[2599] INS Màrius Torres: teulada nova, feina antiga

 

2024. INS Màrius Torres, Lleida.

Foto: Jordi Pujol i Mercadé, febrer '24. 

Revista «Màrius», curs 23-24, enllaç.

Teulada nova, feina antiga

Josep M. Mir, antic alumne i professor Ins Màrius Torres

 

A cop d’ull, és una evidència: Lo Màrius manté en línies generals la mateixa factura de quan fou aixecat, allà a la mitat dels anys 50s del segle XX, després d’haver voltat per diferents emplaçaments al llarg i ample de la ciutat des que fou creat, al 1842 quan Lleida encara no havia començat a enderrocar les muralles que l’obririen a la modernor. Si no m’erro, de la mitja dotzena de desamortitzacions hagudes al llarg del segle XIX, la tercera de 1836 o de Mendizábal, fou la que alienà l’edifici del Roser de mans eclesiàstiques. Les desamortitzacions foren processos expropiadors de terres i bens improductius, majorment eclesiàstics, que els governs liberals (espanyols) d’aquella època aplicaren per aconseguir grans ingressos per a un erari públic més aviat magre, i per modificar a mida d’un estat aburgesat el sistema de propietat estamental  de l’Antic Règim. Lo cas fou que el vell i magne convent dominic, a on foren immolats centenars de patriotes lleidatans en la defensa de la ciutat contra l’invasor borbònic al 1707, anà a parar a mans municipals. La Paeria, que no sabia ben bé què fer-ne d’un edifici més aviat rònec i en males condicions, acabà per cedir-lo per a la construcció del primer institut provincial, del qual d’ací a menys de vint anys en celebrarem el bicentenari. Ep, que una celebració de dos-cents anys no la pot pas lluir qualsevol!

La institució educativa fou l’única de secundària a tota la província durant dècades i dècades. L’edifici conventual dels dominics ja no era en gaire bon estat i amb l’ús educatiu acabà empitjorant, fins al punt que cent anys després se n’hagueren de traure a cuitacorrents los alumnes, que foren portats a la planta baixa del petit gratacel de Crist Rei (l’edifici més alt de la ciutat d’aleshores, construït cap als anys 1927-28, allà a on ara hi ha el gran blog que en dèiem del Simago) i a les dependències de l’antiga Gota de Llet, a tocar del Mercat de Sant Lluís, no gaire més enllà a Blondel. La guerra va impedir-ne el trasllat a instal·lacions més decents i definitives, com l’antic casal de la família política del President Macià pels voltants de l’actual clínica Montserrat, que als anys 60s acollirà el primer col·legi Sant Jordi. Després de la guerra, reprengué a l’edifici de l’Escola del Treball fins que fou portat a unes instal·lacions noves, adequades i definitives, als afores de la ciutat, a la sortida de la carretera de Fraga, als peus de Gardeny, a on ja hi existia una pista esportiva d’Acció Catòlica, dels anys 20. Aquell edifici en forma d’E majúscula, amb laboratoris i sala de dibuix, biblioteca, gimnàs i gran sala d’exàmens, i encara més gran Aula Magna amb escenari teatral. Per cert, que aquest curs amb les obres que tenim en marxa, aquella vella, tan coneguda i temuda Sala d’Exàmens, als soterranis, ha desaparegut definitivament de les nostres vides, pas del nostre record. Ha calgut partir-la per fer-hi unes aules provisionals per encabir-hi per seguretat els alumnes de les aules del tercer pis, atès que s’està treballant a la teulada. La veritat és que va tindre un comiat d’ús espaterrant, perquè el curs passat els alumnes d’AES i de l’artístic hi vam fer pel Castaween aquell esplèndid Túnel del Terror… la millor fi per a aquella sala de tortures estudiantesques. 

Certament, hi hagué en temps republicans una gran unanimitat política a la ciutat per tal de demanar al govern de l’estat una ubicació nova i definitiva per al centre educatiu. Des dels carlins fins als republicans. Se’n manejaren diverses ubicacions, com la del xamfrà entre Ronda i la carretera d’Osca, a tocar del complex esportiu de la Joventut Republicana. La guerra, és clar, ho va tallar tot de soca-rel. Calgué esperar que passessin quinze anys de l’autarquia dictatorial perquè el nou institut fos una realitat. L’edifici era ben airejat amb grans finestrals perquè la llum il·luminés les aules ben bé. La façana principal donava de cara a la ciutat i des dels balcons podia veure’s la Seu… fins que l’especulació urbanística desenfrenada de la Lleida dels 70s va aixecar-hi dos enormes blocs tot just al davant i el va deixar tancat a les vistes de la ciutat. Només li restaren, que no és poca cosa, les vistes a l’horta i les de Gardeny, damunt la carretera. Que encara en gaudim. Els temps del postfranquisme portarien nous instituts a la província i a la ciutat, i noves necessitats educatives espacials. I també donaria nom de poeta a aquell institut ja més que centenari, sota la polèmica per la negativa inicial del darrer ajuntament franquista. Als anys 80s, los alumnes hi teníem, si me’n permeteu aquesta denominació, una aula externa, allà al davant mateix, dita Júnior. Des de fa uns anys cap aquí, abandonada dels alumnes per altres locals, ha esdevingut una segona sala de professors… fumadors.

