[2078] «Lo Garbell», lo primer diari lleidatà lleidatà

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Un pagès ben lleidatà a la portada de la primera publicació periòdica, setmanal, publicada en llengua catalana a la nostra ciutat. El ninot va vestit de manera tradicional, sense oblidar ni les espardenyes, ni la faixa ni la barretina, i serva un garbell o porgador, ajudat d'una forca palplantada a l'altre costat, tal com es feia a l'era per passar-hi el gra.


En diem el primer diari lleidatà lleidatà, amb duplicació d'adjectiu, per aquesta raó, per haver emprat, finalment, la llengua del país en una publicació destinada a la gent de la ciutat i per tractar-hi temes d'actualitat i d'interès municipal. Els efectes de la Renaixença començaven a donar fruit i s'abandonava a poc a poc la vergonya diglòssica, arrelada de segles, de no fer servir la llengua de la gent per a usos públics. Perquè de diaris a la ciutat, en la llengua oficial imposada (espanyola) ja n'hi havia hagut uns quants.

Quan dupliquem el substantiu o l'adjectiu, ho fem sovint amb la intenció de dir que allò és o bé vigorós i notori (com quan fa calor calor, o quan una pel·li és bona bona o la pluja fina fina), o bé realment propi i essencial, verídic i autèntic (com en pendre cafè cafè). Que no és sobrevingut ni artificial. S'usa encara prou en les nostres latituds per dir que algú és del poble de tota la vida. Pot ser que sembli a algú una expressió políticament no correcta, però no per això s'ha d'amagar que continua essent una expressió real i d'hàbit popular. Per tant, si de «Lo Garbell» no pot dir-se que fou el primer diari publicat a Lleida al segle XIX, sí que podem dir-ne que en fou el primer lleidatà lleidatà, o sia, no només editat a la ciutat sinó també en la llengua pròpia de la gent. I encara tot això amb el permís del «Diari de Lleida», publicat sense gens de seguida entre 1812-14 durant el temps que Catalunya esdevingué un Estat independent sota l'òrbita gavatxa, i que ho fou en edició bilingüe francès-català.


1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
Detall de la primera remenada o número, de 14 d'octubre. Aquesta primera capçalera aparegué sense dibuix encara. 

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
El dibuix de capçalera del diari, molt freqüent en aquell segle XIX i que s'anà perdent fins a desaparèixer, mostrava un paisatge llunyà de la ciutat amb la característica silueta de la Seu Vella. En primer terme, el pagès lleidatà amb un porgador gegant, recolzat a la manera tradicional en una forca a l'altre costat perquè així una sola persona el podia fer servir, garbellava o passava pel sedàs la societat i la política locals, els atributs de les quals suren damunt el porgador.

El joc lingüístic emprat al llarg de tota la publicació era realment ric: el periòdic «es remenarà un cop cada setmana», o sia, es publicarà setmanalment, i el nom de les diferents seccions seguirà aquest cap semàntic del batre: porgueres (allò que queda en el garbell després de passar-hi el blat o altre cereal, la farina, etc.), gra, pallarofes (coberta seca del gra, també dites pellerofes per als clofolls d'ametlles i etc), xanfaina (samfaina). El número de la publicació també s'expressava com a remenada primera, segona, etc. Elevant, doncs, la nostra ruralia a categoria definitòria i substancial de la lleidatanitat, a diferència de la que s'ha fomentat aquests darrers decennis del segle XX i començament del XXI, basada en l'oblit vergonyant de la tradició pagesa de la ciutat i de tota la comarca. Fins al punt que molts lleidatans de la ciutat coneixen Salou i Cambrils a la perfecció, però mai no han estat en cap dels pobles de l'entorn. Trist però cert.

1884. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 18, de 10 de febrer (FPIEI).
Detall de la Seu Vella a la capçalera. Les gallines i el gos del mas de l'horta són posades pel dibuixant en primeríssim pla. Miquel Murillo (1858-1941) fou ninotaire, pintor i antiquari. Son germà fou l'escultor Prudenci Murillo, dedicat a les talles de caràcter religiós. 

