[2617] D'Aumatret o Almatret, iii

 

Segle XVI. Almatret (lo Segrià).

L'antiga presó (festacatalunya).

Escut dels Montcada, senyors d'Almatret com a comtes d'Aitona des dels temps de Ramon Berenguer IV, com a paga pels serveis en la conquesta del Baix Segre. Les armes esculpides en pedra mostren els besants o monedes d'or sobre camper de gules característiques dels Montcada, quarterades amb les armes reials catalanes amb cinc barres. Encara al segle XVI era més definitiva la coloració de les barres i pals que no pas el nombre, majorment llavors ja de quatre.

1845 i ss. Almatret (lo Segrià).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Abans de la comarcalització moderna, tothom ho tenia ben clar: «es uno de los pueblos que componen el territorio de las Garrigas». Ara se'n diu del Segrià sec. Tenia a mitjan segle XIX cap a setanta cases en «calles mal alineadas y de piso incómodo», però amb escola amb una trentena de xiquets. La dada de les 70 cases o veïns, que farien uns quatre o cinc-cents habitants, no lliga amb altres dades de l'època, cosa que indica alguna errada de l'informant.

Res no se'n diu d'escola de xiquetes. L'autor s'adona que «a pesar de atravesar esta circunferencia el caudaloso río Ebro ninguna utilidad proporciona a sus moradores». Lo riu passava lluny i més enfonsat que lo poble. En canvi, hi havia algunes basses, que s'omplien de l'aigua de pluja. 

La major part del terme era boscosa i garrigosa, cosa que proporcionava fusta i terreny de pastura. Diu que els camins es trobaven en mal estat. La feina ha sigut tindre carretera bona modernament! Lo molí d'oli continuava en funcionament des del segle XVIII o abans, però la fàbrica de vidre ja era abandonada. Aviat reviuria per mor de l'activitat minera dels Girona. L'antiga jurisdicció era dels ducs de Medinaceli, successors de la catalana casa nobiliària dels Montcada.

Almatret (lo Segrià).

La bassa «a la valleta que voreja el poble pel Sud. Se l’anomena Bassa d’Amunt per trobar-se uns metres més enlairada en el pendent que la Bassa d’Avall (impressionant receptacle d’aigua construït en pedra, avui desaparegut). Aquestes basses han estat essencials durant segles. La zona de la bassa actualment s’han habilitat com a espai recreatiu. Trobem moltes altres basses sàviament distribuïdes arreu del terme» (almatret.cat/turisme).

1896. Almatret (lo Segrià).

«Anuario Riera» (BDH).

Tenia la vila més de 1.400 habitants cap a final del segle XIX. L'internet de l'època, que era lo ferrocarril, era a 10 km, a Faió. Ja hi consta l'escola de xiquetes, tres fondes, quatre cafès i dos tavernes, cinc molins, tres ferrers... Vaja, que tenien de tot, amb sastre i sabater i farmacèutic inclosos! A la llista de terratinents destaquen les famílies Arbonés i Vilà. 

1921. Almatret (lo Segrià).

Rebut del Centre Republicà.

1908. Almatret (lo Segrià).

«Anuario Riera» (BDH).

Ara ja hi tenien metge, de premses d'oli: nou! El cafè d'en Miquel Rius n'era lo Centre Republicà, probablement vigilat de prop pel sergent de la Guardia Civil espanyola de la caserna local. Les fondes eren l'Hostal Vell, la Posada Vella i la Nova. En general, la informació és més detallada, car havien millorat molt, los informants. Part del que s'hi cita, ja devia ser-hi a les acaballes del segle anterior. No hi podia faltar lo barber, mentre les dones se pentinaven a casa. Ben bé al revés d'avui, oi? La Festa Major, per Sant Miquel.

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Vista del poble a l'altiplà. 

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'escut, encara l'actual, mostra una mà: exemple típic d'arma parlant, en referència a la síl·laba central del topònim. Probablement creat a la fi de l'Antic Règim. La tradició, però, diu que «la mà vestida és un senyal parlant referent a la part central del nom del poble. Segons la tradició, el senyor d'Aitona dona la mà dreta per escut, com a símbol de fidelitat» (viqui). Cap al 1920, ja passava dels mil cinc-cents habitants, havent-ne augmentat més de mil en un segle... a pesar de la carlinada. S'hi anota breument l'origen feudal de la vila. 

