[2570] Del Baix Segre-Cinca, 1643

 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol contingut en aquest mapa setcentista, en plena Guerra dels Segadors. S'hi detallen els grans cursos fluvials del Segre i Cinca fins al seu aiguabarreig. També s'hi dibuixa el canal de Pinyana fins a Lleida. Eren obstacles principals en l'avanç de la infanteria i cavalleria militars. Aquest territori, de l'aiguabarreig i fins als peus del Montsec, i la plana urgellenca per un costat i la lliterana per l'altre, constituïren una unitat geopolítica en els remots temps ilergets i ho continuà sent en temps de taifes. Encara persistí com a entitat geocultural i geoeconòmica des de la conquesta de Ramon Berenguer IV i fins a temps moderns. La unitat diocesana fins ben bé a finals del segle XX. Només la derrota de 1707 començà a fer-hi forat, i el nacionalisme espanyol derivat del règim del 78, hereu del franquisme, ha sabut eixamplar-lo, aquest esvoranc. Com que tot a la vida té pujades i baixades, esperem, com deia aquell savi, de retrobar-nos en aquella unitat històrica ara delmada. Paciència i persistència.

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb la ciutat de Lleida. Hi veiem el Canal de Pinyana, en traçat aproximat, i que era emprat per fer anar molins. S'hi consignen Almenar, Alguaire, Vilanova d'Alpicat (popularment segmentat del Picat), Montagut, Alcarràs, Aitona... i el poblat de Vilanoveta, als afores de la ciutat lleidatana. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb tota la part del Baix Segre i Cinca. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb l'aiguabarreig. Encara que es tracti d'un plànol simple i senzill, les poblacions hi són ben posicionades: un mapa militar no podia permetre's greus errades. Des de la Granadella, Escarp, Massalcoreig o Torres de Segre, fins a Mequinensa, Torrent, Fraga i el petit llogaret de Mont-real, popularment Mont-ral, de fa dècades ja abandonat. 

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

Quina la fem? Canal Whatsapp

[1907] La Torre andalusina d'Algorfa

1927. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Revista «Vida Lleidatana», núm. 18.
Ben a propet d'Avinganya, al Mas del Violí, les restes de l'antiga torre de guaita i de defensa d'època andalusina feta de grans carreus de pedra i que ha perdurat fins als nostres dies, després de més de deu segles dempeus. Se sol datar al segle X, més de dos-cents anys anterior a la conquesta cristiana de les terres més baixes del Segre cap al 1150. 

1927. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Revista «Vida Lleidatana», núm. 18.
L'autor de la revista, potser el mossèn del poble, escrivia que la torre seguia «admirant els ulls dels passavolants» i que «es mostra en peu solament en sa base ciclòpia i amb la incògnita històrica que l'envolta». Com tantes altres torres i fins i tot accidents orogràfics, la gent dels pobles, quan no en sabia l'origen, penjava la llufa a l'època dels moros. Sembla que aquest article fou la primera notícia publicada de l'existència d'aquesta construcció, «per lo que pugui aprofitar als entesos i excursionistes».

1927. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Revista «Vida Lleidatana», núm. 18.
Detall de la vista interior, on s'hi veu la família de masovers, que aprofitaven la construcció com a magatzem d'eines i llenya o petit corral, juntament amb les construccions que amb el temps s'hi havien anat adossant.

1988. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Clixé: Antoni Pladevall i Font.
La base de l'antiga torre, amb les construccions adossades, ara fa trenta anys.

1990 ca. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Clixé: Jordi Bolós (fototeca.cat).
Les imatges mostren amb claredat la diferència entre els antics carreus i les construccions noves. La torre formava part d'un antic poblat, potser abandonat arran del decret d'expulsió dels sarraïns dels dominis del rei (espanyol) a començament del segle XVII.

«El mas de Violí està format per una sèrie de construccions adossades en diferents èpoques, si bé la major part són d’aquest segle, o com a molt del passat, a excepció d’una estructura de planta quadrangular que se situa al sud del conjunt i que és molt més antiga. 

«Per dins, l’estructura està coberta per un sostre i un pis de canyissos, posats quan fou utilitzada com a mas; a les parets hi ha senyals de moltes modificacions per a adequar la vella construcció als nous usos agropecuaris. D’entre aquests destaca el buidatge d’uns quadrats al mur de llevant per a posar arnes.Es tracta d’una torre amb les cantoneres orientades als quatre punts cardinals: fa 6, 5 m de llargada i 4, 9 m d’amplada. L’únic mur fàcilment visible és el del sud-oest, ja que els del nord-oest i sud-est estan ja integrats en els coberts allí bastits... 

