[2644] L'arribada del gas a Lleida, 1862

 

Segle XIX. Llums de gas, Londres.

Un antic fanal de gas històric de Baker Street.

1809. Llums de gas, Londres. 

«Una ullada als llums de gas de Pall Mall», una caricatura del 1809 sobre l'impacte popular dels nous llums de gas a la ciutat londinenca, la primera del món a disposar-ne (Sàpiens, núm.120, enllaç). Passats 30 anys, arribaria a la nostra capital catalana, i ben aviat també a Reus. Caldrà esperar l'any clau de la ciutat de Lleida al segle XIX, al 1860 i anys successius, sota les regnes de l'alcalde Fuster, per veure lo renaixement lleidatà en tots els àmbits. L'enderroc de les muralles d'aquell any, després de la visita de la reina borbona (espanyola) i l'arribada del tren, impulsarà el creixement urbanístic i econòmic de la ciutat, que s'acompanyarà de l'impuls regenerador de la Renaixença cultural, la recuperació de la dignitat i l'orgull del passat català, ofegat des del 1707, i projectat novament cap al futur amb nova esperança. 

1862. Lo llum de gas a Lleida.

«El Pájaro Azul», de 5 de juliol (ARCA).

Lo 30 de juny d'aquell any fou un dels dies històrics de la nostra capital ponentina. Lo Paer en Cap Fuster, los paers i lo Gobernador Civil (espanyol), entremig d'una gran gentada, boten foc al primer fanal de gas de l'enllumenat de la ciutat, d'una ciutat en la qual «la gran mayoría de sus habitantes es esencialmente agrícola». Qui t'ha vist i qui et veu!

1861. Lo llum de gas a Lleida.

«La Correspondencia», d'11 de maig (HDH).

Los projectes de desenvolupament de la ciutat: la casa de maternitat, l'hospital civil, l'enllumenat per gas, passejos públics, planificació urbanística, construcció d'un teatre públic. La visió del Paer en Cap Fuster fou providencial. 

Segle XIX.  Lo llum de gas a Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

La necessitat de seguretat pública feu que, a partir de 1808, s'instal·lessin fanals d'oli en los carrers principals de la ciutat, més enllà d'algunes teieres de llenya que hi devien cremar des de temps reculats. Durant la major part dels decennis dinovescos, doncs, la llum pública nocturna fou escassa. 

Fins que lo paer en cap Fuster (ací diu que al setembre, la crònica periodística de 30 de juny), «a qui tant deu la ciutat, va ser l'encarregat d'encendre el primer fanal [de gas], plantat a la plaça Sant Joan, enmig dels aplaudiments de la multitud i dels acords d'una banda de música». S'encenien durant set sis hores a la nit, excepte set dies al mes, quan durant la setmana que la lluna es feia plena, se n'estalviava el consum. No sabem què passava en nits emboirades o ennuvolades. També, les cases a prop de la conducció general podien tindre accés al gas, al preu de sis rals i mig lo metre cúbic, pas a l'abast de tothom. L'incendi del gasòmetre accelerà l'arribada de la llum elèctrica, al setembre de 1897. Mentrestant, lo gas va ser substituït per petroli, per no deixar la ciutat a les fosques.

1861. Lo llum de gas a Lleida.

«La Correspondencia», de 21 de gener (HDH).

L'any nou l'enllumenat de gas començava el camí burocràtic.

1861. Lo llum de gas a Lleida.

«La Época», de 7 de setembre (HDH).

L'any nou l'enllumenat de gas començava el camí burocràtic.

«Els inicis de l’electricitat a Lleida», Marc Sans i Andrés Pla,

«Shikar. Revista del Centre d’Estudis Comarcals del Segrià»,  núm. 7, 2020», 

Sembla segur, doncs, que a partir de 1864, l'enllumenat públic ja havia passat definitivament a l'ús del gas. L'empresa subministradora n'era la terrassenca Sagret, Juncosa i Roca.

1859. Lo llum de gas a Lleida.

«El Alba Leridana», de 27 d'octubre (FPIEI).

Els plànols del primer gasòmetre de la ciutat, o fàbrica del gas. La construcció era en el perímetre considerat zona militar, llavors que les muralles havien perdut la missió defensiva. 

