[2570] Del Baix Segre-Cinca, 1643

 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol contingut en aquest mapa setcentista, en plena Guerra dels Segadors. S'hi detallen els grans cursos fluvials del Segre i Cinca fins al seu aiguabarreig. També s'hi dibuixa el canal de Pinyana fins a Lleida. Eren obstacles principals en l'avanç de la infanteria i cavalleria militars. Aquest territori, de l'aiguabarreig i fins als peus del Montsec, i la plana urgellenca per un costat i la lliterana per l'altre, constituïren una unitat geopolítica en els remots temps ilergets i ho continuà sent en temps de taifes. Encara persistí com a entitat geocultural i geoeconòmica des de la conquesta de Ramon Berenguer IV i fins a temps moderns. La unitat diocesana fins ben bé a finals del segle XX. Només la derrota de 1707 començà a fer-hi forat, i el nacionalisme espanyol derivat del règim del 78, hereu del franquisme, ha sabut eixamplar-lo, aquest esvoranc. Com que tot a la vida té pujades i baixades, esperem, com deia aquell savi, de retrobar-nos en aquella unitat històrica ara delmada. Paciència i persistència.

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb la ciutat de Lleida. Hi veiem el Canal de Pinyana, en traçat aproximat, i que era emprat per fer anar molins. S'hi consignen Almenar, Alguaire, Vilanova d'Alpicat (popularment segmentat del Picat), Montagut, Alcarràs, Aitona... i el poblat de Vilanoveta, als afores de la ciutat lleidatana. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb tota la part del Baix Segre i Cinca. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb l'aiguabarreig. Encara que es tracti d'un plànol simple i senzill, les poblacions hi són ben posicionades: un mapa militar no podia permetre's greus errades. Des de la Granadella, Escarp, Massalcoreig o Torres de Segre, fins a Mequinensa, Torrent, Fraga i el petit llogaret de Mont-real, popularment Mont-ral, de fa dècades ja abandonat. 

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2489] De Lleida a la presa de Pinyana pels pobles del Segrià, 1789

 

1915. Lo Congost de Pinyana.

Postal de Catalana de Gas y electricidad, amb data de publicació de 20 de febrer, amb vista cap al sud, des del terme de Tragó. Encara faltaven dècades per tal que les aigües cobrissin la vall que desembocava a les penyes de Pinyana (com el mateix nom diu) i el poble. La Noguera Ribagorçana torçava cap a l'esquerra en direcció a Corbins, i deixava tot l'antic pla del Segrià (al nord-oest de la ciutat de Lleida) orfe d'aigua, fins que al segle XII, en Pere Cavasèquia hi posà remei amb lo Canal o Sèquia Major (els drets de la qual passaren a la Paeria per compra als hereus del constructor a començament del segle XIII). 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

«Diario de los viajes hechos en Cataluña

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

En el seu viatge per Catalunya i durant l'estada que feu a Lleida, aquest viatger i escriptor (espanyol) va voler fer una escapada a la mina de Pinyana, és a dir, a la presa del canal. Deixa testimoniat l'avanç econòmic de la plana lleidatana en aquell Set-cents gràcies a l'estabilitat social del país, sotmès a la Nova Planta borbònica des de l'inici del segle XVIII: els molins d'oli s'havien multiplicat per 10! La introducció de l'arbequina també hi tingué molt a veure. 

Pel camí, travessen Torre-serona, llavors un despoblat per causa de la darrera guerra, probablement. Entrelluquen Rosselló i Benavent, a on s'hi cultivava l'arròs.

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Troba que l'Església de Benavent era molt gran per a la població que tenien, i és que tots aquells pobles sofriren les conseqüències demogràfiques negatives de la batalla d'Almenar (1710) de la Guerra de Successió. Continuen camí per Vilanova de Segrià i Torrefarrera, «en que hay un molino de papel con el agua de la azequia». Continuen vers la Portella i fins al pont d'Albesa, de quatre ulls, i d'allà fins a Alguaire. 

L'antic convent alguairenc de les monges santjoanistes era situat dalt del tossal, amb el poble als peus. En testimoni l'augment demogràfic i econòmic, del poble, i tenia llavors l'església en construcció. S'hi cita la capella de Nta. Sra. del Merli «cuyo altar mayor y del Rosario son buenos» i fa referència a la pintura que recull «ridiculamente» el miracle de l'encegament del comte Ermengol (pas Berenguer, com cita el viatger) en travessar el pont per atacar la comunitat femenina hospitalera.

