Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Pont de Suert. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris El Pont de Suert. Mostrar tots els missatges

20241130

[2627] «De les fonts del Mulleres a les planes de Corbins», lo Poema del Ribagorça

 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», novembre (FPIEI).
Aquesta breu epopeia sobre la Noguera Ribagorçana fou publicada llavors per primer cop, i fou l'homenatge poètica de l'autor a la seua terra nadiua. Lo poema és una oda al riu Noguera Ribagorçana i a la natura de la comarca de la Ribagorça, consta de sis parts, precedides per 24 versos heptasíl·labs introductoris. Combina versos d'art major i quartets, amb referències geogràfiques, religioses i del món clàssic.
Ressegueix lo curs del riu Noguera Ribagorçana des del naixement a les fonts del Mulleres fins a la unió amb lo Segre a Corbins. No només descriu la geografia, sinó que també incorpora elements de la història i la cultura mil·lenària d'aquesta terra, com les falles de Casós i llegendes com la del Cos Sant de Sopeira. Mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller, va ser un poeta reconegut de la seva època, guanyant nombrosos premis literaris i sent proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona del 1922. Morí assassinat durant la repressió anarcoide que provocà l'aixecament franquista del 36. 
La publicació lleidatana va acompanyar lo text amb il·lustracions del dibuixant D'Ivori, pseudònim de Joan Vila i Pujol (1890-1947), destacat il·lustrador barceloní durant els anys 1920. Va formar part d'un grup d'artistes polifacètics que van destacar en la il·lustració durant el període noucentista, amb figures com J. Obiols, Xavier Nogués, Lata (o Labarta), Opisso i Junceda.

Los versos introductoris enceten lo text amb heptasíl·labs de marcat i ràpid ritme, com les mateixes cantaires aigües ribagorçanes, que esperen recuperar temps de glòria futura:
«Des de les fonts de Mulleres
a les planes de Corbins,
rodolant entre cingleres, 
alegrant els vells camins
les aigües del Ribagorça 
van cantant una cançó
que és el símbol de llur força
i la veu d'un llarg dolor
que és la santa profecia
de la glòria del futur,
esperança i alegria,
oració, plany i conjur».

Lo primer cant és dedicat a Sant Valeri, poderós castell 
«a les gemades planes/
d'Aneto i de Senet», 
baluard en la defensa del país contra l'enemic sarraí. La narració històrica i la magna descripció del feréstec paratge natural pirinenc presidit pel Besiberri exigeixen lo pas al narratiu decasíl·lab amb cesura.  

