[2617] D'Aumatret o Almatret, iii

 

Segle XVI. Almatret (lo Segrià).

L'antiga presó (festacatalunya).

Escut dels Montcada, senyors d'Almatret com a comtes d'Aitona des dels temps de Ramon Berenguer IV, com a paga pels serveis en la conquesta del Baix Segre. Les armes esculpides en pedra mostren els besants o monedes d'or sobre camper de gules característiques dels Montcada, quarterades amb les armes reials catalanes amb cinc barres. Encara al segle XVI era més definitiva la coloració de les barres i pals que no pas el nombre, majorment llavors ja de quatre.

1845 i ss. Almatret (lo Segrià).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Abans de la comarcalització moderna, tothom ho tenia ben clar: «es uno de los pueblos que componen el territorio de las Garrigas». Ara se'n diu del Segrià sec. Tenia a mitjan segle XIX cap a setanta cases en «calles mal alineadas y de piso incómodo», però amb escola amb una trentena de xiquets. La dada de les 70 cases o veïns, que farien uns quatre o cinc-cents habitants, no lliga amb altres dades de l'època, cosa que indica alguna errada de l'informant.

Res no se'n diu d'escola de xiquetes. L'autor s'adona que «a pesar de atravesar esta circunferencia el caudaloso río Ebro ninguna utilidad proporciona a sus moradores». Lo riu passava lluny i més enfonsat que lo poble. En canvi, hi havia algunes basses, que s'omplien de l'aigua de pluja. 

La major part del terme era boscosa i garrigosa, cosa que proporcionava fusta i terreny de pastura. Diu que els camins es trobaven en mal estat. La feina ha sigut tindre carretera bona modernament! Lo molí d'oli continuava en funcionament des del segle XVIII o abans, però la fàbrica de vidre ja era abandonada. Aviat reviuria per mor de l'activitat minera dels Girona. L'antiga jurisdicció era dels ducs de Medinaceli, successors de la catalana casa nobiliària dels Montcada.

Almatret (lo Segrià).

La bassa «a la valleta que voreja el poble pel Sud. Se l’anomena Bassa d’Amunt per trobar-se uns metres més enlairada en el pendent que la Bassa d’Avall (impressionant receptacle d’aigua construït en pedra, avui desaparegut). Aquestes basses han estat essencials durant segles. La zona de la bassa actualment s’han habilitat com a espai recreatiu. Trobem moltes altres basses sàviament distribuïdes arreu del terme» (almatret.cat/turisme).

1896. Almatret (lo Segrià).

«Anuario Riera» (BDH).

Tenia la vila més de 1.400 habitants cap a final del segle XIX. L'internet de l'època, que era lo ferrocarril, era a 10 km, a Faió. Ja hi consta l'escola de xiquetes, tres fondes, quatre cafès i dos tavernes, cinc molins, tres ferrers... Vaja, que tenien de tot, amb sastre i sabater i farmacèutic inclosos! A la llista de terratinents destaquen les famílies Arbonés i Vilà. 

1921. Almatret (lo Segrià).

Rebut del Centre Republicà.

1908. Almatret (lo Segrià).

«Anuario Riera» (BDH).

Ara ja hi tenien metge, de premses d'oli: nou! El cafè d'en Miquel Rius n'era lo Centre Republicà, probablement vigilat de prop pel sergent de la Guardia Civil espanyola de la caserna local. Les fondes eren l'Hostal Vell, la Posada Vella i la Nova. En general, la informació és més detallada, car havien millorat molt, los informants. Part del que s'hi cita, ja devia ser-hi a les acaballes del segle anterior. No hi podia faltar lo barber, mentre les dones se pentinaven a casa. Ben bé al revés d'avui, oi? La Festa Major, per Sant Miquel.

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Vista del poble a l'altiplà. 

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'escut, encara l'actual, mostra una mà: exemple típic d'arma parlant, en referència a la síl·laba central del topònim. Probablement creat a la fi de l'Antic Règim. La tradició, però, diu que «la mà vestida és un senyal parlant referent a la part central del nom del poble. Segons la tradició, el senyor d'Aitona dona la mà dreta per escut, com a símbol de fidelitat» (viqui). Cap al 1920, ja passava dels mil cinc-cents habitants, havent-ne augmentat més de mil en un segle... a pesar de la carlinada. S'hi anota breument l'origen feudal de la vila. 

