[2573] La barca de Torrent i Massalcoreig

 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

El poble de Torrent de Cinca en aquell segle XVIII, travessat pel camí ral. Al fons, dalt de la serra, el monestir de Sant Salvador, que no aguantaria gaire més, només fins a la destrucció napoleònica d'inici del segle XIX. 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

L'emplaçament de la barca antiga (7) del Cinca entre Torrent i Massalcoreig. La barca primitiva era més a l'enrecte de Torrent que no pas del poble lleidatà. Hi veiem la disposició de les sogues que menaven la barca d'un a l'altre costat. 

Sempre m'han fet peça aquests plànols setcentistes, tan bellament acolorits i aquarel·lats. També per deixar-nos per a la posteritat plànols i projeccions de llocs menors. Vull dir, allunyats de les grans ciutats i de les grans vies de comunicació. Disposar d'aquesta bella projecció és, per a aquests dos pobles riberencs del Cinca, disposar d'una finestra al passat, un veritable viatge en el temps. 

L'arc sobre el barranc del Cos (5) és l'antic aqüeducte amb què els constructors de la vella sèquia van superar la barranquera. Encara s'aguanta, veg. enllaç, i és que, com deia mon pare, abans se treballava d'una altra manera...

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Vista general del plànol, amb els pobles propers al riu. De fet, fins a Torrent, encara hi havia la secla vella, la sèquia de Torrent (4), d'orígens àrabs. El camí reial (2) que resseguia el riu passava pel mig del poble. El camí també es dibuixa per la banda esquerra del Cinca, a tocar de Massalcoreig. 

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Torrent i Massalcoreig mai van viure separats per lo riu, ans al contrari. De fet, les terres del que m'agrada dir-ne lo Baix Segre-Cinca tenen llargs segles d'història i vida compartides.

Les hortes massalcoretjanes més baixes eren dites sots (8). Aquest mot, en els nostres dialectes nord-occidentals (de la franja i lleidatà) no vol pas dir una afrau o vall muntanyenca (com a Els sots feréstecs d'en Raimon Casellas), sinó que s'aplicava a les terres baixes més properes als rius, sovint inundables, a on hi hagué boscos de ribera i de xops (Coromines, DECLC). Quan van artigar-se i van passar a ser conreats, el mot esdevingué una mena de sinònim d'horta, com encara s'usa avui al Segrià i altres parts de Ponent (en el sentit original que li donà Josep Vallverdú: amb les comarques de la plana lleidatana i de la plana del Cinca: la Llitera i lo Baix Cinca): lo sot del Queló és l'horta (les finques conreades, i de reg sempre) de cal Queló.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

El gravat vol mostrar la vegetació d'aquestes terres àrides, i s'aprecia la botànica aquàtica, crescuda enmig del riu, joncs, xisques i canyar. En canvi, les hortes i els marges que en devien marcar divisòria, no hi són considerats. Només la representació d'arbres vol, potser, indicar la fertilitat de l'horta torrentina (11, 12).

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Llegenda.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

Amb el núm. 9 s'hi senyalen els terrenys comunals entre la sèquia i el riu, que eren travessats per la carrerada que baixava des del camí ral fins a l'aigua per tal de portar els ramats a abeurar-hi.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

1788. La barca de Torrent i Massalcoreig, lo Baix Segre-Cinca.

«Mapa del río Cinca a su paso por los lugares de Torrente y Masalcorech»

(DARA).

L'indret de la barca nova (15), més a prop de Massalcoreig. M'agradaria descobrir el perquè d'aquest desplaçament i quan. Les sogues s'hi dibuixen ben gruixudes i ben ancorades als pals: no s'hi valia a badar, amb lo Cinca, que ja sabien com les gastava.

