Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ager. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ager. Mostrar tots els missatges

20200105

[2071] Pel Montsec, Àger i Balaguer al 1685

1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).
Bella i admirable vista de la banqueta balaguerina nevada, amb el Segre i el vell pont de pedra medieval al fons, i la boira plana i gebradora per tot arreu. En Francesc Rúbies fou director de diverses publicacions periòdiques balaguerines a l'entrant del segle XX, com ara «La Falç» (1912-16). Li devem aquest agraïment per una imatge tan preciosa en temps en què no era tècnicament fàcil de captar vistes i paisatges amb aquelles pioneres màquines de retratar. La refulgència i lluïssor blanquinolenques que la neu devia donar al panorama degué afavorir-lo en la tasca fotogràfica. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña» (BDH).
Per baixar de Tremp a Balaguer calia encaminar-ser riu Noguera Pallaresa avall. El riu és anomenat ja amb aquest nom compost, i fins a Xércoles i Llimiana, i Sant Esteve de la Sarga, topònim mal comprès pel militar, a l'altre costat. Com que no hi havia pas pels Terradets, calia, doncs, empendre des d'aquest poble direcció sud per tal de creuar el Montsec pel coll d'Ares, i baixar fins a Àger, «situada en un alto en medio de la Vall». La vila era fortificada de «muralla muy fuerte con sus torres a la antigua y tenía un castillo o roca muy bueno». La vall d'Àger abraçava de Noguera a Noguera, o sia, de la Pallaresa a la Ribagorçana. Cereal, farratge, vi i ramaderia en feien un bon i productiu territori.  
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña» (BDH).
En sortint d'Àger, cal encarar el coll dit de la Torre de Sant Pere, ensorrada ja en aquell temps. D'allà, calia seguir per Fontdepou, les Avellanes i Gerp per presentar-se davant Balaguer, «cercada de murallas con torres cuadradas a la antigua».

1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).
No pas gaire devia haver canviat la ciutat a la meitat del segle XIX. Potser només l'esplèndid mur de la banqueta s'havia afegit al panorama uns quants decennis abans per protegir-se de les avingudes constants del riu. S'hi havien plantat arbres i tot, potser oms o freixes. El portal del pont, dit de Sant Miquel, encara era palplantada al cap del pont de la marge dreta (i la podem veure entre les branques dels arbres), des d'on s'accedia al camí que portava fins a les primeres cases o al que pujava cap al castell i l'església per damunt la vila.

Les roderes dels carros al fang del carrer, gelades i amb la neu, devien relliscar de valent. Sembla que ja hi havia una mica de vorera, que feia el trànsit a peu més fàcil, net i segur. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña» (BDH).
Algunes de les cases eren «en unas cañadas a lo alto de la colina donde antiguamente havía un castillo... a la parte que mira al Segre y llanos de la Plana de Urgel». Allà dalt, a més, «en este alto estava hecho un fuerte al castillo, está un convento de monjas y la casa de recreo del Obispo de la Seu d'Urgell. Este convento y casa son muy virutosos», o sigui, destacats com a edificis. És clar que es tracta de l'antiga fàbrica del Sant Crist balaguerí.

Se'n destaca el vell pont de pedra i la sèquia que «pasa arrimada a las murallas y casas del arrabal de dicha ciudad y dicha cequia sale del río Noguera Pallaresa y da agua a los molinos de la ciudad, como también... se riegan todos aquellos huertos y campos». Òbviament, ja no es tractava de la Noguera, sinó del Segre, a on la Pallaresa havia desguassat riu amunt, al congost del Mu de Camarasa. 
1685 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
«Discurso general hecho por el maestre de campo don Ambrosio Borsano en que describe toda la carta topográfica del Principado de Cataluña, Condado de Rosellón y Cerdaña» (BDH).
«Fueron el año 16 demolidas partes de las murallas de dicha ciudad y fuerte», anota l'aleshores mestre de camp militar al servei de la corona (espanyola). Aquest rang era inferior al de general però podia arribar a comandar un terç. No sabem els motius d'aquella demolició, però potser tingueren a veure amb la construcció dels nous bastions a ponent, amb baluards més preparats per als atacs d'artilleria. El fort o castell, sense cap gran senyor per ocupar-se'n, devia trobar-se prou arruïnat. 
1894 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
Foto: Francesc Rúbies i Berenguer (Arxiu Comarcal de la Noguera).
El magnífic antic pont medieval balaguerí, tal com durant molts segles fou vist pels habitants de la ciutat i pels forasters, i desaparegut durant la darrera guerra al 1938.
1930 ca. Balaguer, la Noguera d'Urgell.
El sòlid, ferreny i petri pont balaguerí d'abans de la guerra, amb Santa Maria al fons. Els potents tallamars de què feia ostentació i que li donaven un aspecte molt medieval, ajudaven a parar els cops dels troncs durant les avingudes del riu, tant o més fortes que a Lleida, i que mai se'l varen endur.