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'etimologia popular deia que lo topònim derivava de la veu «mas tret», com a expressió de terra dura, extrema. Les mines de carbó i de ciment (a l'antiga vidriera) anaven a cor què vols. Això sí: «lo terme que descrivim és molt faltat d'aigua... no podent-se aprofitar l'Ebre per a reg, per ésser massa baix lo seu areny». 

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Detall de la Plaça Major, amb la vella creu renaixentista, que viuria el seu periple al llarg del segle XX i fins als inicis del present.

[2610] D'Aumatret o Almatret (ii)

Quinalafem.blogspot.com

[2505] La Granja d'Escarp, vistes del segle XX

 

Anys 1950-60. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Una bellíssima postal acolorida amb els presseguers en flor a l'entrada del poble. Llavors encara no hi existien les nectarines.

Anys 1950-60. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

Una tipiquíssima estampa de la postguerra a tants pobles del nostre país: el passeig carretera amunt i avall, ben mudats i mudades, els diumenges a la tarda.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'escut dinovesc del municipi.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

La quantitat d'edificis és remarcable (432) per als 1.366 hab. que hi havia al 1920, i és perquè també hi havia al terme nombroses construccions per a la mineria, a banda de masos escampats. Cent anys després, el poble no arriba al miler d'estadants. Al segle XIV, dependent de l'abat d'Escarp, s'hi comptaven una dotzena de focs, o sia, cap a la seixantena o setantena de persones, totes sota la jurisdicció de la granja monacal.

1913. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

La vila disposava de quatre molins d'oli i un de farina, diria que tots cinc moguts amb la força de les aigües del Segre. 

«Lo pas del Segre se salva amb unes grans barques subjectes a una corriola ajustada al cable que va de part a part del riu i són mogudes per la mateixa corrent»: són les noves barques que els pagà la Diputació barcelonina al 1908, després dels aiguats de l'any anterior.

Anys 1970. La Graja d'Escarp, lo Baix Segre 

(fototeca.cat).

Restes misèrrimes del castell i vila medievals dalt del cim del Calvari.

Anys 1970. Lo Monestir d'Escarp, lo Baix Segre.

(fototeca.cat).

1989-1997. La Granja d'Escarp, Joan Coromines.

 (Onomasticon).

L'etimologia diàfana del topònim de la Granja. Mentre que Escarp remetria a un nom de llinatge previ a la dominació aràbiga. El paratge d'Escarp, que domina l'aiguabarreig de Segre i Cina i el pas de barca, i de terra fèrtil, de segur que ha sigut terme ben desitjat al llarg de la història.

Anys 1970. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre, 

(fototeca.cat).

1986. La Granja d'Escarp, lo Baix Segre.

L'escut de la vila, amb la granja representada, com a l'escut actual (viqui). Aquest sí que és un autèntic escut parlant, però amb autèntica raó de ser.

[2502] Les barques noves de la Granja d'Escarp, 1908

[2501] Lo monestir de Santa Maria d'Escarp

Quinalafem.blogspot.com

[2375] Apunts d'Alòs de Balaguer, més

 

Anys 1970 ca. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Fototeca.cat.

Les antigues cases del poble, algunes de teulada esfondrada, víctimes del despoblament, amb l'església tancant la vila a tocar de l'entrada del Segre, que en sortir del poble s'endinsa de seguideta al congost del Mu.

1913. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Abans de la guerra ja havia començat el despoblament. Segons el cens de focs del segle XIV, Alòs no era pas un poblet esgarriat, sinó que tenia bons fonaments demogràfics i estratègics. L'ermita de Sant Mamet sempre és destacada per sa situació privilegiada, al nord de la població, dalt de tot de la serra i amb grans vistes sobre el Meià i el Montsec.

1913. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Ara fa cent anys, encara hi funcionaven quatre o cinc molins, d'oli o de farina. Les muntanyes del Mu diu que "foren exceptuades de la desamortització", per la qual cosa devien continuar com a comunals. Hi havia escola per a xiquets i per a xiquetes, rigorosament separades segons norma d'aquells temps. També s'hi menciona la fàbrica de draps o teixits de cànem. 

