[2612] Per la Catalunya del Vuit-cents: Montblanc i la Conca de Barberà

 

1894. Santa Coloma de Queralt (la Conca de Barberà).

«Lo Teatro Regional», de 7 de desembre (ddd-uab). 

Claustre del Santuari de Santa Maria de Bell-lloc. 

 

1894. Barberà de la Conca (la Conca de Barberà).

«Lo Teatro Regional», de 12 de desembre (ddd-uab). 

 Lo porxo del carrer Major de la vila al final del segle XIX.

1894. Barberà de la Conca (la Conca de Barberà).

«Lo Teatro Regional», de 29 de desembre (ddd-uab). 

 Lo portal de la vila closa. 

 

1895. Barberà de la Conca (la Conca de Barberà).

«Lo Teatro Regional», de 5 de gener (ddd-uab). 

Sepulcre al castell barberenc.

1895. Santa Maria de Bell-lloc, Santa Coloma de Queralt (la Conca de Barberà).

«Lo Teatro Regional», de 4 de maig (ddd-uab). 

La magna portalada romànica.

1894. El Pla de Santa Maria (l'Alt Camp).

«Lo Teatro Regional», de 13 de novembre (ddd-uab). 

Detall de l'església de l'antic poblet del Pla de Cabra, als peus del pas d'aquest nom a la Serra Carbonera, que es feu conegut pel pas de l'autopista A-2. Desconec quan li fou canviat lo nom al poble, però les raons semblen òbvies, oi?

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).

«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).

Aquesta revista montblanquina es publicà entre 1925 i la guerra. En aquest reportatge fa un repàs històric de la vila i els dibuixos de l'autor, Miquel Paula, ens remembren lo Montblanc dinovesc. 

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).

«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).

«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).

Racons medievals montblanquins.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).

«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).

Los porxos de Casa Desclergue, la residència del veguer, actualment oficina bancària.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).

«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).

Breu descripció de les muralles, del castell i de Santa Maria la Major.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).

«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).

Lo call de Montblanc, ja amb llum elèctrica.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).

«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).

Lo Portal de Sant Jordi a la muralla.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).

«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).

Sant Miquel, lo convent de Sant Francesc, l'Hospital i l'església de Santa Magdalena, i altres casals de la vila.

1930. Montblanc (la Conca de Barberà).

«Aires de la Conca», de 27 de setembre (XAC).

La muralla montblanquina, amb les cases adossades al mur.

[2607] Per la Catalunya del Vuit-cents: solsonenques

Quinalafem.blogspot.com

  

[2592] De l'Espluga de Francolí dinovesca

1872. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«La Ilustración española y americana», de 24 d'octubre (HDH).

Una espectacular i esplèndida estampa del naixement del riu Francolí al seu pas per l'Espluga. Hi veiem una gran creu de terme i una alta passera que dona (potser) a una de les torres de la defensa del castell, sobre el barranc del riu. Enllà del riu, el pont medieval. Les muntanyes de Prades, amb la unió de diversos barrancs, són lo punt de naixement del riu.

1872. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«La Ilustración española y americana», de 24 d'octubre (HDH).

Detall del pont de pedra i de la passera de fusta i de les dones que omplen lo silló i los càntirs al riu. 

1845. L'Espluga de Francolí (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

Emplaçada al marge dret del Francolí, la vila tenia el castell enrunat després de la segona carlinada, «del cual solo existen las torres y torreones que le rodeaban para su defensa», i de gran capacitat i d'orígens templers. El poble disposava d'hospital per als pobres, escola de xiquets i tres de particulars de xiquetes, «donde se les enseña además las labores propias del sexo», diu l'autor. L'església gòtica remuntava als segles medievals, amb campanar i rellotge de dos campanes, i orgue i tot. A propet del poble, l'ermita de la Trinitat, en un barranc «poblado de árboles frutales y viñedo, por el cual corre un abundante arroyo de aguas cristalinas que contribuye a la amenidad y delicia de este sitio». La imatge de la Trinitat fou trobada, segons tradició, sota de l'alzina sacra. És clar, s'hi feia un aplec, en aquells anys foscos de religiositat dominant (que no estic segur que hagin passat a la història ni en lo nostre món occidental).  

