Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Basses d'Alpicat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Basses d'Alpicat. Mostrar tots els missatges

20180111

[1789] Un accident d'auto a les Basses dels anys 1920

1900 ca. Les Basses d'Alpicat.
Postal de Hauser y Menet, foto de Victorià Muñoz.
Les celebrades Basses que funcionaren des de 1958 com a platja lleidatana tingueren son inici en unes grans basses depuradores excavades a final del segle XIX per tal de filtrar l'aigua que abastia la ciutat des del Canal de Pinyana. Pel simple procediment natural de decantació, el fang i la brutícia es dipositaven al fons i restaven netes d'impureses. El remei tenia bona voluntat, però no resultà gaire efectiu: com que fins a les canonades dels carrers, l'aigua tornava a circular per sèquies i ramals, doncs es tornava a embrutar. Als inicis dels anys republicans, les basses foren folrades de formigó i l'aigua era aconduïda per canonada de ferro, fet que solucionà el problema. 

Al voltant de les basses, hi havia una esplanada amb boscos i molta ombra, que ajudava a combatre els acalorats dies estiuencs de la nostra terra. Per això, amb els anys, molts lleidatans s'acostumaren a aplegar-s'hi per passar-hi el diumenge o per fer-hi la mona del dilluns de Pasqua. 

La gentada que la foto mostra al voltant de les basses, en actitud admirativa, ens indica que es tractava d'un dia especialment rellevant, qui sap si el dia mateix de la inauguració oficial.
1924. Accident d'automòbil a les basses depuradores d'Alpicat.
«La Vanguardia», 24 d'abril.

El camí de Montsó passava a tocar de les basses depuradores, i cap a la dècada dels 1920 començava a ésser transitat d'automòbils i camions, a banda dels tradicionals carros i traginers. Un diumenge d'abril de l'any 1924, al quilòmetre 11 des de la ciutat en direcció a Almacelles hi bolcà el cotxe matrícula L-394, conduït per un xofer, amb quatre passatgers: el vicecònsol francès a Barcelona, Josep Plana Subirà, amb sa senyora i dos xiquets. Resultaren tots molt contusionats i, en especial, la senyora presentava l'estèrnum trencat. 

Les velocitats d'aquella època eren molt reduïdes en comparació a les actuals, però la baixa seguretat dels automòbils i el mal estat dels camins, sovint plens de trilles i roderes pregones, comportaven seriosos i perillosos ensurts com aquest.

Un altre automòbil, que passà poc després dels fets, s'aturà a socórrer els accidentats. No hi havia telèfons mòbils, és clar, i molt pocs dels fixos. En aquell descampat, el guarda de les Basses sentí l'estrèpit del cotxe sinistrat, i juntament amb quatre persones del sometent local (quatre veïns d'Alpicat avisats cuita-corrents) acudiren a socórrer els ferits.

Decidiren traslladar-los a una casa de camp propera, una torre propietat de Francesc Oriet, que hi devia passar els estius i caps de setmana, i que disposava de telèfon! Avisats els serveis sanitaris i atesa la importància política del ferit, diverses autoritats acudeixen a la dita torre per interessar-se per l'estat de salut dels accidentats. S'hi presenten amb un «botiquín de urgencia de la Cruz Roja» i sense cap servei d'emergències dels que coneixerem en dècades posteriors, ans al contrari, amb «un auto que se hallaba frente a la puerta del Teatro Salón Cataluña, que les fue ofrecido por sus dueños, empleados de la sociedad Riegos y Fuerzas del Ebro» per donar-los els primers auxilis.

Acudeixen alguns vehicles més de coneguts lleidatans. Llavors no tothom podia permetre's el luxe de tindre'n, d'auto. A la fi, arriba el director de la Creu Roja «con el coche ambulancia del parque sanitario de la Mancomunidad, procediendo al traslado de los heridos a Lérida, ingresando en la clínica Vallory». La de més prestigi de tota la ciutat en aquells temps. 

El lloc dels fets fou també visitat per l'autoritat judicial i policial (espanyoles) per tal de procedir a l'atestat que descrigués les causes de l'accident, que no se citen en l'article, que acaba dient que els «heridos don José Plana y su esposa continuan hoy en estado de gravedad». Signa la notícia, el corresponsal lleidatà del diari, de cognom Moreno. 

