[2368] La Sénia antiga

1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià).
«La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH).
El darrer poble de Catalunya abans d'entrar al País Valencià, ben aturonat.

1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià).
«La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH).
Detalls del poble, agombolat dalt del turó al costat de l'església, amb el campanar presidint l'horitzó.

1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià).
«La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH).
L'agrest naixement de la Sénia, als Ports escarpats. Antigament, també dit riu d'Ulldecona.

1989-1997. Lo riu de la Sénia. 

Joan Coromines (Onomasticon).

Una de les poques fronteres, administrativa, pas lingüística, sense disputes i des del segle XIII. L'etimologia n'és del tot diàfana: de l'àrab saniya, amb el sentit de molí o màquina d'elevar aigua, que és el sentit del nostre mot patrimonial sénia o sínia. 

1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià).
«La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH).
Un preciós racó de la Sénia, amb cascada salt d'aigua inclòs, al Salt.

1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià).
«La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH).
Quan l'aigua hi és abundant, a cada racó del riu l'aigua canta i balla. Els Ullals li afegeixen cabal d'aigua de dins la terra. 

1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià).
«La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH).
L'article comença amb la citació de les batalles que s'hi han vist, perquè «sus calles, sus habitantes hablan mucho aún de esas guerras». Poble de vells aulivers, «un esbelto campanario preside la histórica villa. Sobre la barbacana de la loma, se asoman los edificios primitivos, cimentados sobre la roca viva». Les antigues fàbriques de paper, ja eren en aquells temps tancades. Riu amunt, s'hi troba el pas del 'mal any', que conforma un estret congost, a on «la erosión del agua ha puesto al descubierto amenazadores peñascos y acuchillados riscos». Passat l'estret, la font de Sant Pere, amb berenadors plens de gent en els dies de festa. 

1935. Lo riu de la Sénia. (el Montsià).
«La Hormiga de Oro», 8 d'agost (BDH).
Més amunt encara, el Molí de l'Abat, de l'antic monestir cistercenc de Benifassà, «del que hoy apenas queda piedra sobre piedra», i  fins a Fredes. Seixanta quilòmetres de curs d'aigua fins al mar, al desguàs de la Punta de Torre de Sol del Riu, entre Alcanar i Vinaròs.

[460] Coneixeu la «Baye et rades du Sofa»?

[1973] Lo Mont Caro pel barranc de Lloret i els escarrissons de Borosa

2019. Abril. Lo Mont Caro pel barranc de Lloret i els escarrissons de Borosa.
Malgrat la misèrrima llum que ens acompanya tot el matí i la forta ventada dalt de la cresta, aquesta és una ascensió impagable. La força tel·lúrica de la natura ens envolta a cada pas, amb formacions rocoses artísticament espectaculars i amb passos extraordinaris com els escarrissons (esgraons o escaletes), el coll de Morralets i el de Pallers, per encarar cresta amunt fins a les antenes. Avui no hi podem arribar, als 1.447 m. del cim, ja que el desagradable vent ens fa recular quan ja el tocàvem. Mireu si hi bufa, que les fites les han empegades amb ciment! El desnivell del recorregut és notori, ja que en pocs quilòmetres, uns set o vuit, pugem més de 1.200 metres que, amb els acumulats, en fan una sortida exigenteta de no menys de vuit horetes. Poca aigua, molta calor d'estiu, però vistes al Delta majestuoses, si la calitja o la broma us ho permet. En definitiva, una sortida de primera divisió, que res no fa envejar a les grans sortides del Pirineu. Perquè els Ports són tot un món apassionant per a l'excursionista. 

Una salutació al Josep, pescador de Sant Carles, que ens acompanya un bon tros i ens fa conèixer de primera mà els camins de la muntanya i les històries del mar.