Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els Torms. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Els Torms. Mostrar tots els missatges

20210206

[2245] Lo Banc dels Torms, 1883

Anys 1970. Els Torms, les Garrigues (fototeca.cat).
El poble tenia als anys 70 la meitat dels  habitants que un segle abans. La  imatge fa visible els torms o rocam sobre el qual s'assentà el primitiu poblet i que li donaren nom. 

1883. Els Torms, les Garrigues.
«L'Esquella de la Torratxa», de 8 de desembre (ARCA).
Juntament amb «La Campana de Gràcia», els grans setmanaris satírics, anticlericals i republicans més importants d'ara fa un segle llarg. «L'Esquella» nasqué al 1872, i «La Campana» al 1870: perduraren gairebé seixanta anys! Decisius per a la incorporació de lectors per a la llengua escrita renaixent. Però no surten gaire —o no gens— a les històries de la literatura. Massa populars, en comparació p.ex. als Jocs Florals de l'alta societat local. Tampoc actualment no tenim iniciatives literàries populars similars. Potser el Polònia televisiu (o l'
Està Passant) és el que més s'hi assembla.

1883. Els Torms, les Garrigues.
«L'Esquella de la Torratxa», de 8 de desembre (ARCA).
Un dels esquellots que prometia cada setmana aquest «periòdic satíric, humorístic, il·lustrat i literari» va repicar als Torms garriguencs. No es tractava pas d'un banc de dinerons, no. Sinó d'un banc de missa, de l'església. L'afer ressenyat resultà prou pelut: el dret d'herència enfrontat a la voluntat del rector, Mn. Anton Torrelles. Cal, però, posar-se en context: el poder del mossèn sobre les ànimes era en aquells temps encara ben notori, per no dir absolut. La religió ho embolcallava tot: els pas dels dies, els costums, els pensaments i tot.

 S'esqueia que als Torms hi havia un petit cor de cantaires a les funcions religioses. «Fa deu o dotze anys los cantadors del cor havien d'estar-se drets tota la missa, i com que anaven fent-se vells la broma resultava cada dia més pesada». Aquells quatre cantadors, doncs, van decidir costejar-se un banc per seure-hi. «Lo banc dels Torms funcionava amb tota regularitat. Tots los dies de festa i sempre que hi havia funeral sostenia les quatre anques venerables  dels cantadors de la parròquia. Tal era son únic servei. Ni la més petita pertorbació, ni el més mínim incomodo alterava les funcions del banc dels Torms. Quants bancs de crèdit no podrien tenir-se per ditxosos de gaudir d'una vida tan tranquil·la i assossegada!»

Però heus ací com en Macià Pinyol, cantaire i un dels quatre propietaris del banc, fou cridat a l'altre món. En arribat el diumenge vinent, el fill cabaler es presentà a missa a ocupar el buit que li deixà l'herència paterna: «se li va ocórrer pujar al cor i pendre seient en lo banc dels cantadors». Oh, sorpresa, desconcert general! I la fúria desfermada del senyor rector, que va provocar la retirada del xic de cal Pinyol. Però per anar-ho a explicar tot a l'hereu d'en Macià, que va presentar-se, és clar, l'altre diumenge vinent a asseure's al banc del cor. Aquest cop, les invectives del mossèn no aconseguiren de moure l'hereu de sa possessió: el dret successori l'emparava. «Era la primera vegada que lo Banc dels Torms promovia disgustos».

El rector també tenia els contactes adients: se n'anà a veure l'alcalde. Cridat l'hereu Pinyol a l'ajuntament fou objecte de severa admonició verbal, a la qual cosa l'hereu s'hi torna tot demanant-la per escrit. I ja som al diumenge que ve, a l'hora de missa. Sense altre recurs efectiu que el sacrifici propi, el senyor rector va «girar-se, a mitja missa, de cara al públic declarant: que si l'hereu Pinyol continuava ocupant lo banc del cor, d'aquell dia en avant no diria missa». Amo i senyor, doncs, de la paraula de Déu!

