[2674] «El disc de la mort», de Mark Twain

 

1934. El disc de la mort, Mark Twain (trad. de Josep Colom).

«Quaderns literaris. Novel·les i Novel·listes», núm. 21.

La història està ambientada a Anglaterra al segle XVII, durant una època de persecució religiosa. Està basada en fets reals: el cas del coronel Richard Overton, condemnat a mort per conviccions religioses al 1649.  La narració comença amb una nena petita i innocent, de manera similar a un conte de fades, que juga al costat de son pare, un dissident religiós protestant. L’ambient és tranquil però amb una tensió latent. Un dia, la nena i sa mare acompanyen el pare a un tribunal, pensant que simplement ha estat citat per una qüestió menor. Allà, en un procés sumari i sense garanties, l’home és acusat d’heretgia per haver escrit i difós idees contràries a l’Església oficial. Lo jutge, fred i implacable, lo condemna a mort. Mentrestant, en una escena aparentment inofensiva, la filla de l’acusat juga amb un objecte: un disc negre, similar a una fitxa o moneda. Aquest disc resulta ser el símbol que identifica els condemnats a mort, i la tria per part de la nena (sense saber-ho) és premonició de l'execució del pare.

Lo contrast entre la innocència infantil i la brutalitat del sistema judicial crea una poderosa metàfora del cinisme i la inhumanitat del poder. El disc de la mort és un conte breu però profundament colpidor, que condensa molts dels temes més importants de Mark Twain: la crítica a la hipocresia religiosa i com la religió pot convertir-se en un instrument de repressió quan va de bracet del poder polític, i el contrast entre innocència i autoritat. Lo narrador objectiu, gairebé impassible, reforça la fredor tràgica de la història.

1901. Death Disk Mark Twain.

Portada de l'edició original.

La narració curta The Death Disk de Mark Twain es va publicar per primera vegada al número de desembre de 1901 de la revista Harper’s Magazine, com a conte nadalenc. Aquesta versió incloïa un final miraculós, adaptat per a l’ocasió festiva. Posteriorment, la història es va representar com una obra teatral d’un acte, titulada Little Lady and Lord Cromwell, el 8 de febrer de 1902 al Children’s Theatre del Carnegie Hall de Nova York. El 1913, se'n va publicar una edició separada del conte per l’editor Edgar S. Werner a Nova York, en format de fulletó de cinc pàgines. A més, el 1909, la història va ser adaptada al cinema com a curtmetratge mut d'11 minuts titulat The Death Disc: A Story of the Cromwellian Period, dirigit per D. W. Griffith. (Viquipèdia). L'obreta, doncs, va tindre una certa rellevància i impacte en la societat americana del seu temps.

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

Lo traductor: «Àngel Ferran va néixer a Palafrugell el 1892. Als anys vint i trenta va treballar a Barcelona com a redactor a La Publicitat, va ser l’ànima d’El Be Negre i va col·laborar a Mirador i D’Ací i D’Allà, entre altres publicacions. Després de la guerra es va exiliar i va morir a Tolosa el 1971. Per l’anonimat de molts dels seus escrits i pel fet que només va publicar un llibre en vida, Josep Maria Cadena l’anomena l’humorista desconegut» (enllaç).

«Aquesta novel·leta porta el lector als temps d'Oliver Cromwell, el Protector d'Anglaterra, home d'una severitat extraordinària, i acara el general purità amb una deliciosa criatureta; i no volem dir qui dels dos venç perquè no volem privar els honrats lectors d'uns moments d'angoixa, molt saludables de tant en tant». 

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1924. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

Trad. Àngel Ferran. Dibuixos: Emili Ferrer. 

«D'ací d'allà: magazine mensual», vol. 13, núm. 78, de juny (ARCA).

1934. Mark Twain, El disc de la mort (The Death Disk).

«D'ací d'allà: magazine mensual», núm. 272, de setembre (ARCA).

