[2659] La secla de Fontanet i la de Torres, més

 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los orígens sarraïns de la secla de Fontanet. La boquera, cap al començament del terme d'Alcoletge, no devia ser tan amunt com en l'època cristiana, que fou traslladada a Térmens. Fou la primera gran infraestructura hidràulica lleidatana. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Des del límit de Térmens amb Castellpagès, l'antiga Vilanova de la Barca, la secla s'amplià en època feudal i esdevingué, amb los molins fariners que movia, peça fonamental de l'economia lleidatana baixmedieval fins a la fi de l'Antic Règim.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo magnífic treball d'aquest grup d'estudiosos.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La peixera de Térmens fou l'entrador de la secla de Fontanet durant segles. Les avingudes del riu de ben segut que la devien desmuntar una vegada i una altra, i calia refer-la. Quedà en desús en fer-se la boquera del Canal de Balaguer.

Peixera, Joan Coromines (DECLC).

En lo sentit de resclosa o barratge de construcció vegetal, amb estacada de pals i pedres per desviar un curs d'aigua, lo mot peixera no deriva de peix, sinó del romànic PAXILLUS*, diminutiu del llat. PAXUS, pal. De tota manera, lo reforç del mot peix en la ment dels parlants lo degué acabar de fixar. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La concessió feudal de la secla de Fontanet feta pel rei català Alfons I n'allargava lo cap de dalt, des d'Alcoletge fins a la peixera de Térmens, i també lo cap inferior, car en concedia l'allargament fins a Gebut. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La fotografia dels anys 1920 deixa entreveure l'entrador de la peixera de Tèrmens, a on encara s'hi observen algunes grans pedres que la formaven. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Durant segles, la destrucció i refeta de la boquera de l'entrador fou constant. Cap al segle XVIII fou traslladada més avall, en arribant a Vilanova de la Barca, poble que travessa per una mina subterrània.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

A Alcoletge, la secla principal se divideix: hi naix la Secleta (a l'esquerra), que en regarà bona part del terme fins al començament del de Lleida, a l'actual polígon del Segre. Per fer possible la desviació de l'aigua, s'hi feren uns estelladors amb dos comportes. En tancar-se totalment o parcialment, l'aigua entrava a la secla petita, a banda esquerra de l'original, per resseguir la corba de nivell que permetrà regar la major part de l'hora alcoletgenca.

A la dreta de la casa dels estelladors, hi hagué lo sobreeixidor, al qual podien incrustar-se uns taulons per aixecar-ne l'alçada. Amb la gran pala de la Secleta tancada i les comportes dels estelladors abaixades, l'aigua remuntava ben bé metre i mig, de manera que permetia de regar les tres o quatre darreres finques de la secla principal a repèl. Que volia dir precisament això: aixecar-hi lo nivell per fer entrar l'aigua a aquests pocs trossos del marge esquerre, que habitualment no es regaven per llei física.

Dos travesses de tren permetien saltar la secleta i accedir a la casa de comportes dels estelladors. Quantes vegades les havia travessat tot jugant de petit, mentre los pares s'afanyaven a collir los prèssics (los sucosos ditxarrets, los gegants redglòvers) o pomes (stàrquing o golden). Com a molt, un vigila no caigos, de la mare. Cada dissabte a partir de les tres de la tarda, lo padrí Josep (lo meu pare) tenia permís per tancar les comportes i regar los repèls, que així se'n deia dels trossos que se regaven amb aquest sistema. Un cop posats los taulons al sobreeixidor, comportes tancades, oberts los portillons i les pales del tros, només calia esperar: ho feia ajagut a l'altra punta del tros, tot fent migdiada a l'ombra. Quan l'aigua li tocava los peus, lo feia despertar. Lo tros ja era regat. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los censos pels drets de reg eren pagats a la Paeria, i a partir de 1758 a la Junta de Sequiatge de Pinyana i Fonanet. S'hi pagava amb espècie, un quartà de blat per jornal, que fou canviat per pagament en diners a la segona dècada del segle XX. Durant aquest segle, també començaran los usos industrials, nova font de conflictes, en especial amb lo polígon del Segre. Los cobraments eren religiosament anotats al Llibre de Sequiatge de la ciutat lleidatana.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

