[2672] De Tortosa i la ribera de l'Ebre, 1902 (iii)

 

1902 ca. Horta de Sant Joan (la Terra Alta).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Simó).

1902.  La pesca de la saboga, la Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.

'Ribera de Ebro', «Hojas Selectas», núm. 1, pàg. 998-1008 (HDH).

L'espectacle de la pesca amb salabre en aquells temps, amb les famílies dels pescadors a l'ombra dels arbres, i amb una bona fregitel·la de saboga quan lo peix és abundant. Llavors, també podia veure's algun esturió (de tres metres i mig de llarg i tot) que remuntava riu amunt perseguint alguna saboga. 

1902 ca. Tivissa (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis. (foto Simó).

1902.  La Fontcalda i Tivissa, la Ribera de l'Ebre, Cels Gomis.

«Hojas Selectas», núm. 1, pàg. 998-1008 (HDH).

La rosada florida dels baladres al llarg de certes parts de la ribera ebrenca era tot un altre espectacle natural. S'hi fa també una breu referència al santuari de la Marededeu de la Fontcalda, amb aigües calentes per tractar la icterícia o grogor.  

S'hi van enumerant diverses viles o a la vora o properes al riu, com ara Tivissa, llavors famosa per les ametlles, i que actualment ho és per les cireres. Encara hi era en ús l'ús de la barretina musca. 

1902 ca. Les Roques del pas de Sant Blai, Tivissa (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

Tivissans amb barretina musca.

1902. Los Masos de Mora d'Ebre (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis.

Les dificultats per al pas del ferrocarril per les riberes de l'Ebre foren manifestes en aquells temps. La futura Mora d'Ebre, llavors eren quatre cases anomenades los Masos de Mora. Lo tràfec de mercaderies amb l'Aragó passava per Garcia, a on hi havia magatzems de vi, gra, oli i altres productes destinats al port tarragoní. La construcció de la carretera amb lo Baix Aragó portà tot aquest comerç fins a Mora, però a la banda dels Masos, que cresqueren de manera exponencial, i aviat se constituí amb municipi propi. 

1902 ca. Los Masos de Mora o Mora la Nova (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Audouard).

Lo pati de carruatges és l'esplanada que avui anomenaríem pàrquing.

1902. La navegació fluvial a l'Ebre, Mora d'Ebre,

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis.

Lo trànsit fluvial era ben potent en aquells darrers decennis del segle XIX. Les rescloses facilitaven lo pas de l'assut. De tota manera, ja anava de baixa. L'obertura del tren va retornar a Mora, tot i les dificultats de no disposar encara de pont. Calia travessar lo riu per mitjà de dos barcasses acoblades, però només quan lo riu baixa amb aigües tranquil·les.

1902. Garcia (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

(foto Audouard).

Lo túnel del ferrocarril al Pas de l'Ase. 

1902 ca. Lo Pas de l'Ase (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Flix (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

(foto Simó).

Les envistes del castell arruïnat de Flix i la barcassa plena de llauradors a punta de dia.

1902 ca. Lo pas de barca d'Ascó (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Lo Pas de l'Ase (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

Lo pas pel Pas era ben perillós: la sendera era estreta i relliscosa, i al llarg del camí hi havia tot de creus de fusta i branques, que recordaven algun ésser estimat que s'hi havia estimbat. Servien com de senyalització del perill. Amb la construcció del tren, cap al 1890, varen desaparèixer. 

En aquells temps, el primer congost aigua avall d'Ascó era conegut com lo Pas de l'Ortiga, nom que s'ha perdut. Avui tot és Pas de l'Ase. Davant per davant d'Ascó, a l'altre costat del riu, enllà de l'actual nuclear, lo poble de Vinebre era conegut pel vi blanc de missa. La Torre de l'Espanyol, una mica més amunt i a l'interior. 

1902 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902 ca. La Torre de l'Espanyol (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Lo Pas de l'Ase (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

A l'entrada del gran meandre o colze que forma la península a on hi havia lo poble vell, hi hagué una sínia gran (horitzontal, diria) per a elevar l'aigua per al reg. També a Mequinensa n'hi hagué un parell, de rodes per a elevació d'aigua. Solien fer un xerric continu, que durant la nit se sentia des de ben lluny. 