Deu anys més tard del conte traduït, en sortí una edició als Quaderns literaris de Josep Janés i Olivé, signada per Josep Colom. Pareix que ja havien sigut publicats també al diari AVUI, lo de preguerra, sota les sigles S. S. i F., «inicials que corresponen a un escriptor que coneixem prou bé». La meua poca sapiència, però, no m'ha permès d'identificar-lo, encara. També caldria comparar la primera edició del conte de 1924 amb l'editada una dècada després.

The Death Disk, by Mark Twain (audiobook).

(enllaç).

[2664] «El cas singular del Dr. Jekyll i el senyor Hyde», traducció de Josep Carner (i)

Quinalafem.blogspot.com

[2571] La Batalla de les Forques al Cappont lleidatà, Guerra dels Segadors, 1642

 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida»,

Berne de Gainza (BVD).

La ciutat emmurallada, amb el turó de la Seu fortificat. Com és obvi, la representació de la catedral lleidatana no és pas literal, i és molt allunyada de la imatge real. La segona església, amb campanar abanderat, pot correspondre a la capella de la Suda. 

S'intueix a la porta principal de la ciutat una gran torre que en protegia l'entrada. L'arc que se'n conserva actualment és de factura posterior, neoclàssica i del segle XVIII. En canvi, la muralla que formaven els edificis de cara al riu, l'hem de considerar no pas exacta però sí ben versemblant.

1643. Plànol de la ciutat de Lleida

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

La ciutat de Lleida era dominada per l'exèrcit francès, aliat de la República Catalana. Les tropes castellanes prenien posicions als afores, al Cappont i la Bordeta. L'assalt definitiu per part de les tropes enemigues (espanyoles) es produí entre la primavera i el juliol de 1644. Les tropes aliades del mariscal Comte de la Mothe no pogueren resistir l'embat i hagueren de rendir la plaça.  

Tot el Cappont era una horta. De fet, ho ha sigut fins al anys 60-70 del segle XX, quan va començar-ne el desenvolupament urbanístic. La secla (sèquia) de Torres creuava tota l'horta lleidatana. El riu Segre tenia dos grans braços, que conformaven un gran areny interior, la dita illa de Mallorca lleidatana. El segon braç era tan gran que també disposava d'un pont per poder-lo travessar, a l'alçada del convent dels agustins. 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

La llegenda del plànol, amb la data i signatura.

1643. Plànol de la ciutat de Lleida

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

A l'est de la ciutat, a on hi ha hagut modernament l'estació del pla de Vilanoveta, hi hagué la caseria de Vilanoveta, amb església i tot segons el gravat, i que no s'ha de confondre amb el barri modern de la Bordeta. Diria que la Vilanoveta restaria molt malmesa i despoblada després dels dos setges de la Guerra dels Segadors, de manera que desapareixeria de les representacions cartogràfiques posteriors de la ciutat.

1643. Plànol de la ciutat de Lleida

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall de la ciutat amb els ponts sobre el Segre. La fortificació de Gardeny és força visible, i entremig un reguer derivat del Canal de Pinyana, prou important per assenyalar-lo com a dificultat en un mapa militar, separava el turó gardenyenc dels murs de la ciutat. 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall dels braços del riu i del Cappont lleidatà.

1643. Plànol de la ciutat de Lleida

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

L'any 1642 tingué lloc aquesta gran batalla enfront de la ciutat, als plans i secans dits de les Forques. Podem llegir a la lletra I de la llegenda: «puesto del enemigo y secano llamado las orcas». Probablement, hi havia hagut o hi havia encara les forques de la ciutat per als ajusticiaments que calgués. Les tropes enfrontades es disposaren en els tossalets sobre els quals avui hi han crescut el barri de la Bordeta i dels Mangraners. A l'est, les tropes francocatalanes, «del enemigo», diu el plànol espanyol, i de color roig a l'oest les tropes castellanes, aquestes sí, les nostres enemigues. 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