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
La primera portada, de profunda càrrega satírica, presenta les tres virtuts «teo-il·legals» lleidatanes, a semblança de les teologals cristianes. Una denúncia de la corrupció i abusos de les forces locals dominants en aquella Lleida de les acaballes del segle XIX que maldava per renovar-se i despendre's dels vicis socials i polítics adoptats des de la caiguda de l'Antic Règim a començament de segle, i que impedien la modernització i democratització de la societat. 

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
La capella de Sant Jaume a la cantonada del carrer Major amb el de Cavallers, s'identifica amb la fe popular, assenyalant la religió com un dels problemes de la societat.

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
El passeig de Ferran, que era en aquella època l'eixample més modern de la ciutat, és identificat amb l'esperança, com a camí de modernització i regeneració social, sota el domini de polítics i burgesos, sovint aviciats de males pràctiques. Llavors, la primera estació de tren del capdavall del passeig era tapada per una gran illa de cases, dita del carrer Balmes, que més endavant fora enderrocada. 

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
El Seminari Conciliar lleidatà, llavors de recent construcció, seu del poder religiós local.

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
Definició d'intencions del nou i primer setmanari lleidatà: «parlem clar i català» encara que s'ofengui a gent soberga que es creuen per damunt dels altres, i «per més que diguin que nostre dolcíssim llenguatge és una 'gerga'». El nivell lingüístic d'aquesta nostra primera publicació periòdica era destacat. Poques concessions als vulgarismes, ortografia polida per bé que encara prefabriana, morfosintaxi potser no tan acastellanada com en altres publicacions posteriors lleidatanes trobarem. Cosa que indica que els responsables de la publicació eren persones formades i conscients de la problemàtica nacional i lingüística.

En Camil Castells i Ballespí (1854-1896), germà d'una de les tres primeres metgesses catalanes, na Martina Castells, en fou el director. També fou metge i director de diversos establiments de banys de l'època. El seu interès per la política local i la ciutat el menaren a provar l'aventura de la publicació d'un periòdic. Just aleshores, la Renaixença començava a arrelar a la ciutat i, per bé que encara incipient, es feia notar a la vida cultural lleidatana. Al 1878 s'havia fundat a la nostra ciutat l'Associació Catalanista, al 1879 Lo Tranquil Taller. En Pleyan i en Renyé havien publicat l'«Àlbum històric, pintoresc i monumental de Lleyda i sa província», en edició bilingüe al 1880, i quatre anys després es fundava l'Associació Excursionista Ilerdanesa, que assentà els fonaments del Centre Excursionista de Lleida. La ciutat, doncs, es preparava per recuperar sa catalanitat adormida des de la Nova Planta borbònica (espanyola), i que floriria, malgrat tots els entrebancs polítics de l'Estat (espanyol), durant el primer terç del segle XX.

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
No tan sols la crítica politicosocial era present a la publicació, sinó la informació dels projectes més transformadors de què es parlava en aquells anys, com ara la construcció d'una presa al congost dels Collegats, que la Noguera Pallaresa havia de travessar per fer-se pas cap a la plana. Com que el projecte era de natura privada, de la Societat Faura i Companyia, i pretenia -deien- derivar l'aigua cap a Barcelona, les opinions del diari seran combatives i contràries a l'obra. Cita tres publicacions lleidatanes més, en espanyol, que eren «El País», «El Posibilista», i «El Programa», que també s'havien alineat contra el projecte, i enumera tots els pobles de riu avall que han d'estar alerta «perquè l'assumpte és de vida o mort per a l'agricultura de dites comarques». S'hi proposa una reunió a Balaguer per tal d'ajuntar esforços per oposar-se a aquesta concessió.

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
Refranys humorístics entre els lleidatans del segle XIX:

«Guarda't sempre del borratxo
com de les potes del matxo».

«Procuradors i advocats
solen dar mals resultats».

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 1, de 14 d'octubre (FPIEI).
La secció d'anuncis presentava les propagandes amb una mena de quartetes gracioses:

«Anisete de Lamolla.
Gran fàbrica de licors
i esperits de totes classes
(menos dels de l'altre món)».

«A la Plaça de l'Ereta
trobaran vi del millor.
Últims preus -sis quartos canti
i a set ralets lo porró».

