[2586] Una altra Cervera de Wijngaerde, 1563

 

1563. Cervera, la Segarra. Vista de Wijngaerde. 

(Victoria&Albert Museum).

El pintor flamenc Anton van den Wyndaerde fou contractat pel rei Felip II per aixecar vistes i plànols de les principals ciutats i fortificacions de les seues corones hispanes, Castella i Aragó. De Cervera, se'n conserven dos. Aquesta d'ací és una vista presa des del nord, arribant a la ciutat des de ponent. El campanar de l'església gòtica de Santa Maria rebia el visitant, i també el vell castell amb les grans torres. Resseguint la muralla, s'hi veu una de les portes de la ciutat, potser la de Sant Magí.

 

1563. Cervera, la Segarra. Vista de Wijngaerde. 

(Victoria&Albert Museum).

Vista completa del plànol, amb la ciutat allargassada dalt del turó, i els viatgers fent via pel camí ral, barrejats amb els pagesos que retornen cap a casa. En aquell segle, tenia la ciutat entre 500 i 600 veïns o caps de casa, o sia, cap als 3.000 habitants. 

Anys 1930. Cervera, la Segarra.

La mateixa perspectiva, segles després.

1563. Cervera, la Segarra. Vista de Wijngaerde. 

(Victoria&Albert Museum).

Detall del gual de camí sobre l'Ondara, amb el pont dels Pous.

1563. Cervera, la Segarra. Vista de Wijngaerde. 

(Victoria&Albert Museum).

«Servera, de la parte de Lérida» s'hi va escriure com a títol del dibuix. 

Probablement, fet majorment del natural, amb l'artista assegut en una pedra d'un retomb del camí, amb el quadern a la falda, i ploma i tinter a la vora, tot servit pel seu ajudant. Després, potser altres visites en dia o dies posteriors, per a l'acabat de l'obra sobre una bona taula il·luminada, del sol de les espelmes. Gràcies a aquest do de l'artista, avui podem obrir aquesta esplèndida finestra al passat de fa gairebé cinc segles, que aviat està dit. 

1563. Cervera, la Segarra. Vista de Wijngaerde. 

(Victoria&Albert Museum).

El gran castell cerverí al tossal de Montseré, dominant la vall de l'Ondara. Al centre, hi destaca una gran torre de l'homenatge. Va anar subsistint a les diverses i fortes guerres que ens passaren per sobre al llarg dels segles de l'Edat Moderna, però sembla que després de la Guerra del Francès ja va entrar en gran decadència i va anar enrunant-se fins a la desaparició. 

[146] Wijngaerde a Cervera, 1563

Quinalafem.blogspot.com

[2487] Oiats què us fan saber los magnífics paers de la ciutat de Lleida, 1531

 

Barber medieval 

(imatge de xarxes socials).

1531. Ban de la Paeria lleidatana,

«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).

Com m'agradaria que els diaris d'avui s'atrevissin a publicar textos en llengua medieval! Això ja no passarà mai més, atès que d'ara endavant tot ens ho filtrarà la IA. Però no em digueu que no és un goig de llegir aquesta prosa renaixentista, de llargs (més que llargs, llarguíssims) períodes oracionals entrelligats de subordinacions i coordinacions com una malla indesxifrable que et fa perdre l'oremus i t'embolcalla en les seues trampes fins que trobem el punt i seguit salvador. 

És evident que aquest secretari de la Paeria havia begut dels models humanístics del segle anterior, que encara persistien en aquell començament de l'Edat Moderna. Ara, ta també és obvi que no tothom podia arribar als nivells de Bernat Metge.

L'ordinació o ban municipal, guardat a l'Arxiu Municipal, té data del 25 de gener de 1531 i comença com un pregó: «Oiats què us fan saber los magnífics de Cort i Veguer i Paers de la ciutat de Lleida». S'aclareix que hi ha la intenció de lluitar contra tota mena de pecadors, «com que sien... en augment de pecats e obstinació», i pel fet que per causa seua «la majestat divina evidentment tramet diverses plagues e pestilències sobre la terra entre les gents». Això es fa amb el consentiment del bisbe lleidatà i el consell «d'altres notables i religioses persones».