En aquesta ocasió, les tropes de De La Mothe en sortiren victorioses, tot i que haurien de rendir la ciutat un any després. Una detallada descripció dels contingents d'infanteria, cavalleria  i artilleria és feta a l'article Batalla de les Forques, 1642 (viquipèdia). El plànol, doncs, és coetani als fets i fou fet o acabat just uns mesos després, ja al 1643 que hi consta. Desconec el convent (N) que s'hi dibuixa; com que el trobem emplaçat cap a les possessions episcopals, cap Palauet del Bisbe, a la partida del Garrut, a on modernament s'hi feu el cementiri lleidatà, podem pressuposar que hi havia alguna petita comunitat en aquest indret, un dels refugis d'estiu del prelat, lluny de la xafogor i mosquitam de la ciutat, i obert a la marinada vespertina. 

1643. Plànol de la ciutat de Lleida

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

[1244] La Lleida assetjada de 1644

[1591] Lleida, setge de la Guerra dels Segadors, 1644

[2424] La Lleida siscentista de Richelieu

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2425] L'illa de Mallorca lleidatana: l'areny de Cappont

 

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide,

 Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

El barri de Cappont, dit la Pobla de Cappont en aquells segles medievals, s'establia en el fèrtil areny que el riu deixava entre els dos braços principals en què es dividia justament davant de la ciutat. Lleida disposava de dos ponts, tots dos d'origen romà: l'un a tocar de la ciutat i l'altre al costat del vell convent dels Agustins (pam amunt, pam avall de la rotonda d'inici de l'actual Av. de les Garrigues, dit carrer del Mig antigament), en el camí que duia cap a Vilanova de Fontanet (a la Bordeta actual).

 

Els tres camins que surten secularment de la ciutat en els antics mapes, no sortien des del peu del Pont Vell, perquè el pont enllaçava amb l'anomenada Illa de Mallorca, a on s'assentà la Pobla de Cappont, sinó des del convent extramurs dels Agustins, enllà del segon braç més oriental del riu: l'un cap a l'oest (cap a Albatàrrec), l'altre cap a Vilanova i d'allà cap a Montblanc i Tarragona, i cap a l'est, el camí cap al molí de Cervià i el Santuari de Granyena. En la imatge del mapa, el pont de Sant Agustí sembla més aviat una palanca de fusta, car la manera de dibuixar-lo és del tot diversa a la del gran pont que donava (i dona encara) entrada a la ciutat. Potser no sempre fou així, i en temps reculats, quan aquest braç de riu era tant o més important que el que passava a tocar dels murs de Lleida, hagués pogut ser un pont de pedra.

Segle XV.  Lo Cappont lleidatà.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

El nom d'«Illa de Mallorca» és documentat en papers d'aquells segles medievals, i es devia no pas a una imitació del topònim de l'illa major balear, sinó (igual que ella) a l'evolució del terme llatí original, «Majòrica... que en aquests rodals i per idèntica evolució s'hauria aplicat a la més gran de les nombroses illetes formades pels diversos braços del Segre». Aquest gran areny d'al·luvió era extremament fèrtil i, per això mateix, conreat des d'antic i poblat pels qui hi treballaven. 

Segle XVI. Lo Cappont lleidatà.

«Els Carrers i Places de Lleida a través de la història», Josep Lladonosa, 

Pagès Ed., 2007 [edició en volum únic dels llibres originals, traduïts].

A més dels pagesos, s'hi establiren serradores, que s'alimentaven de la fusta que allà mateix es produïa i de la que els arribava amb rais des del Pirineu. Essent pas obligatori per entrar a la Lleida emmurallada, s'hi anaren formant fondes i hostals, sovint de mala reputació, tant per als homes que hi posaven com per a les dones que hi treballaven. Escriu el reputat cronista de la ciutat del segle XX que l'Hostal del Roig, desaparegut al segle XX, és el mateix que l'antic Hostal de la Nau, que al seu torn ja existia poc després dels segles reculats de la conquesta com a Hostal de la Ratera, sempre de prou coneguda mala reputació.

