[2995] Los Tres Ponts dels Tresponts

 

1718. Mapa del Segre, la Noguera Pallaresa, la Ribera Salada i part d'altres cursos fluvials de Ponent (Gallica).

«Carte d'une partie de la Catalogne sur laquelle se trouve les cours des rivières de la Sègre, de la Noguera Paillaressa, la Rivière Salée et partie des cours de la Noguera Ribagorsana, de Balira, de Llobregat, de Cordonner, la Conques de Tremps et les vallées de Cloua, de Realp, d'Arques, de Perle, de Bonna, de Cabo, de Paillerol, de Castelbon, d'Andorra, d'Arsegre et d'Estona 1718-1719».

Dels cartògrafs Roussel, Claude (1655 ?- ca 1720) i La Blottière, François de (1673-1739).

Els tres seculars ponts sicorins, al congost que, per aquest motiu, s'anomenà dels Tres Ponts. El mapa és invers, o sia, amb el nord a sota i el curs dels rius que s'encara a la part superior. Aquesta representació inversa no fou infreqüent en la cartografia militar francesa d'aquells segles, com si, de Versalles estant, des del peu del mapa miressin per avall. 

Del tres ponts, el primer que es trobava pujant d'Organyà era de fusta. Potser només una palanca per a caminaires però no per a carros ni traginers. El del mig pujava de Fígols per la marge esquerra del riu, i el septentrional, que enllaçava amb el camí dels Pontarrons, fou el que donà accés al vell monestir de Sant Andreu. 

1718. «Carte d'une partie de la Catalogne...»,

Mapa del Segre, la Noguera Pallaresa, la Ribera Salada i part d'altres cursos fluvials de Ponent (Gallica).

Detall del congost del Segre, amb l'emplaçament del monestir de Sant Andreu al marge esquerre. Descriu en Romà Pujades, 'Els Ponts del Segre':

«A partir d’aquí, la carretera circula pel marge dret del riu fins a Organyà i més enllà. El segon tram del congost és més angost i vertical que el tram dels Pontarrons; se’l coneix també com el Forat de Tresponts. En aquest tram hi havia els altres dos ponts, ambdós desapareguts fa molt temps. Primer s’arribava al pont del Diable de Tresponts, que va durar fins a mitjan segle XIX. No n’hi ha cap fotografia: l’invent va arribar massa tard o potser el pont era massa recòndit i els primers fotògrafs no hi van arribar a temps. Però sí que n’hi ha constància gràfica en forma de dibuix, almenys el que va fer Godefroy Engelmann al Voyage Pittoresque et militaire en Espagne, escrit per Charles Langlois i publicat el 1827. Era un pont molt original, amb doble arcada superposada i un forat enmig que li donava un aspecte misteriós. És molt probable que després d’algun dels embats del riu es decidís enfortir-lo amb un nou arc per damunt del primer. La llegenda parla d’una àrdua lluita entre Sant Ermengol i el Diable, entestat a retardar les obres. El Diable, finalment, va sortir esporuguit i en la fugida va deixar una empremta, la Pixarada del Diable, una llarga ratlla vertical de color fosc que destaca sobre el fons més clar de la roca, ben a la vora del pont. Mossèn Cinto, amb una presència activa en diferents trams del riu, en va fer una versió light, més pulcra, on el pixum era substituït per suor. A finals de segle XIX encara subsistia una precària palanca de fusta recolzada en els estreps de pedra. Lluis Marià Vidal, que va ser president del CEC, s’hi va fer una foto. El tercer pont, poc abans de la sortida del congost, es deia probablement el pont d’Escales i se’n sap poca cosa; el mapa militar esmentat abans parlava d’una palanca de fusta» (enllaç). 

1930. El Pont de la Torre, Congost de Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).
Portada de la guia bilingüe que l'Editorial Cervantes va publicar, titulada Seu d'Urgell i Andorra, guia del turisme i excursionisme. Segons Romà Pujades, 'Els Ponts del Segre':

