[2228] Nadal amb barretina

Anys 60-70. Nadal amb barretina.

Temps fa, en els dies de la nostra infantesa, amb el país lluitant per traure's el jou de la dictadura (espanyola i dels seus acòlits locals), hi havia encara la tradició d'escriure's cartes postals nadalenques. Després i actualment substituïdes per mails, whats, insta, i gifs animats de tota mena. Nadalencs, això sí, i alguns de ben bonics i encertats enmig de legions de mems i rucaldats vàries inacabables. Antigament, és a dir, fa entre quaranta i cinquanta anys, la part de les rucaldats ens l'estalviàvem, perquè les postals calia franquejar-les i trametre-les per correu ordinari, l'únic existent. 

Les postals nadalenques, esdevingudes tradició, van originar tot un vast apartat d'especialitat en el món de la il·lustració. Aquelles figures, sovint de cara de pa rodó, cabells rossos, i ulls tendres (als antípodes dels nens famèlics de la postguerra), van omplir-nos el cap d'una visió feliç i bondadosa del Nadal. Sense gaires regals: els justos i necessaris, roba, mitjons, un abric o anorac fins i tot, i només un joguet (pels Reixos). Sí, aquell Nadal de la nostra infantesa, quan només fèiem cagar el tió sense ulls ni cara una sola vegada, i a sobre només cagava quatre mandarines i para de comptar. Avui segur que fora objecte de denúncia al Síndic de Greuges per anar contra els drets dels infants!

Enguany em plau de recuperar algunes d'aquelles postals, la dels xiquets amb barretina. El cas és que aquesta darrera setmana, amb la boira plana, vaig decidir anar-me'n xino-xano fins a la feina ben cofat amb la barretina de llana del Ripollès que tinc, comprada ja fa uns quants anys en una petita parada de la fira de Santa Llúcia. «Més calenta que aquesta, no en trobaràs pas cap altra!», em digué amb un mastegat accent tancat el paradista. «Com les dels pastors de tota la vida!» Creient com soc, vaig acceptar-ne la veracitat de les elogioses afirmacions i la vaig adquirir a mòdic preu.

És la peça que he fet servir per cobrir-me el cap en les fredes, gèlides i tot, sortides hivernals de senderisme. I que encara porto. A fe de Déu, que el vell paradista ripollenc tenia raó: aquella llana piquenta t'escalfa la closca fins a fer-te-la suar! Amb una mica de caloreta fa angúnia, però en aquells ambients congelats de desembre o gener no hi ha res millor per fer passar els tremolins que sentir la picassor de la llana, oi?

Durant el meu lleidatà passeig de la setmana passada, doncs, barretina al cap, sembla que es va crear certa sensació. La gent em mirava. De primer, pensava que era perquè no duia posada la indispensable màscara que ara ens tapa boca i nas, com aquelles bufandes de quan érem minyons. Cosa que em passa cada dia, això de deixar-me la màscara i haver de tornar a casa. Per això me'n reparteixo unes quantes de recanvi estratègicament per butxaques i bosses. 

Però no, aquest cop portava la mascareta acolorida ben agafada a les orelles. Miraven la barretina. En entrar al vestíbul del centre escolar, l'admiració del públic anà en augment. La conserge em digué que feia anys i panys que no n'havia vista cap. Vaig explicar-los les gràcies de la tan calentona peça i anomení insistentment el pedigrí de la llana. Després, en passar per davant de secretaria, vam repetir la jugada, els uns admirant-se'n, servidor argumentant com un ver pastor. Un dels secretaris em confessà que l'última persona que havia vist amb la barretina al cap pels carrers de Lleida era un drapaire que anava sempre estirant un carretó de cartró pel Pont Vell. Jo també el recordava. En aquell moment no sabia si m'ho deia encomiàsticament per la valentia de lluir-la, o més aviat com a blasme per tal gosadia contrària a tota moda del segle.