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

Quina la fem? Canal Whatsapp

[1568] Lleida després de la Guerra del Francès, 1812

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).
«Plan de la place de Lerida et des Forts, indicatif des ouvrages qui ont été ruinées par l'explosion du Magasin à poudre arivée dans la nuit du 16 Juillet de 1812, et de ceux qui ont été executées 1) pour retablir le Grand Fort, 2) augmenter la défense de la Madeleine et des Carmes, 3) ajouter à celle du Corps de Place depuis la Porte de Boters jusqu'a celle de St. Antoine et en suivant jusqu'a la barrière du quai».

Aquest plànol recull les obres efectuades després de l'explosió del magatzem de pólvora de la Suda la nit del 16 de juliol de 1812, quan la ciutat era sota dominació napoleònica, i que va destrossar l'absis lateral nord de la Seu, llavors caserna militar des de l'ocupació borbònica (espanyola). També es repararen les bretxes dels baluards del Carme i la Magdalena, fruit del setge de 1810, i el reforçament de la muralla des de la Porta de Boters fins a la de Sant Antoni i fins a la banqueta del Segre. 

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

La fortificació de Gardeny damunt del turó a la sortida de la ciutat pel camí de Fraga, que pujava gairebé fins al molí fariner de la Mariola. S'hi veuen bé el castell i església de dins el clos murallat. Al peus, el reg que baixava de la Mariola amb ses derivacions. La sínia del molí era moguda per l'aigua d'una gran bassa allà formada.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

El turó i la fortificació de Gardeny amb el Segre i l'horta de Rufea als peus, amb el camí que passava ran de riu. A l'altra marge, el camí d'Albatàrrec.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

Detall ampliat del fort de Gardeny, on s'hi aprecia el camí de pujada, el perímetre murallat i els edificis històrics, i del molí fariner de la Mariola, al costat del camí de Fraga, que passava damunt un pont de fusta per les escorrialles del rierol. 

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

La tradicional silueta emmurallada de la ciutat, ajaguda al llarg del riu i sota la vigilància del Castell. El plànol presenta dos grans requadres estripats o fets malbé, per sort fora de la representació urbana.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

La Seu Vella amb tots els detalls arquitectònics, i les principals artèries i edificis històrics de la vella ciutat de començament del segle XIX. L'absis lateral nord ja no hi és dibuixat, desparegut aquella nit de juliol de 1812, tal com s'escriu en el mateix plànol.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

Detall del baluard de Louvigny. Al seu costat, hi hagué (hi ha encara, a l'esquerra) els dos pous de gel construïts a final del segle XVII, cilíndrics i soterrats, de 14 m. d'alçada i coberts amb volta, on s'hi guardaven blocs de gel entre capes de palla, probablement extrets del riu gelat, per tal de fer-ne ús durant els càlids estius ponentints. 

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

El riu Noguerola, als afores de la muralla medieval, irrigava bona part de les hortes de Balàfia. En arribar a tocar els murs, els feia de fossat natural. Un ramal entrava dins el barri de la Magdalena i en sortia a tocar del baluard del Carme. 

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

L'església de Sant Martí i el portal abaluardat que hi havia. Carrer amunt, la Panera i tota la resta de casernes militars i edificis d'intendència de l'exèrcit ocupant de torn, o bé espanyol, o bé aleshores francès. S'hi veu ben bé el Pla dels Gramàtics, des de feia ben poc, convertit en el Pla de l'Aigua o Plaça del Dipòsit gràcies a la construcció al 1785, per impuls del governador Marquès de Blondel, del gran dipòsit d'abastament d'aigua de la ciutat, provinent del Canal de Pinyana. A l'esquerra, a tocar de la Porta de Boters, el nou Palau del Bisbe des del segle anterior (foragitat també al 1707 del vell palau a tocar de la Seu Vella pels militars ocupants) i l'església de Sant Llorenç, units per mitjà d'un pas o edifici transversal. 

