[2414] L'Automòbil Club de Lleida, 1908

1954. Lleida, primers automòbils.

Revista «LABOR», núm. 16, de febrer (FPIEI).

La qüestió de quin fou el primer cotxe matriculat a la nostra ciutat sempre ha sigut una mica confusa. Primer perquè no és igual el primer cotxe matriculat amb la inicial de la província que el primer cotxe que circulava pels carrers lleidatans. En segon lloc, i com veiem al peu de la imatge, per consideracions subjectives dels informants, que en aquesta ocasió considera que el primer cotxe digne d'aquest nom, per les seues característiques i prestacions, fou l'L-2 del comte de Vinatesa.

1954. Lleida, primers automòbils.

Revista «LABOR», núm. 16, de febrer (FPIEI).

El 'landó' del títol es refereix al Landau, un petit cotxe de cavalls molt de moda a final del segle XIX. L'article descriu en el castellà obligat del franquisme (espanyol) el personatge que fou Miquel Agelet i Besa, comte de Vinatesa: «alto, elegante, igualito que si saliera de una caja, se le veía por la calle con su flor en el ojal. El traje, de corte inglés, sin una mácula, la raya de los pantalones tirada a cordel y el lazo de la corbata y el maravilloso lazo de la corbata...» Es veu que era tot un dandi ben tocat i posat, que es feia mirar quan passejava cap al Casino Principal. 

Va posseir un dels primers cotxes automòbils de Lleida, matriculat com a L-2, un Phaeton descapotable Hispano-Suïssa, allà al 1907. Era membre vitalici del Senat (espanyol) i portava una llarga carrera política a Madrid, des dels anys 80, en el partit liberal monàrquic de la Restauració, tot i que son germà Antoni havia sigut membre de la Junta Revolucionària de Lleida al 1868. Allà hi conegué el nou i jove rei Alfons XIII, que tenia 21 anys quan Miquel Agelet i Besa es convertí en propietari d'automòbil i, per això, li feu de taxista, al rei, en alguns dels viatges a Sant Sebastià o quan vingué a Lleida, o quan hi venien alguns dels ministres que coneixia bé de les seues estades entre el Madrid polític d'aquells temps.

La descripció del senyor comte la fa en Josep Prim i Oronic, que estigué al seu servei en aquells anys del tombant del segle. Llavors era jovenet i la notícia és feta a partir del seu record i testimoni oral. Abans del primer automòbil, tenia cavalls per valor de 30.000 pta d'aquells temps, una fortuna! Que reposava sobre les propietats que com a terratinent tenia a Vinatesa, a on tenia els orígens familiars. Per això, quan el rei li va agrair els serveis prestats i el convertí en aristòcrata, al 1912 (pocs anys abans de morir) li assignà el títol de Comte de Vinatesa. Miquel Agelet i Besa fou també el pare de Jaume Agelet i Garriga, diplomàtic i poeta nostre. 

L'article ens recorda que l'L-1 corresponia a l'automòbil de Joan Pallissó, de la casa d'automòbils barcelonina d'Emili La Cuadra (lleidatà d'adopció —hi era destinat com a militar (espanyol)— en aquells anys del canvi de segle), molt petitó, «mas bien parecido a una tortuga que a lo que debe entenderse un automóvil». Els automòbils havien començat a disposar de matrícules provincials aquell mateix any 1907.

1906. Un Hispano-Suiza Phaeton 24 HP.

Diu l'article que l'automòbil de l'aristòcrata nostrat era «resistente y seguro, con mucho empuje en las cuestas. Consumía gasolina como agua bendita, unos 25 litros —la gasolina se vendía entonces a 85 céntimos—, pero andaba lo suyo y llegaba a sesenta por hora, velocidad asombrosa por los años que corrían».

1954. Lleida, primers automòbils.

Revista «LABOR», núm. 16, de febrer (FPIEI).

S'explica al text que el nostre senyor Comte tingué un desafiament amb un maquinista de tren, que l'automòbil acabà perdent, «y el conductor del coche tuvo su primer percance al sufrir un despiste por tierras de labranza». Potser no fou a Lleida, ja que (de moment) no n'he trobat indicació a la premsa local, de tan magne desafiament.

Els següents cotxes matriculats a Lleida foren l'Hispano de Jaume Mangrané (1908), un altre de Joan Vilalta, el de la conductora Laura Montestria, i un Dion-Buton d'Eduard Aunós. Abans dels cotxes matriculats, però, ja s'havien passejat pels carrers de la ciutat, cap al 1900, els vehicles d'Emili La Cuadra i de Miquel Agelet i Gosé (1871-1949), cosí del Miquel Agelet (1845-1915) que ens retrata el text, cosa que ha portat algunes confusions a l'hora de tractar el tema dels primers cotxes lleidatans. 

A l'any de l'article, 1954, hi havia poc més de sis mil vehicles amb matrícula provincial de Lleida. 

1910. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.

«El Ideal», d'11 de març (FPIEI).

Aquest  Miquel Agelet i Gosé fou arxiver, i l'any 1910 demanà la plaça d'arxiver municipal a la Paeria...

1910. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.

