Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Benasc. Mostrar tots els missatges

20241130

[2627] «De les fonts del Mulleres a les planes de Corbins», lo Poema del Ribagorça

 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», novembre (FPIEI).
Aquesta breu epopeia sobre la Noguera Ribagorçana fou publicada llavors per primer cop, i fou l'homenatge poètica de l'autor a la seua terra nadiua. Lo poema és una oda al riu Noguera Ribagorçana i a la natura de la comarca de la Ribagorça, consta de sis parts, precedides per 24 versos heptasíl·labs introductoris. Combina versos d'art major i quartets, amb referències geogràfiques, religioses i del món clàssic.
Ressegueix lo curs del riu Noguera Ribagorçana des del naixement a les fonts del Mulleres fins a la unió amb lo Segre a Corbins. No només descriu la geografia, sinó que també incorpora elements de la història i la cultura mil·lenària d'aquesta terra, com les falles de Casós i llegendes com la del Cos Sant de Sopeira. Mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller, va ser un poeta reconegut de la seva època, guanyant nombrosos premis literaris i sent proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona del 1922. Morí assassinat durant la repressió anarcoide que provocà l'aixecament franquista del 36. 
La publicació lleidatana va acompanyar lo text amb il·lustracions del dibuixant D'Ivori, pseudònim de Joan Vila i Pujol (1890-1947), destacat il·lustrador barceloní durant els anys 1920. Va formar part d'un grup d'artistes polifacètics que van destacar en la il·lustració durant el període noucentista, amb figures com J. Obiols, Xavier Nogués, Lata (o Labarta), Opisso i Junceda.

Los versos introductoris enceten lo text amb heptasíl·labs de marcat i ràpid ritme, com les mateixes cantaires aigües ribagorçanes, que esperen recuperar temps de glòria futura:
«Des de les fonts de Mulleres
a les planes de Corbins,
rodolant entre cingleres, 
alegrant els vells camins
les aigües del Ribagorça 
van cantant una cançó
que és el símbol de llur força
i la veu d'un llarg dolor
que és la santa profecia
de la glòria del futur,
esperança i alegria,
oració, plany i conjur».

Lo primer cant és dedicat a Sant Valeri, poderós castell 
«a les gemades planes/
d'Aneto i de Senet», 
baluard en la defensa del país contra l'enemic sarraí. La narració històrica i la magna descripció del feréstec paratge natural pirinenc presidit pel Besiberri exigeixen lo pas al narratiu decasíl·lab amb cesura.  