1883. Lleida, «Lo Garbell, periòdic clar i català».
Núm. 13, de 28 d'octubre (FPIEI).
A cada número, noves estrofes publicitàries. Les màquines de cosir es venien a terminis:

«Màquines de vàries classes
dels sistemes més segurs,
a deu rals cada setmana
sense enganyar a ningú».

«Hostal Nou de la Redola.
Pel mòdic preu de dos rals
se dona pa i botifarra
i també un bon estufat».

«Loteria: joc decent
per deixar-s'hi perdre'ls quartos
sens que murmuri la gent».

1995. Lleida. «Lo Garbell, periòdic clar i català» (FPIEI).
Facsímil del primer número, acolorit, publicat en commemoració del nostre primer diari lleidatà.

[2059] L'elenc de la premsa històrica lleidatana, més

[2075] Quatre vistes pirinenques de fa cent anys

1918. La Pobla de Segur, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Vista del vell pont sobre el Flamisell a la Pobla de Segur de fa cent anys, just en arribar al desguàs amb la Noguera Pallaresa, sobre la qual hi hagué el vell pont de Claverol. Ben bé al cap del pont, al marge dret, avui hi ha la rotonda que distribueix cap a la vila o cap a al Pont de Suert, que a Senterada ens permet seguir cap a la vall flamisenca. La vila vella apareix tota agombolada al voltant de l'església, de la qual en destaca el campanar amb claredat. Darrere el poble, pel costat dret, s'intueix el curs de la Pallaresa.

1918. Gerri de la Sal, el Baix Pallars.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
Les salines i el Raval del Roser de la població, vista des d'aigües amunt. Seguint el riu, intuïm la característica silueta del pont medieval.

1918. Collegats, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
El congost dels Collegats ara fa cent anys, tal com s'hi degué haver passejat en Gaudí quan s'inspirà en l'Argenteria per a la façana de la Pedrera. Quan hi passà el gran Verdaguer la carretera probablement encara s'havia de fer, i només hi havia un camí de ferradura... de peatge, explotat per la casa Bringuer de la Pobla de Segur, que tenia la barraqueta de cobrament, o Hostal del Pas, just al cap del congost en arribant-hi des del sud.

1918. Isil, el Pallars Jussà.
«Revista Ibérica», núm. 273 (BDH).
La característica vista d'Isil, amb els dos ponts que comunicaven el 'centre vila' de l'illa del riu amb els carrers als marges, amb el gran casalot casa Ignàsia, de la família Sempau, que acollia aquells primers visitants del Pirineu en aquella segona dècada del segle XX, entre els quals el príncep Albert I de Mònaco. Probablement, un dels primers grans 'hotels' de l'incipient 'turisme de masses' que nobles i burgesos iniciaren, igual que havien fet els burgesos parisencs a les localitats del nord de la serralada des de final del segle anterior. 

[1735] Banderinada andorrana, més

[1982] Meandres i congostos ponentins

1933. Fraga (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
Una vista històrica de luxe de la Fraga d'abans de la guerra (del segle passat), amb el Cinca tot majestuós, l'antic pont de ferro que fou volat durant aquella contesa, i dos fragatines, amb mocador, monyo i faldeta llavant, com diuen en fragatí i en valencià, la roba al riu.

El verb llavar, del llatí LAVARE, amb el significat de rentar, el trobem usat en la llengua antiga, des de Llull a Bernat Metge i Joanot Martorell. Com explica el nostre savi etimòleg Joan Coromines, cap al segle XV «el verb llavar estava en definitiva decadència en totes les branques orientals de la llengua... a causa de la identificació de les vocals a, e, abans de l'accent, que duia a l'equívoc intolerable entre llavar i llevar, i per tant el català central i comú el substituí per rentar, però als dialectes occidentals pogueren mantenir-lo. I encara que en el Principat perdé terreny pertot, s'ha mantingut viu i intacte fins avui en el País Valencià, i també sobrevisqué a les comarques més occidentals del Nord i fins avui, a Ribagorça, etc» (DECLC). 

