Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra Civil. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Guerra Civil. Mostrar tots els missatges

20250323

[2650] De Vilanova de la Barca

 

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Lo pas de barca que donà nom des de temps reculats al poble. Modernament, un cop desapareguda, los pobles veïns se'n reien tot afirmant que Vilanova ni és nova ni té barca. Però n'ha tingut, i ben antiga, des dels temps dels hospitalers medievals:
Les terres dels molins de Cervià de Lleida, fins a Castellpagès, riu amunt, foren atorgades a Berenguer de Granyana. El 1212 el preceptor templer de Gardeny i Corbins concedí franqueses als veïns de Castrum Pagum, amb consentiment de Guillem d’Anglesola i Ramon de Granyana, fill del citat Berenguer, eximint-los d’intestia, eixorquia i cugucia, i refermava la carta de poblament als homes i dones de Zaguilar et de Castro Pagesio perquè edifiquessin i poblessin el lloc 'qui vocatur' Vilanova, i a més els era atorgat el lliure i franc passatge a través del Segre amb la barca instal·lada pels donadors. Des d’aleshores la població fou indistintament Vilanova de Castellpagès o Vilanova de la Barca i els seus habitants es regiren durant segles pels costums de Lleida. (enciclopèdia.cat).

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Sota l'implacable sol ponentí, l'antiga Creu de Terme gòtica vilanovenca. 

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Potser lo vinater, que passava a comprar i vendre vi. Lo meu pare n'havia fet d'ajudant d'un, com los marrecs de la imatge, al poble del Soleràs.

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).
Lo Segre, a on les dones hi baixaven a fer bugada. La imatge és idíl·lica, però la feina exigia bons lloms. En acabat, encara calia pujar amb lo cistell fins al poble. El lloc, per la presa o faixa de pedres que s'hi observa, podria ser a l'embocadura de la secla.

1845 i ss. Vilanova de la Barca (lo Segrià).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.
Lo poblet era emplaçat a dos horetes i mitja de la capital ponentina, «de clima benigno y sano», constituïda per «4 calles y una plaça», literalment. La del poble vell, d'abans de la guerra. Lo riu Segre hi tenia «una buena presa que toma el agua y la conduce por la acequia llamada de Torres». De fet, se tracta de la Secla de Fontanet. Abans del Subcanal urgellenc (lo canal auxiliar), la majoria del terme era de secà. En canvi, lo riu proporcionava pesca abundant. Hi havia molí fariner. 
Com que no hi havia carter, «la correspondencia se recibe... por encargo que se hacen los vecinos cuando pasan a los mercados». Això sí que era economia cooperativa. De fet, era vida així, cooperativa, pas individual i ultraprivada com ara.
Tenia, cap a mitjan segle XIX, 64 llars amb un total de 358 habitants, cosa que fa una mitjana de 5,5 per casa. 

1898. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
«El Pallaresa», de 25 de juliol (FPIEI).
 Lo foc i lo cereal sempre han sigut acèrrims enemics. Que se'n cremés la collita quan tot era a punt per segar, representava un cop mortal. Me fa recordar la novel·la de Pous i Pagès, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, una de les grans novel·les d'aquella Catalunya rural dels nostres padrins i repadrins.

1896. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Anuario Riera».
La segona mitat del segle comportà un grandíssim creixement, fins a 850 habitants, tot i que no sabem la font d'aquestes dades. Encara no hi havia tren de la Pobla. Com a la majoria dels pobles d'aquell temps, hi havia les botigues essencials: queviures (abacerías), carnissers, fuster, estanc, ferrers, forns de pa, i tres cafès. Tenien escola de xiquets i xiquetes, i mitja dotzena de terratinents. 

1887. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
«Diario de Lérida», de 2 de març (FPIEI).
S'entén ara què volia dir l'antiga frase feta: patir més gana que un mestre d'escola?