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
De la Ribagorça, lo culte a Sant Valeri s'expandí cap al Baix Cinca amb la conquesta de Ramon Berenguer IV al segle XII. Una ermita dedicada al sant baró (segons lo catòlic parer) fou aixecada al terme de Vilella de Cinca sobre les restes d'un antic mausoleu romà, a l'antic nucli de Daimús, desaparegut cap al segle XV. L'Almenara de Daimús era emprada sota domini sarraí com a talaia de guaita per vigilar les incursions cristianes. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Descripció de la coneguda cascada que lo riu fa al terme de Senet, amb referència a les antigues mines de plom i zenc d'Estet, Cierco i Forcat. Allò lo riu pot escoltar 
«el càntic dels minaires 
que en la tenebra van furgant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al tercer cant, lo riu abandona de la vall de Barravés per acostar-se a Vilaller. L'autor reprèn lo tema historicollegendari de la conquesta, cristiana és clar, de manera que escombra sempre cap a la seua catòlica casa. Les cites de Benasc, Vilaller, del Ru, Benavarri, i després les referències a les muntanyes de Castanesa, lo Comadelo, lo Carós, coll de Sarreres conformen la geografia natural i històrica de la Ribagorçana: un antic i comú territori comtal, avui maltractat per les divisions administratives espanyoles. La terra dels ilergets, com en diu Coromines en l'etimologia del Llardana (<ILERDANA<ILER(GE)TANA). 
Les falles ancestrals no falten a la descripció del capellà, 
«el gran riu de foc... 
seguint la cursa del fallaire ardit». 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Imitant en tot moment l'estil verdaguerià, s'hi insereix una balada pastoral, però no pas episcopal en aquest cas, sinó del vell lloc comú literari del senyor que acaba rendit als encants de la pastora: 
«el rei galant la fa regina
del seu reialme i se l'endú»
...tot ben bucòlic i socialment i falsa igualitari. Visió social pròpia de l'Església fins als mossens rojos postconciliars dels anys 60 i 70 del segle XX. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
La cascada de Senet.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al cant quart, lo riu abandona lo Pirineu i enceta son curs mitjà, a partir de Sopeira i l'antic i feréstec pas d'Escales, avui colgat sota les aigües del pantà. La ribagorçana vall de Boí a l'un costat i l'altre del riu Tor és repassada, fins que les aigües acaben a la Noguera. És clar que és catòlica vall: de la Marededeu de Caldes als campanars romànics, patrimoni de la Humanitat, segons l'autor 
«tresor de l'art i cristiana fe». 
Després ja les aigües cap al Pont de Suert i Cellers, l'antic poble ribagorçà (no el confongueu pas amb lo pallarès, al costat de l'altra Noguera) i d'allà fins a les Escales, a on lo riu feia precisament això, una sèrie de salts escalats, ara colgats sota les aigües. Un cop superat lo congost, lo riu s'obre a Sopeira, a on un altre monestir, d'Alaó, en controlava i cobrava l'estratègic pas: 
«l'antic cenobi de la O encantat»,
 amb referència inclosa al Cos Sant o Cossant, la llegenda del cos incorrupte de l'abat siscentista.
1929. Sopeira, la Ribagorça.
«Àlbum Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol. II.
«i és cada gorg una tenebra densa
i en cada cova hi ha un monstre udolant.
Així l'infern es dibuixà en la pensa,
divinitzada i fèrvida, del Dant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al Cant cinquè, lo riu s'estavella contra lo Montsec, l'últim obstacle per guanyar la plana ilergetana a la qual s'aboquen la Ribagorça i la Ribagorçana a través dels congostos de Tragó, avui també sota les aigües de l'embassament de Santa Anna: 
«Aquí terra i aigües són viu espectacle
 i remor eterna del cant infinit»,
 viva imatge de la immensa creació.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Lo poema de la Ribagorçana es tanca amb un darrer cant de Glòria, de consumació del trajecte natural i històric i geogràfic ribagorçà: 
«Amb les aigües del Segre i Pallaresa, 
ha barrejat sa escuma fecundant, 
i veu al fons una ciutat estesa 
i un campanar gegant», 
Lleida, hereua de «la vella Ilerda... bruna de sols i vents».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
En aquesta terra baixa, a on regna la deessa Ceres, lo riu s'adreça a la ciutat lleidatana per implorar-li la intercessió per a un futur renovat, lluny d'aquell aleshores present agònic i abandonat dels nous temps. Poc podia pensar l'autor que un parell de decennis després, los pantans de l'ENHER acabarien de ferir la Ribagorça amb una riquesa passatgera mentre los beneficis els cobrarien (els cobren encara) lluny de la terra, que ha vist emigrar la gent, tancar portes i porticons de cases, escoles, botigues i serveis. Només la natura l'aguanta per moments, a costa de deixar-se trepitjar pel turista nou-ric.
Com a la balada de la pastora, l'autor desitja «el bes d'un rei», un príncep que desperti la bella dorment. Òbviament, metàfora de temps millors. Que només poden ser republicans, oi?

Per a una edició pròpiament literària i estudi com cal del text, veg. l'estudi de Xavier Macià (2003, repositori UdL). Amb il·lustracions de Víctor P. Pallarès.







Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20240512

[2581] Velles vistes ribagorçanes i pallareses de la casa Rellev



1930-35. El Pont de Suert (l'Alta Ribagorça).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).
D'aquest fotògraf del barri de Gràcia barceloní, se'n conserven unes belles estereoscòpiques de paisatges pirinencs. 

Després de l'èxit que havia obtingut amb imatges sobre l'Exposició de 1929 a Barcelona, el fotògraf s'animà a fer diverses sèries fotogràfiques de paisatges catalans, unes estereoscòpiques que denominà Relleu. Com que les va ampliar amb paisatgisme de geografia espanyola, va denominar acabar per dir-ne, com a nom comercial, Rellev. Les continuà en la immediata postguerra (per tant, no li calgué exiliar-se i continuà amb les activitats professionals en el nou règim feixista espanyol), i «curiosamente en 1942 cambia de nuevo su marca rescatando la palabra RELLEU» (enllaç).