Em fixo en el mot intervinints (llatinisme culte) al costat gairebé de la forma entrevindre (forma popular), per opinar sobre la gran interferència que el llatí humanístic tingué sobre la llengua diguem-ne evolutiva i hereditària. No només va servir per introduir nous mots, connectors, renovar la morfologia, ampliar la sintaxi oracional, etc., sinó també (i això encara s'ha d'estudiar en profunditat) per substituir-ne d'altres que ja existien, com en aquest mot tan preciós, fins arribar al punt que entrevindre ja sonava poc mudat i calgué anar-lo reemplaçant pel llatinisme. Amb la llengua humanística, certament, es construí el camí cap a la llengua moderna, però s'estroncà l'evolució natural de la llengua medieval i s'allunyà l'escrit de la parla.

Quan aquests models cultes s'afebliren al llarg d'aquells segles, el pas de la llengua parlada a l'escrita fou dificultós i, a més, amb la interferència (obligació legal en textos oficials des de la nova planta de 1716) constant del castellà. Aquest distanciament el podem mesurar amb la dificultat de normativització durant el segle XIX i inicis del XX, fluctuant entre el retorn als models clàssics o amb la llengua que ara es parla, pugna de la qual en sortí guanyadora (amb excepcions) la llengua moderna. Contràriament, avui, cent anys després, la manca de reformació, simplificació i posada al dia de la llengua normativa, ens està abocant lentament els models escrits cap a estadis arcaïtzants. 

Tornem, però, al reglament municipal lleidatà per veure què ens proposaven els paers en nom de la religió per al control social ferri dels lleidatans, que la religió no és gaire més que això, una manera d'ordenar, aconduir i encaminar el ramat, sempre sofrent en aquesta vall de llàgrimes: qui en decideix el camí?

1. Als qui blasfemin, reneguin o maldiguin pel déu dels catòlics o per sa mare, «que aital persona correhue [corregue, subjuntiu] la ciutat amb grans assots (no se n'hi indica cap total; per tant, tants com es vulgui) i amb un garfi en la llengua sens tota mercè». 

2. Als qui perjurin pels membres (vol dir parts del cos) dels capdavanters d'aquesta religió oficial (déu i sa mare, però verge), rebran multa de 20 sous o, si no pot pagar (que no podien), càstig de 20 assots, «los quals hage [hagi, subjuntiu] a pendre públicament en la plaça», com ara perjurar amb una flastomia tan popular com me cago amb los collons de Cristo, de les quals el meu pare en tenia una selecta col·lecció.

3. Igualment si es fa sobre la cort celestial de sants i santes, però només 12 sous. Que bé s'ho devien passar discutint si tants o tants diners! Això sí, en ambdós casos «per quiscuna vegada que hi pecara» [imperfet subjuntiu en -ra com encara en valencià, antic condicional], o sia, no per cada ocasió en què se t'escapés tres vegades de renerat, sinó per cadascuna de les vegades que ho hagués dit: si en una situació se renegués cinc vegades... compteu el total d'assots! (o de sous a pagar). Segurament aquest còmput també degué sotmès a fort debat. En tot cas, aclarim que los paers lleidatans no foren en açò originals, car de reglaments com aquests en pul·lulaven a centenars per tota l'Europa catòlica.

4. A tothom qui «oira [oís, imperfet subjuntiu en -ra] dir blasfèmies o mal dels personatges divins, sie tenguda de denunciar-ho... e no ho tingui celat en ninguna manera», o li cauran 50 assots, més que als mateixos renegadors! Imaginem-nos un renegaire en plena plaça de Sant Joan en un dia de mercat, quina destrucció massiva... Ara, els oficials del municipi mai no podran desvelar el nom dels informaires. 