1933. Fraga (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
Detall del Cinca sota la vella Fraga, amb l'esvelt campanar de Sant Pere presidint la ribera fragatina. La carcassa del vell pont de ferro, després de segles de pont de fusta, es distingeix ben bé sobre l'aigua del riu. 

1933. El Matarranya.
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
La desembocadura del riu, per dir-ne d'alguna manera, Matarranya a l'Ebre. Un filet d'aigua que hi desguassa just al meandre, a la riba dreta (Foto: Reparaz).

1933. L'Entremont (la Llitera).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
Detall del Cinca sortint del Baix Sobrarb per entre la muralla del congost de l'Entremont, amb un rai tradicional aviat riu avall.

1933. Els Collegats (el Pallars Jussà).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
Detall del congost murallat que separa els Pallars, obra i gràcia de la Noguera Pallaresa.


1933. Mequinensa (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
Detall d'un gran rai, ja a les més manses aigües de l'Ebre.

1933. Mequinensa (el Baix Cinca).
Revista «Algo», BCN, núm. 198, 27 de maig.
L'aiguabarreig del Segre amb l'Ebre als peus de la vella vila de Mequinensa, encara sense ponts, i encara tota sencereta, sense l'empantanegada que l'enfonsà sota les aigües. Eren temps, doncs, que pagesos, miners, barquers sorneguejaven batalletes al Cafè de la Granota. 

[1340] Napoleó tenia cent soldats... també a Lleida, Mequinensa i Tortosa

[1748] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: Collegats amunt (iii)

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
La carretera vella dels Collegats al peu dels penya-segats de l'espectacular congost de la Noguera Pallaresa que obre pas del sobirà al jussà Pallars. «El Collegats es gollizo misterioso, profundo tajo por el que se vierten las aguas capaces de hender, al alimón con el tiempo, la misma costra del mundo».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La garganta de Collegats, de puro estrecha, no aloja sino al camino y río... Los muleros de Sort anunciaban su paso a silbidos restalladores  como trallazos, ya que dos recuas no cabían en la ruín vereda, no podían cruzarse. Hubo un tiempo... en que el Noguera Pallaresa se alimentó de mulas poéticamente despeñadas. El viajero, en recuerdo de las mulas muertas, como romeros, en el camino, besa una piedra del suelo y la deja caer sobre la corriente». Acaba l'autor aquesta etapa diària amb una descripció de l'Argenteria, «mansa cortina de agua, plateada, caprichosa y lánguida».

El capítol 5 és dedicat als vells hostals de camí desapareguts: «Hace años, por estas trochas aún bullían los hostales de los arrieros, que la civilización arruinó: el hostal de Morreres i el del Comte, el de la Bona Mossa i el Hostal Nou, el Hostalet i el de Golleri, el del Rei, el d'Aisí i el de la Fam. El viajero hubiera preferido encontrárselos vivos aún y en pie, abigarrados y bullidores, con las cuadras repletas, los mozos durmiendo en el zaguán, y los amos, en la cocina y bien comindos. Y tirándole viajes al porrón».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
Explica el caminaire la llegenda del Comte de Pallars que fou deixat cec per la Mare de Déu en incomplir sa promesa: «Aigua passada, Mare de Déu enganyada». Sobre el poble de Gerri, escriu de manera encertada: «es un pueblo extraño, que cultiva la sal como otros crían la huerta. En Gerri hay una fuente de agua salada, de la que viven todos o casi todos, que se remansa en bancale abiertos, bien aireados y soltados: la sal se obtiene por evaporación, que es sistema folklórico e infalible, método que no tiene vuelta de hoja. Lo malo es si llueve».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 16 d'octubre.
«La parroquia de San Félix es construcción parásita del monasterio». S'hi canta una missa «cuya música ardió en la revolución del 800 [carlinada]; desde entonces se canta de memoria y, claro es, cada vez peor».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Parada i fonda a l'Hostal de la Golondrina o «Casa de la Dulores» de Gerri. «El comedor de la fonda da al río, casi sobre el puente que cruzan los cazadores y las beatas».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Vista de la Pobla de Segur, a la cua del pantà de Sant Antoni. 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Una magistral descripció del ball de la morisca gerrienc.