«Un mapa militar de la segona meitat del segle XVIII situava els tres ponts i dibuixava esquemàticament la xarxa de camins; és probablement la millor referència! Malgrat els segles passats des de l’època medieval, l’estructura bàsica es va mantenir fins a finals del segle XIX, quan comencen a construir-se les carreteres modernes. Cap dels tres antics ponts existeix actualment, però se’n poden veure encara vestigis. Riu avall, el primer era el pont de la Torre, al final de l’estret dels Pontarrons. Per què aquest nom? Un primer pont, potser de l’època de sant Ermengol, va ser destruït entorn del 1331; després es va reconstruir i a la vora es va construir també una torre circular vinculada al pagament de peatge, que en aquella època ja existia i era també força habitual. A principis del segle XX es construí una carretera moderna i un nou pont, molt a la vora. Durant dècades els dos ponts van coincidir, com ho demostren molts testimonis gràfics, entre altres, diverses postal d’Àngel Toldrà Viazo, que va fotografiar molts paisatges del país durant les primeres dècades del segler XX. Els dos ponts van tenir la mateixa fi, dinamitats durant la retirada republicana al final de la guerra civil. Ara hi torna a haver dos ponts, el de la C-14 es pràcticament al mateix lloc que el medieval i es continua dient pont de la Torre, però ara va en diagonal a l’eix del riu, de manera que tot passant es pot veure encara l’estrep dret de l’antic pont i a la vora una torre quadrada que no té res a veure amb la torre circular que li va donar nom molts segles enrere» (enllaç). 

1827. Lo Pont del Diable dels Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).

«Illustrations de Voyage pittoresque et militaire en Espagne», d'Engelmann [et al...], gravador, i Colonel Charles Langlois, autor del text (Gallica).

La impressionant i característica doble arcada del pont del Diable. En Romà Pujades continua: 

«A partir d’aquí, la carretera circula pel marge dret del riu fins a Organyà i més enllà. El segon tram del congost és més angost i vertical que el tram dels Pontarrons; se’l coneix també com el Forat de Tresponts. En aquest tram hi havia els altres dos ponts, ambdós desapareguts fa molt temps. Primer s’arribava al pont del Diable de Tresponts, que va durar fins a mitjan segle XIX. No n’hi ha cap fotografia: l’invent va arribar massa tard o potser el pont era massa recòndit i els primers fotògrafs no hi van arribar a temps. Però sí que n’hi ha constància gràfica en forma de dibuix, almenys el que va fer Godefroy Engelmann al Voyage Pittoresque et militaire en Espagne, escrit per Charles Langlois i publicat el 1827. Era un pont molt original, amb doble arcada superposada i un forat enmig que li donava un aspecte misteriós. És molt probable que després d’algun dels embats del riu es decidís enfortir-lo amb un nou arc per damunt del primer. 

«La llegenda parla d’una àrdua lluita entre Sant Ermengol i el Diable, entestat a retardar les obres. El Diable, finalment, va sortir esporuguit i en la fugida va deixar una empremta, la Pixarada del Diable, una llarga ratlla vertical de color fosc que destaca sobre el fons més clar de la roca, ben a la vora del pont. Mossèn Cinto, amb una presència activa en diferents trams del riu, en va fer una versió light, més pulcra, on el pixum era substituït per suor. A finals de segle XIX encara subsistia una precària palanca de fusta recolzada en els estreps de pedra. Lluis Marià Vidal, que va ser president del CEC, s’hi va fer una foto. El tercer pont, poc abans de la sortida del congost, es deia probablement el pont d’Escales i se’n sap poca cosa; el mapa militar esmentat abans parlava d’una palanca de fusta» (enllaç). 

1890. La palanca del pont del Diable als Tresponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).

Fotografia: Lluís Marià Vidal (MdC-AFCEC).

La palanca de fusta, amb una alçada considerable sobre el riu, encara subsistia a final del segle XIX.

1982. Els Tres Ponts, Fígols i Alinyà (l'Alt Urgell).

(foto: viquipèdia).

Pont militar provisional a l'esvoranc causat a la carretera per la darrera gran riuada del Segre, aquella famosa, perquè és la que vam viure la nostra generació en directe, que va inundar tot Cappont i tot Ferran a la ciutat de Lleida. 

Segle XVI. Retaule la Pietat, Catedral de la Seu d'Urgell.

(Foto: monestirs.cat).

Retaule d'estil renaixentista, fet per l'escultor barceloní Jeroni Xanxo, i pintat de daurats al segle XVIII. En aquesta taula, s'hi refereix la construcció dels Tres Ponts. El del mig, conegut com a Pont del Diable, mostra la reconeixible i característica silueta de doble arc. També s'hi aprecia, al primer dels ponts, la torre de guàrdia rodona que li donà el nom de Pont de la Torre. 