Recull el gran historiador alguairenc les variacions dels braços Segre i dels dos ponts principals de la ciutat segons el testimoni de Jeroni Pujades, estudiant a la ciutat en aquell segle XVI. El vell pont de Sant Agustí havia sigut des de temps romans un pont de pedra de quatre ulls, llavors ja tapats i enterrats els laterals i a punt de tancar-se els centrals. Aquest desplaçament del curs fluvial principal cap a la vora dels murs de la ciutat i la minva del braç exterior del riu, feu desaparèixer aquest pont i llavors només calia una simple palanca per travessar les tolles que hi restaven.  

1563. Lleida, Van den Wyngaerde.

El vell pont de pedra de Sant Agustí i al fons, al mig de l'illa de Mallorca lleidatana, la Pobla de Cappont, tancada de paret de tàpia i amb un portalet.

Segle XVII. Lo Cappont lleidatà.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

La fortificació del Cappont al segle de la Guerra dels Segadors i el reforç continuat de la mitja lluna en els segles posteriors va provocar la desaparició de la Pobla de Cappont. Als inicis del segle XIX, s'establí el costum de les classes benestants de la ciutat d'anar-hi a passejar, amb carruatge o carrossa, és clar. Fins a l'albereda frondosa, o sia, un xoperal com els que hi hagué a la vora del riu, i que rebia el nom de Plaça dels Murmuradors, a tocar de la qual i fins a la carretera vella de Barcelona s'hi volgué urbanitzar un parc a partir de 1854: s'hi van plantar fileres de plàtans procedents de la Devesa gironina, i traçats els jardins i fonts, s'inauguraren per l'Alcalde Fuster deu anys després els Camps Elisis. A partir d'aleshores, la vella Pobla tornarà a ser habitada, fins a l'esclat urbanístic del darrer terç del segle XX i les dècades que portem d'aquest. Amb anterioritat, «per aquells voltants tan sols s'aixecava alguna fabriqueta, la casa del ponter, el post del burot de consums, un hostal supervivent... i els obradors de diversos sargaires, filadors i soguers». 

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide,

Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

El barri de Cappont, antiga Pobla de Cappont. En primer terme, el convent dels Agustins, llavors extramurs. No recordo ara a on ho he pogut llegir que després de la desfeta de 1707 i durant la represa econòmica del segle XVIII s'hi intentà el conreu de l'arròs en aquestes terres al·luvials, abundants d'aigua, fins que, seguint les tendències higienistes d'aquell segle il·lustrat, el Marquès de Blondel n'impediria la continuïtat.

Vegeu-ne el mapa original:

[2424] La Lleida siscentista de Richelieu

[693] Més detalls de la Lleida del segle XVI

[2424] La Lleida siscentista de Richelieu

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

Detall de la Seu Vella, encara amb les primitives fortificacions sense els baluards moderns. Davant de la Porta de les Núvies, la casa del senyor bisbe, fet que ha fet escriure a algú que, precisament, aquella porta no era pas per a l'entrada de les núvies a la catedral, sinó per a la seua sortida... cap a la mansió episcopal, que, d'altra banda, va tindre l'honor de gaudir de les més bones vistes en tota la història de la ciutat. El castell de la Suda mantenia encara certa esplendidesa. 

Vora el Portal dels Infants, podem veure-hi —crec— el monestir dels framenors observants, aixecat a finals del segle XV i que fora enderrocat per necessitats defensives militars al setge de 1644, amb els monjos essent repatriats intramurs de la ciutat.