«El Ideal», de 15 d'octubre (FPIEI).

...que li fou atorgada a l'octubre d'aquell després de passar pel ple municipal.

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.

«El Pallaresa», de 4 d'abril (FPIEI).

Un dels primers viatges en automòbil per les terres lleidatanes, de la capital fins a Ponts, fet en dos dies, tot vencent les resistències dels qui creien que a les carreteres (o més aviat camins) nostres els automòbils no hi podrien circular. Per l'estat lamentable en què es trobaven, és clar. El primer tram fins a la cruïlla de Balaguer es va fer en una horeta i mitja, amb quatre parades: al cementiri de Lleida, a Alcoletge, a Vilanova i a Vallfogona. 

A dos quarts de tres, se sortí de Balaguer, direcció a les costes de Cubells. El cronista afirma que corbes i costes eren vençudes fàcilment una després de l'altra pel vehicle gràcies a l'habilitat del conductor.

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.

«El Pallaresa», de 4 d'abril (FPIEI).

En un parell d'horetes més es planten a Artesa de Segre, a on «inmenso gentío ocupaba la carretera, calle principal de la población». És clar, devia ser dels primers cotxes automòbils que veien. Després d'una parada per carregar el cotxe amb nous passatgers (i passatgeres), amb mitja hora més ja eren a Ponts. Allà també la rebuda fou triomfal, des del pont de Valldans i al llarg d'un quilòmetre fins al poble, amb la gent amuntegada per veure'ls arribar. 

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.

«El Pallaresa», de 4 d'abril (FPIEI).

L'endemà dilluns, retorn cap a Lleida. Diu la crònica que fins a la sortida de Ponts i baixant per la Costa Blanca, el cotxe portava fins a 30 o 40 persones. Per tant, es devia tractar d'una mena d'autoòmnibus, cosa que sembla confirmar-se per l'afirmació que s'hi fa que a Foradada sortiren autoritats, mestre i «setenta alumnos que saludaron con la bandera escolar la llegada de la primera màquina de vapor que atravesaba aquellas montañas». 

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.

«El Pallaresa», de 4 d'abril (FPIEI).

Sabem que els expedicionaris foren els senyors Agelet Gosé, Sol, Amat, i encara algú altre. L'empresa «Automóviles de Lérida», que s'havia creat recentment amb capital d'Agelet i Gosé,  volia muntar rutes als pobles amb aquells autoòmnibus que farien de primers cotxes de línia a les nostres comarques. 

1900. L'autoòmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».

[2156] L'òmnibus Lleida-Balaguer, lo primer cotxe de línia lleidatà

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.

«El Pallaresa», de 30 d'agost (FPIEI).

En Miquel Agelet i Gosé va visitar diverses empreses aquell estiu, una a Navarra i també a París, per tal de perfeccionar el seu servei de línia de Lleida a Balaguer, primera que posà en marxa al maig d'aquell any. Fet que prova la seua decisiva participació en la introducció de l'automòbil a les nostres comarques. 

1900. Lleida, Miquel Agelet i Gosé.

«El Ideal, de 4 de maig (FPIEI).

Inauguració de la línia de Lleida a Balaguer de l'empresa del senyor Agelet i Gosé. Un primer viatge de cortesia als convidats fins al cementiri, «donde los maquinistas encargados de la dirección demostraron al dar la vuelta estar adiestrados en su manejo». Després, dinar al Cafè dels Camps Elisis, amb càtering del Sr. Reus, l'amo de la Fonda Espanya de la ciutat, i amb presència del mateix governador provincial (espanyol). 

Els cotxes sortien de Lleida a les 6 del matí i a les 4 de la tarda. 

1908. L'Automòbil Club de Lleida.

«El Pallaresa», de 17 de juny (FPIEI).

La caravana automobilística entre Saragossa i Barcelona feu parada a Lleida entre el 18 i 19 de juny. L'organització de l'estada dels participants a la ciutat anà a càrrec de l'Automòbil Club lleidatà, creat llavors mateix. Els cotxes s'allotjarien als Docs (a on aviat hi haurà la nova estació d'autobusos de la ciutat). S'hi fa la llista d'alguns dels vehicles i propietaris que hi participaven, entre els quals l'enginyer de la Hispano-Suiza, Marcus Birkigt, o el conegut pintor modernista Ramon Casas. 

1908. L'Automòbil Club de Lleida.

«El Pallaresa», de 17 de juny (FPIEI).

La primera junta directiva de l'Automòbil Club era formada per gairebé tots els propietaris dels primers vehicles automòbils de la ciutat: Miquel Agelet i Besa com a president, Victorià Muñoz, fotògraf i un dels primers automobilistes de la ciutat cap al 1900, Joan Pallissó, Màrius Sol, Josep Agelet i Garrell (segon comte de Vinatesa, fill d'Agelet i Besa i germanastre del poeta Jaume Agelet i Garriga), Antoni Vilalta, Ramon Felip (terratinent de Bell-lloc), i Josep Ramis.

Pecat que no sapiguem, fins ara, res més de la primera propietària automobilística lleidatana, Laura Montestria, potser filla d'algun alt càrrec funcionarial de la ciutat, i que té l'honor de ser la nostra primera conductora, perquè suposem que a més de propietària també el menava i s'hi passejava. 

