[2441] Llum a la foscor: los Llibres de Crims del Tribunal de Coltellades lleidatà

Segles XIV-XVIII (1308-1701). Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.

(imatge: AML).

Un dels patrimonis més eminents i desconeguts alhora que té la nostra ciutat és la sèrie documental de 80 llibres (vuitanta!) manuscrits que recullen els judicis efectuats pel veguer de Lleida des del 1308 fins al 1701. Del segle XIV al XVIII, o sia, durant quatre-cents anys. Que aviat està escrit. Les causes criminals ressenyades se celebraren al Tribunal de Coltellades, que era el nom de la instància de justícia local, l'única existent a la ciutat durant l'Antic Règim. No hi havia llavors la possibilitat de recórrer a instàncies externes, sinó que la justícia era propera i, generalment, ràpida. Tampoc no tenia voluntat de regeneració o reinserció social del reu, sinó sempre i sobretot caràcter exemplar: infondre la por en el poble per tal que no es repetís el delicte. 

Actualment, hi ha qui advocat per fer més punitiva la justícia en aquesta direcció alliçonadora. Vist a llarg termini, com ens facilita de fer la primera col·lecció de crims lleidatana (molt abans de la d'en Carles Porta!), tampoc no funciona: la necessitat o l'oportunitat fa el lladre, i, així doncs, les fellonies, torts, greuges i injúries més diverses es van acumulant segle rere segle. Natura humana, que deia aquell. 

A banda d'estudiar els elements processals medievals i de l'Edat Moderna, cosa més aviat de juristes, aquestes actes tenen la involuntària gràcia de deixar-nos constància de la manera de viure i de fer dels homes i dones de la Lleida d'aquells temps, car a través del text podem entreveure de manera directíssima els costums socials i formes de vida de la gent, i de la gent, a més a més, que mai no surt a les cròniques antigues, la història en minúscules: la gent del poble, la gent necessitada, la gent de mala vida, la gent entabanada i l'entabanadora, la gent de santa innocència i la de baixa condició moral. Sobre la vida de cada dia, la vida privada, la vida petita d'algú, com a exemple de la vida col·lectiva de tothom.

2007: Miquel Montanya, El tribunal de Coltellades: Alguns aspectes processals (La Paeria).

Detall de la constitució del tribunal, que seguia el procediment següent 

(segons un judici del segle XVII):

a. denúncia del fet delictuós al veguer.

b. informe pericial mèdic.

c. crida de difunt.

d. declaració de testimonis.

e. declaració de l'imputat.

f. publicació de les imputacions criminals.

g. escrit de defensa.

h. declaració de testimonis proposats per la defensa.

i. deliberació i proposició de la Prohomenia de Ventura.

j. sentència.

El corpus de dret local sobre el qual veguers i paers fonamentaven les sentències seguien els preceptes dels Costums o Usatges de Catalunya i dels Costums de la ciutat de Lleida.

Segles XIV-XVIII (1308-1701). Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.

(imatges: AML).

2018. L'Arxiu municipal de Lleida conserva "Llibre de crims", 

una col·lecció singular sobre la justícia dels segles XIV i XVIII (TV3).

Segles XIV-XVIII (1308-1701). Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.

(imatge: AML).

L'Arxiu Municipal de Lleida n'està duent, aquests darrers anys la restauració. Una tasca desapercebuda per a la majoria de la població. És una llàstima: si fóssim americans o anglesos ja n'hauríem fet sèries i pel·lis. Desconec si ja se n'han refet tots els volums. Cal que es continuï la tasca, i després que se'n faci l'edició completa (només n'hi ha algunes de parcials): és un tresor incalculable per a l'estudi de la nostra llengua catalana i dialecte lleidatà, i poder-hi comparar estructures lingüístiques dels segles medievals (XIV i XV) amb els decadents, en què la minorització de la llengua nacional i la diglòssia amb el castellà anaren avançant.  