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

El baluard de la Llengua de Serp permetia, per mitjà de l'artilleria, dominar tota aquesta part de la ciutat. Al carrer Cavallers, l'Església dels Dolors i el convent dels Carmelites Calçats, amb el gran hort posterior. Cap a dalt de tot del carrer, l'església de Sant Andreu. A la banda de baix, el carrer Cavallers donava al carrer Major, sense sortida al riu, just al costat de la capella del Peu del Romeu. El gran edifici en forma d'U era l'antic seminari del bisbat lleidatà, traslladat a final del segle XIX al gran edifici de nova planta de la Rambla d'Aragó, fora muralla, actual rectorat de la UdL.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

L'entrada a la ciutat per l'Arc del Pont, llavors ja renovat en estil setcentista, que donava accés a la Plaça de Sant Joan, a la dreta, i al carrer Major a l'esquerra. Al costat del riu, l'antiga estretat banqueta. L'edifici de la Paeria és el primer que veiem destacat tot baixant,  i a la Plaça de Sant Francesc, l'església i claustre del mateix nom. Davant del Peu del Romeu, al començament del carrer Cavallers, l'església i convent dels Agustins, abans extramurs a Fontanet, i que a partir de l'exclaustració es convertiria en el primer gran teatre lleidatà, destruït per l'incendi de 1876.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

Detall del carrer Major, amb el Peu del Romeu ben visible a la cantonada amb el carrer Cavallers, i fins arribar a l'antic Hospital de Santa Maria.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

La Plaça de Sant Joan, amb l'antiga església gòtica, enderrocada al 1868, igual que l'edifici de magatzems que tenia al davant. L'església tenia un gran campanar al costat nord, mirant cap a la Seu. Al mig de la plaça, una gran font monumental, potser encara la polèmica Font de les Sirenes, aixecada la 1791 i que només resistí una quinzena d'anys els embats del bisbe i dels puritans lleidatans, atès que Neptú era sostingut en una alta peanya recolzada sobre 4 gran sirenes amb els pits enlaire.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

El carrer Major de Sant Joan per amunt. La sortida de la plaça es feia pel carrer Estereries, desaparegut després de la darrera guerra. Més amunt, s'hi aprecia bé el carrer Clot de les Monges, sense sortida a Ferran, igual que actualment. En aquesta part de la ciutat, a l'actual plaça de la Sal, hi hagué la primera porta de la muralla, dita Ferrissa. Segurament encara amb la ciutat sota dominació sarraïna, la ciutat començà a créixer cap als barris del Carme i la Magdalena, que ja quedaren inclosos en el recinte de les darreres muralles medievals, reforçades amb els baluards dels segles moderns. 

El gran edifici amb pati, avui tapat, és el de la Diputació, que fou aixecat cap al 1790, en època de Blondel, amb els diners deixats en herència pel nostre governador californià Gaspar de Portolà, com a hospici damunt de l'antic Hospital per als pobres, dit del Sant Esperit, que havia estat molt danyat pels embats del setge de 1707. Gairebé cent anys després, al 1873, l'edifici fou agençat per instal·lar-hi les dependències del govern provincial.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

La mil·lenària, o gairebé, cruïlla al començament dels carrers Carme, per baix, i Magdalena, per dalt, un dels centres neuràlgics de la ciutat durant segles. Allà hi hagué fins ben entrada la postguerra els anomenats Porxos del Massot, visibles al plànol, lloc habitual de verdulaires i castanyeres. A l'extrem del carrer del Carme, l'església i convent dels carmelites descalços que li donà el nom. Sembla que ocuparen el convent cap al 1690, però de seguida la guerra contra els Borbons va obligar a evacuar-lo, amb l'església encara inacabada. Cap a mitjan segle XVIII, refet el convent, els carmelites empenyeren l'acabament de l'església, consagrada l'any 1776.

El temple es posà sota l'advocació de la Magdalena, atès que la primera església gòtica del barri, malmesa irreparablement en el setge de la Guerra del Francès de 1810, li era dedicada. Cap a final del segle XIX, s'hi féu el canvi d'advocació, però l'edifici va tornar a partir greus desperfectes durant la darrera guerra. L'any 1959 fou inaugurat l'edifici actual.