1860. Lo llum de gas a Lleida.

«El Alba Leridana», de 29 de juny (FPIEI).

L'autorització del Ministerio de la Guerra (espanyol) de la construcció del gasòmetre que la Companyia General de Crèdit havia contractat amb la Paeria. Aquest banc era propietat d'Antoni Brusi, l'amo del Diario de Barcelona i un dels cabdills de la burgesia acabalada del nostre país. Em fa gràcia això del gasòmetre, un neologisme de l'època, igual que nosaltres avui comencem a parlar d'electrolineres.

1884. Lo llum de gas a Lleida.

«El Garbell», de 4 de gener (FPIEI).

L'estrofa satírica en aquesta primera publicació periòdica en català a la nostra ciutat ens indica la ubicació del gasòmetre o fàbrica del gas, a la Plaça de Sant Lluís, a prop del mercat que hi hagué a on encara de moment tenim l'estació d'autobusos. Sembla que més que una fàbrica era una fabricota.  Enllà del Mercat de Sant Lluís, aixecat als inicis de la dècada dels 80 d'aquell segle,...

«mirin carretera avall/...
o sigui, la vella carretera cap a Fraga, que desviava pel carrer Acadèmia actual,
«hi veuran un gran casot,/...
que era el de l'Acadèmia Mariana precisament (1871),
«i a l'altra banda de cases/
que han sigut fetes de nou/
hi ha la Fàbrica del Gas/
en estat llastimós./
Una cosa els xocarà/
i és que, havent-hi el gas a prop,/
sempre es queixen los veïns/
de ser lo barri més fosc».

1875. Lo llum de gas a Lleida.

«El Cronicón Ilerdense», de 23 de maig (FPIEI).

No sé ben bé si això dels vencejos són vencills, o sia, les tiges o cames de ginesta o plantes similars que se feien anar per fer lligadors. El cas és que aquell any se'n feu la fira a l'esplanada que hi hagué davant del gasòmetre i que, per això, la veu popular començà a anomenar la plaça del gasòmetre. Diria que cap a l'actual gasolinera que hi ha al carrer Acadèmia o no gaire lluny. Llavors la ciutat s'eixamplava per aquell barri, a banda i banda de la carretera cap a Fraga i les Espanyes. 

1875. Lo llum de gas a Lleida.

«El Cronicón Ilerdense», de 27 de juny (FPIEI).

La plaça del Gasòmetre era un espai que començava a valorar-se per convertir-se en plaça de mercat. 

1887. Lo llum de gas a Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de gener (FPIEI).

Les queixes dels consumidors de gas contra l'empresa distribuïdora.

1865. Lo llum de gas a Lleida.

«El Cronicón Ilerdense», de 15 d'octubre (FPIEI).

Les queixes també eren antigues en el cas de l'enllumenat públic. 

1883. Lo llum de gas a Lleida.

«El Garbell», de 28 d'octubre (FPIEI).

Sembla que feien més llum los focs de les castanyeres que los llums de gas a l'anglesa. Lo comentari satíric fa referència a les empreses i inversos de capital anglesos que sostingueren les empreses i instal·lacions de gas a bona part de Catalunya.

1886. Lo llum de gas a Lleida.

«Boletín oficial del Ayuntamiento de Lérida», de 2o de novembre (FPIEI).

La instal·lació de llums de gas interiors, a dins algunes cases i en els despatxos oficials, s'anà fent cada cop més necessària.

1886. Lo llum de gas a Lleida.

«El Perro», de 26 de febrer (FPIEI).

La municipalitat tenia la intenció d'expropiar lo subministrament per tal de millorar lo servei, però el preu no era pas barat. 

1892. Lo llum de gas a Lleida.

«Diario de Lérida», de 3 de gener (FPIEI).

La fi del llum de gas a Lleida: lo propietari de la fàbrica es queixa de l'impagament municipal, cosa que l'aboca a tancar, amb efectes de 8 de gener. Res s'hi diu de cap incendi que hagués malmès les instal·lacions. 

En resum, 1862-1892: trenta anys de llums de gas a Lleida.

1892. Lo llum de gas a Lleida.

«Diario de Lérida», de 26 de maig (FPIEI).