De molins fariners muntats sobre dos barcasses  acoblades, n'hi hagué uns quants al llarg del riu. L'aigua que hi passava entre les branques era la que movia la pedra, dins una caseta de fusta a la qual s'hi arribava des de la vora per una passarel·la de fusta. En començant lo segle XX, aquests molins ja eren gairebé desapareguts.

Riu amunt de Flix, Riba-roja i Faió. Entre aquestes dos poblacions, l'antic i desaparegut lloc de Berrús.  

1902 ca. Flix (la Ribera d'Ebre).

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

1902. Faió (lo Matarranya).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

Lo pont del tren atreia l'atenció del visitant en arribar a Faió. La catalanitat lingüística és testimoniada per la canalla de la vila. 

1902 ca. Faió (lo Matarranya).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

L'estació havia canviat l'economia del poble, per ser la més propera als pobles del Segre i Cinca. Lo poble vell tenia grans desnivells, de manera que hi havia cases de quatre pisos, i tant lo de dalt com lo de baix sortien a nivell del carrer respectiu. Com també passava a Fraga, de manera que s'hi podia veure un tossino o una somera que hi treien lo cap, per la finestra de l'esgolfa.

1902 ca. Pont dell ferrocarril sobre lo riu Matarranya.

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Audouard).

1902. Faió (lo Matarranya).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

S'hi comenta lo curiós remolí de l'aigua que, al pedret de la desembocadura del Matarranya a l'Ebre, feia que el corrent de l'afluent anés riu amunt i les embarcacions anaven amunt en lloc d'avall. D'allà per amunt, començava la zona més minera. 

1902 ca. Pont dell ferrocarril sobre lo riu Matarranya.

La Ribera de l'Ebre, Cels Gomis (foto Simó).

La Mequinensa com encara en temps de la infantesa de Jesús Moncada, abans del pantà de Riba-roja.

1902. Mequinensa (lo Baix Cinca).

La Ribera de l'Ebre, «Hojas Selectas», núm. 1, Cels Gomis. 

La vila de Mequinensa, a l'aiguabarreig de tres rius, havia sigut centre comercial destacat, però amb les línies fèrries lluny, havia minvat la seua riquesa. S'hi confirma la catalanitat lingüística dels habitants. 

A començament del segle XX, llims i fangs no tenien preses retentives dels sediments del Delta. 

[2671] De Tortosa i la ribera de l'Ebre, 1902 (ii)

Quinalafem.blogspot.com

[2570] Del Baix Segre-Cinca, 1643

 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol contingut en aquest mapa setcentista, en plena Guerra dels Segadors. S'hi detallen els grans cursos fluvials del Segre i Cinca fins al seu aiguabarreig. També s'hi dibuixa el canal de Pinyana fins a Lleida. Eren obstacles principals en l'avanç de la infanteria i cavalleria militars. Aquest territori, de l'aiguabarreig i fins als peus del Montsec, i la plana urgellenca per un costat i la lliterana per l'altre, constituïren una unitat geopolítica en els remots temps ilergets i ho continuà sent en temps de taifes. Encara persistí com a entitat geocultural i geoeconòmica des de la conquesta de Ramon Berenguer IV i fins a temps moderns. La unitat diocesana fins ben bé a finals del segle XX. Només la derrota de 1707 començà a fer-hi forat, i el nacionalisme espanyol derivat del règim del 78, hereu del franquisme, ha sabut eixamplar-lo, aquest esvoranc. Com que tot a la vida té pujades i baixades, esperem, com deia aquell savi, de retrobar-nos en aquella unitat històrica ara delmada. Paciència i persistència.

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb la ciutat de Lleida. Hi veiem el Canal de Pinyana, en traçat aproximat, i que era emprat per fer anar molins. S'hi consignen Almenar, Alguaire, Vilanova d'Alpicat (popularment segmentat del Picat), Montagut, Alcarràs, Aitona... i el poblat de Vilanoveta, als afores de la ciutat lleidatana. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb tota la part del Baix Segre i Cinca. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb l'aiguabarreig. Encara que es tracti d'un plànol simple i senzill, les poblacions hi són ben posicionades: un mapa militar no podia permetre's greus errades. Des de la Granadella, Escarp, Massalcoreig o Torres de Segre, fins a Mequinensa, Torrent, Fraga i el petit llogaret de Mont-real, popularment Mont-ral, de fa dècades ja abandonat. 

