1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida
y el sitio llamado Garrut» (BVD). La majoria dels fossars actuals dels nostres pobles foren creats cap a la mitat del segle XIX. En alguns casos, una mica abans, cap al començament d'aquell segle. Les reflexions al voltant de la necessitat de traslladar als afores els camps sagrats que hi havia al voltant de cada església s'havien iniciat al segle anterior, quan els aires il·lustrats van començar a bufar. Calia previndre la salut i evitar la pestilència que els cossos sebollits enmig de la trama urbana causaven als veïns. Però era un tema delicat i que tocava les arrels de l'integrisme catòlic i de les creences i supersticions populars.
1879. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Noticia sobre el cementerio de Lérida, llamado el Garrut»
Recull aquest text una citació del llibre de defuncions de la parròquia de Sant Joan en què s'hi detalla la creació del nou cementiri. Al 20 de maig de 1809 s'aprovà que la ciutat apliqués les Reials Ordes (espanyoles) sobre la disposició dels cementiris municipals: «en su consecuencia, la Junta de Sanidad escogió por cementerio común cinco jornales de tierra en la partida del Palauet», justament al cap de l'actual carrer Palauet de la Bordeta, o sia, allà a on encara hi tenim avui el cementiri.
Fins que el recinte no fos acabat, s'acordà de fer les inhumacions al «cercado» (un hort tancat potser de tàpia) d'en Martí Zaragoza, al qual anomenaven lo garrut. No sabem si era ell l'home de «cames arquejades, amb la concavitat mirant endins de manera que camina amb els genolls separats i topa dels garrons», segons diu la definició del mot. Potser ja era un sobrenom familiar que venia de generacions enrere. El cas és que a Lleida, des de llavors, Garrut passà a fer de sinònim de cementiri en la parla popular, fins que durant la segona mitat del segle passat se'n perdé la memòria.
No queda prou clar al text si els cinc jornals del cementiri també eren del Garrut. Diria que potser no: s'hi diu que s'hi enterraran «entretanto se fabrique el cementerio». Però el sobrenom ja quedaria com a designació del cementiri lleidatà durant quatre o cinc generacions.
1879. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,
«Noticia sobre el cementerio de Lérida, llamado el Garrut»
L'acte de benedicció del nou cementiri es feu a començament del 1810, de manera exacta al 10 de febrer, segons làpida que constava (desconec si encara hi és) a la paret de la part dreta de la porta principal. El bisbe Jeroni M. de Torres ofereix 40 dies d'indulgència als qui ofereixin un parenostre pels difunts que quedaran sebollits al nou camposanto. No és pas inferible que s'hi traslladessin els enterrats als vells cementiris de la ciutat, per tractar-se d'una tasca ingent. Potser només alguns prohoms i religiosos. De fet, no n'hi hagué l'oportunitat, si és que volien fer-ho: les tropes del mariscal Suchet s'acostaven i al 29 de maig posaren quinze dies de ferotge setge fins a la rendició de la ciutat, que passava a formar part de l'afrancesada (i sotmesa) República Catalana, part directa del mateix imperi napoleònic a partir del 1812 i fins al 1814. Els ingents morts del setge, majorment, foren aviats riu avall. Potser alguns oficials foren enterrats al nou cementiri. No ho sabria pas dir.
Una reflexió personal: a mi els vells cementiris anglesos i irlandesos que restaren al costat de les esglésies, i que avui s'han convertit en petits parcs en què s'hi pot passejar entremig de làpides i regust d'eternitat, són una joia urbanística i etnogràfica: aquí, però, foren arrasats per fer-ne places o pelotassos, al més pur estil de la nostra corrupció de cada dia.
.jpg)
.jpg)
1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
A l'època de Blondel ja s'havia fet la primera banqueta i ordenació de les entrades a la ciutat. La llegenda del mapa defineix la nova i llavors estreta banqueta com a carretera. El trànsit ja no calia que passés per l'Arc del Pont i carrer Major avall. Fou, per dir-ho modernament, la primera circumval·lació lleidatana. També es van agençar els camins d'entrada a la ciutat, amb la plantació d'arbrat, i s'obrí la nova carretera de Barcelona, en diagonal des del cap del pont fins a les tres carreteres, tot abandonant el tomb que feia pel camí de Granyena (o d'Alcoletge). Aquesta nova carretera es correspondrà amb el que en dèiem carretera de Barcelona vella (tot i que modificada al seu moment per l'etesa de la via fèrria) o, a partir de 1980, Avinguda del President Tarradelles, que quedà desapareguda amb l'ampliació dels Camps Elisis a la dècada dels 90.