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

La vista des de dalt del tossal és vastíssima, més que des de dalt del campanar de la Seu Vella, segons l'autor, perquè s'hi albira bona part de la Llitera. El convent o castell fortificat ja era enrunat. Des d'allà dalt estant, «estuve viendo con la imaginación» els moviments dels exèrcits austriacista i borbònic a l'agost de 1710, amb el pont d'Alfarràs com a epicentre cobejat de la lluita. Que s'acabà als "Abrevadores de Almenar en donde saltó el Rey a la acequia después de derrotado el exército» borbònic. La vista cap a l'hortizó septentrional permet de veure «la montaña Maleidas y otras de los Pirineos». Arriben al final de la plana segrianenca a Ivars de Noguera. En aquesta part, encara hi eren visibles «varios montones de piedras y señales de haver estado allí el exército, encontrándose balas».

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

Almenar era poble gran, de 360 veïns (i, per tant, gairebé 2.000 habitants). En destaca l'església, i la qualitat del blat, encara que els troba, als veïns, «poco aplicados» quan podrien traure'n més profit, d'aquest blat. Després ja a Alfarràs, en cita el gran pont i el molí fariner, el «mejor y más concurrido de la parte de Aragón y Cataluña que se conoce». Andaní disposava de 18 cases «miserables por falta de aplicación». 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

El dia 23 van fer el reconeixement de la presa de Pinyana, «presa hecha de grandes peñascos que han hecho caer de las montañas inmediatas con tiros de pólvora cerrando de este modo el río y para sacar el agua al llano han taladrado la montaña por una mina de mucha extensión digna de verse, como lo es la Azequia». Entenc que quan tanquen la comporta d'entrada tancada, l'aigua salta al riu i llavors poden netejar la mina i l'inici del canal en quedar sec. La Casa de Lleida, a terme de Castellonroi, era la propietat des de la qual es vigilava la presa i era propietat secular de la Paeria. 

Notem, doncs, el testimoni fefaent de l'autor de com la presa del canal era feta, a final del segle XVIII i probablement des dels seus inicis medievals, per mitjà de l'esfondrament de grans roques i penyes, molt més fàcil de reconstruir o renovar des de l'aplicació de barrines de pólvora. La presa semicircular, doncs, i encara actual (encara que refeta), hagué de ser aixecada al segle XIX. 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

El viatge i escriptor s'atansa fins a Almacelles i fins a les envistes de Tamarit i Albelda, «que parece tienen proyectado el riego de estas grandes llanuras», com pertoca a aquells temps il·lustrats. Se'n lamenta del despoblament «hasta el Cinca». D'Almacelles, se'n diu que el poble fou construït només feia 15 anys, i «consta en una calle» amb l'església en construcció en l'un costat i la casa del noble i senyor del lloc davant per davant. L'antic poble havia quedat destruït durant la Guerra dels Segadors i havia passat a propietat reial. En època de Carles III fou posat a la venda i anà a parar a les mans de Melcior de Guàrdia des de 1773. «Beben el agua de balsa, aunque el Señor ha echo un pozo... En las eras hacen sichas [sitges] para guardar el trigo... Se han plantado muchas olivas, todas a calles [a rengs ben afilerats], que hacen grande efecto desde el pueblo... y se está construyeno un molino, lo mismo sucede con las viñas. Hay ya unas 38 casas», cap als 200 habitants. Existia també al terme una Almacelletes, «para acudir mejor al cultivo», i a on hi havia un hostal perquè hi passava la carretera de Montsó cap a Lleida. Es tractava del novament repoblat antic llogaret de la Saira. 

1789, octubre. Lo Canal de Pinyana,

 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 

por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 

De retorn cap a Lleida passen a les envistes del Castell de Raïmat, lloc llavors despoblat. Finalment, el darrer poble per on passà. Vilanova del Picat, que «es de Lérida». L'autor acaba el resum d'aquella jornada, molt probablement feta a cavall, amb una preciosa imatge: que des de dalt el castell o convent d'Alguaire «quando hay niebla en el llano de Lérida se descubren las torres y castillos en medio de ella, que parece un navío en alta mar». 