Durant els segles medievals i, de fet, fins al segle XX, el record de la construcció es va mantindre ben viu en la memòria col·lectiva. Aquesta obra, d'origen episcopal, ha estat per gairebé mil anys una fàbrica decisiva per a la comunicació del Pirineu amb el Segre Mitjà, i que va configurar i permetre l'expansió del comtat d'Urgell cap al sud i la plana, i amb això, la configuració del nostre domini dialectal lleidatà.

[1451] Els «Interpontes» urgellencs

[1948] Organyà: lo Pont d'Espia vs. lo Pont del Diable

Anys 1920-30. Lo Pont del Diable als Tres Ponts,
Organyà (l'Alt Urgell).
En primer terme hi veiem als laterals del Segre els peus del vell pont medieval esfondrat, segurament per alguna de les virulentes avingudes del riu. Al costat, la carretera de terra, que aquell començament de segle s'hi va anar obrint fins a la Seu. 

1839. Lo Pont del Diable als Tres Ponts,
Organyà (l'Alt Urgell).
Desconec la data del gravat, que presenta molt gràficament els fets ocorreguts i que poso amb data dels fets que representa, obra d'Eusebi Planas (1833-1897). Sembla que es tracta d'un pont en un congost estret, com el del Diable als Tres Ponts i que no s'escau tant al Pont d'Espia, durant molt temps considerat el lloc de generalicidi. El dibuixant hi feu constar la data de 1669 que hi havia al pont, data potser d'alguna de les reparacions. Com que tant l'un pont, el del Diable al congost, com l'altre, el d'Espia aigües avall d'Organyà, són caiguts, no podem saber en quin pont s'inspirà.

1881. Lo Pont del Diable als Tres Ponts, Organyà (l'Alt Urgell),
fragment de Valentí Almirall al «Diari Català», 11 de març (Arca).
No fou al Pont d'Espia allà on el general gavatxo, cap de la carlinada, Charles d'Espagnac, aristòcrata amb el títol de Comte d'Espanya, fou traït i assassinat pels seus, a l'1 de novembre de 1839, en un dels episodis més sonats d'aquella primera guerra carlina. Valentí Almirall així ho recollia, en contra de la creença general que s'imposà, derivada de l'opinió de Madoz. 

Anys 1900. Lo Pont d'Espia,
Organyà (l'Alt Urgell).
El vell pont medieval sobre el Segre, ara sobrepassat pel nou pont de postguerra, com veiem a la fot que segueix. 

Anys 1970. Lo Pont d'Espia,
Organyà (l'Alt Urgell).
El nou pont de la postguerra per sobre del vell Pont d'Espia, d'un sol ull un pèl apuntat, a on segons Madoz fou llançat al riu el cap carlí, i que es troba abans d'arribar a Organyà. Com que la partida que portava el Comte havia fet nit al poble i continuava cap a Andorra, era del tot impossible que li haguessin fet la feia aigües avall.

En Jordi Espar, a qui em prenc la llicència d'anomenar-lo amic, em fa arribar un mail que diu: «En la seva fugida, el Comte es va amagar a Caselles, una casa a l'oest d'Organyà, i uns dies després va reprendre el camí de fugida cap a Andorra. Doncs bé, Andorra queda seguint riu amunt en direcció on se situa el Pont del Diable, i no riu avall on se situa el Pont d'Espia. El meu padrí, en Francesc Espar i Tressens (1904-1993), era escriptor. També era mestre, i tenia fusta de divulgador. Doncs, en l'article «Orgañá y el Conde de España», signat per Francesc Carreras i Candi, publicat a «La Vanguardia» l'any 1932, s'hi fa referència a l'explicació que donava el meu padrí... De fet el meu padrí, com tothom al poble, va acceptar que es recordés un fet com aquest, donant-li el nom a un pont encara dret, com a record del que va passar a la comarca».

 

1932. Lo Pont del Diable als Tres Ponts, Organyà (l'Alt Urgell).
«Orgañà y el Conde de España», Francesc Carreras i Candi,
«La Vanguardia», 17 de setembre.
L'ínclit historiador aclareix en aquest article la confusió sobre el lloc de l'homicidi i es refereix a una font local, extreta del programa de la Festa Major d'Organyà, on fa referència al mestre del poble, Francesc Espar, que hi anotava l'error històric comès, majorment, durant gairebé un segle, segons que ho havia «escoltat de la gent que s'hi trobava en aquell temps...» Segons la transmissió oral dels organyanesos, ja riu amunt d'Organyà d'a on havien partit després de fer-hi nit, «sortint de Caselles, emprengueren el camí de la Seu i passaren per davant de la capella del Roser, baixaren cap al Riu del Pujalt i fangueres amunt cap als Tres Ponts: en arribar al punt que hem dit, el Toll de Sant Ermengol, li lligaren una soga al coll i el tiraren al Segre».

