[2320] Rafel Casanova, monument

1895. Estàtua de Rafel Casanova, Saló de Sant Joan, BCN.

«Almanac de l'Esquella de la Torratxa», pàg. 32 (ARCA).

Il·lustració de l'almanac anual que començà a publicar-se a partir de 1889. El setmanari havia nascut al 1872 i de seguida obtingué el favor del públic lector barceloní, pels seus continguts satírics, republicans i anticlericals. Amb l'Almanac se n'ampliava l'oferta, car era un volum de petit format però de més de 200 pàgines, totes plenes de composicions i il·lustracions de tota mena. 

En aquesta imatge, s'hi pot distingir la inconfusible silueta de l'estàtua erigida en honor al nostre prohom Rafel Casanova, emplaçada al Saló de Sant Joan, juntament amb unes quantes altres estàtues de personatges històrics nacionals per motiu de l'Exposició de 1888, no gaire lluny de l'antic Palau de Belles Arts (enderrocat al 1942). Allà hi romangué fins al 1914, el bicentenari de l'Onze de Setembre, quan fou traslladada a la Ronda de Sant Pere, des d'on presideix d'aleshores i fins avui, tot i que retirada durant el llarg parèntesi del període feixista (espanyol), la commemoració i el record anuals als màrtirs que defensaren la ciutat de l'assalt borbònic. 

1895. «Almanac de l'Esquella de la Torratxa».

 (ARCA).

Portada de l'Almanac, publicació en forma de calendari que sovint s'acompanyava d'informacions agrícoles, meteorològiques, festes i fires. A més, en el cas de l'Almanac de L'Esquella, farcit de tot de referències culturals i artístiques, històriques i literàries. Un model de publicació que cada final d'any prestigiava l'empresa editora i fornia grans dosis d'entreteniment lector als compradors. Llavors pel mòdic preu d'1 pesseta. No tan assequible per als obrers i treballadors. Un model de publicació que les modernes empreses editores actuals no han aconseguit de reproduir amb l'èxit que tingueren fa cent anys i més. Habitualment presenten molta globalitat i poca tradició. Però aquella globalitat la podem trobar arreu: allò que les faria úniques, particulars i pròpies serien les arrels fondes, els costums varis, les nostres pàgines viscudes... però això fa pobre entre nosaltres, emmirallats en la voràgine globalitzadora, en una prova fefaent del nostre provincianisme intel·lectual, característic d'altra banda dels períodes de substitució lingüística i cultural. 

[2214] El port barceloní de l'època de la segona república

[2153] «Diario de Cervera», lo primer diari de Ponent (o quasi)

1808. «Diario de Cervera», núm. 28, de 14 d'agost.

En començar l'estiu de 1808, Napoleó va nomenar rei d'Espanya son germà Josep, mentre que Catalunya era incorporada com a territori tutelat al Primer Imperi Francès, decisió del gust i favor dels il·lustrats més afrancesats del nostre país. En canvi, la part més conservadora de les classes dirigents es decantaren pel bàndol espanyol i s'afegiren a la insurrecció general espanyola contra l'exèrcit francès. No en va, havia passat un segle des de la caiguda de Catalunya sota el poder borbònic (espanyol) i en aquells cent anys, la imposició, la prohibició i l'adoctrinament de la Nova Planta s'havien imposat, si us plau per força, fins al moll de l'os de la societat catalana. A la qual cosa s'hi sumaren els vents favorables al desenvolupament agrari del segle divuitesc, que enriquiren els propietaris i masovers d'arreu del país.