Aquell edifici encara n’és l’actual, bé que sargit amb diversos pedaços, com l’adequació feta per acollir les necessitats de la (incomprensible, si més no per al professorat boomer) reforma educativa de finals de segle XX, la primera de les set o vuit que hem patit en trenta anys. Però aquesta d’ara serà la inversió més gran mai feta al centre. Més de cinc-cents mil euros… és molta pasta. L’altre dia em comentaven el conserge i el capatàs d’obra que aprox hi havia cap a les 50.000 teules per traure de les teulades, que fan sobre els dos mil metres quadrats. Teules de postguerra profunda, recuites en aquelles bòbiles en què el foc era fet amb fusta i la cuita més aviat escassa que no pas al seu punt. La feina del bobilaire era duríssima, car havien d’entrar dins al forn a deixar i recollir el material, amb lo foc encès dia i nit… La suada era contínua, hivern i estiu.

Això ha fet que amb el pas dels anys, unes set dècades després, la ceràmica es desgruni i s’esquerdi, tot provocant les temudes gotelleres. Ara tindrem una teulada nova, aïllant, apta per a la posada de les imprescindibles plaques solars que tant ens calen (vinga, Govern, que les volem aviat!), pagada pels fons europeus, i preparada per acollir durant tantes dècades com calgui noves generacions d’estudiants, de xics i xiques més diversos que mai, que han de conformar la Lleida del futur (potser ja una mica la del present i tot) si no oblidem mai mai, que la teulada nova, que la digitalització que avança, que els llibres de text cada cop més cars (i poc eficaços: d’això n’hauré de parlar en una altra ocasió), que les noves pedagogies i lleis que ens aniran embotint i altres novetats vàries, que tot això tan nou i modern no servirà de gran cosa si no conservem la part més essencial de l’educació, l’única que és capaç de generar aquella espurna de curiositat, d’emoció, d’interès, d’il·lusió en qui transmet i en qui rep: la interrelació humana, personal i directa, entre alumnes i profes, que no sempre és fàcil ni còmoda ni planera, que sempre hi ha moments que no l’acabem d’encertar, i que ens omple el cor de satisfacció per la feina ben feta quan la trobem. Que mai mai no hem de parar de perseguir, cadascú a la nostra manera. Una teulada nova per a una antiga, desprestigiada avui, sempre imprescindible feina d’educador.

[2482] Les peripècies històriques de la biblioteca de l'INS Màrius Torres

Quinalafem.blogspot.com

[2482] Les peripècies històriques de la biblioteca de l'INS Màrius Torres

 

 

2023. INS Màrius Torres

«Revista Màrius», de maig de 2023, pàgs. 68-71 (enllaç)

Lo passadís de Harry Potter és el nom popular del semisoterrani de la banda de muntanya de l'edifici, allà a on fins a la pandèmia hi havia hagut l'històric Dept. de Llengua Catalana des de la recuperació de la normalitat del país al 1979, que comportà també la represa de l'ensenyament de la llengua. L'històric mobiliari i la documentació que s'hi guarda ens remeten a l'antiga biblioteca d'abans de la guerra. 

1935. L'antiga biblioteca de l'institut.

«Revista Institut», d'abril de 1935 (FPIEI).