 Amb lo tancament de la fàbrica del gas, lo paer en cap (alcalde) Costa intentà prendre-hi mesures juntament amb alguns obligacionistes de l'empresa. Però lo llum elèctric trucava a la porta: aquell mateix 1892, Emilio de la Cuadra obtingué permís per fer lo primer salt a la secla de Pinyana a Torrefarrera. L'any 1895, l'electricitat arribava a la ciutat, i sentenciava lo llum de gas lleidatà.

1869. Lo llum de gas a Lleida.

«Plano de Lérida» (BVD).

Emplaçament d'aquella primera fàbrica de gas lleidatana, enllà del portal de Sant Antoni.

[2413] Lo Teatre Principal als Agustins de Lleida

Quinalafem.blogspot.com

[2556] Lo Carnestoltes lleidatà d'abans i lo ball del sandó

 

Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.

Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).

Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).

El tradicional i enorme envelat que cada any es plantava a la plaça Sant Joan durant la celebració del Carnestoltes. 

Anys 1920-30. L'envelat de Carnestoltes a la Plaça Sant Joan de Lleida.

Foto: Manuel Herrera i Ges (1880-1951), (enciclopèdia.cat).

Revista «Ciudad», febrer (FPIEI).

Les dictadures (espanyoles) del segle XX suprimiren sempre lo Carnestoltes: no podien sofrir tanta irreverència i tanta màscara. A l'envelat, s'hi feia una sessió de ball de disfresses de tarda per a la canalla, que hi acudien vestits de mil maneres, de pallassos a fades. Una de les nits, s'hi feia el ball de societat, «al que concurrían todos los jóvenes matrimonios de las mejores famílias». Tota la resta de dies, «de cuatro de la tarde hasta la madrugada, bailes continuos, y a la salida 'del de las siete' era un torrente humano que se desbordaba...» Sens dubte, una festa del tot popular i multitudinària: «sonaba el garrotín y el sandó y se hizo popular Antonio Hernàndez Sabaté, con sus composiciones...» Hi havia viatjants que decidien fer parada i fonda a la ciutat durant els tres dies carnestoltencs. Però l'article acaba topant amb la realitat de la postguerra: «Hoy queda tan solo el recuerdo de lo que parecía permanente».

1932. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Revista «Occident», febrer (FPIEI).

Aquell any no s'aixecà el tradicional envelat. Però no hi mancaren les celebracions carnestoltenques, «llocs on l'alegria i la joventut podran manifestar-se amplament»: hi hagué balls de disfresses al Círcol Mercantil, al Casino Independent, al Casino Ferroviari, al Casino Principal, a la seu de Joventut Republicana i a les de les societats corals La Paloma, La Violeta, L'Alegria, «i encara en algun altre local... Una nota que cal remarcar és l'interès que posen les entitat respectives en la decoració dels locals». Certament, hi hagué balls per a tots els gustos, que els lleidatans triaven —és clar— en funció de la classe i ideologia socials.

Segle XVIII. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

En aquest llibre-monument a la ciutat que és aquesta obra d'en Vidal, hi trobem algunes referències a aquesta festa tradicionalment arrelada, amb arrels als segles medievals. Al segle XVIII, hi trobem una primera prohibició de la festa (1753) a instàncies episcopals, cordons d'Església, sempre manifassejant! Quatre anys després, el governador liberal Josep de Sentmenat l'autoritza de nou «a condició que no fossen exhibides disfresses religioses». L'absolutisme del rei (espanyol) Ferran VII tornà a la prohibició. A poc a poc, al llarg del segle XIX, la festa s'anirà reprenent, i «la xerinola prequaresmal es tornarà a reprendre amb molta força i esplendor, ara ja a la plaça de Sant Joan».

 

Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Les ordenances municipals de 1866 estableixen diverses regulacions de la celebració, com ara que no es pot fer broma ni disfressa de jutges, militars i capellans, els tres grans estaments de l'Espanya canyí. Els disfressats no podien portar armes ni s'hi podia llençar cap mena d'objecte, fossin confits o fossin pastissos o altra mena de projectils. «I si s'esdevé que en plena barrila passa el viàtic, els emmascarats s'hauran de traure respectuosament la careta o retirar-se».