Anys 1900. Coll de Nargó (Riberes del Segre, l'Alt Urgell).
Vista del poble a on fou enterrat el cadàver del sanguinari Capità General de Catalunya en temps del rei (espanyol) Ferran VII, i després defensor dels drets del pretendent (espanyol) Carles V de Borbó. La tomba fou espoliada l'any següent i se n'emportaren el cap del general. Llegiu-ne l'odissea a «El comte d'Espanya, un monstre de carn i ossos», de Joan Munar i Fiol (enllaç).

1840. L'esplanada de Barcelona,
dins del llibre «La Ciudadela inquisitorial de Barcelona o Las víctima inmoladas en las aras del atroz despotismo del conde de España», de Joaquín del Castillo, imprès al 1840.
La Torre de Sant Joan i la Ciutadella encara emmurallada, des de la qual s'oprimia i dominava la capital del nostre país des del triomf del primer Borbó (espanyol). Amb els segles, convertit en Parlament nacional, i símbol de les nostres llibertats, que volem ben aviat, democràticament i pacífica, republicanes. 

1840. L'esplanada de Barcelona,
dins del llibre «La Ciudadela inquisitorial de Barcelona o Las víctima inmoladas en las aras del atroz despotismo del conde de España», de Joaquín del Castillo, imprès al 1840.
Detall eqüestre del Comte D'Espanya, amb un seu ca i un ajudant també a cavall al seu costat, davant del patíbul amb què subjugava i oprimia els ciutadans de la capital. Els Mossos d'Esquadra vigilen l'escena, observada per senyors de copalta i per pagesos amb barretina. Sobre els excessos del sanguinari militar, com l'odi als mostatxos, a la barretina o a les trenes de les dones, veg. el suara citat de Joan Munar i Fiol (enllaç), «El comte d'Espanya, un monstre de carn i ossos».

PS. Sobre el gentilici d'Organyà, m'escriu l'amic Jordi Espar: «als organyanencs o organyanesos, a la comarca, ens diuen 'ganxos' despectivament. Tant ens ho han dit, que amb el temps hem fet nostre el nom i ara estem orgullosos de ser ganxos i ganxes, i ganxets i ganxetes. Diu que Sant Ermengol, bisbe de La Seu i constructor dels ponts de Segre amunt, va morir en caure d'un. El cos arrossegat per les aigües del riu va anar baixant riu avall. Al seu pas per Organyà, els vilatans van baixar al riu amb ganxos, aquelles perxes coronades per un ganxo que feien servir els raiers que transportaven els troncs pel riu. D'aquest episodi els pobles rivals en feien befa del fet que volguessin recuperar el cos amb ganxos. I d'això ens va quedar el nom».

[1451] Els «Interpontes» urgellencs

[1570] Sant Andreu dels Tres Ponts

1929. El Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC).
Vista del petit meandre del riu a la zona de l'antic Monestir de Sant Andreu de Tresponts. Sembla que el monestir era situat on hi ha una indústria d'explotació d'àrids. Però per a la gent del lloc, les restes del monestir són les del mas que hi ha i que veiem a la imatge, dit Mas del Monestir. 

Des de l'entrada septentrional del congost, després de l'estret dels Pontarrons, els monjos en controlaren l'accés i en cuidaren el pas des del segle IX al segle XVI, quan la comunitat abandonà el lloc i el monestir caigué enrunat, tot i que l'església continuà fent de parròquia fins al 1904; especialment, en tingueren cura a partir de la construcció dels Pontarrons al segle XI, que milloraren de manera considerable el pas que antigament es devia fer ran de llera, però que sovint devia ésser inundada per les aigües sicorines. 

1929. El Congost dels Tresponts (l'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC).
El Pont del Diable migpartit sobre el Segre, en la imatge típica del congost dels Tres Ponts. No es tracta del Pont d'Espia tal com diu la informació de la fotografia a l'Arxiu Nacional. Potser serà sempre un misteri saber per què van aixecar un pont damunt de l'altre. No és difícil de pensar que després d'una riuada que s'emportà el pont original, els monjos decidiren de refer-lo amb més alçada. A la fi, però, segles després, les aigües també se l'endurien. I és que l'encaixonament del riu en aquest punt fa autèntica feredat, i amb una avinguda abundosa l'alçada devia augmentar potser més d'una dotzena de metres i tot. 

