[2386] Dels orígens republicans d'un passeig de nom monàrquic: la Rambla de Ferran lleidatana

1960. El Passeig de Ferran, Lleida.

«Destino», núm. 1175, de 13 de febrer (ARCA).

El passeig de Ferran fou sempre, des dels orígens, un passeig arbrat. La urbanització del passeig s'esdevingué després de l'obertura de la muralla, a partir de 1860. Però una part del passeig ja existí fins i tot abans de l'enderroc del baluard del Carme. 

Els plataners que s'hi plantaren es van talar aquell hivern de 1960, ara fa poc més de seixanta anys, entre protestes dels lleidatans. Devien ser gairebé centenaris. Els carrils per al trànsit encara eren enllambordats. Ja no hi circulaven carros de tracció animal i s'hi havia de fer lloc al trànsit dels vehicles de motor! Ara caldria fer-ho a la inversa: traure cotxes i donar encara més espai als vianants. 

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Durant l'època de separació de Catalunya del regne borbònic espanyol, entre 1810-12, sota la forma de república, tutelada per la França napoleònica, després annexionada a l'Imperi directament entre 1812-14, va redactar-se aquest projecte d'agençament de l'esplanada buida del baluard del Carme. Encara faltaven 50 anys perquè se'n comencés l'enderroc: a partir de 1860 calgué disposar d'un trajecte directe fins a la nova estació de ferrocarril. Només s'hagué d'allargar el passeig arbrat que existia a l'interior del baluard, al peu de les cases de la part de dalt de l'actual Rambla, de l'església del Carme, seguint amunt (direcció al pont vell), cap als tallers dels assaonadors o adobers. 

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

A dalt, la imatge del plànol original, que hem capgirat en la de baix per tal d'adaptar-la al nostre costum cartogràfic: amb el Segre als peus de la ciutat i el Noguerola revoltant el baluard per desguassar-hi per dalt. Sovint els enginyers i cartògrafs gavatxos tenien l'hàbit de representar els nostres mapes invertits, o sia, com si miressin al sud des de París estant. Durant el setge de Suchet de 1810 els baluards d'aquesta part de la ciutat, el del Carme i el de la Magdalena, sofriren gravíssims desperfectes. Presa la ciutat de Lleida i incorporada a la llavors creada República Catalana napoleònica, s'iniciaren les tasques de reconstrucció. Com a bons gavatxos, primer calgué fer-ne els plànols corresponents. 

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

El cas és que s'hi parla de refer l'esplanada del Carme, que era buida de cases, amb un passeig, «une promenade». Calia que Lleida també disposés d'un espai per a l'esgambi, a peu o en petit carruatge, de les classes dirigents fora dels carrerons tancats intramurs. Era costum estès arreu d'Europa. A Barcelona, s'hi havia creat el passeig de Sant Joan, entre el Born i la Ciutadella militar. A Lleida, s'havia agafat el costum d'anar a la font de Gardeny, dita del Governador, que el Marquès de Blondel feia tot just vint anys que havia posat en doll. Per alguna raó, potser perquè Gardeny era massa lluny perquè damisel·les i festejadors hi arribessin caminant, calgué un espai més proper al centre ciutat, allà a on vivien les classes adinerades.

És probable que el projecte no es portés a terme aquell mateix 1811, però sí que degué marcar les línies urbanístiques d'aquell espai en els anys vinents. Certament, així fou i sabem que en aquest passeig arbrat s'hi feien parades militars al llarg del segle XIX. Se n'acabà dient de Ferran en honor al nou rei governant (ara ja altre cop espanyol), Fernando VII, en el temps que esdevingué un passeig consistent i ben poblat de plataners. Esdevingué lloc d'esbarjo principal fins a la inauguració dels grans passejos de plataners dels Camps Elisis a partir de 1860, justament allà mateix, però a l'altre costat del riu, amb més espai disponible i més frondositat. Amb més atractiu també: sortir a fora el pont era tota una aventura en aquella Lleida vuitcentista. 

En resum, un passeig planificat en temps republicans napoleònics gavatxos que acabà tenint nom monàrquic borbònic espanyol, i que, ha perdut noció de tota aquesta història després de ser traduït a la llengua pròpia dels lleidatans, com a Ferran.