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2438] Rellegint (o no) «Camí de Sirga»

 

2021. «Camí de Sirga: una adaptació de la novel·la de Jesús Moncada al còmic», 

Roberto Morote, Trilita edicions. 

Ara no fa gaires dies vaig topar amb aquesta historieta il·lustrada, i el cor me va fer un bot. Una obra literària de les nostres, de les grans, passada al còmic! No m'hi vaig poder resistir. He deixat que transcorreguessin alguns dies abans d'escriure aquesta nota, a causa de la impressions creuades que em produí aquesta experiència lectora. 

En primer lloc, he de dir que no soc pas cap aficionat a aquest món del còmic. De petit o jovenet, no vaig passar més enllà del TBO, el Tintín i l'Astèrix, algun Zipi y Zape (no els vaig entendre mai gaire, que n'era d'innocent!) i encara gràcies, que a casa no estaven per aquestes històries, mai tan ben dit. El que vull explicar de l'edició de Camí de Sirga en còmic, doncs, no em ve per la part del còmic, sinó per la de l'obra literària, l'original. Camí de Sirga em va agafar amb tot just vint-i-cinc anyets i la carrereta de filologia catalana recentment acabada. La descoberta d'una literatura actual però rural, o al revés, la plasmació de tota la vida d'un poble, de poble, que és la que havia viscut, si fa no fa, durant la meua infantesa, va deixar-me una gran petja. Com, ara que han passat (i com!) els anyets, la pel·li d'Alcarràs ens ha tornat a visibilitzar aquesta ruralia, sublimada i idealitzada, que els qui vam abandonar la vida lligada a la terra portem a les venes. 

Es veu que l'autor del còmic, Roberto Morote (1987) és andorrà. No, de la dels Pirineus, no, de la terolana, terolenca o turolenca, que no sé pas com n'és el gentilici. L'edició és consistent i molt ben cuidada, i feta, en diuen les cròniques, en les tres llengües de l'Aragó. Subvencionada, per tant. Desconec el tiratge en cadascuna de les llengües. No he pogut accedir a l'edició aragonesa aragonesa. L'aragonesa castellana és la que es pot trobar amunt i avall de l'internet en els webs especialitzats del còmic, i la versió aragonesa catalana (i amb aquesta denominació segueixo citant les cròniques), ha tingut certa difusió en l'àmbit bibliotecari. Un projecte, doncs, fora dels circuits habituals, barcelonins o lleidatans, del que anomenaríem genèricament la literatura catalana. Malgrat que l'editorial n'és, de barcelonina. Aprofito per traure'm el barret davant l'immens treball artístic de la historieta. 

Fos com fos, la difusió de materials literaris per mitjà d'altres gèneres sempre és una excel·lent notícia. L'obra de Moncada ha tingut diverses adaptacions dramatúrgiques. Ens en manca, és clar, la pel·lícula. En una cultura normalitzada, tindríem incomptables versions de tantes i tantes grans novel·les de què disposem. Però les nostres institucions, prefereixen gastar-se la pasta en altres tipus de subvencions cinematogràfiques. No continuaré per aquesta línia argumental. Em posa de mala bava i la diria ben grossa. Diguem que en això soc acèrrim seguidor de les opinions de Joel Joan, que aquesta mateixa setmana ha fet al programa televisiu Zona Franca. 

No només els nostres diners no ens els hem gastat en versions cinematogràfiques de les obres literàries del nostre país. Sinó que tampoc no han/hem sabut fer cap altra mena de material audiovisual, o l'hem fet a comptagotes. Només cal passar, en les interminables hores de guàrdia pels passadissos de l'institut, i escoltar la llengua dels vídeos que s'hi estan passant a la canalla: posem-hi que el 90% no són en la llengua pròpia i vehicular que mana la llei (o manava, que no tinc clar tot aquest xou del TSJC). De totes totes, apostar per la producció audiovisual divulgativa, històrica i literària en llengua catalana, hauria d'haver estat una estructura d'Estat. No veig que hi hagi intencions de posar-s'hi. Fins i tot en àmbits com la dialectologia i la història de la llengua encara anem, bàsicament, amb el Compraré peres!