L'evolució històrica de les ordinacions de les secles de Pinyana i Fontanet. Lo regiment de l'aigua generava nombrosos conflictes d'interessos i despeses de manteniment i reparació. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Un esplèndid croquis de la secla de Fontanet, amb los principals punts del seu recorregut.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La parcel·lació dels trossos entre Alcoletge i Granyena remet a dos mil anys d'antiguitat, a l'època de l'Ilerda romana. Allà en diem sorts, estretes parcel·les allargades i rectangulars.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo vell molí de Cervià, que passà d'aquesta família a la Paeria ja al segle XIV. És lamentable l'estat ruïnós en què el trobem. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo molí de Vilanoveta és de propietat municipal lleidatana des del segle XVI. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo Llibre del pesador del blat i la farina, segle XVIII, AML.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Al primer terç del segle XX, lo Tòfol, pagès de l'horta, feia també lo servei de pas de barca. Era dels pocs que tenia llicència de pescador al Segre, activitat molt regulada i restringida. A aquests personatges, «la societat els associava a un model de vida arcaic i els vinculava a un entorn marginal i feréstec del riu». 

Lo camí vell d'Albatàrrec, secla de Torres avall, i que passava pel xoperal del Tòfol i lo pont del Boc de Biterna, ha sigut lloc de trànsit intens. També la família de Màrius Torres hi tingué un mas, i lo poeta en recorda més d'una vegada les passejades amb lo padrí i lo pare. 

1910. Les barques del Tòfol.

«El Ideal», de 19 d'octubre (FPIEI).

La celebració de l'aplec catalanista i republicà a l'espai del xoperal, només dit així més actualment, car llavors sempre fou les barques del Tòfol.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los orígens de l'allargament de la secla de Fontanet se situen al segle XII, i lo nou rec se coneixerà com a secla de Torres. La seua història vindrà molt marcada per la Comanda dels Hospitalers de Sant Joan, que eren los grans propietaris de les terres del final del traçat i sempre van haver de pledejar perquè l'aigua els arribés en quantitat suficient.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Obres de millora i manteniment constants.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Plànol del traçat de la secla des de Lleida fins a Utxesa.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo Canal de Seròs seguirà quasi paral·lel per l'exterior la secla de Torres.  

2016. Les secles de Fontanet i de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta

Quinalafem.blogspot.com

[2650] De Vilanova de la Barca

 

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).

Lo pas de barca que donà nom des de temps reculats al poble. Modernament, un cop desapareguda, los pobles veïns se'n reien tot afirmant que Vilanova ni és nova ni té barca. Però n'ha tingut, i ben antiga, des dels temps dels hospitalers medievals:

Les terres dels molins de Cervià de Lleida, fins a Castellpagès, riu amunt, foren atorgades a Berenguer de Granyana. El 1212 el preceptor templer de Gardeny i Corbins concedí franqueses als veïns de Castrum Pagum, amb consentiment de Guillem d’Anglesola i Ramon de Granyana, fill del citat Berenguer, eximint-los d’intestia, eixorquia i cugucia, i refermava la carta de poblament als homes i dones de Zaguilar et de Castro Pagesio perquè edifiquessin i poblessin el lloc 'qui vocatur' Vilanova, i a més els era atorgat el lliure i franc passatge a través del Segre amb la barca instal·lada pels donadors. Des d’aleshores la població fou indistintament Vilanova de Castellpagès o Vilanova de la Barca i els seus habitants es regiren durant segles pels costums de Lleida. (enciclopèdia.cat).

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).

Sota l'implacable sol ponentí, l'antiga Creu de Terme gòtica vilanovenca. 

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).

Potser lo vinater, que passava a comprar i vendre vi. Lo meu pare n'havia fet d'ajudant d'un, com los marrecs de la imatge, al poble del Soleràs.

1924. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

Foto: Josep Salvany i Blanc (MdC).