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'etimologia popular deia que lo topònim derivava de la veu «mas tret», com a expressió de terra dura, extrema. Les mines de carbó i de ciment (a l'antiga vidriera) anaven a cor què vols. Això sí: «lo terme que descrivim és molt faltat d'aigua... no podent-se aprofitar l'Ebre per a reg, per ésser massa baix lo seu areny». 

1913. Almatret (lo Segrià sec).

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Detall de la Plaça Major, amb la vella creu renaixentista, que viuria el seu periple al llarg del segle XX i fins als inicis del present.

[2610] D'Aumatret o Almatret (ii)

Quinalafem.blogspot.com

[2592] De l'Espluga de Francolí dinovesca

1872. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«La Ilustración española y americana», de 24 d'octubre (HDH).

Una espectacular i esplèndida estampa del naixement del riu Francolí al seu pas per l'Espluga. Hi veiem una gran creu de terme i una alta passera que dona (potser) a una de les torres de la defensa del castell, sobre el barranc del riu. Enllà del riu, el pont medieval. Les muntanyes de Prades, amb la unió de diversos barrancs, són lo punt de naixement del riu.

1872. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«La Ilustración española y americana», de 24 d'octubre (HDH).

Detall del pont de pedra i de la passera de fusta i de les dones que omplen lo silló i los càntirs al riu. 

1845. L'Espluga de Francolí (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

Emplaçada al marge dret del Francolí, la vila tenia el castell enrunat després de la segona carlinada, «del cual solo existen las torres y torreones que le rodeaban para su defensa», i de gran capacitat i d'orígens templers. El poble disposava d'hospital per als pobres, escola de xiquets i tres de particulars de xiquetes, «donde se les enseña además las labores propias del sexo», diu l'autor. L'església gòtica remuntava als segles medievals, amb campanar i rellotge de dos campanes, i orgue i tot. A propet del poble, l'ermita de la Trinitat, en un barranc «poblado de árboles frutales y viñedo, por el cual corre un abundante arroyo de aguas cristalinas que contribuye a la amenidad y delicia de este sitio». La imatge de la Trinitat fou trobada, segons tradició, sota de l'alzina sacra. És clar, s'hi feia un aplec, en aquells anys foscos de religiositat dominant (que no estic segur que hagin passat a la història ni en lo nostre món occidental).  

1863. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«El Museo Universal», de 23 de setembre (HDH).

L'antic castell espluguí, encara amb les parets i les torres. Aviat s'hi farien voladures per aprofitar-ne les pedres per a aixecar l'església nova i altres edificis. 

1863. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«El Museo Universal», de 23 de setembre (HDH).

La vila tenia certa anomenada en aquell segle XIX «debida a los más acreditados y muy concurridos baños ferruginosos», ben a propet del desamortitzat ja aleshores Monestir pobletà. El castell, envoltat de les cases del poble, «parece un gigante rodeado de pigmeos». Només en restava l'esquelet. 

1863. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«El Museo Universal», de 23 de setembre (HDH).

Detall del castell dalt del turonet i del poble als seus peus. 

1845. L'Espluga de Francolí (la Conca de Barberà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

L'autor també fa referència a les diverses fonts de bones aigües que hi havia a la contrada, amb la font Major com a més cabalosa. L'altra, la de les 11 canelles que servia per abastir els habitants, a tocar del Portal, dit per això de la Font. Menciona també les aigües fredes ferruginoes als afores de la població, «muy concurrida en verano por toda clase de personas por sus virtudes medicinales». Los visitants s'hostatjaven als masos veïns, «cómodas y amuebladas con decencia». Entre les aigües de lo Francoli i lo Milans empenyien los molins fariners del terme. Hi havia fàbrica d'aiguardent, de sabó, de cera i teuleria, a banda de molins oliers. Hi havia cap a mitjan segle XIX, 714 veïns, o sia, 2.702 persones. 

1896. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«Anuario Riera» (HDH).

