[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799

 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Lo plànol de la construcció de la banqueta lleidatana. Fins aleshores lo riu baixava a tocar dels fonaments de les cases del carrer Major. Lo pont vell (l'únic del moment) tenia un ull més, fins ben bé al portal d'entrada a la ciutat, que fou tapat. L'amplada d'aquest ull definí l'amplada de la banqueta, riu avall, d'uns quatre metres, si fa no fa l'amplada de l'actual vorera de la Paeria.

La intenció de l'impulsor de l'obra, lo mariscal il·lustrat (espanyol) Luís de Blondel, fou de traure lo trànsit de carros i bestiar de dins la ciutat, alhora que la protegia de les recurrents riuades que patia. Lo Gobernador es retirà del càrrec al 1794 i morí a Mallorca dos o tres anys després. És probable que no veiés acabada l'obra que va iniciar. 

Lo dibuix mostra com se reomplí tot l'espai de la primera arcada fins al pilar. Posteriors ampliacions fins a la darrera de la postguerra del segle XX, l'han anat eixamplant. L'excessiu trànsit de vehicles que sempre ha tingut, n'han malmès les intencions de fer-ne un veritable passeig fluvial d'esbargiment i esgambi.

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 Lo nom de banqueta, en el sentit de terraplè que aguanta una secla, era ben anterior. Si més no, del segle XV, quan al 1494 s'hi colgà la secla que venint de Pardinyes o del Noguerola arribava al terme d'Alcarràs. Aquesta secla d'Alcarràs és documentada des del 1191 i ben bé podria haver sigut obra de l'època sarraïna. Baixava entre el peu de les cases del carrer Major i lo riu. La varen inutilitzar i colgar per evitar fer una banqueta o mur de contenció de les rovinades. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 La carretera que passaria per la banqueta s'allargava fins a la torre de l'Escorxador, a on «confinan con el tambor y estacada de la puerta de San Antonio, cuyo paso es muy estrecho». Més avall s'hi especifica que «el primer arco del puente se ha cerrado con dos muros». Feta la banqueta, restava alinear-hi les cases, cosa que va anar fent-se amb lo temps. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

L'antic alineament del carrer Major que mirava al riu (M) i el nou (k), des de l'arc del pont fins a la plaça de la Llibertat (Sant Francesc). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

Del pont per amunt, «a donde solo hay construido un mal muro des del puente hasta D». Hi veiem com encara lo Noguerola desguassava ben a prop del pont. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.

«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 

q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).

Detalls tècnics dels treballs. 

[743] Detalls de la Lleida setcentista

 

Quinalafem.blogspot.com

[2570] Del Baix Segre-Cinca, 1643

 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol contingut en aquest mapa setcentista, en plena Guerra dels Segadors. S'hi detallen els grans cursos fluvials del Segre i Cinca fins al seu aiguabarreig. També s'hi dibuixa el canal de Pinyana fins a Lleida. Eren obstacles principals en l'avanç de la infanteria i cavalleria militars. Aquest territori, de l'aiguabarreig i fins als peus del Montsec, i la plana urgellenca per un costat i la lliterana per l'altre, constituïren una unitat geopolítica en els remots temps ilergets i ho continuà sent en temps de taifes. Encara persistí com a entitat geocultural i geoeconòmica des de la conquesta de Ramon Berenguer IV i fins a temps moderns. La unitat diocesana fins ben bé a finals del segle XX. Només la derrota de 1707 començà a fer-hi forat, i el nacionalisme espanyol derivat del règim del 78, hereu del franquisme, ha sabut eixamplar-lo, aquest esvoranc. Com que tot a la vida té pujades i baixades, esperem, com deia aquell savi, de retrobar-nos en aquella unitat històrica ara delmada. Paciència i persistència.