Perquè... per què me n'hauria de fer vergonya de portar barretina, una peça tradicional i secular, per places i carrers lleidatans, a més de senders i tresqueres pirinenques, per a on ja fa anys i panys que l'hi porto? Avui la moda no és lliure i oberta? La gent llueix barrets peruans, malais o de la sabana, ponxos, mocadors, bufs de tota classe, i anoracs noruecs i tot!, i servidor no hauria d'escalfar-se el cap de la millor i més simple manera en temps de freds hivernals? Com hi ha món, que n'haurem de veure de coses si hem de morir de vells, oi?

En honorança, doncs, als barretinaires del món, aquest recull de postals plenes de barretines, amb els millors i joiosos desitjos nadalencs. Sigueu-me feliços.

(Em sap greu no poder esplaiar-me més bé en el treball artístic dels il·lustradors: Ferràndiz, Vernet, Constanza... A ells, que posaren tendresa a la nostra infantesa, allà a on siguin, també els dedico aquest post).

(L'inevitable i indefectible futbol, l'opi popular substitutori de la religió, que en Marx assenyalava abans que s'inventés, que no sembla que s'acabi en aquest segle XXI).

Bon Nadal 2020.

[520] Estrenes nadalenques

[1786] Nativitat medieval

Segle XII. Santa Maria de Sagàs, Bisbat de Solsona.
La simplicitat romànica, de tocs autènticament kandinskians. La presència del bou i la mula esclafant el bressol del Jesuset connectà amb l'imaginari popular i feia del tot humana la representació. La Mare de Déu apareix encara allitada després del part, amb un Josep pensatiu al seu costat.  

Segle XII. Mare de Déu del Coll d'Osor (la Selva).

L'anunciació de Gabriel i la Nativitat en una mateixa escena. Maria i el nen ajaguts mentre l'arcàngel prova de fer entendre a Josep, assegut, la situació. Els Evangelis canònics no diuen gran cosa sobre la nativitat de Jesús: «el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se» (Lc 2, 6). En un estable, doncs, a dins d'un presepio, un com o menjadora dels animals. D'ací sorgí la imatgeria del bou i la mula. Altres evangelis apòcrifs donaven més detalls del naixement i infantesa de Jesús, i incloïen la presència d'alguna llevadora i tot. 

Segle XII-XIII. Santa Maria de Cardet o de les Cabanasses,
la Vall de Boí (la Ribagorça).
El Mestre Joan del taller ribagorçà també representà la imatgeria tradicional de la Nativitat, amb la partera agitada, tot descansant amb Josep vetllant-la, al costat del pessebret escalfat pels animals. S'hi afegeixen els pastorets de la muntanya, amb ovelles i cans inclosos, que reben l'anunci de la bona nova de l'angelet. 

Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de Lluçà (Osona).
La Mare de Déu dempeus deixa el Jesuset al pessebre, amb Sant Josep contemplant l'escena maternal. El cos dels dos grans animals s'amaga darrere la petita menjadora que fa de bressol. Un truc visual molt simple i modern alhora, que estalviava lloc al quadre, temps i complicació al mestre pintor.

Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de l'Estany (el Moianès).
La Nativitat també en representació escultòrica, sempre amb els elements tradicionals, que s'hi han mantingut inalterats durant dos mil·lenis. Maria hi apareix agitada i amb l'ajut d'una llevadora. Les orelles i les banyes ens ajuden a distingir el bou de la mula.

Segle XIV. Col·legiata de Sant Pere d'Àger, la Noguera d'Urgell.
La preciosa Nativitat del Mestre d'Albesa en un dels compartiments del retaule de la cripta, presenta una escena molt tradicional i casolana, amb la mare acaronant el fill, l'escalfor de les bèsties, la llevadora al peu del pessebret, l'àngel damunt el ràfec de l'establia, Sant Josep expectant i els pastorets acudint a la crida. 