1863. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«El Museo Universal», de 23 de setembre (HDH).

L'antic castell espluguí, encara amb les parets i les torres. Aviat s'hi farien voladures per aprofitar-ne les pedres per a aixecar l'església nova i altres edificis. 

1863. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«El Museo Universal», de 23 de setembre (HDH).

La vila tenia certa anomenada en aquell segle XIX «debida a los más acreditados y muy concurridos baños ferruginosos», ben a propet del desamortitzat ja aleshores Monestir pobletà. El castell, envoltat de les cases del poble, «parece un gigante rodeado de pigmeos». Només en restava l'esquelet. 

1863. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«El Museo Universal», de 23 de setembre (HDH).

Detall del castell dalt del turonet i del poble als seus peus. 

1845. L'Espluga de Francolí (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

L'autor també fa referència a les diverses fonts de bones aigües que hi havia a la contrada, amb la font Major com a més cabalosa. L'altra, la de les 11 canelles que servia per abastir els habitants, a tocar del Portal, dit per això de la Font. Menciona també les aigües fredes ferruginoes als afores de la població, «muy concurrida en verano por toda clase de personas por sus virtudes medicinales». Los visitants s'hostatjaven als masos veïns, «cómodas y amuebladas con decencia». Entre les aigües de lo Francoli i lo Milans empenyien los molins fariners del terme. Hi havia fàbrica d'aiguardent, de sabó, de cera i teuleria, a banda de molins oliers. Hi havia cap a mitjan segle XIX, 714 veïns, o sia, 2.702 persones. 

1896. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«Anuario Riera» (HDH).

A final del XIX, s'arribava ja als 4.000 habitants. Per ser punt de destinació turisticomedicinal, la vila era ben proveïda de botigues i serveis. Hi treballaven set forns de pa, dos fàbriques d'aiguardent, cinc molins, un notari... i tenien dos farmàcies i una confiteria i tot. 

1908. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«Anuario Riera» (HDH).

En aquesta edició de l'anuari, s'hi citen les autoritats locals, i és encara més detallat pel que fa als negocis, entre els quals els constructors de carros i de lloguer. S'hi detalla també cinc establiments de banys, cinc molins d'oli, fàbriques d'adob i de ciment. Ja disposava d'enllumenat públic per electricitat. 

1908. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«Anuario Riera» (HDH).

S'hi destaca la gran farmàcia i laboratori de la família Carulla, tres fondes, tres posades, diverses bòbiles, forns de ges, ferreries, carnisseries, lleteries... Un poble de veritat puixant, gràcies també al pas del ferrocarril, que permeté l'arribada més notòria de turistes i visitants dels banys. Que havien de passar el temps, ajudats p. ex. d'un parell de pintors per a retratar-los i un professor de música per a qui volgués intruir-s'hi. És clar, també metge i notari, per si fos menester. La producció de vi era prou destacada: sembla que els prenedors d'aigües medicinals trobaven remei en el vi també.

1927. L'Espluga de Francolí, Mas d'en Xup 

(MdC-Fons Carulla).

Una galeria porxada amb columnes, una fila de tomates de penjar (tomacons) en un racó frescal i la padrina sargint la brusa. Amb algunes habitacions disponibles, les masies del terme s'hi van guanyar els primers calerons del turisme dels banys.

1872. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«La Ilustración española y americana», de 24 d'octubre (HDH).

Un parell de vistes d'un molí fariner, a tocar del vell pont de pedra medieval. 

[596] Poblet, 1894

[747] La Conca de Barberà, sucre i vellut

Quinalafem.blogspot.com

[2545] Lilla, el poble del coll

 

1932. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

Foto: Òscar Torras i Buixeda (1890-1975) (AFCEC-MdC).

Si hi ha una cosa que molt probablement no farem en aquest any nou, serà pujar pel Coll de Lilla. Tothom ja sap de la inauguració del túnel desitjat. Nosaltres hi passem cada setmana, i hem de dir que ha pagat la pena: en una horeta som a Tarragona i passat i tot. Però durant segles, des d'època romana, no n'hi havia d'altra. De petits, tots los lleidatans en recordem les corbes, allà a on les carraques dels nostres pares (dic carraques amb tots els respectes, perquè en un R4 eren capaços d'encabir-hi mitja dotzena de canalles al darrere!), allà a on els primers cotxes utilitaris dels anys 60 i 70 s'escalfaven del radiador i treien fumerades blanques de vapor. Tot a canvi d'un dia inoblidable de mar i arena.