1908. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Anuario Riera».
Havia perdut un pèl de població. Sabem lo nom de les autoritats del moment, amb lo mossèn i lo cabo de la Guardia Civil (espanyola), que no hi faltessin pas! Un altre cafè i taverna, un altre fuster, un parell de molins d'oli, barberia, torneria, veterinari, metge... I ja hi arribava l'electricitat per a l'enllumenat públic.

1913. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
L'escut dinovesc de la vila, llavors de nom obligat castellà. Crec que modernament s'hi ha conservat la barca.

1913. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.
Sobre 820 habitants segons cens de 1920. Se'n destaca la secla de Fontanet, que sumada a la de Torres, presenta «30 kilòmetres d'extensió, fertilisant los tèrmens d'Alcoletge, Albatàrrec, Montoliu, Sudanell i Torres de Segre». 


1908. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
«El Pallaresa», de 25 de setembre (FPIEI).
La notícia en situa la festa major a l'octubre i pas per l'Assumpció. Sembla que als pobles s'hi havien estès els enlairaments de globus captius. A banda dels tradicionals cossos del corder i cucanyes.

Anys 1930. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Mundo Gráfico», 
Los poblets petits només sortien a la premsa quan els trasbalsava alguna desgràcia. En això, no hem avançat gaire després de cent anys: los periodistes viatgen a l'altra punta del món per explicar-nos-el, i lo nostre món més proper queda invisibilitzat. Fins que arriba alguna desgràcia.  

1937. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
Paper moneda de 10 cèntims, emès durant la guerra (del segle XX). 

1938. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
No cal afegir paraules a la dramàtica foto d'en Francesc Boix. La guerra s'acarnissà amb el poble, i després volgueren curar-se la consciència amb la reconstrucció de Regiones Devastadas, l'organisme (espanyol) que s'encarregà d'aixecar lo poble nou. 

1944-45. Vilanova de la Barca, lo Segrià.
La construcció del pont comportà la desaparició del secular pas de barca.
(enllaç).

1968. Vilanova de la Barca, lo Segrià. «Geografia de Catalunya».
Bona vista aèria de la població, en què s'aprecia el gual del Segre per on creuava l'antiga barca, substituïda pel llarg i estret pont. En primer terme, la rectilínia via del ferrocarril. Al fons, lo poble nou. 

Anys 1970. Vilanova de la Barca, lo Segrià.




 

Posted by
Labels: , , ,

20221013

[2410] Lo senyor Moles, president (interí) de la Generalitat, 1936

 

1936. Joan Moles, president interí de la Generalitat de Catalunya.
Foto: Josep M. Sagarra i Plana (1885-1959) (Arxius en línia).
La imatge mostra l'entrada a la Plaça de la República, o Plaça de Sant Jaume barcelonina, de Joan Moles per prendre possessió del càrrec de President de la Generalitat i governador de Catalunya, al 17 de febrer, l'endemà de les eleccions generals (espanyoles) en què el Front Popular s'imposà, fins que Lluís Companys pogué retornar de la presó cap a inicis de març i prendre possessió legítimament del seu càrrec, al dia 4. 

Desconec si el senyor Moles consta a l'episcopologi presidencial (laic òbviament, curiós que tinguem mot per a la llista dels bisbes, però pas per a la dels Presidents). No ho crec pas. Però el fet és que tingué l'honor de ser el nostre president, dels catalans vull dir, durant vint escassos dies. De seguida, fou nomenat Ministre de la Governació del govern republicà (espanyol) de Casares Quiroga, càrrec que ocupà del 13 de maig al 18 de juliol. És clar que s'hagué d'exiliar acabada la guerra, a Mèxic, a on publicà a la Col·lecció Catalònia l'obra Mossèn Cinto (1944) amb dades i informacions sobre l'ínclit poeta, del qual com a advocat i degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, en fou el marmessor. Allà hi morí al 1945.