Simplement esplèndid, oi? Esperem que algun bon fotògraf la pugui encara captar, abans que el canvi climàtic acabi amb les boires.

Lo Canal de Pinyana.

[2480] Lo congost de Pinyana, la «pell» d'Almenar i la sèquia

[2480] Lo congost de Pinyana, la «pell» d'Almenar i la sèquia

 

1929. Lo congost de Pinyana, Castellonroi, la Llitera.

«Àlbum Meravella», volum II.  Clixé: J. Villanueva.

La presa semicircular del canal de Pinyana, a la sortida del congost, construïda probablement en els segles de l'Edat Moderna, encara que, com sabem, el canal fou cavat al 1147 per tal com Ramon Berenguer IV havia acabat de reconquerir les terres d'Almenar i volia assegurar-ne el repoblament. La sèquia s'acabà estenent fins a Lleida, trenta quilòmetres més avall, gràcies a Pere Raimon de Sassala, que passaria a la història com a Cavasèquies, atès que poc després al 1149 el comte-rei es faria amb els territoris de Lleida i Fraga. Al 1229, el canal ja pertanyia a la ciutat de Lleida, en haver esdevingut una estructura fonamental per al seu proveïment. I d'aleshores fins avui, tot passant per les primeres fonts que el Marquès de Blondel hi manà instal·lar, o a les populars Basses d'Alpicat, de la segona meitat del segle passat, l'aigua de la Ribagorçana proveeix els lleidatans del líquid més preuat. Ara també, i gràcies a les tecnologies de bombeig, abasteix pobles de l'altre marge del Segre, del marge esquerre del riu! (com a Alcoletge, que ha deixat d'abastir-se d'aigua de boca del canal d'Urgell des del 2012). 

2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.

Espectacular vista del congost des del peu de la presa, a on podeu arribar-hi amb cotxe. S'hi observen les enormes penyes que el conformen i que li van donar nom. Segons el nostre Coromines, «s'imposa acceptar com ètimon un CASTRA *PINNIANA, derivat de PINNA 'penya, rocassa' amb el sentit de castells roquers'». Al peu del faralló rocós solitari, uns dos-cents metres aigües avall, s'hi faria la presa de les aigües.

2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.

Vista aèria de la presa, amb el petit tram de túnel que protegeix el naixement del canal.

2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.

Al fons, l'assut de la presa del canal.

2023. Lo congost de Pinyana a la Noguera Ribagorçana.

Els primers centenars de metres del canal, en què es creua amb la carretera N-230. A l'esquerra, una gran línia d'arbreda marca el curs de la Ribagorçana, que torç cap a l'esquerra per encarar cap al desguàs de Corbins, tot deixant la gran plana segrianenca. En Pere Cavasèquies, en pujar al Montpedró, el gran tossal rocós a tocar de l'actual pantà de Santa Anna, ho va veure clar: si fem passar un canal per la dreta, a tocar dels altiplans d'Alguaire, convertirem el secà en una horta. Això fou a cavall del segle XII amb el XIII, que aviat és dit.

1974. Lo Canal de Pinyana.

«Historia de un canal», Romàs Sol, Carme Torres.

Repàs als segles d'història del canal. No en conec versió en català.

1975. Lo Canal de Pinyana.

Revista «Ciudad», núm. 28, de febrer (FPIEI).

Ressenya de la publicació. 

1955. Lo Canal de Pinyana.

Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,

Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).

La signatura de Ramon Berenguer IV amb què el canal va iniciar el seu camí en un bocí de pell de cabra, anomenat «la pell d'Almenar».

1955. Lo Canal de Pinyana.

Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,

Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).

Conquerida Almenar al 1147, un enclavament important i acastellat (com el seu nom indica) que domina la porta septentrional del Segrià, el comte-rei la va repoblar amb cent famílies provinents de Balaguer. Al mes de setembre d'aquell any, els concedia privilegi sobre la sèquia, probablement per modificar-ne alguna prèviament existent dels anys (segles!) de dominació sarraïna. 