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

Un dilluns 30 de setembre, una tropa de bohemians, o sia, rodamons, probablement d'ètnia gitana. El sentit modern d'artista bohemi no apareixerà fins al segle XIX. Un pagès que retornava de Lleida cap a casa, de la fira de Sant Miquel (car el fet era l'endemà, dit Pere de Soldevila, de Benavent, segons v. 30), fou assaltat pel camí de Balaguer (o de Corbins), i robat per alguns boemians, que venien a Lleida, «moguts per lo esperit maligne, no tement Deú ni la correcció temporal», o sia, amb intenció de fer-la.

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

Li prengueren els vuits sous que portava, de manera forcívola i amenaçant-lo de mort «si cridave o deie res», amb una clara E lleidatana de la terminació verbal. Havent comunicat el fet, prevenció (denúncia), s'inicia el procés. Hi declara el primer testimoni o testes, Joan Solanelles, pagès de Pardinyes, que sentí forts crits de via fora! i «deixant les bísties» corregué cap allà. Hi veié un boemià amb una gran llança intimidant la pobra víctima. En ser descobert, arrencà a córrer i tots els altres sequaços també. Probablement, la llança que portava era més aviat curta que llarga, i la solia amagar en un caixer de la sèquia, o sia, en alguna pedra del marge de la part de dins, difícil de localitzar. El testimoni va reconèixer el boemià malvat, i aportà que Marçal roig i muller, que venien de sa torre, també podien saber «en dites coses». 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

El lloc exacte dels fets, segons la víctima, fou un camí prop del convent del Carme, extramurs, en dret de l'hort de l'Alegret. Una bona colla de malfactors l'assaltaren, amb un capdavanter que vestia «cota vermella», o sia, vestit tirant de dalt baix en aquest color (i cinturó), que decidí l'atac, i un altre que amb espasa cenyida i llança en mà l'assaltà al crit de «no passes!, metent-li la llança apunyada als pits... tenint-li altra llança a les espatlles». El pobre Pere intentà de defensar-se, però els altres se li abraonaren a sobre i l'escorcollaren fins a trobar-li els vuit sous «que portave en un drap lligats que s'avie mesos entre la carn i la camisa».

El verb metre (posar), participi mes, mesa (posat-da), pl. mesos, meses (posats-des), fou un mot patrimonial derivat del llatí MITTERE, que no va passar a la llengua moderna més que en compostos com cometre, admetre, remetre, prometre, comprometre, entremetre, arremetre, escometre... Però no pas el primitiu verb metre: «En guanyar terreny en la llengua quotidiana l'ús i aplicacions de ficar, gitar i algun altre verb, però sobretot els de posar, el verb metre anà quedant reservat més i més a certs usos molt especials i entrà des de la fi de l'Edat Mitjana en un estat de progressiva decadència o rancior fins a caure en desús pràcticament complet», Joan Coromines dixit. 

S'hi detalla com dos dels boemians, amb colors de camisa particulars, l'aguantaren i servaren fins que tots els altres foren allunyats, i llavors el deixaren anar. El gendre de l'Alegret li recomanà que «tornàs a ciutat e que donàs clams davant mossèn [senyor] lo sotsveguer» per mirar de cobrar [recobrar] els diners, «e així ho feu donant clams davant los senyors de paers e aprés davant lo mossèn lo sotsveguer». Sembla que l'actuació fou efectiva, i les autoritats prengueren els malfactors i ell recobrà els diners. El paer del barri de la Magdalena, el més proper al lloc dels fets, menava la investigació. 

En certs temps dels verbs de la primera conjugació encara es mantenia, a la fi del segle XV, almenys en la llengua escrita, sempre un poc més formal que la col·loquial (eren actes judicials), la vocal temàtica d'aquells verbs, que és la A: donàs > donés, tornàs > tornés. Les formes modernes amb E, doncs, s'imposaren a partir de la forta dialectalització i diglòssia (poc ús formal) de la llengua a partir del segle XVI i següents als dialectes continentals. Les parles balears es mantindran fidels a la vocal temàtica etimològica fins avui. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

L'acta recull el testimoni d'en Marçal Roig, llaurador de la ciutat, que confirma el lloc de l'assalt, a tocar de l'alberedeta del vell convent del Carme. La presència de xops i àlbers als marges de braçals i fasseres fou general i abundant fins fa pràcticament quatre dies a tots els pobles. Han desaparegut en aquests darrers trenta anys: feien massa borrissol, que omplia de brutícia els carrers i fomentava les al·lèrgies.