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri es pueblo que baila la morisca, pantomima de la liberación de la princesa cristiana presa del rey moro, es danza de ritual solemne y que ejecuta una sola pareja, al principio cogidos de la mano y después sueltos y girando la mujer en torno al hombre, como queriendo huir» i continua explicant el protocol de la festa.

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
«Gerri de la Sal es pueblo de cinco caminos: dos a Poniente -a un lado y a otro del barranco Conde- y uno a cada uno de los tres puntos restantes». L'il·lustre caminaire segueix amunt, direcció nord, i arriba a «la ermita de la Mare de Déu d'Arboló, que queda a la derecha y en alto, es una réplica, reducida a escala, del monasterio de Gerri. En esta ermita se guardan los Martirsants, que son unas reliquias de los Santos Inocentes traídas de Tierra Santa». Diu que l'aplec a Arboló, el primer diumenge de maig, solia tindre conseqüències altament casadores.

Arribada a Baro al capvespre, a la fonda de Cal Menal que a més, «es estanco, lechería y central de teléfonos». Se'n queixa de la poca substància de la sopa servida al sopar, «una de las peores aguachirles de las que se guarda memoria histórica».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 20 d'octubre.
Les eres salades o basses de les salines de Gerri de la Sal, a tocar del riu.

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
Pujant per la Noguera Pallaresa: Malmercat, Montardit, Vilamur, Tornafort. «El xolís es una longaniza que corta en forma de guitarra, y su espíritu, vamos, lo que lleva dentro, es carne de cerno de segunda: cabeza, cuella y costillas, sobre todo), picada y sazonada con sal y pimentón...» 

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«El Noguera Pallaresa, en llegando a Sort, puede cruzarse por encima de dos puentecillos de olorosas tablas sangrantes, poéticas, animales: uno más tímido y ruín, antes de llegar al pueblo, y el otro, aguas arriba y de mejor fabricación, mismo frente a las casas: a éste le dicen de Santa Ana».

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
La vista de Sort abans de l'arribada del turisme.

1963. «Viaje al Pirineo de Lérida», Camilo José Cela, «ABC», 24 d'octubre.
«La noble y campesina mesa del Pallars»: porró, xolís, rovelló, formatge, coca de recapte i truita de riu.

[1741] Lo Pirineu lleidatà d'en Cela, 1956: l'arribada a la Pobla de Segur (ii)

[1541] Gerri, notícia i vistes antigues, més

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.
Vista de la carretera al pas pel Raval del Roser, amb els salins a peu de riu. 

1845. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», 

de Pascual Madoz.

Emplaçada a 27 hores de carro de Lleida i a 3 de Sort, «tienen 90 casas de mediana construcción, la del ayuntamiento y cárcel, siendo el edificio más notable entre todas ellas el almacén y administración donde se conserva la sal que se fabrica en esta población en crecida cantidad».

L'escola municipal atenia 60 nens amb més de 3.000 rals de dotació. Sembla, doncs, que aquí el mestre d'escola no passava gana. L'església de l'antic monestir feia de parròquia i, per tant, els gerriencs havien de travessar el gran pont romànic de pedra i baixar marge esquerra avall per on calia travessar un pont de fusta per damunt del barranc de l'Enseu.

Hi havia un «paseo arbolado», probablement a l'entrada de la vila pujant de la Pobla, i «a tiro de fusil de la puerta que llaman de la Villa, la fuente de agua que sirve para elaborar la sal, la cual sale de la falda de un monte: se abastece con ella todo el partido y se introduce en gran cantidad al vecino reino de Francia».

1845. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).

«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar», 

de Pascual Madoz.

Pertanyien a la vila, els llogarets del Comte i Cuberes, i també l'Ermita de Nta. Sra. d'Esplà, santuari «que aunque enclavado en otro término es propiedad de ésta». L'autor dóna testimoni que la muntanya de Pentina era tota pelada, sense arbrat  i que el camí «principal que conduce desde el interior de la provincia al Valle de Arán y Francia, está en bastante mal estado». 