Què li calia fer a l'hereu en tal situació? Preveient que les ovelles del ramat, atiades pel rabadà, podien ben bé tornar-se llops, va aixecar-se i abandonà la quarta part de la possessió del banc del cor. A l'espera de nova estratègia per reclamar allò que per herència del pare li corresponia.  

1884. Els Torms, les Garrigues.
«L'Esquella de la Torratxa», de 5 de gener (ARCA).
Mn. Torrelles oficiava als Torms i també a Granyena de les Garrigues, i anteriorment havia estat capellà al Cogul. En aquest poble, tenia ullat al senyor mestre, que afirmava a la llum racional de son intel·lecte que «mentre hi haja burros, diuen certs capellans, anirem a cavall», amb la qual dita va guanyar-se l'enemistat permanent del geniüt capellà. 

 L'any 1877, «de bones a primeres, va ser acusat d'espiritista». Sembla que el rector demanà a moltes de les famílies del poble que signessin la denúncia. Només recollí, però, 13 firmes, «d'altres tants ignorants que no sabien lo que es firmava. A alguns, abans de firma, se'ls prenia jurament davant d'un Sant Cristo i en presència de l'alcalde». Sembla que la investigació no anà endavant per la falsedat de l'expedient, i mossèn Torrelles «se quedà amb la sotana entre les cames». Afegeix el diari, potser veritat potser no, que un cop traslladat ja als Torms encara visitava amb gran freqüència «les feligreses més vistoses» cogulenques. També s'hi escriu que tenia contret un deute de 125 duros, que déu n'hi do!, amb l'ajuntament, que els hi havia avançat fins que cobrés del govern (espanyol). Que encara ara els paga. Els paguem, vaja. Macàgon...

1884. Els Torms, les Garrigues.
«L'Esquella de la Torratxa», de 8 de març (ARCA).
Passats dos mesos, l'afer del Banc dels Torms encara cuejava. Dos-cents astormenys (o estormenys) enviaren carta de protesta al setmanari per les informacions publicades: «contra los errores, falsedades y sendos disparates con torpe mano ensartados en el periódico...» És prou clar que la influència del capellà sobre la població, d'aquest i de tots els pobles, era molt forta per ser doblegada per un tros de banc de missa. Sovint feien i desfeien amb el consentiment del senyor alcalde. És ben probable que l'herència d'en Macià es perdés. Però sempre ens quedarà l'exemple honorable de l'hereu Pinyol dels Torms, oi?


 

20180313

[1814] Cent anys de la nova escola dels Torms

1917. Els Torms (les Garrigues).
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 735, 8 de juliol.
Vista de les noves escoles, construïdes per la Mancomunitat de Catalunya entre 1916-17. «En dit edifici, obra de l'il·lustre arquitecte Adolf Florensa, les condicions pedagògiques i d'higiene estan ateses minuciosament». A la part posterior, la galeria porxada i el pati. 
1917. Els Torms (les Garrigues).
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 735, 8 de juliol.
«Totes les sales estan isolades per cambres d'aire dessota els paviments de portland i per damunt dels sostres enlairats». Fou la primera de les quatre que inicià aquella nostra institució, una a cadascuna de les províncies mancomunades.
1917. Els Torms (les Garrigues).
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 735, 8 de juliol.
1917. Els Torms (les Garrigues).
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 735, 8 de juliol.
«L'abandó de què ha sigut víctima per part de l'Estat, fa que, malgrat la curta distància que el separa de Lleida, se trobi totalment aïllat del món». Descripció geogràfica i breu resum de la magna obra del petit poblet garriguenc, feta per Joan Benet i Petit, el mestre del poble en aquells anys i que, ara actualment, dona nom a l'escola.  A banda l'edifici nou, també la pedagogia s'anava modernitzant, i, per aquest motiu, molts dels nostres petits pobles recorden aquells i aquelles mestres esforçats que van dur el segle XX a l'educació. 
1917. Els Torms (les Garrigues).
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 735, 8 de juliol.
La façana principal de l'edifici escolar, amb bona part de la canalleta de l'escola, tots amb la gorra calada fins als ulls. 
1917. Els Torms (les Garrigues).
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 735, 8 de juliol.
Detalls de l'arquitectura de l'edifici. L'escola havia estat inaugurada el mes de maig d'aquell mateix any. 
1917. Els Torms (les Garrigues).
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 735, 8 de juliol.
La galeria davant del pati, i el poble darrere l'escola. 
1917. Els Torms (les Garrigues).
«La Ilustració Catalana» [sic], núm. 735, 8 de juliol.
L'alçat lateral de l'edifici, amb la façana principal a l'un costat i la galeria porxada a l'altre.
Anys 2000-10. Els Torms (les Garrigues).
L'escola tota restaurada fa un goig que enamora, però malauradament des del 2013 ha hagut de tancar per manca de criatures.
Fa molts decennis que sentim a parlar del reequilibri territorial, però la veritat és que a cada lustre que passa, la bretxa entre el territori interior i l'àrea metropolitana es fa més grossa. No crec que ni polítics ni tècnics el tinguin com a problema a l'agenda, quan és la mare de moltes de les disfuncions del país en tots els àmbits: tindre un cap massa gros, desmesuradament gros, que només xucla i no dona, i que, per tant, caldria operar amb urgència, dit sigui mèdicament parlant, per tal que el país no camini tort ni a trompades. Algú ho havia de dir. 