1930-35. Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs ().
Una mostra de les col·leccions d'estereoscòpiques.
«El fotògraf barceloní Josep Codina Torras – sota la firma RELLEV- va començar a publicar vistes estereoscòpiques amb motiu de les exposicions de Barcelona i Sevilla de 1929. Va arribar a editar 175 col·leccions de vistes de tota Espanya, cadascuna de 15 fotografies estereoscòpiques que va comercialitzar a principis dels anys 1940» (enllaç).

1930-35. El Pont de Suert (l'Alta Ribagorça).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).
La passera sobre la Noguera Ribagorçana al Pont de Suert. Simplement, espectacular. 
Les quinze imatges d'aquesta sèrie abracen els pobles de la carretera del port de Perves, que comunicava el Pallars Jussà amb la Ribagorça, i es completen amb imatges de la vall de Boí. Fins a la construcció de l'N-230 a la postguerra, aquest pas per Perves i Llevata fou la ruta més avinent per arribar a la Ribagorça i saltar pel port de Vielha fins a la Vall d'Aran.

1930-35. El Pont de Suert (l'Alta Ribagorça).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).
Els porxos mai no poden faltar a l'urbanisme pirinenc: el temps hi obliga.

1930-35. Sarroca de Bellera (el Pallars Jussà).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona

1930-35. Sarroca de Bellera (el Pallars Jussà).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).

1930-35. Sarroca de Bellera (el Pallars Jussà).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).

1930-35. Perves (l'Alta Ribagorça).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).

1930-35. Perves (l'Alta Ribagorça).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).

1930-35. Cadolla (el Pallars Jussà).
Col·lecció Rellev: vistes estereoscòpiques del Pirineu, 
de Josep Codina i Torràs (Arxiu Aj. Girona).



[2582] Velles vistes de la Vall Boí de la casa Rellev


Quina la fem? Canal Whatsapp



 

Posted by
Labels: , , ,

20190703

[1997] Un globus al Pont de Suert, 1901

Anys 1910-20. Globus-sonda, BCN.
Anunci de Manuel Ferrer i Marcet per a la venda de globus-sonda per a estacions aerològiques, molt diferents dels grans Montgolfiers, i que disposava de fàbrica a Santa Eulàlia de Vilapicina (i no pas 'piscina'), als afores de la capital, cap al Turó de la Peira. Els globus arribaven fins a més de 30.800 m, a raó de 200 per minut segons els prospectes, «altura extraordinaria, a la cual estalló», fabricats amb cautxú. S'hi especifiquen algunes característiques tècniques, prou interessants, com ara que s'inflaven amb gas a 60º sota zero. Sembla que el negoci era prou rendible, exportació a Espanya i Europa incloses. 

1901. Un globus al Pont de Suert.
«El Pallaresa», Lleida, 9 de gener. 
Crònica en carta al director d'un curiós cas en començant el segle XX. Pels topants del llogaret d'Igüerri, a quatre quilòmetres del Pont de Suert, aquell tercer dia del recentment encetat centenni, va aterrar-hi un globus d'uns 11 m de diàmetre, «en el cual venían, entre otras cosas, una jaula de mimbre con dos aparatos al parecer iguales... y dos cartas escritas en francés», que explanaven l'origen i la finalitat de tot aquell aparell misteriós, mai vist per les gents d'aquell racó de món.

Els aparells tenien la missió de gravar la velocitat i la temperatura en un cilindre fumat que portaven a l'interior. La primera perquè un aparell era «capaz de dar vueltas sobre su eje por un mecanismo, estilo reloj», i  la segona «gracias a las dilataciones y contracciones de cierta lámina metálica, la que comunicando el movimiento por un sistema de palancas a varios punzones que rozan el cilindro, quedan en él impresos todos los movimentos de la expresada lámina».

Tot provenia de l'observatori francès de Trappes (Seine-et-Oise) i es pregava que hi fos retornat, amb gratificació de 10 francs, amb el xec inclòs en la tramesa! S'incloïa traducció a l'alemany, cosa que significa que els responsables de l'experiment esperaven que els corrents aeris portessin el globus des de París cap a l'est, a territori germànic.