Tot i la claredat del topònim popular, que remet a l'existència de tres ponts, dos de pedra i potser un de fusta, algunes referències etimològiques no descarten que el nom fos una derivació popular del nom llatí d'INTERPONTES. Indicaria el congost situat entre els dos ponts dels extrems, el de la Torre al nord i el del Diable al sud. Probablement aquesta és l'etimologia més plausible. Després, la veu popular interpretà la veu llatina culta com a tres, potser associant que els Pontarrons també fan un pas de ponts, o potser perquè realment hi hagué un tercer pont de fusta en els temps florents del Monestir de Sant Andreu, que desaparegué en decaure el cenobi ja als segles XV-XVI. 

1850. El Monestir de Sant Andreu de Tres Ponts o de Centelles (l'Alt Urgell).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.

Situat al «Comitatu Urgellensi, infra congusto qui nominatur Interpontes, in locum qui fatur Sintilias...», amb el nom popular de Tres Ponts «que los naturales dan al sitio donde estuvo esta casa, cuyas ruinas todavía existen y son llamadas 'lo monestir', a distancia de tres leguas de esta ciudad [Organyà], Segre abajo, en el confluente de un arroyo que baja de La Vansa». L'any 839 és documentat i afirma el saberut autor que «no tengo duda en afirmar que este monasterio existía ya en los tiempos de Carlo Magno», i que n'havia vist referència de l'any 785.

«Aquest monestir, conegut inicialment amb el nom de Sant Iscle de Centelles, existia ja el 839 quan el bisbe Sisebut d'Urgell li llegà un llibre. Possiblement l’existència d’aquesta casa seria obra de l’activitat fundadora del bisbe Possedoni (803?-823). A la primeria del segle X sembla que patí una greu decadència. Hom coneix el nom de l’abat Trasemon que governava la casa l’any 950. El 973 el prevere Bonanat reedificà el monestir i va posar el seu germà Digne al cap de la comunitat. D'aleshores en endavant consta sempre com Sant Andreu de Centelles o d'Entreponts; aquest nom d’Entreponts o Tresponts li pervingué perquè hom l'hi atribueix la guarda i manteniment dels ponts del camí ral que es va millorar considerablement a mitjan segle XI i en el que el monestir ocupava un lloc estratègic. L’any 1004 el comte Ermengol I d’Urgell, aconsellat pel papa Silvestre II li va unir el monestir de Sant Climent de Codinet, amb tots els seus béns i possessions» (monestirs.cat).

1850. El Monestir de Sant Andreu de Tres Ponts o de Centelles (l'Alt Urgell).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.

El monestir fou unit al 1078 al de Sant Llorenç de Morunys, a la vall del Lord, per mandat d'Ermengol IV d'Urgell: «no se hizo esto porque nuestro monasterio estuviese entones en gran reputación de observancia, sino porque habiendo venido los dos a gran pobreza, pensó aquel Príncipe unir las rentas de ambos en una para que mejor pudiesen sustentarse los monjes». L'any següent fou unit al Monestir de Ripoll.

1901. El Congost del Forat dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (MdC-AFCEC).
L'impressionant congost urgellenc, on el Segre rugia amb feredat en temps d'avingudes.

1923. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
La vella carretera de la Seu a l'entrada del pas pels Entreponts, poc més avall de la Reula. La imatge és presa de cara al nord. S'hi aprecien els primitius mollons rectangulars de pedra que protegien els carruatges de patinar i caure al Segre quan les pluges deixaven el pas fet un fangar.

1923. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Detalls del Forat o congost en època estiuenca, amb escasses aigües sicorines.

1910 ca. El Congost dels Tres Ponts (l'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MdC-BdC).
Els Pontarrons que, segons tradició, el bisbe Ermengol féu construir a l'estret pas del riu per lligar l'Urgellet amb Organyà i que els monjos de Sant Andreu administraven. Aquest proper 2026 en farà mil anys, que aviat estan dits!

El Camí de Sant Ermengol és monument protegit del Patrimoni Arquitectònic Català, al municipi de Fígols i Alinyà, i s'hi pot transitar per una esplèndida i molt recomanable ruta senderista. La imminent expansió del comtat urgellenc cap a terres meridionals i la pressió del peregrins de Sant Jaume en aquell Any Mil degueren empènyer per fer veure la necessitat d'aquesta magnífica obra arquitectònica per a l'època.

