Seguidors

20230627

[2488] La quarta conjugació verbal: els verbs irregulars de la segona conjugació

 


Quadre de la conjugació dels verbs irregulars 
de la segona conjugació
La conjugació dels verbs irregulars ha sigut sempre un cavall de batalla en l'ensenyament de la morfologia. No és menys cert, però, que les irregularitats del radical, arrel o lexema verbal segueixen un patró prou regularitzat. Malgrat que en els parlars dialectals, hi ha una variació gairebé infinita, sobre la qual els nostres pares normativitzadors van haver de navegar, sense ofegar-se, per oferir-nos un paradigma prou endreçat. 

Els verbs irregulars de la 2 conjugació
Per tal que sigui d'ajut a qui convingui, sobre aquest paradigma hi hem posat color:
un per a cadascun dels tres radicals amb què normalment es conjuguen aquests irregulars. 
Tots s'han de considerar, per poc o per molt, de la segona conjugació, predominantment acabats en —RE, i que són tots els acabats en 
            • NDRE, 
            • LDRE,—LER, 
            • ÈIXER (sense merèixer) i 
            • URE
Altres verbs també s'hi han d'afegir completament o amb particularitats pròpies:
      • tenir o venir (que fan tindre i vindre en certs dialectes),
      • voler/voldre i poder,
      • caler/caldre, soler/soldre,
      • dir i dur,
      • estar,
      • córrer,
      • haver/heure,
      • saber/caber (molt parcialment),
      • ser (en certs temps, o en tots en certes conjugacions dialectals),
      • fer (amb variants molt pròpies),
      • néixer, créixer, péixer, merèixer (conjugació antiga)...
      • anar (amb variants molt pròpies),
      • i suposo que algun altre que, quan em vindrà, l'hi aniré afegint.
Variants pròpies les presenten també verbs que d'entrada haurien de complir la norma, com ara veure, viure, escriure, etc. Però un cop entesa la conjugació regular dels irregulars, si se'm permet l'expressió, aquestes particularitats són més comprensibles i fàcils de recordar. Els verbs més salvatges, per qüestions etimològiques i històriques, són, sens dubte, els verbs feranar
Recordem ací que els verbs derivats es conjuguen com els respectius primitius i que són nombrosíssims. Un bon exercici auxiliar és donar als alumnes un verb primitiu (fondre, tendre, conèixer, parèixer, plaure, cloure, caure, etc. i que en busquin tants derivats com puguin, amb llurs significats).


Radical velaritzat
Ús bàsic del radical velaritzat en els verbs irregulars
Pràcticament, el 50% de les formes verbals d'aquests verbs irregulars, que conformen la majoria dels verbs irregulars en català, es conjuguen amb el radical velaritzat. Aquest radical s'associa amb el radical del participi, tot i que, molt i molt sovint, aquesta forma no personal ha evolucionat al seu aire. Participis com begut, rigut,... són velaritzats (a final de mot /k/, entremig de mot /g/), o com nascut, merescut,... (amb velar sorda /k/ precedida de s). 

Relació del radical velaritzat amb el participi 
(Nota 1)
L'origen etimològic del radical velar se situa en l'antic tema de perfet dels verbs de la classe verbal III llatina, amb el resultat d'UI>/g/, des del qual va anar ampliant-se als usos actuals. Això no obstant, molts dels participis han seguit una línia evolutiva pròpia, amb el resultat que bona part no llueixen pas el radical velaritzat. 
Deixarem l'anàlisi del participi per a una altra ocasió, tot recordant que és un tema clau en el domini i aprenentatge de la conjugació verbal, sia per a la composició dels temps compostos, sia per a la construcció dels temps passius. 

