[1916] Castell de Mur, 1929

1929. El Castell de Mur, el Pallars Jussà.
 Revista «Lleida», núm. 96.
Fotos: J. Almacellas.
L'interior del castell, ple d'herbassar.

1929. El Castell de Mur, el Pallars Jussà.
 Revista «Lleida», núm. 96.
Des de l'horta de la Guàrdia, amunt, amunt. «El matxo coneix el camí i jo no el veig enlloc. Tot és pedruscall i anant fent ziga-zaga anem escalant la muntanya, i amb una entrepussada del matxo, fatalment no et deturaries fins al fons de la vall». De les velles pedres del castell, «sols s'aguanten les parets exteriors i la torratxa, l'ermita encara es conserva en bon estat, on s'hi venera un antiquíssim Crist, del segle VIIè, segons ens assabenta el simpàtic i humil capellà», i poc saberut d'història pel que sembla. La torre de l'homenatge tingué vinc pisos d'alçada i d'allà s'albirava tot el comtat pallarès des de l'una Noguera fins a l'altra, des del Pirineu fins al Montsec.

1929. El Castell de Mur, el Pallars Jussà.
 Revista «Lleida», núm. 96.
Embadalit davant l'immens panorama, l'autor deixa volar la pensa cap als temps passats, quan els senyors del castell atalaiaven «amb ulls d'àliga per entre els merlets de la muralla els caminals que a llurs peus serpentegen i ordenar a llurs vassalls els assalts...» Conclou l'autor de la ressenya de la sortida excursionista, en Josep Almacelles (àlies en Pep de Rufea), home castís de la plana lleidatana: «És bonic el Castell de Mur, però si em perdo que no m'hi busquin!»

1929. El Castell de Mur, el Pallars Jussà.
 Revista «Lleida», núm. 96.
Fotos: J. Almacellas.

1929. El Castell de Mur, el Pallars Jussà.
 Revista «Lleida», núm. 96.
Fotos: J. Almacellas.
El Castell de Mur de fa cent anys.

1929. El Castell de Mur, el Pallars Jussà.
 Revista «Lleida», núm. 96.
Fotos: J. Almacellas.
La colla d'excursionistes lleidatans davant l'ermita.

[1635] Lo Sant Crist de Mur

[1851] Les Col·legiates d'Urgell i Pallars

1850. Col·legiata de Castellbò (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A tres hores, a ritme de traginer, de la Seu d'Urgell, de gran factura arquitectònica i bon arxiu, «donde se hallan muchos instrumentos pertenecientes al antiguo monasterio de Santa Cecília, sito en el valle de Elins, junto a la villa de Pallarols, cuyas rentas se adjudicaron en gran parte a la dotación de esta colegial».

1850. Col·legiata de Castellbò (l'Alt Urgell ).
Vista i planta de la col·legiata, d'origen romànic, de gran desenvolupament gòtic, i amb forta aparença de castell. 

1850. Col·legiata d'Organyà (l'Alt Urgell ).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime 
Villanueva.
Una altra col·legiata urgellenca, aquesta a cinc hores (de les d'abans) de la Seu. Més aviat es tractava d'un priorat, unit al bisbat. «Su iglesia, a excepciçon de la portada, es obra del siglo XI, construida en tiempo de San Ermengol, obispo de Urgel». Aquell mateix segle, l'església fou ocupada durant seixanta anys «por un mal clérigo llamado Adalbertino, con su largo concubinato y disolución consiguiente y otros males que allí se cuentan... Especialmente se menciona un incendio que acabó con las escrituras antiguas y códices de la iglesia», fins que fou jutjat i penjat per les autoritats civils i eclesiàstiques veïnes (cap a l'any 1090), com p.ex. el prior del proper monestir de Sant Andreu de Tres Ponts.

1850. Col·legiata d'Organyà (l'Alt Urgell ).
En aquesta col·legiata s'hi trobaren al 1904 els documents escrits en la nostra llengua més antics de què disposem fins al moment: fragments d'uns sermons de quaresma, que el rector considerà que ja podia deixar-se'ls redactats per a l'any següent. Des del segle IX, la prèdica de l'homilia a les esglésies ja era autoritzada de fer-la en la llengua del poble, car si no era així, els fidels ja no entenien res. Prova, doncs, que ja en aquell reculat segle el llatí parlat o vulgar, ja havia deixat de ser llatí per esdevindre llengua romànica, en aquest cas catalana. 