Segle XIV. Clau de volta de Santa Maria del Mar, Barcelona.
La petitesa de l'espai obligà a resumir l'escena tradicional: ni angelets ni pastors, el Jesuset al centre sobre un gran i treballat pessebre, pare i mare als peus i al cap amb riques vestimentes, i els animals que tanquen per darrere la representació. Un gran estel, més lluent que tots els altres, hi representa la bona nova del naixement diví. 

Segle XIV. Retaule del Sant Esperit de Manresa.
Obra de Pere Serra per a la catedral manresana, datada al 1394. El retaule és una narració de la intercessió constant de l'Esperit Sant al llarg de la història, des de la Creació fins a la Passió de Jesús. L'escena de la Nativitat és presidida per l'estel de Nadal, al capdamunt de la cova. Maria no es troba allitada, però sí amb la llevadora present. Josep és presentat amb una llampant vestimenta, a l'estil dels grans patriarques de la tradició israelita. Darrere seu, els pastorets gairebé no es veuen, mentre que els animals i el gran pessebre ocupen el centre de la imatge, amb el Jesuset tot embolcallat en bolquers. 

Segle XIV. Església de Sant Pere de Cubells, la Noguera d'Urgell.
La influència de la pintura sienesa en les pintures de Pere Serra i els seus germans, diuen els entesos, és notable per les figures estilitzades, boca petita, ulls esquinçats. L'obra data de final del segle XIV o començament del XV. El pas cap a les nativitats gòtiques comportarà la idealització del Naixement. Tot i l'austeritat de l'escena, res ja no fa tuf de pobre. El pessebre més que una menjadora sembla un bressol fet a propòsit. Només les argolles per lligar els animals ens remeten a un estable. Els animals encara tenen gran presència en el quadre, i als pastorets se'ls reserva un racó. 

Segle XIV. Monestir de Sixena, els Monegres,
Bisbat de Lleida fins al 1999. 
Retaule de la Mare de Déu, que s'ha atribuït també al mestre Pere Serra. Però aquesta Nativitat conserva un toc més popular i senzill que les altres obres d'aquest autor, amb el Jesuset damunt la palla i un pastoret amb el sac de gemecs a l'adoració.

Segle XIV. Capa pluvial del Bisbe Bellera, Vic.
(Museu Episcopal de Vic).
La capa és de vellut vermell, amb figures d'or i sedes policromes brodades a l'estil propi d'Anglaterra entre el segle XIII i la fi del XIV i caracteritzat per l'estilització i l'expressionisme de les figures. Només els animals recorden l'establia de Betlem, mabats darrere una menjadora senyorial. Maria apareix ajaguda en un gran llit, coberta de teles, amb l'assistència de la llevadora i Sant Josep als peus. La tendra imatge de la mare abraçant el fill dona a la representació una gran força de sentiment.

Segle XV. Retaule de Guimerà, l'Urgell.
A començament del segle XV, el gòtic va deixant enrere la visió tradicional, popular i humil de la Nativitat. Ramon de Mur, l'artista, encara hi pinta les bèsties domèstiques, però el pessebret més que una menjadora és un gran llit de pedra treballada, on el Jesuset queda arraconadet de tan petit dins d'un tan immens bressol.

Segle XV. Reial Monestir de Santes Creus, l'Alt Camp.
Una de les obres clau del gòtic internacional a Catalunya és el retaule marià de l’altar major del monestir de Santes Creus. El retaule es va encarregar a Pere Serra però sembla que va morir sense haver-lo començat a pintar. Guerau Gener, bon coneixedor del gòtic internacional valencià, el va substituir, però la seva mort prematura va fer que Lluís Borrassà, un dels grans protagonistes de la pintura del primer gòtic internacional català, acabés l’encàrrec. La imatgeria és més divinitzada que no pas popular, amb tota una cort d'angelets damunt una establia de tons daurats, tot i que el gest de la mare agafant el fill, amb un pacient Josep al costat, amb la presència dels animals al darrere, encara li dona un cert caliu tradicional. 

