Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agramunt. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Agramunt. Mostrar tots els missatges

20241119

[2621] D'Agramunt, 1934

 

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
La magna i bella plaça porxada vuitcentista agramuntina del Mercadal.

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
Brevíssim resum de la vila, que comptava llavors cap als tres mil habitants, «dedicats gairebé tots al conreu de la terra», regada pel Canal d'Urgell. 

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
En l'aspecte industrial, no falta la cita a la indústria del torró: «no hi ha fira ni mercat a la província, per poc important que sigui, on no es vegin els simpàtics torronaires de la barretina morada».

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
S'hi menciona com a indústria nova, lo taller de motos de Joan Carulla, amb lo «seu nou tipus de moto 'Majestic', que supera en presentació i solidesa totes les construïdes fins a la data». A veure si en poguéssim aconseguir una foto!
Lo Sindicat Agrícola era indispensable en aquells temps i centre de l'activitat econòmica del poble, amb caixa rural i tot. 

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
La societat recreativa «La Barretina», amb saló de ball i teatre. També hi hagué a la vila fàbrica de sabons i lleixius.

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
Un servei de cotxes de lloguer de la marca Hispano-Suiza, magatzem d'estris agrícoles i de construcció, fàbrica de teixits de cotó, sastreria... Un poble com cal havia de tindre una mica de tot... a quilòmetre zero. Després de perdre-ho a la majoria de pobles i pobles del país, avui ho tornem a enyorar... 

1934. Agramunt, l'Urgell.
«La Humanitat», de 27 d'abril (ARCA).
Taller de maquinària agrícola de Josep Martorell, que tenia patentada una reu oscil·lant. Llavors, en aquest ram, calia donar servei de maquinària a les cavalleries i disposar-ne també per als nou tractors. 




20241008

[2608] Per la Catalunya del Vuit-cents: ponentines i pirinenques

 


1893. Balaguer (la Noguera d'Urgell).
«Lo Teatro Regional», de 26 d'agost (ddd-uab). 
Santa Maria de Balaguer, amb la ciutat als peus.

1895. Àger (la Noguera d'Urgell).
«Lo Teatro Regional», de 2 de setembre (ddd-uab). 
 Vista de la bella població.

1893. Bellpuig d'Urgell.
«Lo Teatro Regional», de 16 de setembre (ddd-uab). 
Vista del poble amb l'església al capdamunt des dels finestrals del convent de Sant Bartomeu.
 
1893. Bellpuig d'Urgell.
«Lo Teatro Regional», de 28 d'octubre (ddd-uab). 
Lo Mausoleu renaixentista de Ramon Folc de Cardona-Anglesola.
 
1893. Cervera (la Segarra).
«Lo Teatro Regional», de 30 de setembre (ddd-uab). 
La façana de l'antiga universitat, llavors ja desocupada des de mitjan segle.

1893. Cervera (la Segarra).
«Lo Teatro Regional», de 21 d'octubre (ddd-uab). 
Lo passeig de la Rambla, llavors sense asfaltar i sense els horrorosos blocs de pisos moderns.

1893. Lo Pilar d'Almenara (l'Urgell).
«Lo Teatro Regional», de 4 de novembre (ddd-uab). 
La vella torre de guaita medieval.

1 d'Octubre, 2024. Lo Pilar d'Almenara (l'Urgell).
(facebook)
 
1895. Agramunt (l'Urgell).
«Lo Teatro Regional», de 2 de març (ddd-uab). 
L'entrada a la vila pel pont del Sió.

1895. Bellpuig de les Avellanes (la Noguera d'Urgell).
«Lo Teatro Regional», de 26 de gener (ddd-uab). 
Sepulcre del comte d'Urgell Ermengol X, promotor al segle XIV del panteó de la casa urgellenca al monestir.
 
1895. Bellpuig de les Avellanes (la Noguera d'Urgell).
«Lo Teatro Regional», d'1 de feber (ddd-uab). 
Lo sepulcre del comte conqueridor urgellenc Ermengol VII, venut i traslladat a Nova York pocs anys després. 

1894. Monestir d'Avinganya (lo Segrià).
«Lo Teatro Regional», de 17 de novembre (ddd-uab). 
L'església i restes del convent en aquells anys. 
 