«Si tu es lo Fill de Déu, di a les pedres que es tornen pa e manja'n. E Nostre Sènyer respòs ad el [ell] e dix: Non solo pane... No viu [h]om solament de pa, mas de les paraules de Déu viu [h]om...» Les temptacions del dimoni a Jesús durant l'estada al desert.

1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
«En el real monasterio de Santa Maria de Gerri no hallé tantas riquezas como me había prometido, y cuya sola esperanza pudo hacerme atropellar por tantas incomodidades de aquel viage, que jamás se borrará de mi memoria». Les condicions d'accés al Pirineu eren encara molt severs a mitjan segle XIX. Del riu al costat del qual s'aixecà el monestir, se'n deia la Noguera de Pallars, després evolucionat a la Noguera Pallaresa. «Casa de grande antigüedad, matriz de otras muchas; pero donde el furor de las guerras de sucesión hizo daños irreparables en la parte diplomática». Perquè quan l'autor parla de riqueses no es refereix a tresors d'or i plata, sinó d'un valor encara més gran: parla dels documents de l'arxiu.  

Moltes antigues esglésies tenien com a patrons titulars sants barons, és a dir, homes. A Gerri era dedicada a Sant Vicent màrtir. Però la invenció del culte marià per part de l'Església Catòlica, adoptat al segle V, però fortament impulsat al segle XI per combatre els senyors feudals, competidors directes en la possessió de terres per matrimonis consecutius de conveniència. Entre altres efectes, el triomf sobre el control de la virginitat de la dona, per mitjà de l'exemple de Maria, augmentaria les devocions femenines (aristocràtiques) als monestirs i, com a conseqüència, les donacions territorials a l'Església. La consagració de la nova església al 1149, ja portaria, doncs, l'advocació a la Mare de Déu.

1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A manca de documents, l'autor s'entreté en «la rareza de la bóveda de las dos naves laterales». Durant aquella estada, tampoc no va veure «en ella ni en otra parte del monasterio ningún sepulcro de los Condes de Pallars, y eso que comunmente es llamado Panteón de dichos Príncipes». 

1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).

1850. Col·legiata de Gerri (el Pallars Sobirà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'abaciologi de la Col·legiata pallaresa. Davant del monestir, a l'altra banda del riu, l'autor s'adona, és clar, de les eres salines: «Mas en eso poco trabajan los vecinos en beneficiar un manantial de agua salada que allí mismo les naces, y que es todo su trigo y vio y aceite. Cógense anunalmente de quince a veinte mil cargas de sal», que deixaven a la hisenda reial (espanyola) quaranta mil duros anuals. 

1850. Col·legiata de Tremp (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
La primera sorpresa de la Conca al visitant fou el conreu de vinya: «país de abundante y de buen vino». De l'església col·legiata de la vila, se'n diu que la fàbrica del temple actual és del segle XIV. Tampoc no hi troba memòria que hi fossin enterrats els antics comtes pallaresos.

1850. Col·legiata de Tremp (el Pallars Jussà).
L'església actual és del segle XVI i el campanar del 1909, que substituí l'antiga cadireta romànica. S'hi conserva la talla gòtica de fusta, de cap a dos metres d'alçada, de la Mare de Déu de Vall de Flors, patrona de la ciutat.

1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A tres hores de Tremp, «en la cresta de un monte... subí desde la villa de Guardia una hora de rapidísima cuesta, en cuya cima se halla un castillo árabe bien conservado en las paredes exteriores, que después sirvió de foraleza a qlos señores de este monte». Del monestir, en restaven «los claustritos con algunas memorias sepulcrales... La iglesia se conserva bien», i amb un petit però ben ordenat arxiu. Entre altres precaucions, un dels mantenidors havia manat de fer això: «Quitó los pliegues y dobleces con que se suele atormentar a los pergaminos y proporcionar a los ratones que supulten en sus entrañas lineas enteras del cuerpo de las escrituras». Com? Doncs enlloc de plegats, deixar-los fortament enrotllats, de manera que «aquellas sabandijas coman en todo caso las estremidades blancas de los diplomas».