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
De la Ribagorça, lo culte a Sant Valeri s'expandí cap al Baix Cinca amb la conquesta de Ramon Berenguer IV al segle XII. Una ermita dedicada al sant baró (segons lo catòlic parer) fou aixecada al terme de Vilella de Cinca sobre les restes d'un antic mausoleu romà, a l'antic nucli de Daimús, desaparegut cap al segle XV. L'Almenara de Daimús era emprada sota domini sarraí com a talaia de guaita per vigilar les incursions cristianes. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Descripció de la coneguda cascada que lo riu fa al terme de Senet, amb referència a les antigues mines de plom i zenc d'Estet, Cierco i Forcat. Allò lo riu pot escoltar 
«el càntic dels minaires 
que en la tenebra van furgant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al tercer cant, lo riu abandona de la vall de Barravés per acostar-se a Vilaller. L'autor reprèn lo tema historicollegendari de la conquesta, cristiana és clar, de manera que escombra sempre cap a la seua catòlica casa. Les cites de Benasc, Vilaller, del Ru, Benavarri, i després les referències a les muntanyes de Castanesa, lo Comadelo, lo Carós, coll de Sarreres conformen la geografia natural i històrica de la Ribagorçana: un antic i comú territori comtal, avui maltractat per les divisions administratives espanyoles. La terra dels ilergets, com en diu Coromines en l'etimologia del Llardana (<ILERDANA<ILER(GE)TANA). 
Les falles ancestrals no falten a la descripció del capellà, 
«el gran riu de foc... 
seguint la cursa del fallaire ardit». 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Imitant en tot moment l'estil verdaguerià, s'hi insereix una balada pastoral, però no pas episcopal en aquest cas, sinó del vell lloc comú literari del senyor que acaba rendit als encants de la pastora: 
«el rei galant la fa regina
del seu reialme i se l'endú»
...tot ben bucòlic i socialment i falsa igualitari. Visió social pròpia de l'Església fins als mossens rojos postconciliars dels anys 60 i 70 del segle XX. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
La cascada de Senet.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al cant quart, lo riu abandona lo Pirineu i enceta son curs mitjà, a partir de Sopeira i l'antic i feréstec pas d'Escales, avui colgat sota les aigües del pantà. La ribagorçana vall de Boí a l'un costat i l'altre del riu Tor és repassada, fins que les aigües acaben a la Noguera. És clar que és catòlica vall: de la Marededeu de Caldes als campanars romànics, patrimoni de la Humanitat, segons l'autor 
«tresor de l'art i cristiana fe». 
Després ja les aigües cap al Pont de Suert i Cellers, l'antic poble ribagorçà (no el confongueu pas amb lo pallarès, al costat de l'altra Noguera) i d'allà fins a les Escales, a on lo riu feia precisament això, una sèrie de salts escalats, ara colgats sota les aigües. Un cop superat lo congost, lo riu s'obre a Sopeira, a on un altre monestir, d'Alaó, en controlava i cobrava l'estratègic pas: 
«l'antic cenobi de la O encantat»,
 amb referència inclosa al Cos Sant o Cossant, la llegenda del cos incorrupte de l'abat siscentista.
1929. Sopeira, la Ribagorça.
«Àlbum Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol. II.
«i és cada gorg una tenebra densa
i en cada cova hi ha un monstre udolant.
Així l'infern es dibuixà en la pensa,
divinitzada i fèrvida, del Dant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al Cant cinquè, lo riu s'estavella contra lo Montsec, l'últim obstacle per guanyar la plana ilergetana a la qual s'aboquen la Ribagorça i la Ribagorçana a través dels congostos de Tragó, avui també sota les aigües de l'embassament de Santa Anna: 
«Aquí terra i aigües són viu espectacle
 i remor eterna del cant infinit»,
 viva imatge de la immensa creació.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Lo poema de la Ribagorçana es tanca amb un darrer cant de Glòria, de consumació del trajecte natural i històric i geogràfic ribagorçà: 
«Amb les aigües del Segre i Pallaresa, 
ha barrejat sa escuma fecundant, 
i veu al fons una ciutat estesa 
i un campanar gegant», 
Lleida, hereua de «la vella Ilerda... bruna de sols i vents».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
En aquesta terra baixa, a on regna la deessa Ceres, lo riu s'adreça a la ciutat lleidatana per implorar-li la intercessió per a un futur renovat, lluny d'aquell aleshores present agònic i abandonat dels nous temps. Poc podia pensar l'autor que un parell de decennis després, los pantans de l'ENHER acabarien de ferir la Ribagorça amb una riquesa passatgera mentre los beneficis els cobrarien (els cobren encara) lluny de la terra, que ha vist emigrar la gent, tancar portes i porticons de cases, escoles, botigues i serveis. Només la natura l'aguanta per moments, a costa de deixar-se trepitjar pel turista nou-ric.
Com a la balada de la pastora, l'autor desitja «el bes d'un rei», un príncep que desperti la bella dorment. Òbviament, metàfora de temps millors. Que només poden ser republicans, oi?

Per a una edició pròpiament literària i estudi com cal del text, veg. l'estudi de Xavier Macià (2003, repositori UdL). Amb il·lustracions de Víctor P. Pallarès.







Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20230930

[2523] Lo capellà de Sant Feliu (de Veri) toca a missa i no la diu

 


1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: MdC).
Als peus septentrionals del magne Turbó, naix la vall de Sant Feliu pels rodals del riu o barranc de Gavàs, que abasta petites poblacions i llogarets, com són Sant Feliu, la Múria, Buielgues, Dos, Veri (Verí), Sant Martí d'Estet o de Veri, i Gavàs. El corrent aflueix cap a l'esquerra de l'Éssera tot just a l'entrada nord del congost del Ru, a la vall de Benasc. La majoria d'aquests poblets pertanyen al municipi de Bisaürri, topònim de fort regust iberobasc, que dirien els etimòlegs.
De les quatre imatges que ens ofereix el web de MdC, aquesta és l'única que no va signada. Però per les similituds, és indubtable que pertany al mateix autor que les altres, que no fou altre que Juli Soler Santaló (enginyer, excursionista i fotògraf, 1865-1914), mort abans d'edat just en els anys que portava a terme la construcció del refugi de la Renclusa, per abastar des d'allà l'Aneto i resta de Maleïdes. Fou un gran coneixedor i amant de la vall benasquesa, de la qual ens en deixà aquestes precioses vistes, ja centenàries. 