[1451] Els «Interpontes» urgellencs

[1450] Organyà amunt pels 'diabòlics' Tresponts

[1528] Lo Pont d'Espia urgellenc

1910 ca. El Pont d'Espia (l'Alt Urgell). 
L'antic Pont d'Espia a la confluència dels termes d'Oliana, Coll de Nargó i Fígols i Alinyà. Famós en els annals de la història perquè des d'aquest pont tragueren de l'aigua al general absolutista francès Charles d'Espagnac, Comte d'Espanya, al servei del pretendent borbònic (espanyol), assassinat al 1839 pels seus propis escortes carlins mentre el conduïen a Andorra, un cop destituït dels seus càrrecs per sa ineficiència i crueltat amb els subordinats. Sembla que fou estrangulat al Pont del Diable del Congost dels Tres Ponts; seguidament, son cos fou llençat a les aigües del Segre amb un bon roc de contrapès lligat als peus. En fou extret a l'alçada del Pont d'Espia i va ésser enterrat a Coll de Nargó.

1910 ca. El Pont d'Espia (l'Alt Urgell).
Detall del perfecte arc pont romànic, un pèl apuntat, que comunicava les dues ribes del Segre, en el camí de l'Urgellet al Pallars. Fou volat durant la Guerra d'Espanya, al 1939, per evitar allò que fou inevitable a la fi: la fúria feixista (espanyola) que assolà el país durant 40 anys, i 40 més de propina de neofranquisme, enquistat en el règim pseudodemocràtic del juancarlismo. El pont fou considerat durant molt temps el lloc d'execució del sanguinari general carlí per la confusió aportada per Madoz en el seu difós Diccionario, en considerar que havia estat el lloc d'execució.

1875. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
«La Ilustración Española y Americana», 22 de setembre (BDH).
Al paorós Congost de Tresponts, a tocar del Pont del Diable, conegut per sa doble arcada superposada, els mateixos soldats carlins es despatxaren amb el seu antic cap. 

1875. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
«La Ilustración Española y Americana», 22 de setembre (BDH).
Durant les últimes espurnes de la tercera carlinada, recordava aquesta notícia l'aparició del cadàver del Comte d'Espanya, «desnudo, atado de piés y manos y cosido a puñaladas».

Les llegendes lligades als ponts del Diable esbarriats per tota la geografia, i que es remunten als primerencs segles medievals, tenen totes un denominador comú i compartit: davant la necessitat de creuar el riu perquè s'atansava l'hora foscant o perquè queia una gran tronada o etc, el diable s'apareix al viatger, que hi fa tracte a canvi de sa ànima. Acabat el pont, el viatger s'encomana a Nostre Senyor i es disposa a creuar-lo per primera vegada; el dimoniot, enganyat, prova d'enfonsar-lo, però és endebades, ja que l'oració ha fet efecte i el pont ha quedat beneït.

1900. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (AFCEC-MDC).
Una de les primeres fotografies, si no la primera, del famós pont. 

1900. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Antoni Bartomeus i Casanovas (1856-1935) (AFCEC-MDC).
Detall de l'encaixonament del Segre en les parets del congost entre els termes d'Organyà i Oliana.

S'hi escau de llegir, segons ens recomana l'Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans, un parell de fragments. El primer, d'una novel·leta de Mercè Rodoreda ambientada al Coll de Nargó, Del que hom no pot fugir (Primeres novel·les, 1932-37). 
«La protagonista, mentre contempla l'aigua que travessa el pont, pensa en l'esmentat episodi de la mort del comte»:

M'he mirat a l'aigua en travessar el pont. No m'he vist. L'aigua se m'ha endut el mirar avall, avall, fins al soroll de la resclosa. El mirar s'ha enganxat en el petit saltant fet d'escuma. El pont no té baranes; m'he apartat. M'he agafat al braç d'ell; si queia... L'aigua tan negra deu ésser molt fonda... Després de morta suraria; potser les canyes m'agafarien... Suraria gronxant-me... Carles d'Espanya, diuen que fou llançat pels carlins daltabaix del pont... Era llur capitost, però els traí... Com devia enfonsar-se en l'aigua negra! Potser, abans, el van martiritzar... Qui devia tallar-li el cap quan estava exposat el seu cadàver a l'església? El ventre inflat d'aigua, tot ell inflat de patir...

