[2064] Les bregues civils als Omellons del segle XIX

1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).
Vista parcial del casal barroc (segle XVII) de la hisendada família omellonenca dels Llorac, amb la portalada neoclàssica de final del segle XVIII, amb escut heràldic inclòs.

1850. Els Omellons, les Garrigues.
«El Áncora», de 21 de maig (ARCA).
Notícia del segrest del jove hereu de casa Feliu, de 17 anys, que tingué lloc mentre treballava al tros, a la partida de Castellot. Els dos malfactors, manta al coll i patilla (l'un rodona -gran patilla fins a mitja galta-, i correguda l'altre -per sota la barbeta), s'esmunyiren en la foscor per desaparèixer i no ésser trobats. Però de seguida, s'alçà el sometent del poble per aconseguir-los [aconsigar-los, dit en popular lleidatà]. També els mossos d'esquadra de Sant Martí de Maldà s'afegiren a la recerca i captura i demanaren suport als mossos de Cornudella i l'Espluga de Francolí, per tal com creien que els fugitius s'havien dirigit cap allà.

Probablement, la intenció dels assaltants era la de cobrar un rescat per la vida del xicot, que la família, terratinent i benestant, es podia permetre. O potser una revenja per qüestions d'herències o de veïnatges, o qui sap si un passar comptes de velles discòrdies per la propietat derivades dels canvis de mans de la terra que, de vegades o sovint, la liquidació de l'Antic Règim va provocar des de començament d'aquell segle, i que les guerres carlines van accentuar en promoure la venjança i la represàlia.

En aquells temps, no era freqüent trobar bones notícies a la premsa, i, per tant, la majoria de noves solien anar a raure a la crònica negra. Però és que encara avui costa de trobar-ne, passats cent cinquanta anys i havent canviat i millorat i diversificat els mitjans de comunicació fins a límits siderals. En el fons, potser no hem canviat tant: les tendències de l'ànima humana costen de reeducar o de revertir, però no hem de desesperançar-nos, i potser arribarà el dia que el Telenotícies sigui només per a les bones notícies, oi?

1853. Els Omellons, les Garrigues.
«El Áncora», de 13 de juliol (ARCA).
El cas és que el nostre petit poble dels Omellons tornava a les pàgines de la premsa aquell estiu de 1853, ara per causa d'un assassinat! La notícia diu que tot plegat començà al dia de Sant Miquel, i això només pot ser perquè aleshores -i fins a mitjan segle XX-, Sant Miquel era al 8 de maig. Aquell dia, en N. Llorat (així l'identifica la crònica), pagès i d'una de les cases més hisendades del poble, resultà ben malferit d'un atac perpetrat per un altre pagès del poble, casat i amb set fills, dit Besost Viola, empresonat a Lleida a catorze anys.

Un fill d'aquest, d'uns 24 anys, cap al 29 de juny, al camí de la Floresta a prop de Juneda es topà amb l'hereu de cal Llorac (i no pas Llorat), que ja havia sigut testimoni de l'atac a son pare del dia de Sant Miquel. Ningú sap què ocorregué entre tots dos, ni si es toparen per (mala) sort o si ja hi quedaren per trobar-s'hi, ni encara menys ningú pot saber què es digueren. D'aquella feta, només uns segadors del terme es pogueren atestar que trobaren el noi Viola tot ple de sang, mentre que l'hereu Llorac jeia al tros amb 28 punyalades i una ferida d'arma de foc!

La notícia, però, ens dona pistes de l'origen de les malvolents, i finalment sagnants, discòrdies entre totes dos famílies, durant els enfrontaments de la Guerra dels Set Anys, ço és, la primera carlinada de 1833 a 1840. Aquell conflicte, que sovint ha sigut tractat amb indolència pels historiadors, esdevingué una veritable contesa civil entre catalans, més enllà del marc bèl·lic general (carlinada i tradicionalisme pairal sollevats contra el reialisme liberal burgès) en què s'emmarcà.