Al baluard del Carme, el passeig arbrat que s'hi feu ja tenia nom: plaça «de Fernando» (g), en diu la llegenda del plànol, amb ampliació i tot: «paseo nuevo» (f). Del baluard en naixia també un ramal que empalmava amb el camí de Corbins, i passava per un pontet per sobre del Noguerola.
A l'esplanada del futur barri de Cappont, que començarà a poblar-se a partir de la segona mitat del segle XIX, només hi havia hortes i masos, regats amb l'aigua de la sèquia de Fontanet, que passava als peus de la torre de Picos, i la sèquia de Torres, que naixia a tocar de la Mitjana.
1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida
y el sitio llamado Garrut» (BVD). Detall del nou passeig i plaça de Fernando, al baluard del Carme amb el Noguerola als peus. A Cappont, la nova carretera de Barcelona a l'entrada de la ciutat, ben dreta i amb arbres als costats fins a la intersecció amb la sèquia de Fontanet, aprox. cap a on actualment hi ha el vell hotel Ilerda, a on encara hi resta la baixada del primer tram de la carretera vella de Barcelona fins als Camps Elisis.
.jpg)
1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida
y el sitio llamado Garrut» (BVD).
A la confluència, a la dreta del plànol, de la carretera de Barcelona amb la de Tarragona (la costa dels Mangraners, l'única que hi hagué fins a mitjan segle XX, a la part de ponent del cementiri actual) s'hi formà el que modernament s'ha anomenat la cruïlla de les Tres Carreteres. Just en aquest punt hi hagué un hostal o fonda, a on feien nit els traginers que no podien o no els calia entrar a la ciutat tancada encara per muralles. Al començament del segle, en concret al 1802, l'hostal ja era conegut com a Posada o Hostal del Garrut, uns quants anys abans que es parlés del trasllat del cementiri
1802. L'Hostal del Garrut, Lleida.
Viatge de Carles IV a Barcelona,
«Diario de Barcelona», núm. 249, de 7 de setembre (ARCA). Relació del camí seguit pel seguici reial de l'últim monarca absolutista (l'últim?) a la sortida de la ciutat de Lleida. En arribar a les Tres Carreteres, s'hi cita l'Hostal del Garrut. Allà hi començava la plana urgellenca, el «Campo de Urgel», llavors terres de secà encara. No sabem si a l'hostal el nom li ve perquè era regentat de la família que (potser) era també la propietària del tros a on s'ubicarà el nou cementiri. O qui sap si només en deien Hostal del Garrut per ser al costat dels terrenys d'aquell tal garrut. Sembla més convincent, però, la primera opció: que el nom de l'hostal designés també les terres adjacents.
L'itinerari del monarca, de Madrid a Barcelona, és recollit i comentat a «El grande viaje del rey Carlos IV», de Francesc Costa Oller (2021), fet a partir d'un exhaustiu comentari del minuciós camí que detallà Pere Boada de les Costes, acompanyant del seguici reial.
.jpg)
.jpg)
1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida
y el sitio llamado Garrut» (BVD). L'hostal del Garrut degué ser un dels llocs més populars del seu temps, atès que, segons el plànol, tenia entre parets de la casa i del cementiri... un joc de pilota (m) i tot! Cosa que demostra una popularitat real de tal joc. Apostes, joc, brivalls, dones de mala vida, menjar i vi abundants, traginers, tractes i negocis, diners que canvien de mans a gran velocitat... aquell món masculí de classes baixes i populars, de mala reputació, del final de l'Antic Règim.
El cementiri és marcat amb un gran quadre (H). Als peus de la costa dels Mangraners hi hagué la Torre de Templer, amb un antic molí, probablement de gra, mogut per algun torrentó que baixés dels Mangraners (que no existien pas encara com a barri!). L'hostal també necessitava aigua per al seu dia a dia, i per això té solta que fos emplaçat al costat d'algun petit rierany. Amb el setge de 1810, la zona quedà arrasada per les tropes napoleòniques, i l'hostal enrunat. Només el cementiri nou, recent estrenat aquell febrer de 1810, restà dempeus.