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

A l'endemà del dia dels fets, s'interrogà tot seguit al detingut, Joan Gil, que no va pas reconèixer el robatori, sinó que, segons ha oït a presó, fou obra d'«una boemiana que només que no té sinó un ull», i que no sabia gran cosa més. També s'interrogà un altre sospitós detingut, Nicolau d'Egipte. Egipcians era denominació habitual per a la comunitat gitana. Declara sota jurament que a la presó ha sentit a un viejo, company de presó, que una muchacha els havia pres. Detall lingüístic que indica procedència forastera del clan gitano a què es refereix el testimoni. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

Un tercer detingut és qüestionat, Antoni d'Egipte. També confirma que la principal culpable és una «mossa de sa companyia qui no té sinó un ull». Fixem-nos en aquesta peculiar construcció popular de doble negatiu per dir que té només un ull. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

Aquell mateix dia primer d'octubre, ja s'ha fet tota la feina judicial, i lo sotsveguer,  paers i consell de prohòmens de la ciutat ja són promptes a la sentència, «vistens les deposicions... e la publicació de dita enquesta...e presents los sobredits boemians... e vistes totes les coses que eren de veure e de considerar... jutjam los dits...»

Que us en diré de la magnificiència, claredat precisa i construcció superba del paràgraf? No hi ha cap jutge al país [tret de mitja dotzena] que avui pugui redactar amb tanta elegància com la que mostra aquest text de fa més de mig mil·lenni.  De fet, hi ha pocs jutges del país, com tampoc no gaires bisbes, en un dels fets que, en ple segle XXI, ens demostren la colonització política d'aquesta dissortada però nostra pàtria. 

1482. Un procés criminal a la Lleida medieval.

M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC, 2004.

La sentència: entre altres consideracions, «atesa la fama de dits boemians que sempre van furtant e fent mal», els tres encausats són «bandejats per a tostemps de la dita ciutat e llocs de la contribució... E si atrobats seran d'aquí avant en dita ciutat, terme o lloc de la contribució, que sien assotats. E en açò dits Joan, Nicolau e Antoni, boemians, sentencialment condemnàrem». Ooh, gairebé sona com a poesia, amb conjugació de passat simple inclosa, que avui amb prou feines podem fer entendre als marrecs postmil·lenials. Definitivament, un nivell inabastable per als impartidors de la Superior Justícia (espanyola) a Catalunya, i resta del país. 

Segles XIV-XVIII. Llibres de Crims de la ciutat de Lleida.

(imatge: AML).

Algunes edicions i estudis sobre els Llibres de Crims i el Tribunal de Coltellades, per si algun TdR o TfG s'anima a l'anàlisi d'algun aspecte de la llengua medieval:

1994: Teresa Ibars, La delinqüència a la Lleida del barroc, Lleida, Pagès editors.

1996: Manuel Camps Surroca - Manuel Camps Clemente, Un polèmic procés per infanticidi a la cort del veguer de Lleida, Gimbernat, XXV (Barcelona), pp. 57-68.

1997: Francesc Esteve i Perendreu, El tribunal de coltellades de Lleida. Procediment i dictàmens mèdics, Gimbernat, 30, pp. 165-174 (enllaç).

 

2007: Miquel Montanya, El tribunal de Coltellades: Alguns aspectes processals, La Paeria.

2004: M. Dolors Farreny Sistac, La llengua dels processos de crims a la Lleida del segle XVI, Barcelona, IEC.

2011: Eva Lega i Vidal Iolanda Teixidó i Morguí, La violència contra les dones a Lleida als segles XIII, XIV i XV Una anàlisi a través dels Llibres de Crims del Tribunal de Coltellades (enllaç).

2017: Guillem Roca Cabau, Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals, UdL (enllaç).