Segle XIX-XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

El ball típic del Carnestoltes lleidatà fou lo sandó: «una tonada lleugera i apegalosa, la qual acabava de sobte en sonar un cop de bombo, i aleshores els ballarins havien de restar quiets i rígids, en la posició exacta que el cop els havia sorprès, sense moure ni una pestanya. Durant un minut es mantenien les postures més impossibles que provocaven la hilaritat dels espectadors, fins que un nou cop avisava de la represa del ball...»

Un altre dels balls típics carnestoltencs foren els balls d'americanes, o sia, lletres al ritme d'havanera, en què l'Agustinet de la Portella va sobresortir.

Segle XX. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

L'havanera de Rufea, de Salvador Revés, en Teta.

1892. L'havanera de Rufea.

«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).

L'havanera de Rufea sembla que fou prou popular, ja que era cantada al 1892 pels carrers lleidatans pels músics de la societat La Pua. A veure si poguéssim escatir-ne la lletra en algun diari o revista d'aquells temps... 

...

1886. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«Diario de Lérida», de 22 de febrer (FPIEI).

Una ressenya de les festes carnestoltenques lleidatanes del moment, una festa més que popular: el ball del Cafè Suís: «la concurrencia, numerosa y escogida; los disfraces, preciosos»; el del Cafè de l'Univers: amb regals per a les millors disfresses; el ball de l'envelat de Sant Joan: «un hormiguero, un burdel, la libertad omnímoda, la alegría sin trabas, el abigarrado conjunto de siempre, y un buen negocio para el municipio», el dels senyors Comtes de Torregrossa (enllaç): amb magnífics vestits i esplèndid bufet. 

 

1889. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«Diario de Lérida», de 3 de març (FPIEI).

Els detractors de les festes de Carnestoltes sempre han existit. Aquest article provava de denigrar-ne la celebració: «se pasan las horas haciendo el oso desde el Moro al exteatro y viceversa». Els disfressats, doncs, ja feien la nòria, que és nom que es donà al recorregut que a la postguerra feien els xics i xiques les tardes dels diumenges (des d'Estereries fins a l'antic convent dels agustins, que havia sigut teatre i que s'havia cremat al 1876, emplaçat a la futura cantonada de Cavallers amb Blondel). La desbarrada contra els balls de l'envelat és majúscula: «saturnal carnavalesca..., baile con la locura de una pasión sin freno..., frenesí de la orgía..., música provocativa..., apetito de la carne..., báquica fiesta..., círculos dantescos indefinibles..., paroxismo de un placer bestial..., gritos de la carne..., fuego de la voluptuosidad...» Ni el Papa de Roma ho hauria descrit tan vívidament i nítida. La ferocitat de l'atac era signe d'una cosa: el gran arrelament de la festa entre els lleidatans.

1915. Lo Carnestoltes lleidatà d'abans.

«El Ideal», de 16 de febrer (FPIEI).

Lo ball de la Pinyata era organitzat per la Joventut Republicana. El pregoner en feia pregó en comitiva pels carrers de Lleida, amb carrossa inclosa. 

1982. «Lleida, cançons populars», 

Orquestra Maravella, Discophon.

Cors De L'Assoc Celler.

Fotografia– Toni Prim.

Piano – Lluís Payà.

Productor – L'Envelat.

Vocals – Jaume Oró, Joan Enric Rodés (Lo Marquès de Pota).

Assessorament: Joan Bellart (Capità Armats De La Sang).

A1. Lleida, Lluís Payà.

A2. Lo Aeroplano, popular.

A3. Lo Pepe Flores, popular.

A4. L'Americana de l'Envelat, popular.

A5. Lo Castell de Lleida, Lluís Payà.

B1. Garrotins Lleidatans, popular.

B2. Lo Miliciano, popular.

B3. Lo Sandó, popular.

B4. Churchill-Churchill, popular.

B5. Cançó del Caragol, Lluís Payà.

    

[2061] L'envelat del Carnestoltes a la Plaça del Mercat lleidatana

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2404] La font de «lo rei de les aigües» o de les sirenasses de Sant Joan

 

1784. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.

Recreació de la plaça de Sant Joan abans del 1841, amb la font de les Sirenes, segons Josep Subirats Samora, dins «L’antiga església de Sant Joan de Lleida i la seva decoració escultòrica d’època romànica», Albert Velasco, a «Romànic tardà a les terres de Lleida. Estudis sobre Vilagrassa. Actes de la Jornada de Treball XLII», Grup de Recerques de les Terres de Ponent, pp. 397-436, 2013. 