[1952] Lo primer auto lleidatà, i els vinents

[2024] Lo primer auto lleidatà, de Lleida a Balaguer passant per Alcoletge

[2156] L'òmnibus Lleida-Balaguer, lo primer cotxe de línia lleidatà

1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
Un dels òmnibus de la primera línia de transport de passatges de les nostres comarques ponentines, de la marca francesa De Dion-Bouton.

1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
«La Pallaresa», de 10 de maig (Sol-torres, UdL).
Notícia de la inauguració del servei d'òmnibus entre Lleida i Balaguer, aquella vigília de la festa major lleidatana just a l'inici del segle XX. A mitja tarda, s'apleguen totes les autoritats «al patio donde se encuentra instalada la cochera», fora el pont, atès que «en los alrededores y especialmente en el hermoso paseo de los Campos, la concurrencia de espectadores era brillante y numerosísima».

Beneïts els automòbils pel mateix bisbe lleidatà! Tanta era la sensació de festa gran. S'hi escriu en plural, o sia que almenys n'hi degué haver dos, d'òmnibus. De seguida, «maniobraron... de un modo perfecto, pasando a la carretera de Barcelona, donde fueron ocupados por las autoridades y demás invitados». Aquest viatge inaugural arribà fins a les Tres Carreteres, «donde se dió la vuelta en redondo de un modo magistral, que mereció elogios unánimes y hasta aplausos». Els dos xofers, anomenats «maquinistas» foren en Baldomer Delciós i en Llorenç Saura.

Després, un berenar-sopar al Cafè dels Camps Elisis per a autoritats i premsa. L'empresari de la companyia «Automóviles de Lérida» fou Miquel Agelet i Gosé, de família prou benestant i propietari d'un Hispano-Suïssa, matrícula L-2, que es passejà per la nostra ciutat en aquell tombant de segle XIX al XX. Sembla que havia dedicat en fundar l'empresa un «importante capital a la aplicación de un invento nuevo». Tot just feia mes i mig, cap a final de març, havia fet un primer trajecte automobilístic des de Lleida a Balaguer, fet que despertà la curiositat i interès de nombrosíssims espectadors al llarg de la ruta.

1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
No sabem si es tracta de la foto del dia de la inauguració, però sí que hi veiem els dos maquinistes, els dos fogoners (l'un al sostre), i potser el Sr. Agelet dempeus al capdavant de l'artefacte a vapor que assolia una velocitat de 15 km/h. Funcionaven a vapor, com la gran xemeneia d'escapament delata prou clarament. Aquest motor davanter disposava d'uns 25-30 CV de força, que necessitaven, com als trens, d'un maquinista i d'un fogoner. Feien uns sis metres i mig de llarg per dos i mig d'ample, amb llandes d'acer i tot. Eren, doncs, vehicles de gran solidesa i robustesa, amb la cabina a la meitat posterior, a on hi devien cabre cap a dotzena i mitja de passatgers.

Igual que els trens, havien de menester punts de reposició d'aigua i carbó. Solien portar-ne un centenar de quilos, i en consumien uns dos per quilòmetre. De sobres, doncs, per arribar a la capital urgellenca. Tot i tractar-se d'un vehicle pesant, sabem per la crònica que maniobrava amb lleugeresa, que no tenia problema amb les costes (com la que hi havia i hi ha fins al cementiri), i que no feia la sorollada d'un tren, però sí el xiulet, que congregava curiosos i espantava les cavalleries. Amb el pes que devia fer, i si el camí de carretera era entollat o enfangat, segur que deixava unes trilles ben fondes.

Avui s'acaba de llançar el coet de Tesla amb tots els avenços tecnològics i elogis inacabables. Però aquells pioners amb les andròmines que menaven bé es mereixen també la nostra admiració, oi?

1900. L'òmnibus Lleida-Balaguer, «Automóviles de Lérida».
«La Pallaresa», de 6 de setembre (Sol-torres, UdL).
Habitualment, hi degué haver un trajecte d'anada al matí i tornada a la tarda, en totes dos direccions. En el cas de festes i fires, el servei s'arribava a doblar. El servei de línia va tindre continuïtat, però no sé si sempre amb la mateixa empresa: feia més gran el territori, en permetre que els uns passessin tot el dia a l'altre poble per visitar-hi familiars, per fer gestions o compres. Imagineu-vos el vehicle, tornant de mercat de Balaguer, amb els farcells, caixes o aviram i conills engabiats... De tota manera, els vehicles de vapor sí que van desaparèixer ben aviat, tot i que en el cas de «Automóviles de Lérida» no sabem ben bé quan. Potser els van amortitzar durant set o vuit anys... Haurem d'esperar a trobar-ne alguna notícia documental.

1900. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«La Energía eléctrica», núm. 11 (BDH).
Cap a l'estiu d'aquell any ja es parlava de la línia de Lleida a Tremp. Sembla que el rendiment de la inversió amb vehicles comprats a fora rondava el 6%. Mentre que amb els vehicles del país, llavors només hi havia -crec- els fabricats a Barcelona per De la Cuadra, els beneficis es podien doblar.