20160128

[1296] Les Garrigues de Vallverdú i Sirera

1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La situació general dels pobles de les Garrigues: dalt d'un tossal». Detalla l'escriptor que «els Torms té un dels termes municipals més petits de les Garrigues, ben aprofitat, però. Han sabut anar a buscar l'aigua pel al poble en uns pous obrats a la vall... Per a ajudar-se en els ingressos han muntat un bon conjunt de granges avícoles. Hom s'adona que aquesta gent no dormen, no emigren, s'aferren a la terra i la defensen amb una elegant tenacitat». 
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La pujada és dura, però a mig aire trobeu la plaça de l'església -barroca, no cal dir-ho-. El temple llueix un campanar amb teulat de ceràmica molt decorativa. Algunes de les cases de la plaça són força antigues, amb balcons de farga... Més amunt, hi ha un barri alt, derruït, amb fonts que ja no ragen. La llum esclata contra les parets dels edificis ensorrats». 
1968. Els Torms, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Una era rodona per batre-hi el gra quan a l'estiu bufa la marinada. 
«Els Torms, que ofereix una bona perspectiva des de qualsevol lloc des d'on es miri, és un poble al qual cal ascendir travessant la riera. A la part de baix del poble us saluden les escoles, amb una pineda entorn, escoles datades del temps de la I Guerra Europea, absolutament vàlides avui, en llur estructura». L'antiga escola la trobarem caminant «amb calma pel poble. Us ensenyaran una casa amb escala exterior que encara en diuen 'l'estudi', on s'hi feia escola abans de la construcció del grup escolar del 1916 (obra de l'arquitecte municipal de Barcelona, Adolf Florensa)», que era lleidatà de naixement.
1968. El Cogul, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Fins molt modernament la balma del Cogul estigué sense protecció. Tothom qui volia podia acostar-s'hi. Les figures, exposades com estan a les rigors del clima estiu i hivern, han perdut, naturalment, bona part dels colors originaris, i fins i tot cal mullar-les per a veure-les bé. La gent, els visitants, les mullaven amb líquid corporal...»

