QUINA LA FEM?: Mont-rebei

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Mont-rebei. Mostrar tots els missatges

20231216

[2541] La geologia del Montsec

1918. La serralada del Montsec.

«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,

Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).

La geologia del Montsec exposada per l'enginyer de mines, geòleg i pioner de la fotografia i l'excursionisme Lluís Marià Vidal (1842-1922).

1918. La serralada del Montsec.

«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,

Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).

Les roques de la Pertusa, al marge dret de la Ribagorçana, vistes des de l'ermita, al marge esquerre. Abans de la construcció del pantà, un pont en permetia la comunicació directa. Pertusa vol dir foradada, o sia, tallada. Que és ço que el riu li fa al Montsec al congost de Mont-rebei.

1918. La serralada del Montsec.

«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,

Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).

Una de les vistes més antigues del congost de Mont-rebei, perfectament centrada, amb albirament de la torre de Girbeta al costat septentrional.

1918. La serralada del Montsec.

«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,

Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).

Les pedres montserratines al conglomerat de Pessonada, del temps de l'oligocè.

1918. La serralada del Montsec.

«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,

Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).

El congost dels Terradets, amb l'antic pont de camí de ferradura que travessava la Pallaressa, el qual encara roman dempeus bé que sense trànsit ni ocupació des que s'hi feu la carretera al 1913 per al pas de la maquinària pesant de les obres del pantà de Sant Antoni.

1918. La serralada del Montsec.

«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,

Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).

Representació del tall geològic transversal entre Isona (nord) i Alòs (sud).

1918. La serralada del Montsec.

«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,

Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).

Els aixecaments tectònics de la serralada del Montsec ens descobreixen «lo que las llanuras guardan a grandes profundidades (...), esa biblia donde la historia de la Tierra está escrita en sus estratos, y cuyas letras son los fósiles», escriu l'enginyer Vidal en aquella destacada revista científica, publicada (en castellà) per l'Observatori de l'Ebre de Roquetes.

1905. La serralada del Montsec.

«La Veu de Catalunya», de 23 de juny (ARCA),

La descoberta de la muntanya a Catalunya tingué lloc just al tombant del segle XIX al XX, i les rutes, descobertes i estudis eren publicats a primera plana dels diaris.

1926. La serralada del Montsec.

«La Veu de Catalunya», de 9 de juny (ARCA).

Estudiosos del Congrés Geològic Internacional fan ruta pel Montsec i Pirineu. Probablement, van baixar del tren a Tàrrega per pujar cap a Vilanova de Meià, des d'on passaren al Pallars pel congost del Pas Nou de l'Hostal Roig. La caminada fou prou llarga, fins a dinar al bosc als peus del Coll de les Forques, a l'altra banda de la Pallaresa. «Foren obsequiats els congressistes amb una rica selecció de fòssils del Montsec que el senyor Castejon, de Vilanova de Meià, s'havia esmerçat a recollir per fer-ne un present als expedicionaris que, amb els altres fòssils que ells mateixos van arreplegar, es van emportar de la grandiosa muntanya del Montsec un formós tresor paleontològic».

Van fer nit a la Conca, visita a Tremp i Eroles, pas dels Terradets a migdia i visita de la central de Camarasa a la tarda, a on van passejar-se amb «canot automòbil», o sia, amb barca de motor. Al vespre, retorn a Tremp, amb sopar d'homenatge.

1920. La serralada del Montsec.

Foto: Josep Salvany (MdC).

La carretera nova dels Terradets, després de la construcció del pantà de Tremp, amb les torres elèctriques per transportar la llum cap a la capital catalana, en aquells anys del segle XX de capitalisme desbocat.

[1336] Vistes centenàries de la Conca de Meià

[1878] «Qui coneix la terra, l'estima», homenatge a Lluís M. Vidal

Quina la fem? Canal Whatsapp

20180116

[1791] Geologia del Montsec, 1918

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
Article de l'eminent enginyer de mines, geòleg, president del CEC i de l'Ateneu Barcelonès a la revista de l'Observatori de l'Ebre, editada setmanalment a Tortosa, en què descriu la característica formació en plecs de la serralada.

La geologia ha avançat molt durant aquests cents anys que han passat des de l'article, que ha quedat desfasat, però té l'encant de recordar-nos els orígens, de presentar un tall geològic espectacular i d'identificar, descriure i datar amb exactitud les diferents capes sedimentàries.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
Les Roques de la Pertusa, al peu del Montsec a la Noguera Ribagorçana. Dins el cercle, les formes montserratines en el conglomerat oligocènic de Pessonada.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
«Paso de Bonremey», entre el Montsec d'Àger i el d'Aragó a la Noguera Ribagorçana. Llavors només hi existia el pas inferior, que no s'inundava perquè el pantà no hi era.