1912. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

Foto: Francesc Blasi i Vallespinosa (1872-1951) (AFCEC-MdC).

Malgrat la roberiada que porten, la foto fou presa al mes de juny. Una imatge per al record d'una excursió per a aquesta família amb possibles. S'hi aprecien els mollons que delimitaven l'esbalç i el ferm de terra. 

1960. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«El Noticiero Universal», de 7 de setembre (ARCA).

XL Volta Ciclista.

1962. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

(font de la imatge).

El coll fou sempre un clàssic de les Voltes ciclistes. 

Ja asfaltat a la postguerra.

1845. Lilla (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

A mitjan segle XIX, el poblet de Lilla encara era municipi, a sis hores de carreter de la capital tarragonina, que ara, amb l'A-27, s'han reduït a un quart d'horeta. Sempre a l'ombra del pas ancestral: «situada al pie del collado y del mismo nombre». Tenia llavors una seixantena de cases per a uns 80 veïns o caps de família, i 261 habitants en total. L'emplaçament en aquells topants tan aspres i escarpats feia que veiessin passar el Francolí sense profit, «cuyas aguas no pueden aprovecharse por la elevación del terreno áspero y quebrado». Només al fons del «derrumbadero» o barranc s'hi trobava «la mejor tierra de cultivo y regadío» amb aigua escassa derivada de fonts de muntanya. Amb la que s'agafava de Miramar, s'abastia el poble «por tres canales, junto a la iglesia, abasteciendo al vecindario y dos balsas o lavaderos».

El terme incloïa els masos de Llorac i Rosell, i les muntanyes de la Cugulla i Coll de Lilla. L'economia hi anava de primera: dos molins farines i dos més d'oliers... i quatre fàbriques d'aiguardent!

1913. Lilla (la Conca de Barberà).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Aquesta bonança econòmica no fou suficient per garantir-los la condició de municipi, i en una d'aquelles reformes que uns denominats experts fan cada cert temps, el poble fou annexat a Montblanc (1878). 

Ara que s'ha sabut que en la Catalunya actual dels 8 milions, la meitat de les poblacions del país han perdut habitants, no tardarem a veure'n una altra, d'aquestes reformes d'experts, que proposaren reduir més municipis. Aquesta és la visió del reequilibri territorial des de la nostra capital, que malauradament no difereix gaire de l'altra, de la carpetovetònica. Només saben fer tisorada i au! ja us apanyareu si no hi ha botigues o caixers o secretaris d'ajuntament o metges o escola... La qüestió és que la gent d'aquests pobles no incrementi el dèficit. Com si construir línies de metro interminables i sempre desviades a l'alça en el pressupost no l'augmentés, el dèficit! Una bona política de reequilibri territorial hauria de passar per abocar-hi més recursos, pas mai per traure'ls-hi, i subvencionar els serveis bàsics que calgui. 

A començament de segle XX (en el padró de 1920), el poblet havia incrementat la població fins a més de 430 habitants des de setanta o vuitanta anys enrere, i ja tenia dos-cents edificis! Definitivament, aquella segona meitat de segle XIX fou una bona època per als lillencs (que suposo que és el gentilici, perquè no l'he sabut confirmar). 

1913. Lilla (la Conca de Barberà).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'escut del primer Ajuntament del poble al segle XIX. La meua esperança és que tots aquests poblets esbarriats per la nostra geografia recobrin en alguna nova època futura el seu govern municipal. Tot i que, prou bé que ho sabem, los tiros no van cap aquí, que hagués dit mon pare...

1930 ca. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

Foto: Carles Fargas i Bonell (1833-1942) (AFCEC-MdC).

Vista del poble (cap al centreesquerra de la imatge).

1930 ca. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

Foto: Carles Fargas i Bonell (1833-1942) (AFCEC-MdC).

La població penjada sobre el barranc.

1950 ca. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

Foto: Antoni Maymó i Duarte (1833-1942) (AFCEC-MdC).