Particularitats en l'ús del radical velaritzat  
en les persones 2 i 5 del temps Imperatiu 
(Nota 2)
Les persones 2 i 5 de l'imperatiu provenen del present d'indicatiu i, per tant, no presenten radical velaritzat. Alguns verbs tenen l'Imperatiu tot velaritzat, com 
        • dir: digues—digueu (però no dur en la conjugació normativa)
        • tenir: té segona forma tingues—tingueu (els derivats també, sempre!)
        • ser: sigues—sigueu
        • saber: sàpigues—sapigueu (però pas caber)
        • veure: ves/veges—vegeu (variant de radical palatalitzat)
Ús del radical velaritzat en temps 
Imperatiu negatiu 
(Nota 3)
Totes les persones del temps Imperatiu negatiu s'agafen del Present de Subjuntiu, i s'han de conjugar amb el radical velaritzat. Això fa que, majorment, els verbs irregulars en les persones 2 i 5 d'aquest temps, no siguin paral·leles amb les de l'Imperatiu afirmatiu (agafades del Present d'Indicatiu, nota 2):
            • Beu aigua, però no beguis cafè.
            • Beveu aigua, però no begueu cafè. 
Ús vetat del radical velaritzat 
en formes del gerundi o infinitiu 
Normativament se'n prohibeix l'ús barrejat o entremesclat: gerundis com *poguent, *riguent, *duguent, *beguent, *coguent, *plaguent... o infinitius com *púguer, *vúlguer, *haguer, *sapiguer, *capiguer..., són molt populars i vius en els parlars dialectals, però per mor d'una normativització funcional i estandarditzada, alguna regla les hagué de destriar. Per això, per norma general, cap forma verbal de cadascun dels grups dels tres radicals no es pot fer amb l'arrel de l'altre grup. La força d'aquest radical és tan gran que s'emporta la conjugació regular del verb donar: *donc, *dongui, *dongués...



Radical del gerundi
Ús bàsic del radical del gerundi
Els temps acolorits de verb fluix són els propis d'aquest radical: bàsicament, l'imperfet d'indicatiu i el Present, excepte la persona 1. 

Ús del radical del gerundi en temps 
Present Indicatiu, persones 4 i 5
(Nota 4)
El color blau-verd de la graella assenyala una petita diferència de conjugació del radical de l'infinitiu en els verbs irregulars del primer grup -NDRE, -LDRE amb els del grup -URE, que van arribar a l'extensió d'ús d'aquest radical per vies etimològiques diferents. Això va fer que en les persones 4 i 5 del Present Indicatiu aquest darrer grup de verbs faci ús del radical (modificat) del gerundi (bevem, coem, seiem...), mentre que aquells altres fan ús del radical de l'infinitiu en tota la resta d'aquest temps (llevat, és clar de la 1).

En traslladar-se a l'Imperatiu les persones 2 i 5 (beu, beveu), en aquests verbs també s'hi va traslladar aquest doble radical, que amb la resta de persones de l'imperatiu que el fan velaritzat, dona un resultat de tres radicals en aquest temps verbal.
 
Ús del radical del gerundi modificat 
en els verbs acabats en —URE
(Nota 5)
En aquests verbs, la semivocal del diftong ha sofert canvis evolutius per fonètica històrica en entrar en contacte amb les vocals de les terminacions. Canvis que han seguit tres vies principals (encara que, dialectalment, els entrecreuaments són inacabables):
  • Semivocal U convertida en V. Aquest és un canvi similar al de la morfologia nominal (nou- nova, neu-nevar, blau-blavor...), però que no aconseguí imposar-se en tots els verbs. De fet, en el nostre dialecte nord-occidental és poc usual en la llengua col·loquial o vulgar. Encara que per pressió normativa cada cop se'n fa més ús.
      • beure: bevent — bevia
      • moure: movent — movia
      • deure: devent — devia
      • ploure: plovent — plovia
      • escriure: escrivint — escrivia
      • viure: vivint — vivia
      • haver/heure: havent — havia
  •  Semivocal U perduda o eliminada. L'eliminació fonètica de la semiconsonant ha donat lloc a hiat entre la vocal del diftong original de l'arrel i la vocal de la terminació, de manera que a l'imperfet indicactiu cal marcar-ho amb una dièresi:
      • coure: coent — coïa
      • plaure: plaent — plaïa
      • cloure: cloent — cloïa
      • raure: raent — raïa
Cal dir que dialectalment, la variació és molt gran (p.ex. lleidatà: *coia..., o també *ploia, *beia, *moia...), i que els nostres pares normativitzadors van fer-hi tot i més perquè quedés una conjugació arregladeta.
  •  Semivocal U esdevinguda iod (i semiconsonant). Aquesta transformació fonètica va convertir la rel verbal en tònica, com a
      • veure: veient — veia
      • treure: traient — treia
      • creure: creient — creia
      • caure: caient — queia
      • jeure: jaient — jeia
      • seure: seient — seia
      • riure: rient — reia
      • dir: dient — deia
      • dur: (duent) — duia
      • fer: (fent) — feia