Posted by
Labels: , , , ,

20171225

[1786] Nativitat medieval

Segle XII. Santa Maria de Sagàs, Bisbat de Solsona.
La simplicitat romànica, de tocs autènticament kandinskians. La presència del bou i la mula esclafant el bressol del Jesuset connectà amb l'imaginari popular i feia del tot humana la representació. La Mare de Déu apareix encara allitada després del part, amb un Josep pensatiu al seu costat.  
Segle XII. Mare de Déu del Coll d'Osor (la Selva).
L'anunciació de Gabriel i la Nativitat en una mateixa escena. Maria i el nen ajaguts mentre l'arcàngel prova de fer entendre a Josep, assegut, la situació. Els Evangelis canònics no diuen gran cosa sobre la nativitat de Jesús: «el va faixar amb bolquers i el posà en una menjadora, perquè no havien trobat cap lloc on hostatjar-se» (Lc 2, 6). En un estable, doncs, a dins d'un presepio, un com o menjadora dels animals. D'ací sorgí la imatgeria del bou i la mula. Altres evangelis apòcrifs donaven més detalls del naixement i infantesa de Jesús, i incloïen la presència d'alguna llevadora i tot. 
Segle XII-XIII. Santa Maria de Cardet o de les Cabanasses,
la Vall de Boí (la Ribagorça).
El Mestre Joan del taller ribagorçà també representà la imatgeria tradicional de la Nativitat, amb la partera agitada, tot descansant amb Josep vetllant-la, al costat del pessebret escalfat pels animals. S'hi afegeixen els pastorets de la muntanya, amb ovelles i cans inclosos, que reben l'anunci de la bona nova de l'angelet. 
Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de Lluçà (Osona).
La Mare de Déu dempeus deixa el Jesuset al pessebre, amb Sant Josep contemplant l'escena maternal. El cos dels dos grans animals s'amaga darrere la petita menjadora que fa de bressol. Un truc visual molt simple i modern alhora, que estalviava lloc al quadre, temps i complicació al mestre pintor.
Segle XII-XIII. Monestir de Santa Maria de l'Estany (el Moianès).
La Nativitat també en representació escultòrica, sempre amb els elements tradicionals, que s'hi han mantingut inalterats durant dos mil·lenis. Maria hi apareix agitada i amb l'ajut d'una llevadora. Les orelles i les banyes ens ajuden a distingir el bou de la mula.
Segle XIV. Col·legiata de Sant Pere d'Àger, la Noguera d'Urgell.
La preciosa Nativitat del Mestre d'Albesa en un dels compartiments del retaule de la cripta, presenta una escena molt tradicional i casolana, amb la mare acaronant el fill, l'escalfor de les bèsties, la llevadora al peu del pessebret, l'àngel damunt el ràfec de l'establia, Sant Josep expectant i els pastorets acudint a la crida. 
Segle XIV. Clau de volta de Santa Maria del Mar, Barcelona.
La petitesa de l'espai obligà a resumir l'escena tradicional: ni angelets ni pastors, el Jesuset al centre sobre un gran i treballat pessebre, pare i mare als peus i al cap amb riques vestimentes, i els animals que tanquen per darrere la representació. Un gran estel, més lluent que tots els altres, hi representa la bona nova del naixement diví. 
Segle XIV. Retaule del Sant Esperit de Manresa.
Obra de Pere Serra per a la catedral manresana, datada al 1394. El retaule és una narració de la intercessió constant de l'Esperit Sant al llarg de la història, des de la Creació fins a la Passió de Jesús. L'escena de la Nativitat és presidida per l'estel de Nadal, al capdamunt de la cova. Maria no es troba allitada, però sí amb la llevadora present. Josep és presentat amb una llampant vestimenta, a l'estil dels grans patriarques de la tradició israelita. Darrere seu, els pastorets gairebé no es veuen, mentre que els animals i el gran pessebre ocupen el centre de la imatge, amb el Jesuset tot embolcallat en bolquers. 
Segle XIV. Església de Sant Pere de Cubells, la Noguera d'Urgell.