De seguida, doncs, que Napoleó I consumà el domini sobre la Península Ibèrica, aquestes classes dirigents s'apressen a enfrontar-s'hi i s'inicià la constitució de diverses Juntes locals i supremes de resistència. Una de les primeres armes de què disposaren, atès que en el camp militar la situació era de gran feblesa malgrat l'ajut de les tropes angleses, fou la generalització de la publicació de diaris, tant a les principals ciutats de la Catalunya incorporada al govern francès com a les principals ciutats del regne espanyol del rei Josep Bonaparte. Diaris, és clar, en llengua castellana, atesa la substitució lingüística perpetrada pels Borbons des de la Guerra de Successió, i que havia consolidat una diglòssia absoluta en la nostra societat, que foragitava la llengua dels usos formals i prestigiats, encara que fos pràcticament l'única que parlés i entengués tothom, tret d'aquelles classes socials benestants i dirigents, que havien accelerat una castellanització que, en segles anteriors, la nostra noblesa ja havia assumit.

És en aquest context que naixen els primers diaris a les nostres contrades ponentines: el «Diario de Cervera» (1808-10), car per mor de la Universitat borbònica allà s'hi disposava d'impremta i s'hi informava estudiants i professors provinents de tot Catalunya, que al seu torn esbarriaven les notícies als quatre cantons del país. També a Lleida s'hi creà el «Diario de la Ciudad de Lérida» (1808-09), que minvà amb la conquesta de la ciutat de part del mariscal Suchet (1810) i el consegüent pas a l'òrbita de l'Estat català agavatxat del Primer Imperi Francès.

Quin dels dos fou primer? Caldria esbrinar-ne la data exacta del núm. 1 de cadascun (cosa que deixarem a mans d'algun esforçat estudiós), però en tot cas no es portaren gaires dies o setmanes de diferència. Responien, a més, als mateixos objectius de resistència antinapoleònica i proespanyola. Per tant, ben bé podem dir que el primer diari, en castellà, de les nostres comarques foren en realitat aquests dos, ex aequo.

1808. «Diario de Cervera», núm. 29, de 17 d'agost.
La maquetació també fou ben similar, i molts dels altres periòdics nascuts en aquesta època també la seguiren: el títol del diari prenia el nom de la ciutat, i embolcallava l'escut de la vila. En aquest cas, amb el cérvol cerverí sobre la quadribarrada nacional, amb l'afegitó de la data completa. De vegades, s'hi introduí el santoral del dia, o la informació de la sortida i posta del sol. Ben important en aquells temps, car la il·luminació artificial (a base de ciris i més endavant quinqués) era cara i escassa, i la vida havia de transcórrer ben compassada amb la claror solar.

A continuació, sense cap altre pròleg, s'introduïen les cròniques, totes referides sense excepció al desenvolupament de la revolta antifrancesa i als fets bèl·lics peninsulars i europeus, sempre des d'un marc mental de caràcter espanyol, de to nacionalista d'exacerbat i antinapoleònic furibund. Habitualment, amb un total de 4 pàgines. 

1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).
Una breu ressenya de les publicacions periòdiques de la capital segarrenca, una de les ciutats cap de Corregimiento i única universitària de la Catalunya del segle XVIII i primera meitat del XIX. 

1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).
Des del 1808, data d'aquest primer diari i fins a la fi del segle dinovesc, una onzena de capçaleres foren impreses a la ciutat, totes en castellà i majorment setmanals. 

1809. «Diario de Cervera», núm. 29, de 29 d'octubre.
Dins «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
a «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre, 1936 (UAB-ddb).
S'hi reprodueix la portada del núm. 29 del «Diario de Cervera», de 29 d'octubre de 1809. La capçalera segueix el model però amb variacions, com l'escut heràldic, i alguna altra informació (santoral i horari solar). Òbviament, si disposem del núm. 29 de 1808 i del núm. 29 de 1809, se'n dedueix que la publicació havia iniciat una segona època. 

A més, aquest número ací mostrat, inclou el discurs del rei d'Anglaterra al Parlament britànic de data 21 de juny, que segons s'hi diu, fou falsificat per Napoleó a la versió francesa. El cas significatiu n'és la reproducció a doble columna en format bilingüe anglès-castellà. No ens equivocarem de gaire si afirmem que es degué tractar d'un dels primers textos en anglès publicats a Catalunya. La dependència dels afrancesats de l'Imperi Francès fou total, però la dependència dels espanyolitzats de l'ajut del Regne britànic tant o més decisiva, i se n'havien de publicar les paraules del rei i en anglès i tot.