En aquella cruïlla històrica de liquidació de l'Antic Règim, els canvis en els règims de tinença i explotació de la terra provocaren una sacsejada pregona dels fonaments feudals sobre els quals durant segles els petits propietaris, masovers i jornalers s'havien acomodat. Moltes tinences eclesiàstiques i comunals foren desallotjades d'ús i venudes, alhora que els impostos de l'Estat cada cop més arribaven més avall en l'escala social. Aquesta situació explica, segons l'historiador Josep Fontana que, a diferència del que passà a França, entre nosaltres les bullangues rurals presentessin una característica molt particular:

«Así se puede explicar lo que con el esquema francés resulta inexplicable: que la aristocracia latifundista se situase en España del lado de la Revolución [liberal], y que un amplio sector del campesinado apoyase a la reacción [carlina]. No podría entenderse correctamente la importancia que el carlismo tuvo en el siglo XIX español, si se ignorase esta raíz de revuelta campesina (no de revolución, puesto que carecía de soluciones para el futuro), y se quisiese reducirlo al discutible y trivial problema jurídico de la sucesión, o al entusiasmo que pudieran suscitar personalmente tío y sobrina, que allá se andaban uno y otra en cualidades de gobernante. Eran dos concepciones distintas de cómo debía estar organizada la sociedad las que se enfrentaron en unas guerras civiles sangrientas, que fueron mucho más que una simple pelea entre frailes montaraces y conspiradores de logia, como algunas caricaturas, de uno y otro lado, pretenden. Y en esas concepciones contrapuestas de cómo debía organizarse la sociedad, el problema de la tierra ocupaba un lugar central». 

Josep Fontana (1975): «Transformaciones agrarias y crecimiento económico en la España contemporánea», dins «Cambio económico y actitudes políticas en la España del siglo XIX», Ariel, Barcelona, pp. 162-163.

En definitiva, i tornant als luctuosos fets dels Omellons, que són només botó de mostra de tants altres fets similars al llarg i ample de la nostra geografia, les grans famílies hisendades patiren en les carns del propi patrimoni durant aquell primer alçament camperol (tal com es diu al diari, «el Llorac sufrió pérdidas considerables en la guerra de siete años»), que la victòria reialista liberal degué retornar a lloc més interessos, és clar. D'això se'n derivarien ressentiments, nafres, malvolences i rancúnies infinits que, tard o d'hora, havien d'esclatar en forma de sanguinolenta i mortal venjança.

1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).
Detalls de la façana del casal dels Llorac, que  lluïen una branca de llorer dibuixada a l'escut. 

1853. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 8 de juliol (ARCA).
Aquesta crònica afina més en els noms dels malaurats protagonistes del crim: el difunt jove era en Jaume Llorac, hereu d'en Jaume Llorac, ric hisendat omellonenc. La família junedenca dels Guiu, que segaven no gaire lluny del lloc dels fets, prop de Marga(lef), «salieron en persecución del agresor y después de capturado lo entregaron a la justicia de dicho pueblo». Sembla que el judici anà per la via ràpida, atès que només una setmana després ja hi havia sentència, «por la cual se le condena a la pena de muerte en garrote». 

1854. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», d'11 de desembre (ARCA).
Hagué de passar un any i mig, però, per tal que la condemna fos executada. La breu crònica de final de l'any següent esmenta la fi serenya del reu, i l'identifica com a Josep Besó (Viola). En aquells temps, la pena de mort era vista com a càstig amb efectes preventius de futures malifetes. 

1980 ca. Casa Llorac, els Omellons, les Garrigues.
Foto: Albert Aymà Aubeyzon (ANC).
El gran casalot barroc, a l'entrada del poble a l'altre costat del pont sobre la riera. La portalada amb l'escut heràldic resta tapada en aquesta imatge per l'herbassar del marge de la riera. 

1850. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 24 de maig (ARCA).
Els temps eren tèrbols als Omellons i, en general, a la Catalunya profunda d'aquella època, a mitjan segle XIX. Un segrest de l'hereu de casa Feliu sacsejà la vida del poble. El modus operandi es basava en cartes anònimes d'extorsió i sembla que el cervell era un malfactor de l'Albi. S'hi demanava a les famílies diners (de tres a vuit unces d'or segons el cas), amb la corresponent amenaça de greus represàlies si no s'abonava, com en el cas de la família Feliu. Molts d'aquests delictes no eren denunciats i és probable que fossin més freqüents del que se'n recull a les cròniques. 