1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Al moment de la consagració al 1069, l'església es dedicà a Santa Maria, Sant Pere i Sant Esteve, «que serían los tres altares que entonces habría en ella». L'autor hi observa un sepulcre d'un dels comtes de Pallars, «de piedra común... donde por una abertura se ven varias calaveras».

1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
El monestir de Sant Miquel als Terradets pertangué a la canònica de Mur, del qual ja no en resten ni les restes. 

1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà). 

1850. Col·legiata de Mur (el Pallars Jussà).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
De Mur l'autor baixa fins a Sant Esteve de la Sarga, el mossèn de la qual encara conservava la denominació d'abat. Li calia travessar el «alto monte de» Montsec en direcció a Àger pel camí del coll d'Ares.

[1535] Viatge dinovesc a Santa Maria de Gerri

[1750] La fortalesa de Mur, 1880

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Article dedicat al castell i cenobi pallarès, signat per Antoni Mir Casases, erudit de la Renaixença (Talarn, Pallars Jussà, 1830 — Tarragona, Tarragonès, 1885). Doctor en medicina i cirurgia, fou catedràtic d’història natural de l’institut de Tarragona (1869) i metge militar. Autor de Topografia mèdica de Tarragona, d’una Monografía de la fidelísima villa de Tremp (1883), de Pintura mural bizantina del castillo de Marmellá (1888) i articles de tema mèdic i històric (enciclopèdia.cat).

La fotografia, sens dubte de les primeres, si no la primera, de la fortalesa pallaresa, ens mostra el superb castell del segle X, possessió del conqueridor cavaller Arnau Mir de Tost al segle següent. 

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Descriu la prosa romanticoide de l'autor: «Sa colossal torre de l'homenatge de cinc pisos, com encantat vigia, aguaita tots l'extens espai que ocupava l'antic Comtat de Pallars, des de la serralada pirinenca fins a les muntanyes que confinen amb la vall d'Àger i des de les marges de la Noguera Ribagorçana fins a la llera de la Noguera Pallaresa, que el separava del Comtat d'Urgell».

La seguretat del castell es garantia amb «ses muralles cimentades sobre duríssima roca, sens més solucions de continuïtat que una petita porta situada a considerable altura, i solament accessible mitjançant escales movibles, algunes sageteres, i en lo semicercle amb què tanquen la part del N. tres estretes finestres obertes en lo més alt de l'alcàsser, a mode d'observatori».

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'imponent castell, «sentinella avançat del Comtat de Pallars», amb sa altíssima torre encimbellada dalt de tot del turó.  

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
«Lo lector pot divagar en ales de la fantasia i forjar contes, llegendes i totes les escenes tràgiques que li inspiri sa imaginació, que a això es presten granment lo caràcter tètric de la fortalesa, la soledat que la rodeja i el panorama encantador que des des sos merlets se descobreix».

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
La fundació del cenobi al 1069. «L'arxiu de la Col·legiata... per la riquesa dels documents que atresora, ofereix estrany contrast comparat amb la carència de notícies relatives al castell immediat»

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Al cenobi fortificat s'hi accedia per un pont llevadís. Descripció dels espais, amb referència a les pintures murals romàniques, «amagades per lo retaule de l'altar major... contemporànies de la fundació del temple». 

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
Damunt la porta s'hi observen els dos forats de les cadenes o sogues del pont llevadís, i la petita obertura per deixar-hi caure pedres o bé oli o aigua bullents.

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'abandó del lloc al segle XIX era considerable. «Solament en circumstàncies extraordinàries s'interromp tan profund quietisme, tan trista soledat. Quan una sequera tenaç i aterridora agosta els camps i cega les fonts, i el fantasma de la fam se cern en l'atmosfera plomissa i calitjosa, els pobres llauradors de la Conca i de terres més llunyanes encar, se recorden del Sant Crist de Mur i hi acudeixen en peregrinació i formant professó amb hàbits de penitència atronen l'aire amb sos plors i planyideres exclamacions de Misericòrdia Senyor! Dau-nos aigua, que tenim set!».