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb la ciutat de Lleida. Hi veiem el Canal de Pinyana, en traçat aproximat, i que era emprat per fer anar molins. S'hi consignen Almenar, Alguaire, Vilanova d'Alpicat (popularment segmentat del Picat), Montagut, Alcarràs, Aitona... i el poblat de Vilanoveta, als afores de la ciutat lleidatana. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb tota la part del Baix Segre i Cinca. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb l'aiguabarreig. Encara que es tracti d'un plànol simple i senzill, les poblacions hi són ben posicionades: un mapa militar no podia permetre's greus errades. Des de la Granadella, Escarp, Massalcoreig o Torres de Segre, fins a Mequinensa, Torrent, Fraga i el petit llogaret de Mont-real, popularment Mont-ral, de fa dècades ja abandonat. 

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2537] De rius i congostos lleidatans

 

1927. Lo Congost del Mu,

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Magna imatge de la desembocadura de la Noguera Pallaresa al mur del Segre, que arriba per l'esquerra i continua cap a Ponent. Avui, l'indret és ocupat per la presa de Camarasa. Diria que es tracta d'una imatge presa durant les obres del pantà.

 

1927. Lo Congost del Mu,

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Detall amb les feixetes retallades per les obres al marge esquerre de la Noguera Pallaresa, allà a on s'hi construirà la instal·lació hidroelèctrica, just arribant al desguàs amb el Segre, que arriba d'Alòs per l'esquerra. 

1927. Lo Congost del Mu,

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

L'antic camí que pujava en ziga-zagues pel marge dret, com l'actual carretera, que travessa la Noguera precisament per damunt la presa del pantà.

1927. Lo riu Segre, Congost d'Oliana (l'Alt Urgell).

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

L'antiga plana al·luvial en arribant lo Segre a Oliana. La foto és presa cap al Nord.

1927. Lo riu Segre, Congost d'Oliana (l'Alt Urgell).

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Excepcional vista del congost d'Oliana, dècades més tard cobert per les aigües del pantà que s'hi faria. Hi hagué el temut congost dels Espluvins. 

1927. Lo Montsec i el Pallars.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Aquesta revista, publicada a Tortosa per l'Observatori de l'Ebre, se subtitulava «el progreso de las ciencias y de sus aplicaciones : revista semanal ilustrada», i s'havia iniciat al 1914. Recollia, doncs, les notícies de l'àmbit científic i tecnològic més rellevants al nostre país, a l'Estat (espanyol) i al món d'aquell temps. Encara, però, en el castellà autoimposat per la diglòssia secular patida. 

Aquest número incloïa un resum de la ruta efectuada pel Prepirineu i Pirineu lleidatà pels estudiosos vinguts d'Europa i Amèrica al Congreso Geológico de Madrid. 

1927. Lleida i lo Montsec.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Els experts geòlegs al pont vell de Lleida i de visita al Montsec.  

1927. Lo Montsec. Pas dels Terradets.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

El vell pont que creuava la Pallaresa. La foto, signada de Thomas, retratista barceloní, és dels anys 1910, quan encara només hi havia un únic pont. Amb les obres dels pantans, calgué fer-ne un altre perquè hi pogués passar la maquinària pesant, com els anomenats trens Rénard.

1927. La Noguera Pallaresa, la Pobla de Segur (el Pallars Jussà).

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Vista dels ponts que travessaven la Noguera Pallaresa a la Pobla de Segur.

1927. L'Estany Gento (la vall del Flamisell, el Pallars Jussà).

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Les obres de construcció del gentil pantà foren acabades al 1914.

1927. Les Maleïdes.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Panoràmica de l'Aneto i cims circumdants.

1927. Bresca, Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Vista del poblet de Bresca, dalt de tot del turó, per gaudir de les hores assolellades. La Pallaresa, als peus de la fonda vall. Tot el vessant, plena de terrassetes o feixetes de conreu. 

1927. Lo forat dels Aigualluts, les Maleïdes.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

L'indret a la Renclusa per on s'escola l'aigua que baixa de la glacera de l'Aneto, que ressorgeix a la Vall d'Aran per desguassar a la Garona.

1927. Tredòs i pic de la Cendrosa, la Vall d'Aran.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Vista esplèndida de la Garona des de Tredòs.