[2063] Dels Aumellons garriguencs al 1812

[2063] Dels Aumellons garriguencs al 1812

Segle XIX. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Segell municipal de l'ajuntament, en què hi ha, és clar, tres ametllons o ametlles tendres. Es tracta d'un escut parlant, que són aquells en què el dibuix deriva del significat propi del nom. Encara que aquest procés ha estat un recurs molt popular en l'heràldica municipal del segle XIX, sovint no concorda amb les antigues armes dels termes o senyories. En el cas d'aquest poblet garriguenc, a més, la pronúncia popular en Au- n'acabà amagant la veritable etimologia, que no prové pas d'aumetlla, sinó que es tracta, Coromines dixit, d'un diminutiu d'omell, que al seu torn ens remet a om. Per tant, més aviat hi hauria hagut d'haver tres arbres i no pas tres fruits. Però així de fàcil és que la gent, en un moment determinat de la història, s'oblidi de l'antic sentit del mot per donar-n'hi un de nou, en aquesta ocasió per la gran similitud i freqüència d'ús del mot aumelló en aquelles terres omellonenques. 

1812. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Diari «El Conciso» de Cadis, de 4 de novembre (BDH).
El cas és que aquest petit poble garriguenc, que viurà una gran bufada demogràfica des de l'inici d'aquell segle XIX, és un dels nostres primers pobles a l'hora de veure'l escrit, per primer cop, en un periòdic a l'albada de la premsa històrica al nostre país. Potser d'ací uns anys en buscarem els primers que foren citats a internet, o retratats al facebook o a l'instagram.

Els Aumellons foren, doncs, un dels primers topònims ponentins citats a la premsa mundial. No pas a la nostra premsa nacional, que cap al 1812, poca promiscuïtat oferia encara, sinó a la del nostre (estimat, o no) Estat veí (espanyol), sota les urpes del qual vivíem aleshores. Tot i que això no anà ben bé així, atès que entre 1810-14 bona part del territori de Catalunya emergí com un Estat independent sota la capa d'en Napoleó. Episodi poc divulgat en la nostra historiografia nacional(ista) per tal com 1) la interpretació de la guerra del Francès com a guerra de la Independència (espanyola) ha estat predominant, gràcies a la força historiogràfica espanyola, 2) la creació d'un Estat d'òrbita gavatxa tampoc no fou del gust dels nostres historiadors renaixenços, formats dins aquests mites historiogràfics espanyols i recelosos per això mateix de tot afrancesament, i 3) la poca incidència real i històrica d'aquest Estat català pronapoleònic que visqué en armes durant tota la curta durada que tingué.

Fos com fos, mentre a Espanya s'hi vivia la revolta patriòtica d'ànima liberal i s'hi promulgava la Constitució de Cadis (1812), bona part de Catalunya en restava al marge, sota (pseudo)domini gavatxo. La Guerra del Francès també fou una (altra) guerra civil entre nosaltres, o entre la nostra classe dirigent, migpartida entre (a)francesats i (a)espanyolitzats durant aquell primer gran i punyent embat de la crisi de l'Antic Règim al nostre país. 

Un dels episodis d'aquella guerra ens trasllada als Omellons de 1812, al dia 1 d'octubre, quan un batalló de l'exèrcit reialista, sota comandament i finaçament del general pallarès Eroles (del baró d'Eroles n'haurem de parlar un altre dia), amb 800 efectius d'infanteria i 60 de cavalleria (la meitat de son batalló), partiren de Reus cap als topants dels Omellons, a on arribaren a les 3 de la tarda de l'endemà, en una marxa de 40 a 50 quilòmetres, en part feta de nit amb tota seguretat. Allà se n'hi anaren a topar amb una partida de ronda de la guarnició bonapartista de Lleida, de 500 homes. La capital ponentina era dominada pel governador francès Henriot des de la presa de la ciutat al sagnant setge de 1810. 

La cruesa de les guerres (de tots els temps i també d'aquell temps) se'ns fa perceptible amb una sola frase: «Todos fueron pasados a cuchillo menos 150 que mandó reservar el general para contener los excesos del gobernador Henriot», al qual se li comunicà la desfeta gavatxa per mitjà d'«un sargento gravemente herido que le envió». Acte d'una impietat més enllà de la nostra benpensant sensibilitat actual. Els presoners foren conduïts al port de Salou on els embarcaren, en destinació a algun camp de concentració per tal d'intercanviar-los per altres soldats captius per l'enemic o com a eina de xantatge davant de les autoritats militars (franceses) del nostre amagrit Estat català. 