La influència de la pintura sienesa en les pintures de Pere Serra i els seus germans, diuen els entesos, és notable per les figures estilitzades, boca petita, ulls esquinçats. L'obra data de final del segle XIV o començament del XV. El pas cap a les nativitats gòtiques comportarà la idealització del Naixement. Tot i l'austeritat de l'escena, res ja no fa tuf de pobre. El pessebre més que una menjadora sembla un bressol fet a propòsit. Només les argolles per lligar els animals ens remeten a un estable. Els animals encara tenen gran presència en el quadre, i als pastorets se'ls reserva un racó. 
Segle XIV. Monestir de Sixena, els Monegres,
Bisbat de Lleida fins al 1999. 
Retaule de la Mare de Déu, que s'ha atribuït també al mestre Pere Serra. Però aquesta Nativitat conserva un toc més popular i senzill que les altres obres d'aquest autor, amb el Jesuset damunt la palla i un pastoret amb el sac de gemecs a l'adoració.
Segle XIV. Capa pluvial del Bisbe Bellera, Vic.
(Museu Episcopal de Vic).
La capa és de vellut vermell, amb figures d'or i sedes policromes brodades a l'estil propi d'Anglaterra entre el segle XIII i la fi del XIV i caracteritzat per l'estilització i l'expressionisme de les figures. Només els animals recorden l'establia de Betlem, mabats darrere una menjadora senyorial. Maria apareix ajaguda en un gran llit, coberta de teles, amb l'assistència de la llevadora i Sant Josep als peus. La tendra imatge de la mare abraçant el fill dona a la representació una gran força de sentiment.
Segle XV. Retaule de Guimerà, l'Urgell.
A començament del segle XV, el gòtic va deixant enrere la visió tradicional, popular i humil de la Nativitat. Ramon de Mur, l'artista, encara hi pinta les bèsties domèstiques, però el pessebret més que una menjadora és un gran llit de pedra treballada, on el Jesuset queda arraconadet de tan petit dins d'un tan immens bressol.
Segle XV. Reial Monestir de Santes Creus, l'Alt Camp.
Una de les obres clau del gòtic internacional a Catalunya és el retaule marià de l’altar major del monestir de Santes Creus. El retaule es va encarregar a Pere Serra però sembla que va morir sense haver-lo començat a pintar. Guerau Gener, bon coneixedor del gòtic internacional valencià, el va substituir, però la seva mort prematura va fer que Lluís Borrassà, un dels grans protagonistes de la pintura del primer gòtic internacional català, acabés l’encàrrec. La imatgeria és més divinitzada que no pas popular, amb tota una cort d'angelets damunt una establia de tons daurats, tot i que el gest de la mare agafant el fill, amb un pacient Josep al costat, amb la presència dels animals al darrere, encara li dona un cert caliu tradicional. 
Segle XV. Santa Maria de Verdú, l'Urgell.
Pintura gòtica de l'escola lleidatana de Jaume Ferrer II. És una de les taules del retaule de l'alta major de l'església parroquial. Ja no hi ha establia, no hi ha ni bou ni mula ni pastorets. Només una escena celestial, amb els angelets servant una tela que fa de fons de l'escena. Les robes són riques, malgrat les sandàlies de Josep. El Jesuset ja no és bressolat en una menjadora. 
Segle XV. Retaule de Peralta de la Sal, la Llitera.
Nativitat gòtica obra de Jaume Ferrer II. El retaule, que conté altres taules obra de Pere Garcia de Benavarri, fou desmuntat i venut a començament del s.XX. Aquesta taula és conservada al Museu d'Art de Cleveland des del 1953. La pobresa i simplicitat romàniques han desaparegut per donar pas a una visió més divinal de l'escena. Els animals resten en segon pla, amb una mirada creuada molt original. Les roberiada és molt rica, el pessebret ha desaparegut, i els pastores han sigut substituïts per altres adoradors, probablement els mecenes de la pintura.