1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida
y el sitio llamado Garrut» (BVD). La llegenda del plànol també especifica a (n): «Area donde solicitan edificar el convento los Padres Trinitarios calzados», ocupant bona part del «Mesón» i del pati del joc de pilota, molt derruïts des del setge de 1810.
El periple dels convents trinitaris per la ciutat de Lleida fins a la desamortització de 1836 fou inacabable. El podeu resseguir a L’orde dels Trinitaris a Lleida durant el segle xix, de Zenith Escolà, a «Shikar: revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 7, 2020.
La instal·lació del cementiri en aquesta partida lleidatana potser no fou per atzar. A la partida del Palauet hi hagué des del temps de la conquesta la denominada Torre del Bisbe, per donació de Ramon Berenguer IV al 1149. La partida n'agafà el nom: partida del Palau de l'Horta, actualment dita del Palauet. Fa l'efecte, doncs, que la torre episcopal devia ser prou luxosa per acabar esdevenint un palau en la nomenclatura popular. És ben probable que el bisbe hi passés el calorosos estius lleidatans. La zona, per tant, ja tenia un fort lligam amb el món eclesial. No és estrany, doncs, que en el moment de pensar en una ubicació per al nou cementiri es pensés en aquests tocoms i no d'altres, topants episcopals de set-cents anys de pedigrí.
Aquesta Torre del Bisbe o Palau de l'Horta no degué ser gaire lluny de la Torre del Pastoret que s'indica al plànol. Escriu Zenith Escrivà: «Els documents de principis del segle XIX trobats, sobre els Trinitaris, a l’Arxiu Municipal de Lleida (AML) ens parlen de com sobreviuen després de la pèrdua del seu convent (per ordre del Governador) per protegir la ciutat durant el setge que patí la ciutat l’any 1810, en la devastació de la Guerra del Francès, en què es veuen sense un lloc propi i opten per usar els masos abandonats de la partida de Palau de l’Horta (actualment el Palauet, al barri de la Bordeta, a Lleida), possiblement a l’ara denominada Torre Pastoret, segurament l’antiga Torre del Bisbe, donada aquesta per Ramon Berenguer IV l’any 1149 al Bisbe de Lleida, Mn. Guillem Pere de Ravidats (1143-1176)». A mi, se'm fa estrany que la torre passés de Bisbe a Pastoret. De fet, degué quedar molt atrotinada ja al segle XVII, amb la Guerra dels Segadors. Però si els Trinitaris s'hi havien desplaçat és probable que tingués alguna relació amb propietats eclesials.
Al 1810, però, són convidats a marxar-ne pel governador gavatxo. Hagueren de fer petició a la Paeria al 1814 (ja sota la nova administració espanyola) per traslladar-se a l'abandonat, mig tombat, Hostal del Garrut, llavors ja a tocar del cementiri nou. Quatre o cinc anys després demanen per obrir una porta directament al recinte del cementiri, des de la pobra església que hi havien habilitat. Segons Josep Lladonosa estigué dempeus fins al 1971; per tant, alguna fotografia n'hi pot haver. Els trinitaris, al Garrut, s'hi estigueren almenys entre 1814 i 1826, que es traslladaren al carrer Carnisseries. Darrera seu conventual d'un periple de set segles, acabat al 1836. «L’acta de la sessió del 6 d’abril de 1838 [de la Paeria] recull la concessió que la Regent va fer de tots els convents demanats en el requeriment enviat per la Paeria, a canvi del pagament d’un cànon per poder atendre al finançament de l’Estat. Aquests edificis, els dels Dominics i els dels Mercedaris serien utilitzats com a pavellons i casernes militars; el dels Agustins, com a teatre; el dels Trinitaris, com a escola d’educació primària i el dels Carmelites Descalços, com a borderia [casa de beneficència on els bords eren recollits]».
Segle XIX-XX. Església dels trinitaris al Palauet.
«Els Carrers i Places de Lleida a través de la història», Josep Lladonosa,
Pagès Ed., 2007.
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
.jpg)
%20(1).jpg)
.jpg){kind=link}