La història medieval i moderna de la vila fou prou viva: era realment plaça fonamental per al control del Segre mitjà.

1913. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Lluís Marià Vidal.

La imatge deu datar dels tombants de segle XIX a XX, i és feta des de la mateixa llera del riu. Hi veiem les muntanyes prou pelades: era perquè llavors eren completament conreades, com a tot arreu. La fil·loxera marcaria un primer punt d'inflexió per l'abandó dels conreus d'accés més difícil, que ja no es replantarien. La despoblació del segle XX faria la resta, de manera que molts camps de conreu als vessants muntanyencs passaren a ser ocupats de bosc. 

1913. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Foto: Lluís Marià Vidal.

Detall del poble vell de carrerons costeruts i cases agombolades, tot i que l'església, de Sant Feliu, no n'és el nucli central elevat, sinó que apareix tancant l'antiga vila closa pel cap d'avall. 

Anys 1970 ca. Alòs de Balaguer (la Noguera d'Urgell).

Fototeca.cat.

Precioses vistes de la vila, del castell i de les primeres parets del Mu. A la riba dreta, el vell camí de bast o ferradura que comunicava amb Camarasa. En segles reculats, quan no hi havia el pantà sobre la Pallaresa, allà el camí de ferradura travessava per un pont romànic d'una arcada, i d'allà cap al vell pont que creuava el Segre davant de la capital del marquesat.

[2374] Apunts d'Alòs de Balaguer

[2283] Alpicat, terme de (modestos) pics

1913. Alpicat (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'escut vuitcentista de l'ajuntament.

1913. Alpicat (el Segrià).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Aleshores, encara tenia jurisdicció sobre Raimat i Gimenells, que després passaren a ser termes de la veïna capital lleidatana. A la gran finca agrícola de Raimat, s'hi feu baixador de tren i tot. Tenia el poble 1.297 habitants al cens de 1920. Cent anys després els ha gairebé quintuplicat (cap a 6.300), en una de les mostres de l'urbanisme depredador més furibundes dels últims trenta o quaranta anys de la comarca. 

En segles medievals, la Vilanova del Picat, amb 37 focs (cap a 200 hab.) pertanyia a la parròquia lleidatana de Sant Gili, que fou un dels ravals extramurs de la ciutat, «al peu septentrional del Sas [la gran roca de la Seu] on, fins fa pocs anys, hi havia el camí dels Horts de Sant Gili. L’església parroquial de Sant Gili, que fou destruïda al setge del 1464 i que unes excavacions recents han redescobert, era entre els carrers que menaven al portal de Magdalena o de Sant Gili i al de Sant Salvador, vora l’església d’aquest nom. Sant Salvador o Vilanova del Bisbe fou de fet una prolongació del raval de Sant Gili» (enciclopèdia.cat).

El reg del Canal de Pinyana l'ha fet de sempre un terme molt productiu. Fa cent anys, tres premses d'oli i un molí fariner transformaven la producció agrícola. Avui s'han substituït per una colla de centrals fruiteres.

1896. Alpicat, el Segrià

«Anuario Riera» (BDH).

A l'acabament del segle XIX, Alpicat ja era un poble grandet per a l'època, amb més de mil tres-cents veïns. Llavors la fruita encara no era conreu majoritari, encara trigaria dècades a ser-ho. L'agricultura era bàsicament de subsistència i, per això, el terme es dedicava sobretot al conreu de cereals, auliveres, potser una mica de vinya, més que res potser al terme de Raïmat. Només un terç era irrigat amb les aigües del canal de Pinyana, «la acequia de Segrià». 

A banda dels comerços habituals de queviures, carnisseria o forns de pa, crida l'atenció una botiga de joguets. Tenien mestres, metge, practicants, estanc, taller de carros, tres molins, d'oli i fariners, una taverna, tres cafès i un hostal. En aquells anys, a la taverna s'hi venia vi a la menuda, amb una mica de taulell per pendre-se-n'hi un gotet. Els cafès solien ser locals més grans, amb taules rodones per jugar a cartes. El nom els vingué del fet que, a més de licors, s'hi podia pendre una bona tassa de cafè, poc habitual a les cases encara.

1980-91. Alpicat, el Segrià.

«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç.