«El mur que dóna al riu està una mica modificat pel cobert que se li afegí. El del pati interior és el que encara té una altura superior als altres a la cantonada nord, però tota la part oriental està refeta amb maçoneria: en aquest precisament es va obrir modernament una porta d’1 m d’ample que permetia accedir a peu pla a l’interior de l’edifici. Aquí es pot comprovar el gruix d’1 m que fan els blocs.

«Al voltant del mas modern hi ha exposades pedres treballades, alguna pica, tambors de columna, etc. Pel camí d’accés a l’edificació s’aprecien encara restes de murs del que devia ser un ampli poblat situat al nord, i del qual entre d’altres coses s’han trobat dues sitges, de forma acampanada d’uns 250 cm de fondària, segons recorda l’actual propietari, Àngel Baró. Més al nord i a l’altra banda del camí, sempre seguint el nivell de l’aterrassament, hi ha la referència d’haver-s'hi trobat sepultures. Actualment en un retall del camp encara es veuen ossos o algunes lloses ja totalment soltes, així com alguna que encara és in situ.
Per referències bibliogràfiques i orals les tombes localitzades són del tipus de llosa i tenen majoritàriament el mort col·locat en decúbit supí, amb una orientació est-oest. No obstant això, a la mateixa zona, fa uns vint anys es va trobar un esquelet posat de costat i amb el cap mirant a l’est, cosa que pot fer pensar que era musulmà» (enciclopèdia.cat).

1936. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
J. de C. Serra-Ràfols, Anuari de l'IEC, VIII, 1927-1931.
En aquella època les terres del Baix Segre eren «dedicades a conreus de secà». S'hi fa una descripció acurada de la vella construcció.  

El nom algorfa, d'origen àrab i que donà la nostra engolfa, golfa, en el sentit primitiu de sala de dalt, sota teulada, per guardar-hi gra, després trastes vells, tindria aquest origen atenent a la definició del DCVB:

«4. Sala o terrat per a recollir-hi i conservar-hi grans (Un Mall. Dicc.).
Fon.: alɣóɾfa (Maestrat); əlɣóɾfə (Mall.).
Var. form.: algolfa, angorfa, golfa.
Intens.—a) Augm.: algorfota.—b) Dim.: algorfeta (doc. a. 1577).
Etim.: de l'àrab al-ġurfa, ‘cambra’, ‘terrat’ («cámara donde dormimos, cámara como quiera», segons P. de Alcalá; «solarium» segons R. Martí Voc.; «chambre du premier étage» a Alger, segons Beaussier Dict. 471)».

Potser no és desaforat pensar que era el lloc del poblat on es guardava la producció de gra per al al consum del poble o del delme al senyor.

1936. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
J. de C. Serra-Ràfols, Anuari de l'IEC, VIII, 1927-1931.
La planta de la Torre dels Moros serosenca, sobre la qual en digueren els pagesos que n'eren propietaris que «havia estat més alta, tenia tres o quatre fileres més, i que ells mateixos l'havien rebaixada feia uns deu anys».

1936. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
J. de C. Serra-Ràfols, Anuari de l'IEC, VIII, 1927-1931.
Descartada la idea d'un sepulcre d'època romana, els estudiosos s'inclinaven d'entrada a veure-hi una torre de guaita per a usos defensius del poblat enmig de la plana baix-segrianenca. 

2013. La Torre d'Algorfa o dels Moros, Seròs (el Baix Segre).
Vistes recents de la base que resta de l'antiga torre de guaita. 

[1272] Soses, Gebut i Aitona, 1910

[1536] Més Pobles de Ponent (xi)

1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La Plaça Major, amb les antigues portalades i balconades amb les persianes tirades.

Clixé de Ceferí Rocafort.

1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Detall del campanar de l'antiga església.

Clixé de Ceferí Rocafort.

1913. Puigverd de Lleida (el Segrià). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La plaça als peus de l'església.

Clixé de Ceferí Rocafort.

1913. Rosselló (el Segrià). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La plaça de l'església amb l'antic campanar, atès que aquest 2016 s'ha desplomat.

Clixé d'Antoni Güixens.

1913. Torrefarrera (el Segrià). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La creu de terme de Torrefarrera i les antigues cases al darrere.

