[2559] Castells segarrencs, guàrdies i miralles

 

1943. Castells segarrencs. Ciutadilla (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Ciutadilla (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

Les precioses imatges són de l'arxiu Adolf Mas (1860-1936) i mostren vistes anteriors a la guerra del segle XX. 

1943. Castells segarrencs. Ciutadilla (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Ciutadilla (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

Em fa una gràcia especial de trobar referències geogràfiques a la Segarra històrica, malgrat que tota la part meridional s'hagi enquadrat en la moderna divisió comarcal (i de poca volada històrica i geogràfica, què hi farem!) dins de l'Urgell. Al sud urgellenc, doncs, sempre han sigut segarretes, eixuts de caràcter i de butxaca, com la mateixa terra.

1943. Castells segarrencs. Ciutadilla (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

Molts dels topònims de la Segarra històrica remeten a la funció de terra de frontera que va ser al voltant de l'any 1000, entremig del regne àrab de Lleida i els comtats catalans de la Marca Hispànica. Tots els pobles i indrets que tenen per nom Guàrdia o derivats (Guardiolada) remeten a la posició elevada i estratègica que tingueren. També els topònims que porten Miralles: indrets de talaia, als inicis amb simples construccions de fusta i pedra, per vigilar els moviments de l'enemic «y comunicarlos mediante hogueras y otras señales a los defensores de la causa propia».

Joan Coromines, Onomasticon (1989).

La primitiva accepció del mot germànic guardar, mirar (com en occità, italià i francès antic) es manté en aquest bell topònim. GUARDA-SI-VENIUNT>Guarda-si-venes, mira que no víngon, los moros!

Joan Coromines, Onomasticon (1989).

Miralles< llatí MIRACULA, «que prengué el sentit de cim o lloc prominent que serveix de guaita..., sobretot nom de castells i d'altres indrets de gran vista». 

1943. Castells segarrencs. Guimerà (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Guimerà (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Les Sitges (la Segarra).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Les Sitges (la Segarra).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. La Curullada (la Segarra).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

Conjunt en ruïna.

1943. Castells segarrencs. Montcortés (la Segarra).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Montcortés (la Segarra).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

L'elegant castell de senzilla factura. 

Actualment, una marxa senderista, La marxa dels Castells, a punt de fer ja vint-i-cinc edicions, recorre algunes d'aquestes antigues petites fortaleses. La podeu fer en la versió llarga (54 km) o bé curta (37 km), però cal provar-ho almenys un cop a la vida. Un bon entrepà de llangonissa amb porró de vi, us hi espera a l'arribada.

1943. Castells segarrencs. Castell de Maldà (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Castell de Maldà (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat, 

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

Pels dominis del Baró de Maldà, l'escriptor del tombant del segle XVII al XVIII i els seus ancestres.

[1073] Detalls de l'Aranyó de fa cent anys

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2253] La Baixa Segarra, la terra de la marinada

 

1961. La Baixa Segarra.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

La comarcalització del país fou un procés complex, amb encerts i mancances. Per a les necessitats de gestió social, econòmica i administrativa actuals, les comarques se'ns han quedat petites. Ara per ara, i durant molt de temps, seran intocables. Però temps a vindre caldrà repensar-les o deixar-les simbòlicament diluïdes dins de les regions catalanes, que oferiran marcs de col·laboració administrativa i sinergies socials més potents. Si mai tenim unes eleccions en què més enllà de parlar de vaguetats i entelèquies podem parlar de temes reals, llavors també arribarà el moment d'aquesta repensada. Això podrà fer reviure algunes de les zones més malparades de la comarcalització actual, com la Baixa Segarra. 

1961. La Baixa Segarra.

Foto: Enric Casanellas.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

Una bella vista de la —diguem-ne— subcomarca des del mirador de la Bovera a Guimerà. Auliveres i ametllers entre plans, espones i serres ondulades. Cereal. Una mica de vinya més enllà.

1961. La Baixa Segarra.

Foto: Enric Casanellas.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

Guimerà, un dels pobles més singulars de la regió ponentina. Encara conserva l'aire medieval que l'ha acompanyat durant segles. 

1961. La Baixa Segarra.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

Els segarretes són els habitants de la Baixa Segarra. El mot, entre els més grans, encara és viu. L'article en fa una aproximació de delimitació territorial, al voltant de la vall del Corb: del canal d'Urgell enllà entre Belianes, l'Espluga Calva, la Serra del Tallat i Guimerà, o sia, l'Urgell que va romandre sec i que ara, ben començat ja el s.XXI, veurà part dels plans i faldilles dels tossals regats pel Segarra-Garrigues.