Atès que el xoc bèl·lic tingué com a protagonistes dos exèrcits, cal pensar que tingué lloc en alguna part del terme on l'una tropa emboscà l'altra o a on s'hi encararen obertament (a cuchillo, o sia, amb baioneta calada al fusell, com a les pel·lícules però de veritat), i que el poblet garriguenc no sofrí grans desgràcies. Res no s'hi diu en la notícia de les baixes de l'exèrcit vencedor, però de ben segur que des del moment mateix d'acabada la batalla, els omellencs hagueren de respondre, si us plau per força, a les necessitats dels ferits i de manutenció de persones i cavalls dels supervivents, ferits o no, presoners o no. Per poca estona, per sort, ja que el dia 3 ja tornaven a ser a la costa, segons la crònica periodística, que el dia 4 ja era publicada... a més de mil quilòmetres de distància. Tot un prodigi de rapidesa comunicativa en aquells temps de fa dos-cents anys, a base de correus a cavall, substituïts de posta en posta.  

1812. Els Aumellons (els Omellons, les Garrigues).
Diari «El Conciso» de Cadis, de 4 de novembre (BDH).
Aquest fou un dels primers periòdics del nostre Estat veí, de tendència liberal nascut a l'ombra de la llibertat de premsa que els vents de les corts de Cadis portaren en aquells anys d'implosió de l'Antic Règim. Es publicà entre 1810-14 i recollí d'una banda les deliberacions dels ponents constitucionalistes, entre els quals també una bona colla de catalans (una altra mostra del nostre propi drama civil), i, de l'altra, els avatars de la guerra contra les tropes napoleòniques a tota la península, també dels que se sofriren en terres d'aquell esprimatxat Estat català afrancesat que s'havia constituït i a on s'hi començaren a publicar els diaris en francès i català, com sembla que s'esdevingué al primer diari lleidatà després de l'ocupació francocatalana de la ciutat de Lleida al 1810.

Guerra del Francès (1808- 1814).
Una representació moderna d'un episodi bèl·lic de la Guerra del Francès, que recull aquell enfrontament civil entre les tropes franceses amb la bandera catalana i les tropes reialistes (espanyoles) amb gorra frígia abarretinada. Les dos ànimes del país migpartides durant la pertorbació i capgirament socials que significaria la transformació, a batzegades, de l'Antic Règim al nostre país.

1815. Els Omellons, les Garrigues.
«Diario de Barcelona», de 2 d'abril (ARCA).
Si suara vèiem com el poblet garriguenc encapçalava els honors d'ésser un dels nostres primers pobles esmentats als orígens de la premsa escrita, no gaire temps després, una segona notícia va portar altre cop els Omellons a les planes dels diaris, en perdre's a Barcelona uns documents de l'omellonenc Pere Joan Aixalà, hisendat de la localitat o potser un cabaler que feia negocis a la capital, aneu a saber! Devien ser papers ben interessants, atès que se n'oferia tres duros, tres!, de recompensa. La raó a on s'adreça a l'afortunat que pogués trobar-los, al carrer barceloní de la Vidrieria, era regentada per un italià i allà s'hi importava pasta napolitana. La qüestió és quins negocis podia tindre aquest omellonenc amb aquell napolità?

El diumenge de Quasimodo és el de vuitada de Pasqua. Arribà a esdevindre nom propi: el més famós i conegut en fou el de l'esguerrat protagonista de Nostra Senyora de París d'en Víctor Hugo. L'origen del nom rau en l'antífona o tornada del psalm de l'entrada a la missa d'aquell diumenge, que comença amb l'expressió llatina Quasimodo geniti infantes, com infants recents nascuts.

[1670] Els Omellons garriguencs, més

[1670] Els Omellons garriguencs, més

1913. Els Omellons (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

L'escut vuitcentista de la població, amb els tres ametllons al centre.

1913. Els Omellons (les Garrigues).
«Geografia General de Catalunya, Província de Lleyda» per Ceferí Rocafort.

A començament del passat segle, encara hi havia la temptació de recuperar la grafia arcaica (i etimològica) amb la ela, que probablement la tradició oral dels veïns ja estava perdent o havia perdut del tot. És notòria la identificació d'aquesta zona com la zona geogràfica històrica de la Baixa Segarra, en els límits de la plana urgellenca.

Aquí sí que s'especifica que l'escola era per nois i noies. A més, «en lo terme, que és muntanyós..., hi abunda la pedra de construcció i s'hi cull molt oli i de bona qualitat». Llavors ja amb 4 molins! Això sí, poques verdures, «perquè hi escassegen les aigües».