En conquerir-se Lleida dos anys després, un emprenedor Pere de Sassala, Cavasèquies, veié de seguida l'oportunitat i el negoci, allargant la sèquia fins a Lleida. Potser ja ell mateix havia sigut el constructor del primer tram fins a Almenar i Alguaire. Al tombant d'aquells segles XII-XIII, la seua família regenta les rendes dels regs del canal, fins que al 1234, aviat en farà 800 anys, se'n vengué els drets a la Paeria lleidatana, al preu de 750 maravedisos d'or. 

1955. Lo Canal de Pinyana.

Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,

Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).

Al segle XIV, el rei Cerimoniós reconeix la propietat de la Paeria sobre la peixera de Pinyana, que segles endavant esdevindrà la presa semicircular que coneixem avui, i declarava que els veïns d'Almenar no podien obrar o canviar els ulls, boques i estelladors de la sèquia sense el permís dels paers lleidatans. 

Els almenarencs, sobre la base que s'establia a la «pell», anaren tornant regularment a l'embat sobre el domini lleidatà del canal. Al 1606, una nova sentència reconeix que la ciutat de Lleida n'és propietària de la sèquia, i que la gent d'Almenar hi té dret a reg, amb autorització per fer-hi ponts, ulls i portillons sempre que no fossin abusius. 

1955. Lo Canal de Pinyana.

Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,

Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).

La boca del naixement del Canal, que travessant un petit túnel s'obrirà ja a la plana segrianenca. 

1955. Lo Canal de Pinyana.

Josep Lladonosa, «La pell de Almenar»,

Revista «Labor», núm. 155, de 5 de novembre (FPIEI).

L'assut del canal a mitjan segle XX.

[2254] La renovació de la possessió de les aigües de Pinyana

[1753] Els Borbons, derrotats a Almenar al 1710

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Plànol de la batalla d'Almenar durant la Guerra de Successió, a les acaballes del juliol de 1710, en què les tropes del pretendent Arxiduc Carles foragitaren les del pretendent Borbó. Segurament, tots dos reis no es veieren ni la cara per les caloroses planes del Segrià regat per la Ribagorçana. Els seus generalassos ja s'encarregaven de tot, estratègia inclosa. Les tropes dels Borbons, espanyol i francès, provinents de l'Estany d'Ivars a on havien acampat, creuaren el Segre amb dos ponts de barques, l'un a Granyena i l'altre a Alcoletge, per situar-se ja a la banda dreta de la Ribagorçana i pujar de dret cap a Almenar.

La desfeta de les terres de conreu per on passaven aquests grans exèrcits era terrible. Hem de pensar que de quinze a vint mil homes en marxa per banda, molt bona part d'ells a cavall, deixaven arrasada una gran extensió de terres, tan se val si estaven conreades com si no.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
El plànol es mostra dibuixat invertit, és a dir, amb el Nord a la part de baix i el Sud, amb el camí que pujava de Lleida, a dalt del dibuix. Amb un parell de dies, l'exèrcit borbònic es presenta a les envistes d'Almenar, però ha fet tard: els aliats ja han ocupat el castell elevat de la població i els marges de l'altiplà amb artilleria i tot, fet que els dona clar avantatge.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
La tarda és ja avançada i els felipistes volen esperar a l'endemà per atacar, quan ja hauran arribat els reforços provinents de Lleida, caiguda i capturada ja al 1707. Però el general Stanhope decideix, agosaradament i per sorpresa, l'atac contra l'enemic, que li reportarà la una contundent i clara victòria.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall del petit poblet d'Alfarràs, entre la sèquia medieval de Pinyana i la Noguera Pallaresa. Dos ponts s'assenyalen sobre el riu, més un altre sobre el braç esquerre de la Ribagorçana que feia un meandre i deixava un gran areny al mig. S'aprecien també alguns masos i les terres de conreu i de bosc. Un braç de desguàs comunicava el canal amb el riu passada la vila. Devia ajudar en les grans avingudes del riu al congost de Pinyana, quan la presa -òbviament- no existia encara i les aigües baixaven enfurismades tot sovint.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Disposició dels batallons dels nostres aliats dalt de l'altiplà d'Almenar, aprox, fins allà a on acaba la recent inaugurada i curta autovia A-14. Mentre que els batallons dels enemics espanyol i francès pujaven per baix a l'horta fins a l'alçada d'Almenar.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de la vila d'Almenar, amb l'església i petita fortificació dalt del turó, i les cases del poble atrapades entre els batallons de soldats. Probablement, se n'havien anat tots als masos dels afores només de sentir que s'amania una batalla. La representació dels pobles és molt aproximada. La vila d'Almenar se situa ben bé al peu del turó fortificat del castell i l'església. L'autor anglès devia treballar amb testimonis de la batalla sobre un mapa del país, amb els importants detalls de rius i sèquies, tossals i ponts, però no tenia gaire idea de com eren disposats els pobles.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Un gran detall de l'autor, el molí fariner sobre el canal de Pinyana davant d'Almenar. S'hi veu ben bé la roda de la sínia i tot. 