2018: Busqueta Riu, Joan, Sobre els llibres de crims i el Tribunal de Coltellades de la ciutat de Lleidafont documental i usos historiogràfics, dins Les minories socials i la justícia: Època medieval i moderna, coord. Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, págs. 23-42.

2018: Iolanda Enjuanes, Guillem Roca, L'assassinat de Francesca de Fillac a mans del seu marit anàlisi d'un procés criminal del segle XIV, dins Sikhar, Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià, núm. 5, Lleida (enllaç). 

[2428] Un cas del turment de roda a la Lleida medieval

 

[2428] Un cas del turment de roda a la Lleida medieval

 

1762. Roda de suplici o tortura.

«The Extraordinary Tragical Fate of Calas» de Voltaire, 1762, viquipèdia.

La roda de suplici tingué nombroses variants al llarg dels segles i segles d'ús d'aquest instrument de tortura. Des dels temps de l'Imperi Romà perseguidor de màrtirs (potser d'abans i tot) fins a l'última execució documentada, segons que llegeixo, a la Prússia de 1841. N'hi hagué de verticals i d'horitzontals, i es podien fer girar sobre brases o sobre ganivets. El més famós turment, amb perdó per l'adjectiu, amb la roda fou la de Caterina d'Alexandria, al segle IV.

La intenció del pervers invent era el de trencar per dins la víctima, per anar-li dislocant ossos, rompre'n els músculs i òrgans interiors, a la recerca d'una mort dolorosa i lenta: el cap mai no era colpejat per evitar la pèrdua de consciència del reu. En els casos d'ús —diguem-ne— més suau, el pobre home o dona ja no es podien valdre per si mateixos mai més, cosa que també els aconduïa a una altra mena de mort penosa i miseriosa en aquells temps.

1332 (segle XIV). Lleida, Llibre de Crims: tortura a la Lleida medieval.

Guillem Roca Cabau, «Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals», UdL.

El càstig que els paers de la ciutat donaren a un lladre de sabates, que després les revenia per diferents llocs de la ciutat, com ara la taverna de l'Hospital del Sant Esperit. Devia ser un establiment a tocar de l'hospital, conegut a la ciutat per acollir xiquets bords, emplaçat vora el portal del mateix nom, que obria el camí de Corbins a l'antiga muralla, al peu del turó de la Seu. 

1332 (segle XIV). Lleida, Llibre de Crims: tortura a la Lleida medieval.

Guillem Roca Cabau, «Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals», UdL.

El Pere Roure, que habitava a Barcelona, s'havia traslladat a la ciutat del Segre. És probable que fugint de càstigs que la justícia li tenia allà reservats. Un cop ací, va dedicar-se a l'ofici que li era propi, i va emblar (verb desaparegut des dels textos medievals, i que volia dir robar) sis parells de sabates. Blanques les unes, negres les altres: en això dels colors del calcer sembla que no hi havia gaire cromatisme per triar.

Arribat al judici, fou pregat d'explicar la versió seua dels fets. Entrà a la ciutat a l'hora nona del darrer dimarts i s'entaforà en una taverna prop de la Bladeria a pendre una mallada de vi. Sembla que la cervesa no era tan popular com avui. Desconec si mallada era una mena de got o mesura. 

 D'allà se n'anà a una altra, al carrer del Pes de la Llana, en què la tavernera tenia un escolà, un practicant, probablement un mosso que l'ajudava. Però negà que aquells dimarts al matí hagués estat a la taverna de R. de Preixens i que allà li hagués venudes unes sabates negres a aquell escolà: «Dix que no; preguntat d'on les havie audes, dix que no les havie audes de negun lloc, que no les-li vené», i que tampoc les havia robades de cap sabater de la ciutat. Pareix que no tenia cap còmplice, ni com ell (eixorellat) ni amb orelles. Ell les havia perdudes, les orelles, per tal com li havien sigut toltes (verb toldre: llevar, traure) a l'armada.