1936. «La premsa comarcal: Cervera», Joan Torrent,
dins «Curiositats», núm. 42, de 14 de novembre (UAB-ddb).
La premsa cerverina esdevindrà generalitzada a la darrera època del segle XIX, amb vuit capçaleres en castellà. L'ús de la llengua del país no arribaria fins al tombant del segle vintè. D'aleshores i fins a l'esclat de la guerra, en aquell primer terç de segle, n'hi hagué 14. En fou el primer el titulat «El Jo», sense més dades, i al 1903 hi trobarem «La Veu de la Segarra», publicació quinzenal del Centre Regionalista de Cervera. Fins al 1909, no en trobem un altre, el setmanari catòlic «Pàtria», la «Fulla Parroquial» al 1917, i «Lo Sindicat», portaveu del Sindicat Agrícol de Cervera i sa Comarca, al 1919. No és fins a la meitat dels anys 20, quan s'accelerarà la publicació en català a la capital segarrenca, ara en farà, doncs, cent anys.  

1808. «Diario de Cervera», núm. 27, de 12 d'agost (XAC).
Com s'aprecia per la numeració, en aquells inicis el diari no fou ben bé diari, sinó que se n'imprimia número nou cada dos o tres dies. Si agafem aquesta referència, això faria recular el primer número cap a mitjan mes de juny, potser al maig i tot si volguéssim estirar la regularitat de publicació a tres dies de tant en tant. Com sigui que el de Lleida, té al núm. 16 data de 31 de juliol, i fent-hi càlculs similars, gosaria afirmar que el diari cerverí fou el primer (en castellà) publicat a les nostres comarques ponentines. 

1808. «Diario de Cervera».
A «Prensa, guerra y revolución. Los periódicos españoles durante la Guerra de la Independencia», d'Alberto Gil Novales (2009), s'hi parla d'un doble recompte d'exemplars: l'un de 44 núms. i l'altre de 121, entre 1808-10, i que potser tenen relació amb una primera i una segona èpoques que es podria deduir de les capçaleres.

1809. «Diario de Cervera», núm. 13, de 3 d'abril (XAC).
Sembla clar que aquell març de 1809, el diari recomençà una segona numeració.

1808. «Diario de Cervera», núm. 30, de 19 d'agost (XAC).
En canvi, sembla que l'orientació de l'escut cerverí, determinat pel cérvol encarat a dreta o esquerra, fou aleatori. A la numeració del primer any, apareix majorment encarat a dreta, tot i que amb excepcions. Podrien ser degudes a la maquetació manual del full d'impremta, segons que es treballava a l'època. Els dos escuts no són simètrics, però. Potser depengué del simple gust d'un parell de maquetadors... qui lo sa?

1809. «Diario de Cervera», núm. 23, de 13 d'abril (XAC).
En aquell mes d'abril, sembla que es procedí a l'estabilització de l'orientació de l'escut de la capçalera. Diria que aquest format variat ja es mantingué sempre així fins al 1810.

1810. «Diario de Cervera», núm. 98, de 17 d'abril (XAC).
Darrer número que consta a l'Arxiu Comarcal de la Segarra. Aprofito per felicitar la tasca de tots aquests arxius, que darrerament estan posant a l'abast de tothom materials històrics de consulta i de premsa realment importants. Endavant!

1808. «Diario de Cervera» (XAC).
Diversos núms. del primer any. Sovint, el diari es limitava a reproduir fil per randa exemplars de diaris o gazetes d'altres ciutats: de Saragossa, de Lleida, de Manresa o de València. Del «Diario de Lérida», un cop la ciutat fou presa per Suchet, la impremta cerverina n'imprimí diversos números. 