A final del XIX, s'arribava ja als 4.000 habitants. Per ser punt de destinació turisticomedicinal, la vila era ben proveïda de botigues i serveis. Hi treballaven set forns de pa, dos fàbriques d'aiguardent, cinc molins, un notari... i tenien dos farmàcies i una confiteria i tot. 

1908. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«Anuario Riera» (HDH).

En aquesta edició de l'anuari, s'hi citen les autoritats locals, i és encara més detallat pel que fa als negocis, entre els quals els constructors de carros i de lloguer. S'hi detalla també cinc establiments de banys, cinc molins d'oli, fàbriques d'adob i de ciment. Ja disposava d'enllumenat públic per electricitat. 

1908. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«Anuario Riera» (HDH).

S'hi destaca la gran farmàcia i laboratori de la família Carulla, tres fondes, tres posades, diverses bòbiles, forns de ges, ferreries, carnisseries, lleteries... Un poble de veritat puixant, gràcies també al pas del ferrocarril, que permeté l'arribada més notòria de turistes i visitants dels banys. Que havien de passar el temps, ajudats p. ex. d'un parell de pintors per a retratar-los i un professor de música per a qui volgués intruir-s'hi. És clar, també metge i notari, per si fos menester. La producció de vi era prou destacada: sembla que els prenedors d'aigües medicinals trobaven remei en el vi també.

1927. L'Espluga de Francolí, Mas d'en Xup 

(MdC-Fons Carulla).

Una galeria porxada amb columnes, una fila de tomates de penjar (tomacons) en un racó frescal i la padrina sargint la brusa. Amb algunes habitacions disponibles, les masies del terme s'hi van guanyar els primers calerons del turisme dels banys.

1872. L'Espluga de Francolí, la Conca de Barberà.

«La Ilustración española y americana», de 24 d'octubre (HDH).

Un parell de vistes d'un molí fariner, a tocar del vell pont de pedra medieval. 

[596] Poblet, 1894

[747] La Conca de Barberà, sucre i vellut

Quinalafem.blogspot.com

[2580] Dels toredans de Tor de Vallferrera

1730. La Vall Ferrera, el Pallars Sobirà.

«Carte générale des Monts Pyrénées, et partie des Royaumes de France et d'Espagne par le Sr Roussel ingénieur du roy». Autors: Claude Roussel (16..-1733, enginyer i cartògraf); François de la Blottière,  (1673-1739, enginyer i cartògraf); Antoine Coquart i  Delahaye, Jean-Baptiste, gravadors.

Els mapes gavatxos del XVIII s'obliden de retratar el poblet de Tor, entre Norís i Aós. El mapa està invertit, com era costum entre els cartògrafs parisencs. Per tant, hi trobarem la frontera andorrana a l'esquerra. 

1845. Tor (el Pallars Sobirà).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

En aquells temps preautomobilístics, calia emprar tres dies per arribar de Lleida als confins de la Vallferrera. De clima fred i propens als «reumas agudos y crónicos, y muchas inflamaciones» per trobar-se emplaçat «en una pequeña llanura circuida de montañas muy altas, combatido por los vientos». De cinc cases i una esglesiola, dedicada a Sant Pere (com en la majoria de parròquies dels pobles de fa més de mil anys, l'advocació mariana encara no s'hi havia inaugurat, tot eren apòstols i sants barons...); hi havia algunes fonts ferruginoses, és clar, i s'hi ajuntaven un parell de torrents, el de Subjaent (interpreto) i el de la Rabasa, formant la Noguera de Tor vallferrerenca (divers del de la vall de Boí, doncs), que disposava de «cinco o seis puentes insignificantes» (suposo que vol dir més aviat passeres de fusta) fins a desguassar a la Noguera de Vallferrera.

Els camins d'alta muntanya, diu que eren en «muy mal estado». Com havies d'estar, si no. Encara hi estan avui. I és que fins a Tírvia ja hi havia 4 hores de traginer! Però tenien un parell de molins fariners: si més no, de pa no els en faltava. Hi inscriu cinc cases amb cinc veïns, i un total de 16 persones. 

1896. Tor (el Pallars Sobirà).

«Anuario Riera» (BDH).