1906. Automòbils Dion-Bouton.
«Los Deportes», núm. 431, de 24 de novembre (ARCA).
La marca francesa fou una de les principals marques automobilístiques a l'Europa d'aquells anys. 

1908. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«La Publicidad», de 6 d'agost (ARCA).
A la primera dècada del segle XX, s'iniciaren les primeres rutes dels cotxes de línia a les nostres comarques. A més de la de Lleida a Balaguer, ben aviat hi hagué de la Lleida a Tremp, de Calaf (a on parava el tren de la línia a Barcelona) a la Seu, i probablement alguna altra. A poc a poc, s'anaren estenent, cap a Fraga i Mequinensa, cap a Montsó i Graus... 

1911. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«Anuario del comercio, de la industria, de la magistratura y de la administración», 

núm. 1 (BDH).

A la plana dedicada a Lleida, s'hi enumeren els serveis de cotxes de línia existents aquell any a les nostres comarques: De Lleida a Balaguer, Artesa i Ponts.
De Lleida a Seròs i Fraga.
De Calaf a la Seu d'Urgell.
De Tàrrega a Balaguer i Esterri, per Tremp i Sort.
De Lleida a la Seu d'Urgell (bisetmanal i directe).
De Lleida a Almenar, per Torrefarrera, Rosselló i Alguaire, tartana d'Almenar a Alfarràs (diari).
S'hi comptaven, a tota la demarcació provincial, prop de 600 km de carreteres estatals i un centenar de provincials.

1910. Los «cotxes de línia» a Ponent.«La Correspondencia de España», de 10 de desembre (BDH).

La prestació del servei d'automòbils no resultava fàcil en aquells temps. L'estat de les carreteres, sobretot quan s'acostava el temps hivernal i durant les plujoses primaveres, no devia pas ser tan bo com l'actual. I als nostres dies, ens en queixem constantment! Llavors calia recórrer als vells serveis dels cotxes de cavalls, de cavalls de veritat.

1930. Los «cotxes de línia» a Ponent.
Un òmnibus, matrícula L-468, de la línia de Barbastre. Ben aviat també, aquests vehicles abandonaren el carbó. N'hi hagué algun prototip d'elèctric, però finalment foren els vehicles de benzina els que s'acabarien imposant, ja en la primera dècada del segle. 

1913. Los «cotxes de línia» a Ponent.
«La Publicidad», de 8 de juny (ARCA).
Projecte de línia a Sarroca, Llardecans i Maials.
Encara durant els anys 80 i primers 90, tot just en fa trenta o quaranta, els serveis regulars de línia eren imprescindibles als nostres pobles. Sense cotxe de línia, servidor no hauria pogut anar a estudiar a Lleida, al final dels 70. Llavors el feia servir tothom. Normalment, hi havia anada al matí, cap a quarts de nou. A migdia, entre la una i les tres, vinguda i retorn a Lleida, i al vespre, cap a les 19h, el darrer. Això a Alcoletge, el meu poble de petit.

Després, i com que tots ens vàrem tornar uns nou-rics, vàrem deixar d'agafar el cotxe de línia, i ja des de finals del 90 i durant aquest començament de segle XXI, aquestes línies han viscut de la subvenció pública, usades majorment per temporers, situació que encara perdura. Ara volem anar i tornar a la nostra hora, res d'haver-nos d'esperar fins a l'hora del cotxe de línia. En canvi, abans, aquestes estones en què calia passar l'estona fins a l'hora ens van servir als joves de poble com nosaltres per fer la descoberta real de la capital, des de les boleres fins al Senglar (només els iniciats poden saber què era), i aquí ho deixo...

[2024] Lo primer auto lleidatà, de Lleida a Balaguer passant per Alcoletge

[2025] Los primers autos lleidatans a la caravana automobilística de 1906

1906. Los primers automòbils lleidatans.
Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).
L'automòbil de Lleida, d'en Lluís López, probable propietari d'aquest Hispano-Suiza de 40 CV, amb el qual participà al rally-caravana que el Club Automobilista de BCN organitzà fins a Madrid (Espanya). Segons la notícia periodística, dos cotxes s'uniren a l'expedició a la ciutat de Lleida. Podem pressuposar que o bé eren lleidatans o bé de no gaire lluny, o bé eren persones que vivien a la ciutat amb plaça de militar, funcionari o similar.  Aquests dos participants foren:

1. Luís López,  Hispano-Suïssa de 40 CV, acompanyat de Pere Romeu, corresponsal del diari en aquesta trobada.

2. Sr. Comas, Darracq 16 CV, acompanyat de son cunyat i d'un xofer, «chauffeur» encara en el llenguatge del moment.

Tampoc no sabem si aquests dos vehicles eren matriculats a Lleida. El lloc de la fotografia no és esmentat. S'hi aprecia un gran magatzem, potser en algun taller de la carretera de Barcelona, abans del pont, que entrava pel costat dels Camps Elisis, per l'antic carrer Av. Tarradelles que arribava fins al pont, o potser de Ferran (ho dic pels xops que s'hi veuen al fons). Això sí, l'expectació era notabilíssima.