La tenebrositat del lloc havia donat pas a tot un seguit d'històries esborronadores i «aparicions d'ultratomba, entre sorolls subterranis i fosfòriques flames, que asseguren haver vist i escoltat los que, en una mostra de valor temerari, s'han atrevit a passar una nit en lo cenobi de Mur». Pecat que l'autor no s'avingués a contar-ne alguna, que de ben segur havia escoltat dels veïns en aquella excursió. 

1880. El Castell i Cenobi de Mur, el Pallars, Antoni Mir Casases.
«Àlbum històrich, pintoresch y monumental de Lleida y sa provincia»,
de Josep Pleyan i de Porta, i Frederic Renyé (Arxiu UAB).
L'espadanya de l'església sobresurt rere el mur. El mossèn llegeix tot arrimat a la pedra. «En l'actualitat l'església serveix de parròquia a alguns caserius i petits pobles per complir sos devers religiosos sota la direcció d'un sacerdot, únic vivent entre aquelles desertes i majestuoses relíquies de remots temps».

1859. «Los Trobadors Moderns», BCN (Càtedra M.Torres, UdL).
Al Castell de Mur, poema patriòtic d'Antoni Mir, de to panegíric davant les runes de l'antiga fortalesa.

«Mes no tot se perdrà, puix sa memòria
viurà fins la darrera generació.
Muses consolaran la decadència
i amb dolça gaia ciència,
no faltarà en honorar-la el trobador.

«Jo tes cruels cuites com a mias ploro,
sempre en mig de ruïnes gemegant.
Sabeu per què? Perquè de ses ruïnes
les glòries llemosines,
espero que algun temps renaixeran».

[1728] Les pintures de la Col·legiata de Mur

[1727] Poble, castell i cenobi de Mur, més

[1728] Les pintures de la Col·legiata de Mur

Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.
El Pantocràtor de les pintures romàniques de Mur, venudes i traslladades a Amèrica a començament del segle XX.

Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.
Vista completa de les pintures. La figura del Crist, amb grans ulls que observen el món, centra la composició. Al llibre, la inscripció reforça el seu paper dominant sobre la Cristiandat: 'Jo sóc el camí, la veritat i la vida; cap home arriba al Pare si no és per mi'. Acompanyat dels símbols dels quatre evangelistes i, a sota, dels dotze apòstols, amb algunes escenes bíbliques a les finestres i al peu.

1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
La magnífica església romànica vista des dels absis.

«Canònica augustiniana (Santa Maria de Mur) situada prop del castell de Mur al municipi de Castell de Mur (Pallars Jussà). 

«L’església fou iniciada el 1060 pels comtes de Pallars i i el seu fill, Pere Ramon. Fou consagrada el 1069, quan s’acabaren les obres. Si és possible que en origen hi hagués hagut monjos a Santa Maria de Mur, com insinua Manuel Riu, sembla que fou obra de Pere Ramon de Pallars Jussà. La substitució d’aquests per canonges i la institució de la canònica augustiniana arribà vers el 1098. Aquest comte, l’1 d’abril de 1099, consolidà la canònica, confirmant-li la major part de les esglésies que constituirien durant segles el seu patrimoni i vinculant-la directament a Roma. Els comtes es reservaren el patronat, que el 1210 passà al rei Pere I. En depenia el priorat de Santa Llúcia de Mur. Un intent de convertir el monestir en premonstratenc i d’unir-lo a Bellpuig de les Avellanes fracassà en 1235-36 davant la negativa del Papa.