Radical de l'infinitiu
Ús bàsic del radical de l'infinitiu en els temps
futur i condicional
Aquests dos temps verbals es formaren ja en temps medievals per fonètica sintàctica. En futur, de la perífrasi comprar he>compraré, comprar has>compraràs, etc., i en condicional, de comprar h(av)ia>compraria, comprar h(av)ies>compraries, etc. Per tant, de beure hem>beurem, conèixer hien> coneixerien, etc. amb formació idèntica respecte de la dels verbs regulars.

Només que en els verbs acabats en -NDRE i -LDRE en temps reculats s'hi havia afegit a l'infinitiu una D o L epèntiques, no etimològiques, per facilitar la pronúncia de grups consonàntics: entenre>entendre, venre>vendre, molre>moldre... En alguns casos, un passet més portà l'infinitiu a regularitzar-se: VOLERE>volre>voldre>voler, calre>caldre>caler, solre>soldre>soler... Però quan aquest canvi es feu efectiu, les formes del futur i condicional ja havien romàs fixades.

Ús vetat del radical de l'infinitiu en els temps de radical velaritzat
dels verbs acabats en -ÈIXER (sense merèixer)
(Nota 6)
Aquests verbs (conèixer, parèixer i derivats) només presenten dos radicals, car el del gerundi i el de l'infinitiu han acabat confluint: coneixeré, pareixeria, coneixes, pareixes... La força d'aquesta regularització ha sigut tan gran que, en la llengua popular i col·loquial, els temps del radical velaritzat van sucumbint a la pressió: són majoritàriament usades les formes *coneixo per conec, *pareixo per parec, *desconeixo per desconec, *apareixo per aparec... fins i tot en participi: *coneixut per conegut, *desapareixut per desaparegut, *reconeixut per reconegut... Sens dubte per assimilació feta pels parlants amb la força expansiva dels verbs incoatius de la tercera, en què les formes amb increment -eix- han esdevingut dominants: parteixo, serveixo, cobreixo... però també dialectalment en lleidatà: jo *morixo per jo moro, jo *fugixo per jo fujo, ells *dormixen per ells dormen...

El mateix camí van seguir, però amb antelació, els verbs en -ÉIXER (amb merèixer), que essent verbs de radical velaritzat sord en la llengua medieval, o sia, en què la s mantingué el so velar ensordit, encara viu (en remissió) en parlars dialectals, 
      • néixer/nàixer: nascut, nasco, nasquí, nasquem...
      • créixer: crescut, cresco, cresquí, cresquin...
      • merèixer: merescut, meresco, meresquí, meresqueren, meresquessis...
aviat adoptaren el radical de l'infinitiu (el mateix que el del gerundi) i esdevingueren normativament regulars. Els verbs acabats en -ÈIXER han seguit, doncs, el mateix camí durant el darrer segle, i només cal que, esperem que ben aviat, el tribunal normativitzador n'aprovi aixecar la penalització a les formes regularitzades (*coneixo, *pareixo i derivats).

Cloenda:
En una altra ocasió ens entretindrem en les particularitats, peculiaritats i detalls d'alguns dels verbs irregulars. El cas és que hi vull dir la meua sobre necessitats de regularització i de simplificació normativa.

Malgrat tots els malgrats (vull dir, diversitats que surten per ací i per allà) la graella de colors és un gran avanç per treballar els verbs irregulars com si fossin una quarta conjugació regular morfològica. Ho tinc testat llargament. Només es tracta de posar la normativa en esquema visual. Espero que ho comproveu.

Acabo:
Perdoneu si observeu alguna deficiència en els casos llistats, s.u.p. feu-me'n avinent, i ho aniria polint i millorant. Oitant també, si voleu aportar les vostres solucions dialectals.