5. Arribem a un tema gros: als (homes) qui tinguin muller o amiga alhora (o si són dones, marit i amic), tant si és manifestament com amagada, tindran quinze dies per separar-se d'aquest «pecat mortal», però quinze dies des de la publicació del reglament, perquè després serà automàtic l'ingrés de la parelleta «en la presó comuna per espai d'un any, sens esperança de remissió ni gràcia alguna». Sens perdó.

6. Si no són maridats o esposats, aquests soluts i solutes [dissoluts] caldrà que es demanin «contracte de verdader matrimoni», o bé, si s'ho estimen més, sis mesos de presó. Per separat, és clar.

7. Encara s'ordena que si «nenguna fembra [dona] que face lletgesa de son cos notòriament» (o sia, fembres meretrius), «que no pugue aturar ni estar en ninguna part de la ciutat», ans romandre tancades en bordell, son lloc de treball. Cas que no ho fessin, doncs que «correguen la vila amb molts assots en los llocs acostumants de la ciutat e bandejades e foragitades d'aquella». 

1531. Ban de la Paeria lleidatana,

«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).

 És obvi que tots aquests càstigs no podien pas aplicar-se diàriament: no haurien donat l'abast. Però només que, de tant en tant, els regents de la ciutat, de totes les ciutats d'aquells temps, decidissin d'exposar-hi algú, doncs la cosa ja tenia la seua repercussió censora, coercitiva i constrenyedora que portava a l'autocensura individual de les bones gents. Seguim:

8. Qui exerceixi de proxeneta (el pinxo sotmetidor) de«fembra pública, lo qual vulgarment és dit alcavot d'aquella» tindrà «tres jorns per abuidar la ciutat», o sia, marxar-ne; en cas contrari, cops de bastó o fuet. 

9. Els hostalers i hostaleres també foren blanc de les ordinacions, car els negocis que regentaven eren ideals per tindre-hi furtives trobades relacionals. Per tant, no havien de «consentir en son hostal» que ni «homes ni fembres... fasen [facin, subjuntiu] adulteri ni fornicació de llurs cossos amb los hostes», sota pena de cent sous (carai!) i assots sense límit... només per a la fembra pecadriu! 

Fasen és subjuntiu, facin: per tant, el típic subjuntiu lleidatà en -o: faços, fàçon o encara no havia nascut o no era considerat per a la llengua escrita. Tema interessant per a una altra ocasió.

10. El joc era també una plaga en la societat medieval, i de tots els segles, i fins avui, oi? Els regidors lleidatans també en volen multar els aviciats: «que nenguna persona de qualsevol estament o condició sie, no juc [jugui] ni gos [gosi] jugar a negun joc de daus, bitlles ne naïps [cartes] palesament ne amagada", és a dir, ni en públic ni en privat. La pena s'estableix en 60 sous per als qui apostin als primers d'aquests jocs, i de 20 per als jugadors de cartes. I si no poden pagar, doncs a «rebre consemblants assots en la plaça sens tota mercè». Per al joc de la pilota als trinquets, 50 sous. Sabem, doncs, que entre els lleidatans de començament del segle XVI, triomfaven daus, bitlles, cartes i trinquets. Així se jugaven los quartos!

11. Als qui consentiran la tafureria, les apostes de joc, també han de ser perseguits per la llei. Ni «en sa casa ne hort ne altre lloc amagadament ni manifesta», que a Lleida devia ser costum anar a jugar als horts, reguardats amb canyissars o en els petits masos o cabanes que hi tinguessin. Punició de 60. 

12. L'església (catòlica) i el comerç no varen ser mai gaire amics. Vendre pels portals de les cases els diumenges i festes de guardar «per la sancta mare església manades» no és cosa de bona gent, «mas de gent qui és fora la cristiana fe». Només se poden vendre averies (aviram) els «dies de fira i de mercat» i qui contrafarà la llei, 20 sous de penalització.

13. Treballar en diumenge «faent manualment e corporal faena» i «trencant lo manament divinal e de la sancta mare Església», 20 sous o assots en la plaça.

1531. Ban de la Paeria lleidatana,

«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).