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Desguàs del Noguerola al peu del baluard del Carme. El camí de Corbins i Balaguer es preveia que sortís per aquí, potser perquè el baluard de la Magdalena era molt més enrunat i destruït pel setge. No crec pas que el camí deixés el seu traçat secular, però sí que és probable que s'obrís una porta al baluard i que s'hi fes el pont sobre el Noguerola, que sabem que hi existí aquell segle XIX. Allà mateix hi apareix dibuixada una gran bassa rectangular. Si fos un plànol actual, diríem que una piscina. Es tractava dels rentadors de la ciutat, ja existents en plànols del segle XVIII. Agafaven l'aigua del Noguerola, és clar. Així, si més no, algunes lleidatanes (llavors era ofici femení en règim patriarcal) podien rentar-hi roba i llançols sense haver de trencar-se l'esquena abocades al marge del riu. 

 

1860. Lleida, Charles Clifford (BNE).

Dos de les primeres imatges del primitiu passeig, a l'esplanada del baluard (que encara romania dempeus, i al qual s'hi feu una obertura per facilitar el pas de la comitiva cap al centre ciutat), en què s'hi observa ben afilerada una rastellera de plataners. Es convingué de dir-ne de Fernando, en honor al seu pare; potser d'alguna manera ja n'arrossegava el nom des de l'època del regnat, en què el passeig es devia formar, cap als anys 20 d'aquell segle, després que els afrancesats lleidatans en comencessin a parlar al 1811.

A la imatge de dalt, veiem la part posterior d'aquest arc votiu a tocar dels carrers. A la de baix, hi veiem la singular lluminària amb què s'obsequià la reina, a l'estil de les antigues rebudes dels sobirans a la ciutat, quan s'encenien torxes pagades per la municipalitat a totes les cantonades durant la nit. En aquesta ocasió, no foren torxes, sinó tota una filera de llums de gas penjada dels plataners. Al cap de pocs anys, els llums de gas substituirien els d'oli als carrers lleidatans.

L'arc votiu d'espanyolitat eterna promesa pels dirigents lleidatans del moment a la reina borbona (espanyola) Isabel II en la seua visita a la ciutat, a on hi arribaria amb el primer viatge d'inauguració del ferrocarril des de Barcelona. És clar que si calia prometre-ho i reafirmar-ho és perquè aquesta cosa del «Siempre españoles», a Lleida, no la tenien gens clara... 

El cas és que aquest arc de cartró pedra fou aixecat a l'esplanada del baluard del Carme, encara existent, més enllà dels murs del qual s'hi havia fet l'estació del tren (al mateix lloc que l'actual). A la fotografia, una de les quatre primeres imatges que Clifford (fotògraf del seguici reial) va fer de la ciutat, s'hi observa ben afilerada tota la rastellera de plataners que formà el primitiu passeig, del qual es convingué de dir-ne de Fernando, en honor al seu pare i època, potser cap als anys 20 d'aquell segle, en què el passeig es formà, després que els afrancesats lleidatans en comencessin a parlar al 1811.

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Detall del baluard, just al costat mateix de l'església i pati del convent del Carme. Aquest ja no existeix, però sí l'església del Carme, tot i que molt reconstruïda durant la darrera postguerra.

1811. El Baluard del Carme i el Passeig de Ferran, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Seguint des de l'església del Carme en avall, s'arribava al gran edifici de l'Hospital, o sia, l'Hospici, més tard esdevingut seu del palau de la Diputació provincial lleidatana, al mateix lloc a on és actualment. L'Hospici nou s'hi havia aixecat a final del segle anterior, en època blondeliana, sobre l'antic Hospital del Sant Esperit.

D'allà continuaven els coberts i tallers d'adobers i assaonadors, amb abundància d'aigua, proveïda per un ramal del Noguerola que tornava a desguassar al Segre fora muralla. 

1960. El Passeig de Ferran, Lleida.

«Destino», núm. 1175, de 13 de febrer (ARCA).

Els plataners que es talaren aquell any devien ser, si no els originals, sí del segle XIX. Sembla que ja s'havia intentat de tallar-los feia alguns anyets. Però la protesta popular, que n'hauria trobat a faltar l'ombra en les xafogoses tardes estiuenques, va aturar-ne el primer intent. Però pas el segon: hi havia «necesidad de ampliar los arroyos laterales para el paso y estacionamiento de los camiones dedicados al servicio de algunos almacenes que todavía existen en una vía ya tan céntrica y residencial como es el paseo de Fenando». 

1960. El Passeig de Ferran, Lleida.

«Destino», núm. 1175, de 13 de febrer (ARCA).