La variació del nom del congost ribagorçà encara era viva ara fa cent anys: de Bon-remei a Mont-rebei hi ha només el canvi o metàtasi de les bilabials, la b per la m.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
A la Noguera Pallaresa, el congost de Terradets. La foto, probablement del mateix autor (que deixà nombroses primeres imatges dels llocs que recorregué) és segurament uns quants anys més antiga, i s'hi observa el vell pont medieval trencat per alguna riuada passada, amb la passera de fusta que connectava tots dos costats, el de Camarasa, al sud i a la dreta, i el septentrional de Castell de Mur. Aquells anys, des de 1912, la Canadenca havia obert la carretera per permetre el pas de la maquinària del pantà de Sant Antoni.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
Esquema del tall geològic del Montsec, des d'Isona a Alòs, on s'hi dibuixa la direcció dels plecs, la falla de Vilanova de Meià, i els diversos tipus de roca segons l'època geològica a què pertanyen.
Hi observem que el nom del Mirapallars solia ésser més complet, i atès que també és talaia urgellenca hi és anomenat «de Mirapallars i Urgell».

«El Montsec presenta en toda su longitud hacia la mitad de su altura un ancho escalón... ¿A qué se debe esta notable forma?» S'aprecia ben bé a l'esquema, el queixal i esgraó que es formà a la serralada a una alçada considerable, fruit del trencament de la part més alta dels estrats elevats.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
Confessa l'autor que «desde las primeras de mis excursiones, me llamó vivamente la constancia de su form, la regularidad de su constitución geológica y el orden en que se suceden en ella varias diversas edades de la historia de la tierra».

Remet a la etimologia del topònim donada per Eladi Vila i Cuñer (1902), segons el qual el nom de Montsec vindria del llatí MONS SECTUS, és a dir, mont seccionat o tallat. Coromines no recollirà aquesta possibilitat i apostarà per l'etimologia popular evident: «S'explica perquè són muntanyes seques relativament i de poca vegetació, en relació evidentment amb altres serres veïnes de vegetació molt més abundant». La interpretació geològica sembla interessant. Caldrà que sigui ratificada per testimonis documentals que els experts hauran d'aportar.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
La formació geològica de la serra és descrita així: «Sencillísimo es a todas luces el proceso operado en la sierra de Montsec. Cuando el mar numulítico había cubierto con sus sedimentos toda esta comarca, prodújose por un empuje venido del S, un fuerte pliegue longitudinal dirigido de E a W: levantáronse los estratos triásicos, jurásicos, cretácicos y numulíticos, hasta una altura mucho mayor de la que hoy muestra la sierra: rompiéronse en la línea de mayor flexión, y prodújose la caída de toda la porción meridional, quedando la septentrional en la posición adquirida».

Per això, «una larga falla de 50 km. de largo dejó descubiertos los rotos estratos de todas las hiladas que integran el Montsec, y por este formidable descenso del ala meridional, resultó que sus bancos más elevados, que datan de la época numulítica, se pusieron, en el fondo del valle, en contacto con las hiladas triásicas, que son las más bajas y las más antiguas del macizo en el ala del N.» Continua l'autor: «Pero, ¿y de qué tiempos data la aparición del Montsec?... Dícenos esto que el Montsec se hallaba leavantado cuando este grueso manto de conglomerados se depositó, y como ya sabemos que esta formación tumultuosa data del levantamiento del Pirineo, es consecuencia lògica que el Montsec y el Pirineo sean contemporáneos».

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
Fòssil marí trobat a la serralada.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
L'autor situa al període miocènic l'obertura dels dos grans congostos: «Corren de N a S el Noguera Pallaresa y el Ribagorzana, que cortan la Sierra en tres trozos desiguales. Los dos agrestes y congostos pasos que con los nombres de Terradets i Pas de Bonremey, semejan formidables tajos dados al macizo, y muestran aun junto al cauce, en prueba de la importància del cataclismo sufrido, grandes fragmentos de montaña desprendidos de la mitad superior».

Afegeix: «Pero el principal interès que tiene para el geólogo la sierra del Montsec estriba en la sucesión de sus capes, que dan espléndidas muestras de la riqueza de las antigues faunas marines y lacustres», i constitueixen un ric jaciment de fòssils de diferents estrats geològics per a l'estudiós.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
Fòssil de vegetal.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
Fòssil de granota.

1918. Geologia del Montsec.
Lluís Marià Vidal i Carreras (1842-1922).
Revista «Ibérica», núm. 218, 9 de març (MdC-BdC).
Com explica l'autor, els estrats que a les planes són dipositats a grans profunditats, als grans accidents tectònics com ara la serralada del Montsec resten a la vista dels estudiosos.