1927. Llac deth Còth deth Hòro i la Forcanada, la Vall d'Aran.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

El magnífic llac del Coll de Toro, a més de 2.200 m d'altitud, amb la silueta de la Forcanada o Malh des Pois (2.282 m).

1927. Lo Saut deth Pish, Arròs, la Vall d'Aran.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

Antigament dit de les Piques, la cascada més destacada de tota la vall.

1927. Bagergue, la Vall d'Aran.

«Revista Ibèrica», núm. 665, de 5 de febrer (ARCA).

L'antic poblet, quan encara no hi havia turistada ni tenia adossades.

[581] Del Pirineu a l'Ebre al segle XVII

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2506] La Granja d'Escarp de les mines

 

1934. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Vista del poble amb lo Segre al darrere. 

Pecat que no tinc la referència del fotògraf.

1934. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Lo camí de Seròs, amb un paller a mitjana alçada del tossal de lo Fortí o Calvari del poble.

1845 i ss. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

A pas de carro, calia invertir 7 hores per atansar-se a la capital lleidatana: sí, set hores! Es descriu la vila com a emplaçada a mil passes d'on es reuneixen com a bons germans el Segre i el Cinca. Però no, el Cinca no és «a la izquierda del primero», sinó al marge dret. Amb 11 carrers i una plaça, ajuntament, presó, escola de 35 nens (res no s'hi diu de les xiquetes), tenia 121 veïns, o sia, 725 persones, a raó mitjana, doncs, de gairebé sis persones per llar. Havien tingut temps enrere pou de gel i tot, ja en desús a mitjan segle XIX. 

«Los vecinos de este pueblo aprovechan para paseo la huerta, que aunque pequeña es muy bonita y fertilísima, poblada toda ella de moreras y árboles frutales, particularmente higueras». Una sèquia portava l'aigua fins al poble. El despoblat de Vila-seca degué arruinar-se en alguna de les guerres que van assotar el país als segles XVII i XVIII, i com el nom indica, era llogaret d'interior, allunyat del riu. Allà el conreu principal n'era l'auliva: n'hi hagué dos molins, un de fariner i dos forns de pa. El blat «se lo llevan con lanchas por el rio, hasta cuya población suben sin obstáculo».

S'hi cita l'explotació d'una mina de carbó Segre avall, a on s'hi «construyeron algunos edificios para fábricas de cristal, cuyas obras se paralizaron el año 43».

1823 ca. La Granja d'Escarp.

«Carte d'une partie d'Aragon» (BVD).

Detall del mapa, amb l'aiguabarreig de la Granja i monestir d'Escarp.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

1899. Mines de carbó a la Granja d'Escarp.

Foto: Lluís M. Vidal (MdC-AFCEC).

Encara que amb la mateixa perspectiva, no es tracta ben bé de la mateixa imatge. Totes dues preses al punt de càrrega del carbó, a l'esquerra del Segre, un pèl aigües avall de la vila. Es tractava del caseriu de les Mines, que s'hi anà formant per l'explotació de mines de carbó i de ciment.  

1899. Forns de ciment a la Granja d'Escarp.

Foto: Lluís M. Vidal (MdC-AFCEC).

Els forns de ciment de la mina de carbó "Guadalupe".

(més informació d'aquesta primera indústria cimentera lleidatana: enllaç).

1899. Forns de ciment a la Granja d'Escarp.

Foto: Lluís M. Vidal (MdC-AFCEC).

 Espectacular imatge del caseriu de les Mines, amb els forns de ciment i el carregador de la mina "Guadalupe", vistos des de l'altra riba del riu. El conjunt de mina i fàbrica es va posar en funcionament al 1876, i fou la primera de les terres ponentines, sota propietat de la família Girona, propietària del Castell del Remei i un dels grans inversors a la Catalunya de la industrialització.

Anys 2000. Forns de ciment a la Granja d'Escarp.