1913. Torres de Segre (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Una barca de pas sobre el Segre.

1913. Seròs (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Les portalades rodones amb marc de blanc de calç del carrer Major.

Clixé de Ceferí Rocafort.

1913. Maials (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Vista general rere el les espigues a punt de sega.

Clixé de Ramon Molines, pvre. 

1913. Almatret (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Vista general d'Almatret. Clixé de Marià Miarnau.

1913. Almatret (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La Plaça Major. Clixé de Ramon Molines, pvre.

1913. Aitona (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Les cases del poble vell arraulides al voltant de l'església.
Clixé de Fracesc Gaya.

1913. Aitona (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La façana o frontispici abarrocat de l'església.

Clixé de Juli Soler.

1913. La Granja d'Escarp (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La vila al costat del Segre, poc abans de son desguàs a l'Ebre, amb algunes barquetes a la platja fluvial junt a l'entarimat de càrrega de la producció de les mines de carbó.

Clixé de Lluís M. Vidal.

[762] Més pobles de Ponent (x)

[272] Terres de Lleida, 1913

[1370] D'Avinganya, d'Escarp i de la Granja, 1910

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
Clixé de Mn. Pere Molet. Vista exterior del monestir trinitari, amb el campanar balustrat, que destaca sobre l'horitzontalitat de l'edifici malgrat que l'esveltesa no era sa principal característica.

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).

El conjunt monàstic sofrí una radical transformació de ses dependències al segle XVII, amb el canvi d'orientació de l'església i la construcció del claustre i dependències annexes. Del claustre «se'n conserven tres ales, havent desaparegut la de migdia, encara que amb perill imminent de derrumbar-se a qualsevol hora les restants». 

L'església més moderna té la portalada encarada a l'orient amb el presbiteri a l'altre extrem sense absis, a on «hi alçaren una paret llisa i res més... Fa de creueu en aquesta església la primitiva església gòtica, bonic exemplar del segle XIV. De manera que l'absis d'aquesta, que dóna al Nord constituïa darrerament la Capella del Sant Crist, imatge que es venera avui a la parroquial de Seròs. Lo que seria antigament ingrés del temple fou convertit en Capella de la Verge del Remei».

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
S'apunta a la necessitat d'augmentar l'aforament després del retorn dels trinitaris com a causa per a tan radical transformació arquitectònica. «Com que a la part en què estava l'entrada hi edificaren los claustres, farien nou ingrés per sol ixent i és l'actual». 

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
Es fa notar la poca importància de les restes dels antics sarcòfags, un dels quals conservat al Museu Arqueològic del Seminari de Lleida en aquells temps.

1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
A sis quilòmetres d'Avinganya s'hi troba el poble de la Granja d'Escarp. Enlloc de dirigir-s'hi pel camí, escolliren d'anar-hi resseguint «lo braçal que mig penjat en la riba que forma el desnivell del pla de dalt amb l'horta, se feia molt més llarg, per quant s'havia de conformar amb les sinuositats, voltes i calçades que aquí un barranc, allà una roca sortint, més avall un ribàs amenaçant esllavissada, obligaven a fer al braçal». A migdia, però, «lo sol fort i ataubador picava de bo de bo. Més que de primavera, de juriol semblava».

1910. Monestir d'Avinganya (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
Detalls del calat dibuixat en l'arc de separació de la Capella del Remei. Clixé d'Atili Sales, metge lleidatà, que es féu càrrec de la sala de paidopatia (pediatria i ginecologia) de la nova Gota de Llet lleidatana de 1918, impulsada pel nou ajuntament catalanista i republicà d'Humbert Torres, guanyador de les eleccions de 1917. En aquell temps era el metge de Seròs.

1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
«Aviat mos envistàrem amb Escarp; allà més lluny i a l'altre cantó del riu, recolzada a la falda de la serra, estava la Granja. A poc saltàrem lo Canal d'Aragó i Catalunya, que allí mateix desemboca al Segre». Es dirigeixen al pas de barca per tal de travessar-lo: «Entràrem dins la barca, la magnífica barca que, com tothom recordarà, los hi fou regalada per la Diputació de Barcelona quan, havent-se'ls-hi endut la que tenien la gran avinguda que experimentà lo Segre a l'octubre de 1907... Consta de dos grans llaüts, lo Montserrat i el Barcelona, units per una plataforma en la que ben bé hi deuen cabre tres carros alhora». 