1893. Bellver de Cerdanya.
«Lo Teatro Regional», de 21 d'octubre (ddd-uab). 

1896. Espot (lo Pallars).
«Lo Teatro Regional», de 30 de maig (ddd-uab). 
Lo Tuc de Ratera, un colós de més de 2.800 m.

1894. València d'Àneu (lo Pallars).
«Lo Teatro Regional», de 12 de desembre (ddd-uab). 
Suposem que es tracta d'un racó del petit municipi camí del port de la Bonaigua.

1894. Lo Coll del Portilló (la Vall d'Aran).
«Lo Teatro Regional», de 17 de novembre (ddd-uab). 

1894. Bossòst (la Vall d'Aran).
«Lo Teatro Regional», de 24 de novembre (ddd-uab). 

1896. Bossòst (la Vall d'Aran).
«Lo Teatro Regional», de 18 de gener (ddd-uab). 
L'Hospital de Vielha, llavors encara a pler rendiment com a refugi per travessar pel port.
Dibuix de Pahissa.
 

20220302

[2357] La batalla de ges a l'antic carnestoltes d'Agramunt


1861. Agramunt, Pont de pedra del Canal d'Urgell.
«Reseña de la Obra del Canal de Urgel. SA Canal de Urgel», BCN, 1861.
Abans que la riuada de Santa Tecla del 1874 se l'emportés, l'aqüeducte agramuntí original (1857) del canal d'Urgell sobre el Sió presentava aquest aspecte. De l'Urgell i les Garrigues al Priorat i Camp de Tarragona aquella rubinada causà més de 500 morts. 
Encabat, fora substituït pel reconegut pont de ferro, amb estructura de bigues d'acer reblonades, uns quants anys abans que fessin servir la mateixa tècnica per a la Torre Eiffel parisenca. De l'antic, se n'aprofitaren les peanyes i poca cosa més. Tanta és la força de les rubinades (o rovinades) del Sió, com modernament i no fa gaires anys, amb tristor ho hem tornat a comprovar. 

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
L'eminent poeta, metge i polític lleidatà republicà signa aquesta crònica. Llavors encara no tenia trenta anys, i estava a punt de començar la seua carrera política, primera a la Joventut Republicana lleidatana, després al Partit Republicà de Lerroux, del qual n'arribà a ser ministre de Treball (1933-34) en època republicana (espanyola). 
Aquell dia, sembla que l'Estadella i els seus companys ja n'estaven tips de la gatzara carnestolenca, i decidiren anar-se'n fora vila, d'excursió. Entre altres, amb en Pereña, l'Herrera, l'Arderiu, els germans Izquierdo, que també començaven a ser coneguts en l'ambient cultural i polític de la ciutat. Agafaren, doncs, el tren fins a Tàrrega, ben matinet: «—Que retiren o es lleven? —va preguntar-nos una verdulera grossa amb la qui va entrepussar un dels nostres, bon punt sortíem dels perxes de baix». En Manel Herrera, equipat com a fotògraf, semblava que anés disfressat als ulls d'un vailet, que s'amagava un petard (la ceba) a la mà. Els perxes o perxis són els porxos de la Plaça de la Paeria, dit en popular lleidatà.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
El tren permetia aquestes sortides d'un dia als confins de la plana urgellenca, tot i que de Tàrrega calgué agafar la tartana. Amb el bon humor que portaven, fa l'efecte que el camí se'ls feu raonablement curt. La primera impressió de la vila: «Agramunt té... un caient melancòlic. Se respira en ell una mena d'aire que sap a antigor, a pàtina del temps». Sobretot, hi anaven a remenar patracols i paperots als arxius municipal i eclesiàstic. Els amics agramuntins, amb l'apotecari Viladot al capdavant, els forniren «un esplèndid, suculent banquet» i un acompanyament constant. 

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
A la plaça gran, la de l'Ajuntament, els forasters s'adonen d'una gran singularitat: «és ampla, espaiosa, però observo que ni una sola casa té vidres als balcons». Era per causa de la festa: «Aquí, per Carnaval, fem un ball molt sui generis... Entre la gent que s'està a la plaça i la gent ocupa els balcons se lliuren verdaderes batalles...» Però pas de flors o caramèlos, com diu el lleidatà, sinó de taronges i confits... de ges!
Ges és el terme dialectal nostre per al guix: «Fonètica: ʤés (Ribagorça, Conca de Tremp, Balaguer, Pla d'Urgell, Ll., Fraga, Camp de Tarr.); ʧés (Tamarit de la L., Maella). Etimologia: del grec-llatí gypsu, mat. sign.», s'escriu al DCVB.