Més encara:

13. Absentar-se de la ciutat en diumenge per fer negocis no era pas possible i aquells qui «ensellen i albarden llurs bèsties» en lloc d'anar a missa a rebre la corresponent ració setmanal d'adoctrinament cristià, i se'n van «en los llocs cumveïns e tornen lo dia mateix al vespre en la ciutat, o lo dilluns al dematí per no perdre ses faenes e guanys de la setmana», 12 sous o assots, per passar-se de llestos.

14. El zel moral dels nostres antics legisladors municipals requeia de la mateixa manera sobre els deixats i descurats: diumenges tothom s'havia d'haver afaitat, però n'hi havia que s'esperaven a darrera hora al dissabte a la nit. Doncs no: «com açò parteix d'indústria de diable com evidentment los dissabtes sien tres o quatre hores de la nit que encara estan los obradors [barberies] oberts e la gent afaitant», s'ordena que «nengun barber no pugue ni gos [gosi] los dissabtes amb llum afaitar-ne nengun... del sol post avant», ni tampoc «amb llum artificial obrar (treballar, amb espelmes, és clar), ni encara los barbés [barbers, ja amb la r muda] en llurs pròpies cases afaitar», sota càstig de 10 sous.

15. Tornant a les fembres públiques de bordell, que no puguin menjar ni beure fora de l'establiment. I 20 sous o assots per incompliment.

16. Una de molt interessant sobre els costums del moment: «algunes persones en les tenebres de la nit, en les quals lo diable les fa anar desordenament» van pels carrers «faent brames e dient paraules detractives e vituperoses a moltes gents, e faent altres deshonestedats... anant encara amb les cares boçades [amb boç, morrió, com els gossos, o com una mena de màscara] e disfressats», doncs aquests que van nocturnament «tals brames ni coses no degudes faent» rebran 10 assots o bé un mes «consuma» [consumeixi] en presó.

17. Finalment, alcavots i alcavotes (ep, atenció, que eren els tínder d'aquella època!), aquells «que alcavotegen e fan tracte del pecat de la carn entre hòmens i dones» no s'escaparen de la persecució de la Paeria: tothom «qui serà trobat alcavotejar ni tals damnats tractes de pecats de carn entre hòmens e dones fer ni parlar», assots sens parar per tota la ciutat. No s'especifica com corrien la ciutat: si a peu o be dalt de carretes per millor ser vistos del públic amunegat a la ruta, probablement a Lleida prou previsible: de la Magdalena a Sant Antoni, tot l'actual eix comercial i, potser també, carrer Cavallers amunt.

1531. Ban de la Paeria lleidatana,

«Diario de Lérida», de 7 d'abril de 1886 (FPIEI).

L'agutzil de la Paeria, Jaume Bosc, «corredor públic de la ciutat de Leyda» és l'encarregat de donar publicitat al ban ordinador «per los llocs acostumats de la ciutat», suposem que per escrit però també de veu, per tal com la gent analfabeta, la gran majoria, tinguessin coneixement del reglament i poguessin endreçar els costums morals (no s'hi menciona cap fet criminal) a allò que l'autoritat, civil i eclesiàstica, els requeria. Encara faltaven alguns segles per desempallegar-nos d'aquesta censura vigilant i coercitiva. Tot i que no n'estic segur, de si ho hem aconseguit del tot.

Meretrius medievals. 

Les meretrius són uns dels col·lectius destinataris de les admonicions dels paers lleidatans. Meretriu: prostituta, puta, meuca, bagassa, barjaula, bandarra, marcolfa, marfanta, matxurranga.

(imatge de xarxes socials).

[719] Detalls de la City de Londres, 1572

[2202] Lo Delta de 1580

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).
Des de la segona meitat del segle XVI i començ del XVII, els Antonelli foren una nissaga d'enginyers militars al servei de la corona espanyola. Portaren a terme la planificació de diverses obres de fortificació a Itàlia i a la península Ibèrica. També aixecaren plànols per al reconeixement i ordenació del territori, com aquest dels Alfacs, de manera que la tasca feta serví a nombrosos enginyers posteriors (enllaç).