    Les peripècies històriques de la  biblioteca de l'INS Màrius Torres

Josep M. Mir, exalumne i professor de l'INS Màrius Torres,

«Revista Màrius», de maig de 2023, pàgs. 68-71 (enllaç) 

«Hi va haver un temps que l’institut, que només n’hi havia un a tota Lleida, era un cau de sapiència, erudició, coneixements, instrucció i ciència. D’allò que en podríem dir, per resumir-ho, un indret de cultura. En aquesta mena d’institucions, doncs, no hi podia faltar una bona Biblioteca. Al segle XIX, des de la fundació del centre al 1842 en endavant, fou instal·lada al Roser, en un saló de grans dimensions i va esdevindre en pocs anys la més concorreguda de la ciutat. Però heus ací que com que res no és per sempre, la biblioteca de l’institut va caure en greu desús per causa de la mateixa situació de l’edifici. El Roser, l’antic convent dels dominics i fossar dels patriotes lleidatans en la defensa de la ciutat contra l’enemic al 1707, era un grandiós casalot... en mal estat. Estat que no feu més que empitjorar amb el tragí diari d’estudiants i professors durant anys i panys. Fins que, havent ja canviat de segle, als anys 20 del segle XX, la cosa no es pogué aguantar més. Les aules foren traslladades a l’edifici de la Gota de Llet i al gratacel de Crist Rei, un cop els jesuïtes tornaren a ser expulsats del país al 1927. En canvi, la gran sala de la Biblioteca amb tots els seus embalums i patracols no va poder ser reubicada, i restà allà mig oblidada.

«Com que la necessitat fa agusar l’enginy, els responsables i professorat del centre (crec recordar que tots eren homes) se les empescaren així: varen crear un sistema de préstec personal a casa. De manera que treien profit de la situació i afavorien la consulta, que no calia que fos restringida a un horari fix, que podia tindre continuïtat i evitar el que els succeïa amb les consultes presencials: que l’endemà a l’hora de continuar la tasca... el llibre era en mans d’un altre company. Els alumnes del centre, en aquells anys 30 del segle passat, ara en farà aviat cent anyets, no calia que fessin cap dipòsit en metàl·lic per al préstec, només la signatura d’un rebut. Les persones de fora el centre havien de deixar un dipòsit de 25 pta., per cobrir possibles desperfectes o pèrdues. Això ens fa suposar que aquest préstec no era pas a l’abast de qualsevol, sinó només de les persones més benestants de la ciutat. Tot i el mal estat de l’edifici del Roser, a la Biblioteca hi deixaven accedir i fins i tenien algunes taules per satisfer la demanda dels habituals (així són anomenats i tots eren nois) rates de biblioteca.

«L’any 1933, el senyor director del centre s’empescà en la tasca d’actualització del catàleg, que havia estat abandonat i era antiquat i incomplet. La feina s’encomanà a alguns alumnes avantatjats, dels cursos superiors, cinquè i sisè de batxillerat. A l’hora de posar-se mans a l’obra es van trobar que només disposaven de tres màquines d’escriure i no podien renovar més fitxes ni més de pressa. Habitualment, en els armaris de fitxes de biblioteca contenien la fitxa de cada publicació doblada: l’una per catalogar-se alfabèticament per autor, i l’altra per matèria. Perquè no se’ls barregessin les unes amb les altres, les d’autor feien uns 20 x 5 cm i les de matèria eren gairebé quadrades, d’uns 8 x 5. L’únic que no hi va haver mai, en aquella Biblioteca històrica del nostre institut fou llibres en la llengua del país. Potser alguns se n’hi incorporaren aquells anys 30, però ben aviat la ventada de la guerra i l’opressió cultural i política de part dels guanyadors de la contesa bèl·lica, els tornaren a fer desaparèixer. Cada fitxa portava, a més, indicació exacta del lloc a on havia de trobar-se el volum desitjat. Als llibres s’hi feia constar si eren compres o donacions, com les que hi feu el famós doctor i prohom de la Renaixença lleidatana, en Roca i Florejacs.

«Quan després de la guerra va arribar l’hora d’estrenar l’edifici definitiu (fins avui) del nostre gairebé bicentenari institut, més vell que la creació de la Benemérita (espanyola), que ja és dir, oi?, es van desempolsar vells projectes i es decidí que el centre s’aixecaria al costat de la pista atlètica que l’Academia de la Juventud Católica lleidatana tenia als afores de la ciutat, als peus dels vells murs de Gardeny. S’havia inaugurat ara fa cent anys, al 1922, com a resposta d’aquesta associació integrista a l’èxit del Camp d’Esports de la Joventut Republicana de Lleida, estrenat al 1919. Aquesta pista li faria de camp escolar a l’institut, que es completaria quan als anys 70 arribarien els dos altres centres de secundària que l’envolten. Tristament i malaurada, a l’inici de la guerra, el camp escolar fou escenari d’algunes execucions, igual que l’esplanada del Camp de Mart, i allà s’hi passà comptes amb els oficials militars que s’havien sumat a la revolta del juliol de 1936 contra el govern republicà. Crec que aquest fet hi hauria de ser recordat.