1808. «Diario de Cervera», núm. 69, de 14 de desembre (XAC).
La relació entre pàtria i religió, origen del nazionalcatolicisme espanyol, remunta ben bé fins a aquesta època. Diu que «todos debemos servirnos y ayudarnos como si hubiéramos nacido en un mismo pueblo», cosa que implica que érem vistos com a poble diferent. Aquest exemplar dedicava quatre o cinc pàgines a l'adoctrinamiento espanyolista dels lectors, en format pregunta-resposta. Així és com, sense organismes de govern propi, escapçats des del 1716, i amb una constant acció legal, jurídica i propagandística, el nostre poble anava sucumbint a la pressió espanyolitzadora, que alguns -encara avui- creuen que ens va caure del cel per la 'gracia de Dios'.

1808. «Diario de Cervera», núm. 70, de 16 de desembre (XAC).
Relació de les forces militars del «exército de Cataluña», que sobrepassaven els trenta mil efectius, «sin contar la caballería ni divisiones inglesas». En aquells moments, la Junta Suprema de Catalunya va convocar els Terços de Miquelets catalans, que al corregiment de Lleida preveien uns 4.000 voluntaris i uns 40.000 a tot el Principat, que sembla que no s'arribaren a assolir. De bon començament, aquests homes, en part provinents dels Miquelets de la Guerra Gran (1793-95), hi ingressaren amb vestimenta civil. 

1808. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Probablement publicat en algun número dels exemplars de desembre d'aquell any, més enllà del dia 15, s'hi reproduïa la crida a les aportacions econòmiques per dotar de vestimenta als soldats d'aquest «exército de Cataluña», que «quieran hacer los buenos patricios... quedando asegurados que los que hagan este rasgo de patriotismo llegarán a noticia del Cuerpo soberano nacional que nos gobierna, quien cuidará de su remuneración quando veamos restituido en el trono a nuestro adorado Fernando VII». Després de llegir el to d'inflamat espanyolisme de l'escrit, no fa falta afegir-hi gran cosa més, oi?

1808. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Crida a l'allistament de capellans i cirurgians per als Terços de Miquelets Catalans, a raó de 12 rals de velló de sou. 

1809. «Diario de Cervera».
«Lo pla de Lleida en guerra» (enllaç).
Full d'allistament als Terços de Miquelets catalans al corregiment de Lleida, que degué adjuntar-se a la publicació lleidatana i potser també a la cerverina. Els catalans, al projecte espanyol, sempre hi són benvinguts i considerats, amb la condició que abjurin de ser... catalans per esdevindre... «Valientes Catalanes, defensores de la Patria» (espanyola). Això encara avui ho saben (i ho practiquen) els directors generals i presidents de bancs i grans empreses del nostre masegat país. 

[1340] Napoleó tenia cent soldats... també a Lleida, Mequinensa i Tortosa

[2079] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà, més

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Portada satírica de la «remenada 18ª» del setmanari degà de la premsa lleidatana en la llengua del país, darrer número que se'n publicà al 10 de febrer de 1884.

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
L'aventura periodística d'en Camil Castells durà només cinc mesets, però obria el camí de la premsa catalana a Lleida. Encara s'havia de fer per mitjà de publicacions humorístiques. Caldrà esperar al tombant del segle XX perquè la llengua del país aparegui a la premsa diguem-ne seriosa i habitual. Encara avui, als inicis de la dècada dels 20 del segle XXI, només un periòdic aguanta diàriament a la ciutat escrit només en la nostra llengua. tenim camí per refer, doncs.

El tancament de Lo Garbell sembla que no es degué a qüestions econòmiques, sinó al fet que «lo camí que la nova situació política senyala a la premsa és tan estret i ple de trencacolls que no ens atrevim a seguir-lo per por de rompre'ns la crisma». La Restauració borbònica (espanyola) feia nota sa censura i control sobre la premsa i la cultura. També altres publicacions periòdiques lleidatanes en castellà s'havien vist forçades a plegar veles. També fa l'efecte que el director s'havia absentat de la ciutat, potser per qüestions laborals. S'hi convida als lectors, que ja havien avançat quota de subscripció, a passar a recollir els diners per la botiga del carrer Major, 70.