Posted by
Labels: , , , , , , ,

20170514

[1702] L'Àger murada dissetesca

1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Plànol de l'antiga vila fortificada.
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
El castell en un extrem, amb el pont (4) de la porta de socors, ben abaluardat.
1783. Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IV (BNE). 
«En un lugar eminente, en medio de un apacible valle, cubierto de arboledas y bosques...», tot i que no «a orillas del río Segre». Tenia en aquelles alçades de segle XVIII, quatre-cents veïns, que devien fer més de mil habitants llargs.
1783. Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlante...» de Bernat Espinalt, tom IV (BNE). 
La referència històrica al bregós Arnau Mir de Tost, fundador de la vila cristiana i de l'abadia al 1066. Cap referència a Catalunya o la Corona d'Aragó, ni tan sols en citant el setge de la Guerra dels Segadors (1652). Això sí, segons l'autor, ja existia «España» gairebé abans de la creació del món... Quina mania, els nostres estimats veïns de ponent, de voler-nos sempre seus! (i parats i callats si pot ser, que no pot ser).
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La porta entre la vila i el castell (3) i la gran torre rodona (2).
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
La vila, envoltada per dos rieres, l'una de les quals (13) «en verano queda seco».
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
 La porta principal de la vila (5)
1650 ca. Planta de la vila d'Àger (la Noguera d'Urgell).
«Atlas del Marqués de Heliche», Leonardo di Ferrari.
Detall de la muralla de soldevila.