En el temps de l'enquesta, abans de la guerra, ja no se'n deia mai Vilanova. En algun segle anterior, «es degué dir algun temps Vilanova d'Alpicat, perquè al principi seria una vasta partida poc poblada dins el gran terme rural de Lleida, i en anar augmentant la densitat de població, a la part extrema se la considerà nova vila». L'origen del mot és per via de mossarabisme.

1980-91. Alpicat, el Segrià.

«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç.

El mossàrab fou un conjunt de varietats lingüístiques d'orígens romànics (llatí vulgar) que anaren evolucionant amb contacte directe amb l'àrab des de l'arribada dels sarraïns al segle VIII i fins a la desaparició per substitució directa de l'àrab, que cap al segle X ja s'hi havia fet idioma natiu. El mot romànic pic, passat al mossàrab, designà alguna mena d'elevació del terreny aturonat. 

Per tant, Alpicat ve de pic i no pas de pi, com l'escut dinovesc del poble representa. Era freqüent recórrer al escuts parlants, o sia, a dibuixar allò que el topònim inclou com a paraula comuna de la llengua. A Alpicat es decantaren per un pi. Modernament, la representació heràldica portada a terme pel govern, ha continuat amb l'arbre com a element central, i el trobareu als escuts dels clubs esportius i tot. Segueix la tradició del XIX, doncs, però pas l'etimologia real. Potser els vexil·lòlegs, sigil·lògrafs i heraldistes farien bé de consultar lingüistes i etimòlegs. Fer un treball en xarxa, que ara se'n diu. Però la nostra societat, de tant sentir parlar de la llengua (en altres aspectes que ara no fan al cas), n'està tipa de gent com nosaltres. Ai las!

1987. Alpicat, el Segrià.

1960 ca. Alpicat, el Segrià.

Font: Josefa Roure (alpicat.org).

Vista d'Alpicat des del camí de Malpartit. A l'esquerra l'antic cementiri. S'hi pot contemplar amb claredat, cosa que actualment no és possible per culpa/gràcies al gran embolcall d'adossades, com la vila era ben aturonada al revoltant de l'església. 

1980-91. Barretpicat, el Pla d'Urgell.

«Onomasticon», Joan Coromines, enllaç.

Un altre Picat es troba en una gran partida, abans semiàrida, al límit de la Noguera amb el Pla d'Urgell, entre els Arcs, Bellvís, Linyola i Vallfogona. Fixeu-vos en l'operatiu del lingüista: puja dalt del campanar, després d'anar-ne a demanar les claus a la rectoria, per contemplar el terme des de dalt i poder confirmar una etimologia: «hi veia tot un seguit d'altells i petits turonets». Ara només hi veuria trossos aplanats de conreu: amb l'arribada de la moderna maquinària, a tota la plana lleidatana, ja gairebé no en queden, d'aquests altells o tossalets. Amb el reg per goter, s'han allisat tant, que ara sí que podem dir que la Plana és plana amb propietat. 

1907. Alpicat, el Segrià

«Anuario Riera» (BDH).

La població recollida no arriba a mil habitants. No crec pas que des del 1896, o sia, en deu anys, el poble perdés tres o quatre-cents habitants. Probablement, el cens del primer Anuario era més antic, potser de mitjan segle XIX. En tot cas, és clar que la vila anà perdent població de manera continuada entre les dècades finals del segle XIX i inicis del XX. En cent anys, doncs, la vila s'ha sextuplicat. Deu ser tot un rècord demogràfic a Catalunya i part de l'estranger, oi?

La informació ja havia millorat molt, en les successives edicions de l'anuari. Ara s'hi incloïen els noms dels càrrecs rellevants del poble, sense oblidar-ne el mossèn (eren els de l'«Elemento oficial»). Ara hi veiem que dels tres molins, un era fariner i dos d'oli. Que hi hagué també ferreria, espardenyeria, veterinari, barberia. La botiga de joguets anava aguantant. A banda de joguines, devien vendre, dic jo, roba de xiquets, potser llibres i contes, o xarops infantils. Aneu a saber, com se les empescava per anar fent, una jogueteria en un poble petit en uns temps en el qual jugar es feia al carrer i de franc. Molt poques famílies no podien gastar-se ni un ral en nines, patinets o bicicletes.

[1789] Un accident d'auto a les Basses dels anys 1920