Detall dels plataners arrasats sobre les llambordes de la Rambla de Ferran de la postguerra del segle XX. 

1818. Lo Garrut, nou cementiri de Lleida,

«Croquis que comprende el terreno entre la Plaza de Lérida 

y el sitio llamado Garrut» (BVD).

Detall del plànol, amb el baluard del Carme (c) i el passeig arbrat que s'hi feu, on ja n'apareix el nom: plaça «de Fernando» (g), en diu la llegenda, amb ampliació i tot: «paseo nuevo» (f).  Com que es tractava de terrenys d'ús militar, doncs no és gens estrany que la denominació fos en honor del seu rei (espanyol). 

[706] Charles Clifford, 1860: les primeres quatre fotografies lleidatanes

[2385] Del primer safareig o rentador públic lleidatà

1780 ca. El primer rentador o safareig, Lleida.

«Plano de una porción de terreno desdel Puente asiariba para aserber el Curso del Río Segre» (BVD).

La silueta dels primers rentadors de la ciutat (3), ben delimitada als peus del Noguerola, a tocar del baluard del Carme. L'aigua es desviava amb alguna sequieta o fassera des del rierol i igual que es portava als horts per regar, s'aconduïa cap als rentadors. No sembla pas que fos una construcció coberta, sinó una simple bassa, això sí, ben rectangular. Alguna portella al mur del baluard hi devia facilitar l'accés. 

De la mateixa manera, amb aigua del Noguerola, devia proveir-se la font de Margalef (5), a prop d'una anomenada Barraca del Governador (4). Potser es tractava d'horts o jardins d'esplai per a la família del governador (espanyol) de la ciutat. De fet, tota l'horta del marge dret del riu estava disseminada de torres i masos, molts dels quals de famílies benestants, que hi solien passar algunes setmanes de l'acalorat i xafogós estiu lleidatà. 

Dins de la ciutat no hi hagué mai rentadors; de fet, no hi hagué aigua corrent per a les fonts fins a final del segle XVIII amb les conduccions d'aigua i gran dipòsit de l'època del governador Blondel. El gran rentador o safareig públic lleidatà fou, durant segles i segles, el nostre riu. 

1811. El primer rentador o safareig, Lleida.

«Projet pour redresser l'interieur de l'ouvrage en terrasse et y faire une promenade» (BVD).

Justament al peu del baluard del Carme hi desguassava el Noguerola. El camí de Corbins i Balaguer es preveia (en aquest projecte) que sortís per aquí, potser perquè el baluard de la Magdalena era molt més enrunat i destruït pel setge. No crec pas que el camí deixés el seu traçat secular, però sí que és probable que s'obrís una porta al baluard i que s'hi fes el pont sobre el Noguerola, que sabem que hi existí aquell segle XIX. Allà mateix hi apareix dibuixada la gran bassa rectangular dels rentadors de la ciutat, ja existents en plànols del segle XVIII. Agafaven l'aigua del Noguerola, és clar. Així, si més no, algunes lleidatanes (llavors era ofici femení en règim patriarcal) podien rentar-hi roba i llançols sense haver de trencar-se l'esquena abocades al marge del riu. 

1860. Lleida, Charles Clifford (BNE).
Una de les famoses quatre primerenques fotografies lleidatanes de la història, del gal·lès Charles Clifford, membre del seguici de la reina borbona (espanyola) Isabel II, que visità la ciutat aquell any, arribada en la nova línia de ferrocarril. Data que marca l'entrada a la modernor de la Lleida contemporània. Hi veiem perfectament delimitat un passeig de plataners, dins de l'esplanada del baluard, encara dempeus. Just als peus dels murs, hi havia els rentadors de la ciutat. 

1784. Lleida. «Plano de la Plaza de Lérida y sus contornos», 

Francesc Llobet (Europeana).

Un altre plànol setcentista amb el gran rectangle d'aigua del safareig públic, i del braçal d'aigua amb què s'alimentava i que retornava al Noguerola. El camí (de color terrós) portava a una portella al mur de la ciutat, diria que a la Baixada de la Trinitat. Desconec fins quan devien perdurar els rentadors lleidatans; probablement, fins a la demolició del baluard i la urbanització de tota la part final del que fora la Rambla de Ferran fins a l'estació, cap a final del segle XIX. 

Segona meitat del s.XX. 

Safareig dels Mangraners, Lleida.