Per això, doncs, en trobar l'adaptació en còmic de la gran novel·la del món de poble (no ben bé agrari, sinó miner), de la Mequinensa de quan surava encara damunt les aigües, vaig provar una d'aquelles petites alegries íntimes. Obro el llibre: la duresa del dibuix i del color (de la falta de color) de les il·lustracions em causen un primer impacte. No és un llibre visualment amable. Sembla que fou la tria de l'autor, per mostrar la rudesa, l'ambient de vida primari del vell poble fangonós. L'altre impacte me l'ha portat l'adaptació argumental, centrada sobretot en els problemes socials de la vila d'aquells anys de la picor. És clar que en una adaptació dibuixada de 176 pàgines no s'hi pot encabir tot l'univers Moncada. Se n'ha de sacrificar tantes mirades! Aquella força narrativa coral dels personatges lligats, encadenats, al medi se m'hi ha anat diluint a mesura que veia més i més dibuixos. Allà quiets i encartronats, no els he trobat la màgia que traspuen en els diàlegs i les descripcions de la novel·la original. Per a mi, el blanc i negre, i tots els tons dels grisos dels dibuixos no defineixen la novel·la moncadiana, que és un cant a la vida, dura, barroera, basta, grollera, foteta (del verb fotre) fins a l'infinit, però vida autèntica, salerosa, genuïna, arrelada, d'aquells personatges primaris però sagaços, vivaços, tutti colori, i de llengua afinada i subtil, que hem conegut a tots els pobles, especialment i magistralment els retratats a la Mequinensa de Moncada.

I això ha sigut perquè la historieta il·lustrada s'ha oblidat del material essencial de l'obra literària: la llengua. S'hi ha treballat sobre els fets històrics, sobre els conflictes, fets i miracles dels personatges, però sense passar per la llengua que xarraven, que mastegaven, en què somiaven, remugaven o blasfemaven. S'ha deixat fora del còmic la part més distintiva i idiosincràtica de la novel·la: la gent de la terra en sa llengua, la salsa de la seua mirada particular al món (a més a més, no hi ha cap concessió a la llengua dels mequinensans a les bafarades i, m'hi jugo un pèsol, els diàlegs de la versió catalana són traducció dels de la castellana, el món al revés!).

Per tot això ací explicat ràpidament i matussera, és que el còmic sobre la novel·la m'ha provocat emocions creuades. Ens en calen més, de versions, adaptacions, dramatitzacions, sèries i pel·lis dels nostres clàssics literaris, de tots els temps. Dels nostres personatges històrics, de tots els temps. De les nostres terres diverses, no només les urbanites. Però no hem de confondre'ns de "nostres". Que Moncada fos mequinensà no converteix l'obra en aragonesa per les ratlles administratives (o sí, però només en el sentit més simple i superficial). I crec que és des d'aquesta perspectiva administrativa regional que se n'ha fet l'adaptació, obviant-ne les arrels, la sang de les venes: els mots i les paraules que brollen del cor, del fetge, dels budells i dels ous (amb perdó) de la gent del país. 

Ei, segur que l'erro, però servidor creu que aquesta tendència blanquejadora de la catalanitat última cada cop és més freqüent en molts àmbits de la nostra societat: des de la pretesa universalitat de Barcelona, capital de cap país, a les pel·lis subvencionades de TV3 (no sempre rodades en català!) que expliquen històries que haurien pogut passar a qualsevol lloc del món. Mentre que el model Alcarràs, per entendre'ns (o el model Guimerà, o Vallverdú, o Irene Solà, o tants i tants i tants altres), és foragitat o absent de les ments de la modernitat creativa del nostre, fins ara encara, Cap i Casal, cada vegada més cap (gros) i menys casal (del país nostre).

2021. «Camí de Sirga: una adaptació de la novel·la de Jesús Moncada al còmic», 

Roberto Morote, Trilita edicions. 