1906. «Caravana automobilista»,
Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).
Reconeixement a l'empresa Hispano-Suïssa (1904) i al garatge-concessionari de F.S.Abadal de la seua importància decisiva en l'arrelament de l'automobilisme a Barcelona i al país, i de la tasca de l'Automòbil Club de Barcelona (1903) que canvià el seu nom pel de Reial Automòbil Club de Catalunya just després d'aquell estiu de 1906. 

1906. «Caravana automobilista»,
Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).
El garatge d'Ababal fou un centre on es cogueren nombroses iniciatives automobilístiques del començament de segle XX català, amb trobades, excursions i tota mena de projectes al voltant del que era considerat un nou Sport. L'abreviatura del nom del propietari corresponia al del famós ciclista Paco Abadal (Francesc Serramalera i Abadal), que inclinà ses aficions de la bici a l'automòbil.

1906. «Caravana automobilista»,
Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).
Des d'aquest club, s'impulsà una caravana automobilística de Barcelona a Madrid, per festejar la boda del nou rei (espanyol) Alfons XIII. Llavors un viatge de tants quilòmetres i per carreteres que eren camins, i amb aquells primers automòbils, no era pas un desafiament menor. 

1906. «Caravana automobilista»,
Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).
En moltes viles i pobles, la caravana despertà gran expectació a son pas. Molts dels concurrents a carrers i carreteres era la primera vegada en sa vida que veurien un cotxe. La crònica destaca la rebuda a Lleida, «en que la Caravana se encontró envuelta por 'todo Lérida', autoridades i música», o també a Fraga, «donde el pueblo en masa con el alcalde en frente invadió la carretera para obligar a pararse los automobilistas», no tan sols per admirar els vehicles i festejar-ne els pilots, sinó també per «presentar a SS.MM. una solicitud de indulto con la confianza que sería una intervención eficaz para obternerlo», indult que no s'esmenta per a qui ni per què es demanava. 

El pas de la comitiva automobilista despertà en els pobles autèntica expectació, i fins i tot la Guardia Civil (espanyola) «saludando militarmente» al pas dels 'catalanes' i alcaldes fent pas lliure pels carrers, si més no fins a Guadalajara, «en donde empezó a notarse desconocimiento y poco interés para la cosa». La rebuda a la capital del Reino (espanyol) fou encapçalada per l'alcalde. A la Castellana, s'hi ajuntaren els vehicles madrilenys per fer ruta fins al Pardo, i desfilada per Alcalá, Puerta del Sol i carrer Major fins al Palau Reial. La durada del trajecte de cap a cap havia estat... de 3 dies. No ens podem ni imaginar la quantitat de sotracs i de pols que degueren empassar-se!

Tots els vehicles participants aconseguiren arribar a destinació sense pana. Només algunes punxades inevitables. La tornada ja es feu per lliure. La crònica d'en Pere Romeu demana més esdeveniments esportius com aquest, si bé caldria «obtener el arreglo y conservación de la carretera y construcción de puentes, que buena falta hacen». El pas de viatgers en automòbil, segons el corresponsal, «para muchos pueblos... les será una segunda cosecha». La irrupció d'aquest mitjà de locomoció serà, en efecte, una de les bases del turisme popular a mesura que avançarà el segle XX, i fins avui. La pena és que, en molts pobles i poblets, massa, no ha estat una segona collita, sinó que ha arribat a fer perdre la primera.

1906. «Caravana automobilista»,
Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).
La caravana s'inicià al 25 de maig, amb vuit vehicles des de Barcelona: quatre Hispano-Suïssa, i un Berliet, un Chenard-Walker, un Delaunay-Belleville i un Rochet-Schneider, que feia funcions de cotxe taller. Se'ls uniren dos cotxes més a Lleida i quatre a l'Aragó. Són els 14 que arribaren a Madrid. Altres feren part del trajecte, en total sis més, entre els quals un Hispano-Suïssa menat per Marc Birkigt, que «a pesar de sus deseos no pudo continuar la excursión por la necesidad de atender a la fábrica 'Hispano-Suiza' de la cual es ingeniero-director».

1906. «Caravana automobilista»,
Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).
Dos imatges de la sortida de Barcelona i una de Lleida, de l'automòbil del Sr. Luís López sortint del garatge per incorporar-se a l'expedició.  

1906. Los primers automòbils lleidatans.
Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).
Aquest sembla que fou el model d'Hispano-Suïssa 40 HP del pilot de Lleida, senyor López. 

1906. Los primers automòbils lleidatans.
Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).
Aquest és el model Darracq 16 HP del pilot de Lleida, senyor Comas.

1906. «Caravana automobilista»,
«La Vanguardia», BCN, 6 de maig (HLV).
A Igualada s'oferí dinar als pilots. La caravana feu nit a Lleida, amb els automòbils degudament tancats i guardats, per indicació directa del Paer en Cap.