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Setze esquadrons dels nostres aliats es planten davant els vuitanta dels espanyols i francesos. Aquest primer atac fou tan sorprenent, per la inferioritat i l'hora avançada de la tarda, que aconseguí el trencament de les línies borbòniques. 

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de les terres segrianenques entre Almenar, Alguaire i la Portella, emplaçades entre el «Great Channel of Lerida», el canal de Pinyana, i la Noguera Ribagorçana.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall esplèndid de la Torre de Santa Maria, una de les antigues torres o masos fortificats medievals existents. L'antiga torre ja tenia altres edificis al voltant, dels diferents masovers, i des d'allà conreaven les productives terres dels voltants. 

1732 «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall d'un altre molí hidràulic en un braç derivat de la sèquia de Pinyana, a on d'aigua, mai no n'ha faltat (almenys fins a la construcció dels pantans moderns, amb altres fins crematístics més enllà de l'agricultura).

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de les poblacions d'Aubesa i la Portella, connectades per l'històric pont que hi ha hagut sempre en aquest punt de la Ribagorçana, i on segons la llegenda el comte Ermengol d'Urgell va perdre la vista castigat per la Mare de Déu, en voler apoderar-se del Merli d'Alguaire faltant a sa promesa.

1732. «Plan of the country and camps of Almanar, the one under Charles III and the other of the Enemy under the D. of Anjou who was defeated by 16 squadrons by lieutt genl Stanhope, July 27 1710», 
Nicolas Tindal (Gallica).
Detall de la petita vila d'Alguaire, en la qual no s'hi dibuixa el castell santjoanista de què disposà, probablement molt afectat des de la darrera Guerra dels Segadors.

«L’estiu de 1710 l’exèrcit aliat va llançar una ofensiva important en direcció a l’Aragó i Castella, la qual va permetre al rei Carles III ocupar Madrid, per segona vegada al llarg de la guerra de Successió. Aquesta ofensiva va tenir com a punt de partida la batalla d’Almenar, el 27 de juliol de 1710, on els aliats, comandats pels generals Guido von Starhemberg i James Stanhope, van derrotar els borbònics, dirigits pel marquès de Villadarias i pel mateix Felip V. Tot i que no fou una gran victòria, almenys pel que fa al nombre de baixes infringides a l’enemic, la batalla d’Almenar va servir per aixecar la moral dels aliats. De fet, fou el preludi d’un enfrontament molt més important –que va tenir lloc prop de Saragossa unes setmanes després–, del qual els borbònics, aquest cop sí, sortiren completament derrotats. En qualsevol cas, l’avantatge aconseguit pels aliats no serví de gran cosa, ja que a final de 1710 l’exèrcit francoespanyol va aconseguir recuperar el terreny perdut a les batalles de Brihuega i de Villaviciosa, que van deixar definitivament Catalunya a mans de Felip V.

«El mapa, obra d’Isaac Basire (1704-1768), va aparèixer publicat el 1732 en la segona edició de History of England, de Nicolas Tindal» (gelonchviladegut.com).

[1018] La derrota felipista d'Almenar

[49] La batalla d'Almenar

[1018] La derrota felipista d'Almenar

1710. La Batalla d'Almenar (Düsseldorf Landesbibliothek).
Pieter Shenck (1660-1713).
Les tropes borbòniques, aquarterades a l'Estany d'Ivars travessen el Segre el dia de Sant Jaume per anar a guerrejar les tropes austriacistes a Alfarràs. En atansar-s'hi, ja al dia 27, es troben que aquests dominen el castell i altiplans d'Almenar. Com que ja és capvespre, els gavatxocastellans decideixen esperar a l'endemà per atacar. Se saben superiors en nombre i forces. Llavors, per sorpresa, el general anglès Stanhope ordena els defensors de la plaça que surtin al xoc, amb el suport de l'artilleria del castell d'Almenar. El caos causat per l'atac sorpresa, que deixà les tropes filipistes fou tan gran que Felip V manà de retrocedir fins a Lleida. 