Al nou barri de la immigració de la postguerra crescut als afores de la ciutat, a tocar de l'antic camp d'aviació, hi hagué també un safareig públic, gairebé a punt d'arribar ja al temps de les rentadores automàtiques, emplaçat a la costa dels Mangraners, i que de no fa gaires anys s'ha dignificat com un espai de memòria etnogràfica. 

[1401] Detalls de la Lleida divuitesca

[2378] La Lleida prenapoleònica, més

 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El vell pont medieval (26) amb els tallamars punxents. El text descriu que el vell pont havia sigut abatut al 1727, probablement de manera parcial per una riuada. La plaça de Sant Joan (14) hi és recollida amb aquest nom, que li donava l'església gòtica (16) que la tancava. A l'altre costat, i fins a la Paeria, sembla que hi hagué una placeta arbrada (28), dita del Mercadal per l'autor. Més avall, la plaça i església de Sant Francesc (13). El Cappont encara romania despoblat. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El bastió i baluard del Carme, amb la porta del Sant Esperit (9). Una mica més amunt, al peu del turó lleidatà, el gran embalum de l'església medieval de la Magdalena, que no passaria de l'imminent setge gavatxo del 1810. En ple carrer del Carme, un forat ens indica el pati del convent i església del Carme, dels quals actualment només conservem, ben refet, el temple. Per la banda que donava llavors al riu, car encara no s'havia saltat la muralla per fer la Rambla de Ferran, els vells banys medievals (29) de la ciutat, que es remuntaven a època romana. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Els banys antics eren ocupats al segle XIX per «la fabrique d'un corroyeur», és a dir, per les adoberies, sempre necessitades de gran quantitat d'aigua que les antigues conduccions dels banys, provinents del Noguerola, els proporcionaven. Eren descendents de les antigues termes romanes. L'autor les data de cap al segle V o VI. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

L'església de la Magdalena al peu del baluard de la Reina (4).

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Els pous de gel a tocar de la porta de la Magdalena, al peu de la muralla.

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

L'autor dibuixa una gran bassa d'aigua cap a la zona del Camp de Mart, llavors només voltada d'erms i alguns trossos de conreu. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

Un vell rentador públic o safareig (30) amb aigua del Noguerola. 

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

El cap de pont fortificat per a resistir els embats de l'artilleria. L'accés s'hi feia pel lateral est, cap al camí de Granyena i Barcelona, o bé, per mitjà d'un passeig arbrat que ja voldríem avui per a l'Avinguda de les Garrigues, cap al camí de Montblanc i Tarragona, a tocar del qual hi hagué el monestir dels Trinitaris (21). Com a curiositat, el gravat defineix com «piles de l'ancien pont» uns pedrots conservats al bell mig del nostre modern Cappont. L'indret apareix una mica lluny de la llera del riu, a la zona a on hi hagué l'antiga forca o patíbul a l'entrada de la ciutat, ben visible als que en sortien i per als qui hi arribaven.

1806. Plànol de Lleida.

Alexandre de Laborde, «Voyage pittoresque et historique de l'Espagne» (INHA).

[2377] La Lleida prenapoleònica

[2222] L'«Orfeó Lleida Nova» del carrer Carme-Madalena

1918. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Hormiga de Oro», núm.10 (BNH).

En un dels claustres de la Casa de la Maternitat lleidatana, actual biblioteca pública de la ciutat, sota la direcció de Julià Carbonell.

1918. Julià Carbonell. L'Orfeó «Lleida Nova».

Fou un dels grans impulsors de la música i del cant coral a la ciutat d'ara fa cent anys. La guerra, amb les calamitats fetes per uns i altres, espantà les famílies de catalanistes conservadors i els abocà a les mans del nou règim dictatorial. Ell esdevingué el primer director de l'Orfeó Lleida Nova al 1915. 

1914. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 15 de desembre (BNH).

Ball al Centre Obrer patrocinat per l'«Arte de la Sastreria» (potser el gremi dels sastres o una gran botiga), amb actuació inclosa del «coro Lleida Nova». Sembla que era costum que els balls s'iniciessin amb actuació de cant coral. Per tant, la fundació de l'orfeó s'ha de remetre al 1914; si el «coro» no era ben bé encara l'orfeó, sí que en fou clarament l'arrel.

1915. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 3 de gener (BNH).

Entre les notícies vàries de la Lleida d'aquell dia de cap d'any, s'hi refereix la del ball als salons del casal de la Joventut Republicana lleidatana, amb actuació de l'orfeó a l'inici de la vetllada, sota direcció de Julià Carbonell. Prova que la formació coral ja rutllava des de feia algunes setmanes o mesos. 