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Agraïment per haver als lectors «per ajudar-nos a sostenir lo primer periòdic il·lustrat que s'ha publicat a Lleida, única glòria que ens permetem ostentar», i comiat càustic per als subscriptors gorreros, de fora ciutat, que havien anat rebent el periòdic«sens que mai los hagi vingut bé de pagar».

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Notícia d'un poble prop de Lleida a on el dia de Santa Àgueda una dona ocupà la trona de l'església per fer el sermó panegíric de la santa, en què «aconsellà a les solteres que guardessin, sobretot, una cosa que nosaltres no volem dir», amb comentari burleta sobre aquell «segle del progrés» en què alguns «es trenquen lo cap per demostrar que la dona ha de ser igual a l'home, en tot menos en lo de portar les calces». 

1929. Lleida, «Lo Garbell»,
dins «Vida Lleidatana», Antoni Bergós i Massó (ARCA).
La seu del diari era a la botiga del carrer Major, 70, a on calia adreçar la correspondència del diari. La subscripció semestral pujava a 2 pta, però no s'arribà a la fi del primer. Constava de 4 pàgines i era editat a la impremta de Josep Sol i Torrens. Concebut com una «publicació de lluita, nascut per a bregar i escalfar-se sovint en les qüestions municipals que li donaven ardiment i l'abrivava».

1929. Lleida, «Lo Garbell»,
dins «Vida Lleidatana», Antoni Bergós i Massó (ARCA).
Ens assabentem que, a més del canvi de clima polític, la raó darrera de la clausura del primer setmanari en la llengua del país a la nostra ciutat fou que son director, en Camil Castells i Ballespí, s'havia «trobat en moments de fallida moral degut a la pèrdua d'éssers estimats». És a dir, per la mort al gener de 1884 de sa germana la doctora Marina Castells, primera metgessa lleidatana i una de les pioneres al país. S'hi explica l'anècdota de la manca de dibuix a la capçalera del primer número: que el gravat no havia arribat a temps, i les variacions en el dibuix de Miquel Murillo al llarg dels números. S'hi citen també la mitja dotzena de membres del consell de redacció. 

1929. Lleida, «Lo Garbell»,
dins «Vida Lleidatana», Antoni Bergós i Massó (ARCA).
Ja als anys trenta del segle XX, costava de trobar-ne els números. L'interès pels principals temes que tenia la ciutat al davant de cara a sa modernització i desenvolupament foren tema de debat a la publicació, cosa que contribuí a trencar amb «la tradició del lleidatà pacient, del ric de puro de calè i un duro de renda», i assenyalava el camí que la Renaixença lleidatana començava a empendre per a la transformació social i retrobament nacional de la nostra vella ciutat lleidatana.

1929. Lleida, «Vida Lleidatana» (ARCA).

[2058] L'elenc de la premsa històrica lleidatana

[2078] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà

[2078] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Un pagès ben lleidatà a la portada de la primera publicació periòdica, setmanal, publicada en llengua catalana a la nostra ciutat. El ninot va vestit de manera tradicional, sense oblidar ni les espardenyes, ni la faixa ni la barretina, i serva un garbell o porgador, ajudat d'una forca palplantada a l'altre costat, tal com es feia a l'era per passar-hi el gra.


En diem el primer diari lleidatà lleidatà, amb duplicació d'adjectiu, per aquesta raó, per haver emprat, finalment, la llengua del país en una publicació destinada a la gent de la ciutat i per tractar-hi temes d'actualitat i d'interès municipal. Els efectes de la Renaixença començaven a donar fruit i s'abandonava a poc a poc la vergonya diglòssica, arrelada de segles, de no fer servir la llengua de la gent per a usos públics. Perquè de diaris a la ciutat, en la llengua oficial imposada (espanyola) ja n'hi havia hagut uns quants.