Les possessions de terres agrícoles de la família Moles a l'horta lleidatana i a la plana urgellenca eren prou conegudes per la gent del país. Després de la guerra, hi hagué pagesos que els feren de mitgers i, a poc a poc, aquelles terres s'anaren venent a la gent que les cultivava. Així és com a casa meua, de petit, n'havíem sentit a parlar, com un gran hisendat de la contrada: aquest tros era del senyor Moles, i amb gran veneració en aquells anys d'indigència social, política i nacional: lo senyor Moles era un gran republicà. Sempre se'n deia Senyor, sens falta. Havia sigut diputat a corts (espanyoles) des del 1906 amb la Solidaritat Catalana pel districte de la capital lleidatana, atès que per part de mare tenia arrels balaguerines. 
Quedi per a la posteritat aquest meu, inútil, record.

1936. Lluís Companys, president de la Generalitat.
(Foto: El Temps).
Retorn de Lluís Companys a Barcelona per prendre possessió del càrrec de President, després de l'amnistia decretada arran del triomf del Front Popular a les eleccions del 16 de febrer.

1971. Joan Moles i Ormella, «Mossèn Cinto».
Reedició del llibre de 1944, amb pròleg original de Josep Carner.


[2347] Rellegint «Els darrers dies de la Catalunya Republicana» o el jurament de l'exiliat


Posted by
Labels: , ,

20220919

[2403] L'altre nom del Parc dels Camps Elisis, 1936

 
Anys 1920. Lleida, Camps Elisis.
Vista de les columnes modernistes, diria de memòria que de Morera i Gatell, a l'entrada del gran parc lleidatà, i del famós xalet-restaurant. 

1936. Lleida, Passeig d'Eliseu Reclús als Camps Elisis.
«La Humanitat», de 17 de setembre (ARCA).
Notícia breu sobre el canvi de nom que la Paeria efectuà del Passeig dels Camps Elisis lleidatans, per tal de donar-li el nom del «gran geòleg i revolucionari». Però no fou geòleg, sinó geògraf, i el nom el trobem escrit com a Elisi o Eliseu en la premsa del temps. Tampoc el cognom s'escapà de la variació ortogràfica: sovint escrit amb accent, Reclús, apareix més modernament amb redacció francesa, sense accent, p.ex. viquipèdia: Elisée Reclus. Cosa que diria que no casa amb la seua terra de nació.  

1935. Eliseu Reclús.
«La Humanitat», de 12 d'octubre (ARCA).
Repàs biogràfic de d'Eliseu Reclus (1830-1905), nascut a Occitània, esdevingut un dels més importants geògrafs del segle XIX. Va gaudir d'una gran admiració entre les esquerres socialistes, comunistes, anarquistes de final d'aquell segle i inici del segle XX, després que fos condemnat a mort per la participació en el moviment protestatari de la Comuna parisenca de 1871. Allà s'hi va forjar el moviment anarquista, dels n'és considerat un dels pares. 

1935. «La Humanitat», de 12 d'octubre (ARCA).
La divisa que tancava les pàgines del diari barceloní «La Humanitat», el primer director del qual fou en Lluís Companys: 'La Humanitat' lluita pels ideals catalans i republicans.

1936. Eliseu Reclús.
«La Vanguardia», de 17 de setembre (LV).
Subscripció a la publicació més celebrada de l'autor, «L'home i la terra», en sis toms i en castellà (desconec si n'hi hagué versió en la nostra llengua en aquells anys, però més aviat diria que no pas). Malgrat la filiació anarcoide, en publicitaven l'obra en aquest diari, perquè «es la historia de la humanidad y de la Geografía Universal juntas». El preu era contundent per a l'època, 100 pta, amb descompte del 10% si es pagava trinco-trinco. Amb subscripció mensual, a 5 pta.

Eliseu Reclús.

1936. Lleida, Passeig d'Eliseu Reclús als Camps Elisis.
«Combat», de 5 de desembre (AML).
Notícia del Socors Roig del POUM sobre un acte pels refugiats, que foren rebuts al Parc Eliseu Reclús. 

