits de la vida, decennis més endavant i fins avui, que al nostre país si no poses nom anglès al negoci, empresa o producte, no llueixes. L'article també constata com el foot-ball rugby ja havia de portar aquest cognom per no ser confós amb el foot-ball que es jugava només amb els peus, i que se n'acabarà quedant el nom, tot i haver-se creat amb posterioritat a l'altre esport, ara dit només rugby, i que fou primer a dir-se foot-ball a l'Anglaterra de mitjan segle XIX. 

1902. Foot-ball i futbol.
«Los Deportes», de 30 de març (ARCA).
Uns pocs mesos abans, el mateix articulista havia obert el debat de la traducció del nom de l'esport a l'espanyol. De les sis propostes que cita, cap no inclou l'adaptació fonètica ni a futbol o fútbol. És ben probable, doncs, que el primer testimoni del mot futbol a les llengües peninsulars fos el del català. Fins i tot en castellà, durant una bona colla de decennis la pronunciació aguda fou habitual, després substituïda per la pronúncia plana importada dels dialectes espanyols americans (DCECH).

En el món esportiu català, en canvi, la tendència general fou adoptar el vocabulari anglès a la pronúncia de la nostra llengua, sense traduccions calcades del tipus 'pilota-peu' ni 'pilota-mà' (handbol) ni 'pilota-cistella' (bàsquet). En el món futbolístic, el treball de recuperació de la terminologia pròpia dels decennis de la primera meitat del segle XX, fou un dels referents de la qualitat lingüística de les transmissions del mestre Joaquim M. Puyal.

1919. Foot-ball lleidatà.
El magnífic complex poliesportiu de la Joventut Republicana de Lleida marcà un punt d'inflexió ja definitiu per a la pràctica esportiva dels lleidatans. Les modernes instal·lacions, pagades exclusivament pels mateixos socis republicans, foren modèliques a la Catalunya de fa cent anys. El plànol és ben indicatiu de la distribució dels espais del Camp de Sports, amb les columnes de l'entrada (conservades encara al carrer Rovira Roure). En entrant, s'hi trobava un petit llac i el velòdrom central n'ocupava la part central, testimoni de la gran importància del ciclisme com a primer gran esport de la ciutat en aquell tombant del segle XIX i començament del XX. A la dreta, la piscina de competició i els camps de tennis, i a l'esquerra, al mateix espai que ocupa actualment, el camp de futbol. També hi hauria espais per al frontó, gimnàs, patins, tir i jocs d'infants.
Projecte d'Adolf Florensa, arquitecte lleidatà de gran projecció, d'estil racionalista i noucentista. 

Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», en aquesta ocasió del migcampista J. Pérez del FC. Lleida de la Penya Salvat. Als anys 20 i 30, la rivalitat dels diversos clubs de ciutat degué fer vendre molts i molts cromos futbolístics, potser llavors no només cosa de xiquets. 

Anys 1930. Foot-ball lleidatà.
L'alineació del FC. Lleida just als inicis de la dècada republicana del segle XX. La casa de caramels basca 'La Aldeana' feia aquestes cartolines per empegar-hi els jugadors, un model de col·lecció que es mantindria durant tota la postguerra. Quan érem petits, molt vàrem fer col·leccions similars. 

1923. Foot-ball lleidatà.
Els partits de futbol esdevingueren habituals a les festes majors amb el temps, i fins fa quatre dies, a tots els nostres pobles durant tot el segle XX. En aquesta ocasió el FC. Joventut havia convidat un equip del nord espanyol, a on el futbol havia quallat amb força per la influència anglesa directa. Quan es convidava un club foraster, s'aprofitava el viatge i se'n feien diversos partits.

1924 ca. Foot-ball lleidatà.
El cartell és potser de la festa major de maig de l'any següent. No devia resultar fàcil per a la Paeria triar l'equip que representava la ciutat a cada festa major, de manera que, probablement, se n'anaren fent torns. En aquesta ocasió són tres els equips barcelonins convidats a jugar contra el FC. Lleida.

1926. Foot-ball lleidatà.
Plattko, el llegendari porter del Barça, com a gran reclam per al partit contra el Joventut FC., a la diada de la segona Pasqua, 5 d'abril, al Camp d'Esports republicà.

1919. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Revista «Urgell-Segarra», núm. 16, d'11 de maig (FPIEI).
Programa de la Festa Major mollerussenca amb l'anunci d'un match o partit de futbol entre l'Sporting Club Mollerussa amb el primer team del Cervera. 

1919. Foot-ball lleidatà. Mollerussa.
Revista «Urgell-Segarra», núm. 16, d'11 de maig (FPIEI).
Un articlet a la revista reconeix l'augment de l'afició al futbol de jóvens i grans al poble, des d'un to ben moralitzant. Llavors es creia que el futbol feia «homes robustos». Cent anys després, només hi veig a tot el món, i potser m'erro, corrupció, diners, evasió fiscal, insults, agressivitat, nacionalisme barat, panem et circenses. No pot ser, oi? Segurament estic equivocat, doncs. 

Anys 1930. Foot-ball lleidatà. 
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», de l'extrem dret A. Moragues del FC. Joventut Republicana de Lleida.

Anys 1930. Foot-ball lleidatà. 
Un cromo col·leccionable de la botiga lleidatana «Caramels L'Arc», del porter J. Prenafeta del FC. Joventut Republicana de Lleida.