1906. «Caravana automobilista»,
«La Vanguardia», BCN, 1 de juny (HLV).
L'expedició automobilística arribà a la ciutat de Lleida al divendres 25 de maig, a 2/4 de 6 de la tarda. Als Camps Elisis, «acudió... inmensa concurrencia». Les autoritats saludaren els pilots i els obsequiaren amb rams de flors. A la nit, foren convidats a funció, potser sarsuela, al Teatre dels Camps Elisis. Puntuals a les vuit del matí, parteixen l'endemà cap a Saragossa.

1906. «Caravana automobilista»,
Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).
Imatge d'una punxada al Bruc i de la gentada que ovacionà els pilots a Fraga, a on se'ls obligà a stopar. 

1906. «Caravana automobilista»,

Diario «Globo», Madrid, 20 de maig (BDH).

Les instruccions i normes de la comissió organitzadora per als habitants de viles i pobles per on havia de transitar, i per als chauffeurs, xofers. Unes recomanacions molt assenyades i adequades a aquells temps de primera convivència de vehicles automòbils amb persones, mules i cavalls i carruatges.

1906. Pere Romeu, corresponsal.

Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).

Pere Romeu fou un dels propietaris i impulsors la cèlebre cerveseria barcelonina Els Quatre Gats del carrer Montsió barceloní que fou un dels nuclis més actius del Modernisme.

1906. Pere Romeu.

Revista «Los Deportes», BCN, 9 de juny (ARCA).

Amb el pintor i amic Ramon Casas, hi tenien penjat des de la inauguració d'Els Quatre Gats un gran quadre de tots dos en un tàndem ciclista, que a partir de 1901, substituïren per una gran pintura (2 x 3 metres aprox) de tots dos en automòbil. Perquè llavors l'automobilisme era tota una novetat, una de les eines de la modernor, i en foren grans aficionats, i el pintor Casas en tingué un de sa propietat, just en aquell tombant de segle quan a Barcelona ben just hi devia haver quatre dotzenes de vehicles automòbils.  

[2024] Lo primer auto lleidatà, de Lleida a Balaguer passant per Alcoletge

[2024] Lo primer auto lleidatà, de Lleida a Balaguer passant per Alcoletge

1900. Lo primer automòbil lleidatà.
«La Publicidad», 31 de març (ARCA).
S'escriu en aquesta nota de premsa al diari barceloní que al divendres dia 30 de març d'aquell començament de segle XX, tingueren lloc «las pruebas  particulares de los carruajes automoviles en el trayecto de nuestra ciudad a Balaguer, con éxito felicísimo». És a dir, s'hi feu una exhibició de funcionament entre les nostres dos ciutats ponentines. Sembla que en escriure en plural hi hauria hagut d'haver dos cotxes, però la notícia només fa esment de l'automòbil núm. 2. Hem d'entendre que vol dir el cotxe de matrícula de Lleida núm. 2? 

Des de la Rambla de Ferran, a 2/4 de 12 del matí, se'n feu la sortida. D'allà per Cabrinety cap al Pont Vell, aquell tenia la meitat de la part de ciutat de fusta i l'altra meitat de part de Cappont, de pedra, com antigament. Llavors de Cabrinety al Pont hi havia una estreta banqueta: «Excusado es decir que la Rambla, Banqueta i balcones de la carretera hallábanse atestados de gente, presenciando el magestuoso pase del elegante carruaje que, especialmente al atravesar el puente, oferecía magnífica vista». L'expectació era màxima i la majoria de la gent que hi acudia, era la primera vegada que veien passar un cotxe. El primer o segon en la història de la ciutat, i que inaugurava de fet una nova època.

El propietari n'era en Miquel Agelet i Gosé. Si les dades que en trobo no em confonen, provenia, com els cognoms indiquen, de famílies lleidatanes il·lustres, com se sol dir. És a dir, acabalades i de la classe social que es creia i exercia classe dirigent. Nascut al 1871, tenia 29 anys l'any que es proposà aquest rally automobilístic fins a Balaguer. Gendre de Josep Sol, Paer en Cap en diverses ocasions i diputat a Madrid en aquell final del XIX i començament del XX. Després d'estudiar a l'institut de Lleida, a Saragossa i a Barcelona hi feu estudis universitaris, i guanyà plaça de funcionari al cos d'arxivers, bibliotecaris i arqueòlegs de l'Estat (espanyol). Entre els anys 1925-29, arribà a director de l'Arxiu de la Corona d'Aragó de Barcelona i, després, passà a dirigir la Biblioteca Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Sembla que morí a la nostra ciutat, un cop retirat, al 1949 (Qui era qui a l'escola de Bibliotecàries, UB, 2016).

Fos com fos, acabats els estudis sembla que l'home fou el segon lleidatà que, enamorat del progrés que obria el nou segle, es comprà un automòbil. Així ho escriu també Vidal Vidal en la magna obra La ciutat de l'oblit, que identifica els cotxes automòbils més primerencs de Lleida:

L-1, de Joan Pallisó (1902).

L-2, de Miquel Agelet i Besa, Hispano-Suïssa descapotable.

L-3, de Victorià Muñoz, un dels pioners de la fotografia lleidatana.

L-4, de Màrius Sol, jove Paer en Cap entre 1909-11.L-5, de Tonet Vilalta.