[1278] El Priorat de Meià

20151127

[1224] La Ribagorçana a Mont-rebei i Montanyana

1973. Mont-rebei. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida»,

Vallverdú/Sirera.

El Congost de Mont-rebei «abans era la via obligada per a pujar Ribagorça amunt arran de la Noguera Ribagorçana. I els traginers havien excavat el camí a la roca». Afegeix el nostre homenot: «Aquest pas impressionant era utilitzat antigament per a baixar de la Muntanya i de la Vall d'Aran vers Balaguer, i encara avui es veuen les queixalades que a la roca calgué fer per tal d'obrir-hi un pas a manera de balma contínua».

1973. Mont-rebei. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida»,

Vallverdú/Sirera.

Vista des del nord de l'«inici del congost de Mont-rebei, l'esforç més titànic dels nostres rius pirinencs. La Noguera Ribagorçana s'ha excavat un pas estret rosegant les roques entre el Montsec i el Montgai». Encara en descriu una mica més la singularitat: «Després de l'ermita de l'Ascenció, que amb les restes del castell de Xiriveta en presideix l'entrada, les parets del Montsec i del Montgai es van acostant. En alguns indrets el congost no té pas més de dotze metres, i hom pensa que potser en aquests indrets de compacta roca la somiada carretera podria traçar-se simplement cobrint el congost amb un embigat. Tot el camí existent ha estat obrat per les escodes de segles anteriors i només es troba a la banda administrativament lleidatana, és a dir, a la riba esquerra. En un indret, dels més estrets del barranc, entre vegetació d'arbres inversemblantment crescuts entre les fenedures mínimes de la roca, falgueres i boixos regalimants, hi ha la cova Colomera, enorme, immensa».

1973. Mont-rebei. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida»,

Vallverdú/Sirera.

«Un eixamplament de la Noguera Ribagorçana, exactament presidit per la gran masia de Mont-rebei. Al fons, s'endevina l'estretiment del Pont de Montanyana».

1973. Mont-rebei. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida»,

Vallverdú/Sirera.

«Com que ja som a Casa Mont-rebei, podem continuar per la riba esquerra del riu en direcció nord: ho farem per un caminot de carro a poca distància, vint, trenta metres del riu. Aquí el llit del riu és molt ample, i els torrents, plans i aiguamullats fins i tot quan no plou».

1973. Mont-rebei. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida»,

Vallverdú/Sirera.

«El darrer habitant de Sant Esteve de la Sarga, en la ruta pintoresca, obligada, que posa en comunicació Noguera Pallaresa i Noguera Ribagorçana, la boca de Terradets i la boca de Mont-rebei».

1973. El Pont de Montanyana. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida»,

Vallverdú/Sirera.

«El Pont de Montanyana, poble típic, preludi de l'Alta Ribagorça. Dos ponts, modernament, hi donen accés: visible, el pont penjat, ja d'antic situat en aquest indret», i encara transitable actualment.

«El Pont de Montanyana té dos ponts: l'un, el nou, comunica la població amb Tremp per la carretera específica, camí comarcal 1311, que travessa per Montllobar, a 1.105 m, un bell paisatge, trist, monòton, de grans masses pètries en descomposició, erosions brutals, i fondalades càlides, estranyament proveïdes d'oliveres de pessebre i ametllers abrigats. Aquest és, doncs, una via de comunicació entre les conques de les dues Nogueres.

1973. El Pont de Montanyana. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida»,

Vallverdú/Sirera.

El segon pont és molt més típic i prodigiosament plàstic: es tracta d'una passera suspesa damunt el curs del riu... Aquesta passera, tradicional al Pont de Montanyana, i que donà origen a la denominació del mateix poble, és datada després de la guerra. Durant la conflagració fou volada i posteriorment, en la dècada dels 40-40 fou refeta pels enginyers militars. No permet el pas de vehicles de quatre rodes».

Afegeix més endavant l'autor que el poble vell correspon a administració de la província d'Osca, «llevat d'unes quantes cases del raval de llevant que corresponen a Lleida... El que diu la gent de la rodalia és:

Al Pont cuinen a Catalunya
i s'ho mengen a l'Aragó.

1973. El Pont de Montanyana. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida»,

Vallverdú/Sirera.

«Grup de badius i cortals a l'indret on la carretera a la Vall d'Aran, que ha fet retomb per Benavarri, torna a trobar la Noguera Ribagorçana, vora el Pont de Montanyana».

1973. Montanyana. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida»,

Vallverdú/Sirera.

«Detall de la portada romànica de Santa Maria de Baldors, veritable joia en perill d'enderroc si no són preses mesures urgents». Sobre Montanyana afirma que «no es troba, com el Pont, al peu de carretera. Montanyana és un racó de món,i cal desviar-se a l'esquerra, a l'aiguabarreig d'un barranc...» i sobre Nostra Dama, que «impressiona tant per la portalada com pel seu campanar. Les figuretes del timpà són ben conservades, encara que segurament no tant com les de l'ermita de Sant Joan...»