Cap a l'inici del segle XX, atenyé més de 500 habitants, que ja al cens de 1920 s'havien reduït a 451, la meitat gairebé de feia ben just quaranta anys. La davallada demogràfica no s'aturarà i actualment compta amb cap allà les 250 ànimes. És més que una llàstima, és una iniquitat, que a aquestes alçades de segle XXI no sapiguem, com a societat, com permetre una vida digna a la gent dels pobles, arrelada al seu medi i amb els serveis que puguin necessitar avis i joves. Esperem que la nostra propera República sàpiga fer-ne una prioritat, del tant desitjat reequilibri territorial.

Anys 1970. Els Omellons (les Garrigues).
Imatges panoràmiques del poble enllà dels ametllers i els sembrats. La casa de Ca la Lloraca fou un casalici pairal aixecat a l'entrada del pont vell a final del segle XVIII, en un moment àlgid de l'arbequina recent arribada, que disposà de molí d'oli i de farina.
(fototeca.cat).

Anys 2000. Els Omellons (les Garrigues).
L'escut dels Llorac, amb una branca de llorer, és clar. El molí d'oli ja és testimoniat al segle XV. Els Llorac foren una hisendada família lleidatana amb grans possessions al terme.

Anys 2000. Els Omellons (les Garrigues).
L'Ezequiel Llorac i Aguilar (1846-1888) ha estat el més famós de la nissaga, atès que fou poeta romàntic (en el castellà obligatori de l'època). El títol del seu principal poemari era Vibraciones del sentimiento (1878). Fins i tot dedicà alguns poemes a la borbona regent (espanyola), reina Maria Cristina, mare d'Alfons XIII, durant l'etapa en què exercí de periodista i articulista a la capital del reino. Signes d'aquells temps! En aquells mateixos anys, la casa pairal dels Omelloncs es trobava en gran i franca decadència per tot un seguit d'adversitats que provocaren que des de mitjan segle la família entrés en caiguda lliure i finalment acabés desintegrada, fins al punt que la mare de l'Ezequiel, que el sobrevisqué, va morir en una absoluta misèria.

Diuen les (poques) cròniques del malaurat escriptor omellonenc que un fort i insuperat desengany amorós el portà a la vesània i, a la fi, al suïcidi mentre era intern del manicomi de Sant Boi. 

Anys 1980. Els Omellons (les Garrigues).
L'escut heràldic del petit poblet garriguenc.

Anys 1980-2000. Els Omellons (les Garrigues).
Diverses vistes de la població, captades de la xarxa (amb agraïment als autors inclòs). Ara fa molt de temps que no hi sóc anat, i no sabria dir si l'antic pont sobre la riera encara resisteix o ha estat fatalment endut pels vents de (fals) progrés en la renovació de les carreteres d'aquests darrers decennis. Si algun estimat omellonenc-a ens ho fa saber, li ho agrairem. 

2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre. 
Esplèndida vista aèria del poble, ajagut al peu de l'església.

2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre. 
Detall del poble antic, del qual se'n reconeix ben bé la fesomia, i del terme de secà. Les granges són ara les altres grans protagonistes del paisatge.

2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre. 
Una altra perspectiva a vol d'estornell. Quin plaer tindre un poble sense adossades!

2002. Els Omellons (les Garrigues), a vista d'ocell, Diari Segre. 
No fou poble de la jurisdicció d'Escala Dei, tal com l'entrada de l'enciclopèdia.cat corregeix:

«El terme municipal dels Omellons, d’11,29 km2, es troba a l’extrem nord-oriental de la comarca, en contacte amb l’Urgell. Limita amb els municipis d’Arbeca al N i a l’W, la Floresta al SW, Vinaixa al S, l’Espluga Calba a l’E i Maldà (Urgell) al NE. El poble dels Omellons és l’únic nucli de població del municipi.

«Situat a la part central de la plataforma garriguenca, en un sector oligocènic de la Depressió Central; els materials dominants són les argiles rogenques, aptes per al conreu, i els gresos, pedra de construcció de les cases. És delimitat pel puig del Corb (458 m) al N, ja dins Arbeca, i pel puig de Mont-ros (490 m) al SW, en unes terres escalonades per ramals que s’han adaptat als desnivells del terreny, ocupats pels conreus. Dins el terme neixen els barrancs anomenats del Turull, al N; de les Alginetes, al NE; i de Comadranes, al sector meridional, que desguassa, dintre del mateix municipi, en el barranc de Vinaixa. Al sector més septentrional, hi ha el barranc de Roca Llamp que travessa el terme d’E a W.