Fixem-nos un moment en aquest bocinet de text: les li vené. A banda d'una gran regularització o simplificació popular del verb (vené per vengué), l'ús pronominal seguia encara, almenys en la llengua escrita de les actes, la norma original medieval: pronom de CD (les)+ pronom de CI (li). Una combinació cacofònica que acabà amb l'eliminació de la segona L, i això donà lloc a la combina moderna les hi, en què gràficament i fabriana s'hi ha substituït la L per una H. Canvi que el redactor encara no trobà apropiat d'escriure a mitjan segle XIV, si és que s'havia iniciat el procés, i que, per tant, ens suggereix que el pas majoritari d'una forma a l'altra vindria més endavant, cap a les darreries de l'Edat Mitjana o inicis dels segles moderns. 

Un sabater, en G. d'Areny, havia fet denúncia que dimecres passat, 11 de març, segon de quaresma, un col·lega seu, en Nadal, l'havia anat a avisar que vigilés, que se li venien a vendre unes sabates negres amb una anella al mig, eren les que li havien robat amb les formes, o sia, la peça de fusta que tenien introduïdes mentre les fabricaven per donar-los forma, precisament. Se n'anà el fuster cap a casa i ja assegut a taula, la muller l'informa que a la taverna del Sant Esperit tres caganyans (gent de tan mala pinta o rodamons, que semblaven un caganya o cagalló) volien vendre-hi unes sabates. Però no eres pas les negres, sinó unes blanques amb corda o cordills.

 

 La tavernera li confirmà el fet al testis (també testes, llatinisme que volia dir testimoni) «e són-se'n anats amb les sabates». Amb els pronoms al darrere (enclítics) amb un present indicatiu, cosa desapareguda de la llengua moderna. Na Sançona fou citada a declarar com a tavernera del celler de l'Hospital del Sant Esperit.

1332 (segle XIV). Lleida, Llibre de Crims: tortura a la Lleida medieval.

Guillem Roca Cabau, «Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals», UdL.

Confirmà la tavernera el cas que dos bastaixos o homes vilans que menjaven (arengada) a la taverna, digueren que unes sabates volien vendre «e trasc-les-se de l'aixella o de la cinta». [altre cop hi trobem el pronom de CD al davant de l'altre], i les oferiren al preu de 12 diners perquè, segons deia, «no li venien bé».

En Guillem Bernat, que era fabricador de castanyoles (petit instrument de música popular) fou un altre testimoni cridat a declarar. Digué que s'acostà dimecres matí al forn d'en Domingo Tomàs amb el Pere Roure, per tornar-se'n després a la taverna de Ramon de Preixens, a on el Pere li vengué unes sabates negres amb cordons «amb nuell enmig», potser una mena de llaç. Amb les sabates noves, se n'anà a treballar. Acabada la feina, anaren-se'n tots dos a la taverna del Sant Esperit, hi dinaren arengada, i en acabat, se tragué unes altres sabates que el Pere oferí al Guillem: «calça-les-te per amor de mi, que molts serveis m'has fets en les galeres». Antics companys de vaixell, doncs. Potser també de condemna. 

Un cop els paers hagueren pres declaració als testimonis, dimarts abans de les calendes d'abril, «pujaren al palau de Cervera per fer posar al turment de la roda lo dit Pere Roure... E ans que li posassen demanaren-lo si ell havia emblat en la ciutat de Lleida lo parell de sabates negres amb nuell enmig, les quals vené [vengué] a l'escolà bastaix per VI diners. Dix que òc, per son pecat». Òc en llengua catalana medieval era l'adverbi afirmatiu, sí. Abans i tot que hi fos lligat, anà confessant una darrere l'altre tots els lladronicis comesos. Tal era el poder de coercir de la paorosa roda de turment. El palau de Cervera feia les funcions de presó de la ciutat en aquell segle.

1332 (segle XIV). Lleida, Llibre de Crims: tortura a la Lleida medieval.

Guillem Roca Cabau, «Salubritat i salut pública a la Lleida baixmedieval: la gestió dels espais públics, la pobresa i els hospitals», UdL.