Posted by
Labels: , , ,

20150518

[1041] Pujant la Noguera Pallaresa fins a Cellers

1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Segre es troba amb la Noguera Pallaresa. Gairebé ningú no recorda amb claredat com era tot això abans, perquè l'embassament de Camarasa és força antic, llunyà. Fou a començaments de segle que foren iniciades les obres. Camarasa és un embassament llarg, que arriba des del cingle nord de la serra del Mont-roig, davant per davant de l'esfereïdora paret del Mu, fins endins del congost de Terradets, ultrapassada l'altitud de la Vall d'Àger».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Central de Camarasa, a la Pallaresa, des de la paret de resclosa, roca viva, brogit quasi visible, fredor laboriosa de les sales de màquines. Al fons esquerre, el riu troba el Segre».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Tram final del pantà de Camarasa, vora la central. El pantà és una llarga i sinuosa cinta amb profundes indentacions que formen cales, i assenyala els indrets dels antics barrancs».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
La carretera antiga de Balaguer a França per Tremp resseguia el riu per l'esquerra i quedà submergida sota les aigües. Caldrà esperar la construcció del Doll per recuperar el pas ancestral, a molta més alçada. A la cua del pantà és «on hi ha l'aiguabarreig amb el riu Fred, o torrent que travessa la vall d'Àger, i que la gent d'allí anomena torrent del Pui. Aquest torrent davalla de la divisòria d'aigües prop d'Agulló i travessa per davant la històrica vila d'Àger». 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Fent el tomb per l'embassament de Camarasa, hom no troba, a part les ruïnes dels Oroners i la Baronia de Sant Oïsme, altre poblat que la Maçana, precursor d'un turisme futur».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'espectacle esclatant d'Àger, capital del vescomtat del seu nom, tal com s'ofereix a la mirada des dels més baixos repetges del Montsec. Al fons, la serreta que travessa el Coll d'Àger».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Explica en Vallverdú «l'existència dins la vall de tres entitats diguem-ne territorials: la vall com a unitat geogràfica, el vescontat d'Àger com a entitat històrica, i la col·legiata d'Àger, que vingué a ésser l'hereva de la força política i la influència del vescomtat. Quan tot se n'anà en orri, en començar la decadència de l'abadia, que havia perviscut i sobreviscut com a abadia independent (nullius), fou el 1592, que el papa Climent VIII la convertí en col·legiata merament arxiprestal, encara que exempta, i conservà aquesta condició exactament fins a 1874, que passava al bisbat de Lleida».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La 'banyera' romana és un sepulcre del segle II, amb alegres figures mitològiques, que servia de pica baptismal a Àger. Per a compensar el paganisme dels relleus, estampeta».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Atenció a l'adjectivació: «Romàntic, esquarterat, decoratiu, desolat i excessiu, el torricó de la Baronia de Sant Oïsme domina l'embassament de Camarasa en el seu terç superior. Al fons, vers el nord, el Montsec».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de la base i de la torre: «La Baronia és tota una escenografia. Una torre del castell, rodona, força entera, domina el morrot que cau a plom sobre l'aigua. Ben a prop, l'església, dedicada a Sant Bartomeu, amb un campanaret quadrat, caigut en un costat, però conservant els finestrals partits en mainells ben treballats als altres tres».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Geologia, hidroelectricitat, lleures i motorisme de muntanya es donen cita al primer ter de l'embassament de Camarasa. Al fons, els túnels del ferrocarril a la Pobla i el començament de Terradets».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
El túnel del tren que salva l'estretiment dels Terradets. A dalt, «el pont a l'entrada de Terradets, un pont ridícul que, encara avui, sosté tot el pas de vehicles. D'aquest pont, estretíssim, col·locat a la cua del pantà de Camarasa, de sempre se n'ha dit la Passarel·la».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«L'entrada de la Pallaresa, és a dir, l'indret on abandona, per al viatger que puja, la forma d'embassament i adopta la de riu. Exactament al capdavall del congost dels Terradets».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El congost de Terradets té molts indrets espectaculars, on la roca viva juga amb el tall profund obrat per l'aigua, la vegetació a clapes de la riba i el pas de vehicles en cerca del Pallars». 
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
Detalls de les parets del congost de Terradets. «Tornats a la carretera, observareu que, mentre remunteu el riu, un parell de ponts dels antics, enderrocats, semblen encara saltar el curs d'aigua, indiquen els indrets des d'on en èpoques reculades hom podia franquejar l'esverador barranc. Us torna a sorprendre a la riba dreta, literalment formant un constant balconet d'amplada minúscula, el camí de bast antic, visible en molts indrets».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Al fons de la cova anomenada Forat de l'Or, a Terradets, la parella de muricecs dormien, ingràvids, arrapats a la roca. Hi són a milers, silenciosos, quasi immaterials». I aclareix l'homenot garriguenc: «Les compactes formacions calcàries han deixat cavernes que l'aigua omple, però que, en temporades eixutes, tenen, al fons, arena molt grossa».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Un cop hem travessat, pujant, Terradets, se'ns obre la safata de la Conca de Tremp. Prop del poble de Cellers, aquest establiment d'hoteleria inicia una projecció turística d'acord amb el nostre temps».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
L'Hostal del Llac, a tocar de la vella carretera i de la via de la Pobla, en construcció. Llavors, destinació típica de berenades de diumenge a la tarda, que hi pujàvem amb el 4L de casa, se'n deia irremissibliment Hostal del Lago.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A la Guàrdia de Tremp ens saluda aquesta casa, bastida amb elements d'un casalot anterior, balcons amb mènsules i petxines renaixentistes, i l'esclat de flors al sòl de la Conca de Tremp».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«La Guàrdia, nom plenament dels temps de la Reconquesta: la Guàrdia de Tremp ací, la Guàrdia d'Ares a l'altra riba».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«Claustre de l'antic cenobi de Mur, Pallars Jussà. Només amb uns inicis de reconstrucció, el conjunt del castell i església dominen, a gran altura, l'embassament de Cellers».
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«El Claustre està ben conservat, i hom hi ha fet recentment algunes obres de consolidació de l'església... Un cop més gosaríem demanar que aquests monuments que no estan enderrocats del tot fossin objecte de restauració acurada i consolidació definitiva». Un prec que s'ha fet realitat, en aquest cas.
1973. La Noguera Pallaresa, «Els rius de Lleida», 
Vallverdú/Sirera.
«A la Noguera Pallaresa, les aigües d'una central són aprofitades per a una altra, situada en una cota més baixa. Tubs de la central de Gavet, prop de Tremp».


Posted by
Labels: , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)