«Passa pel terme la carretera local que procedent de les Borges Blanques i la Floresta arriba a l’Espluga Calba, Fulleda i Tarrés, i que connecta amb la N-240. Pel sector del SW passa la línia del ferrocarril de Tarragona a Lleida. Camins veïnals porten a Arbeca i a Vinaixa.

La població i l'economia

«Els recomptes de població més antics són els del 1365 i el 1378, en els quals es mantenien 30 focs, que ja havien baixat a 14 el 1553. La població moderna ha estat escassa, llevat d’uns quants anys a la fi del segle XIX, i amb tendència a disminuir durant el segle XX. Al segle XVIII havia passat dels 126 h el 1718 als 239 h del 1787. Al segle següent continuà el creixement: 300 h el 1830. El cens del 1877 registrà el màxim, amb 987 h, però inclosos els de la Floresta. El 1900, ja separat aquest darrer municipi, constaven 513 h, que han anat baixant posteriorment: 451 h el 1920, 462 h el 1936, 420 h el 1940, 434 h el 1950, 363 h el 1960, 348 h el 1970, 270 h el 1991 i 248 h el 2001. Les darreres xifres de població, però, mostraven que la davallada demogràfica s’aturava: 260 h el 2005.

«Als Omellons s’hi construeix el canal Segarra-Garrigues, la xarxa de regadiu del qual abastarà tot el terme municipal. Els principals conreus són les oliveres, els ametllers, ordi i la vinya (que pertany a la denominació d’origen Costers del Segre). Pel que fa a la ramaderia destaca la cria d’aviram. També hi ha cria de bestiar porcí i oví. Hi ha la Cooperativa Agrària (1945) per a la producció d’oli de denominació d’origen Les Garrigues i vi. Pel que fa a la indústria, diverses empreses exploten les pedreres dels Omellons.

El poble dels Omellons

«Es troba a 385 m d’altitud al sector septentrional del terme, al cim i als vessants d’un turó vora la carretera de les Borges a l’Espluga Calba. L’església parroquial de Sant Miquel s’aixeca al cim de l’antiga vila closa; bastida al segle XVIII, té una façana barroca, interior de tres naus i campanar de torre de planta quadrada i conserva un retaule barroc de pedra.

«Entre els antics edificis es destaquen el Celler d’en Jaumet, el Celler d’en Toni Soler i el desaparegut Casal d’en Ribes —d’estructura gòtica a la planta baixa i celler romànic, i amb una planta noble amb una sala decorada al gust setcentista i també mobles i pintures romàntiques—. Però sobretot cal esmentar la Casa de na Lloraca, que fou dels Llorac de Lleida. Es tracta d’un gran edifici situat al camí del Pont Vell i bastit, el 1770, sobre dos antics molins, un d’oli, que ja existia el 1452, i un altre de farina. S'ordena a partir d’un eix longitudinal, amb parament irregular, on destaquen les obertures amb carreus. Conserva una interessant finestra àrab, amb una reixa decorada amb sis mitges llunes. Coronant el portal, en el lloc de la clau hi ha l’escut dels Llorac, que sobresurt damunt les dovelles (porta la data del 1780, moment a l’entorn del qual hom opina que van ser concloses les obres). Una sèrie de finestres i balcons llindats configuren la façana del primer pis, mentre que sota el ràfec de la teulada un seguit de petites obertures recorren l’últim nivell. El 1851 era propietari de la casa Ezequiel Llorach, poeta romàntic en castellà. Al principi de la dècada del 1980 l’edifici va ser restaurat.

«El 1991 es van acabar les obres de restauració i condicionament de l’esmentat Pont Vell. En aquesta mateixa zona també hi ha el Pont Nou, edificat l’any 1932 per la Diputació i sobre el qual passa la carretera que uneix les Borges Blanques amb l’Espluga Calba; aquest darrer pont fou reconstruït, després de les desfetes ocasionades per la Guerra Civil, amb els mateixos escuts de pedra de la Diputació.

«Les festes majors dels Omellons se celebren el cap de setmana pròxim al 29 de setembre, en honor de Sant Miquel, i el cap de setmana pròxim al 20 de gener, per Sant Sebastià. Es fan activitats culturals, esportives i lúdiques, com correfoc, cercavila i balls populars. Per l’abril, en data variable, s’organitza la festa de la matança del porc i és tradició que es faci un dinar col·lectiu. El primer diumenge de maig es fa un aplec a l’ermita de Sant Bonifaci (Vinaixa).