Segle XV. Santa Maria de Verdú, l'Urgell.
Pintura gòtica de l'escola lleidatana de Jaume Ferrer II. És una de les taules del retaule de l'alta major de l'església parroquial. Ja no hi ha establia, no hi ha ni bou ni mula ni pastorets. Només una escena celestial, amb els angelets servant una tela que fa de fons de l'escena. Les robes són riques, malgrat les sandàlies de Josep. El Jesuset ja no és bressolat en una menjadora. 

Segle XV. Retaule de Peralta de la Sal, la Llitera.
Nativitat gòtica obra de Jaume Ferrer II. El retaule, que conté altres taules obra de Pere Garcia de Benavarri, fou desmuntat i venut a començament del s.XX. Aquesta taula és conservada al Museu d'Art de Cleveland des del 1953. La pobresa i simplicitat romàniques han desaparegut per donar pas a una visió més divinal de l'escena. Els animals resten en segon pla, amb una mirada creuada molt original. Les roberiada és molt rica, el pessebret ha desaparegut, i els pastores han sigut substituïts per altres adoradors, probablement els mecenes de la pintura.

[1260] Nativitat romànica ribagorçana

[1260] Nativitat romànica ribagorçana

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
El Taller de la Ribagorça és una de les escoles de pintura més característiques del nostre romànic pirinenc, sota la direcció del Mestre Joan, que signà algunes de les set obres que ens han pervingut de l'antic comtat ribagorçà: els frontals de Cardet, Gia, Rigatell, Sant Climent de Taüll, del Sant Sepulcre (també de Sant Climent), Sant Pere de Boí, i Tresserra.

La clau de l'èxit rau en la vistositat dels quadres, amb un acoloriment molt viu, en especial dels abundants rojos i dels magnífics blaus, en l'intent d'un cert aire de moviment en la composició, i en el preu: els relleus de guix es revestien d'una pel·lícula d'estany que a continuació era acolorida, colrada, amb vernís daurat. A la vista apareixia com una bonica i rica obra d'orfebreria, mentre que en realitat es tractava d'un efecte visual aconseguit per pocs diners, sense necessitat ni d'or ni d'argent.
Mestre Joan esdevingué, més o menys cap al 1250, l'artista més preuat de tota la Ribagorça, des de la serra de Gia fins al capdamunt de la Vall de Boí. En aquell segle, l'economia d'aquelles valls degué recuperar-se per l'estabilitat més gran aportada per la ja definitiva pertinença del comtat a la Casa Reial de Barcelona, després de tres segles de disputes entre navarresos, aragonesos i pallaresos per la possessió d'aquest cobejat territori de valls i rius als peus de les muntanyes més altes del Pirineu. L'eix d'atenció geopolítica s'havia desplaçat, amb les conquestes de Jaume I, cap al sud i cap al mar.

A les Corts de Saragossa del 1300 s'aprovà el famós capítol que declarava que el Sobrarb, la Ribagorça i la Llitera fins a la clamor d'Almacelles es regirien en endavant pels furs d'Aragó. Se certificava així la dualitat intrínseca -encara fins avui- de la identitat ribagorçana (i de la Franja en general), administrativament aragonesa, culturalment i lingüística (en sa major part) catalana. Una dualitat mai no viscuda com a problemàtica pels naturals, excepte quan durant les darreres dècades del segle XX, el nacionalisme espanyol s'ha apropiat del sentiment aragonès per contraposar-lo, furibundament, contra el sentiment català, el seu veritable germà d'història i veïnatge. El temps, aquest tossut company de viatge pels segles de la història, tot ho tornarà a la justa essència.

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
Josep, assegut i amb un bastó més aviat de padrí que de pare, contempla Maria, agitada i coberta per un llençol, que es refà de l'infantament del Jesuset, cobert per un llençolet verd, que veiem ajagut a la menjadora del bou i la mula, prudentment amagats al darrere, com sol ésser característic dels naixements romànics catalans. 