1710. La Batalla d'Almenar (Düsseldorf Landesbibliothek).
Pieter Shenck (1660-1713).
L'explicació de la batalla en llatí i neerlandès. L'autor era d'origen alemany, però treballà establert a Amsterdam. Pieter Shenck treballà com a gravador fins que es féu l'amo d'un taller d'impressió amb què publicà nombroses obres cartogràfiques i gravats. En morir, el seu fill traslladà la fira a Leipzig.

1710. La Batalla d'Almenar (Düsseldorf Landesbibliothek).
Pieter Shenck (1660-1713).
Vista general del mapa, amb la preciosa representació de la batalla a sota.

1710. La Batalla d'Almenar (Düsseldorf Landesbibliothek).
Pieter Shenck (1660-1713).
Detall de soldats en plena fragor de la batalla. Per no dibuixar tota la vista, situa l'acció darrera un canvi de rasant. Així només li cal apuntar l'acció al darrera i col·locar al davant unes poques figures que representen la batalla i en mostren l'ardor i la cruesa, amb la presència de cossos estirats a terra, tabals abandonats i barrets caiguts.

1710. La Batalla d'Almenar (Düsseldorf Landesbibliothek).
Pieter Shenck (1660-1713).
Un dels soldats, amb l'espasa a la mà, al capdavant. L'acció d'Almenar fou una de les poques victòries catalanoaustriacistes des del 1707 i fins al 1714.

1710. La Batalla d'Almenar (Düsseldorf Landesbibliothek).
Pieter Shenck (1660-1713).
El mapa, fet a partir de còpia d'altres mapes, situa Almenar a tocar de Llardecans! En canvi, representa esplèndidament tota la plana lleidatana i del baix Segre, des de Balaguer fins a Aitona i Mequinensa.

1710. La Batalla d'Almenar (Düsseldorf Landesbibliothek).
Pieter Shenck (1660-1713).
L'Estany d'Ivars a la plana urgellenca. El mapa dibuixava les principals vies o camins de l'època. Les viles importants hi eren senyalades amb castells, com Aitona, Anglesola o Tàrrega. Les ciutats de Lleida i Balaguer encerclades en ses muralles.

1710. La Batalla d'Almenar (Düsseldorf Landesbibliothek).
Pieter Shenck (1660-1713).
Les errades de nomenclatura eren freqüents en els mapes de l'època, que anaven copiant els noms, sovint poc llegibles i interpretats amb fonètica estrangera, dels uns als altres, i d'aquesta manera amb el temps anaven degenerant. Aquesta és també la raó de trobar pobles i viles més petites mal emplaçades, com Aitona a tocar del Segre o Castelldàsens molt més avall de Margalef.

1710. La Batalla d'Almenar (Düsseldorf Landesbibliothek).
Pieter Shenck (1660-1713).
Pel sud, fins al Soleràs i Juncosa, intercanviades de lloc, i Granyena de les Garrigues una mica lluny. L'Ebre fins a Flix i Ascó. El meandre poc marcat de Flix és una altra prova que el mapa no fou fet del natural: és un detall que no hauria passat desapercebut a cap geògraf. 

1710. La Batalla d'Almenar (Düsseldorf Landesbibliothek).
Pieter Shenck (1660-1713).
Per l'est, Cervera, Igualada i Manresa.
Pel sud-est, fins a Montblanc, Vilafranca i Barcelona, amb l'antic estany entre Aiguamúrcia i Santes Creus.

Antic Castell d'Almenar.
El 27 de juliol de 1710,  lo rei (espanyol) Felip V, derrotat a Almenar, desorientat en plena fugida, va fotre's de cap a la secla de Pinyana amb cavall i tot. L'hagueren de traure a plom alguns soldats dels seus, per evitar que hi fos capturat.

[49] La batalla d'Almenar