1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).
Una altra perspectiva idíl·lica de la preciosa vall, oberta i llavors tota conreada, amb el Turbó que trau la punxa a l'angle superior sinistre. Avui, la majoria dels camps s'han convertit en bosc per mor del despoblament i l'abandó esdevinguts al llarg del segle XX. En primer terme, hi observem un parell de pallerets, aixecats a la tradicional manera. 

1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).
Les pastures i la vall, de cara al septentrió.

1910 ca. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).
El terme amb les vistes cap a l'est. Bàsicament, el fotògraf ens deixà quatre vistes enfocades als quatre punts cardinals. Observem-hi els camps plens de les garberes amb què es recollia el farratge segat, preparat per carregar-se a l'animal o al carro per portar-lo a les golfes o als pallers de les eres. 

1989-1997. Sant Feliu de Verí, Joan Coromines (Onomasticon).
Escriu el mestre etimòleg que el llogaret es troba «vora el trifini amb les Paüls i la vall del Turbó». La pronúncia recollida és sempre amb accent agut, Verí. Que ja té sorna per haver de donar nom a una aigua comarcalitzada com a pura i cristal·lina. 
A més, afegeix Coromines, el llinatge dels Verí ribagorçà participà en la conquesta mallorquina, a on atenyé certa anomenada, «de gran relleu i antiguitat a Mallorca: escriptors, teòlegs, etc.» Pel que fa a l'etimologia es decanta per la hipòtesi de derivat del nom comú verí, metzina, «al·ludint exageradament al gust salobre de les aigües de la famosa deu de la Múria... el nom del qual ve del llatí MURIA>salmorra».

2014. «Sobre la toponimia del valle de Benasque»,
 Jesús Martín de las Pueblas Rodríguez,
«Alazet, revista de filologia», núm. 17, pp. 135-182 (enllaç).
L'article testimonia la pronúncia tradicional oxítona, Verí. A finals del segle XX, la gent dels rodals ja pronunciaven el topònim amb accentuació plana o paroxítona, «pero los informantes mayores nos señalan sin dudar la forma Verí como la autèntica, la oída por ellos a sus padres y abuelos». L'etimologia, la remet a un antropònim llatí, Verinus, potser més versemblant que les propostes del mestre Coromines. 

1910 ca. Sant Martí d'Estet o de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
(Foto: Juli Soler i Santaló,  MdC).
El poblet de Sant Martí, arraulit al voltant de l'església. 
Em permeto una digressió sobre això: invariablement, a tot l'Occident, pobles i viles són reconeguts pels campanars i esglésies que en marquen el perfil des de l'horitzó. Quan en els segles que vindran miraran cap enrere i la intel·ligència artificial ens escodrinyarà, el biaix religiós del nostre urbanisme tradicional serà antològic. Tanta ha estat, en efecte, la influència del cristianisme en la nostra formació històrica. Cosa que —ep, a parer meu— és directament proporcional al mal (cultural, espiritual, social) que n'hem sofert, i en certs aspectes encara patim. No dic pas ni de tombar-les ni de cremar-les, no pas! Però somio en temps futurs sense religió (i encara menys masclistes), sense religions, cosa que no sé si la humanitat, sempre àvida de mites, serà capaç d'atènyer. Perdoneu el coment. 
Afegeixo encara allò que la dita ens fa saber, que lo capellà de Sant Feliu toca a missa i no la diu (enllaç).

1935. Les Viles del Turbó
Diari «Tribuna», Lleida, de 20 de juliol (FPIEI).
En aquesta publicació lleidatana (en castellà) de preguerra, ja s'hi anunciaven les propietats de les aigües del Turbó, que es podien gaudir al balneari que hi havia a la banda meridional del massís, ja a la baixa Ribagorça. Anar a pendre les aigües del Turbó esdevingué de cert renom durant les dècades de la postguerra, més accessibles que no pas altres centres balnearis de més prestigi i glamur. En canvi, a la banda benasquesa, les aigües de Veri s'han conegut més recentment, des de la instal·lació de les plantes embotelladores d'aquesta marca a la part final del riu de Gavàs, de Bisaürri en avall. 

1989. Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
Mapa de la frontera lingüística nord-occidental.
(Mapa Montclús&Quintana, enllaç).
La vall de Gavàs o Sant Feliu, al nord del Turbó, just a la frontera lingüística del català ribagorçà amb el benasquès, abans dit català de transició. Avui, declarat aragonès de transició, o bé parla pròpia fins i tot, per les institucions lingüístiques aragoneses, polítiques i universitàries, sota el clarivident i explícit nom de patués. No fa falta afegir-hi res més, oi?