Recreació en aquarel·la feta al segle passat, molt similar a la d'Enric Garsaball. El magne Neptú, lo rei de les aigües, va passar prou desapercebut, pobret, i això que hi cantava més que l'estàtua d'un caragol (de terra, pas de mar) en un passeig marítim. Tota l'atenció fou per a les mitològiques xiques de cua de peix i pits brolladors. A l'època degué causar un trauma sociològic similar al que deixaria l'Afrodita, la companya de guerres d'en Mazinger Z, als xiquets del baby boom.

Segle XVIII-XIX. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Paradoxalment, la font fou sufragada per les rendes episcopals mentre no hi hagué bisbe, les rendes dites, per això, de la vacant del Bisbe. Es va repetint ací i allà, encara que sense documentació fefaent, la participació de l'escultor neoclàssic Damià Campeny (mal transcrit en el text de Vidal) en l'obra de la font. 

Sembla que només n'ha pervingut un cap de sirena, recollit per Ricard Calvet en uns fonaments d'una casa a l'Av. Catalunya, potser cap als anys 60, «únic vestigi que s'ha conservat de la incitadora corpenta d'aquelles senyoretes amfíbies que van fer somiar els lleidatans del segle passat», A més, «el cos petri de les mamelludes sirenes que havia exaltat la imaginació febrosa d'uns ciutadans probes, va ser trossejat de forma despietada i emprat en la cimentació d'alguns immobles», recull la ploma esmolada de l'escriptor arbequí. 

Segles XVIII-XIX. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.

«Fuentes de la plaza San Juan», dins «Suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», de Josep Rabasa Fontseré i Francesc Rabasa Reimat, 

Revista «Ilerda», núm. XLIV, 1983 (FPIEI).

L'article s'enceta amb una breu ressenya de la història de la plaça més important de la ciutat fins al segle XX. Dita també del mercat, o de Sant Joan del Bovar, per estar plena de mates de jonc fins a l'areny. 

La deu començà a brollar aigua per a la població al juny de 1790, però llavors la font, entesa com a conjunt escultòric, encara no era alçada, segons anotacions del cronista Josep Cornador.

Segles XVIII-XIX. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.

«Fuentes de la plaza San Juan», dins «Suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», de Josep Rabasa Fontseré i Francesc Rabasa Reimat, 

Revista «Ilerda», núm. XLIV, 1983 (FPIEI).

La font s'aixecà en els anys següents, i el projecte en rebé modificacions, que se suposa que foren obra de Campeny sobre la primera proposta de l'arquitecte lleidatà Josep Tarragó. Potser fins i tot, la provisional era al lateral de dalt de la plaça, mentre se'n feia l'obra al centre. Així pot deduir-se de l'anotació que hi havia tot de brutícia i clasques de caragols «donde estuvo un poco de tiempo construida la fuente de la Plaza de San Juan», cosa que testimonia de pas l'afecció secular dels lleidatans als gasteròpodes clascuts. 

 

Segles XVIII-XIX. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.

«Fuentes de la plaza San Juan», dins «Suministro de agua potable a la ciudad de Lérida», de Josep Rabasa Fontseré i Francesc Rabasa Reimat, 

Revista «Ilerda», núm. XLIV, 1983 (FPIEI).

Els veïns del barri de Sant Joan disposaren d'aigua, doncs, des de final del segle XVIII. Però com que tot es complica, calgué ampliar el peu de la nova font, perquè l'aigua sovint vessava per culpa de tanta gent que hi anava a proveir o de la canalla que jugaven amb la canella (perdoneu el joc de mots), amb les canelles, sumats als escatxics que devien provocar els fils d'aigua que abocaven tritons i mamelles sireníssimes, provocaven un fangar descomunal al seu voltant: «que además que las gentes no puedan arrimarse sin ponerse de lodo hasta media pierna, resulta una putrefacción perniciosa a la salud». 

