[2350] Les muralles de Lleida, 1647

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

Les muralles i portes de la ciutat, dibuixades de manera simple i senzilla en aquesta planta. Hi manca només la part de la muralla de Sant Antoni. Podem, doncs, resseguir-hi tot el perímetre murallat, amb indicació dels portals i de les trinxeres d'atac de l'exèrcit gavatxo, aliat de Catalunya, que sota el comandament de Le Grand Condé, no va poder fer sucumbir la ciutat en mans de les tropes espanyoles. El setge s'inicià al 12 de maig i el mariscal francès el va haver d'aixecar al 17 de juny.

Entre la Porta de Boters i la de Sant Martí la muralla lleidatana sobresortia amb una torre arrodonida en un dels angles. Un segon mur, acabat de tàpia segona la inscripció, reforçava l'interior. 

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

Vista general del plànol. De Sant Martí, la muralla baixava cap a la Magdalena i fins al riu, al baluard del Carme. D'allà i fins a la Plaça de la Sal, un petit mur i la línia de cases feien de tancament fortificat amb el Noguerola que el reforçava com si d'un fossat es tractés. Tot el carrer Major avall, la muralla seguia pels vells i reforçats casalicis medievals. La Porta del Pont ha sigut el principal accés a la ciutat, si més no des dels temps dels romans. 

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

La Seu Vella i la Suda fortificades, a vista de dron, que diríem ara. Entre el baluard de Sant Martí i el de Sant Domènec hi hagué una porta d'accés al turó, dita del Socors. Al peu del baluard dels Infants, després dit de Louvigny per les obres que hi feu, a l'escaire septentrional del castell, hi hagué els pous de gel, marcats com a nevera al plànol. Davant de la Seu, el Palau del Bisbe ocupava aquest racó del turó, des d'on baixava la primitiva muralla fins a la Porta Ferrissa, a la Plaça de la Sal. 

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

Detall de les ziga-zagues de les trinxeres gavatxes durant el setge, a tocar de la Porta de la Magdalena, ací dita dels Infants. L'artilleria que protegia la ciutadella o turó fortificat era molt poderosa gràcies a la posició avantatjada que sostenien enfront dels assaltants. 

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

Tot el raval tardomedieval del Carme i la Magdalena, des de la Porta Ferrissa de la primitiva muralla andalusina, i les successives ampliacions del perímetre fortificat fins al segle XVII. Apreciem com el Noguerola baixava ran de mur fins a desguassar al Segre ben bé a tocar del pont. 

1647. Plànol del setge de Lleida durant la Guerra dels Segadors.

«Planta de los ataques contra Lerida por el ejercito al mando de Condé», 

Josep Aparici i Garcia, (CCBAE).

El vell pont medieval, ben abaluardat al cappont, a on no hi havia cases en aquella època. La creu assenyala l'edifici de cos de guàrdia que hi hagué. Carrer Major avall, veiem l'esplanada de l'actual Plaça Sant Francesc, que feia les funcions d'embarcador.

El gran braç de riu que veiem dibuixat al Cappont o bé és confós amb el gran areny que el Segre tenia pont avall, o bé es tracta d'algun ramal de la secla de Torres, exageradament mostrat.

Segle XV. Pont Vell i barri universitari de la Suda.

Gravat d'Enric Garsaball, anys 70.

Un fragment d'un dels gravats de la sèrie que el fotògraf Garsaball portà a terme amb l'assessorament històric de Josep Lladonosa. El Palau del Bisbe tanca el turó de la Seu per la banda nord-est, amb tot un carrer de cases que tapava els arcs del claustre. Les millors vistes de la ciutat, que avui es pagarien a preu d'or. Tota la part elevada era plena de palaus i edificis, en el barri universitari. Tot fou arrasat, en mala hora, per la tempesta borbònica de 1707, que a hores d'ara continua caient sens parar.