1916. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).
El camí d'Organyà i la Seu continua amunt per la marge dreta, mentre que el pont salva el Segre per comunicar-se amb la Vall de Lord i Coll de Jou.
El segon fragment proposat és extret de l'obra El carrer dels petons, de Marcel Fité, «que recrea la història a partir de records infantils i amb detalls que la tradició oral li va fornir»:

Sense saber com ni per què, aquella mateixa nit va començar a córrer per Nargó que al rasper d'Armena hi havia aparegut el cadàver del comte d'Espanya. La gent ho comentava d'escoltet i amb temor. Alguns fins i tot van tancar les portes i les finestres abans que els altres dies, i gairebé tothom va fer passar la balda grossa dels mals presagis. L'Emilieta de cal Buscalló —una padrina del poble que tenia fama de creure en bruixes— va treure unes urpes de duc que guardava en una calaixera per als divendres de Quaresma i les va lligar encreuades a l'anella del portal de l'era. I a cap de les dues tavernes ni a l'hostal no van poder fer colla per a una trista partida; els escassos clients que hi havia van haver d'acabar ajocant-se d'hora com les gallines. El simple nom del comte ja feia por. Potser era per les vegades que, per espantar la canalla, els grans havien dit la frase: «Ai que vindrà el comte d'Espanya i se te n'endurà...»

L'endemà, les autoritats de Nargó es van desplaçar a la vora del Segre, davant per davant d'on encara jeia el cadàver. L'agutzil del poble baixava quatre passes més endarrere amb una corda molt llarga enrotllada entre coll i espatlles. Alguns vagarosos i tafaners els vam voler fer costat i també vam baixar camí ral avall.

Quan hi vam arribar, l'alcalde major d'Organyà ja feia una mica que hi era amb dos presbíters de la seva vila, mossèn Antoni Savi i mossèn Armengol Ritort, i el tinent del destacament, Esteve Ribas.

«No hi ha cap dubte, vaig pensar, que sigui de qui sigui el cadàver, deu ser d'algú important»

L'agutzil va passar a l'altre costat del riu, va inspeccionar una mica el cos i el va lligar per sota els braços, fent-li un nus a l'alçada del pit. Després es va tornar a ficar al riu i, des de la meitat del cabal, va llançar un cap de la corda en direcció a la vora on érem nosaltres. Alguns van començar a estirar mentre ell, des de dintre el corrent, ajudava a passar la corda i el cos del mort. Al cap d'una estona ja va ser a la nostra banda.

Les autoritats van procedir a identificar-lo, tot fent petits grupets i parlant entre ells. L'alcalde d'Organyà enraonava amb el de Nargó i amb un parell de regidors. Mossèn Argerich xiuxiuejava amb els capellans d'Organyà, i el jutge anava d'una rotllana a l'altra, una mica nerviós.

Mentre es feien aquestes deliberacions, de sobte, van aparèixer dos militars carlins. Anaven sense afaitar i feien la pinta d'haver caminat moltes hores. Vaig suposar que eren del destacament d'Organyà, però pujaven com si vinguessin de Peramola, la direcció contrària d'Organyà.

Es van dirigir als dos alcaldes i hi van conferenciar una estona, després van continuar camí amunt, en direcció a Organyà.

Al cap d'uns moments l'alcalde de Nargó es va dirigir a tots els que érem allà i ens va dir:

—Tenim ordres molt severes de no fer cap comentari de tot el que hàgim pogut veure o sentir aquests dies en què la desgràcia se'ns ha ficat a casa. Així que, per ordre de la superioritat, que ningú no digui so ni mot de tot el que sàpiga o pugui pensar. Si a algú se li acudís de fer-ho, n'haurà de respondre amb la vida!

Abans de marxar em vaig poder acostar una mica al cadàver. En aquells moments l'acabava d'examinar el senyor metge, el doctor Miquel Porta, i l'anaven a tapar amb un llençol. Encara estava de panxa enlaire i de pèl a pèl. Devia ser d'uns seixanta anys, més que menys, i tenia gairebé tots els cabells ben blancs. Era d'estatura mitjana, el cos més aviat gros i, potser, una mica botit. La cara, colrada pel sol però exsangüe, semblava una mica embotornada i presentava una barba aspra i serrada plena de puntets negres i blancs. El que més cridava l'atenció, però, era un solc força profund que li envoltava el coll i un blau que se li estenia del front a les arrels dels cabells, ja una mica esclarissades. També se li distingien morats als colzes i als genolls i uns sécs com anelles als canyells i als turmells...