Mala transcripció del topònim. A final del XIX, li assignaven 70 habitants. En contra del que pogués semblar, hi havia escola pública municipal per xiquets i per a xiquetes, que havien d'anar a classes separades. Hi havia, però, només una mestra, a la qual devia ajudar alguna altra jove del lloc. Cap botiga ni servei. Només els cinc propietaris que Madoz ja recollia que hi vivien: Cots, Montané, Riba P., Riba B. i Areny.

1908. Tor (el Pallars Sobirà).

«Anuario Riera» (BDH).

Deu habitants més en deu anys, al tombant del XIX al XX. 

Joan Coromines, Onomasticon Cataloniae (enllaç).

La història del bisbe castellà de la Seu d'Urgell ens recorda el colonialisme persistent en què hem viscut aquests darrers segles. El topònim, segons Coromines, no prové de l'arrel llatina de torre, sinó com tantes altres d'aquells contorns d'una d'iberobasca amb el sentit de turó o indret elevat. 

1913. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

El poble és a més de 1.700 m sobre el nivell del mar, un dels més alts del Pirineu. No s'hi menciona la Noguera de Tor, però sí la de Vallferrera, una mica més avall, a on desguassen entre Alins i Àreu els torrents que s'ajunten a Tor.

«Malgrat lo reduït del veïnat i la proximitat amb Norís, forma districte a part degut a l'escabrositat del seu territori i lo allunyat que es troba de tota comunicació». Cap al 1920, hi consten uns 85 habitants. S'hi recull que al 1835 eren només 26. Els carabiners només s'hi estaven d'estiu, ja que «per la cruesa del temps, puix resulta considerable la seva alçària, durant l'hivern s'estableixen a Alins». Segons l'Spill manifest (segle XVI), «sobre lo lloc hi havia una bella torre rodona, molt fort i difícil d'expugnar», ja enderrocada.

És curiós l'escut del municipi vuitcentista.

1822. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario constitucional de Barcelona», de 8 de desembre (ARCA).

El Baró d'Eroles, durant la guerra dels absolutistes de la Regència d'Urgell, transitava per la Vallferrera. Va dormir en un «pueblecito infeliz», qui sap si fou a Tor en entrar des d'Andorra cap a la vall. El refugi andorrà, i pirinenc en general, era molt preuat en aquells temps.

1838. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario de Barcelona», de 20 de juny (ARCA).

Les topades per la Vallferrera amb les colles revoltades a la primera carlinada. Els capellans solien encobrir els carlins o posar-los a disposició sagristies i altres espais per dipòsit de munició, com fou en aquella ocasió el cas del mossèn de Tor. 

1878. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario de Barcelona», de 7 d'octubre (ARCA).

Una partida de bandolers, potser vells carlins de la darrera carlinada, assedegats de venjança i de diners. Com que no trobaren al «acaudalado vecino», van decidir deixar-li un missatge ben clar tot ferint la muller a totes dos cames. Cent anys abans que Carles Porta popularitzés els crims de Tor, la malícia ja rondava per aquells rodals.

1890. Norís, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Los Debates», Tortosa, de 14 de maig (XAC).

 Aquells topants de l'Alt Pallars eren indret propici per a la lladronícia, com aquest assalt a la rectoria de Norís.

1917. Alins, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

«Diario de Vilanova i la Geltrú», de 10 d'abril (XAC).

A la ciutat, t'hi pot xafar un cotxe, però a la muntanya també hi ha grans perills. A la Vallferrera def a cent anys, els hospitals eren molt, molt lluny...

1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).

L'arribada del règim del 78 postfranquista (espanyol) va destapar la caixa dels trons. La demografia havia fet figa, sobretot a l'hivern: «llavors sembla realment un poble de targeta posta nadalenca, però trist: sense el fum calent de les xemeneies, ni senyals sobre la blancor dels carrers». En aquells anys, el contraban amb la modernor botiguera andorrana era considerable. 