L'església gòtica de la Magdalena era situada aprox a la cruïlla dels actuals carrers Democràcia amb Magdalena. El barri es formà ja en època musulmana, al vell camí de Corbins, que arrencava de la Porta Ferrissa. Després de la conquesta urgellenca i barcelonina, la nova parròquia s'esmenta ja al 1163, encara no quinze anys després, i fou aixecada a l'extrem del barri, on no hi havia cap casa i amb la muralla a tocar. Durant el segle XIII s'hi bastirà la notable església gòtica, malauradament esfondrada després de cinc segles. En el moment que es degué fer el plànol, encara hi devia haver les runes, i potser hom creia que en fóra possible la reconstrucció. Per això encara la hi dibuixaren.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

La muralla de Boters, futura Rambla d'Aragó, amb els envejats horts episcopals i l'església de Sant Llorenç, que en tancar-se la Seu Vella per mor de l'ocupació militar espanyola, hagué d'assumir les funcions de catedrals durant bona part del segle XVIII, fins que la Catedral nova fou acabada i consagrada. 

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

La Catedral Nova, amb l'antic Hospital de Santa Maria medieval al davant, i el Convent del Roser del carrer Cavallers ben a prop, on a mitjan d'aquell segle XIX s'hi instal·laria el primer institut de secundària de la ciutat i província. 

Damut la Catedral nova, l'antiga església de Santa Clara, desapareguda, amb el convent adossat, actualment remodelat i seu dels Castellers de Lleida. En el pati, ben visible, s'hi fan els assajos de la colla en els mesos de bon temps, mentre que a l'hivern cal fer-los a l'interior, és clar.

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

Tota la banda occidental de la ciutat i la muralla, amb el convent i església de Sant Antoni, i el portal del mateix nom que donava accés a Gardeny i al camí de Fraga i de l'Aragó. Bona part dels edificis en aquest racó de ciutat n'acolliren els bordells. 

1812 ca. Lleida després de la Guerra del Francès (BVPB).

El Pont Vell, i únic de la ciutat durant gairebé dos mil·lenis. El Cappont continuava abaluardat, i no serà fins passada la meitat del segle XIX que en començarà el desenvolupament urbanístic, que ja havia tingut durant els segles medievals, però que s'havia abandonat per raons naturals a partir del segle XVII  a causa de les freqüents i devastadores avingudes del Segre, i per raons militars de protecció i defensa de l'entrada del pont, que era tant com dir de la ciutat.

Destaca amb claredat en els camins que surten l'arbrat de què disposaven. Eren aquells camins d'antany, plens de grans arbres a banda i banda, que proporcionaven a caminants i carros una ombra ben delitosa durant les assolellades migdiades lleidatanes. Sembla segons el plànol, que hi existí una petita plaça rodona, potser lloc d'esbarjo i, probablement, primera i primitiva idea de fer-hi un gran parc, que l'alcalde Fuster hi inauguraria, però a la banda de damunt del pont, al 1864: els Camps Elisis.

[1188] El pitram de les sirenes de la Plaça Sant Joan
[1567] Lleida durant el setge de la Guerra del Francès

[1567] Lleida durant el setge de la Guerra del Francès

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.
El setge a la ciutat durant la Guerra del Francès en un manuscrit de 1835, amb la relació de les principals fortificacions i edificis de la ciutat. Les tropes gavatxes napoleòniques, comanades pel mariscal Suchet castiguen la ciutat amb l'artilleria.