(festacatalunya.cat)

 L'estat actual dels forns. Per a una clara descripció del conjunt patrimonial, visiteu l'enllaç. S'hi repassen amb imatges els elements que el formaven, a més dels 4 forns: 

«una fàbrica, un túnel, diverses galeries, el que sembla una mini pedrera, unes mines de carbó, uns forns de vidre i fins i tot un ferrocarril de via estreta i tracció de sang».

A la revista «Eix», de cultura industrial, tècnica i científica del MNACTEC de Terrassa, repassen la història d'aquestes mines a la conca mequinensana: «L’embarcador estava unit a la fàbrica de ciment amb una línia ferroviària de via estreta (80 cm d’ample) i 3.800 m de llargada, per a la qual va caldre construir un túnel de 700 m que travessava el barranc de Sant Jaume. Uns plans inclinats salvaven el fort pendent entre la pedrera i la fàbrica de ciment, així com el de la mina als forns de clínquer, on es triturava la pedra i es barrejava amb l’argila. Aquests forns eren, en una primera fase, moguts per cavalleries que el 1878 foren substituïdes per una màquina de vapor de 20 CV.

«El ferrocarril, que era de tracció animal, fou el primer de tot el Baix Segre, i feia els viatges carregat de lignit per alimentar la fàbrica de ciment o de ciment per
carregar els llaüts; també transportava pedra calcària, la matèria primera per fabricar el ciment. El 1876 hi treballaven 55 operaris repartits entre el treball a la
mina, el triatge de carbó, el transport i la construcció de la fàbrica de ciment. El 1880 aconseguiren 700 tones de ciment hidràulic: cada forn en podia produir de sis a set tones diàries. Al costat de les instal·lacions, la família Girona va construir habitatges per a una cinquantena d’obrers, entre miners i treballadors de la pedrera, situats al costat de les quadres de les mules i dels magatzems, i la casa de l’enginyer» (enllaç).

1837. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

«El Vapor», de 10 d'abril, núm. 165 (AHB).

Una nota de la Inspecció de Mines de l'Estat (espanyol) per donar a conèixer «a los capitalistas que se sientan con los requisitos indispensables para acometer empresas de beneficio de minas de carbón de piedra», les possibilitats d'explotació de les conques de Segre i Ebre als voltants de la Granja, Torrent i Mequinensa del mineral que anomena «leñita», o sia, lignit, «de escelente calidad, sobre todo para las máquinas de los barcos de vapor, fábricas de aguardiente y otros ramos de industria». Érem als inicis de la industrialització catalana, i llavors n'era el carbó la principal font d'energia per a les màquines de vapor. S'hi informa també que a la Granja ja hi havia una mina excavada de temps dels gavatxos i abandonada després de la Guerra del Francès, que bàsicament el feien servir llavors per als forns de fabricació de vidre. 

 1902. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Reconeixement a l'empresa Carbonífera del Ebro, que fou l'empresa de la família Girona que agrupà les principals explotacions mineres de la zona.

1934. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

El Segre camí de Mequinensa, aigües avall de la població, a la zona minera.

1934. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

A l'angle inferior dret de l'ampliació, un vehicle d'aquells anys 30. 

1970. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre (fototeca.cat).

Runes de les instal·lacions minaires.

 1934. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

La mina dita Destructora.

No en tinc referència de l'autor.

 1934. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

La mina dita Sussana.

No en tinc referència de l'autor.

1889. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).

Vista d'una de les mines.

1889. Les mines de la Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Lluís Marià Vidal (1842-1922), (MdC-AFCEC).

Detall de la imatge, amb les mules que arrossegaven les vagonetes sobre vies, i d'un pontet per salvar el barranc de Sant Jaume a la línia construïda, amb túnel inclòs, per transportar el carbó fins a l'embarcador.

Un parell de grans reportatges sobre l'antiga indústria minera granjolina:

«De sota la terra. La vida a les mines de la Granja d'Escarp» (Grup Arxivers Lleida).

«Les mines de la conca de Mequinensa» (MNATEC).

[2505] La Granja d'Escarp, vistes del segle XX

[2501] Lo monestir de Santa Maria d'Escarp

Quinalafem.blogspot.com