La font fou desmuntada l'any 1841 cap al descampat de davant la porta de Sant Antoni, a l'extrem occidental de la ciutat, fora dels ulls escrutadors del batibull d'incessants vianants que creuaven tothora la Plaça de Sant Joan. Una victòria pírrica i parcial dels cercles pudibunds de la ciutat, després de cinquanta anys d'anatemes. Probablement, fou suprimida més per la nosa que hi feia als plans de reurbanització que ja no pas per la polèmica de les exuberants sirenes. 
La nova font de la plaça Sant Joan es col·locà al lateral, i consistia en una columna que sostenia una cornisa amb el nom de la plaça (llavors de la «Constitución», espanyola, òbviament), rematada per tres estàtues, més púdiques i decents als ulls de la catolicada de la ciutat. 

D'aquesta font que substituí la d'«el bell estol de popam ubèrrim» (que descriu en Vidal), se'n diu que n'hi ha una fotografia a l'arxiu municipal, que servidor no ha vist. 

Segle XVIII-XIX. La font de les sirenes, Plaça de Sant Joan, Lleida.

Enric Garsaball, Diari «La Mañana», 1973.

La font s'estigué gairebé mig segle al bell mig de la plaça, des de la construcció al 1794 fins al seu trasllat a tocar de la porta de Sant Antoni al 1841, després de dècades de polèmica: «Al 1789, mentre França es revolucionava, Lleida estrena aquesta font», la nostra local revolució (Anna Sàez, «El bisbe i les sirenes», «Suplement Lectura, Diari Segre», Lleida. 22-06-2008). Encara que ballin una mica les dates (inici del brollador, de les obres o de la inauguració), la comparació és prou ben trobada. 

[1188] El pitram de les sirenes de la Plaça Sant Joan

[2394] «Sant Jaume de regalíssia, Sant Jaume de regaló...» (i)

1954. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida. 

Revista «Labor», núm. 36, de 24 de juliol (FPIEI).

La romeria dels fanalets és una celebració tradicional i única de la nostra ciutat, i de les més antigues, d'arrels cristianes medievals. 

1890. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida. 

 «Diario de Lérida», de 25 de juliol (FPIEI).

Quan el temps no acompanyava, perquè alguna tronada d'estiu esclatava al vespre, la festa no era pas lluïda. Però se solia celebrar dos vegades, la vigília i el mateix dia de Sant Jaume.  

1907. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida. 

 «El Ideal», de 25 de juliol (FPIEI).

Un altre any amb mal temps per sant Jaume. La tempesta amenitzava el vespre amb llamps i trons. És clar, doncs, que els fanalets no podien encendre's i la festa quedava del tot deslluïda. El dia del sant era celebració grossa en aquells temps, i al teatre dels Camps Elisis s'hi va representar un Rusiñol i tot, La bona gent.

1954. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida.

«Algunos aspectos històricos de la tradición local  de 'Els Fanalets'», 

Josep Lladonosa,

«Labor», núm. 36, de 24 de juliol (FPIEI).

Reproducció a la revista de l'article que el cronista lleidatà publicà a «ILERDA» un parell d'anys abans, amb la història del topònim del Romeu, de la capella de Sant Jaume, i de la festa dels fanalets. 

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

La tradició jacobea lleidatana remunta als segles medievals. Ho sabem per un document de 1351 amb tema urbanístic: un prohom lleidatà, veí de la capella de Sant Jaume, en demana l'enderroc dels perxes (tradicional mot lleidatà per designar els porxos. A casa, tota la vida se n'ha dit los perxis, dels de la Paeria. S'escriu al DCVB: Etim.: del llatí portĭcu, ‘galeria’, amb la vocal tònica canviada en ɛ per creuament amb pertĭca o amb pergŭla). Aquells veïns del Peu del Romeu hi preferien una plaça, probablement per estalviar-se la congregació sota els perxes de tants pelegrins, soroll i... brutícia. 

 

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Aquells primers perxes de Sant Jaume devia fer algun temps que eren construïts. Per tant, això gairebé ens remet a una tradició jacobea d'arrels encara més antigues, del segle XIII, quan la ciutat encara la gran expansió medieval després del primer mig segle de pertinença catalana. No només volgueren enderrocar els perxes, que potser cobrien alguna capelleta jacobea, sinó que al seu lloc els poderosos veïns en volgueren allunyar la gentada que s'hi amuntegava. En lloc de la devoció a Sant Jaume, la família Marqués hi feu aixecar una capella dedicada a la Mare de Déu de les Neus!