1978. Tor, la Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).

La possibilitat del desenvolupament de ressorts d'esports d'hivern «han despertat els interessos especuladors d'alguns grups econòmics» que van acabar per enfrontar les famílies copropietàries de la muntanya des de final del segle XIX: «cadascuna té aparentment el seu propi comprador especulador». Aquell estiu de 1978, segons l'autor de l'article, ja fou molt calorós a Tor, sequera a banda: «Reunions de veïns-compradors, fortes discussions, fins i tot s'ha donat a l'assumpte un cert aire mafiós: luxosos automòbils d'empreses de seguretat (com en les pel·lícules americanes), detectives femenines, etc.» La gran pregunta ja aleshores era «què hi ha al darrere de tot aquest affaire? Són realment diferents els grups interessats en la compra, o hi ha al darrere un home sol?... interessats a convertir Tor en un gran complex turístic internacional, una espècie de vedat privat per a la gent de peles».

1978. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, d'octubre (XAC).

No ho sabria identificar ben bé, però les imatges podrien ser del poblet de Burg. 

1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).

L'article denunciava un dels promotors-especuladors amb documents i noms i cognoms.

1979. La Vallferrera, el Pallars Sobirà.

Revista «Escudella», la Pobla de Segur, de gener (XAC).

Segons el text, a les reunions que liderava aquest personatge pels poblets de la vall, la joventut hi fou la gran i acèrrima opositora als plans urbanístics. Sí, aquella joventut pirinenca i catalana, formada en la implosió cultural dels seixantes i setantes (malgrat les brides del règim dictatorial espanyol) i que es va creure, vàrem creure, que arribaven temps nous, democràcia, llibertat... Plens d'esperança, de lluita, de canvi... i de candidesa i innocència. El règim del 78 ens colà un gran gol, amb la continuïtat disfressada del feixisme, però algunes jugades van sortir prou bé, ací i allà: aquella joventut va aturar la destrucció de la Vallferrera!  

La constitució dels primers ajuntaments escollits democràticament aquell any 79 va permetre de regular totes aquestes tensions especulatives. Però no va poder pas acabar-les durant les dos dècades que faltaven per tancar el segle XX. Però aixó ja són figues d'un altre paner, en concret, del paner de Carles Porta, oi?

[2578] La Vallferrera del segle XVIII

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2568] La maça de Fraga, que alça pols davall de l'aigua

1962. Fraga, lo Baix Cinca.

La magnífica vista de la Fraga autèntica, que Jordi Viladric pintà durant la seua estada a la vila. Nascut a Fraga, era el fill primogènit del pintor Miquel Viladric, que hi residí abans de la guerra (del segle XX).

Anys 1900-1930. Fraga (lo Baix Cinca).

Foto acolorida (Lopontdeferro) de la vila fragatina, amb lo pont de ferro (que no pas del ferrocarril), inaugurat al 1883 i que substituí al bell però efímer pont penjant. Lo Cinca en tingué la culpa. Durant segles, i fins al XX, lo riu ha anat tombant pont rere pont, tots els que els fragatins aixecaven. De manera que decidiren d'alguna manera unir-se al riu: que tombo los ponts que vulgo, però els refarem de fusta amb la nostra maça, que els permetia de refer la part trencada subaquàtica de manera molt ràpida i eficient. Al 1938, no fora lo Cinca, sinó la guerra, qui tombaria aquest bell pont de ferro, de part de les tropes republicanes en l'intent desesperat d'aturar l'onada feixista (espanyola). 

1883-1938. Lo Pont de Ferro, Fraga (lo Baix Cinca).

Gravat bellíssim des del marge dret del Cinca, amb la vila a l'altre costat del magne pont de ferro fragatí.

La frase feta deia: sembla la maça de Fraga, que alça pols davall de l'aigua. Recollida per Amades (1935), Refranys, Ed. Selecta-Catalonia, de significat figuradament escatològic: se deia quan algú se fotia un gran pet, sorollós i estrident, i es deia que havia semblat com un cop de la famosa maça (enllaç). No sé pas si algun padrí fragatí mos ho podria confirmar... ni si encara la frase s'hi sent a dir.

La maça de Fraga.

Heus-la ací, la maça, a l'entrada de casa de la vila, a on s'hi estigué molts anys. 

Desconec si encara la hi tenen allà. 

1845 i ss. Fraga, lo Baix Cinca.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

En aquells temps, calien quatre horetes de carro per atansar-se a Lleida. Lo poble era prou important, amb 800 cases, «y casi todas de 2 o 3 pisos de elevación, distribuidas en más de cien calles estrechas y pendientes, empedradas, aunque de piso algo incómodo». Les dos places més destacades eren les de Sant Pere i la d'Obradors, i una tercera, la del Cegonyer, «por medio de la cual atraviesa la carretera general». Fins després de la guerra, quan se faria la circumval·lació, l'N-II passava per dins lo poble. 