«El domini territorial del monestir de Mur, de jurisdicció independent del bisbat d’Urgell, incloïa les esglésies construïdes des del torrent de Claret fins al coll de la Serradella, Castellnou i el coll d’Ares i des d’aquí a Osca de Guàrdia i fins a la Noguera, és a dir, les esglésies i parròquies de Moror, Estorm, Puigcercós, l’Alzina, Alta-riba, Guàrdia, l’Espona, Beniure, el Meüll, les Esplugues, Escomú i Mallabecs i els priorats de Sant Miquel de Cellers i Santa Llúcia de Mur. Totes aquestes esglésies constituïren la pabordia de Mur. El paborde de Mur esdevingué un petit prelat que exercia la jurisdicció ordinària sobre les seves esglésies, convocava sínodes i tenia seient en els concilis tarragonins entre la resta de prelats del país. La canònica fou secularitzada el 1592 pel papa Climent VIII, que la convertí en col·legiata, la qual, per decisió de la Rota (1600), conservà l’exempció per a ella i per a les seves parròquies. El 1851, amb el concordat, fou reduïda a parròquia rural.

«La canònica augustiniana de Santa Maria de Mur, per les seves estructures i l’estat de conservació, constitueix un dels exemples més interessants de l’arquitectura canonical del nostre país. El conjunt es disposa amb l’església de Santa Maria a l’extrem de llevant i el conjunt del clos canonical adossat a la façana de ponent del temple.El clos s’organitza en dos patis: el del claustre, adjacent a l’església, i un segon pati amb accés des de l’exterior.

«L’església basilical de Santa Maria de Mur és un edifici de tres naus, capçada per tres absis semicirculars, ornamentats els laterals amb arcuacions i bandes llombardes i el central amb lesenes i finestres cegues. Pertanyent al primer romànic, les naus, cobertes amb voltes, són separades per pilars sobre els quals s’eleven arcades de mig punt.

«Vers el 1150, segons Post, l’església de Mur fou decorada amb unes pintures romàniques, de les quals les de l’absis central, un dels exemples més importants de pintura romànica catalana per la temàtica, la tècnica i la composició, foren adquirides a la primeria del segle XX pel Museum of Fine Arts de Boston. Representen el Pantocràtor amb els símbols dels evangelistes, escenes de la vida de Caïm i Abel i de la infància de Jesús, i hi ha escrits alguns versets del Carmen Pascale de Sedulius. Les pintures, força mutilades, de l’absis lateral dret, que representen l’ascensió de Jesús, es conserven al Museu Nacional d’Art de Catalunya. El 1936 es perdé la talla d’un Crist, barroca, i la imatge, de talla policromada, de Santa Maria de Mur, del segle XIII i de tradició romànica. S'hi venera un santcrist de talla, barroc. La relació entre l’església i el claustre, entre els quals hi ha un pronunciat desnivell, s’efectua a través d’un forat al mur que es correspon amb la nau central. Al mateix mur de llevant del claustre i a peu pla hi ha una porta paredada que podria ser l’accés original.

«El petit claustre, també del segle XII, és un pati rectangular, allargat, amb uns porxos formats per una sola fila de columnes, amb pilars rectangulars als angles. Les galeries són cobertes. Les obres del claustre i el clos canonical es devien iniciar després de l’establiment de la comunitat. Bona part dels edificis monàstics estan en ruïnes.

«L’any 1920 el conjunt de la canònica fou declarat monument nacional. En la dècada de 1930 l’església i el claustre foren objecte d’una acurada restauració. Del claustre, en resten tres ales, formades per arcades de mig punt separades per columnes simples. El teulat és de fusta d’un sol vessant. En el conjunt monumental de Mur es portaren a terme obres de restauració en la dècada de 1990 (enciclopèdia.cat).

Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.

Detall dels símbols dels 4 Evangelistes: Mateu, Marc, Joan i Lluc, respectivament.

Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).

Museum of Fine Arts, Boston.

Un terç dels apòstols, amb el seu nom al costat.

Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.
Detall de les finestres, amb escenes de la vida de Caïm i Abel.

Segle XII. L'església de Santa Maria de Mur (el Pallars Jussà).
Museum of Fine Arts, Boston.

Detall d'una escena bíblica al peu de l'absis.

1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

La façana enrunada. 

1920. Església de Mur (el Pallars Jussà).
Foto: Josep Salvat i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).

Una part del claustre, tapiada. 

[1727] Poble, castell i cenobi de Mur, més