La Diputació hi col·locà a la fi un reixat, que no es pogué tancar durant més de cinc o sis anys, fins que se li va comprar un cadenat, «la clau del qual té l'encarregat, un home molt simpàtic, admirador i convençut panegirista de l'art dels seus avantpassats». 
1968. El Cogul, les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«La balma on apareixen les pintures és una gran roca -uns 11 metres d'extensió- sota el poble, al vell camí que enllaçava Cogul amb l'Albagés. Es pregunta l'Homenot: «Realment, dansen les dones entorn de l'home? O l'home hi fou afegit més tard? Recordem que les pintures rupestres sempre corresponen, malgrat compartir molts cops el mateix indret, a mans diverses. En tot cas, en aquesta primera manifestació de l'art del Llevant, en contrast amb l'art del Nord -cantàbric-, hom s'adona, certament, d'un principi d'organització tribal, hom veu un testimoni diguem-ne social».
1968. Granyena de les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Les atencions al nou tractor, L-6499, al qual «li prodigava tota mena d'atencions. Igual que havia fet anys enrere amb la mula, la qual duia a remullar o raspallava els diumenges». Segueix el gran escriptor garriguenc: «L'aspersor o irrigador era ni més ni menys que una sulfatadora, aquesta meravellosa primera màquina que van tenir els pagesos: és, certament, una de les més antigues, i de les que menys han canviat. Avui dia està essent substituïda per les bótes o bocois a molta pressió produïda pel motor. Però encara són utilitzades en les petites vinyes, als horts, etc».
1968. Granyena de les Garrigues.
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
Sobre ella: «Malgrat l'actitud de la mestressa, ella no ens estava veient, sinó que mirava el que feia una veïna a la finestra». A Granyena, «el paisatge que domineu des de migdia és superb. Voltant pel poble trobareu també racons exquisits, com la complicada portada barroca del temple, i tot un carrer gòtic que arrenca de la plaça de l'església».
1968. Alcanó (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquest poble està inclòs dins el Segrià, però... té totes les característiques dels garriguencs... frontera imprecisa en tants de punts entre una comarca i l'altra». Afirmació que ha passat a la història: l'arribada aquests anys 2000 del reg de suport ha provocat la compra massiva de terrenys, la plantació de fruiters, i la destrucció de les velles espones de pedra per tal d'aplanar i amorosir les finques als marges dels tossals. Els vells carreus, fets amb pic, pala i suor, s'han colgat a tres metres sota terra. Quan en el futur els redescobriran, què deuran imaginar què eren o per a què servien?
1968. Alcanó (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Parlar de les Garrigues és parlar de l'angoixa de l'aigua. Angoixa... quant al regadiu: els pobles han resolt darrerament llur problema d'abastament a les cases i a les granges avícoles mitjançant motors que pugen l'aigua de pous més o menys allunyats. Ara bé, per als petits horts dels voltants de la població, no sempre han recorregut a la força elèctrica, sinó que continuen, molts veïns, fent ús dels pouets hort per hort, pous de sis o set o quinze metres de profunditat, que devien cavar els besavis i dels quals trauen l'aigua mitjançant corrioles; aquí a Alcanó, on l'aigua és més superficial, empren llargues barres amb contrapès. El mateix sistema que als països àrabs, el mateix sistema que els enginyosos alexandrins perfeccionaren».

«Al fons,... compareu les dimensions de les cases amb la mola de l'església, És clar: en aquells temps encara hom pensava que, si convenia un dia, tot el poble s'hi hauria de poder aixoplugar. Pensem què fóra París, Sevilla o Barcelona amb una única església, però capaç per a tots els habitants».
1968. Maials (el Segrià).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«Aquests balcons, segons com els cau la llum, fan unes ombres delicioses sobre la rugositat de les parets primàriament arrebossades o de pedra irregular. I les dones d'avui, se'n riuen de les reixes... Si Julieta, en comptes de tenir un balconet de barana de pedra tan temptador i abastador, hagués estat ben engabiada per aquest procediment, no hi hauria hagut el daltabaix que hi hagué». A Maials, «no us perdeu, allí, el tomb per la vila closa, o part murallada del poble, enfora del qual un antic camí de ronda s'ha transformat, finalment, en un carrer més. Maials és un dels pobles que més fidelment ha conservat l'estructura circular antiga del casc primitiu». Faria bé de tornar-hi a anar, el nostre escriptor.
1968. El Soleràs (les Garrigues).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
En alguna ocasió, hem llegit al Coromines que l'acompanyament d'article de tants i tants pobles garriguencs no es deu sinó a un costum popular desenvolupat durant els darrers tres o quatre segles, i que s'anà estenent de poble en poble. Arribant al Soleràs, «hom veu el gran sindicat agrícola, una esplèndida peça, a l'entrada de la llarga pujada que mena al poble. A primer terme uns hortets amb els seus pous. Aquesta és la Vall Gran, o vall del riu Juncosa. De riu, però, no en veureu cap. Això no vol dir que no hi hagi aigües subterrànies de més o menys fàcil extracció. En anys que plogui una mica, l'aigua pot estar a cinc metres de la superfície. Els pous són obrats amb pedra, carreus grossos, i l'aigua que en surt és potable i de gust lleugerament fangós».
1968. El Soleràs (les Garrigues).
«Catalunya Visió 4», Vallverdú/ Sirera.
«És en aquesta partida del terme que hi ha les fonts de Granyena, dites així perquè una mina d'aigua, amb cabana i gran pou, servia en temps antics per a fer arribar des d'aquest pou, mitjançant una conducció, l'aigua al poble de Granyena de les Garrigues». Conclou el nostre Homenot: «Hom s'adona ben bé de la migradesa d'aquests horts, de l'eixorquesa general de la vall, per on, teòricament, hauria de córrer un riu».

