Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguera Ribagorçana. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Noguera Ribagorçana. Mostrar tots els missatges

20241130

[2627] «De les fonts del Mulleres a les planes de Corbins», lo Poema del Ribagorça

 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», novembre (FPIEI).
Aquesta breu epopeia sobre la Noguera Ribagorçana fou publicada llavors per primer cop, i fou l'homenatge poètica de l'autor a la seua terra nadiua. Lo poema és una oda al riu Noguera Ribagorçana i a la natura de la comarca de la Ribagorça, consta de sis parts, precedides per 24 versos heptasíl·labs introductoris. Combina versos d'art major i quartets, amb referències geogràfiques, religioses i del món clàssic.
Ressegueix lo curs del riu Noguera Ribagorçana des del naixement a les fonts del Mulleres fins a la unió amb lo Segre a Corbins. No només descriu la geografia, sinó que també incorpora elements de la història i la cultura mil·lenària d'aquesta terra, com les falles de Casós i llegendes com la del Cos Sant de Sopeira. Mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller, va ser un poeta reconegut de la seva època, guanyant nombrosos premis literaris i sent proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona del 1922. Morí assassinat durant la repressió anarcoide que provocà l'aixecament franquista del 36. 
La publicació lleidatana va acompanyar lo text amb il·lustracions del dibuixant D'Ivori, pseudònim de Joan Vila i Pujol (1890-1947), destacat il·lustrador barceloní durant els anys 1920. Va formar part d'un grup d'artistes polifacètics que van destacar en la il·lustració durant el període noucentista, amb figures com J. Obiols, Xavier Nogués, Lata (o Labarta), Opisso i Junceda.

Los versos introductoris enceten lo text amb heptasíl·labs de marcat i ràpid ritme, com les mateixes cantaires aigües ribagorçanes, que esperen recuperar temps de glòria futura:
«Des de les fonts de Mulleres
a les planes de Corbins,
rodolant entre cingleres, 
alegrant els vells camins
les aigües del Ribagorça 
van cantant una cançó
que és el símbol de llur força
i la veu d'un llarg dolor
que és la santa profecia
de la glòria del futur,
esperança i alegria,
oració, plany i conjur».

Lo primer cant és dedicat a Sant Valeri, poderós castell 
«a les gemades planes/
d'Aneto i de Senet», 
baluard en la defensa del país contra l'enemic sarraí. La narració històrica i la magna descripció del feréstec paratge natural pirinenc presidit pel Besiberri exigeixen lo pas al narratiu decasíl·lab amb cesura.  