Lo Segre, a on les dones hi baixaven a fer bugada. La imatge és idíl·lica, però la feina exigia bons lloms. En acabat, encara calia pujar amb lo cistell fins al poble. El lloc, per la presa o faixa de pedres que s'hi observa, podria ser a l'embocadura de la secla.

1845 i ss. Vilanova de la Barca (lo Segrià).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», de Pascual Madoz.

Lo poblet era emplaçat a dos horetes i mitja de la capital ponentina, «de clima benigno y sano», constituïda per «4 calles y una plaça», literalment. La del poble vell, d'abans de la guerra. Lo riu Segre hi tenia «una buena presa que toma el agua y la conduce por la acequia llamada de Torres». De fet, se tracta de la Secla de Fontanet. Abans del Subcanal urgellenc (lo canal auxiliar), la majoria del terme era de secà. En canvi, lo riu proporcionava pesca abundant. Hi havia molí fariner. 

Com que no hi havia carter, «la correspondencia se recibe... por encargo que se hacen los vecinos cuando pasan a los mercados». Això sí que era economia cooperativa. De fet, era vida així, cooperativa, pas individual i ultraprivada com ara.

Tenia, cap a mitjan segle XIX, 64 llars amb un total de 358 habitants, cosa que fa una mitjana de 5,5 per casa. 

1898. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

«El Pallaresa», de 25 de juliol (FPIEI).

 Lo foc i lo cereal sempre han sigut acèrrims enemics. Que se'n cremés la collita quan tot era a punt per segar, representava un cop mortal. Me fa recordar la novel·la de Pous i Pagès, La vida i la mort d'en Jordi Fraginals, una de les grans novel·les d'aquella Catalunya rural dels nostres padrins i repadrins.

1896. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Anuario Riera».

La segona mitat del segle comportà un grandíssim creixement, fins a 850 habitants, tot i que no sabem la font d'aquestes dades. Encara no hi havia tren de la Pobla. Com a la majoria dels pobles d'aquell temps, hi havia les botigues essencials: queviures (abacerías), carnissers, fuster, estanc, ferrers, forns de pa, i tres cafès. Tenien escola de xiquets i xiquetes, i mitja dotzena de terratinents. 

1887. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

«Diario de Lérida», de 2 de març (FPIEI).

S'entén ara què volia dir l'antiga frase feta: patir més gana que un mestre d'escola?

1908. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Anuario Riera».

Havia perdut un pèl de població. Sabem lo nom de les autoritats del moment, amb lo mossèn i lo cabo de la Guardia Civil (espanyola), que no hi faltessin pas! Un altre cafè i taverna, un altre fuster, un parell de molins d'oli, barberia, torneria, veterinari, metge... I ja hi arribava l'electricitat per a l'enllumenat públic.

1913. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

L'escut dinovesc de la vila, llavors de nom obligat castellà. Crec que modernament s'hi ha conservat la barca.

1913. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

 «Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda», Ceferí Rocafort.

Sobre 820 habitants segons cens de 1920. Se'n destaca la secla de Fontanet, que sumada a la de Torres, presenta «30 kilòmetres d'extensió, fertilisant los tèrmens d'Alcoletge, Albatàrrec, Montoliu, Sudanell i Torres de Segre». 

1908. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

«El Pallaresa», de 25 de setembre (FPIEI).

La notícia en situa la festa major a l'octubre i pas per l'Assumpció. Sembla que als pobles s'hi havien estès els enlairaments de globus captius. A banda dels tradicionals cossos del corder i cucanyes.

Anys 1930. Vilanova de la Barca, lo Segrià, «Mundo Gráfico», 

Los poblets petits només sortien a la premsa quan els trasbalsava alguna desgràcia. En això, no hem avançat gaire després de cent anys: los periodistes viatgen a l'altra punta del món per explicar-nos-el, i lo nostre món més proper queda invisibilitzat. Fins que arriba alguna desgràcia.  

1937. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

Paper moneda de 10 cèntims, emès durant la guerra (del segle XX). 

1938. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

No cal afegir paraules a la dramàtica foto d'en Francesc Boix. La guerra s'acarnissà amb el poble, i després volgueren curar-se la consciència amb la reconstrucció de Regiones Devastadas, l'organisme (espanyol) que s'encarregà d'aixecar lo poble nou. 