1974. L'Orfeó «Lleida Nova». 

Joan Baptista Xuriguera (enllaç). 

L'intel·lectual menarguí recordava al cap dels anys la seua participació de jove en l'Orfeó Lleida Nova, als anys 20 del segle XX. Llavors a Lleida, n'hi havia dos més, de grups corals: La Violeta i la Paloma. El de 'Lleida Nova' s'hostatjava al local de l'Associació Cultural Catalanista (fundada per l'Enric Arderiu, gran prohom cultural de la tardana Renaixença lleidatana), al primer pis de l'edifici del començament del carrer del Carme, que donava directament davant la baixada de la Trinitat. Hi hagué una gran sala amb escenari, a on s'hi feien sessions de sarsuela i de teatre. Amb cafè i tot, i una gran terrassa posterior, «de tota l'amplada de la casa, que donava fins a la mateixa muntanya del castell». L'edifici fou tombat als anys trenta. 

Això que l'edifici tingués aquesta gran terrassa posterior que, aprofitant el desnivell des del primer pis, arribava fins al peu de la Seu, em fa pensar que potser s'hi ha confós el carrer Carme amb el carrer Madalena, així dit lleidatanament.

1974. L'Orfeó «Lleida Nova». 

Joan Baptista Xuriguera (enllaç). 

En aquest gran local, s'hi penjà una gran foto del «conjunt dels cantants, amb la senyera i el mestre... que prou tindria un metre de llargada i més de mig d'altura», amb el noi Xuriguera assegut a la filera del davant. Què no donaríem per retrobar aquesta imatge, oi? Aproximadament, hi comptava un centenar de cantaires. Escrivia llavors que «molt em plauria que algú en pogués escriure la història»: servidor no l'ha trobada: resta, per tant, com a feina encomanada a qui vulgui recuperar aquell tros de vida cultural lleidatana. 

 

Anys 2020. Cruïlla del Carrer Carme-Madalena, Lleida.

Des de la baixada de la Trinitat.

1917. L'Orfeó «Lleida Nova».

«El Diluvio», de 4 de juliol (BNH).

Actuacions de l'orfeó lleidatà a Reus i Tarragona per Santa Tecla.

1917. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 22 de maig (BNH). 

Concert de l'orfeó al teatre de 'La Paloma', seu de la societat coral més antiga de la ciutat, creada al 1878. La societat coral 'La Violeta' ho fora al 1895. 

 Sembla que tot i el «gran número de valiosos orfeonistas de esta capital a quines dirige el profesor señor Carbonell» la interpretació del repertori fou fluixeta, «sin duda, por falta de ensayos». Llavors, com moltes altres formacions corals nacionals, es preparava per participar a l'homenatge a l'Orfeó Català.

 

Anys 1950. Cafè Catalunya, Lleida.

A l'Avinguda de Catalunya, d'a on agafava el nom, a la cantonada amb l'actual carrer alcalde Costa, a peu de la carretera N-II que tombava per aquí, hi hagué el Cafè Catalunya. Havia estat la seu de la societat coral 'La Paloma' en el primer terç de segle. El teatre o gran sala potser era situat al primer pis, cosa freqüent en aquells temps. 

1917. L'Orfeó «Lleida Nova». «Els Orfeons de Catalunya», 

«La Publicidad», de 27 de maig (BNH).

L'Orfeó «Lleida Nova» entre els participants al primer congrés nacional d'orfeons a Manresa. 

1917. L'Orfeó «Lleida Nova». «Els Orfeons de Catalunya», 

«La Publicidad», de 27 de maig (BNH).

1917. L'Orfeó «Lleida Nova». «Els Orfeons de Catalunya», 

«La Publicidad», de 27 de maig (BNH).

Fotografia de Julià Carbonell com a director de l'Orfeó «Lleida Nova» al costat d'altres directors d'orfeons catalans.

1918. Els orfeons lleidatans «Lleida Nova» i «La Violeta».

Una pàgina de revista d'aquells anys, de la qual no en tinc referència exacta, ens resumeix la vida musical lleidatana d'ara fa cent anys pel que fa al cant coral. Una magnífica fotografia de «La Violeta» amb tots els xicots tocats de barretina i son director, Francesc Besa, juntament amb la coneguda imatge, l'única que n'hem trobat, de la societat «Lleida Nova» dirigida per Julià Carbonell. 