El 10 de maig de 1810, l'exèrcit francès establí setge a Lleida amb 13.000 homes. La ciutat només resistí quatre dies, i l'ocupació es produí pel Raval de la Magdalena, igual que al 1707, lluny de l'abast de les defenses de Gardeny. «Segons testimoni de Francesc Pinós, veí de Lleida, la ciutat, convertida en cap del departament de les Boques de l’Ebre de l’Imperi Francès, sofrí a la primeria saqueigs, violacions, assassinats i afusellaments en massa, i culminà la seva dissort el 15 de juliol de 1812, quan feu explosió el polvorí, situat al soterrani de la Suda. Una de les voltes del castell medieval i les de la capella reial caigueren com una allau sobre el barri de Magdalena i n'enfonsaren moltes cases. El pedruscall afectà també l’església parroquial, que s’enderrocà, i la Seu Vella, que en sortí molt danyada.

«La sotragada va commoure tota la ciutat. Sota els murs enderrocats moriren soterrades més de 500 persones. Després de l’explosió, el comandament francès va emprendre la rectificació dels murs i baluards, obra que fou una de les darreres realitzades sota inspiració de Vauban. A correcuita es bastí una muralla que, des del Balcó de Pilat (solar de l’antic Palau del Bisbe), baixava fins al carrer del Carme per darrere Santa Magdalena. La ciutat restà disminuïda, ja que el dit mur deixà fora algunes cases de l’antic raval» (enciclopèdia.cat).

La fulminant caiguda de Lleida s’explica per l’estratègia de Suchet de danyar la població civil com a mesura de pressió dirigida als responsables de la defensa. Suchet, en el seu informe del setge adreçat al príncep de Bethier, reconeix haver bombardejat civils indefensos com a mesura de pressió per forçar la capitulació de la plaça. En aquest document, no només no mostra cap penediment pel fet, sinó que presenta «l’enginyosa» tàctica que li va donar la victòria en el setge d’una plaça tan ben defensada com la de Lleida.

El general O’Donnell va intentar trencar el setge i alliberar la ciutat. Així, va partir amb les seves forces de Tarragona, però va cometre l’error d’estirar massa les seves línies, de manera que, arribats al pla de Margalef, l'avantguarda fou aniquilada per una demolidora càrrega de cavalleria del 13è Regiment de Cuirassers, mentre que la resta de l’exèrcit era massa lluny per reaccionar a temps. La derrota de Margalef va significar l’abandó de Lleida a la seua sort (veg. El pla de Lleida en guerra).

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

El tossal i castell de Gardeny, amb la fortificació i dependències: (48) Entrada principal. (49) Magatzems i cos de guàrdia. (50) El pou al mig del pati. Més apartats: (50) Magatzem de pólvora. (51) Cos de guàrdia. S'hi aprecien també els regs que vorejaven la falda de Gardeny, i la distribució d'aigües que es feia a l'antiga pala templera. A sota, el camí de Fraga, i a tocar del riu el de Rufea i Butsènit, més o menys encara com avui. 

A mig camí de la muralla, el molí de la Mariola, aprox. a on en el futur s'hi aixecarà l'edifici de l'escorxador, al peu del tossalet del Balcó de la Mariola, dit així perquè des d'allí s'hi albirava tota la partida, tot i que ara ja no sigui així per causa dels alts edificis que té al costat, que li tapen tota la vista. Allà a sota, hi hagué una gran bassa, ben visible al mapa, que alimentava la roda del molí fariner.  

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

Detalls del Molí de la Mariola, i del riu Segre aigües avall de la ciutat, al començament de la partida de Rufea, aprox. a la zona on actualment hi ha el Camp escolar.

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

El plànol de la ciutat lleidatana encara tota tancada dins les muralles medievals, que no començarien a caure fins cinquanta anys després. Les línies figuren els bombardejos de l'artilleria gavatxa, al pont, al baluard de la Magdalena i al castell.

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

L'antiga banqueta del riu, que al segle XX serà ampliada gràcies al gran areny que hi havia.

(s) baixada al riu. El llarg carrer Major des de l'església de Sant Francesc (39) i l'antic seminari (40) fins a l'Hospital de Santa Maria (28) i la Catedral Nova (27).