Descrivia l'article: «Hay pueblos en el llano —pocos—, y pueblos en lo alto, que son la mayoria». Pobles aturonats, embeguts per la claror enlluernant del fort sol estiuenc. «Son pueblos arrapados, enquistados, sumisos a la geografia». Ben vist, això: sí, pobles arrapats a la terra, però no submisos, sinó en comunió, associació, aliança amb la pedra i el terròs.

1961. La Baixa Segarra.

Foto: Enric Casanellas.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

Batre i trillar les garbes a l'era, una tasca ja oblidada als nostres pobles ponentins. En aquells temps i durant segles, la més important de l'any: la que omplia de blat els sacs per poder subsistir l'hivern dur, continental d'aquestes terres. L'aturonat poblet de Maldà, amb les velles cases arraulides sota l'església, amb el campanar que hi fa de pal de paller. 

1961. La Baixa Segarra.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

S'hi defineix el caràcter segarreta com a prototip de l'home murri, caut, recelós. Forjat a base de segles d'empènyer i guiar la pollegana entre els terrossos dels camps. Realisme cent per cent. De la dona, se'n diu que «es sufrida y se somete al marido con docilidad. De todas formas puede que esto ya no dure mucho tiempo». Comentaris que, passats cinquanta anys, han quedat obsolets i fora de lloc. En petits apunts com aquest, hi veiem com a poc a poc la nostra mentalitat ha anat avançat malgrat tots els malgrats. 

Sobre el clima, és clar, no hi podia faltar la referència a la marinada. La que apaivaga el cos, potser també els pensaments, als vespres dels abrusadors dies d'estiu sota el cant de les cigales. Fins i tot, sovint, falta una jaqueteta per estar-s'hi a la fresca. Llavors, encara hi devia haver pedrissos.  

1961. La Baixa Segarra.

Foto: Enric Casanellas.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

La terra de la ruta del Cister: de Vallbona a Poblet i Santes Creus. 

1961. La Baixa Segarra.

Foto: Enric Casanellas.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

La vella façana del castell de Maldà, llavors usat com a corral de gallines. De quan els carros eren aparcats al carrer, les portes de fusta tenien botera, i encara calia anar a omplir algun càntir a la font. 

[1883] Guimerà del segle XIX al XX

[1884] Guimerà, 1913

1913. Guimerà (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

«Vila esgraonada en un turó coronat per les despulles del castell, en la Baixa Segarra», comarca geogràfica, a la qual la moderna distribució territorial ha fet perdre l'antiga identitat. Al 1920, arribava a la màxima expansió demogràfica, de la qual com tants i tants altres pobles i viles del país, només en queda el record. Ara hi ha menys habitants que al cens del segle XIV, que amb 174 focs se'n devia anar dels sis-cents habitants per amunt, «nombre bastant considerable en aquell temps, lo qual prova que era ja allavors de les més importants poblacions de la comarca».

1913. Guimerà (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

L'escut dels Guimerà en un segell consistorial de la Restauració borbònica, en obligat espanyol, és clar.

1913. Guimerà (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Clixé d'Antoni Güixens.

La més que característica vista de la població, encarada al sol de migdia, i amb la silueta de la torre del castell mig tombada i el quadrat campanar de l'església. 

1913. Guimerà (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Les cases es distribuïen en tres carrers turó avall, després augmentats fins arribar a fer companyia al Corb. M'encanten les àmplies galeries de damunt les cases, sota teulada, que ajudaven a la refrigeració a l'estiu i a l'aïllament a l'hivern. Quan hi pujàveu, sempre hi trobàveu roba estesa, i canyissos amb figues per assecar. 

1913. Guimerà (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

Segons el cens de 1831, hi havia a la vila més de 1.200 habitants, xifra que corregeix i augmenta en una bona part les més de vuit-centes ànimes que dona Madoz a la seua obra. Diversos Guimeràs han destacat en la nostra història nacional. 

«En lloc alterós prop de la vila, hi ha santuari de Nostra Senyora de Bovera, nom del punt a on fou trobada la imatge dintre d'una alzina És d'alabastre i està dreta».

La proximitat de Vallfogona, riu Corb amunt, li permeté de disposar de carretera amb servei de carruatges i curs d'automòbils. A la vila, s'hi trobaven quatre premses d'oli i tres molins fariners: la dada prova el gran auge de la vila ara fa cent anys. Mercat dominical i escola de xiquets i de xiquetes.

1913. Guimerà (l'Urgell).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Clixé d'Antoni Güixens.

La portalada gòtica de l'església. 

[1883] Guimerà del segle XIX al XX

[1883] Guimerà del segle XIX al XX

1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Un carrer típic de la vila, amb aires petris encara del tot medievals.