[1827] «Le Grand Condé» assetja Lleida, 1647

[2027] La casa lleidatana dels Torres Perenya

1947. «Poesies», Màrius Torres i Perenya.
Edició dels Quaderns de l'Exili, Coyoacán, Mèxic.
Una vista de la Lleida d'abans de la guerra, amb el pont modernista de ferro (1911) i el Segre en primer terme, sota la magna Seu Vella, sentinella de la plana lleidatana, publicada en la primera edició pòstuma de les poesies de Màrius Torres. L'Arc del Pont havia estat la porta principal de la ciutat mentre les muralles l'envoltaren des dels segles medievals, i abans i tot. La darrera remodelació, i encara l'actual, és del segle XVIII. La casa de l'esquerra del portal fou la casa pairal del poeta lleidatà Màrius Torres i de son germà, polític i dirigent d'ERC, Víctor Torres. De l'altra banda, la casa donava als porxos de la Paeria, per on s'hi entrava a la consulta que son pare hi tenia.

En Màrius, que havia viscut a BCN durant els estudis de medicina, entre 1926 a 1933, ingressà al sanatori de Puig d'Olena al desembre de 1935, d'on ja no en sortiria fins a sa mort, set anys més tard. Per tant, entre unes i altres circumstàncies, a la pràctica només hi residí uns pocs anys durant sa infantesa i adolescència, fins als 16. Sembla, però, que el poeta havia nascut, una mica més avall del carrer Major, al núm. 30, la casa a on hi hagué, sobretot ja en la postguerra, la famosa façana de joguines Lo Baratillo. 

1947. «Poesies», Màrius Torres.
Edició dels Quaderns de l'Exili, Coyoacán, Mèxic.
La portada de la primera edició, pòstuma, de les poesies a càrrec del seu amic, l'editor i escriptor Joan Sales, que s'hagué de fer a l'exili mexicà. L'edità la revista mensual «Quaderns de l'exili», publicada entre 1943 i 1947, «finançada pel mecenes Joan Linares i Delhom, com a successora del Full Català, publicat a Ciutat de Mèxic. Inicialment tenia un tiratge de 1.000 exemplars, però arribà als 4.000» (Viquipèdia).

No recordo cap poema de Màrius Torres en què es parli d'aquesta casa lleidatana, la primera al començament de la banqueta de Blondel. Però, en canvi, sí que escrigué un sonet sobre la torre, el mas que la família Perenya tenia a l'horta lleidatana (els avis Perenya vivien a la casa Melcior de Boters), i a on el poeta hi passà bones estones d'infantesa. I sí que trobem molts, molts poemes en què les referències a elements de l'horta, el riu i la natura lleidatana, hi són presents. 

Octubre 1936. «La Torre», Màrius Torres. 

«El collar de caragoles», Màrius Torres. 

«L'amor vora el riu», Màrius Torres.

1938. Lleida des de Cappont.
La Seu Vella i la ciutat vistes des de les trinxeres republicanes de Cappont, un cop els feixistes (espanyols) campaven ja per la nostra Lleida. En Víctor Torres, germà del poeta i soldat durant la guerra, evocà en algun dels seus escrits el sentiment d'immensa tristor de veure la casa des de l'altra riba del Segre, un cop volat el pont al 1938 en la retirada republicana i ocupada la ciutat pel «braç potent de les fúries» que «aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir». 

Lleida. Monument a Màrius Torres.
 (endrets).
L'any 1992, per commemorar-ne el cinquantenari de la mort, la ciutat li dedicà aquest monument, al peu de l'ascensor a la Seu, en un racó poc transitat i visible de la ciutat. Certament, s'hi poden escoltar els tocs de la Mònica, que marca les hores de la ciutat des del segle XV, però allunyat del brogit diari dels nostres carrers. Més tard, a la plaça Blas Infante de Cappont, s'hi escriurien a les parets de vidre els versos de La ciutat llunyana. 

Màrius Torres. Lleida.
(foto: CFA Joan Carles I, 2018).
Un dels punts que cal visitar en la ruta per la Lleida de Màrius Torres.  A mi no m'ho sembla pas, però vosaltres creieu que el nostre més gran poeta el tenim ben representat a l'espai públic lleidatà? 