Segons aquesta descripció, la badia rapitenca ja era formada a final del segle XVI, contràriament a la punta de la Banya, no definida encara. Alguns altres mapes de l'època, en canvi, no marcaven un delta tan avançat, perquè sovint eren còpies de mapes anteriors que no s'actualitzaven en tots els detalls. 

S'hi observen les canalitzacions d'aigua d'unes basses a les altres, fet que indica l'aprofitament agrícola de la part baixa del delta. Hi són també ben visibles les torres de guaita, esbarriades per tota la plana, ran de mar i a l'interior, com a mesura per a garantir una difícil defensa del territori. 

Més a l'interior al peu dels Ports, que a l'esquerra del tot marquen el límit de la plana deltaica, els conreus habituals eren oliveres i garrofers, de secà, segons que el dibuix deixa ben contrastat.

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).
Detall de la badia dels Alfacs, un excel·lent port natural per a l'ancoratge dels vaixells, tal com s'hi veu dibuixat. Llavors, el delta era una plana sense pobles a partir d'Amposta. El mapa destaca per l'acoloriment contrastat entre l'ocre de la terra i el blau-lilós del mar. 

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).
La serra dels Ports, al límit esquerre del mapa, traspassada per l'Ebre després de Tortosa. Al centre, Amposta era la població que en dominava tot el delta. La serra del Montsià al costat del mar també era una gran talaia de vigilància de tota la zona. La Ràpita llavors no era més que una sola torre de defensa a la banda meridional del delta, que controlava estratègicament l'entrada als Alfacs.

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).
Dos pobles més apareixen al plànol geogràfic: el darrer de tots Ulldecona probablement, mentre que al peu dels Ports s'hi veu Santa Bàrbara o potser Mas de Barberans. En aquells temps, els pobles solien ser terra endins, a on hi havia els camps de conreu i a on la protecció dels atacs arribats per mar era més gran. Les costes, tret de les grans ciutats amb ports, solien ésser deshabitades, només amb petits nuclis de barris de pescadors d'ací i d'allà. 

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,
Arxiu General de Simancas (Esp).
Detall dels Alfacs, perfectament formats i amb un trabucador ben ample, a diferència dels temps que correm. La manca de pantans en el trajecte fluvial de l'Ebre (i dels seus afluents) assegurava no només el manteniment, sinó el creixement del Delta amb l'arribada constant de sediments. El problema actual del riu i del Delta no són, ei! a parer meu, els transvasaments, si són fets per donar aigua a gent i conreus, no a urbanitzacions i camps de golfs. Sinó els envasaments, que n'impedeixen la regeneració natural. Però encara no s'albira pas l'època en què la humanitat començarà a tombar els pantans. Que tot arribarà.

1580. «Los Alfaques de Tortosa», Cristoforo Garavelli Antonelli,

Arxiu General de Simancas (Esp).

Per a la localització de tots aquests indrets del delta, veg. el bon treball del blog Port Fangós: 

👉Fem una excursió pel Delta del segle XVI?. Excel·lent.

[2080] Per la costa del Coll de Balaguer i desert d'Alfama, 1818

[2077] «De Tàrrega a Cervera, una llegua sencera, i si fos mullada, compta-la per jornada», o pels temps de Carles V

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia»,
Andrea Navagiero (Gallica).
Nomenat ambaixador de la Sereníssima República veneciana a la cort de l'emperador Carles V, aquest poeta i historiador renaixentista passà fugaçment pel nostre país en direcció a Espanya. La primera edició de les impressions del viatge foren publicades al 1563, «con la descrittione particolare delli luochi et costumi delli popoli de quelle provincie».
  

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).
Els temps de viatge ara fa cinc segles no eren pas immediats, com els volem ara, malacostumats com estem. La partida cap a la cort hispanogermànica de Carles V tingué lloc al 14 de juliol de 1524, i l'arribada a destinació s'allargaria per uns quants mesos. 