1989-1997. Bisaürri, Joan Coromines (Onomasticon).
Un topònim d'origen basc, com tants i tants altres de l'Alta Ribagorça i vall de Benasc.

1923.  Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
«Excursió de l'Éssera a l'Isàvena a través del Turbó», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 343, d'agost (ddb-uab).
Retall del mapa que s'inclou a l'article, de la zona immediatament septentrional del Turbó, la coma de Sant Adrià. 

1923.  Sant Feliu de Verí (la Vall de Benasc, la Ribagorça).
«Excursió de l'Éssera a l'Isàvena a través del Turbó», dins
«Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya», núm. 343, d'agost (ddb-uab).
Vista  cap al sud de Sant Feliu del majestuós Turbó, regne del torb per excel·lència, al qual li deu el nom, segons el nostre Coromines. 





Posted by
Labels: , ,

20230903

[2517] Del contínuum lingüístic ribagorçà i fronteres lingüístiques a la Franja de Ponent

 

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.
(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).
El camí cap al reconeixement del nom i ús de la llengua catalana, bé que no de l'oficialitat (encara!), a l'Aragó no va poder fructificar fins passats 25 anys de la mort del dictador espanyol, i amb un camí de dragon-khan, segons les majories polítiques de cada legislatura dels partits majoritaris de dreta o esquerra, d'obediència espanyola, amb els regionalistes de dreta o esquerra. Aquest reconeixement de la realitat lingüística dels prop de 55.000 catalanoparlants (INE del 2011) aragonesos d'un total de prop de seixanta i tants mil habitants, s'inicià amb la Llei 10/2009, de 22 de desembre, d'ús, protecció i promoció de les llengües pròpies d'Aragó, aprovada al parlament aragonès (PSOE i CHA), modificada al 2013 per la Llei d'ús, protecció, promoció de les llengües i modalitats lingüístiques pròpies (vots de PP i PAR), i que introduïa les denominacions de LAPAO i LAPAPIP per al català i aragonès, respectivament (acrònims dels circumloquis atorgats a la denominació del català i aragonès, dels quals, per arxisabuts, ja no en fem comentari), la qual fou de nou esmenada amb la Llei 2/2016 d'Aragó, article 35 (PSOE, CHA, Podemos), que en modifica la legislació prèvia per indicar que «l'aragonès i el català d'Aragó, en què estan incloses les seves varietats dialectals, són les llengües i modalitats lingüístiques pròpies a què es refereix l'article 7 de l'Estatut d'Autonomia d'Aragó». 

A partir d'aquesta llei, per Decret 56/2018 es creen l'Institut de l'Aragonès i l'Institut Aragonès del Català com a òrgans de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua. No podem descartar nous canvis futurs, segons els resultats electorals canviants, atès que l'odi (dels forasters) i l'autoodi (de part dels nadius, conducta  a bastament estudiada en diferents indrets del món per la sociolingüística internacional) contra la llengua catalana és tradicionalment part indissociable de les ideologies espanyolistes a l'Aragó, accentuades des de la partició del bisbat i el litigi per les obres d'art (1999), i infinitament agusades des del 2017. Les competències de l'Institut Aragonès del Català són:
    • Estudiar el català de l'Aragó.
    • Proposar adaptacions de les normes del català a la diversitat dialectal del català a l'Aragó.
    • Determinar la forma oficial de topònims i antropònims del català a l'Aragó.
    • Promoure l'ús i ensenyament del català d'Aragó.
Per a l'exercici de les seves funcions, es preveu la col·laboració de l'Institut Aragonès del Català amb les altres institucions acadèmiques de la llengua catalana. El juliol de 2021 han estat nomenats els 15 membres de l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua, que inclouen els de l'Institut Aragonès del Català. El 10 de setembre de 2021, les Corts aragoneses aproven una proposta dels partits de dretes i ultradreta (proposta de VOX amb suport de PP, Ciudadanos i PAR), per a la supressió de l'Institut Aragonès del Català. Es tracta d'una proposició no de llei, que no és vinculant per al Govern d'Aragó. Finalment, el 21 de març de 2022 es constitueixen a Saragossa l'Institut de l'Aragonès i l'Institut Aragonès del Català, integrats en l'Acadèmia Aragonesa de la Llengua (veg. Merche Llop, enllaç).