1944-45. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

La construcció del pont comportà la desaparició del secular pas de barca.

(enllaç).

1968. Vilanova de la Barca, lo Segrià. «Geografia de Catalunya».

Bona vista aèria de la població, en què s'aprecia el gual del Segre per on creuava l'antiga barca, substituïda pel llarg i estret pont. En primer terme, la rectilínia via del ferrocarril. Al fons, lo poble nou. 

Anys 1970. Vilanova de la Barca, lo Segrià.

[2288] Pobles de Ponent, 1642

 

Quinalafem.blogspot.com

[2276] Lo Racó d'en Pep, les piscines dels diumenges d'estiu

 

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

L'entrada del recinte lúdic que els anys 70 i primers 80 (del segle XX, ofcós!) va marcar els matins dels diumenges d'estiu. Les imatges dels seats i renaults de l'època no poden mentir gens ni mica. No hi havia piscines municipals a la majoria de pobles, encara. No trigarien a arribar, cap als anys 90. Però mentrestant, bé calia posar-se en remull i passar-s'ho bé. Les Basses eren una sortida familiar. Calia agafar el cotxe. Per anar al Racó, des d'Alcoletge, les bicis ja servien. O trobar algun pare desqueferat que ens hi portés. Un cop allà, sempre hi havia algú del poble que ens podia carretejar cap a casa.

En aquells anys adolescents, només fèiem ús de piscines, i de les pistes de tenis quan vam ser més grans. No hi anàvem pas al bar, ni a dinar. Tampoc a la pista d'estiu, per a la música disco inevitable del moment, però a l'aire lliure, amb una mica de patxanguero, això també, que era la música per ballar salsa i el que calgués, però agafats. El complex oferia de tot: fins a banquets de bodes i comunions al restaurant, dit del Mas dels Arcs. D'Alcoletge, tenia molta requesta, car a banda de ser a propet, hi treballava el gendre de ca la Tonya, pintor i empaperador, que eren temps de paper pintat a les parets, amb flors de tots colors. El lloc era ben triat, és veritat, a la mateixa desembocadura del riu Corb al Segre, de seguida de passar pel sifó del Canal de Balaguer i de la presa de la sèquia de Fontanet. D'aigua i d'ombra no en faltaven, doncs, al racó de bosc de ribera al costat del qual cresqué.

Va tancar del tot al 2013, amb mig segle d'esbarjo a l'esquena. Tot i que cal dir que els darrers vint anys, per dir una xifra aprox, amb més pena que glòria. A l'article periodístic Racó d’en Pep, set anys d’oblit, La Manyana, de 20-21-2020 (enllaç) se'n fa un breu repàs històric. Les piscines encara devia fer molts més anys i tot, que estaven tancades. Havia nascut com un càmping, amb una cinquantena de parcel·les per a aquelles primeres tendes de campanya amb avancés i caravanes de dos rodes, a remolc del cotxe. 

Nosaltres no hi prestàvem atenció, als turistes. Després de tota una setmana de collir peres, o el que toqués segons la quinzena d'estiu que fóssim, només ens volíem remullar. En companyia, com pertoca a tot bon adolescent. La nostra colla de nois i noies devíem ser una vintena. Travessar la piscina nadant no era cosa fàcil per a servidor: mai no vaig ser gaire destacat en el meu estil de natació. No tenia temps de practicar: sempre al tros, matí i tarda. Què més, a la piscina? Jugar a pilota, llançar les noies a la piscina, patollar amb peus i mans els uns contra els altres, beure's una fanta o, millor encara, una mirinda. 

Xapa de Mirinda.

També en dèiem platetes, quan estaven aplanades. En col·leccionàvem de totes les marques, i les batíem a cops de pedra fins a deixar-les ben planes. Servien per intercanviar-se-les, per apostar quan jugàvem a boles. Nosaltres no en vam dir mai del món 'bales'. 

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

Anys 70-80. Lo Racó d'en Pep, 

Vilanova de la Barca (el Segrià).

(enllaç).

[1257] Les maldats de l'arròs a la Ribera valenciana