La història

«Els castells dels Omellons, l’Espluga Calba i Vinaixa pertanyien en l’època de dominació àrab al valiat de Siurana i, a la conquesta, les seves mesquites foren incorporades a l’arxidiòcesi restaurada de Tarragona i el repoblament dels dos primers llocs correspongué de primer a la casa de Cervera, encara que avançat el segle XII apareixen alguns establiments de Pere de Puigverd, cavaller urgellès molt actiu en la tasca repobladora del Segrià i les Garrigues i que acabà adquirint el lloc dels Omellons.

«Malgrat que Ceferí Rocafort afirma que els Omellons eren el 1831 del monestir d’Escaladei, els estudis d’Agustí Altisent mostren com els Omellons foren des del segle XIII fins al XVIII de Poblet. En 1186-1237 el monestir havia rebut ja diversos drets en el terme i Berenguer de Puigverd, successor de Pere, deixà en testament (1204) el poble i les seves pertinences a l’abadia cistercenca. El domini territorial del lloc no es féu efectiu fins el 1210 gràcies a una permuta feta amb Pere I en canvi dels drets que Poblet tenia sobre Avinyonet del Penedès. Encara adquirí Poblet el 1297, per l’elevada suma de 60 000 sous, els drets que el cavaller Pere d’Anglesola tenia sobre els termes dels Omellons, Vinaixa i Castellnou d’Urgell. El mer i mixt imperi sobre aquest i altres pobles l’obtingué, el monestir, de Pere II el 1367, ratificats per Joan I el 1392. Des del segle XV l’administració de Poblet sobre aquest i altres llocs de la comarca apareix ben estructurada, amb un batlle nomenat per l’abat, recol·lecció de censos i delmes, capbreus i arrendaments i prestació d’homenatges en les visites de l’abat.

«El 1452, any en què l’abat Conill comprà per 10 florins un molí als Omellons amb un hort contigu, vora el camí de Vinaixa, ja hi havia el molí d’oli de la Casa de na Lloraca, que encara es troba vora la carretera de l’Espluga a les Borges. A més de l’oli, era important el conreu de la vinya (hi ha antics cellers de pedra, amb volta), i s’havia establert un sistema de sèquies, amb aigua de pous i basses, que en part perduren. Després de les dificultats econòmiques que comportà a la comarca la guerra dels Segadors, la política agrària dels corregidors de Lleida del set-cents permeté l’extensió dels pasturatges i dels conreus».

[1669] Els Omellons garriguencs

[1669] Els Omellons garriguencs

1900 ca. Els Omellons, les Garrigues.
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926) (Museu Morera).
Vista del poble garriguenc d'ara fa cent anys, probablement la primera fotografia de sa història, feta per l'artista i fotògraf lleidatà, potser de pas cap al monestir de Poblet, del qual en deixà una bonica sèrie fotogràfica.

1845. Els Omellons, les Garrigues.
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.

Amb pas de tartana, calien 7h 1/2 per arribar a Lleida, 13 a Tarragona, seu de l'arquebisbat, i 30 fins a la capital del país. Eren temps en què calia pensar-s'ho bé abans d'emprendre un viatge o anar-se'n de passejada de noces! Llavors la Floresta encara era un agregat del poble, del qual se'n disgregà al 1897.

Tenia el poble 80 cases de pedra, «y cómodas», repartides... en 3 carrers i una plaça. A l'Ajuntament hi havia el forn de pa, peça essencial de tots els pobles, on calia portar-hi la farina perquè et donessin les barres i pans rodons per a tres o quatre setmanes.

Disposaven d'escola amb 15 o 20 nens, cosa que diu molt dels pares i dels dirigents locals. No sabem, però, si també hi assistien les nenes. 

Dins del poble, «se halla una balsa, cuyas aguas igualmente que las de un riachuelo que pasa por el Sur del pueblo, con dirección a Juneda, aprovechan para beber y demás usos los vecinos». Al costat, alguns sots amb xops i alberedes, «y por la parte del Este y del Sur algunos piñares para leña, hallándose plantado de olivos y viñas la mayor parte del término». L'arbequina ja s'havia ensenyorit del terme. 

La correspondència s'anava a buscar a peu a Vinaixa, hi havia molta pedrera de calç i 3 molins d'oli i 3 més de fariners! El text acaba amb una referència històrica a l'escaramussa que hi hagué al lloc durant la Guerra del Francès entre les tropes espanyoles (ocupants) i les franceses (que ens volien ocupar), amb més de 100 morts entre els soldats gavatxos que ocupaven la guarnició de Lleida i patrullaven per la zona.