20150821

[1133] Astormenys, o dels Torms

1913. Els Torms (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
L'escut vuitcentista del municipi. Representa una gran penya, que és el que etimològicament significa el topònim, un torm o turmeda, un rocam, en un lloc on les Garrigues comencen a ésser altes, plenes de serres atossalades. Segons la Guia de Gentilicis (2012) del Parlament de Catalunya, els habitants del poble no en tenen, simplement se'n diu dels Torms

Però segons el mestre Coromines, oït al 1936, «allí alguns deien Astorms [amb aglutinació vulgar de l'article, i neutralització en A- de la E- àtona inicial] i com a gentilici astormenys i no sabien de què ve el nom; un altre explicà 'un tormo vol dir una roca sola; al poble li ve el nom d'uns cingles que hi ha al davall, a la Cova del Rec'». Que del poble se'n deia/diu planerament Alstorms o Astorms puc donar-ne fe: aquesta és la pronúncia que encara avui en fa el meu pare, en Josep del Valentí, del Soleràs.
1913. Els Torms (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Vista de la façana barroca de l'església parroquial, presa des del Carrer Major, llavors sense asfaltar, és clar, i amb la senyora que s'ho mira des del balcó.
1913. Els Torms (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Detall de la placeta amb el pilar i la pica de la font pública, al fons.
1913. Els Torms (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.
Gairebé amb 500 habitants cap al 1920, que marca el moment demogràfic més alt de sa història, doblant gairebé la xifra de feia cent anys (289 hab.), i reduïts a poc més d'un terç al cap de cent més (190 hab. darrerament). «Era del corregiment i senyoriu de l'Abat del Monestir de Poblet». La construcció de l'església de començament del segle XVIII marca el període més àlgid de l'economia garriguenca i té «lo frontispici... de pedra picada amb ornaments barrocs». Gra, oli i ametlles, però poc vi ja al tombant del XIX al XX. 

«Té escola d'ambdós sexes», és clar. La nova escola encara no construïda en la primera edició d'aquesta obra de Carreras Candi. I també «hi ha aigua conduïda per a los serveis domèstics».
Anys 1940-50. Els Torms (les Garrigues).
Una preciosa vista antiga de la població, de Ramon Serentill (www.elstorms.cat), el qual a més explica que el «el mestre i poeta Joan Benet i Petit, a banda de la reconeguda dedicació a l'ensenyament, va conrear una veritable vocació envers les lletres. És autor, entre d'altres, de la sèrie «El trobador de la Mare de Déu», i va ésser, amb tot, un enamorat de les Garrigues, que sempre guardà un emocionat record dels anys passats als Torms, com reflecteixen els seus versos:

A llevant miren els Torms,
del Tossal Agut joguina;
la vileta, dolç enyor
de la meva llunya vida.
Anys 2000. Els Torms (les Garrigues).
El Portal de la vileta medieval (festacatalunya.com).
Anys 2000. Els Torms (les Garrigues).
Les pedres llinderes de les cases assenyalen l'inici del creixement del poble fora de la vileta medieval, carrer del Portal avall.
Anys 2000. Els Torms (les Garrigues).
Les preuades escoles astormenyes, del temps de la Mancomunitat de Prat de la Riba, inaugurades per Eugeni d'Ors al 1916.
Anys 2000. Els Torms (les Garrigues).
Diversos racons de la població. Amb la preuada aigua... per a les piscines. A veure quan arribarà la de reg!