«Amb l’edifici nou del 1955, si no em descompto, la biblioteca del Roser fou a la fi traslladada i reaprofitada. Part del mobiliari i patracols més antics passaren al passadís del soterrani de l’ala dreta, la del costat de muntanya per entendre’ns, del centre. Allà han romàs fins a l’actualitat, configurant el que tothom ara anomena passadís de Harry Potter. Passadís que mena a la més nova ubicació de la Biblioteca del centre, des que s’hi feren les darreres obres per causa de la ditxosa Reforma. La Biblioteca actual és un espai molt lluminós, agradable i que invita al treball. S’hi fan, per exemple, les classes de projectes de diferents cursos de l’ESO. I sí, ara sí que hi ha llibres en la nostra llengua. Abans, aquest espai pràcticament quadrat i de sostre ben alt, havia sigut el gimnàs del centre. De cultivar el cos a cultivar l’esperit: una esplèndida permuta. És l’element construït al darrere de la façana principal, entremig de les dues ales d’aulari. En canvi, més enrere en el temps, quan servidor n’era alumne, del centre, i visitador freqüent de la Biblio, car a casa no estaven per comprar llibres que prou feien de pagar-me l’autocar cada dia, era un espai lúgubre i fosc, emplaçat allà a on ara hi ha les aules de quart i d’audiovisuals, davant per davant de l’antiga capella, que també és una aula. Llavors, en aquest passadís només hi havia departaments o seminaris, i molt pocs alumnes s’hi aventuraven. Només aquells que, impel·lits per les dèries lectores de professors ben recordats com en Rocaspana o en Jordi Pàmias, els fèiem cas i ens hi entaforàvem en aquelles gèlides hores del pati.

 

[2390] INS Màrius Torres: les nostres 180 primeres tardors (1842-2022)

[2335] Les rajoles del record (o retorn al Màrius) i un sonet de Jordi Pàmias

[2476] Jordi Oró (lo Raimon de Ponent), i la nova cançó lleidatana (i)

 

1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«La Vanguardia», d'1 d'octubre (Arxiu LV).

1974. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», núm. 108, d'agost, BCN (FPIEI).

Ressenya de la vetllada musical, 8è Festival de la Cançó Catalana, a càrrec del bellputgenc Isidor Cònsul. Aquell any no el pogué presentar el conegut radiolocutor Salvador Escamilla, per malaltia. El guanyador va veure-s'hi amb claredat: «Oró, poeta del camp lleidatà d'una força interpretativa fora de tot dubte, era el mereixedor del primer premi segons el criteri del jurat i de la majoria... dels qui érem a la sala». La situació descrita de veu del mateix cantautor, ací a instagram, a on se pot apreciar la senzillesa i innocència d'aquells inicis de carrera musical.

1974. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«La Mañana», de 18 d'agost (XAC).

1974. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«Diario de Lérida», de 7 de setembre (AMD-Lleida).

Primeres actuacions, com ara a la Festa Major d'Aspa, després de guanyar aquell any el Festival de la Cançó Catalana, del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona.

1974. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«Diario de Lérida», de 22 de novembre (AMD-Lleida).

El primer recital i data fundacional del Grup Ponent, a la facultat de Folosofia i Lletres del Roser, amb les actuacions d'en Xerric i Jordi Oró, i potser alguns altres, segons la nota. Igualment, aquella setmana es constituí el grup poètic de la Gralla i la Dalla, format per tretze joves, entre els quals també Josep Borrell (Xerric), nexe d'unió entre tots dos grups.

1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«La Mañana», de 15 de març (XAC).

1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«La Mañana», de 18 de març (XAC).

1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical lleidatà Ponent.

«La Mañana», de 29 de març (XAC).

Les setmanes culturals que s'engegaren a tants i tants pobles per desempallegar-se del tuf de franquisme i renovar l'ambient cultural, esdevingueren espais per a artistes, literats, cantants. A Almenar, tots quatre i amb Maria Teresa (Teima) i Antoni Ricard, dos noves incorporacions a la cançó lleidatana. En Xerric ja destacava per «la lletra de les composicions, madura i precisa, que segurament aconsegueix el nivell més alt en Terres nostrades», i en Jordi Oró era considerat «el cantant de les Terres de Ponent per antonomàsia, senzill i espontani, que canta a l'horta, al temps, al pagès i la seua problemàtica», amb coneixement de causa. 

1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«La Vanguardia», de 10 de maig (Arxiu LV).