Els Omellons de mitjan segle XIX tenien, segons Madoz, 28 veïns o llars, o sigui, 167 habitants, a raó de gairebé sis persones per casa. Nombre que no lliga amb tants molins ni  tantes cases ni amb altres dades que trobem p.ex. a la viquipèdia. 

1900 ca. Els Omellons, les Garrigues.
Foto: Baldomer Gili i Roig (1873-1926) (Museu Morera).
A l'època de la fotografia, el campanar encara no tenia rellotge, cosa que pot ajudar a datar-la amb més precisió. Les 80 cases del poble s'arraulien al voltant de l'església, i els trossos eren plens de terrossos, sempre sota el beneplàcit de la pluja.

És important remarcar el detall citat per Madoz dels «sotos arbolados» prop del rierol, on de segur no hi devien faltar els oms. Segons Coromines, el topònim provindria del llatí ULMOS, «plural del nom de l'arbre om, olm, que ha deixat abundants rastres toponímics arreu del domini lingüístic». Més concretament, vindria «d'un derivat col·lectiu *ULMETULUM, plural -ETULOS». Un omelló, doncs, fóra un omell encara més petit, essent ja un omell un diminutiu d'om. Potser, més que no pas a la grandària, la referència s'ha de prendre més aviat com volent dir 'amb poca quantitat', només uns quants (pocs) oms, més d'acord amb l'escassa ribera i poca aigua del torrent que hi passa.

1870. Els Omellons, les Garrigues.
Segell municipal dinovesc en un document oficial, amb les armes parlants, o sigui, amb les figures que per la pronúncia més aproximada recorden el topònim. En aquest cas, tres ametllons o aumellons, l'ametlla tendra que encara té el clofoll exterior tot tendre, la interior tota tova, i l'ametlla pròpiament dita en formació i semilíquida. El recurs als escuts parlants és un tret d'etimologia popular, que no té relació, com Coromines demostra, amb l'autèntica etimologia del topònim. 

1870. Els Omellons, les Garrigues.
Detall del document, en el castellà imposat per l'Estat (espanyol) de l'època.

1870. Els Omellons, les Garrigues.
La signatura del senyor alcalde de l'època, en Josep Arquer.

1937. Els Omellons, les Garrigues.
Bitllet municipal d'1 pesseta estampat durant la darrera guerra.

1932. Lo pont vell dels Omellons.
L'antic pont sobre la riera, que encara existeix, tot i que ha desaparegut aquest gran rentadoràs a on les dones hi anaven a fer safareig, llavors en el sentit literal de l'expressió.

S'explica a la Viquipèdia que és «situat al camí que va cap a l'escola. Va ser construït cap a 1918, com indica una placa de pedra. En aquesta a més hi ha l'escut dels Omellons amb una cinta a la part inferior que és on s'hi especifica la data. És una construcció principalment de pedra, d'estructura plana i de poca alçada. Està sostingut per blocs rectangulars que van salvant el desnivell del terreny, alhora que condueixen l'aigua pels carrils que formen. Petits pilonets de forma cònica fets de pedra funcionaven com a barana a ambdues bandes del pont però aquest es van eliminar en una reforma posterior i es va fer una barana de ferro.

«Probablement la poca alçada del pont fou el que motivà que a les rubinades de l'any 1965 es quedés pràcticament tapiat. Als anys 90 es va desenterrar i restaurar».

1932. Lo pont vell dels Omellons.
S'aprecien ben bé els cistells de vímet amb què les dones baixaven la roba bruta. Al mur de pedra de la riera, hi veiem penjada una rastellera de grans teles, que semblen de roba de sac. Molles, devien pesar una barbaritat. Potser els homes ajudaven en la tasca de penjar-les, si es tractava de fundes de matalàs de llana o palla. Les dimensions del rentador són colossals per a un poblet de Garrigues seques!

1932. Lo pont vell dels Omellons.
Les dones van parar un moment per tal de complaure el retratista. Al fons un home treballa en el desembussament de la canonada. En definitiva, una magnífica imatge, capaç de transportar-nos al bell mig de l'ambient de tots uns altres temps, ja desapareguts per sempre, i això que encara no en fa cent anys.

 [854] Poblet, de Baldomer Gili, 1900