1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Panys d'enormes forrellats, portalades de fusta amb botera, grans sobrellindes i arcs ogivals, les dones a les finestres, la cadira al balcó sota la persiana tirada damunt la barana, la canalla rondant pel carrer a l'hora de berenar.  

1845. Guimerà (l'Urgell).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

Del partit judicial de Cervera i de l'arquebisbat tarragoní, «se halla situada a la falda de un montecito de poca elevación a la margen derecha del río Corb», amb 200 cases «distribuidas en tres calles desiguales y mal empedradas, que desembocan en una plaza circular situada en el centro, donde está la casa consistorial, con su correspondiente departamento destinado a cárcel pública».

El cementiri ja era fora vila i l'escola era sostinguda en part per l'ajuntament i en part per les aportacions de les famílies dels nens, potser alguna xiqueta també. Disposava de dos molins fariners i un d'oli, «y todos muelen para el consumo de la población». L'aigua era treta de dos fonts als afores, «de muy buena calidad». Si més no, que fos bona, per refrescar bé, en típics sillons, les xafogoses migdiades estiuenques!

La referència, sempre obligada, al Santuari de Nostra Senyora de la Bovera, i al paisatge de l'Urgell segarreta, sempre de secà, plantat d'aulivers i ametllers, però «siendo el vino la mejor cosecha que en él se coge», i amb «caza abundante de conejos, liebres y perdices». El mal estat dels camins de ferradura que portaven als pobles veïns era endèmic al país. 

Llavors la vila s'habitava amb 210 famílies i un total de 850 veïns, a raó, doncs, de 4 per casa, una mitjana molt baixa per a aquells temps. Passats més de cent cinquanta anys, actualment hi ha cap a 275 persones, reduïda en dos terços. Aquesta ha estat la violència social que la misèria del camp i el (fals) progrés urbà ha imposat a tantes viles i pobles de la Catalunya interior. No sabria dir si la tendència a l'emigració s'ha aturat, potser una mica. Però encara som lluny de la recuperació demogràfica i del reequilibri territorial. Fins que això no passi, el país no anirà dret: el cap li pesa massa i fa que s'entrebanqui a cada passa de la història. 

1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Una de les creus de terme del poble, desapareguda durant la guerra darrera.

1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
 Detall de la creu gòtica. Els passos per carrers coberts amb cases al damunt són típics a tota la vila.

1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
 Una altra de les creus de la vila, refeta amb una imatge de la Marededéu.  

1916. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Els característics arcs de les portes de la vila medieval. 

1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC).
Més carrers i arcs per suportar part de la casa al damunt. Al carrer, li proporcionaven bona ombra, i les dones l'aprofitaven per fer tasques domèstiques, com ara desgranar faves. Damunt del pedrís, un forc d'alls s'asseca al sol. 

1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC).
Les dones guaiten al carrer des de la finestra, una estampa d'ancestrals costums.

1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC).
Una portalada d'accés a la vila, ja amb llum elèctric penjat de la llinda central!

«El poble va créixer de dalt a baix, al voltant d’un castell i als peus de l’església gòtica. La primitiva torre de defensa, envoltada de murs i residències, es va convertir en un notable castell, que amb el temps va ampliar el recinte emmurallat per a englobar el poble que s’havia format al seu redòs. Els carrers tenen un traçat irregular, tot jugant amb els pendents del terreny: són estrets, costeruts i entrelligats amb arcs i coberts. Les cases construïdes en part sobre porxos conserven portes i finestres d’època renaixentista. 

Les muralles encerclen el recinte de la que fou vila medieval, i quatre portals foren altres tantes sortides a totes les direccions. Avui es conserven tres dels portals, els que tancaven el poble per les parts N, E i W; la porta principal i el seu recinte, per la part S, fou possiblement enderrocada per la riuada de Santa Tecla (1874). El recinte emmurallat va anar creixent per la part de migdia, fins a trobar la frontera natural del Riu Corb. Per la seva estructura constructiva, els portals, les muralles, els carrers amb arcs, suportals, finestrals artístics i per la seva arquitectura medieval austera, la vila fou declarada conjunt historicoartístic el 1975» (enciclopèdia.cat).

1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Josep M. Co i de Triola (1884-1965) (MdC-BdC).
L'expectació pel retratista era sempre majúscula en aquells temps entre els veïns.

1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-BdC).
Una típica fotografia amb vistes del carrer entre els arcs. 

1920 ca. Guimerà, l'Urgell.
Foto: Marcel·lí Gausacs i Gausacs (1891-1931) (MdC-BdC).
Davant de casa passant el porgador, per acabar de triar el gra. Els pedrissos per pendre la fresca després de sopar a la porta de cada casa. 

[1882] Vistes centenàries de Guimerà