Un altre eminent veí, de la influent família dels Gallart, segons notícia de Pleyan de Porta, hi acabà fent col·locar una imatge de Sant Jaume a la façana, a precs del veïnat. Potser la mateixa que hi hagué sota els perxes, perquè diu que «recibía veneración desde tiempo inmemorial». O sia que, malgrat els intents, no es pogué impedir que els pelegrins, que enfilaven pel Pont i carrer Major avall, en passar per davant la capella, hi continuessin fent parada com a punt de veneració jacobea. 

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Segons Lladonosa, la imatge actual de Sant Jaume a la façana, situat a la dreta de la Marededeu, fora l'original medieval, per bé que restaurada. 

Segle XIV. La capella de Sant Jaume o del Peu del Romeu, Lleida. 

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Els sants de la façana del Peu del Romeu foren, doncs, a banda la Marededeu de les Neus al centre, l'apòstol Sant Jaume a sa dreta i Sant Roc a sa esquerra, advocat aquest contra pestes i pandèmies. 

Segle XIV. La capella de Sant Jaume, Lleida. 

L'escut reial o de la ciutat al costat de Sant Roc, i els dels Marquès al costat de l'apòstol: un marc daurat sobre sang de gules, molt paregut certament al de la família del poeta Ausiàs March.

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Des de ben aviat, la ciutat de Lleida fou un punt principal en la ruta del camí de Sant Jaume: S'hi ajuntaven els pelegrins ultrapirinencs que baixaven Ribera del Segre avall, i els qui provenien els ports de Barcelona i Tarragona. Fora muralla, al Cappont, ja hi existí un Hospital de Sant Marçal per rebre'ls, entre altres establiments d'acollida. Sembla que aquest turisme religiós era benvingut a la ciutat.

Segle XIV. La capella de Sant Jaume o del Peu del Romeu, Lleida. 

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Lleida fou punt de reunió dels pelegrins jacobeus abans de l'entrada a terres aragoneses.

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Diu el nostre savi historiador que la festa dels fanalets degué iniciar-se per imitació de la ruta que els pelegrins feien entre l'Hospital de Sant Jaume (o d'en Serra) a la Porta de Nolius (o porta Ferrissa, a la plaça de la Sal) fins a la capella del Peu del Romeu, finalment guanyador en la seua rivalitat amb la Marededeu de les Neus. 

La pèrdua de la tradició del pelegrinatge compostel·là a Lleida al llarg dels segles de l'Edat Moderna degué fer que la romeria lleidatana agafés força com a festa popular, segurament també celebrada pels aires contrareformistes. A més, els lleidatans van assimilar per sempre més el topònim del Romeu, que indicava l'antic barri cristià andalusí, amb la tradició dels antics pelegrins al pas per la ciutat.

La romeria quallà entre la gent popular. L'encesa dels fanalets (en una corrua que es feia de vespre-nit), de construcció casolana fins a temps ben recents, degué encomanar la festivitat als xiquets. Els llumets calia que fossin lligats a una canya o bastó, per fer-los més visibles i lluïts. La cançoneta que acompanya la romeria, també acabà degenerant amb tota la mordacitat de la veu popular:

«Sant Jaume de regalíssia,

Sant Jaume de regaló,

par les dones xocolate,

pals hòmens, cop de bastó».

1958. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida. 

Revista «Labor», núm. 212, de 31 de juliol (FPIEI).

Des de la postguerra, que els fanalets prefabricats anaren guanyant quota de mercat als casolans. 

Segle XX. Los fanalets de Sant Jaume, Lleida. 

Vidal Vidal, «Lleida, la ciutat de l'oblit», 1998.

Altres variants de la popular cançoneta jacobea lleidatana, segons raó de gènere.

1952. Lleida. Lo Romeu lleidatà.

«Origen de la tradición local dels fanalets», Josep Lladonosa i Pujol, 

Revista «ILERDA», núm. 16 (FPIEI).

Ja només faltava crear la llegenda de la punxa al peu del sant i de la pietat dels veïns lleidatans (més tard la llegenda els convertia en angelets) que hi acudiren amb fanalets per ajudar-lo a traure-se-la.

[2395] «...a les dones xocolata, als homes cop de bastó» (ii)

[327] Sant Jaume d'Alcoletge