Com a guanyador del Festival de la Cançó Catalana, de l'any anterior, Jordi Oró feia un recital a la seu barcelonina de l'entitat durant la festa major de maig. Hi coincidia amb un altre conegut artesenc, en Josep Iglésias de cal Marquet, autor de diverses obres de poesia visual. 

1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», de maig, BCN (FPIEI).

De fet, en Jordi tenia 24 anys quan va guanyar el festival barceloní. Tampoc no l'encerta el redactor quan comenta de les vocals neutres..., que no són tals, sinó ben obertes. I la cançó amb lletra de la poetessa M. Antònia Salvà, Cançó del Pla, descriu el beatus ille de la vida pagesa a la plana mallorquina, evocació transportada a la plana lleidatanourgellenca pel nostre cantautor lleidatà.

1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«La Vanguardia», d'1 d'octubre (ArLV).

Una definició ben trobada de les cançons d'en Jordi Oró: la veu del camp. Afirmava ben decidit que cantava al camp i a la problemàtica que s'hi vivia, i que entenia la cançó com a arma social.

1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el Grup musical Ponent.

«Canigó», de 6 de setembre (XAC).

La indigència cultural dels temps del tardofranquisme (amb algunes poques excepcions com l'Aliança Francesa per citar-ne alguna) costava de remuntar. Ben just s'hi havia recuperat l'Estudi General i el jovent encara havia de marxar per formar-se. En aquest ambient, «és important el fet que tres nois i una noia, malgrat l'espès ambient de Lleida, portin més d'un any cantant junts... d'una manera emotiva i informal». Eren la Teima (joc de lletres amb el nom, Maite Álvaro), en Xerric —Josep Borrell, a qui tenim a la imatge—, Miquel Sancho i l'artesenc Jordi Oró. 

«Amb les guitarres a les mans, amb les seves veus suaus i cridaneres i les seves agressives i compromeses cançons, han corregut per barris i pobles...» És clar que el de veu cridanera era en Jordi Oró, de tons vocals arraimonats, cosa per la qual aviat li adjudicaren l'etiqueta del Raimon de Ponent. 

1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el Grup musical Ponent.

«Canigó», de 6 de setembre (XAC).

Se'n diu que «el seu pas per l'escenari és ple d'aquesta espontaneïtat i senzillesa neta, tan difícil de trobar» i se'n destaca, d'en Jordi Oró, «l'aferrissada defensa de la realitat pagerola i l'amor a la terra», reflectides en aquests versos:

«la capital, la construcció,

llocs a la indústria, un sou millor,

allunya el jove de la terra.

Els qui hi quedem som gent de trons:

per més que ens tòcon los collons,

mai trairem la nostra terra».

Jordi Oró, lo Raimon de Ponent,

La pagesia esclava.

Afirma en Jordi en l'entrevista: «en gairebé totes les meues cançons parlo del pagés i dels problemes de la terra». Sobre la situació de la pagesia diu: «la situació és clara o et quedes o te'n vas». No hi havia terme mitjà. Per a ell, la cançó lleidatana havia de pivotar sobre els problemes d'aquell moment, «dur sensibilitat i denunciar realitats».

1975. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Canigó», de 6 de setembre (XAC).

Semblança biogràfica dels quatre cantautors lleidatans. La Teima (19 anys) havia començat a cantar tres anys abans en un grup de folk; en Xerric (21 anys) ja n'hi portava sis, però la vera seua vocació era de poeta, com així ha sigut; en Jordi Oró (25 anys) en feia dos que havia començat a cantar (al 1973, doncs), es considerava pagés, i tenia ja a la butxaca el guardó del concurs de Cançó Catalana del Centre Comarcal Lleidatà del 1974; i en Miquel Sancho, molt jovenet amb només 16 anys, l'havia guanyat aquell 1975.

1976. Teima i el grup musical Ponent.

«Matinal», Lleida, núm. 93, de febrer (FPIEI).

La revista noticiari de l'Hospital Provincial, encara en castellà, s'enorgullia d'una de les infermeres seues, la Teima, com a integrant del grup Ponent de Lleida.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 21 de gener (AMD-Lleida).

Denúncia del Grup Ponent de la prohibició d'actuar de part de la censura i burocràcia (espanyoles). Després que al 15 d'aquell mes, en Llach omplís el Palau d'Esports barceloní, els cantautors lleidatans denunciaven el silencia administratiu que els impedia d'actuar. 

En Jordi Oró n'era el primer signant, d'aquesta carta de denúncia pública, i s'hi identificava el Grup Ponent com a secció de cançó de l'associació lleidatana l'Esquella Teatre, creada al 1971 sota paraigua de la parròquia de la Magdalena per promoure activitats culturals en la llengua del país. 