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).
Saltem, doncs, la ruta per Itàlia i retrobem els viatgers ja a la mar, camí de Còrsega. Un altre dels perills de l'època, les travesses marineres amb temporal a la mar. En arribant a port, encara calia saber distingir els senyals que es rebien des de la costa, atès que, per tal de robar els vaixells, hi havia malfactors que els portaven al naufragi. I és que a totes les èpoques hi ha qui se les empesca totes. Salvats els esculls del viatge, mai tan ben dit, la nau del seguici de l'ambaixador venecià arribà al port de Palamós passada la Pasqua de 1524, exactament al 24 d'abril, la vigília de Sant Marc, patró dels venecians.

Per als venecians i europeus d'aquells temps, i també encara per a molts dels nostres temps, l'arribada al nostre país, suposava l'arribada a Espanya. Fa cinc-cents anys, el terme era encara més geogràfic que polític, atès que la Corona d'Aragó era llavors, i fins al 1707, sobirana de la de Castella, i Catalunya, com els altres estats, es regia per ses pròpies institucions de govern.

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).
La ruta de Palamós cap al Cap i Casal català, passant per la Roca en entrant al Vallès, llavors sense peatge, suposem...

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).
L'1 de maig arribaren a Barcelona, la qual trobà molt ben mediterràniament enjardinada, amb bons edificis de pedra i no pas de tova com als pobles. Les Drassanes li cridaren d'atenció com a edifici, però ja no hi veié cap nau, car eren fetes anar com a arsenal i polvorí. Sempre escassa de cereal, una de les eternes preocupacions del consell de la ciutat, però pròdiga en fruita.

Sorprengué l'ambaixador venecià que la nostra capital disposés d'un gran banc, similar als Montes italians, i que fos tan proveït de diner. Probablement es refereix a la Taula de Canvi barcelonina, fundada al 1401 (el primer banc d'Europa). Una de ses atribucions era controlar els prestadors, i quan n'identificaven un amb males pràctiques, li trencaven el taulell a cops de maça. Per la qual cosa, els viatgers italians que ho contemplaven varen fer popular per tot el continent l'expressió 'banca rota' quan un negoci queia en fallida.

També fa esment de l'autogovern del país, amb tres cònsols (de la Generalitat) i dels privilegis de la nació, que troba exagerats: tota l'Europa moderna es va construir sobre el poder absolut dels monarques i governants, i sempre els va fer -i els fa encara- nosa el dret al propi govern i llibertats de les nacions sense Estat, o sia, sense exèrcit. 

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).
Es quedà parat del dret que tenien a establir-se a la ciutat els criminals arribats de fora, sempre que es mantingués i aportés provisió al municipi. S'escandalitza tant dels drets propis, que els arribà a qualificat de llicències en lloc de llibertats. I tot perquè es feia pagar als dirigents i adinerats que posaven a la ciutat, fins i tot al mateix Emperador!

Aprofita el traductor divuitesc (espanyol) per criticar el federalisme i aspiracions a la independència renascudes a Barcelona i a tot el país aquell segle XIX, i les demandes de la burgesia catalana de taxar amb aranzels proteccionistes la producció industrial que vinguda de fora els fes la competència. Cosa que s'enfrontava als desitjos lliurecanvistes de l'aristocràcia terratinent (espanyola).

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).
Esmenta el convent de monges no observants, i que per això es podien casar, de les Jonqueres, de l'orde de Santiago. També, és clar, no es podia deixar de citar la muntanya de Montjuïc, omnipresent al costat de la ciutat en aquells segles. L'estada a la capital catalana es perllongà fins al 12 de maig, data en què, renovades les cavalleries i provisions, emprengueren camí cap a ponent pel camí ral de Molins i Sant Andreu, lloc a on calia passar el Llobregat per barca. L'endemà, dia 13, ja eren arribats a Martorell, per travessar el pont (del Diable) just a la confluència de l'Anoia amb el Llobregat. 