Confessà a més que a Barcelona havia robat una gallina, per la qual cosa «fo assotat e corregut per la ciutat». O sia, que fou fuetejat dalt d'un carro mentre el passejaven pels carrers per a públic escarment. 

Admeté també que les orelles les havia perdut per causa d'haver robat un parell de formatges a un companyó, «a qui hom deia Comte Negre», probablement a galeres, a l'armada, com anteriorment s'havia citat en la declaració.

Fou lliurat als saigs, oficials de justícia, perquè fos lligat a la roda. A la primera estrebada de la corda, tingué la sort que es trencà, la soga, no pas ell encara. Acabà d'abuidar el pap: si fou assotat i corregut per Barcelona, fou per haver robat una cota, o sigui, un vestit d'aquells de cap a peus que es portaven en aquells temps, i que abans d'anar-se'n a galeres havia tret de la bossa «a una fembra que comprava peix en la pescateria de Barcelona, tres sous». La confessió no el salvà del turment. Així era la justícia medieval, despietada i cruel. No sabem què se'n feu, del pobre lladregot Pere Roure.

La roda de turment.

Aquesta era prou simple, amb un braser al peu, que el botxí anava revifant amb la manxa. 

1598. Caravaggio, Santa Caterina d'Alexandria.

Segons la llegenda hagiogràfica, la roda es trencà quan hi lligaren la santa, que finalment fou decapitada amb l'espasa. La composició mostra la noia envoltada dels estris de tortura que patí.

[668] Bellpuig 1778

[2394] «Sant Jaume de regalíssia, Sant Jaume de regaló...» (i)

1954. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida. 

Revista «Labor», núm. 36, de 24 de juliol (FPIEI).

La romeria dels fanalets és una celebració tradicional i única de la nostra ciutat, i de les més antigues, d'arrels cristianes medievals. 

1890. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida. 

 «Diario de Lérida», de 25 de juliol (FPIEI).

Quan el temps no acompanyava, perquè alguna tronada d'estiu esclatava al vespre, la festa no era pas lluïda. Però se solia celebrar dos vegades, la vigília i el mateix dia de Sant Jaume.  

1907. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida. 

 «El Ideal», de 25 de juliol (FPIEI).

Un altre any amb mal temps per sant Jaume. La tempesta amenitzava el vespre amb llamps i trons. És clar, doncs, que els fanalets no podien encendre's i la festa quedava del tot deslluïda. El dia del sant era celebració grossa en aquells temps, i al teatre dels Camps Elisis s'hi va representar un Rusiñol i tot, La bona gent.

1954. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida.

«Algunos aspectos històricos de la tradición local  de 'Els Fanalets'», 

Josep Lladonosa,

«Labor», núm. 36, de 24 de juliol (FPIEI).

Reproducció a la revista de l'article que el cronista lleidatà publicà a «ILERDA» un parell d'anys abans, amb la història del topònim del Romeu, de la capella de Sant Jaume, i de la festa dels fanalets. 

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

La tradició jacobea lleidatana remunta als segles medievals. Ho sabem per un document de 1351 amb tema urbanístic: un prohom lleidatà, veí de la capella de Sant Jaume, en demana l'enderroc dels perxes (tradicional mot lleidatà per designar els porxos. A casa, tota la vida se n'ha dit los perxis, dels de la Paeria. S'escriu al DCVB: Etim.: del llatí portĭcu, ‘galeria’, amb la vocal tònica canviada en ɛ per creuament amb pertĭca o amb pergŭla). Aquells veïns del Peu del Romeu hi preferien una plaça, probablement per estalviar-se la congregació sota els perxes de tants pelegrins, soroll i... brutícia. 

 

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Aquells primers perxes de Sant Jaume devia fer algun temps que eren construïts. Per tant, això gairebé ens remet a una tradició jacobea d'arrels encara més antigues, del segle XIII, quan la ciutat encara la gran expansió medieval després del primer mig segle de pertinença catalana. No només volgueren enderrocar els perxes, que potser cobrien alguna capelleta jacobea, sinó que al seu lloc els poderosos veïns en volgueren allunyar la gentada que s'hi amuntegava. En lloc de la devoció a Sant Jaume, la família Marqués hi feu aixecar una capella dedicada a la Mare de Déu de les Neus!