Com que la notícia del diari anomena com a propietari en Miquel Agelet i Gosé, cal concloure que la identificació d'aquest Agelet amb el nobiliari Comte de Vinatesa, no era de font fidedigna. A més, de seguida, un altre membre de la família, en Màrius Sol, cunyat de Miquel Agelet i Gosé, esdevindrà també propietari d'un vehicle. És del tot probable que el número 2 que la notícia del diari adjudica al vehicle del jove arxiver fos, en efecte, el número de la matrícula. A la línia de sortida, entre els passatgers, hi havia dos germans Sol, en Màrius (futur conductor de l'L-4) i en Romà, a més del mecànic, un metge i alguns amics de l'empresa. Per tant, no es tractava d'un automòbil petit, sinó d'una mena de cotxe llarg d'unes quantes places, i descapotable si fem cas a la informació recollida per Vidal i si encara es tractava del mateix vehicle. Si era de set o vuit places, té cert sentit l'afirmació del periodista quan parla d'elegant auto i magnífica presència. Si només era de 5, doncs hi hagueren d'anar molt apretadets. 

La notícia no ens parla de la marca del vehicle, que la font de Vidal descriu com un Hispano Suiza, la fabricació dels quals no s'inicià fins al 1904, quatre anys després de la notícia. Però resulta que aquesta nova marca catalana d'automòbils tenia els antecedents relacionats amb Lleida, a través d'Emilio de la Cuadra, sueca i militar (espanyol) establert a Lleida, promotor del salt elèctric de Torrefarrera per a l'electrificació de la ciutat, a qui ben bé podien haver conegut, de ben segur coneixien, els nostres primers automobilistes lleidatans. Pot ser també probable que s'identifiqués com a Hispano Suiza un 'carruatge' dels que es fabricaren amb anterioritat, sota la marca De la Cuadra, que havia estat el nucli originari de la Fábrica Hispano-Suiza de Automóviles barcelonina de 1902, que acabaria com a Hispano Suiza al 1904. A més, l'empresa de De la Cuadra sempre anomenà els seus vehicles com a carruatges, tal com fa el periodista.

No s'hi escriu res tampoc sobre el tipus de motor, però al 1900, els vehicles de De la Cuadra ja incorporaven tots motors d'explosió, després del fracàs dels models elèctrics que havia construït a finals del XIX. Motiu pel qual havia decidit contractar un segon enginyer suís, de nom Mark Birkigt i de 21 anys, procedent de Ginebra. Ben aviat, dissenyaren els primers motors monocilíndrics de 4,5 CV i bicilíndrics de 7,5 CV de benzina que al 1900 es produïren a Catalunya. Disposaven, a més, de quatre rodes amb les dos davanteres direccionals, embragatge, canvi de 3 marxes i transmissió per cadena. La suspensió era de ballesta. Les unitats eren molt comptades, potser no arribaren ni a mitja dotzena. Tot sembla indicar, però, que una d'aquestes, i de motor gran, si fem cas de l'elevat passatge de l'excursió a Balaguer, fou comprada per aquest lleidatà, Miquel Agelet i Gosé, pioner de l'automobilisme. Pensem que a la capital del nostre estimat Reino, el primer cotxe que hi circulà ho feu només dos anys abans, al 1898, i allà, amb molt més trànsit, havia de donar prioritat als cavalls, i l'hagueren d'importar de París. A Barcelona, ja feia deu anys que s'hi circulava amb automoció, i al 1898 s'hi inaugurà el primer concessionari oficial per a la venda de cotxes.

Crec que és innegable que l'empremta que De la Cuadra deixà entre el jovent lleidatà, feu que la nostra ciutat fos una de les primeres a lluir cotxes automòbils a tota la Península Ibèrica.

De Lleida a Balaguer.

En sortint de Lleida, el carruatge automòbil descapotat d'en Miquel Agelet i Gosé, pren direcció a Balaguer per la carretera d'Alcoletge, la futura C-1313, ara C-13. Arribats a la cruïlla del meu poble, hi feu parada ja que «gran número de curiosos lo esperaban en la carretera». De ben segur, el primer cotxe que van veure la majoria dels alcoletgencs de 1900. També a Vilanova de la Barca i a Térmens, l'expectació fou gran. A la costa per pujar fins a Vilanova, després de la recta del Molí de la Nora, «subió a gran velocidad», i el cotxe respongué molt bé durant tot el matí, malgrat «la humedad de la lluvia de toda la mañana». L'arribada a Balaguer fou triomfal, amb una gran gentada aplegada al cap del pont, al convent de Sant Domènec. A la tornada, oferiren un passeig a les autoritats balaguerines fins a la cruïlla de les quatre carreteres, que pogueren admirar «las comodidades que el carruaje ofrece y la seguridad de su marcha». A la recta, s'assoliren velocitats de fins a 18 km/h!

Arribant a Lleida, a la baixada del cementiri (davant del Lamolla), se'n provaren els frens: «deteniéndose en el acto a más de la mitad de la cuesta». Tot un dia molt feliç. Amb tantes proves, se m'acut ara que potser es tractava de populartizar i exhibir aquest cotxe automòbil per tal de provar de posar en marxa un servei de línia entre les dos ciutats, com el mateix De la Cuadra faria aquell estiu a la fira de Tremp. I potser aquest carruatge núm. 2 no era ben bé igual a la matrícula L-2. Però si no fou el primer a passejar-se pels carrers de la ciutat i les carreteres de Ponent, doncs ben bé podem dir que fou el segon.