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
De la Ribagorça, lo culte a Sant Valeri s'expandí cap al Baix Cinca amb la conquesta de Ramon Berenguer IV al segle XII. Una ermita dedicada al sant baró (segons lo catòlic parer) fou aixecada al terme de Vilella de Cinca sobre les restes d'un antic mausoleu romà, a l'antic nucli de Daimús, desaparegut cap al segle XV. L'Almenara de Daimús era emprada sota domini sarraí com a talaia de guaita per vigilar les incursions cristianes. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Descripció de la coneguda cascada que lo riu fa al terme de Senet, amb referència a les antigues mines de plom i zenc d'Estet, Cierco i Forcat. Allò lo riu pot escoltar 
«el càntic dels minaires 
que en la tenebra van furgant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al tercer cant, lo riu abandona de la vall de Barravés per acostar-se a Vilaller. L'autor reprèn lo tema historicollegendari de la conquesta, cristiana és clar, de manera que escombra sempre cap a la seua catòlica casa. Les cites de Benasc, Vilaller, del Ru, Benavarri, i després les referències a les muntanyes de Castanesa, lo Comadelo, lo Carós, coll de Sarreres conformen la geografia natural i històrica de la Ribagorçana: un antic i comú territori comtal, avui maltractat per les divisions administratives espanyoles. La terra dels ilergets, com en diu Coromines en l'etimologia del Llardana (<ILERDANA<ILER(GE)TANA). 
Les falles ancestrals no falten a la descripció del capellà, 
«el gran riu de foc... 
seguint la cursa del fallaire ardit». 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Imitant en tot moment l'estil verdaguerià, s'hi insereix una balada pastoral, però no pas episcopal en aquest cas, sinó del vell lloc comú literari del senyor que acaba rendit als encants de la pastora: 
«el rei galant la fa regina
del seu reialme i se l'endú»
...tot ben bucòlic i socialment i falsa igualitari. Visió social pròpia de l'Església fins als mossens rojos postconciliars dels anys 60 i 70 del segle XX. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
La cascada de Senet.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al cant quart, lo riu abandona lo Pirineu i enceta son curs mitjà, a partir de Sopeira i l'antic i feréstec pas d'Escales, avui colgat sota les aigües del pantà. La ribagorçana vall de Boí a l'un costat i l'altre del riu Tor és repassada, fins que les aigües acaben a la Noguera. És clar que és catòlica vall: de la Marededeu de Caldes als campanars romànics, patrimoni de la Humanitat, segons l'autor 
«tresor de l'art i cristiana fe». 
Després ja les aigües cap al Pont de Suert i Cellers, l'antic poble ribagorçà (no el confongueu pas amb lo pallarès, al costat de l'altra Noguera) i d'allà fins a les Escales, a on lo riu feia precisament això, una sèrie de salts escalats, ara colgats sota les aigües. Un cop superat lo congost, lo riu s'obre a Sopeira, a on un altre monestir, d'Alaó, en controlava i cobrava l'estratègic pas: 
«l'antic cenobi de la O encantat»,
 amb referència inclosa al Cos Sant o Cossant, la llegenda del cos incorrupte de l'abat siscentista.
1929. Sopeira, la Ribagorça.
«Àlbum Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol. II.
«i és cada gorg una tenebra densa
i en cada cova hi ha un monstre udolant.
Així l'infern es dibuixà en la pensa,
divinitzada i fèrvida, del Dant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al Cant cinquè, lo riu s'estavella contra lo Montsec, l'últim obstacle per guanyar la plana ilergetana a la qual s'aboquen la Ribagorça i la Ribagorçana a través dels congostos de Tragó, avui també sota les aigües de l'embassament de Santa Anna: 
«Aquí terra i aigües són viu espectacle
 i remor eterna del cant infinit»,
 viva imatge de la immensa creació.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Lo poema de la Ribagorçana es tanca amb un darrer cant de Glòria, de consumació del trajecte natural i històric i geogràfic ribagorçà: 
«Amb les aigües del Segre i Pallaresa, 
ha barrejat sa escuma fecundant, 
i veu al fons una ciutat estesa 
i un campanar gegant», 
Lleida, hereua de «la vella Ilerda... bruna de sols i vents».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
En aquesta terra baixa, a on regna la deessa Ceres, lo riu s'adreça a la ciutat lleidatana per implorar-li la intercessió per a un futur renovat, lluny d'aquell aleshores present agònic i abandonat dels nous temps. Poc podia pensar l'autor que un parell de decennis després, los pantans de l'ENHER acabarien de ferir la Ribagorça amb una riquesa passatgera mentre los beneficis els cobrarien (els cobren encara) lluny de la terra, que ha vist emigrar la gent, tancar portes i porticons de cases, escoles, botigues i serveis. Només la natura l'aguanta per moments, a costa de deixar-se trepitjar pel turista nou-ric.
Com a la balada de la pastora, l'autor desitja «el bes d'un rei», un príncep que desperti la bella dorment. Òbviament, metàfora de temps millors. Que només poden ser republicans, oi?

Per a una edició pròpiament literària i estudi com cal del text, veg. l'estudi de Xavier Macià (2003, repositori UdL). Amb il·lustracions de Víctor P. Pallarès.







Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20231216

[2541] La geologia del Montsec

 

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
La geologia del Montsec exposada per l'enginyer de mines, geòleg i pioner de la fotografia i l'excursionisme Lluís Marià Vidal (1842-1922).


1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Les roques de la Pertusa, al marge dret de la Ribagorçana, vistes des de l'ermita, al marge esquerre. Abans de la construcció del pantà, un pont en permetia la comunicació directa. Pertusa vol dir foradada, o sia, tallada. Que és ço que el riu li fa al Montsec al congost de Mont-rebei.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Una de les vistes més antigues del congost de Mont-rebei, perfectament centrada, amb albirament de la torre de Girbeta al costat septentrional.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Les pedres montserratines al conglomerat de Pessonada, del temps de l'oligocè.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
El congost dels Terradets, amb l'antic pont de camí de ferradura que travessava la Pallaressa, el qual encara roman dempeus bé que sense trànsit ni ocupació des que s'hi feu la carretera al 1913 per al pas de la maquinària pesant de les obres del pantà de Sant Antoni.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Representació del tall geològic transversal entre Isona (nord) i Alòs (sud). 

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Els aixecaments tectònics de la serralada del Montsec ens descobreixen «lo que las llanuras guardan a grandes profundidades (...), esa biblia donde la historia de la Tierra está escrita en sus estratos, y cuyas letras son los fósiles», escriu l'enginyer Vidal en aquella destacada revista científica, publicada (en castellà) per l'Observatori de l'Ebre de Roquetes. 

1905. La serralada del Montsec.
 «La Veu de Catalunya», de 23 de juny (ARCA), 
La descoberta de la muntanya a Catalunya tingué lloc just al tombant del segle XIX al XX, i les rutes, descobertes i estudis eren publicats a primera plana dels diaris. 

1926. La serralada del Montsec.
 «La Veu de Catalunya», de 9 de juny (ARCA).
Estudiosos del Congrés Geològic Internacional fan ruta pel Montsec i Pirineu. Probablement, van baixar del tren a Tàrrega per pujar cap a Vilanova de Meià, des d'on passaren al Pallars pel congost del Pas Nou de l'Hostal Roig. La caminada fou prou llarga, fins a dinar al bosc als peus del Coll de les Forques, a l'altra banda de la Pallaresa. «Foren obsequiats els congressistes amb una rica selecció de fòssils del Montsec que el senyor Castejon, de Vilanova de Meià, s'havia esmerçat a recollir per fer-ne un present als expedicionaris que, amb els altres fòssils que ells mateixos van arreplegar, es van emportar de la grandiosa muntanya del Montsec un formós tresor paleontològic».
Van fer nit a la Conca, visita a Tremp i Eroles, pas dels Terradets a migdia i visita de la central de Camarasa a la tarda, a on van passejar-se amb «canot automòbil», o sia, amb barca de motor. Al vespre, retorn a Tremp, amb sopar d'homenatge. 

1920. La serralada del Montsec.
 Foto: Josep Salvany (MdC).
La carretera nova dels Terradets, després de la construcció del pantà de Tremp, amb les torres elèctriques per transportar la llum cap a la capital catalana, en aquells anys del segle XX de capitalisme desbocat.




[1336] Vistes centenàries de la Conca de Meià

[1878] «Qui coneix la terra, l'estima», homenatge a Lluís M. Vidal

Quina la fem? Canal Whatsapp





Posted by
Labels: , , , ,

20210112

[2236] Lo vell pont de Corbins, 1845

 

1895. Lo Pont de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.
Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (1842-1922) (MdC).
Una meravellosa vista des del riu de l'església corbinenca encimbellada dalt del turó, amb el poble al darrere. La foto és datada de 27 d'abril. Probablement, la primera allà mai feta. Se'n destaca el lamentable estat del pont, a on ja pràcticament només hi quedaven els pilars, mentre que els trams de voladís, abans de pedra, ja eren desapareguts i substituïts per tramades de fusta. 