Atenció als horaris del carruatge del correu: dos dies a la setmana arribant a les 11 de la nit i sortint a les 3 de la matinada! De la producció agrícola en destaca la baixada vitivinícola, «por haber matado el viñedo en su mayor parte los rigurosos frios que hicieron durante los inviernos de 1829 y 1830». 

Tenia la població 86 veïns, amb un total de 529 habitants, a mitjana de 6 persones per casa, doncs. Actualment (2010), n'hi viuen ben just 400.

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.
Vista panoràmica des de riu avall per la marge esquerra. L'areny central de la Noguera sembla tot cultivat, sense cap arbre. Els salins a primer terme, sota el gran mur que servava el desnivell entre el poble i el riu de cap a cap. Un altre mur de pedra a tocar dels salins al riu prevenia d'inundacions les eres i salvar-ne la producció de sal, sempre que les rubinades grosses no arribessin fins a la tardor. Al fons, l'estret d'Arboló. 

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.
La panoràmica des del nord, des de l'altra banda de la Noguera. S'hi veu el mur que protegia els salins en aquesta part de la vila i l'entrada baixant de Sort pel Raval del Roser fins a l'antiga porta de la vila. 

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.
El llogaret de Comte, en direcció a Sort. 

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.
La imperdible vista de l'església de l'antic cenobi benedictí, amb els horts en primer terme. 

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.
El barranc d'Enseu, de feia pocs anys empedrat i canalitzat. Una palanca de fusta permetia el pas des del pont de pedra fins al monestir.

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.
L'entrada al barranc de l'Infern, en el desguàs a la Noguera a l'entrada dels Collegats, vist des del camí l'altra banda del riu, actualment visible des de la carretera vella

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto: Manuel Solé (Bossòst) per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.
L'antic camí dins l'Estret de Collegats, amb la característica barana de gran mollons de pedra, per evitar les esllavissades dels carros al riu, sobretot quan el ferm era tot enfangat. S'hi veuen els pals de les conduccions elèctriques que pujaven la llum del Jussà fins al Sobirà. 

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Foto per a la casa comercial dita Quincalleria Vda. Federico Viadera e Hijos.
Panoràmica dels salins, tots ben protegits per murs de pedra i a redós dels masets per a la recol·lecta de la producció. Al fons, l'entrada a la vila pujant de la Pobla.

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
La data de circulació és del 1940, recent acabada la guerra i amb la vila, i tot el país, i la majoria dels Països Catalans, sota la dominació dictatorial de la barbàrie franquista (espanyola, sense oblidar-nos de la col·laboració local). La postal, doncs, és d'edició anterior a la contesa. Hi veiem l'entrada a Gerri baixant de Sort, just al Raval del Roser. A l'esquerra, la Noguera i el pont romànic.

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
L'entrada a la vila pujant de la Pobla de Segur, on hi hagué un passeig ben arbrat. Uns quants carros aparcats al lateral, perquè no hi devien caber en els estrets i costeruts carrers. La gran singularitat de la imatge és que fou presa des de dins d'un Rolls-Royce, crec.

Anys 1920-1930. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Les dos postals mostren el mateix vehicle, al pas per l'Estrat de Collegats, carregat d'homes. La redacció en català suggereix una datació d'època republicana. Podem observar-hi perfectament el camí de terra del congost, els grans mollons rectangulars que hi feien de tanca, els pals de la conducció elèctrica, i l'Argenteria regalimant d'aigua cristal·lina. Per fer alguna hipòtesi, potser un grup de treballadors de les salines que pujaven de la Pobla de Segur que tornaven a casa després d'un estiu de feina a Gerri.

1934. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà). «La Vanguardia».
Dos imatges de la visita del President Companys al Pallars, l'una des del balcó de casa de la vila de Sort, i l'altra de l'arribada del seguici presidencial a Gerri. 

1937. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Dos mostres de l'emissió de bitllets moneda durant la guerra. Sense dibuixos ni filigranes, d'edició molt austera. 

1937. Gerri de la Sal (el Pallars Sobirà).
Mata-segells de 1937, sobre estampes postals republicanes i adreça cap a Nova York! Potser a un antic amic de l'època de construcció dels pantans de la Canadenca al país. 

[1540] Gerri, notícia i vistes antigues