La primera llei reconeixia la realitat trilingüe d'Aragó i l'aragonès i el català com llengües pròpies. Segons aquesta llei, a l'Aragó s'hi distingeixen quatre zones lingüístiques:
  • Una zona d'utilització històrica predominant de l'aragonès, al costat del castellà, en la zona nord d'Aragó.
  • Una zona d'utilització històrica predominant del català, al costat del castellà, en la zona est d'Aragó.
  • Una zona mixta d'utilització històrica d'ambdues llengües pròpies d'Aragó, al costat del castellà, en la zona nord-oriental d'Aragó.
  • Una zona d'ús exclusiu del castellà amb modalitats i varietats locals.

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.
(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).
Els municipis de la comarca (amb nombrosos pobles i llogarets) de la Ribagorça de parla catalana s'estenen des del municipi de Montanui fins a Estopanyà, límit meridional ribagorçà. Aquests municipis són:
  • Montanui,
  • Les Paüls,
  • Bonansa,
  • Tor-la-ribera,
  • Isàvena,
  • Sopeira,
  • Areny de Noguera,
  • Monesma i Queixigar,
  • Lasquarri,
  • Castigaleu,
  • El Pont de Montanyana,
  • Tolba,
  • Viacamp i Lliterà,
  • Benavarri, i
  • Estopanyà.
De la Ribagorça catalanòfona, se n'hi exceptuen els pobles de parla benasquesa, definit en la llei com a parlar mixt amb carta de parlar propi, no pas com a a parlar de transició del català dins el contínuum romànic cap a l'est. Ans al contrari, diferenciat tant de l'aragonès com del català, sota els auspicis acadèmics de José Antonio Saura, doctor en filologia hispànica a la Universitat de Saragossa i parlant del benasquès, com a natural de Grist, municipi de Saünt. El terme benasquès, propi de la filologia catalana i romànica en general, també hi és obviat, mentre que se'n promou i adopta la denominació de patuès (enllaç). L'any 2017, els ajuntaments benasquesos «proclaman que su lengua ribagorzana es una de las dos lenguas autónomas nacidas en Aragón, siendo el aragonés la otra». 

Tot i l'evident base científica per considerar el benasquès com a llengua de la Romània (segons els nombrosos estudis descriptius fets des del segle XX), com recull l'estudi d'Hèctor Moret, Un segle d'investigacio lingüística a l'Aragó catalanòfon (enllaç):

«El fet que fins fa ben poc la vall de Benasc fos un territori de difícil accès des de la resta de península Ibèrica i les intenses relacions que de sempre han mantingut els seus habitants amb els habitants de les valls pirinenques del vessant atlàntic -en especial amb la vall d'Aran-, han vingut a accentuar els trets més característics dels parlar de la vall de Benasc. Potser ha arribat l'hora de parlar del benasquès com un sistema lingüístic singular dins de la Romània, tot i l'escàs nombre de parlants que l'empren i que les característiques que el configuren les comparteix o bé amb el català o bé amb l'aragonès; però això ja és una altra història».

No fa falta ser gaire esquilat per adonar-se del subterfugi de la llei aragonesa per acabar afiliant aquests dialectes del català de transcició (que no s'ha de confondre amb el català ribagorçà, que sí que hi són reconeguts com a territoris catalanòfons) com a parla de la llengua aragonesa a l'hora de fer-hi efectiu l'ensenyament de la llengua pròpia. També s'ha de reconèixer la complicitat d'autoritats i població local en aquest allunyament urticari de qualsevol contacte amb la catalanitat. Malgrat que «els benasquesos l'utilitzen [el seu parlar] en els tractes amb els altres catalanoparlants, mentre que amb els aragonesos empren el castellà» (enllaç), cosa de què soc testimoni per mor de les estades excursionistes fetes a la vall. Costum sense vàlua científica, només sociològica.

Aquests pobles de parlar de transició benasquès són a l'una i altra banda del congost del Ru (el famós Ventamillo en espanyol):
  • Benasc,
  • Saünt,
  • Sessué,
  • Vilanova d'Éssera,
  • Gia,
  • Seira,
  • Castilló de Sos,
  • Bisaürri.
Un poc més al sud, s'incorporen a l'aragonès els pobles, històricament de parla ribagorçana, de 
  • la Vall de Lierp (als peus del Turbó), i més avall
  • Capella (a l'est de Lasqüarri i Benavarri).
Tots aquests pobles exclosos per la llei de territori catalanòfon han sigut tradicionalment representats en els mapes polítics dels Països Catalans, i de vegades també en els del domini lingüístic català, bé que indicant que hi trobem parlars de transició. «El benasquès s'ensenya a les escoles en el marc del programa d'ensenyament de l'aragonès del Govern d'Aragó, essent un dels cinc llocs on s'imparteix des de l'any 2003, a través d'una professora nativa de la Vall, que ensenya la varietat local. S'imparteix en els centres d'educació infantil i primària amb un increment progressiu del nombre d'alumnes» (viqui).