«L'horta, magnífica abans de la riada, està feta una llàstima; al millor, pel mig d'un codissal, una verdadera aglera, vegeten, raquítics i tristois, alguns presseguers, per haver-se'ls-hi interromput lo reg. Los granjolins poc a poc van arreglant-la».

L'apunt de vocabulari ens assabenta que una aglera és un pedregar [codissar] sec per on les aigües s'estenen només en cas d'avinguda o crescuda. Una glera és, doncs, un tros de llit de riu o torrent sec, ple de pedregam. Una pedra de glera o codís és una pedra riera, d'aquelles tan planes i polides, dites també palets de riera.

1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
L'any 191o, a la Granja, ja havien rebatejat el carrer del camí de Mequinensa amb el nom de Diputat Macià. Després de dinar, visita «a les mines de carbó, que estan a dos quilòmetres davall de la Granja» i de l'ermita de Sant Jaume allà tocant mateix.

Índies Negres és el nom amb què els anglesos anomenen les mines d'hulla i fou el títol que Jules Verne donà a una seua novel·la de fulletó al 1877 i que degué ésser coneguda de l'autor de la ressenya, Mn. Esteve. 

Només dos o tres són mines actives. «Uns anys atràs estaven totes en explotació activíssima i hi estaven empleats la major part dels braços de la Granja. Avui són comptats». Per traure el carbó, s'hi construí una via per a vagonetes, rebutjant l'oferiment del riu, relatat pel vicari amb poètica prosopopeia. 

L'ermita de Sant Jaume «sembla un colom aturat sobre una roca com si es preparés a emprendre el vol... L'ermita es troba a mig serrall en una replaceta guaitant al riu» i a un panorama «bonic i encantador. A baix lo riu mormorant l'eterna cançó del seu remoreig. A mà esquerra, cap a migdia, lo racó de Mequinensa, i en un turó... lo seu castell. Davant nostre la serra del Vedat amb sa hermosa pinada...»

1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
Des de Sant Jaume cap al nord, «se divisen la Pedra de Rondan, Sant Salvador, Sant Simó, monestirs aquests desallotjats, acabant-se la serra entre les negrors de la Ribera del Cinca». Aquesta negror era deguda als «grans boscos de figueres i olivers... i per entremig, com una serp que s'esmuny silenciosa per una immensa bardissa, s'escorre el Cinca».

La Pedra de Rondan [o Roldan]: «En una de les estribacions [contrafort] d'aquesta serra s'hi alça un turó, des de lluny perfectament cònic, coronat per una penya. Deien que anys atràs era molt més ferma i, efecte de l'acció del temps, s'ha anat esgallonant i desprenent-se'n algun bocí... Conta la tradició que l'heroi llegendari de la França la hi tirà amb lo dit petit des de l'altre turó on s'alça lo monestir de Sant Salvador. Quina forçada!»

1910. La Granja d'Escarp (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
De la cova de Sant Jaume, els granjolins n'extreien una espècie d'argila blanquinosa, remei «molt indicat i eficaç per a curar les escaldadures». Els excursionistes, entre els quals s'hi trobava el recordat pedagog Frederic Godàs, visiten a llum d'espelma una de les mines, i un cop feta l'exploració, s'encaminen a la mina de «cement. Aquesta començava a obrir-se aleshores». 

Arribada l'hora del retorn, tornen a creuar el Segre amb la barca i, ara sí, fan parada al Monestir d'Escarp per fer-hi «un vistasso... ja que el temps no permetia altra cosa ni l'edifici mereixia més». Ja que l'edifici del segle XVII «ara resta tot enrunat no quedant més que les parets mestres que van desplomant-se a poc a poc». 

1910. Seròs (el Baix Segre).
Butlletí del Centre Excursionista de Lleida, any III, gener-març, 1-3, 1910 (Udl, Sol-Torres).
De retorn a Seròs, a l'hora foscant, els llums elèctrics, ja des de lluny, reben la comitiva excursionista. L'Elèctrica Serosense hi produïa electricitat des del 1903. Després de tot un dia d'excursió pel Baix Segre, els homes estaven afadigats, rendits, atrallats: no podíem pas dir ni piu! Les cames se negaven a sostenir-nos... Com qui no diu res havíem caminat a la ratlla de nou hores... però l'esperit encara... es movia en aquella atmosfera pura de naturalesa i art...» L'encomi final de l'autor als beneficis de l'excursionisme és destacable i com a bons caminaires retornen  a les «habituals ocupacions en espera d'empendre-la qualsevol dia a un altre indret».

[1369] De Seròs i d'Avinganya, 1910