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 12 de febrer (AMD-Lleida).

Recital de Jordi Oró sobre poemes de Màrius Torres, previst per al dissabte 14 de febrer, amb organització de la Gralla i la Dalla, secció poètica de l'Esquella Teatre, que responia així a la prohibició de la darrera Paeria feixista a posar el nom del poeta lleidatà a l'institut de Lleida.  

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 12 de febrer (AMD-Lleida).

Recital de Jordi Oró sobre poemes de Màrius Torres, previst per al dissabte 14 de febrer, i anunci de la presentació del Grup Ponent, finalment, a la ciutat de Lleida, aquell mateix divendres dia 13, amb tots cinc components, al pavelló de l'A.D.Antorcha. Escriu el redactor: «Cinc motius, cinc veus, cinc joves, moltes paraules constatables, una terra cansada de patir, i malgrat tot, esperança... Cinc veus que camina caminaràs van fent via enmig de la foscor».

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«La Mañana», de 18 de febrer (XAC).

En Francesc Pané fa una ressenya de les intervencions en l'acte del dia 14 en homenatge a Màrius Torres, amb paraules de Jordi Pàmies, Manel Lladonosa, i el germà del poeta, Víctor Torres. La clausura anà a càrrec de Jordi Oró, «membre de Ponent, que va cantar quatre poemes de Màrius Torres, prèviament recitats per Jordi Pàmias».

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«La Mañana», de 13 de febrer (XAC).

«Un compromís vers el solc profund de la terra» era la definició de la tasca musical que Grup Ponent feia d'ell mateix. Allò que unia cinc individualitats per cantar tots junts era la reinvindicació de la terra, de la lleidatana, maltractada pels vents de la història durant aquells recent liquidats quaranta anys de dictadura del segle XX. Cinc veus que cridaven «contra la boira» de la nostra petita història ponentina.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Canigó», de 6 de març (XAC).

Finalment, després de les queixes, arribà el primer gran pavelló omplert al divendres 13 de febrer, amb el cadàver del dictador (espanyol) encara calentet a tres mesos de la mort... Fou a l'antic Antorcha lleidatà, «després de gairebé cinc mesos de silenci per culpa de la manca de permisos», a causa d'aquella (feliç) defunció del Caudillo al novembre anterior. Llavors apareixen ja com a Grup Ponent i amb la incorporació d'en Miquel Àngel Tena, «amb l'exponent comú que els uneix: la seua disconformitat i oposició a una societat, la guitarra a les mans i la veu al vent». Cautela del redactor, però pas de les pancartes al pavelló: Amnistia i llibertat, Visca l'Assemblea de Catalunya i de les Terres de Lleida. Amb motiu de la polèmica del NO ignominiós de la Paeria a posar el nom del poeta Màrius Torres a l'institut de la ciutat, l'únic de llavors, «quan en Jordi Oró va cantar un poema de Màrius Torres també es cridà fortament i llarga: Màrius Torres, institut!»  

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 15 de febrer (AMD-Lleida).

Després de tres mesos esperant el beneplàcit de la censura governamental (espanyola), el Grup Ponent debuta a la seua ciutat, davant més de cinc-centes persones, totalment bolcades en els cantants i en l'esperit de reivindicació nacional i social de l'acte. Fins i tot, amb moments en els quals «muchas cerillasse mantuvieron encendidas y en alto»: amb els mistos i encenedors, la prehistòria!

A la fi, sempre el darrer, en Jordi Oró: «el gran epílogo del brillante recital... un pagès d'Artesa de Lleida que trabaja la tierra y además canta y compone, se hizo con el público». La disposició de les imatges al text fa coincidir la foto d'en Jordi amb el text sobre Miquel Sancho. No ens confonguem: per ordre de columnes, les imatges són les de Teima, Miquel, Jordi, Miquel Àngel i Xerric (el qual sovint actuava amb acompanyament instrumental d'en Carles Juste, lo Beethoven lleidatà). També cal precisar que moltes de les lletres de les cançons d'en Jordi eren escrites per Adolf Costafreda, pagès d'Artesa de Lleida, i per Carmel Biarnés, estudiós originari d'Ascó.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«La Mañana», de 17 de febrer (XAC).

En Jordi Oró, reconegut com un dels cantants més populars de les Terres de Ponent, i la gent acabà cantant amb ell la cançó «Soc pagés, soc camperol».

Jordi Oró, lo Raimon de Ponent,

Soc pagés, soc camperol.

