1915. Lo Congost de Pinyana.
Postal de Catalana de Gas y electricidad, amb data de publicació de 20 de febrer, amb vista cap al sud, des del terme de Tragó. Encara faltaven dècades per tal que les aigües cobrissin la vall que desembocava a les penyes de Pinyana (com el mateix nom diu) i el poble. La Noguera Ribagorçana torçava cap a l'esquerra en direcció a Corbins, i deixava tot l'antic pla del Segrià (al nord-oest de la ciutat de Lleida) orfe d'aigua, fins que al segle XII, en Pere Cavasèquia hi posà remei amb lo Canal o Sèquia Major (els drets de la qual passaren a la Paeria per compra als hereus del constructor a començament del segle XIII).
1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
En el seu viatge per Catalunya i durant l'estada que feu a Lleida, aquest viatger i escriptor (espanyol) va voler fer una escapada a la mina de Pinyana, és a dir, a la presa del canal. Deixa testimoniat l'avanç econòmic de la plana lleidatana en aquell Set-cents gràcies a l'estabilitat social del país, sotmès a la Nova Planta borbònica des de l'inici del segle XVIII: els molins d'oli s'havien multiplicat per 10! La introducció de l'arbequina també hi tingué molt a veure.
Pel camí, travessen Torre-serona, llavors un despoblat per causa de la darrera guerra, probablement. Entrelluquen Rosselló i Benavent, a on s'hi cultivava l'arròs.
.jpg)
1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Troba que l'Església de Benavent era molt gran per a la població que tenien, i és que tots aquells pobles sofriren les conseqüències demogràfiques negatives de la batalla d'Almenar (1710) de la Guerra de Successió. Continuen camí per Vilanova de Segrià i Torrefarrera, «en que hay un molino de papel con el agua de la azequia». Continuen vers la Portella i fins al pont d'Albesa, de quatre ulls, i d'allà fins a Alguaire.
L'antic convent alguairenc de les monges santjoanistes era situat dalt del tossal, amb el poble als peus. En testimoni l'augment demogràfic i econòmic, del poble, i tenia llavors l'església en construcció. S'hi cita la capella de Nta. Sra. del Merli «cuyo altar mayor y del Rosario son buenos» i fa referència a la pintura que recull «ridiculamente» el miracle de l'encegament del comte Ermengol (pas Berenguer, com cita el viatger) en travessar el pont per atacar la comunitat femenina hospitalera.
.jpg)
1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
La vista des de dalt del tossal és vastíssima, més que des de dalt del campanar de la Seu Vella, segons l'autor, perquè s'hi albira bona part de la Llitera. El convent o castell fortificat ja era enrunat. Des d'allà dalt estant, «estuve viendo con la imaginación» els moviments dels exèrcits austriacista i borbònic a l'agost de 1710, amb el pont d'Alfarràs com a epicentre cobejat de la lluita. Que s'acabà als "Abrevadores de Almenar en donde saltó el Rey a la acequia después de derrotado el exército» borbònic. La vista cap a l'hortizó septentrional permet de veure «la montaña Maleidas y otras de los Pirineos». Arriben al final de la plana segrianenca a Ivars de Noguera. En aquesta part, encara hi eren visibles «varios montones de piedras y señales de haver estado allí el exército, encontrándose balas».
.jpg)
1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
Almenar era poble gran, de 360 veïns (i, per tant, gairebé 2.000 habitants). En destaca l'església, i la qualitat del blat, encara que els troba, als veïns, «poco aplicados» quan podrien traure'n més profit, d'aquest blat. Després ja a Alfarràs, en cita el gran pont i el molí fariner, el «mejor y más concurrido de la parte de Aragón y Cataluña que se conoce». Andaní disposava de 18 cases «miserables por falta de aplicación».
.jpg)
1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
El dia 23 van fer el reconeixement de la presa de Pinyana, «presa hecha de grandes peñascos que han hecho caer de las montañas inmediatas con tiros de pólvora cerrando de este modo el río y para sacar el agua al llano han taladrado la montaña por una mina de mucha extensión digna de verse, como lo es la Azequia». Entenc que quan tanquen la comporta d'entrada tancada, l'aigua salta al riu i llavors poden netejar la mina i l'inici del canal en quedar sec. La Casa de Lleida, a terme de Castellonroi, era la propietat des de la qual es vigilava la presa i era propietat secular de la Paeria.
Notem, doncs, el testimoni fefaent de l'autor de com la presa del canal era feta, a final del segle XVIII i probablement des dels seus inicis medievals, per mitjà de l'esfondrament de grans roques i penyes, molt més fàcil de reconstruir o renovar des de l'aplicació de barrines de pólvora. La presa semicircular, doncs, i encara actual (encara que refeta), hagué de ser aixecada al segle XIX.
.jpg)
1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
El viatge i escriptor s'atansa fins a Almacelles i fins a les envistes de Tamarit i Albelda, «que parece tienen proyectado el riego de estas grandes llanuras», com pertoca a aquells temps il·lustrats. Se'n lamenta del despoblament «hasta el Cinca». D'Almacelles, se'n diu que el poble fou construït només feia 15 anys, i «consta en una calle» amb l'església en construcció en l'un costat i la casa del noble i senyor del lloc davant per davant. L'antic poble havia quedat destruït durant la Guerra dels Segadors i havia passat a propietat reial. En època de Carles III fou posat a la venda i anà a parar a les mans de Melcior de Guàrdia des de 1773. «Beben el agua de balsa, aunque el Señor ha echo un pozo... En las eras hacen sichas [sitges] para guardar el trigo... Se han plantado muchas olivas, todas a calles [a rengs ben afilerats], que hacen grande efecto desde el pueblo... y se está construyeno un molino, lo mismo sucede con las viñas. Hay ya unas 38 casas», cap als 200 habitants. Existia també al terme una Almacelletes, «para acudir mejor al cultivo», i a on hi havia un hostal perquè hi passava la carretera de Montsó cap a Lleida. Es tractava del novament repoblat antic llogaret de la Saira.
.jpg)
1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,
«Diario de los viajes hechos en Cataluña
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE).
De retorn cap a Lleida passen a les envistes del Castell de Raïmat, lloc llavors despoblat. Finalment, el darrer poble per on passà. Vilanova del Picat, que «es de Lérida». L'autor acaba el resum d'aquella jornada, molt probablement feta a cavall, amb una preciosa imatge: que des de dalt el castell o convent d'Alguaire «quando hay niebla en el llano de Lérida se descubren las torres y castillos en medio de ella, que parece un navío en alta mar».
Simplement esplèndid, oi? Esperem que algun bon fotògraf la pugui encara captar, abans que el canvi climàtic acabi amb les boires.
Lo Canal de Pinyana.
[2480] Lo congost de Pinyana, la «pell» d'Almenar i la sèquia
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