Els costums singulars que els pobles van anar creant pel Carnestoltes antigament, contrasten amb una més gran uniformitat de la festa avui, més basada en la disfressa que no pas en el joc. Potser algun erudit local ha explicat en algun paper com van sorgir aquests projectils de ges agramuntins, que podien arribar a ser grossos com a taronges. Diria que més que no pas de ges en pols, devia tractar-se de boles toves de ges pastat amb aigua, prou consistents per fer-se anar de bala o d'obús, segons la mida, però que no causessin gaire dany en el receptor. Només una superba empastifada, que altrament marxava en rentar la peça de roba. 

Tot i això, la consistència d'alguna de les boles havia de ser prou considerable per tal d'arribar a trencar un vidre, ni que fos vidre d'aquell prim d'antany. La disputa de projectils anava de dalt a baix, però també a la inversa: per això els veïns de la plaça desmuntaven els vidres de les finestres balconeres. Quina previsió, i quin estalvi, i quina feinada! També afirmaria que la matèria primera devia ser abundoseta i fàcil d'obtindre al llarg i ample del terme. Com hi  ha món, i com deia la padrina, qui menja sopes se les pensa totes.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
Visita a l'església parroquial agramuntina.
 
1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
Després, unes horetes més a l'arxiu municipal.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).
Entre altres documents, la ratificació de la concessió dels costums i llibertats del municipi de 1253. Aquesta renovació «concedeix també de Paeria i l'elecció de paers i estableix que aquests púguen imposar bans i fer comú o cosdevila». Fou atrogada pel Comte Àlvar d'Urgell a 6 de desembre de 1277.

Retornats al carrer, els sorprèn l'esclat de llum i de festa carnestolenca, «amb músics que toquen, màscares que dansen i es paren a reposar als graons de l'iglésia... Tot en un munt!» Sagrat i profà en festiva barreja. Greu contrast entre el 'silenci eloqüent' dels pergamins i el 'soroll buit' de la festa, oxímorons que delaten la percepció poètica de l'autor.

I la batalla de ges que ja s'havia engegat: «Los confits de ges queien sobre els nostres caps, i els de tothom, com una pluja maleïda. Que la floc la costum! I fugírem del ball». L'experiència de la pluja de ges no fou, doncs, gens complaent. Quant de temps feia que perdurava aquella bel·licosa tradició? S'anà apagant durant la primera dictadura (espanyola) del segle XX? Refifà als temps republicans? Només és certa una cosa: restà suprimida per la ventada moralment immunda del feixisme a partir del 39. 

Els nostres excursionistes, després d'un tombet pels carrers antics de la vila, van concloent: «muntàrem de nou  la tartana i de la tartana al tren, retornant a mitjanit a les nostres llars», havent fugit d'un carnaval per anar a parar a un altre.

1909. Agramunt en temps de carnestoltes.
«L'excursió a Agramunt», Josep Estadella i Arnó.
«Butlletí del Centre Excursionista de Lleida» (ddd.uab).

1930 ca. Agramunt. Pont romànic.
Postal, probablement dels anys 30 del segle XX, en què veiem el magnificent pont medieval amb tots dos ulls encara sobre l'ampla llera, i el potent tallamar al mig, ben necessari en temps de rubinades, per evitar que troncs i grans pals impactessin de ple al pilar. I així ha anat la cosa, durant ja gairebé vuit-cents anys! Temps era temps, fou el pont principal de la vila, el pont del vell camí cap a Tàrrega, fora muralla, per bé que ara ha quedat ben bé dins del nucli urbà, tot donant entrada a la característica Plaça del Pou. 



20211215

[2334] Lo Veloç Club lleidatà, primer club esportiu lleidatà (ii)

1894. Pioners del ciclisme català.
«Noticiario Mataronès», de 28 d'agost (ARCA).
L'equipament i les bicis de l'època. Sense frens.