[73] Lo sol és feliç, lo vent és un poeta

[2016] La Lleida dinovesca als ulls d'un viatger anglès

1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 
La gran vista del pont de pedra medieval que donava entrada única a la ciutat, sota les aleshores millors cases que hi havia, les de la façana fluvial, i sempre als peus de la Seu, llavors tapiada, envaïda i destinada a castell de domini militar (espanyol) sobre la població.

De fet, caldria precisar que la vista és només de mig pont de pedra, atès que l'altra meitat, la de part de la ciutat, que és a on la força de l'aigua impulsada pel meandre picava més fortament, havia estat abatuda per la gran avinguda del 1866. El pont s'havia refet de fusta sobre un parell de grans pilans petris.

 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 
És clar, la ciutat és descoberta per l'anglès viatger només d'entrar per l'oest de Catalunya. Sis hores en tren per la via de Tardienta, «without a tree or a shrub or sympton of vegetation, but barren, malaria-stricken swamps, riven here and there  into deep crevasses... seeming alike forsaken by God and man». La impressió, realment, no era gaire, gens agradable, més aviat prou galdosa. 

 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 
Arribat a la ciutat, les sensacions del viatger milloren, atès que «itself is glouriously picturesque, a huge mass of purple rock, three hundred feet high, being crowned by fortifications containing the old cathedral, which its tall tower and long line of cloister arches rising of the very edge of the precipice». L'estret espai entre turó i riu, allà hi ha la vila. Des del Segre, la vista tradicional de la ciutat és corprenedora, «one of those views which artists love», decorat amb un vell molí i la pedra groguenca del mig-pont petri que restava.

L'estada a la Fonda de Sant Lluís, a la plaça del mateix nom, més o menys a l'actual estació d'autobusos, és considerada prou plaent, «clean and comfortable, and possessing a delightful terrace overhangin the river». 

1882. La Fonda de Sant Lluís, Lleida.
Emplaçada cap al final de la plaça, en arribant al vell carrer de Sant Antoni. Ja disposava de servei de llançadora de carruatge «per anar i vindre de l'Estació a l'arribada dels trens» a l'altra punta de la ciutat. D'allà en sortia «tots los dies... lo cotxe-correu per a Fraga». Sembla que, segons els testimonis dels viatgers, l'anunci feia mèrit a allò que prometia. 

 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 
El viatger es dirigeix a visitar la Seu pels costeruts carrers de la ciutat, que semblaven cascades per causa de la torrencial pluja que hi acabava de caure. No li fou fàcil, atès el permís que les autoritats militars ocupants (espanyoles) havien de concedir per poder entrar a la caserna-castell. Ara, la confessió del visitant estranger és clara: aquesta visita «declares to be alone worth all the journey form England»!

El claustre, «among the most beatiful in Europe», i això que els arcs, interns i externs, havien estat tots tapiats i eren pràcticament invisibles: «but cut up for barrack purposes» s'exclama. La boira li privà de veure l'horta als peus de la ciutat i l'horitzó de la plana lleidatana. Sobre el Segre, perillós riu quan era gelat, es fa ressò de la vella llegenda de la fi de Salomé.

En definitiva, un gran elogi de la ciutat monumental, sense que res se'ns digui en la fugissera visita d'aquest gentelman sobre carrers, cases ni gent lleidatana d'aquell XIX.

 1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 
La majestuositat de la Seu Vella sobre la filera de cases de la banqueta d'aleshores, molt estreta en son primer tros, en la part que ara és la Rambla de Francesc Macià. No hi veiem el campanar de Sant Joan, que encara era dempeus en aquell temps. L'urc de vella catedral es mantingué intacte, malgrat tanta infàmia de submissió casernària. 

1872. Lleida.
 «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive). 
El gravat és ple de gent, que passeja per l'areny o dalt del pont. L'afegit de fusta permetia el pas de persones, animals i carros sense que en calgués fer un de nou. Al fons, l'arc o porta setcentista de la ciutat, la que ha perdurat fins avui.

1872. Lleida.
«Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive).
Detalls del vell pont de pedra medieval, que als pilans del mig hi tenia la caseta dels burots o duaners que cobraven el peatge d'ús del pont i entrada a la ciutat. Sembla que no donava ni per arreglar-lo.