[Ens escriu en Julià Plana: «El meu avi. En realitat, l'accident no va ser tan greu, ni les seves conseqüències. No es parla del pitjor, el xofer va perdre una orella, però en aquell moment no conduïa. Ho feia el meu pare, que ja no va voler mai tornar a posar-se al volant»].
1910 ca. Les Basses d'Alpicat.
Postal d'ATV núm. 1952.
S'hi aprecien les Basses envoltades d'un tancat. Una parella de l'època, han baixat de la tartana per fer de figurants al retratista.
Anys 1960. Les Basses d'Alpicat.
Les basses depuradores foren reciclades com a piscines municipals al 1958 (enguany fa, doncs, seixanta anys) i zona de lleure just al moment de traspàs cap a la segona postguerra (dictatorial i repressiva com la primera), la dels anys 1960, però amb els aires d'obertura a què obligava el nou ritme social europeu que, molt a poc a poc, anava arribant, mal que els pesés, a dins les fronteres espanyoles franquistes. Un parell de generacions de lleidatans, de la ciutat i dels pobles veïns, vàrem passar de valentes estones de la infantesa i joventut en remull a les arrodonides piscines, sota el sever sol ponentí de l'estiu. 

20120408

[127] Victorià Muñoz, fotògraf

1900 ca. Lleida. V. Muñoz. 
Fira de bestiar, ed. Hauser i Menet.    
Presa feta cap a l'antiga carretera de Barcelona, just sortint del pont a mà esquerra. Es tracta molt probablement de la fira que es feia durant la festa major de maig, i s'hi oberven els ramats recollits en rogles o rotllanes a l'areny del Segre. Al fons el pont del ferrocarril.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Camps Elisis, ed. Hauser i Menet.     
Les columnes que marcaven l'entrada als Camps Elisis, amb els plataners ja ben crescudets.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Canal de Pinyana, ed. Hauser i Menet.  
L'inici secular del canal, abans de la construcció del pantà de Santa Anna, en els últims congostos del Montsec a Castillonroi.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Les Basses, ed. Hauser i Menet.     
Les basses depuradores de l'aigua de Pinyana que havia de reposar i sedimentar abans d'abastar la ciutat de Lleida. Amb el temps i perduda la seua funció original, foren l'inici de les cèlebres Basses d'Alpicat.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
La Paeria, ed. Hauser i Menet.   
Façana antiga de la Paeria a la Banqueta primitiva, convertida en un estret passeig un cop perduda la muralla, per on traginaven els carros de la «carretera» Barcelona-Madrid.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
L'Oratori de la Sang, ed. Hauser i Menet.     
Al capdavall del carrer Sant Antoni, en el mateix lloc que actualment.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Setge de 1707, ed. Hauser i Menet.     
Fotografia del gravat de Gabriel Bodenehr, de 1720. 
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Museu Diocesà, ed. Hauser i Menet.    
El bisbe Josep Meseguer i Costa fundà el Museu Arqueològic del Seminari Diocesà de Lleida, al recentment inaugurat edifici del Seminari Conciliar (1893), amb la intenció d'evitar l'espoli per part de col·leccionistes privats. De ben segur, el primer museu de la ciutat en tota la seua història.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Porta de l'Anunciata a la Seu Vella, ed. Hauser i Menet.  
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Porta dels Apòstols a la Seu Vella, ed. Hauser i Menet.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Porta dels Fillols a la Seu Vella, ed. Hauser i Menet.
1900. Lleida. V. Muñoz. 
Església de Sant Llorenç, ed. Hauser i Menet.     
Postal sobreescrita segons costum de final del segle XIX.

1900 ca. Lleida. V. Muñoz. 
Tarja de presentació amb el domicili de l'estudi fotogràfic a Rambla de Ferran.


[126] Victoriano Muñoz, fotografia lleidatana centenària

20110918

[57] Primers biquinis lleidatans

Uns quants records més de les Basses d'Alpicat, el remei popular per excel·lència de la canícula lleidatana, juntament amb l'altre típic «complex» del Racó d'en Pep, do you remember? Els primers biquinis autòctons abans de l'èxode lleidatà cap a la Costa Daurada tarragonina. 

Anys 60. Esplèndida imatge aèria de les Basses d'Alpicat. Lleida.
Anys 60. Esplèndida perspectiva aèria de les Basses d'Alpicat des de l'altra banda.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Lleida.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat amb vestit de bany encara.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Els primers biquinis autòctons.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. La mateixa barana amb diferent peça de bany.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Adhesiu.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Els vestidors amb les portes de coloraines.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. 
Recordeu el rellotge de sol que hi havia?
Anys 60. Les Basses d'Alpicat.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat esperant la temporada.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Banderí amb l'aguilot.
Anys 60. Les Basses d'Alpicat. 
La llum de la canícula de la plana de Lleida.