El poble penjant, gairebé. Sort d'aquesta feixeta d'hortets, amb els cavallons perfectament arrenglerats pel mestre hortolà: es reconeixen a cop d'ull.

1819. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«Diario de Barcelona», de 7 de juliol (ARCA).

 Ara fa dos-cents anys i poc més, ja es treballava a les costes del coll de la carretera de Tarragona a Lleida. Al cap de dos segles, dos túnels (un per sentit) les han fetes passar a la història.

1914. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«El Diluvio», de 23 d'octubre (ARCA).

Els corredors del Nàstic s'entrenen fins al Coll de Lilla, i fins al cim, el Molló de Miramar.

1928. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«D'ací d'allà», núm. 132, de desembre (ARCA).

 Vista des del Coll de Lilla cap al poble i la Conca, paisatge de Jaume Mercadé.

Avui per ací sota hi passen els túnels de l'autovia.

1989 i ss. Joan Coromines, Onomasticon Catalaniae.

Emplaçada «entremig d'alzinars de la Serra de Miramar», diu el mestre etimòleg, «a la puja del coll del seu nom, per on la carretera general passa de la Coca a l'Alt Camp de Tarragona». Ja es preparava el terreny, per tal com aposta per una etimologia Lilla>Alilla, terra d'alzines, si més no, de «vegetació de tipus quercini molt més que la de coníferes o fruiters».

19750 ca. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

Foto: Camil José i Guiu (1937-1991) (AFCEC-MdC).

Vista de Lilla, al centre, des de Mont-ral. A més, el Tossal d'en Jordà, la Cogulla i la Serra Carbonera. La moderna forestació, però, sembla haver canviat els quercus per coníferes, desafiant el topònim secular...

1955. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«El Noticiero Universal», de 25 de miag (ARCA).

La VI Volta Automobilística a Catalunya no podia obviar pas el pas pel Coll.

1960. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«El Noticiero Universal», de 16 de febrer (ARCA).

Una furgoneta R4 bolcada pel vent a les costes del Coll. 

1837. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«Diario de Barcelona», núm. 295, de 22 d'octubre (ARCA).

El Coll de Lilla sempre havia estat indret de bandolers, agitadors, lladres o revolucionaris, segons el color del vidre amb què ho mirem en cada cas. No se'n salvaren les revoltes carlines, i en aquella data, ja avançada la primera, hi fou mort el capitost Joanet Marcó, sembla que traït pels seus propis companyons, que anaren de seguida a acollir-se a l'indult.

1855. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«Diario de Barcelona», de 14 de febrer (ARCA).

Paratge sovint solitari en aquelles èpoques reculades, era lloc indicat per a delictes i crims. Ara, què hi feia un tragines amb sis o set unces d'or, que deuen fer un quart de quilo poc o molt, no ho sabrem mai. L'assalt fou descobert al pas de la diligència de Montblanc, ja a la part de mar del coll, a la Font de la Senyora. 

1856. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«Diario de Barcelona», de 3 de març (ARCA).

La nova carretera vuitcentesca, estrenada aquell any. Només hi faltaven els guarda-rodes, que eren uns cons de pedra massissa que es col·locaven als vorals per evitar que el carruatge caigués en un esvoranc o esbalç lateral, sobretot als revolts. 

Guarda-rodes (Museu al carrer).

Antics guarda-rodes... de carro.

1883. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«Diario de Barcelona», de 20 de juliol (ARCA).

Un infortunat traginer mort amb vilania, i trobat a dins son carro.  

1971. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«Tarea», lleida, de juny (FPIEI).

1982. Lilla, el poble del Coll de Lilla.

«El Noticiero Universal», de 3 d'agost (ARCA).

Les peticions d'un túnel pel coll comencen cap als anys 70 del segle XX i van afermant-se amb els anys. ens ha calgut esperar mig segle, que en termes històrics és un no-res, si ho comparem, posem per car, amb els segles transcorreguts entre els primers projectes i la construcció del Canal d'Urgell. 

Ara que a casa hi passem gairebé cada setmana, anada i tornada, ho celebrem de debò.

[1054] Tarragona, 1634

Quina la fem? Canal Whatsapp