A Lleida, no podem accentuar el mot pagés altrament que amb accent tancat. De fet, hauríem de treballar amb un subestàndard propi, d'accentuació i vocabulari sobretot, com fan valencians o balears. Però les nostres terres, ni amb Facultat de Filologia pròpia, no han tingut prou força (o no han volgut, o no han sabut, i m'hi incloc en allò que em toca) per conrear-lo. 

«Soc pagés, soc camperol,

i així visc satisfet,

treballo de sol a sol,

aguanto calor i fred».

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 27 de febrer (AMD-Lleida).

La pròxima trobada del Grup Ponent (de tres dels membres) amb el públic s'anunciava per al divendres 28 a Cervera, en el concert anomenat «Cançons per la llibertat». Però...

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«La Mañana», de 28 de febrer (XAC).

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«La Mañana», de 29 de febrer (XAC).

Denegació del recital «Cançons per la llibertat» que havia de celebrar-se a Cervera al dissabte 28 de febrer, amb tres dels membres del Grup Ponent i altres noms, com en Labordeta. Després de l'èxit de l'actuació a Lleida, del recital en honor de Màrius Torres, el governador (espanyol) no volia que se li esvalotés el galliner... de la llibertat.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 29 de febrer (AMD-Lleida).

Calgué obrir una subscripció de fila zero per tal de cobrir les pèrdues de l'organització, a càrrec del mateix grup musical Ponent.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 5 de març (AMD-Lleida).

La manifestació d'uns dos-cents joves pels carrers de Cervera, amb crist d'amnistia i llibertat, en protesta per la suspensió del festival. També aprofitaren per col·locar, simbòlicament, la bandera del país davant la Paeria cerverina (que dècades després, en les celebracions dels títols de motociclisme d'en Màrquez s'hi va prohibir sibil·linament pel seu entorn...) Quin país que som, no ens cansem de fer el ridícul!

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 18 de febrer (AMD-Lleida).

Al primer aplec sardanista de la ciutat, previst per al 4 d'abril, s'hi inclogué també un recital de cançó i poesia catalana, amb el Grup Ponent i la Gralla i la Dalla. 

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«Canigó», de 6 de març (XAC).

El grup havia crescut a «quatre xavals i una xavala», amb la incorporació d'en Miquel Àngel Tena, i ja s'identificava com a Grup Ponent, «perquè són de Ponent i canten al costat de la soca els seus drames». És clar que en aquelles dates cada actuació era alhora una afirmació política i social de catalanitat entre públic. La darrera actuació és la d'en Jordi Oró: «el brot pagès sense esporgar, però que floreix esponerós com un ametller primicer, encarnat en la veu, el carnatge i en la il·lusió de Jordi Oró, d'Artesa de Lleida, compromès amb la seva classe, la pagesa, treballant la terra i cantant-la, de la seva agonia». 

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 16 d'abril (AMD-Lleida).

Les tres darreres incorporacions al Grup Ponent: el duo musicovocal de Pau Garrabella i Manel Montanyés, i en Víctor Farré. «Simplemente cantamos en catalán porque somos catalanes», deien. Quaranta anys després encara hi ha gent, al país nostre i per aquelles Espanyes, que supremacistament ens diuen supremacistes a nosaltres... per fer servir encara la llengua mil·lenària del país, viure per veure, oi?

A partir d'aquell moment, tots aquests xicots del Grup Ponent, feien recitals i actuacions tot sovint esbarriats pels pobles ponentins, que de vegades no sortien ja a la premsa de la capital.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 7 de maig (AMD-Lleida).

Organitzat per Ponent i amb dos dels membres del grup fent-li de teloners (el duo Pau Garrabella i Manel Montañés, i Víctor Farré), en Labordeta debutava davant el públic lleidatà. La crònica la feu en Tatxo Benet.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«AVUI», de 29 de maig (AMD-Girona).

La plana major del Grup Ponent a Vic. Només cançó lleidatana. El ressò dels cantautors lleidatans fou notori. Fora de Barcelona, enlloc no hi hagué la fresca bullida musical i reivindicativa que el Grup Ponent aportà al panorama cultural català en aquells mesos de sortida de la dictadura.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«AVUI», de 16 de juliol (AMD-Girona).

Article dedicat al Grup Ponent al diari AVUI, que feia un mes que sortia, des del dia de Sant Jordi, recuperant així la tradició de la premsa catalana perseguida pel franquisme (espanyol). Quan parla de 'Facultat de Filosofia' es refereix a l'extensió de Filosofia i Lletres de l'Estudi General lleidatà, creada feia uns quatre o cinc anys.