1872. «Wonderings in Spain», Augustus J. C. Hare, London (Archive).
Com era general en aquell temps, la ciutat i el país sencer érem barrejats, dissolts i adulterats dins d'Spain. Alguna cosa hem avançat, si més no.

[419] Lleida per la porta de Sant Antoni, 1870

[1955] Los templers gardenyencs, després hospitalers

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La comanda templera del turó de Gardeny lleidatà té el seu origen en la conquesta lleidatana dels comtes barceloní i urgellenc a mitjan segle XII, i l'església romànica fou aixecada al segle XIII. La comanda lleidatana, que estenia sos dominis per la plana urgellenca i del Segre baix, esdevingué una de les principals comandes templeres de tota la Corona, després hospitalera per mor de la dissolució obligada dels templers a l'Europa del segle XIV. 

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La vista del castell a començament del segle XX, amb les cases del cos de guàrdia i polvorí de la soldadesca (espanyola) allà destacada ben emblanquinades, destacant sobre el grisot del temps sobre la pedra medieval de l'espartana volumetria cúbica del vell castell.

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
La Larida sarraïna, envoltada dels exèrcits catalans, es rendí un 24 d'octubre del 1149. «Apar que la paga donada per lo Comte de Barcelona als Templers per son adjutori a la presa de Lleida fou lo puig i castell de Gardeny. Sospitam que abans de la presa de Lleida, los Templers tenien ja casa a Corbins». En el castell gardenyenc s'hi establí la cort comtal durant els dies de setge a la ciutat de Lleida.

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
Detall del castell i església de Gardeny, amb diferents afegits al llarg dels segles i amb el temps ben arrapat a les pedres. En canvi, a diferència de la Seu Vella, els impactes d'artilleria no hi foren destacats. A mesura que les guerres es guanyaven amb canons, Gardeny anava perdent la seua posició estratègica, i els setges de la ciutat es traslladarien a l'altra banda, a la part del Noguerola, i deixarien el vell turó fora de joc militar.

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
El primer comanador fou Pere de Cartellà, testimoniat al 1156. La casa templera rebé la cinquena part del territori conquerit, però anà acumulant altres donacions dels comtes, com cases dins la ciutat. Alguna d'aquestes degué d'ésser, segons l'historiador, «l'origen de la comanda o establiment que los Hospitalers tingueren a Lleida», com ara «uns banys i un forn prop la porta d'Alcàntara, junt amb lo casal dels molins tocant a la muralla i porta de Corbins». La porta d'Alcàntara fou la primitiva denominació de la porta del Pont, allà a on hi ha l'Arc del Pont actual. Com en moltes ciutats, els molins eren fora muralla, en aquell temps, al camí de Corbins. L'existència de banys àrabs, amb ús continuat durant els primers segles de dominació catalana, és coneguda a la banda de la ciutat tocant al riu. 

2018. «Els banys àrabs de Girona. Estudi sobre els banys públics i privats a les ciutats medievals», 

Xavier Barral, IEC (enllaç).

Diverses notícies sobre els banys lleidatans dels segles medievals. A més dels que pertanyien als templers, almenys dos més al segle XII i un parell més al segle XIII. 

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 

Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.

La mola cúbica i imponent del vell castell templer lleidatà. 

1910. Lo castell de Gardeny, Lleida. 
Joaquim Miret i Sans, Les cases de templers i hospitalers en Catalunya.
Diverses transaccions de compra-venda dels templers són documentades a la ciutat de Lleida. Aprofita l'autor per fer un parell de precisions, l'una sobre l'existència de l'església de Sant Vicent ja al 1154, i la de Sant Andreu al 1158, immediates a la conquesta. «L'altra notícia és referent a l'existència del call o barri dels jueus en aquella ciutat en dit any 1158», segons dedueix de les afrontacions assenyalades en l'escriptura de compra-venda que transcriu. 

Segle XII-XIII. Cavallers templers medievals.
La característica i sorprenent disposició en parelles dels templers a cavall. 