2021. Mapa del parlar benasquès.
(Font: Una parla catalana singular: el benasquès», enllaç).
Els estudis lingüístics, magrat tot, no poden sostraure's a la ideologia presa de qui els fa, de la societat en què naixen o del públic a qui volen complaure o convèncer. Aquest article citat de David Garrido en fa una excel·lent reflexió.

2023. L’ensenyament de l’aragonès i del català», Artur Quintana i Font,
 (3 març 2023, TempsdeFranja.org).
«A bastants escoles en territori de llengua catalana no s’ensenya aquesta llengua, com pertocaria, sinó aragonès. Això passa a la Ribagorça de llengua catalana de la Vall de l’Isàvena des de la capçalera a les Paüls fins a Llaguarres, que comprèn les escoles les de les Paüls, de la Pobla de Roda i Lasquarri, mentre Llaguarres a l’Isàvena i Jusseu i Torres del Bisbe, ambdós al Sarro, van a Graus. Sanui a la Llitera, també de llengua catalana, només té ensenyament d’aragonès , però no de la llengua pròpia. Aquestes anomalies, que ja fa anys que duren, tenen l’anuència, tàcita sembla, de les instàncies educatives: Conselleria, Direcció General de Política Lingüística, Academia Aragonesa de la Lengua, i de les associacions d’estudi i foment de l’aragonès».

Així doncs, al mapa elaborat del doctor A. Quintana, hi observem certs territoris ribagorçans que, etiquetats com a pobles de llengua catalana en la primera llei lingüística, no tenen ensenyament oficial del català als centres educatius, com
  • Peralta de la Sal,
  • Sant Esteve de Llitera,
o bé tenen ensenyament de llengua aragonesa en lloc de catalana: 
  • Les Paüls,
  • Beranui,
  • Tor-la-ribera,
  • la Pobla de Roda,
  • Roda d'Isàvena,
  • Monesma i Queixigar,
  • Güel, Llaguarres, Torres del Bisbe i Jusseu (tots del municipi de Graus i, per tant, exclosos en aquella llei de la zona catalanoparlant),
  • Castigaleu,
  • Lasquarri, i
  • Sanui.
Mentre que al sud de les comarques franjolines, hi trobem sense ensenyament de català
  • la Codonyera,
  • la Torre de Vilella i
  • Bellmunt de Mesquí,
tradicionalment considerades poblacions del Matarranya però incorporades a la comarca del Baix Aragó per la llei de comarcalització aragonesa. 

2023. L’ensenyament de l’aragonès i del català», Artur Quintana i Font, 
(3 març 2023, TempsdeFranja.org).
Les incongruències de l'ensenyament de català i aragonès que s'han detectat aquest mateix any 2023.

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.
(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).
Els municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) de parla catalana de la Llitera:
  • Peralta de la Sal i Calassanç,
  • Baells,
  • Camporrells,
  • Sanui.
  • Sant Esteve de Llitera,
  • El Campell — Alcampell
  • Valldellou,
  • Castellonroi,
  • Albelda,
  • Tamarit de Llitera,
  • El Torricó — Altorricó,
  • Vensilló.
Poblacions de parla castellana com Binèfar s'han integrat oficialment a la comarca lliterana, cosa que fa que amb el seu pes demogràfic, les institucions comarcals hi hagin de fer un ús limitat de la llengua o no en puguin fer ús en reunions i comunicats. Aquesta jugada de les comarques lingüísticament mixtes amb el castellà com a eina de fre de l'ús del català, s'ha repetit a la Baix Cinca i a la del Baix Aragó. Només el Matarranya ha esdevingut única comarca catalanòfona integral, segons la llei de comarcalització aragonesa. 

Tornant a la zona lliterana, hi trobem permanentment la digressió filologicohistòrica sobre si la frontera lingüística del català arribà al Cinca Mitjà, i si pobles com, entre algun altre, Fonts (Fonz) i Montsó (Monzón), o també ja al Baix Cinca, Bellver de Cinca (Belver), Ossó de Cinca (Osso), o Graus i Capella més al nord (ribagorçans), havien estat catalanoparlants fins a la ràpida castellanització que s'hi donà del segle XVI i XVII, empesa per les classes nobiliàries i el clero aragonesos, que comportà també un retrocés vertiginós de la llengua aragonesa dels seus territoris meridionals terolencs fins als tradicionals reductes prepirinencs i pirinencs. No se n'han fet gaires estudis profunds d'aquesta —diguem-ne— zona de recessió catalanòfona del Cinca Mitjà (no la confonguem amb la zona ribagorçana catalanòfona reconeguda). També els estralls de la Guerra dels Segadors, amb el despoblament i successiva repoblació que ja no fora catalanoparlant degueren incidir en la forta i dràstica recessió. Algun testimoni històric imprecís fa esment del parlar català de Montsó:

«En 1555, el arzobispo de Zaragoza y virrey de Aragón, escribe en su Historia de Aragón (aún inédita): "Y la razón por ser más la tierra se hablava acá la lengua limosina o catalana, que el rey don Jaime el Primero y el rey en Per el Quarto escribieron en limosín sus chrónicas, y el reino de Valencia habla catalán, y hasta oy en día todo lo que está en frontera de Cataluña y Valencia, los aragoneses como Monçón y su tierra y Fraga y Favara, Maella, La Torre del Conde, Fresneda, Valderrobres, Vinazeit, Fonespalda, Monrroy y Aguaviva y toda aquella tierra, con la de Teruel que confrontaron Valencia, todos hablan los aragoneses catalán"…» (enllaç).

 Destaquen, però, l'opinió fundada del filòleg francès Jean-Joseph Saroïhandy a principis del segle XX que considerà probable la frontera lingüística fins al Cinca o la troballa d'algun testimoni històric, com ara el Llibre d’estatuts de la confraria de Sant Nicolau, de Graus, «'que comença en el 1516 y els primers capítols del qual apareixen escrits en perfecta llengua catalana, prova positiva y contundent de que en aquell temps encara’s parlava a Graus català clàssich'. Sin embargo, el propio Navarro asevera que a partir de los textos de 1527...» es produeix una castellanització efectiva, que als pobles catalanòfons de la Franja no arribaria fins després de 1707, segons els scripta, actes notarials i altres documents conservats (El catalán en la Franja de Aragón: una aproximación histórico-lingüística, Javier Giralt Latorre, dins «Archivo de filología aragonesa», 68, 2012, pp. 39-74, Universitat de Saragossa, enllaç). Fan falta, encara, més estudis històrics per determinar l'antic abast del català ribagorçà fins a la frontera del Cinca fins als segles XVI-XVII, i si la ciutat de Montsó, seu de nombroses corts de la Corona catalanoaragonesa, hagués pogut ser de parla catalana en temps medievals.

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.
(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).
Els  municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) de parla catalana del Baix Cinca:
  • Saidí,
  • Vilella de Cinca,
  • Fraga,
  • Torrent de Cinca, i
  • Mequinensa (primera població de província saragossana).
Els  municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) de parla catalana del Baix Aragó-Casp:
  • Faió,
  • Nonasp,
  • Favara, i
  • Maella.
En aquestes comarques la frontera amb el castellà (i antigament amb l'aragonès fins als segles XVI-XVII) ha sigut ben nítida històricament. Tots els estudis històrics sobre els parlars franjolins coincideixen que, de Tamarit en avall, la frontera lingüística (amb el castellà des del segle XVII) és molt més clara i nítida que a la zona ribagorçana, degut al fet que el territori de conquesta ja és tardà, dels segles XII i XIII, i la població majorment arabitzada en el moment de l'arribada dels pobladors catalans. En canvi, en els territoris ribagorçans, la població fou majorment hereditària i s'hi entremesclaren diversos períodes històrics de poblament i domini, des del vasconavarrès, a l'aragonès i el pallarès, fet que hi creà un contínuum dialectal de transició de filiació romànica. No en va es tractava de valls pirinenques isolades i autàrquiques, amb les mateixes condicions que les valls pirinenques a on nasqueren l'aragonès, o en el cas el català occidental i el català oriental (els nostres dialectes constitutius). Aquests, en disposar d'una mínima configuració política conjunta ja des d'època comtal, s'anaren aixoplugant sota el paraigua d'una potent llengua catalana escrita unificada, que inclogueren la zona pallaresa i ribagorçana, i fins als límits meridionals de la Franja. 

El retrocés d'aquests usos escrits i el pas al castellà durant els segles moderns deixataren la dialectalització i els parlants i escrivents restaren sense cap referència de llengua culta mínimament unificadora, i sota la pressió administrativa aragonesa ja castellanitzada (i, a partir de la Guerra de Successió, assimilada del tot dins el nacionalisme espanyol), el pou de la diglòssia arribà als nivells degradants, tot considerant la pròpia llengua com a xapurriau. Per a una aproximació a la història d'aquest mot, veg. «Del català al xapurriau, via llemosí», Natxo Sorolla, 2022, enllaç, que reconeix: «Recordo entrar a l’Institut Francisco Grande Covián (aka l’Institut de Vall-de-roures) pensant que parlava xapurriau. Però gràcies als coneixements de professors de castellà com P. Lorenzo vam entendre que no parlàvem mal, sinóo que parlàvem un dialecte més d’una llengua que històricament havíem denominat català» (enllaç).