Les avingudes de la Ribagorçana, pas infreqüents, se'n devien haver endut les voltes pètries, o bé restà destruït en alguna de les guerres que passaren per la nostra plana al llarg dels segles. 

1845. Lo Pont de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.
Setmanari «El Pasatiempo», de 18 de maig, Lleida (FPIEI).
Cinquanta anys abans, l'estat del pont ja era més que preocupant, sense manteniment de part de l'autoritat competent, local, provincial o estatal. Ja a mitjan segle XIX, tot i tractar-se d'un pont essencial en la ruta a Balaguer des de Lleida per aquella banda dreta del Segre, a on desemboca la Ribagorçana, s'hi havia interdit el pas de carruatges i cavalleries, atès que el pes dels carros, dels bous i cavalls, i de la càrrega, en feia perillós el trànsit. Les persones que hi travessaven a peu, sovint també anaven amb farcells i traginaven embalums, i si l'hora era concorreguda, doncs també hi havia risc elevat. La cosa encara era més greu pel fet que el pont, com era costum, era de peatge! A on anaven a parar els quartos pagats, oi?

1895. Lo Pont de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.
Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (1842-1922) (MdC).
Detall de l'estat ruïnós del pont de pedra, amb les tramades de fusta que hi havia de pilar a pilar. Al cap del pont de la banda del poble, una caseta estratègicament situada feia les funcions de burot, el portaler encarregat del cobrament del pas. 

1895. Lo Pont de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.
Foto: Lluís M. Vidal i Carreras (1842-1922) (MdC).
Detall de l'església de Sant Jaume, en un temps gòtica, però arrasada a l'època de la Guerra dels Segadors, fou feta de nova planta al segle XVIII. Els carreus de la vella església i de l'antiga comanda templera foren aprofitats per bastir el nou temple d'estil neoclàssic. Les arcades devien correspondre a l'abadia o residència del rector, amb quatre belles arcades obertes al sol del matí, de cara a les aigües ribagorçanes que moren plàcidament a les segrianenques. 

1943. Lo Pont de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.
L'estat del pont després de la guerra no feia gaire més bona pinta que al segle XIX. També fou refet provisionalment amb passarel·la de fusta, per a pas de vianants. Els pilars ja no corresponien als medievals, sinó que el pont havia estat refet per la Generalitat al 1933. 

Anys 1940-50. Les rentadores de Corbins sobre la Noguera Ribagorçana.
Foto: Claudi Gómez i Grau (MdC).
No gaire lluny del pont, les dones hi rentaven la roba. Calia que baixessin del poble amb els còvins (coves) plens de llançols, vestits i altres peces. En aquesta postura, que avui ens fa mal als ulls, perquè sembla de règim d'esclavitud, havien de fer la feina, picar i esbandir. I després tornar a carregar el cistell fins a dalt a casa. Tot, feina de dones. Una imatge enterament etnogràfica, que ens recorda allò que sovint oblidem: d'on venim. 



[1875] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (ii)

Posted by
Labels: , ,

20190828

[2018] Lo Pont de Montanyana

1890. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (MdC-AFCEC).
Vista de la plaça del poble, tota de terra, sense empedrar encara, dins l'antic nucli fortificat, del qual en veiem els portals.
1890. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (MdC-AFCEC).
Detalls del petit poble ribagorçà, amb les antigues balconades de forja senzilla, alguna encara de fusta. 
1889. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).
El poble ajaçat al llarg de la Noguera Ribagorçana amb el vell pont de fusta penjant, apte per al pas de persones i bèsties.
1889. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MdC-AFCEC).
Les velles cases del poble, llavors cases totes de pagès, quan ni pensaments hi havia que la carretera portaria el que n'hem dit progrés, i potser no ho és. S'afiguren bé els tirants que subjecten la palanca des dels pilans de cada costat.
1845. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
A mitjan segle XIX, fins i tot a l'autor del llibre li costà de castellanitzar el nom del poble, i hagué d'incloure en el títol el topònim popular i tradicional, Pont, descrita com a «aldea o barrio», en al·lusió als orígens, baixats de Montanyana al vell camí entre el Pirineu i la plana, i cap al Pallars, lloc que de temps enrere devia menester hostals i fondes per als traginers i viatgers, i lloc de control del pas del riu cap al Pallars. «Se encuentra este barrio en territorio de Catalunya, perteneciendo al de Aragón; aun más, hay casa que se halla en terreno respectivo a ambas provincias». Cosa gens estranya entre pobles d'història comuna i agermanada, però que per a l'autor era «por una de las irregularidades de nuestra división territorial», entenent ell espanyola quan diu «nuestra». 