Un altre eminent veí, de la influent família dels Gallart, segons notícia de Pleyan de Porta, hi acabà fent col·locar una imatge de Sant Jaume a la façana, a precs del veïnat. Potser la mateixa que hi hagué sota els perxes, perquè diu que «recibía veneración desde tiempo inmemorial». O sia que, malgrat els intents, no es pogué impedir que els pelegrins, que enfilaven pel Pont i carrer Major avall, en passar per davant la capella, hi continuessin fent parada com a punt de veneració jacobea. 

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Segons Lladonosa, la imatge actual de Sant Jaume a la façana, situat a la dreta de la Marededeu, fora l'original medieval, per bé que restaurada. 

Segle XIV. La capella de Sant Jaume o del Peu del Romeu, Lleida. 

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Els sants de la façana del Peu del Romeu foren, doncs, a banda la Marededeu de les Neus al centre, l'apòstol Sant Jaume a sa dreta i Sant Roc a sa esquerra, advocat aquest contra pestes i pandèmies. 

Segle XIV. La capella de Sant Jaume, Lleida. 

L'escut reial o de la ciutat al costat de Sant Roc, i els dels Marquès al costat de l'apòstol: un marc daurat sobre sang de gules, molt paregut certament al de la família del poeta Ausiàs March.

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Des de ben aviat, la ciutat de Lleida fou un punt principal en la ruta del camí de Sant Jaume: S'hi ajuntaven els pelegrins ultrapirinencs que baixaven Ribera del Segre avall, i els qui provenien els ports de Barcelona i Tarragona. Fora muralla, al Cappont, ja hi existí un Hospital de Sant Marçal per rebre'ls, entre altres establiments d'acollida. Sembla que aquest turisme religiós era benvingut a la ciutat.

Segle XIV. La capella de Sant Jaume o del Peu del Romeu, Lleida. 

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Lleida fou punt de reunió dels pelegrins jacobeus abans de l'entrada a terres aragoneses.

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Diu el nostre savi historiador que la festa dels fanalets degué iniciar-se per imitació de la ruta que els pelegrins feien entre l'Hospital de Sant Jaume (o d'en Serra) a la Porta de Nolius (o porta Ferrissa, a la plaça de la Sal) fins a la capella del Peu del Romeu, finalment guanyador en la seua rivalitat amb la Marededeu de les Neus. 

La pèrdua de la tradició del pelegrinatge compostel·là a Lleida al llarg dels segles de l'Edat Moderna degué fer que la romeria lleidatana agafés força com a festa popular, segurament també celebrada pels aires contrareformistes. A més, els lleidatans van assimilar per sempre més el topònim del Romeu, que indicava l'antic barri cristià andalusí, amb la tradició dels antics pelegrins al pas per la ciutat.

La romeria quallà entre la gent popular. L'encesa dels fanalets (en una corrua que es feia de vespre-nit), de construcció casolana fins a temps ben recents, degué encomanar la festivitat als xiquets. Els llumets calia que fossin lligats a una canya o bastó, per fer-los més visibles i lluïts. La cançoneta que acompanya la romeria, també acabà degenerant amb tota la mordacitat de la veu popular:

«Sant Jaume de regalíssia,

Sant Jaume de regaló,

par les dones xocolate,

pals hòmens, cop de bastó».

1958. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida. 

Revista «Labor», núm. 212, de 31 de juliol (FPIEI).

Des de la postguerra, que els fanalets prefabricats anaren guanyant quota de mercat als casolans. 

Segle XX. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida. 

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Altres variants de la popular cançoneta jacobea lleidatana, segons raó de gènere.

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Ja només faltava crear la llegenda de la punxa al peu del sant i de la pietat dels veïns lleidatans (més tard la llegenda els convertia en angelets) que hi acudiren amb fanalets per ajudar-lo a traure-se-la.