1918. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 17 d'agost (BNH).

Ressenya d'un concert de l'orfeó «Lleida Nova», amb estrena d'himne propi, original del director, Lluís Farrús, i amb un programa ple de cançons tradicionals i populars, tancat amb el «Cant de la Senyera» d'en Millet, «cantat amb gran entusiasme». I, és clar, «com a fi de festa cantaren 'Els Segadors', escoltant-los tothom a peu dret i acollint-los amb visques i grans aplaudiments».

1918. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 17 d'agost (BNH). 

Aquell mateix dia d'agost, sota presidència del Paer en Cap, Humbert Torres, es constitueix el comitè organitzador dels concerts que l'Orfeó Català havia de fer a la ciutat, «a beneficio de la construcción del pabellón para niños en el nuevo hospital proyectado por la Diputación provincial». Aquest nou hospital era el de Santa Maria, que substituiria a l'edifici històric del segle XV i avui seu de l'IEI. L'actuació de l'Orfeó Català constituïa tota una efemèride, i s'acabà fent al 1921,en una sonada arribada en tren a la ciutat. En el dit comitè, hi hagué els representants del món coral lleidatà d'ara fa cent anys: Ramon Cervera en nom de la societat coral 'La Paloma', Màrius Sol per la de 'La Violeta', Amali Prim per l'orfeó 'Lleida Nova', i Francesc Ferrés delegat de l'Schola Cantorum.

1908. Diari «Lleida Nova».

El nom de l'Orfeó, creat al 1914, ja havia sigut present a la vida cultural lleidatana, però com a nom d'un diari republicà i d'esperit nacional. La publicació arribava «amb gran ardiment, amb notables articles polítics contra els cacics lleidatans i contra els partits centralistes [espanyolistes]». El seu objectiu, que avui tornaríem a signar molts de nosaltres, era prou clar: «De la Lleida mare, decrèpita i tremolosa, trista i corferida per la ingratitud dels seus fills, volem fer-ne la mare Lleida, forta i arrogant, plena i redimida, la 'Lleida Nova'». El nom del nou orfeó no podia pas ser aliè al nom homònim d'aquest diari predecessor. 

1916. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Vanguardia», de 22 d'abril (LV). 

Condol de l'entitat per la mort d'Enric Granados durant la Gran Guerra.

1919. L'Orfeó «Lleida Nova».

«El Diluvio», de 20 de febrer (ARCA). 

Constitució de la Federació Democràtica Nacionalista (FDN), organització política creada per Francesc Macià com a successora de l'Associació Nacionalista Catalana, i dissolta per integració a Estat Català al 1923. Després dels discursos, no hi faltà la interpretació musical d'aquest orfeó lleidatà, ja dirigit per Lluís Farrús. Entre altres, s'hi cantà la composició 'El nostre himne', amb música del director Farrús i lletra del poeta lleidatà Josep Estadella i Arnó. 

1919. L'Orfeó «Lleida Nova».

«El Diluvio», d'1 de juliol (ARCA). 

La revetlla dels republicans catalanistes se celebrà aquell any a les instal·lacions del Camp d'Esports, recentment inaugurat, amb gran concurrència. L'orfeó 'Lleida Nova' hi feu actuació, al costat de l'audició de sardanes de la cobla La Principal de la Bisbal, amb gran èxit, «habiendo necesidad de repetir 'La Marsellesa', a petición de los concurrentes». 

1919. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 15 d'agost (BNH). 

Actuació a Mollerussa.

1919. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 14 d'octubre (BNH). 

Actuació a Juneda, al Foment Junedenc, malgrat la pluja persistent. 

1919. L'Orfeó «Lleida Nova».

«El Ideal», d'11 d'octubre (BNH). 

El programa musical del concert a Juneda.

1920. L'Orfeó «Lleida Nova».

«La Publicidad», de 19 de juny (BNH). 

Sortida dels membres de l'Orfeó a Poblet aquell començament d'estiu.

1927. Lleida, la Baixada de la Trinitat,

«Vida Lleidatana», núm.40 (MdC).

Dalt de l'antic carrer de la Pescateria, just a la secular cruïlla entre els carrers Major, Ma(g)dalena i Carme. Encara no hi havia cal Monrabà. Potser aquí, o ben a la voreta hi hagué l'edifici de l'orfeó Lleida Nova.

[608] L'Orfeó Català visita Lleida