1973. Montanyana. Noguera Ribagorçana, «Els rius de Lleida»,

Vallverdú/Sirera.

«Sant Joan, la segona joia de Montanyana. al fons del barranc, menjada de les herbes, amb el teulat caient a trossos, apareix molt més malmenada que la parroquial de les Baldors». Se'n descriu l'emplaçament i la solitud: «El barranc de Sant Miquel i el de Sant Joan es troben exactament on està emplaçada la joia de Montanyana. Els pobles oblidats, desconeguts, vexats per l'abandó».

Ens explica l'escriptor que a Montanyana fan cap a un carrer amb «el nom de Calle de Suelo de Villa, curiosa traducció del nom medieval Soldevila. Recordem que el cap-de-vila era el barri més elevat de la població i el sòl-de-vila el més baix de latitud, naturalment, també més nou, per tal com era un tímid intent d'abandonar les eminències de protecció: aquest moviment de baixada es produí majorment el segle XIII. Possiblement a Montanyana no havien tingut mai rètols als carrers abans de la il·lustració i del segle del progrés: quan això s'esdevingué, però, ja érem en temps de traduccions».

[1223] Noguera Ribagorçana: de Corbins a Canelles

20131009

[472] Canelles

La central de Canelles
El Salt de Canelles és un aprofitament hidroelèctric a peu de presa, que es troba a la conca del riu Noguera Ribagorçana entre Catalunya i Aragó. La central està ubicada al terme municipal d'Os de Balaguer, i la presa meitat a Estopanyà (Osca) i meitat a Os de Balaguer (Lleida). L'embassament de Canelles és el més gran de la conca del riu Noguera Ribagorçana (680Hm3 = 680 mil milions de litres d’aigua) i el segon més gran del Sistema Hidrogràfic de l'Ebre, i permet, a més de produir energia elèctrica, la regulació de les aigües per a l’abastament a poblacions i regs agrícoles.

La presa va ser construïda en un temps rècord per l'equip d'ENHER (1953-1959), però abans d'iniciar el procés de construcció de la presa i per treballar en sec, es va haver de desviar el riu amb uns petits assuts i un túnel, per deixar en sec tota la zona de treball, i iniciar a continuació el procés de condicionament del terreny i la construcció dels ancoratges de la presa.

Quan es va omplir l’embassament, a mesura que s'anava construint la presa, hi van aparèixer importants fuites d’aigua a través del massís càrstic, especialment en el marge esquerre, cosa que alentí els treballs i l'ompliment. Durant els anys 1957-1962 i 1971-1973, es va construir una pantalla d’impermeabilització a l'interior de la muntanya i en els dos marges del riu per evitar les fuites d'aigua a través de la muntanya. A més, i amb l’objectiu de reforçar la seguretat de la presa, entre els anys 1974-76, va haver-s'hi de construir un contramur de reforç per a l'estrep dret de la presa.

La central és de caverna i excavada dins de la muntanya en el marge esquerre del riu a peu de presa, i s'hi accedeix a través d'un túnel excavat a la roca. La central es posa en marxa tan aviat com acaben les obres principals l’any 1959, amb limitació de la cota d’explotació de l’embassament fins al 1989. L’embassament, per la seva gran capacitat, només s’ha pogut omplir una sola vegada des de la seua construcció.

En el moment àlgid de la construcció hi van arribar a treballar prop de 2800 persones, la gran majoria immigrants del sud de l'estat espanyol. Malgrat les dificultats, la construcció de la presa va ser un dels èxits més importants de l'enginyeria franquista de l'època, ja que va ser construïda en un temps rècord i encara avui és visitada i estudiada per algunes universitats d’Europa (adaptat de http://www.patrimonihidroelectric.com/ca).

1990. Pantà de Canelles (Noguera-Ribagorça).
Imatge de la presa en un prospecte de l'ENHER, Empresa Nacional Eléctrica del Ribagorza, que passà a mans d'ENDESA amb el final del segle XX,dins el manifasseig sense solució de continuïtat que el franquisme i l'estat espanyol que en resultà a partir de la transició sempre han mantingut sobre els recursos hidràulics del Pirineu.

1990. Pantà de Canelles (Noguera-Ribagorça).

1990. Pantà de Canelles (Noguera-Ribagorça).
Mapa hidràulic sense la Pallaresa.

1990. Pantà de Canelles (Noguera-Ribagorça).
Una mica d'història d'un pantà immens que només s'ha omplert una vegada per les deficiències de construcció. Potser per això encara avui és visitat per experts internacionals!