[56] La Platja de Lleida

20110915

[56] La Platja de Lleida

1967. Les Basses d'Alpicat. 
La «platja» de Lleida plena de gom a gom en una xafogosa tarda d'estiu al ponent català. Qui no en recorda els tobogans?

Efectivament, ho heu endevinat: la platja de Lleida del segle XX foren les Basses d'Alpicat, denominació popular del nom franquista oficial "Parque del Alcalde Pons". L'èxit de les Basses com a punt neuràlgic de l'oci estival familiar dels seixanta i dels setanta rau en dos factors: primer, la calor asfixiant a la plana lleidatana que tothom ha pogut experimentar al llarg dels anys, i segon, els aires de modernització social que van suposar en una Lleida afranquistada fins a la mèdul·la, tot i que ara no ens en vulguem recordar. Com tantes altres vegades al llarg de la història, els canvis profunds no tenen lloc si la gent no passa davant de la classe dirigent establerta per estirar el carro.

Durant segles, la calor cunicular a Lleida s'havia apagat al riu, ja fos riu amunt cap a Granyena, o ja fos riu avall cap a Butsènit, en els meandres plens de grava que el jaç del riu havia anat acumulant. A principis dels seixanta, l'altra platja de Lleida, la segona en el temps i encara actual, entre Salou i Cambrils, tot just començava a fer els seus primers passets. L'Alcalde Pons tingué l'encert de convertir un espai que ja era freqüentat pels lleidatans en certes dates, com ara el dilluns de Pasqua per anar a menjar-hi la mona, en un espai d'esbarjo, fins i tot podem dir sense exagerar de peregrinació: a les primeres piscines dels nens i adults lleidatans durant l'estiu, als primers pícnics familiars durant l'entretemps, al primer -i únic fins avui- càmping de la ciutat, als primers vestits de banys femenins a la piscina de dones (d'obligada concessió a l'acèrrim conservadorisme de la cúria lleidatana) abans que el triomf del biquini enviés la repressió social i religiosa a l'infern. Aquesta peregrinació es feia en la línia d'autobús que recorria els cinc o sis quilòmetres de distància enmig d'una sufocació que només es païa amb el deler de la imminent remullada refrescant que ens hi esperava. Uns autobusos amb les mames carregades de senalles i bosses, la canalla amb els flotadors i les pilotes de propaganda... Hi hagué molts dies d'estiu que s'hi amuntegaren més de deu mil persones! És clar que als pobles encara no hi havia ni una piscina municipal, i que les famílies de tota la comarca hi fèiem cap, en el nostre cas amb un flamant 4 llaunes, com se'n deia dels Renault 4.

Les antigues basses depuradores de l'aigua de Pinyana, en què des de començament del segle XX s'intentava eliminar el fang en suspensió per donar més qualitat a l'aigua de boca, van deixar de fer la seua funció quan la conducció de l'aigua es convertí en canonada tancada. La inauguració de les dos primeres piscines l'any 1958 tingué lloc, previsiblement, un 18 de juliol (els més grans ja saben per què, els més joves que facin una recerca de dates a veure si ho descobreixen). La dècada dels vuitanta l'oci estiuenc lleidatà començà a enfilar la carretera de la Riba, el semàfor de Vilaverd... i cap a Salou i Cambrils falta gent! La construcció de les piscines dels pobles i dels barris de Lleida acabà de rematar les Basses, que van acabar tancant. Ara hi ha un pla de recuperació. Esperem que s'encerti a recuperar un espai tan nostàlgicament popular i recordat.

Anys 1900. Les Basses d'Alpicat.
Les noves basses depuradores de la sèquia de Pinyana, que servien per sedimentar els fangs suspesos en l'aigua de boca de la ciutat.
Anys 1900-10. Les Basses d'Alpicat. 
Encara com a basses depuradores. Durant la dècada dels 50, s'hi anirien plantant arbres i, finalment, es convertirien en la «platja» de la Lleida popular de la segona meitat de la dictadura franquista.

1964. Les Basses d'Alpicat. 
Càmping.
1965. Les Basses d'Alpicat. 
Càmping.
1967. Les Basses d'Alpicat. Entrada. 
Els 4L eren els «amos de la carretera».
1969. Les Basses d'Alpicat. Lleida.
1972. Les Basses d'Alpicat. Lleida.
1975. Les Basses d'Alpicat. Lleida.

Anys 60. Les Basses d'Alpicat. Banderí.


[57] Primers biquinis lleidatans