Quan dupliquem el substantiu o l'adjectiu, ho fem sovint amb la intenció de dir que allò és o bé vigorós i notori (com quan fa calor calor, o quan una pel·li és bona bona o la pluja fina fina), o bé realment propi i essencial, verídic i autèntic (com en pendre cafè cafè). Que no és sobrevingut ni artificial. S'usa encara prou en les nostres latituds per dir que algú és del poble de tota la vida. Pot ser que sembli a algú una expressió políticament no correcta, però no per això s'ha d'amagar que continua essent una expressió real i d'hàbit popular. Per tant, si de «Lo Garbell» no pot dir-se que fou el primer diari publicat a Lleida al segle XIX, sí que podem dir-ne que en fou el primer lleidatà lleidatà, o sia, no només editat a la ciutat sinó també en la llengua pròpia de la gent. I encara tot això amb el permís del «Diari de Lleida», publicat sense gens de seguida entre 1812-14 durant el temps que Catalunya esdevingué un Estat independent sota l'òrbita gavatxa, i que ho fou en edició bilingüe francès-català.


1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
Detall de la primera remenada o número, de 14 d'octubre. Aquesta primera capçalera aparegué sense dibuix encara. 

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
El dibuix de capçalera del diari, molt freqüent en aquell segle XIX i que s'anà perdent fins a desaparèixer, mostrava un paisatge llunyà de la ciutat amb la característica silueta de la Seu Vella. En primer terme, el pagès lleidatà amb un porgador gegant, recolzat a la manera tradicional en una forca a l'altre costat perquè així una sola persona el podia fer servir, garbellava o passava pel sedàs la societat i la política locals, els atributs de les quals suren damunt el porgador.

El joc lingüístic emprat al llarg de tota la publicació era realment ric: el periòdic «es remenarà un cop cada setmana», o sia, es publicarà setmanalment, i el nom de les diferents seccions seguirà aquest cap semàntic del batre: porgueres (allò que queda en el garbell després de passar-hi el blat o altre cereal, la farina, etc.), gra, pallarofes (coberta seca del gra, també dites pellerofes per als clofolls d'ametlles i etc), xanfaina (samfaina). El número de la publicació també s'expressava com a remenada primera, segona, etc. Elevant, doncs, la nostra ruralia a categoria definitòria i substancial de la lleidatanitat, a diferència de la que s'ha fomentat aquests darrers decennis del segle XX i començament del XXI, basada en l'oblit vergonyant de la tradició pagesa de la ciutat i de tota la comarca. Fins al punt que molts lleidatans de la ciutat coneixen Salou i Cambrils a la perfecció, però mai no han estat en cap dels pobles de l'entorn. Trist però cert.

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Detall de la Seu Vella a la capçalera. Les gallines i el gos del mas de l'horta són posades pel dibuixant en primeríssim pla. Miquel Murillo (1858-1941) fou ninotaire, pintor i antiquari. Son germà fou l'escultor Prudenci Murillo, dedicat a les talles de caràcter religiós. 

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
La primera portada, de profunda càrrega satírica, presenta les tres virtuts «teo-il·legals» lleidatanes, a semblança de les teologals cristianes. Una denúncia de la corrupció i abusos de les forces locals dominants en aquella Lleida de les acaballes del segle XIX que maldava per renovar-se i despendre's dels vicis socials i polítics adoptats des de la caiguda de l'Antic Règim a començament de segle, i que impedien la modernització i democratització de la societat. 

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
La capella de Sant Jaume a la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, s'identifica amb la fe popular, assenyalant la religió com un dels problemes de la societat.

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
El passeig de Ferran, que era en aquella època l'eixample més modern de la ciutat, és identificat amb l'esperança, com a camí de modernització i regeneració social, sota el domini de polítics i burgesos, sovint aviciats de males pràctiques. Llavors, la primera estació de tren del capdavall del passeig era tapada per una gran illa de cases, dita del carrer Balmes, que més endavant fora enderrocada. 