El carrer Cavallers no tenia sortida a la banqueta, i acabava al Peu del Romeu. Amunt del carrer, a la dreta el Convent dels Dolors (46), i a l'esquerra el Convent dels Dominics (29), a punt de convertir-se en parador nacional (espanyol).

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

L'extrem del carrer de Sant Antoni, amb l'església (36) a tocar de la porta (n) i el gran Convent de la Mercè (37) i la plaça de Sant Lluís (q), on a començament del segle XX s'hi faria el mercat i després l'edifici clàssic amb columnes del Museu Morera, per acabar finalment com a estacio d'autobusos. 

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

La muralla de Boters (k) per avall, amb els famosos horts del bisbe, el de dalt a tocar del Palau Episcopal (45), Sant Llorenç (31) i el Convent de Sant Josep (32). Darrere la catedral, el Convent de Santa Clara (22) i dels Carmelites Calçats (42) amb son gran hort.

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

A la Porta de Boters (k) hi arribava un rierolet que feia les funcions de fossat d'allà per avall. De la porta en sortia el camí de Montsó. A la dreta, l'església de Sant Martí (44), convertida en magatzem reial; carrer amunt, diferents quarters de la tropa d'ocupació (espanyola) de la ciutat des del 1707.

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

La cruïlla de camins poc després de la sortida de la porta de Boters, davant d'una de les grans torres de la muralla, amb el camí de Vallcalent que trenca cap a l'esquerra. 

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

La ciutat, sempre arraulida als peus de la Seu Vella i ajaguda a la marge dreta del Segre.

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

La Seu Vella abaluardada, amb els diferents nivells de fortificació, que la convertien en un autèntic laberint per a la protecció contra l'assalt.

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

El Canyeret als peus del baluard de la Llengua de Serp, amb la irregular Plaça de Sant Joan (21) ben reconeixible, i l'antiga església a la dreta (41). Davant del vell pont medieval, l'Arc del Pont (a), la immemorial porta d'entrada a la ciutat. Carrer Major avall, s'hi observa el pati de l'edifici de la Paeria. A la llera del Segre, gairebé arribant al pont vell, hi desguassava el Noguerola entremig d'un gran areny.

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

El carrer Major des de Sant Joan (42) i la Plaça de la Sal (25), on el carrer es troba tancat per l'antiga Porta Ferrissa, a partir de la qual es desenvoluparen els ravals baixmedievals del Carme i la Magdalena. La cruïlla angular que formen tots dos carrers al costat dels vells Porxos del Massot ha esta ben visible durant gairebé mil anys. El gran baluard del Carme (c), que procurava defensar la ciutat per aquesta banda més plana a tocar del riu.

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (europeana.eu).
«Plano de la Ciudad de Lérida y sus Castillos», 1835.

L'antiga església gòtica de la Magdalena (43), que hagué de ser enderrocada després de l'assalt de 1810 pels danys causats en la contesa. El baluard de la Magdalena, per on es produí l'assalt, fou durament castigat per l'artilleria gavatxa, tal com mostres les línies de tir. El Noguerola feia les funcions de fossat, tot i que una mica allunyat de la muralla fins arribar a la punxa del baluard. Just al començament del carrer, l'església del Carme (42).

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).

Els afores de la ciutat, plens de sembrats a partir de la desembocadura principal del Noguerola, cap allà on creixeria al llarg d'aquell segle XIX la ciutat, amb la Rambla de Ferran i l'estació de ferrocarril. 

1810. Setge de Lleida durant la Guerra del Francès (PARES).

El Cappont de començament del segle XIX, protegit per un baluard fortificat, sense cases. Només els camins de la Garriga (les Garrigues) cap al sud i el de Barcelona cap a l'est. Al mig, el camí de Montblanc (al text potser hi diu Arbec, Arbeca), amb el monestir dels Trinitaris.

[1391] Vistes de la Guerra del Francès, encara més