1902. Lo primer automòbil lleidatà.
Joan Pellisó, automòbil marca De la Cuadra.
Si l'any 1900, al diari «La Publicidad» es parlava del cotxe núm. 2, és obvi que ja hi corria pels nostres carrers el cotxer núm. 1. Aquest consta com a tal al 1902, propietat de l'empresari i electricista Joan Pallisó. Per la imatge que deixà per a la posteritat, amb la dona i els pares (o sogres!) al darrere, sembla també un De la Cuadra dels primers. La descripció de «caixó roig» encaixa amb el model que es fabricà a partir de 1900. Se'n feren molt poquets, entre dos i quatre o cinc, segons les fonts. Entre tan pocs, dos foren adquirits ja aquell 1900 per dos acabalats lleidatans? No sembla gaire probable. La incògnita del primer auto lleidatà continua irresolta. Com a tècnic elèctric no és estrany creure que Pallisó conegués i s'hagués relacionat amb De la Cuadra durant els seus anys a la nostra ciutat i li acabés comprant un d'aquests models: la imatge sembla ratificar-ho de totes totes. Però és molt just que ho fes abans de final de 1900 o començament de 1901, perquè estaven en fabricació. A l'entrada de la Viquipèdia sobre la marca catalana La Cuadra, s'hi cita que en fou un dels primers compradors i que era el de motor gran de 7 CV.

D'altra banda, si el model de Miquel Agelet i Gosé tenia les mateixes mides, no sabem pas com s'hi pogueren encabir els almenys sis o set personatges citats en la notícia periodística. Per tant, potser hàgim de concloure que el model d'en Miquel era dels anteriors, quan De la Cuadra fabricava carruatges elèctrics (fracassats) o d'explosió. Llavors per què portava ja el núm. 2 al març de 1900? Tindria sentit una matrícula 2 amb un model d'Hispano Suiza cap al 1903 com a molt estirar. Posar totes les (poques) informacions disponibles sobre el primer auto lleidatà és, de moment, un puzle que no acaba d'encaixar. Per què, a més, no hem d'oblidar l'auto d'en Victoriano Muñoz i Ferrer, un Ford comprat a París i que sembla que arribà a Lleida també cap als volts de 1900.

1899. Model Òmnibus de De la Cuadra.
Aquest model d'òmnibus sí que tenia capacitat per a nombrosos passatgers, a partir de 10, amb 25 kg. d'equipatge per a cadascun. Anaven a una velocitat de 15 km/h. Els fabricava l'empresa de De la Cuadra al Passeig de Sant Joan barceloní just a la fi del segle XIX.

1900. Lo primer automòbil lleidatà.
«La Veu del Segre», 12 d'agost (AML).
A Tremp, en època de la fira d'agost, «ha causat veritable sorpresa lo veure arribar un automòbil de 12 assientos, mogut per la benzina i dirigit pel senyor De la Cuadra». El nostre primer empresari automobilístic en persona acudí a Tremp menant un òmnibus d'explosió. Un parell d'emprenedors locals, de Salàs i Tremp, projectaven un servei d'allà fins a Tàrrega, l'estació de ferrocarril més pròxima, i potser també cap al nord, a la Pobla o fins a Gerri i tot. Allà, doncs, anà el senyor De la Cuadra a vendre el seu vehicle. Després de les reunions, vingueren les demostracions públiques als incrèduls trempolins: «Després de la reunió, lo carruatge automòbil ha donat tres voltes pel passeig circular del Vall pujant-hi vàries persones». Crec que fou l'arrancada de l'empresa d'autoòmnibus «La Montañesa».
Aquest tipus de model sí que lliga amb la informació periodística de l'automòbil de Miquel Agelet, a on hi encabiren el propietari i conductor, dos cunyats de la família Sol, un metge, un enginyer, «y algunos amigos de la empresa»!

1900. Lo primer automòbil lleidatà.
«El Pallaresa», 6 juny (FPIEI).

Al juny la primera línia d'autos, d'autos de línia (que deia la padrina), ja era en marxa. Amb dos viatges per sentit. Les hores poden semblar molt matineres, però el rellotge anava amb el sol, pas com ara ni estiu ni hivern. A més de passatgers feien de recaders, o sia, agafaven paquets per encàrrec (llavors dits recados), una mena de seur primitiu. Feia parada a tots els pobles del trajecte. A Lleida, la parada era a la Cerveseria R. Alberich, carrer Cabrinety. En aquesta plaça, hi hagué molta tradició de parada de cotxes de línia, fins al punt que la de l'Alsina s'hi quedà després que l'edifici del Gobierno Civil hi fos construït: de petit, encara hi havia pujat, servidor, al carrer Riquer, fins que es va fer l'estació d'autobusos, a començament dels anys 70s. 

[1952] Lo primer auto lleidatà, i els vinents