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

Saint Clair fou el cartògraf reial a la cort de Lluís XIII, durant la primera meitat del segle XVII. Aquest monarca absolutista francès, de la mà del seu primer ministre Richelieu, esdevingué Comte de Barcelona des de 1641 i fins a la seua mort al 1643, fet que provocà un gir que resultà decisiu per al desenvolupament de la Guerra dels Segadors contra la monarquia hispànica. La Primera República de Pau Claris, mort emmetzinat al 1641, quedaria sentenciada.

 Per tant, és plausible pensar que algun d'ells dos haguessin pogut fer una ullada al mapa de la nostra ciutat mentre discutien si hi posaven setge, cosa que esdevingué al 1644, un cop tant l'un com l'altre ja eren difunts. El cardenal precedí en sis mesos el decés del monarca. El plànol només mostra el perímetre de la ciutat fortificada i del turó gardenyenc. En canvi, el riu hi és acolorit, igual que el cappont, molt més ben detallat. 

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

La muralla des de la Porta de Boters pujava cap a la Suda, des d'on tornava a descendir fins a la Porta dels Infants. Baixava cap a riu fins al Portal de la Magdalena, des d'on enfilava riu avall, fins al Portal del Pont. Des del Palau del Bisbe baixava l'antiga muralla de la Porta Ferrissa, que des dels temps de la conquesta donà pas a tot el raval oriental de la ciutat. 

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

A un tir de ballesta de la Porta de Boters hi hagué el monestir femení de Sant Hilari, fundat des del de Vallbona de les Monges a inicis del segle XIII, al mateix temps que la Seu Vella, per donació de la comtessa urgellenca Elvira de Subirats, esposa d'Ermengol VIII. Llur filla i comtessa Aurembiaix, amistançada del jove rei Jaume I, s'hi feu sebollir. La Guerra dels Segadors hi causà gravíssims desperfectes, que al cap de cinquanta anys, amb els afegits pel setge de la Guerra de Successió, acabaren amb el cenobi i les antigues sepultures comtals urgellenques (monestirs.cat).

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

 Continuava baixant la muralla des de Sant Martí fins al Portal de Sant Antoni, amb el conegut colze en angle recte que encara fa l'actual Rambla d'Aragó amb l'Avinguda Catalunya. Enllà del Balcó de la Mariola, el convent dels caputxins, llavors recentment aixecat: «El 1596 la Paeria de Lleida va sol·licitar la fundació d'un convent de frares caputxins a la ciutat; l'any 1597 en el Capítol celebrat a Montcalvari, l'orde va acceptar aquella iniciativa. Hom va adquirir uns horts situats en el promontori anomenat Puig Bordell, davant del Gardeny, ara ocupat pel Col·legi Episcopal. La primera pedra del convent es va posar el 1598, dedicant la capella a sant Antoni de Pàdua» (monestirs.cat).

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

El castell de Gardeny i el camí que en baixava fins a la Porta de Sant Antoni, tot passant pel que podria ser un molí fariner, aprofitant les aigües que baixaven del torrent de la Mariola. Les ombres del dibuix representen la magnitud de les parets verticals del turó gardenyenc, que fou pràcticament inexpugnable durant segles, fins que l'avanç de l'artilleria el feu prescindible.

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

La muralla occidental de la ciutat, riu avall, que pujava després dreta fins a la Porta de Sant Antoni. Tota aquesta franja de terra entre la muralla i el Segre fou molt més ampla en segles medievals, per tal com el riu passava (o el seu braç principal) més cap enfora, allunyat de les parets emmurallades. Per aquesta llenca de terra hi baixava la sèquia d'Alcarràs, d'orígens romans, que regava tota el marge dret des d'aigües amunt de la ciutat, des de la Mitjana probablement. Fou reomplerta al 1497 perquè amb les avingudes freqüents del riu, sobreeixia tot causant greus problemes. Quan el riu formà el braç principal ameandrat a tocar del Portal del Pont, en desaparegué el traç. Que, riu amunt i riu avall, sembla que el cartògraf va voler-hi dibuixar.  

Segle XVII. Lleida.