Mapa de la Ribagorça lingüística (viqui).
(Cliqueu sobre el mapa per fer-lo gran).

Mapa de la Ribagorça lingüística (enllaç).
(Cliqueu sobre el mapa per fer-lo gran).
El contínuum d'evolució fonètica és realment apassionant, amb les diverses línies isoglosses entrecreuades que escombren les valls ribagorçanes, en el que ha sigut un repte d'estudi per a la romanística des del segle XIX. 

La parla (ribagorçana) de Maella.
Tot i la claredat de la frontera lingüística en aquesta zona meridional de la Franja, s'hi troba una illa lingüística molt característica, la parla maellana, fruit de la repoblació de la zona amb catalanoparlants ribagorçans.
(El catalán en la Franja de Aragón: una aproximación histórico-lingüística, Javier Giralt Latorre, dins «Archivo de filología aragonesa», 68, 2012, pp. 49, Universitat de Saragossa, enllaç).

2009-2022. Mapa de la llengua catalana a la Franja de Ponent.
(Font: Rolde de Estudios Aragoneses, enllaç).
Els  municipis (amb diversos pobles, agregats i llogarets) del Matarranya, íntegrament catalanoparlant:
  • Massalió,
  • Calaceit,
  • Valljunquera,
  • la Vall de Tormo,
  • la Torre del Comte,
  • Cretes,
  • Arenys de Lledó,
  • Lledó d'Algars,
  • La Freixneda,
  • Fórnols de Matarranya,
  • la Portellada,
  • Ràfels,
  • Vall-de-roures,
  • Fondespatla,
  • Beseit,
  • Pena-roja,
  • Mont-roig de Tastavins,
  • Torredarques.
Bellugades a la comarca del Baix Aragó-Alcanyís:
  • la Codonyera,
  • la Torre de Vilella,
  • Bellmunt de Mesquí,
  • la Ginebrosa,
  • la Canyada de Beric,
  • la Sorollera, i
  • Aiguaviva de Bergantes.
En total, doncs, la fotografia de la Franja catalanòfona ha quedat conformada per la llei de llengües aragonesa per 61 municipis, dins dels quals s'hi troben altres nombrosos poblets i nuclis de població. Tots amb ensenyament de llengua vehicular espanyola, cinc sense ensenyament del català encara, nou amb ensenyament d'aragonès en lloc de català, que ja té trons la cosa, i alguns altres que no s'hi han definit com a catalanòfons, la Vall de Benasc (8) i un parell o tres de ribagorçans.


La llengua catalana a la Franja de Ponent.
Grafia dialectal a Vilanova d'Éssera, a la Vall de Benasc.
 Ningú pot encertar el futur, tot i que la sociolingüística el pot preveure teòricament. No només per als parlars dels territoris de la Franja, sinó de tots els altres dialectes de la llengua. La resposta efectiva dels parlants, la capacitat de reconstrucció d'una narrativa nacional —si més no, lingüística—, la força dels atacs que es reben i rebran, són alguns dels eixos en què es decidirà el camí que emprendrem. 
La meua fútil impressió va derivant aquests darrers temps en el sentit que aquesta necessària narrativa o concepció nacional lingüística necessita d'un model de llengua unificat més obert que la normativa fabriana d'aquest darrer segle, única i vàlida per a tot el domini lingüístic sencer. De manera que els textos però també els audiovisuals puguin ser compartits de debò de Salses a Guardamar i de la Franja a l'Alguer. 
És obvi que la tendència no va per aquesta via: el model de llengua dels doblatges de les pel·lis o sèries de TV3 o les de les altres TVs del domini lingüístic, no és compartit ni tan sols ningú (ni a les universitats) està estudiant com fer-ho factible. En aquest sentit, m'apunto a l'afirmació categòrica que feia no gaires dies en Gabriel Bibiloni, en el sentit que algun dia «haurem de reconèixer –però tampoc no ho farà ningú– que abandonar la llengua culta i unificada tradicional dels segles XVIII i XIX en benefici de la llengua parlada (sobretot barcelonina) va ser un error monumental» (enllaç). Algú ho ha de començar a dir.




Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)