[35] Qui oblida lo passat, oblida a si mateix

[2398] Lo corralet del Garrut lleidatà

 

1900ca. Cementiri de l'església de Sant Martí, Lleida.

Desconec l'autor de la fotografia, esplèndida, de l'església de Sant Martí, que després de l'enderroc de les muralles deixà oberta aquesta magnífica perspectiva. Lluïa ja la portalada romànica que el bisbe Meseguer va comprar al 1893 per 375 pta. de l'època a la parròquia del Tomillo, poble de Peralta d'Alcofea, a la província d'Osca i bisbat de Lleida des de segles enrere. En primer terme, podem observar-hi la paret de tàpia amb la capterrera ben acabada que en tancava l'antic cementiri. Des de la construcció del Garrut (1809), a la partida de l'Horta de Palauet, els cementiris de les esglésies lleidatanes foren clausurats. 

1898. Lo Garrut, Lleida.

«El Pallaresa», 1 de novembre (FPIEI).

El dia de Tots Sants, el diari aprofita per fer una breu història del cementiri lleidatà, que llavors estava a punt de fer noranta anys. Lo Garrut va servir per tancar els fossars de les parròquies de l'interior de la ciutat, per raons higièniques declarades... i urbanístiques inconfessades. El nou cementiri ja no fora de propietat eclesiàstica, sinó municipal. 

1898. Lo Garrut, Lleida.

«El Pallaresa», 1 de novembre (FPIEI).

El cementiri nou disposava de «un pequeño lugar cerrado que sirve para el enterramiento de fetos y niños que mueren sin recibir el sacramento del bautismo», segons costum de les creences més tradicionals (filles de la Contrareforma integrista i que perduraren per segles), comunes a l'església catòlica d'aquells temps. El departament primitiu del Garrut es denominà de Sant Cristòfol, a tocar del camí vell dels Mangraners. Allà hi hagué la fossa comuna de més de 200 lleidatans afusellats pels gavatxos en els temps de dominació sobre Catalunya, entre 1810-13, «siendo gobernador el déspota general Henriot». Al cap de poc més d'un segle, també fora fossat per als afusellats del terror anarquista de 1936 i per als del terror feixista de 1939. La dignificació de l'espai arribaria amb la Llei de Memòria Històrica, aprovada pel Govern tripartit d'esquerres entre 2003-10. Per als detalls d'aquesta actuació al departament de Sant Cristòfol, veg. Fosses per a les víctimes).

L'autor de l'article periodístic es fa ressò del lloc d'enterrament de la Teresa Guix, la Maseta, «que sufrió la terrible pena de muerte al garrote vil. El crimen que expió dió motivo a una verdadera leyenda popular que condensó en un tema de poesias don E. Freixa». Altres 'il·lustres' sebollits que hi repassa són el diputat a Corts (espanyoles) Francesc Perpinyà, assassinat pel cèlebre bandoler Lo Parrot al 1846, o el conegut metge i prohom de la Renaixença lleidatana amb la introducció dels Jocs Florals a la nostra ciutat, el doctor Lluís Roca i Florejacs, finat al 1882. Des dels anys 60 del segle XIX, disposava de fosses comunes amb làpida identificativa d'obertura i tancament per als qui s'hi havien d'enterrar perquè no podien pagar-se un nínxol, i així «al menos pudieran las famílias de los pobres conocer el sitio donde reposan los restos de sus deudos». 

Fins al 1891, lo Garrut lleidatà no disposà d'un espai arreglat de cementiri neutre, ço és, per inhumar tots aquells qui no professaven la religió catòlica i que, en aquells temps (i encara en els nostres segons alguns) no podem pas haver sigut bona gent. Aquest recinte no havia ni de tindre comunicació amb la resta del cementiri «y tiene su entrada en el camino o carrerada que va de la carretera de Barcelona a Vilanoveta». L'espai era «sencillo, serio y espacioso», o sia, mínimament digne i agençat. Fins aleshores, l'indret destinat a aquests finats al Garrut era un bocí descuidat i «impropio... que mereció el justo calificativo de Corralet». 

Durant el segle XIX, doncs, a Lleida, del cementiri neutre, laic o aconfessional, sempre poc o gens cuidat, se'n digué popularment lo Corralet. 