1937. Lleida, Passeig d'Eliseu Reclús als Camps Elisis.
«Acràcia», de 3 d'agost (AML).
La cartellera cinematogràfica al teatre dels Camps, llavors dit Teatre del Parc Eliseu Reclús. No sé pas si les pel·lis eren gaire revolucionàries...

1936. Lleida, Passeig d'Eliseu Reclús als Camps Elisis.
«Acràcia», de 4 de febrer (AML).
Mítings, assemblees i grans reunions eren sovint fets al Teatre Eliseu Reclús, que era la manera abreujada d'anomenar al teatre del passeig dels Camps.

1937. Lleida, Passeig d'Eliseu Reclús als Camps Elisis.
«Acràcia», de 10 de setembre (AML).
Cursa ciclista, amb sortida a quarts de set del matí, amb recorregut de Tàrrega a Lleida, i final als «Campos» d'Eliseu Reclús. Era difícil deixar de dir-ne Campos, com en deien habitualment els lleidatans, i encara ara. La ruta passava per Olèstria, que fou el nou nom que hagué el poble de... Sidamon durant la guerra.  

1936. Eliseu Reclús.
«La Vanguardia», d'11 de setembre (LV).
En altres poblacions catalanes, també s'hi incorporà en aquells anys el nom de l'il·lustre geògraf al nomenclàtor oficial: un conegut institut barceloní Balmes, decidí de «cambiar el nombre del cura 'Balmes', por el de Elíseo Reclús».

1937. Lleida, Passeig d'Eliseu Reclús als Camps Elisis.
«Acràcia», de 15 de novembre (AML).
Breu sobre «la figura del sabio justo y rebelde» al diari lleidatà.

1937. Lleida, Capçalera del diari «Acràcia» (AML).
L'òrgan comunicatiu diari de la CNT-FAI a la nostra ciutat. En castellà. Històricament, la relació anarquista amb la llengua del país ha estat sempre subjugada a una mentalitat diglòssica disfressada de puresa internacionalista. Encara avui quan sento a algú que diu que és més ciutadà del món que no pas català, arranco a córrer!

1937. Lleida, Passeig d'Eliseu Reclús als Camps Elisis.
«Combat», de 20 de gener (AML).
Míting del POUM al «Teatre dels Camps Eliseu Reclús», amb el marxista valencià Julià Gómez (Gorkín) i el vendrellenc Andreu Nin. 

1937. «Adelante», òrgan del POUM lleidatà (AML).
1937. Lleida, Passeig d'Eliseu Reclús als Camps Elisis.
«Adelante», de 26 de maig (AML).
L'òrgan del POUM lleidatà, també en castellà, però amb un anunci en la nostra llengua sobre un concert simfònic de la Banda Municipal de Madrid al Teatre Par Eliseu Reclús, «dedicat en homenatge i a profit del poble madrileny».

1905. Eliseu Reclús, 
«La Veu de Catalunya», de 8 de juliol (AML).
Ressenya de la defunció del geògraf. S'hi fa constar que «els ratos d'oci que li deixava son difícil estudi els dedicava a la propagació de la idea o el règim vegetarià en què creia fermament. Vivia molt senzillament amb els seus, i el mobiliari de sa casa era de fusta blanca».

1905. Eliseu Reclús, 
«Joventut», núm. 283, de 13 de juliol (AML).
Una altra notícia sobre la defunció de Reclús, al conegut «periòdic catalanista d'art, ciència, literatura», que en ressalta l'ateisme i denuncia les crítiques catòliques a la seua persona.





Posted by
Labels: , ,

20220126

[2347] Rellegint «Els darrers dies de la Catalunya Republicana» o el jurament de l'exiliat

 

1939. «Els darrers dies de la Catalunya Republicana. Memòries sobre l'èxode català», 
Antoni Rovira i Virgili.
Text complet del llibre: http://www.lletres.net/rovira/dd/

1977. Antoni Rovira i Virgili.
«AVUI», de 15 de maig (Hemeroteca).
Resum biogràfic del periodista, historiador, escriptor i polític, en la secció «Morts a l'exili» de Teresa Rovira.

Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
Cada mes de gener un petit homenatge a aquells compatriotes que hagueren de fugir per salvar la vida, desfets però no pas vençuts. Ells ens donen esperança, oi?

1939. Imatges tràgiques de l'èxode català.
(dins Corba de foc, 2011).

Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
«Ressorgiment», setembre 1940, Buenos Aires.
La gran revista de la colònia catalana a l'Argentina des de 1916, que reprengué amb nova saba a partir de l'exili republicà i perdurà fins a 1972.
Fragments del dietari de Rovira i Virgili, del 22 de gener al 5 de febrer, en el seu viatge a l'exili fins a Perpinyà. Una visió dels fets des de la classe intel·lectual del país, lluny del rebombori revolucionari obrerista i anarquista, d'assenyada i calmada prosa noucentista, cosa que en permet una lectura concentrada en els fets, sense que l'emotivitat, la ràbia o el plor ens obnubilin o ofusquin. És clar, és la ploma d'un intel·lectual de talla immensa.

1976. Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
Portada de la reedició de Curial Ed., tot just liquidat el dictador...
prop de quaranta anys després!

1976. Antoni Rovira i Virgili.
«AVUI», de 16 de setembre (Hemeroteca).

1976. Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
«Destino», núm. 2030, de 26 d'agost (ARCA).
Article d'Enric Sullà sobre la reedició aquell any del llibre, que no s'havia pogut publicar a Catalunya mai durant la repressió franquista espanyola, «que lo ha detenido hasta hoy, cuando incluso pesa sobre la actual primera reedición una orden de secuestro judicial».

1976. Antoni Rovira i Virgili,
'Els darrers dies de la Catalunya Republicana' (1939).
«Destino», núm. 2030, de 26 d'agost (ARCA).

1976. Antoni Rovira i Virgili.
«AVUI», de 28 de novembre (Hemeroteca).
«El primer llibre que hi va escriure [a l'exili] fou 'Els darrers dies de la Catalunya republicana', on figura el jurament de l'exiliat, una de les seves pàgines més patètiques: 'no em descoratjo, no renuncio, no deserto'».

1976. Artur Bladé i Desumvila, «L'Exiliada».
Joan Triadú, «AVUI», de 28 de novembre (Hemeroteca).
L'altre gran (més de 500 pàgines) testimoni primerenc de la retirada i dels dos primers anys d'exili. «La crònica, en forma de dietari, és un document de vida, mogut entre records... que ens els ofereix no pas en funció del que representaren per a ell mateix, sinó sobretot perquè ell hi era en funció d'un esdeveniment col·lectiu».

1976. «La literatura catalana en el exilio», Vicença Riera Llorca.
«Destino», núm. 2046, de 16 de desembre (ARCA).
Aproximació breu a la història de la producció literària catalana a l'exili, en un article ben documentat d'un dels autors que l'hagué de patir. En els meus anys d'institut, entre el 78-82 del segle passat, la literatura de temàtica americana solia ser present als currículums. Tots tres surten de l'Ozama de Riera-Llorca o les novel·les mexicanes de Calders no hi faltaven mai. Després desaparegueren del mapa: l'exili deixà d'interessar. Ara que ha tornat (l'exili), fora un bon moment per recordar-nos-en, d'aquells llibres i revistes creats i fets fora del país, en circumstàncies adverses. Però com que no som país normal, sovint llegim, p.ex., La Plaça del Diamant, com si només parlés de la guerra i postguerra barcelonines: també fou una obra d'exili!

1976. «La literatura catalana en el exilio», Vicença Riera Llorca.
«Destino», núm. 2046, de 16 de desembre (ARCA).
Resum d'urgència dels títols principals de l'exili, després molt ben estudiada i ressenyada.





Posted by
Labels: , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)