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
El Seminari Conciliar lleidatà, llavors de recent construcció, seu del poder religiós local.

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
Definició d'intencions del nou i primer setmanari lleidatà: «parlem clar i català» encara que s'ofengui a gent soberga que es creuen per damunt dels altres, i «per més que diguin que nostre dolcíssim llenguatge és una 'gerga'». El nivell lingüístic d'aquesta nostra primera publicació periòdica era destacat. Poques concessions als vulgarismes, ortografia polida per bé que encara prefabriana, morfosintaxi potser no tan acastellanada com en altres publicacions posteriors lleidatanes trobarem. Cosa que indica que els responsables de la publicació eren persones formades i conscients de la problemàtica nacional i lingüística.

En Camil Castells i Ballespí (1854-1896), germà d'una de les tres primeres metgesses catalanes, na Martina Castells, en fou el director. També fou metge i director de diversos establiments de banys de l'època. El seu interès per la política local i la ciutat el menaren a provar l'aventura de la publicació d'un periòdic. Just aleshores, la Renaixença començava a arrelar a la ciutat i, per bé que encara incipient, es feia notar a la vida cultural lleidatana. Al 1878 s'havia fundat a la nostra ciutat l'Associació Catalanista, al 1879 Lo Tranquil Taller. En Pleyan i en Renyé havien publicat l'«Àlbum històric, pintoresc i monumental de Lleyda i sa província», en edició bilingüe al 1880, i quatre anys després es fundava l'Associació Excursionista Ilerdanesa, que assentà els fonaments del Centre Excursionista de Lleida. La ciutat, doncs, es preparava per recuperar sa catalanitat adormida des de la Nova Planta borbònica (espanyola), i que floriria, malgrat tots els entrebancs polítics de l'Estat (espanyol), durant el primer terç del segle XX.

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
No tan sols la crítica politicosocial era present a la publicació, sinó la informació dels projectes més transformadors de què es parlava en aquells anys, com ara la construcció d'una presa al congost dels Collegats, que la Noguera Pallaresa havia de travessar per fer-se pas cap a la plana. Com que el projecte era de natura privada, de la Societat Faura i Companyia, i pretenia -deien- derivar l'aigua cap a Barcelona, les opinions del diari seran combatives i contràries a l'obra. Cita tres publicacions lleidatanes més, en espanyol, que eren «El País», «El Posibilista», i «El Programa», que també s'havien alineat contra el projecte, i enumera tots els pobles de riu avall que han d'estar alerta «perquè l'assumpte és de vida o mort per a l'agricultura de dites comarques». S'hi proposa una reunió a Balaguer per tal d'ajuntar esforços per oposar-se a aquesta concessió.

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
Refranys humorístics entre els lleidatans del segle XIX:

«Guarda't sempre del borratxo
com de les potes del matxo».

«Procuradors i advocats
solen dar mals resultats».

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
La secció d'anuncis presentava les propagandes amb una mena de quartetes gracioses:

«Anisete de Lamolla.
Gran fàbrica de licors
i esperits de totes classes
(menos dels de l'altre món)».

«A la Plaça de l'Ereta
trobaran vi del millor.
Últims preus -sis quartos canti
i a set ralets lo porró».

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 13, de 28 d'octubre (FPIEI).
A cada número, noves estrofes publicitàries. Les màquines de cosir es venien a terminis:

«Màquines de vàries classes
dels sistemes més segurs,
a deu rals cada setmana
sense enganyar a ningú».

«Hostal Nou de la Redola.
Pel mòdic preu de dos rals
se dona pa i botifarra
i també un bon estufat».

«Loteria: joc decent
per deixar-s'hi perdre'ls quartos
sens que murmuri la gent».

1995. Lleida. «Lo Garbell, periòdic clar i català» (FPIEI).
Facsímil del primer número, acolorit, publicat en commemoració del nostre primer diari lleidatà.

[2059] L'elenc de la premsa històrica lleidatana, més