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.388, de 27 d'abril (ARCA). 
Per tercer any consecutiu, s'hi programaren curses ciclistes, a la Festa Major de maig. Ara ja «bajo el patronato del Excelentísimo Ayuntamiento». El nou esport adquiria, doncs, prestigi i suport en la societat lleidatana. És clar que llavors encara no tenia una bicicleta qui volia. 

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.343, de 4 de març (ARCA). 
El Veloç Club ja tenia local amb gimnàs des de l'any anterior, però la notícia parla d'una nova inauguració. És probable que durant l'hivern decaiguessin les activitats cicliestes. Per celebrar-ne la represa, una dotzena de ciclistes locals s'arribaren fins a Bell-lloc en 42', «uniformados y montados en sus velocimans».
 
1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», de 13 d'abril (ARCA). 
Josep Coll n'era el president, del Veloç Club, i, a més, un dels màxims practicants. Llavors no existien clubs professionals amb estaments directius. Els mateixos esportistes gestionaven la societat. El nostre màxim primer ciclista lleidatà, doncs, havia fet sortida fins a Baiona i tornada, en tres dies. L'última etapa de 189 km la recorregué en unes 12h. Tan ben entrenat, no és gens estrany que s'emportés els primers premis a les curses de la festa major!

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.393, de 3 de maig (ARCA). 
S'hi confirma «la decidida protección que encuentran entre las corporaciones y distinguida familias de la capital» aquells primers ciclistes lleidatans, tots de casa bona.  
 
1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.397, de 8 de maig (ARCA). 
La inscripció per a les curses de la festa major. A banda dels locals, també n'hi participaven de forasters. Llavors l'esport era considerat una «naciente diversión», ben lluny dels diners que acabarà movent al llarg del segle XX.
 
1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.399, de 10 de maig (ARCA). 
Al programa festiu, s'hi detallaven les vuit curses que es farien aquella tarda. S'hi fa la distinció, que desconec ara mateix (potser el pes i la grandària de la màquina), entre curses de bicicletes i de bicicles. També s'hi feu cursa de tricicles, tricicletes i tàndems. La darrera cursa era de consolació per a «toda clase de máquinas y que no hayan obtenido premio en las carreras anteriores». Pensem que els participants, ni tampoc els forasters, cobraven res, i s'ho havien de pagar tot de la butxaca. Un premi sempre servia de consol. 

Hi hagué les curses reservades per als socis del Veloç Club i les obertes. Cada tomb al circuit dels Camps Elisis, passeig central i lateral, feia 800 m. La Banda de música municipal, sota batuta de Jaume Roig, no hi faltaria. 

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.400, d'11 de maig (ARCA). 
Els premis de les curses s'exposaren a l'aparador de la Plateria de Ramon Grau. S'anunciava que «en extensos y detallados programas constarán los nombres, color del vestido y peso de las máquinas» de cadascun dels velocipedistes. Es repartiren a l'entrada. Per agafar cadira, calia pagar dos ralets i es podien comprar per endavant en diverses botigues de la ciutat. S'ornaren fanals amb flàmules i penons. En resum, una festa d'alta volada social en aquella nostra ciutat provinciana. 

1890. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Huesca», de 16 de maig. 
Els campions oscencs d'algunes de les proves de la jornada.

1898. Xavier Gosé, «Club Velocipédico», BCN.
No sabem si el nostre Veloç Club dispensava títols de soci. Sembla que era un costum. El nostre famós dibuixant i pintor Xavier Gosé dissenyà els del club velocipèdic de la capital del país. 

1891. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.658, de 24 de març (FPIEI). 
Gairebé un parell de mesos abans de la cursa, ja bullia l'olla, amb els premis que s'hi donarien, que incloïen els que oferien distingides mosses de la ciutat, «regalando cintas que serán adjudicadas en premio», i exposades a la llibreria de Josep Sol. Molt a l'estil medievalitzant de les penyores als cavallers, en el qual s'hi reconeixien les classes benestants.   

1891. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.686, de 26 d'abril (FPIEI).  
Sembla que tothom corria i s'espavilava per ser present d'una manera o l'altra a la festa. L'èxit del ciclisme a Lleida semblava, doncs, imparable. 