Afirma l'autor que l'església parroquial s'aixeca damunt l'antiga mesquita sarraïna, en la qual església destacava un orgue «en el mejor uso». Tres antics convents mostraven ruïna des de la desamortització, i dos ermites dins la vila eren tancades. Emperò, el convent dels Escolapis oferia en la part del convent encara habitable un parell d'aules per a fer-hi escola a més de 400 xiquets! Fins i tot, hi havia una tercera aula de «latinidad», que interpreto com una mena de secundària a partir dels 10 anys. I encara dos aules més «en el local propio de las maestras» per a les 360 xiquetes del poble «en que se enseña a parte de las labores propias de su sexo, a leer, escribir i contar».

El cementiri ja havia sigut traslladat a fora vila, a uns mil passos de distància. També als afores «sobre una alturita» hi havia les restes de l'antic convent dels caputxins. 

Ara bé, «lo que sí merece mencionarse es la antigua maza de Fraga, que según el adagio vulgar, inventado como para detonar el peso enorme de este gran martillo, se dice que saca polvo debajo del agua». La descripció de l'artefacte és clara: «este instrumento de formas idénticas a las de un mazo es de figura cuadrada, si bien tien más de ancha que de larga; está forrada de hierro y se empleaba...» Per a què s'havia d'emprar? Doncs per a refer lo pont de fusta cada cop que lo Cinca se l'enduia. A tal efecte, se muntava en un aparell format de dos bigues de molta alçada. Quan la maça era a dalt de tot, se deixava anar amb tota la força, sempre guiada entre les dos bigues, per picar contra l'estaca que calia clavar. D'aquesta manera, se n'avançava molt, a refer lo pont. Però en el temps que Madoz va publicar el seu Diccionario, la maça ja no se feia anar, atès que «el puente ha sido sustituido por uno colgado de mayor consistencia». Cosa que pocs anys després d'escriure's, se demostraria que no era veritat. 

 

1845 i ss. Fraga, lo Baix Cinca.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

El riu també se feia servir per moure lo molí olier i un parell de fariners. Cita l'autor tres ermites esbarriades pel terme  i quatre llogarets amb església pròpia: Mirasol (l'autor no va entendre Miralsot), Mont-ral, Torreblanca i Cardiel. La fèrtil horta fragatina no era pas com avui plena de nectariners i arbres fruiters, ans de vinya i auliveres, que n'eren els conreus principals. Tot i que, és clar, no hi faltaven pas fruiters ni hortalíssia. El fet que la part més gran de l'horta fos al marge dret del riu, convertia el pont en estratègic. Si no n'hi havia, com passava prou regularment per mor de les riuades, els pagesos (i animals) havien de travessar en barca, fet que dificultava i alentia la comunicació.

S'hi explica la necessitat del nou pont, que substituí el llarguíssim pont de fusta de vint arcades! Lo nou pont s'inicià a l'agost de 1845 i s'inaugurà a l'abril de 1847. Diu que era un dels més sòlids i elegants que hi havia a l'època: «se compone de un solo tramo de 600 pies de abertura entre los paramentos de los estribos, y es de hierro con fuertes tablones de madera sacada del Pirineo, y sólidos machones de piedra caliza de las canteras que hay en las inmediaciones de la población».

La població era eminentment agrícola, amb molta i variada producció. En destacaven, és clar, les figues! Molt ben comunicada i amb presència notable de menestrals (espardenyers, fusters... i xocolaters, diu), i de gent de lleis (escrivans, procuradors, advocats...). Un poble de molta vida i per on —sembla— hi circulava el diner. 

1850. Lo Pont penjant sobre lo Cinca, Fraga (el Baix Cinca).

Genaro López Villaamil y Duguet, Museo del Romanticismo de Madrid (enllaç).