«Plan de la ville et ch[âte]au de Leide / Deiseigné par Sainct Cler ing[énieu]r du Roy» (Gallica).

El Pont Vell de la ciutat, i únic, cosa que costa de fer creure a les noves generacions, com si fes tant que Lleida en té tants. Servidor va nàixer quan encara només n'hi havia un, abans que fessin el de l'N-II als instituts. Era un magnànim pont de pedra medieval, de set ulls i uns tallamars prominents, necessaris per a suportar la força dels troncs que les riuades continuades del Segre hi feien batre.

[1244] La Lleida assetjada de 1644

[2379] Del setrill matrimoni

Setrill matrimoni.

Peça actual del setrill doble.

Setrill matrimoni.

A. Griera, «Butlletí de dialectologia catalana», núm.16 (gen.-des. 1928), (ARCA).

El setrill matrimoni era peça indispensable en la taula de pagès. Per amanir l'enciam alhora, una ampolla amb dos compartiments, l'un per al vinagre i l'altre per a l'oli. La saviesa popular el batejà, potser amb una mica de mordacitat, com a 'matrimoni', car ja mai més dos que no lliguen, que no 'casen', com són oli i vinagre, no es podien separar. Sembla que als inicis era sobretot una peça per anar al tros: en un sol petit recipient hi tenien tots dos líquids. 

Setrill matrimoni.

Antic exemplar de vidre verd.

El mot setrill és derivat «de l'àrab satl, 'espècie de galleda o atuell amb una ansa', el qual havia estat pres del llatí SITULA, 'galleda', per l'àrab d'Orient», escriu el mestre Coromines. Un mot amb llarg viatge, documentat ja en la nostra llengua cap al 1268, al costat del mot més primitiu setra o setre, que apareix en Llull. 

 

Setrill matrimoni.

Peces que fa el forn del Museu del Vidre de Vimbodí.

Setrill matrimoni.

«Cultura i Paisatge», 7 (enllaç).

A Vimnbodí i contrada s'ha convertit en costum de regalar un setrill doble a les noves parelles, com a símbol d'unió. La llegenda, de ben segur creada als voltants del segle XVII, diu que... 

«Un jove vidrier de Vimbodí es consumia per l’amor no correspost d’una fadrina del poble. Tan entestat n’estava que va voler enamorar la seva estimada obsequiant-la amb el gerro més gran i bell que mai hagués sortit de cap forn.

«Va esmerçar ingents quantitats de vidre i de bufera per crear una obra d’art sublim, els colors i filigranes de la qual superaven fins i tot els més luxosos ornaments del palau abacial. Però en rebre el present, la noia es va sentir aclaparada per tant de luxe i va rebutjar el gerro: ella era de família humil, i no estava avesada a tanta ostentació. I si de tal mena eren els compliments del seu pretendent, res no tindrien en comú si es casaven.

«El noi es va adonar del seu desencert i es va apressar a atiar el foc del forn per poder crear un regal més mesurat i escaient: faria un setrill d’oli i un altre de vinagre, ingredients senzills però indispensables per amanir una vida en comú. Però el jove vidrier havia destinat gairebé tota la pasta de vidre per fer el maleït gerro, així que tan sols va poder crear un únic i petit setrill, que va haver de dividir per dins en dos compartiments diferenciats per tal que pogués contenir l’oli i el vinagre. En rebre el present, aquesta vegada la noia va quedar admirada per la traça del seu pretendent, qui mogut per l’amor havia aconseguit casar dos líquids en un únic recipient mantenint l’essència de cadascun. Com un matrimoni perfecte.

«D’aleshores ençà, els setrills com aquell s’anomenen “matrimonis”. Alguns tenen dos brocs, un a cada costat, i d’altres només en tenen un, per on ragen junts l’oli i el vinagre. N’hi ha de decorats i de més senzills, però tots són igual d’originals i sorprenents». (enllaç).

[2346] «Blocs Manelic», els blogs de fa cent anys