Aquest gran «Montgolfier» experimental i no tripulat, doncs, feu cap a l'altra banda del Pirineu, ben al sud de son origen parisenc. Per avisar els científics francesos, calia fer 50 quilòmetres per trobar el primer telègraf, 100 per arribar a la primera estació de tren. A més, malauradament, «la familia en cuya propiedad tuvo a bien posarse es no muy sobrada de recursos». No sabem si finalment se'n pogué fer el retorn.
1904. Globus-sonda.
A mesura que els temps avançaven, els globus per a l'estudi del temps, s'anaren fent més i més petits. Que al Pont de Suert aquell 1901 hi aparegués un Montgolfier era ja més aviat una excentricitat, i sobretot hagué de ser una enorme, inimaginable sorpresa entre la família pagesa que se'l trobà al prat de casa. L'ús del gran Montgolfier es devia deure a la intenció de recollir els canvis al llarg d'una ruta, perquè els globus-sonda meteorològics només tenien trajectòria vertical. 
1918. Globus-sonda, BCN.
«La Ilustració Catalana» (sic).
També a Catalunya en aquell inici de segle XX, la Reial Acadèmia de Ciències de Barcelona enlairava globus-sonda per estudiar les altes regions de l'atmosfera: «a 300 i pico de metres», dins un estudi d'abast europeu dirigit per la Comissió Internacional «aerològica» d'Estrasburg. Aerològica fon un neologisme d'importació francesa que no acabà de quallar en la nostra llengua, en què atmosfèric-a s'acabà imposant.
1918. Globus-sonda, BCN.
«La Ilustració Catalana» (sic).
Detall de l'enlairament d'un globus-sonda de fabricació catalana, a can Ferrer i Marcet, al 3 d'octubre d'aquell any, de part dels estudiosos Sr. Àlvarez, Castrillón i Campo, de la Reial Acadèmia de Ciències. 


Posted by
Labels: , ,

20180903

[1881] El monstruós llop de les neus (rondalla ribagorçana)

1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
Els vells porxos del carrer Major, avui encara porxat.
1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
«La población más próxima es Pont de Suert; villorrio humilde, anticuado y desconocido, o poco menos, del gran turismo. Los vecinos, gentes sencillas y de costumbres primitivas, raras veces bajan a la ciudad, y muy pocas suben a los picos de las montañas que les rodean». 
1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
La rondalla parla d'una mena de bèstia de les neus, un gran llop, que deixa ses petjades a la blancor de la neu de les glaceres, però que ningú no ha vist. La bèstia monstruosa no hi capigué a l'Arca de Noè, i la darrera parella d'aquesta espècie rapinyaire, a l'arribada del diluvi universal, es refugià a les altes muntanyes de Sopeira. Però com que l'aigua pujava més i més, calgué que l'un pugés al llom de l'altre, i d'aquesta manera se'n salvà el de dalt. En descobrir Noè que havia subsistit pregà al seu Déu que l'espècie pogués viure sobre la terra. Per això, els habitants de la muntanya no miren de matar-lo, sinó que en fugen, «temerosos de caer en sus garras fatales».

La llegenda sorgí de l'explicació fantàstica d'un fet de la vida quotidiana, com era la desaparició dels animals dels ramats. Quan en desapareixia un del corral o del ramat, s'hi resignaven, i el consideraven una mena de sacrifici a l'animal antediluvià, senyalat per Déu per viure fins a la consumació dels segles. 

 El text ve signat de l'escriptor Pere Maurí i Ribas, i les fotografies del reportatge són signades per Garriga. Potser que es tracti de l'engiyer barceloní Rafel Garriga (1896-1969), que als anys 20 del segle XX tingué una empresa fotogràfica a la capital catalana.
1924. Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
El bonic pont medieval d'un ull aigua avall de Sopeira sobre la Noguera Ribagorçana, a la part septentrional de la Terreta ribagorçana. 
1924. Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
Les altes muntanyes de Sopeira, al congost de les Escales.
1924. Glacera de Corones, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
La glacera de Corones, a les Maleïdes.

Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)