La pintura mostra un pont de tres trams amb dos pilans enmig de la llera, i no es correspon amb la descripció d'«un solo tramo de 600 pies» feta per Madoz. Ja ho hem dit i ho repetim: tampoc fou prou fort per a l'ímpetu

1845 i ss. Fraga, lo Baix Cinca.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Les fires tradicionals eren per Pasqua de Resurrecció i per Sant Agustí, a l'agost. Fins i tot hi havia botiga de «géneros para vestir». Acaba l'article amb un breu resum històric que remunta a la Gallica Flavia i al temps dels ilergets. Dedica més línies i èpica a la derrota d'Alfons I, que a la victòria i conquesta efectiva de Ramon Berenguer IV. Tampoc s'hi esmenta la parla pròpia i mil·lenària dels fragatins. Tampoc mai en cap altra vila, poble o ciutat inclosa a l'obra: l'adoctrinamento n'era part dels objectius.

1920 ca. Fraga, lo Baix Cinca.

Lo carrer Major, empedrat, amb els petits pedrissos al costat de les portalades per seure a la fresca. Lo retrato va causar molta sensació

1845 i ss. Partit judicial de Fraga, lo Baix Cinca.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Interessant quadre amb les distàncies (horàries, a ritme de carro) entre Fraga i altres poblets del partit judicial i les capitals. S'hi destaquen els dos rius importants que creuen aquestes terres: el Cinca i l'Alcanadre. Amb el reg que proveïen i la força motriu per alimentar molins, esdevingueren el pilar fonamental de l'economia del Baix Cinca, diòcesi de Lleida des de feia mil anys. 

1845 i ss. Partit judicial de Fraga, lo Baix Cinca.

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Fraga tenia cap a mitjan segle XIX 3.648 hab., repartits en 590 llars o caps de família, fet que fa una mitjana de 6 persones per casa. La seguien Bellver i Albalat de Cinca, amb poc més de mil, i Saidí, que no arribava als nou-cents.

(Cliqueu la imatge per veure-la més gran).

1930 ca. Fraga, lo Baix Cinca.

Lo vell castell fragatí. A la postal, hi apareix amb un nom gens popular, com a Castell d'Urganda, que és referència culta a alguna de les novel·les de cavalleries castellanes del segle XV i començament del XVI. Nom que algun il·luminat li va posar, a l'estil romàntic, sense encomanar-se a ningú. Com a residència del pintor Viladric, la foto remet a l'època anterior a la guerra, quan Viladric hi pintà els murals. 

1901. Fraga, lo Baix Cinca.

«Anuario Riera» (BDH).

En cinquanta anys, el poble gairebé doblà la població, tot guanyant tres mil habitants i passant a 6.792. No poden estar-se d'anomenar les figues de Fraga, «que se exportan a los mercados consumidores del interior y a los países de América». De tots els càrrecs públics, probablement només l'alcalde era del país. 

Disposava la vila de quatre cafès, un parell de funeràries, quatre espardenyers, deu botigues de queviures, un parell de fusters... Ja hi havia tres molins d'oli... i quatre advocats!

1901. Fraga, lo Baix Cinca.

«Anuario Riera» (BDH).

Més dades: escoles municipals de xiquets i xiquetes, tres estancs, tres farmàcies, quatre guarnicioners (per als estris que calia per vestir els animals de treball), tres molins fariners, quatre metges, sis merceries, cinc botigues de roba, veterinari, un parell de fabricants de cadires (majorment de bova), tres sastreries, sis perruqueries... Notari, procuradors... En fi, tot el que un poble gran, i amb calés, necessitava.

Això sí, els editors continuaven sense entendre el topònim de Miralsot. 

1732.  Lo vell pont de fusta de Fraga.

«Varios planos del puente de la ciudad de Fraga y su reducto de la cabeza de él, 

y parte del río Cinca» (BVD).

Fragment del plànol a on s'aprecia la ubicació i llargada de l'antic pont de fusta. La major part de l'any, la llera era un sorral. Però quan els desgel o les pluges pirinenques descarregaven de valent, el riu abastava tot aquest ample llit. La força més gran del corrent impactava sobre el cap del marge dret, i allà sovint se n'enduia uns quants arcs. 

[1730] Per la Fraga de fa més de cent anys, més

[123] Obres públiques: Fraga, 1733

Quina la fem? Canal Whatsapp