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).
La vista de la majestuosa muntanya de Montserrat també era obligada. El dia 14 ja enfilaven per Santa Maria del Camí avall, i el dia 15 passaren per Cervera i Tàrrega, ja a les nostres comarques ponentines. S'hi fa cita d'un proverbi d'aquells temps que en el text original s'hi escriu en castellà: «De Tàrrega a Cervera, una legua entera; y si fuese mojada, cuéntala por jornada», per dir que no eren pas tan a prop les dos ciutats com la gent creia, i els camins no gaire apariats, perquè, si havia plogut, s'hi feia molt dificultós de passar-hi.

Belopozo fou la magnífica italianització del topònim de Bellpuig que a Navagiero se li escaigué de proposar. Llàstima que s'equivoqués, perquè només que hagués preguntat una miqueta als naturals del país, li haurien explicat que puig no és pas pou, oi?

1524. «Viaggio fatto in Spagna ed in Francia», Andrea Navagiero (Gallica).
Traducció i edició d'Antonio M. Fabié (1879).
Per al petit poblet, aleshores, que era Mollerusa, s'atreveix l'autor a proposar-la com a Mogliarussa. L'amic Luciano, d'Orvieto, ja m'ho digué, durant un Comènius que férem fa anyets, que li sonava a moglie russa, o sia, dona russa. Fet i dit, el dia 16, arribada a la capital de la Terra Ferma, quatre dies després d'haver sortit de Barcelona. Aquesta era l'alta velocitat de fa cinc segles, i paciència! (que avui tots, o gairebé, hem perdut).

A la nostra capital ponentina, l'autor no s'hi fixà en gran cosa, i només hi projectà les imatges de les lectures fetes de Cèsar. L'endemà ja eren a Alcarràs i Fraga, a on, és clar, els calgué travessar el llarg pont de fusta plantat a cops de maça. 

 [1069] Barcelona des del mar, segle XVI

[2040] La Vall de Benasc del Cinc-cents

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
La llarga vall de l'Alt Éssera, des de la sortida septentrional del congost del Ru fins a l'Hospital, al peu del pas del Portilló de Benasc, tot revoltant les grans Maleïdes, que no s'hi dibuixen. 

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Dos ponts, de pedra probablement, per a tota la vall fins a Benasc (30 cases, 150 hab.) i Cerler (12, 60 hab.), que vivien, és clar, sense pensaments del futur turístic que les faria grans, famoses, no sé si millors, al darrer terç del segle XX, al cap de cinc-cents anys. Però deixem aquesta conversa per a una altra ocasió. 

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Detall del pas del Portilló de Benasc, perfectament dibuixat amb totes les ziga-zagues que, encara avui, els senderistes podem resseguir. S'hi destaques els dos hospitalets o refugi de passants, el de Benasc, probablement ja en la segona de les ubicacions que tingué, i l'Hospitalet de Banhères, en terra occitana, llavors no pas encara Hospice de France, pompós nom a més llaor i glòria del xovinisme gavatxo.

Als plans, ja hi havia una «Torre de los Baños», probablement un punt de guaita militar per dominar un dels passos més freqüentats de la frontera pirinenca. 

1584. Mapa cinccentista de la Vall de Benasc.
Detall de la part baixa de la vall, amb els poblets i la indicació de les cases o llars. Cap a ponent, el port de Saünc cap a les valls aragoneses de Plan. Cap altre pont és dibuixat a l'Éssera. Castilló de Sos (18 cases, 90 ha.), Sesué (20, 100 hab.), Vilanova (30, 150 hab.) i Gia (50, 200 hab.) n'eren els pobles més destacats.

1584. Mapa de la Val d'Aran i de la Vall de Benasc (PARES).
La vista general del mapa de les dos valls pirinenques, unides o separades, segons l'època de l'any, pel Còth deth Hòro, o Coll del Forat.