[2395] «...a les dones xocolata, als homes cop de bastó» (ii)

[327] Sant Jaume d'Alcoletge

[2393] Lo Romeu lleidatà (o l'antic carrer Cavallers)

 

1958. Lo Peu del Romeu, Lleida.

Revista «Labor», núm. 212, de 31 de juliol (FPIEI).

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Des de la incorporació de Lleida a la nació catalana, la ciutat esdevingué nus principal per a la ruta jacobea.

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

La llegenda del pas de l'apòstol Santiago per Lleida remunta al segle XVI, per la qual cosa la tradició havia de ser ja antiga, d'arrels medievals. 

 

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

La descripció de la tradició dels fanalets feta per Finestres al segle XVIII és plena de detalls realistes: l'amuntegament de gent entre les dos esglésies visitades, dos vespres de festivitat (la vigília de Sant Jaume i el mateix dia del sant), els nombrosos fanalets «de varias figuras», la bellesa dels llumets amunt i avall, les mares ajudant els xiquets a aguantar-les dretes «para que no se desgracien o se les apaguen las luces», els plors dels menuts quan el fanalet se'ls cremava o apagava... Un espectable digne d'admiració. 

La relació entre la llegenda i el topònim del Peu del Romeu s'hauria gestat, segons l'historiador i cronista de la ciutat, durant els segles medievals, quan «la afluencia de peregrinos por las calles de la ciudad, constituiría un hecho periódico y constante». El nom de Cavallers al carrer s'imposaria a partir del segle XV i al llarg dels segles de l'Edat Moderna i fins avui. 

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

El Romeu era un dels carrers més destacats de la ciutat medieval, pel qual es transitava des del carrer Major fins al barri universitari al peu de la Seu. Segons Lladonosa, lo Romeu no era una denominació referida als pelegrins ni a cap cognom familiar d'alguna casa allà establerta, sinó l'expressió del barri cristià o mossàrab en temps de dominació sarraïna, igual que en temps cristians hi hauria aljames o moreries, i també calls o jueries, dita de la Cuirassa a la Lleida medieval. 

L'etimologia de romeu remet a una veu grega, amb la qual denominaven els romans, i que en la llengua àrab s'adoptaria com a nom genèric de «los que habitaban en sus ciudades y eran de religión cristiana y adictos a la Iglesia romana». Per tant, lo Romeu lleidatà era el carrer a on vivien els cristians mossàrabs lleidatans durant els segles de pertinença sarraïna de la ciutat.

1989-1997. Romeu. 

Joan Coromines (Onomasticon).

El mateix savi etimòleg comprà l'etimologia proposada pel nostre ínclit historiador (tot i la grafia errònia del cognom), com a designació del barri cristià. 

Curiosa ironia de la història: ara, la majoria d'inquilins del carrer o són magribins o subsaharians, majorment de religió musulmana. 

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Igual que existeix un Peu del Romeu, que és la part més baixa del carrer a tocar del Major, existí també un Cap del Romeu, «en la plaza de la Cadena, frente a la destruída iglesia moderna de San Andrés». Per tant, i malgrat la coincidència, el nom del Romeu, que també s'aplicà a la capella de Sant Jaume, res no tenia a veure amb la tradició jacobea. Una puntualització: el Peu del carrer n'era en efecte l'acabament. Perquè fins al darrer terç del segle XIX, el carrer no tenia sortida al riu, o a la banqueta que des de l'acabament del XVIII s'hi feu. El convent dels Agustins, usat com a teatre després de la desamortització i que acabà incendiat, l'hi impedia. 

Segle XIV. Lleida, Capella de Sant Jaume o del Peu del Romeu.

Segle XIV. Lo Romeu lleidatà.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Com a altres viles catalanes medievals, el cap de vila i el sol de vila indicaven la part alta i baixa de la població. El Sol o Peu del Romeu va anar perdent la seua primigènia significació i, juntament amb la capella de Sant Jaume, va entrar «a l'albada del Renaixement», diu l'autor,  conformar part de la tradició jacobea lleidatana.

[937] La vida dels estudiants a l'Estudi General medieval