1928. «Caramels L'Arc», Lleida.
Revista «Lleida», de 25 d'octubre (Sol-Torres, UdL).
Amb botiga, probablement també fàbrica, al carrer Democràcia 26, entre els carrers Carme i Magdalena, al moll de l'os comercial i de passeig de la Lleida d'aleshores. Molt més poblada que ara, en dits carrers, d'a on la gent va anar fugint cap al final del segle. 

1925. Joventut F.C., Lleida.
Revista «Lleida», d'1 de juny (Sol-Torres, UdL).

Porter del Joventut F.C. Lleida.

[2154] Primeres notícies de foot-ball lleidatà

[1560] La ullada lleidatana de Manuel Pinilla

Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).
La banqueta de Blondel en els anys que se'n va refer la balustrada (1923-24). S'hi observa bé la tanca de fusta de les obres i l'embastida amb què s'aixecaven els alts pilans decoratius. 

Anys 1920. La Banqueta de Blondel, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).
Una cursa popular, potser durant la festa major, tot i que la gent encara va molt tapada de roba. El terra era típicament enllambordat. Els cartells mostren l'emplaçament de la Imprenta Sol, al núm. 42, i del servei d'òmnibus de Lleida a Franga, Mequinensa i Torrent.

Manuel Pinilla i Campoamor va néixer el 22 de novembre de 1881 a Barcelona, fill de l’enginyer de mines Eduardo Pinilla i Fornell i Conchita Campoamor i Pérez. Va començar a treballar com a comptable per a les indústries hidroelèctriques al Pallars. El 1912 va ingressar com a caixer de la construcció a Riegos y Fuerzas del Ebro S.A. coneguda popularment com La Canadenca. Amb l’esclat de la Primera Guerra Mundial, Manuel va viure als campaments que l'empresa va construir per allotjar als empleats, com a únic mantenidor de l’organització administrativa de la companyia. 

Acabada la guerra torna a les oficines a Barcelona on és nomenat director de les caixes, nòmines i comprovants. L’any 1948 és ascendit a Interventor General. Manuel Pinilla es va casar en primeres núpcies amb Carme Padró Roca, qui va morir a Balaguer el 1918, i en segones núpcies amb Rosita Curet i Mayoral. Malgrat que Manuel Pinilla no va ingressar com a soci al Centre Excursionista de Catalunya, la família Pinilla va mantenir una gran amistat amb Gaspar Sala i Rosés de la Secció de Fotografia del CEC. Tant Manuel com les seves germanes Josefa i Conxita eren grans aficionats a la fotografia, i participaren en nombrosos concursos que organitzava la Secció de Fotografia del CEC. Va morir el 6 de març de 1962, amb 80 anys. 
(Fitxa AFCEC).

1912. La presa de la Mitjana, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La recent construïda presa de la Mitjana i de les comportes del Canal de Seròs. A la marge dreta del riu, la ribera de Pardinyes, llavors sense cap construcció.

1915. El pont del ferrocarril, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).
La nevada de l'abril de 1915, que deixà un pam ben bo de neu, vista des del riu, amb el pont del ferrocarril al fons, on veiem com travessa un tren amb tota la fumerada. 

1915. Riu Segre, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).
Un grup de nois de pesca al riu Segre, probablement riu avall de la ciutat, a la partida de Rufea.

1912. El mercat de la plaça de Sant Joan, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).
Detall del mercat de la plaça, llavors enllambordada.

1912. El mercat de la plaça de Sant Joan, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC). 
La presa fou feta des de davant l'església. Al fons, sobre les teulades, el templet que corona (encara) l'edifici del costat de la Paeria.

1913. La Seu Vella, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La porta tapiada de l'entrada al claustre per la magnífica Porta dels Apòstols, amb el cos de guàrdia de la soldadesca d'ocupació (espanyola).

1913. La Seu Vella, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La Porta dels Fillols, que llavors donava a peu pla i amb un arbret just al davant. Al lateral, l'entrada exterior a la capella dels Sescomes.

Anys 1920. El Camp d'Esports, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Una exhibició de patinatge sobre rodes a les instal·lacions esportives del Camp d'Esports de la Joventut Republicana lleidatana, acabades just cap a aquella data.

Anys 1920. El Camp d'Esports, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Detall de l'espectacle artístic de patins. 

1923. La Plaça de la Sal, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

La placeta de l'antiga porta ferrissa de la ciutat, amb la seu de la Caixa d'Estalvis de Lleida, un edifici d'aquells anys però ja enderrocat i refet en estil modern, actualment amb una oficina de la Caixa barcelonina. L'entitat financera lleidatana fou fundada al 1880 i fou un referent per a l'economia local i comarcal fins a l'absorció al 1979. El gran edifici del Montepio, no gaire lluny, mesurà sa esplendor durant la postguerra.

1923. Carrer del Cardenal Remolins, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Molt ple de magatzems per la proximitat a l'estació de ferrocarril. El cardenal lleidatà que dona nom al carrer i que visqué en el tombant del segle XV al XVI, doctor per l'Estudi General, fou conseller del Papa Alexandre VI i arquebisbe de Sorrento, i fou executor de les polítiques repressores d'aquests Borja contra les famílies romanes rivals. 

1923. Rambla de Ferran, Lleida.
Foto: Manuel Pinilla i Campoamor (1881-1962) (MdC-AFCEC).

Els carrers i voreres enllambordats de la Rambla de Ferran, que no donava encara davant de la nova estació (1927), sinó a l'illa de cases que hi hagué al davant, i que fou enderrocada, allà on ara hi ha aprox la plaça de Ramon Berenguer IV.

[992] Esport lleidatà republicà

[983] Lleidatanes, 1915