1860. Lo Garrut, Lleida.

«Efemerides leridanas», Josep Pleyan de Porta,

Revista «Ilerda», 1944 (FPIEI).

Josep Pleyan recull l'efemèride local de la històrica arribada del primer tren a la nostra ciutat, a l'estació provisional de la Vilanoveta, «sita más arriba del Garrut». L'expectació dels lleidatans fou colossal. Dels vius, és clar. Perquè els qui sojornaven lo Garrut van perdre la pau eterna: d'ençà d'aquell any sentiran per sempre més els xiulets de les màquines de ferrocarril. Després, a partir de mitjan segle XX en endavant, arribaria també el batibull incessant del trànsit automobilístic de la cruïlla de les Tres Carreteres.

1888. Lo Garrut, Lleida.

«Diario de Lérida», 11 de juliol (FPIEI).

Del Garrut fins a l'entrada a la ciutat, des de l'arribada del tren, calia travessar la via per un pas a nivell si hom volia entrar-hi pel vell camí de Granyena, cosa que va comportar més d'un ensurt als conductors dels vells carros. 

1888. Lo Garrut, Lleida.

«Diario de Lérida», 20 d'abril (FPIEI).

Les obres d'agençament de lo Corralet del Garrut lleidatà, per a «ensanche y y adorno del cementerio neutro o sea del corralet, como lo llaman generalmente».

1889. Lo Garrut, Lleida.

«Diario de Lérida», 19 de febrer (FPIEI).

L'antiga fonda del Garrut, destruïda durant la Guerra del Francès, l'havien ocupat els trinitaris, però aviat un altre establiment hi va sorgir: a tocar del cementiri era un bon lloc per a la gent de mal viure.

1891. Lo Garrut, Lleida.

«Diario de Lérida», 4 de gener (FPIEI).

Xiulets policials per avisar del foc i l'alcalde davant dels bombers per un incendi en un paller a prop del Garrut. 

1891. Lo Garrut, Lleida.

«Diario de Lérida», 4 de juliol (FPIEI).

La sèquia de Fontanet era travessada per la via fèrria (encara ho és avui). Sembla que era un lloc que els soldadets (espanyols) de la guarnició de la Seu Vella aprofitaven per refrescar-s'hi durant les acalorades tardes d'estiu. Eren jovenets i sense esme, és clar, i s'hi remullaven ben nuets, a pèl a pèl, de manera que des dels vagons de tren els podien guipar. 

1892. Lo Garrut, Lleida.

«Diario de Lérida», 5 de maig (FPIEI).

Robatori a la fonda del Garrut, lloc de mala gent per a l'època.

1907. Lo Garrut, Lleida.

«El Pallaresa», 11 de setembre (FPIEI).

Lo Garrut era punt de referència inconfusible al terme de la ciutat. 

1918. Lo Garrut, Lleida.

«El Pallaresa», 22 de març (FPIEI).

Sementals cedits de franc per l'Estat a l'Ajuntament per tal de millorar la població equina lleidatana. El corral se situà a l'Hosta del Cementiri, dit vulgarment del Garrut, i posava els animals a l'abast dels qui tinguessin eugues a Lleida o pobles del voltant cavalls, previ reconeixement veterinari.

1998. Lo Corralet, Mequinensa.

«Onomàstica mequinensana en l'obra de Jesús Moncada»,

Revista «Ilerda Humanitats» (FPIEI). 

Aquest terme de corralet aplicat al cementiri dels desnonats del catolicisme no devia pas ser estrany a altres pobles de les comarques de Ponent.

1914. Lo corralet, Bellpuig.

«Lo Pla d'Urgell», 7 de novembre (FPIEI). 

Diu que el cementiri, descurat i desatès, semblava un corralet. No diu pas un corral de bestiar, sinó que sembla que el nom fa referència al no-lloc dels no catòlics. Quina vergonya més gran hi podia haver?

1917. Sant Martí, Lleida.

Foto: Josep Salvany (MDC).

Vista posterior de l'església i del cementiri. 

[2389] Lo Garrut o el nou cementiri lleidatà

[2220] Teresa Guix, «la Maseta», parricida lleidatana enviada al garrot vil, 1839 (ii)