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
S'afegeix a l'escena, però, una novetat: els pastors, que campen pels prats amb son ramat i els gossos d'atura, tots situats al marge del quadre, reben la bona nova del naixement de part de l'àngel celestial. La intenció d'un quadre en moviment és clara: els gossos sobre dos potes, els pastors mirant cap a dalt (en contraposició als corderets, tots amb el cap aplanat, pasturant), l'àngel descendint, els prats (verds i plens de rogenques groselles), busquen una certa representació de dinamisme, vivacitat, en consonància amb el gran trasbals de la notícia: Jesús és nat.

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
El frontal, a més de la màndorla amb la Marededeu i l'Infant en majestat, es compon de quatre quadres: l'Anunciació, l'Infantament, l'Adoració dels Mags i la fugida a Egipte per la degollació dels Innocents. 

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
L'Arcàngel Gabriel anuncia a Maria que serà mare del fill de Déu. La nova és de seguida compartida amb sa cosina Elisabet. El roig és el color de les túniques de tots els personatges i només els llargs mantells -o verds o blaus- contraposen les parelles de figures. Potser eren els colors de moda a la Ribagorça de fa set-cents anys!

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
Els mags, tots tres sempre blancs en la pintura medieval, celebren l'Epifania, tots tres amb presents a les mans. Continua la mateixa moda en la vestimenta, túnica i calces roges, mantell verd o blau. El rei Melcior fa sa ofrena: el cabell blanquinós és meravellosament aconseguit per l'artista amb toc de blavet sobre els rínxols, barba i bigotis.

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
Els evangelistes acompanyen la Mare de Déu i l'Infant: a dalt, l'àngel (Mateu) i l'àguila (Joan); a sota, el lleó (Marc) i el toro brau (Lluc).

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
La mirada estràbica de la figura, típicament romànica, mentre que la Mare de Déu mostra un esguard molt més assuaujat, simètric, endolcit. També és característica romànica, la mà desmesurada del Nen Jesús, el quan també mostra una certa cabellera llarga i l'orelleta esquerra una mica caiguda, a l'alçada de la boca. Sa mare, amb el cap rigorosament tapat, nasset i boca prims, i coronada en majestat. La doble ratlla del coll i barbeta, bon detall d'edat adulta.

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
La màndorla central del frontal de l'altar, amb els personatges divins asseguts sobre un setial cobert per una manta ben treballada, probablement a semblança del costum feudal, d'alta classe feudal, del moment.

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
Detall del Jesuset, descalç, mentre sa mare porta sabates. Però tots dos, amb túnica roja com la resta de personatges, només amb el mantell diferenciat de color: negre per a la Verge, daurat per a Jesús. 

Segle XIII. Frontal de Cardet, Vall de Boí, la Ribagorça.
El darrer quadre mostra com Herodes decreta el sacrifici dels primogènits i com els seus sequaços obeeixen l'ordre espasa en mà. Mateu 2, 16-18:

16. Quan Herodes es veié burlat pels savis, es va indignar molt, i ordenà que a Betlem i a la seva rodalia matessin tots els nens de dos anys en avall, l'edat que calculava pel que li havien dit els savis. 

17. Així es va complir allò que havia anunciat el profeta Jeremies: 

18. A Ramà se sent un crit, plors i grans planys: és Raquel que plora els seus fills, i no vol que la consolin, perquè ja no hi són.

Josep, pobrament vestit, de verd pagès (més proper així al públic que un fuster), gorreta de llana amb borla i tot, i amb l'aixada al coll, agafa la somera per dur sa esposa i fill a lloc segur, El color grisós del ruc, magistralment aconseguit amb tocs de blauet sobre les marques d'esquila.

[86] Nadal

[558] Epifania (blanca) medieval

[911] Sant Esteve protomàrtir