1891. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.687, de 28 d'abril (FPIEI). 
El programa oficial de la Festa Majors s'exposava en grans cartellassos a la façana de la Paeria, «esmeradamente impreso en varias tintas y casi casi podríamos tachar el anuncio de lujoso». Les curses velocipedistes del nostre Veloç Club «seran el succés de la fiesta»!

1891. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.700, de 14 de maig (FPIEI). 
 Crònica de les curses de la festa major d'aquell any, tot un esdeveniment social per a la ciutat: «Mucho sol, mucha gente, mucha bicicleta, mucha dama, mucha poda por los Campos Elíseos». O dit altrament: «Todo Lérida estaba allí».

Hi hagué un parell de tribunes, la de les autoritats municipals i la del Veloç Club, al costat de la qual hi havia «el vivac de los carreristas y una mesa y tres sillas para los periodistas». Les cadires, de pagament, totes plenes a vessar, «a pesar del sol tan fiero». Això sí, crítiques a l'alcaldia per l'esporga dels plataners, que privaren d'ombra els concurrents. 

La cursa internacional fou de vuit tombs al circuit, amb uns 6.400 m. en total. Un dels premis havia arribat de «S.A.R. la Serenísima Infanta D. Isabel», o sia, de la família reial (espanyola). En canvi, «las cintas, obra primorosa de algunas señoritas, no dieron el juego que esperábamos». Vaja, que no els foteren ni cas, els ciclistes.

El ciclista lleidatà, senyor Coll, fou el gran triomfador de la tarda, i ja tenia en el jove Segarra un deixeble local avantatjat.

1891. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Diario de Lérida», núm. 1.883, de 21 de desembre (FPIEI).  
 Notícia sobre les darreres novetats internacionals en el disseny de bicicletes, prova de l'interès que tenia l'esport entre els lleidatans, si més no, entre el jovent de classe benestant. El cas és, però, que no hi ha rastre de curses ciclistes a la festa major de 1892. Encara devia durar l'empatxamenta de tanta aristocràcia i tanta cinta de l'any anterior. 

1918. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«El Diluvio», de 13 de maig (ARCA).  
El ciclisme a Lleida, però, ja s'hi havia arrelat. Les activitats del Veloç Club Lleidatà s'aniran allargant poc o molt durant els primers decennis del nou segle i fins a la guerra. Amb alts i baixos, és clar. L'any 1918 es parla del novell Veloç Club Ciclista de Lleida. 

1896. Ciclisme femení.
«La Vanguardia», de 30 de setembre (LV).  
Notícia sobre la constitució d'un club velocipedista entre les infermeres londinenques. Les discussions (patriarcals) sobre si l'esport era apropiat al «bello sexo» estaven servides. 

1896. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«El Pallaresa», de 22 d'abril (Sol-Torres).  
L'afició a les bicicletes entre les senyoretes també arrelava a la ciutat, que aprenien a pedalar durant els temperats matins primaverals als Camps Elisis. 

1896. Ciclisme a BCN.
Il·lustració d'una cursa al passeig de la Ciutadella.


1899. «Sport Club Agramuntense».
«El Pallaresa», de 8 de desembre (FPIEI).  
Dos dies de curses en aquella festa major agramuntina finisecular, que tenia l'envelat del ball a la plaça del Mercadal, a on «los corredores seran obsequiados con un brillante baile».  Les curses eren amenitzades per la banda local La Lira. Aquell any s'hi inaugurava l'enllumenat públic de la vila. No és cap despropòsit que semblant afició al ciclisme s'anava afermant a altres poblacions lleidatanes. 

1918. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«Stadium», de 20 de juliol (ARCA).  
Ressenya de les curses del Campionat de Catalunya celebrat a Lleida, amb organització del Veloç Club lleidatà, i que segons la notícia fou a la ciutat «un anténtico acontecimiento» que havia d'afavorir que «en Lérida el ciclismo renazca con tan buenos augurios».

1918. Lo Veloç Club Lleidatà, primer club esportiu modern de Lleida.
«El Ideal», de 27 de juny (ARCA).  
Curses de bicicletes «a l'americana», per la vigília de Sant Pere al Camp d'Esports. A la tarda, hi havia hagut gran concurs sardanístic. 

1913. Volta a Catalunya.
 J. Martí, guanyador de la cursa d'aquell any, amb detall de la màquina.