Quan ens en vam anar d'aquell lloc ningú no dubtava que es tractava del cadàver del comte d'Espanya, però el silenci més sepulcral ens va acompanyar tot el camí de pujada.
(Endrets, Geografia Literària dels Països Catalans).

1923. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).
Una altra presa del pont, una mica aigües amunt des del costat de la carretera a Organyà.

1923. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (AFCEC-MDC).
S'aprecien bé els bons fonaments laterals del pont, que van que aguantés les avingudes sicorenques durant sis o set segles, que aviat estan dits. A la dreta, el camí ral que pujava cap a Organyà.

El nostre Homenot de les Garrigues, Josep Vallverdú, també se'n va fer ressò, de la història desditxada del general carlí:«La fantasma del Comte d'Espanya, el capità general de l'exèrcit carlí a la guerra dels Set Anys, ronda per aquests volts d'Organyà... Pel camí de baixada, ple de sèquies i ombrívol, mitja hora abans d'Organyà, hom veu una masia amb oratori i un antic molí: és el que en diuen cal Canyelles o cal Caselles i és la casa on el Comte d'Espanya, ja fet presoner, i havent-se-li promès que seria portat a Andorra, estigués tres dies abans d'ésser assassinat. És evident que l'havien enganyat dient-li que l'emmenarien a Andorra per Taús, però el propòsit era de confiar el seu cos al Segre, força abans d'arribar en aquell poble al nord de la serreta de Prada. El Comte d'Espanya havia de morir sobre un pont del Segre, un dels Tres Ponts, una negra nit, a començament de novembre de 1839.

La mort del Comte d'Espanya tingué lloc de forma criminal i molt en la línia del bandolerisme i la ferocitat gratuïta de l'època: un cop al cap amb un bastó, que el féu caure de la mula que muntava; immediatament, una corda per a lligar-lo de mans; amb l'extrem de la mateixa corda, una passada pel coll; hom li posà un peu al pit i estrenyé la corda fins a escanyar-lo. Després, repartiment de roba i les poques pertinences del general, i el cadàver que és precipitat al riu. Sobre si amb una pedra al coll o sense pedra, poca importància té avui ni en tenia aleshores, perquè el cas era que no calia pas dissimular el fet: el comte d'Espanya, malauradament, no tenia partidaris ni amics. Els catalans, sobretot, l'havien hagut de patir com a governador de Barcelona en temps de Ferran VII, i ara com un personatge cruel i esquizofrènic. En un romanç de l'època, el comte confessa a Catalunya:
«Lo mismo a mi me daba
de Carlos que de Cristina;
lo que yo quería sólo
era lograr tu ruina.»

I els enemics dels carlins anuncien una fi semblant per a Ramon Cabrera:
«Cabrera, si quieres ver
como acaban los malvados,
corre del Segre a los prados,
que ellos te han de responder.»

Altre romanços evoquen un paisatge més d'acord amb l'escenari de la tragèdia;
«En la orilla del Segre frondoso...»

Passat l'aiguabarreig del riu de Perles, hi ha una arenys, on fou trobat el cadàver, prop del Coll de Nargó. Fou enterrat en aquell cementiri, però la llegenda continuà amb la suposada desaparició del crani... Tremendista (Vallverdú/Sirera, Els rius de Lleida, 1968)».

Anys 1920-30. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).

Foto: M.Solé, Bossòst.

La bellesa de la simplicitat romànica.

El nostre savi etimòleg Joan Coromines explica que aquest topònim (i altres com espioca) remeten a «antigues torres o forts vigilants». Per tant, no és gens desencertat de pensar que antigament hi hagués un punt de vigilància en una zona tan sensible de pas i de comunicació terrestre cap als Tres Ponts i el Pirineu.

1932. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).
Foto: Joan Artigues i Carbonell (1894-1953), (ANC). 
Segons el peu de foto, el punt de mira és davant del pont.

Anys 1940-1950. Lo Pont d'Espia (L'Alt Urgell).

Una palanca substituí el vell i tristament famós Pont d'Espia durant la primera postguerra, fins a la construcció del nou pont, també d'un sol arc però molt més gran que el romànic, i amb un característic reixat de pilans de formigó.

[1451] Els «Interpontes» urgellencs