[2039] La Vall d'Aran del Cinc-cents

[2036] Canterbury, segle XVI

1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

La bella catedral gòtica de Canterbury, capital religiosa del Regne Unit a causa d'ésser arquebisbal del líder espiritual de l'Església Anglicana, després de la reina, i, per tant, la segona capital cristiana de l'Europa occidental, després de Roma. Al segle XII, hi fou mort Thomas Becket, l'arquebisbe, a mans dels homes del rei, que volia limitar el seu poder eclesiàstic. Així hi començaren les peregrinacions, que Chaucer aprofità al segle XIV per inspirar-s'hi com a marc narratiu per a la seua seixantena de contes. 

1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

Els mapes de Braun sempre eren dibuixats amb figures del lloc i temps corresponents. A banda d'il·lustrar-ne els costums, l'acció tenia el propòsit amagat de fer inservibles els mapes als otomans, la religió dels quals els prohibia qualsevol representació humana. 

La primera ciutat romana (segle I ne) havia decaigut en els segles posteriors, fins que a la baixa Edat Mitjana tornà a revifar-se. S'encerclà amb una perfecta muralla circular, a bona part de la qual el riu Stour s'hi derivava perquè li fes de fossat.  

1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

Detalls dels escuts anglès i de la ciutat, apel·lada Cantuarbury en llatí medieval. La trama urbana no era del tot plena, i sovint les illes de cases mantenien horts interiors, fet que la devia fer molt més sanejada i habitable que les altres ciutats del seu temps, en què sovint els carrers i les cases s'amuntegaven dins la muralla sense cap concessió urbanística a places i jardins.

1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

«Urbs fertilis simae Angliae celebris Archiepiscopatus sede commendata».

1588. Canterbury (Anglaterra).

«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

Retrat dels canterburians del Cinc-cents, en plena època elisabetiana i shakeaperiana.

1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

El castell que guardava la porta principal de la ciutat. Probablement la torre hi degué funcionar com a torre de presó. Un braç del riu era desviat cap a l'est al peu de la muralla per reforçar-la amb el fossat.

1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

A la part occidental, un altre braç del riu hi entrava per sota la muralla. S'hi aprecien molt bé els diversos ponts que ajudaven a creuar-lo. La ciutat havia arribat a tindre cap a 10.000 ànimes abans de la Pesta Negra de 1348, reduïdes a un terç després de la passa mortal. Al 1504 es va donar per acabada la construcció de la catedral, quan es va coronar la torre de la campana Bell Harry, després de 400 anys de començada. La demografia de la ciutat es refeu a poc a poc, però amb la dissolució dels monestirs decretada a mitjan segle XVI per Enric VIII tornà a perdre nombrosos habitants, frares i monges foragitats de ses comunitats religioses. La capella de sant Thomas Becket fou desfeta, les imatges del sant prohibides per la Corona a tot el país, el tresor i joies catedralicis traslladats a la Torre de Londres, i el pelegrinatge finit.

Només al segle XVII, l'arribada de centenars de refugiats religiosos francòfons protestants hugonots, fugits de persecució al continent, va permetre la lenta recuperació demogràfica i econòmica de la ciutat. 

1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

Detall del riu Stour, que rega el sud-est d'Anglaterra, en el seu pas desviat intramurs.

1588. Canterbury (Anglaterra).
«Civitates Orbis Terrarum», Georg Braun (HUJI).

Detalls de la trama urbana, molt poc atapeïda, a la qual cosa hi ajudà la destrucció d'edificis que comportà la supressió dels monestirs de 1540. 

El net i clar traç del dibuix dels artistes de l'editor Braun i l'acoloriment dels verds camps i les rogenques teulades donen a tota la composició una extraordinària bellesa. Fins i tot, sembla que alguns camps són més grocs que verds, com assenyalant que potser eren de terra i no de gespa. Les blavoses teulades de zenc dels edificis religiosos acaben de donar l'atractiu acoloriment del plànol als ulls de l'espectador, que malgrat els segles transcorreguts se sent transportat al brogit d'aquells carrers. Això és l'únic que ens hi cal afegir, car cap activitat humana no hi és representada ni en els camps ni en els carrers ni al riu. Ple de molins a sa riba, si ens hi fixem. 

[1879] Brussel·les, segle XVI