Segle XII. Plànol del barris lleidatans. Jordi Bolós (enciclopèdia.cat).
Situació de les esglésies de Sant Vicent i Sant Andreu, a tocar del call o Cuirassa. El barri sarraí se situava entre el carrer la Palma (l'assoc) i Sant Llorenç.

2018. La Cuirassa o call jueu de Lleida.

Anys 2000. Lo Castell templer de Gardeny.
Vista de l'església romànica restaurada davant del sobri castell gardenyenc lleidatà.

[1713] Gardeny, de fort militar a racó de bruixes i bruixots

[1844] Aixecant lo nou Pont Vell de ferro

1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Una superba fotografia de la construcció del nou pont de ferro modernista de la ciutat, després de la riuada de 1907. El pont s'inaugurarà l'any següent. La imatge és presa des de l'areny i enfocada cap a l'estructura de ferro ja aixecada dels tres grans ulls que tindria el nou pont vell lleidatà. No trobo, de moment, referències del retratista.

1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Per damunt del pont, la Seu Vella senyoreja la plana lleidatana, amb els arcs tapiats, car encara restava ocupada de la soldadesca (espanyola) que s'hi aquarterà a partir de l'ocupació borbònica (espanyola) del país, a partir del 1707. Darrere de l'arc, s'hi entreveu el vell pont de pedra medieval, del qual l'avinguda de 1907 s'emportà els tres arcs del costat de la ciutat.

1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Detall de l'estructura de ferro aixecada al nivell dels pilars per pistons hidràulics. L'accés els materials es feia amb vagonetes sobre ralls, per salvar els tolls de l'areny.

1911. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Com sempre ha sigut habitual, una colla de gent s'acosta a xafardejar l'estat de l'obra: padrins, jubilats, curiosos. L'Arc del Pont, el portal principal d'entrada a la ciutat des de l'època romana, refet durant el segle XVIII en estil neoclassicista, se'ns mostra despullat dels nostres primers guerrers ilergetes: l'estàtua no s'hi col·locarà fins després de la guerra. L'edifici Pal·las, hotel de construcció modernista, tampoc no hi és: s'hi aixecarà entre 1912-14. La banqueta de Blondel encara és la primitiva, reformada als anys 20. A la casa familiar dels Torres, a on el nadó Màrius encara no arriba a l'anyet, tenen la roba estesa per aixugar al sol. 

1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Un any abans de la inauguració del pont, es preparava tota l'arcada de ferro per tal d'ésser elevada a l'alçada dels pilans. Una grua muntada sobre ralls a costat i  costat es desplaçava per damunt l'estructura per moure-hi els pesants materials i bigues. La poca aigua del Segre fa pensar que es tracta d'una foto d'estiu, llavors que encara no existien els pantans de regulació al Pirineu.

1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Detall de l'estructura de ferro de les arcades, construïda primer a peu de pilar per tal d'ésser després aixecada lentament fins al nivell de dalt.

1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
Aquell nou pont vell esdevingué un dels primers símbols de l'arribada del segle XX a la ciutat. Malauradament, la fúria de la guerra se l'emportaria pels aires en la retirada republicana davant l'ocupació franquista (espanyola) a l'abril de 1938. Un mosso, potser un capatàs, plantat damunt l'estructura, disposat a passar a la posteritat. Una passera de fusta damunt el primer arc del costat de ciutat, permetia l'acostament de les autoritats i dels curiosos a la marxa de les obres, un esdeveniment de primera magnitud en la vella ciutat que sortia dels durs i constants setges dels darrers segles per entrar a la modernor del segle XX. 

1910. Lo Pont Vell, Lleida.
Foto: Lluís Abadal i Corominas (AHCB).
La Seu Vella militaritzada, quan era coneguda de tothom, i encara de vegades ara, com lo castell de Lleida.  

1915 ca. Lo Pont Vell, Lleida (Ed. Casas).
La banqueta fins a la rambla de Ferran i la Seu Vella omnipresent, en una típica vista de la ciutat durant els poc més de 25 anys que el nou Pont Vell de ferro modernista romangué dempeus, entre 1911 i 1938.

[1838] Més vistes lleidatanes del Dr. Morelló

[788] Postals lleidatanes de Sol i Benet, més