Una mena de breu manifest fundacional del Grup Ponent deia: 

«Perquè volem el sol i la terra nostra,

perquè ens agrada viure a la despoblada terra nostra,

perquè no volem ser gos d'amo a casa nostra,

perquè malgrat tot som joves i esperem la terra nostra

perquè hem pres la revolta aventura de matar la por de la terra nostra».

Explica en Xerric el treball poètic que cerca en les lletres, no exclusivament de temàtica social: «vull ésser poeta, a vegades m'han dit que són excessivament intel·lectuals». D'en Jordi Oró s'hi diu que «va començar amb l'orquestra del seu poble, Artesa de Lleida, la qual després es va desfer». No fou ben bé una orquestra, sinó un grup musical a l'estil pop dels del moment, anomenat Els Tartanys. Aprofita les cançons «com un mitjà de denúncia de les dificultats i injustícies a què som sotmesos els pagesos», i aclareix: «pràcticament no he escrit cap lletra; les que musico són d'autors arrelats al camp com jo», a més d'en Màrius Torres, és clar. Finalment, en Miquel Àngel Tena aboca ben a les clares: «per a mi, cantar és la millor manera de gratar-me a on em pica».

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 23 de juliol (AMD-Lleida).

Festa Major de la Bordeta lleidatana... amb un certa barreja d'estils.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 27 de juliol(AMD-Lleida).

Tota la plana major de nova cançó lleidatana a Guissona.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«La Mañana», de 27 de juliol (XAC).

La intenció era que la trobada fos anual i anés canviant de localitat.

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 30 de juliol (AMD-Lleida).

A Guissona s'inicià aquell any la I Trobada de la Cançó de les Terres de Lleida, sorgida de la iniciativa local i sota organització del grup Ponent. Era clar que jovent i associacions culturals dels pobles tenien ganes de marxa... de marxar del tuf resclosit de franquisme i empènyer cap als nous camins de futur. El redactor s'esforça a aclarir l'abast del terme Ponent: també les comarques de la Franja, cosa avui sovint massa oblidada. 

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«AVUI», de 3 d'agost (AMD-Girona).

Ressenya completa de la trobada musical a Guissona. S'hi recull un lema corejat, que fa anys que no sentim a dir (i que potser caldria recuperar): 

Poble lleidatà, posa't a caminar!

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent, i el grup musical Ponent.

«Diario de Lérida», de 4 d'agost (AMD-Lleida).

A la plaça major de Guissona, la I Trobada de la Cançó de les Terres de Lleida, reuní un miler de joves ponentins, en una altre concert que inevitablement pels temps que corrien s'havia de barrejar amb la reinvindicació del país i de la gent. A banda dels habituals del Grup Ponent, també hi cantaren la joveneta Mercè de Lleida, el duo balaguerí d'en Pau Garrabella i Manel Montanyés, en Ramon Bordes de la Guàrdia de Tornabous, en Víctor Farré, i com a fi de festa la veu d'en Xavier Ribalta, abans de partir cap als Estats Units de gira amb Paco Ibáñez.

Com sempre, les cançons d'en «Xerric de Mollerussa» encarnaven la millor vessant poètica de la vetllada, i els del pagés Jordi Oró la més potent i reivindicativa per «reflejar los intereses, la inquietud, la problemática de la pagesia de Lleida... demostró que es el cantante más representativo y popular de les Terres de Ponent».

1976. Jordi Oró, lo Raimon de Ponent.

«La Mañana», de 31 d'agost (XAC).

L'entrevista fou feta al tros, a on era en Jordi Oró a treballar. Les reivindicacions de les cançons denunciaven els intermediaris de la fruita i de la producció agrícola, però també en aquesta entrevista els del món de la música: massa comissions, calia la creació d'un Sindicat de cantants. Tantes bones idees, tanta ebullició social, tanta reafirmació de la terra i la seua gent en aquells temps, que ara ens fan dententes. Serà perquè hem perdut en les dècades següents, aburgesades, moltes d'aquelles propostes... fins a l'1-O... que vam guanyar però no hem guanyat: sempre aquesta dualitat eterna en l'ADN del nostre país. 

Tornant al Jordi Oró... aquell mes d'agost van partir peres amb el Grup Ponent. Diu ell mateix que no volia ser oportunista i actuar sol o amb ells segons que convingués, i que va decidir-se par anar tot solet. Sembla, doncs, que hi hagué algun conflicte d'interessos o de representants. 

[2477] Jordi Oró (lo Raimon de Ponent), i la nova cançó lleidatana (ii)

[2151] Los Paers lleidatans del NO a l'Institut Màrius Torres, 1976 (ii)