Les magnífiques campanes de la torre de l'església i dos esglésies més, «más antiquísimas y casi derruidas», li demostren la importància del lloc en temps passats. Una de les grans avingudes amb què de tant en tant la Ribagorçana obsequiava als seus riberencs se n'endugué els arxius de la casa de la vila, amb la casa i tot, és clar.

L'església parroquial és dedicada a Sant Ermengol, una reminiscència del domini medieval urgellenc del vescomte Arnau Mir de Tost, que considerà el poble primerenc de Montanyana, al voltant del castell, un lloc privilegiat per controlar l'avanç conqueridor cap al sud. Cap al segle XIV, el lloc passarà al comtat ribagorçà i s'iniciarà la relació jurisdiccional amb els hospitalers, a on hi hagué l'abadia del prior de la comanda de Siscar.

Res no diu l'article dels telers de llançols i draps ni de la farinera que hi hagué a la vila, per la qual cosa cal suposar que eren de data posterior a l'obra, i, per tant, de la segona meitat del segle XIX o començament del XX.
1845. Montanyana (la Ribagorça).
«Diccionario geográfico-estadístico-histórico de España y sus posesiones de Ultramar»,
de Pascual Madoz.
La vila de Montanyana, dalt del tossal, disposava d'una seixantena de cases, «bastante incómodas cerca de las cuales se ven vestigios de haber existido murallas». S'hi referència a la pertinença a l'antic Orde de Sant Joan, i se n'esmenta el castell derruït. En aquells temps, hi habitaven 61 caps de casa, amb un total de 285 persones, a raó d'entre quatre i cinc per casa. Ara hi deu haver com a molt una vintena d'habitants. La força de la despoblació del Pirineu, no només el de dalt sinó des de les comarques de la terra més baixa ha estat mortal durant aquests darrers cent anys, durant els quals l'Estat i els poders els han xuclat la sang, això sí, en forma d'explotacions hidroelèctriques. 

 Segons en Coromines, el topònim de la «vila i antic cap del municipi del Pont de Montanyana (Baixa Ribagorça), a la confluència dels barrancs de St. Joan i de St. Miquel, que formen el barranc de Montanyana, afluent per la dreta de la Noguera Ribagorçana», derivaria de MONTANIANA, vingut del nom propi MONTANIUS.
1915. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
La passarel·la a començament del segle XX.

1906. Montanyana.
«Anuario Riera», BCN.
1906. Montanyana.
«Anuario Riera», BCN.
Les dades municipals del poble de Montanyana, llavors de cap a 800 habitants, i de l'agregat de Pont de Montanyana, amb prop de 350. Ara l'agregat dona nom a tot el municipi. Hi veiem els noms dels governants municipals, inclòs el mossèn, l'únic castellà juntament amb el secretari i els mestres, els perpals de castellanització de la població en aquells temps. Hi veiem el nom dels botiguers [abacerías], dels ferrers, del metge. Hi havia tres fondes, farmàcia, escola de xiquets i xiquetes, molí d'oli i societat de reg. Tot això la modernor s'ho emportà i la globalització ho fa molt difícil de recuperar. Però no hem de deixar de lluitar.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Vista del poble vell fortificat, i del pont de tirants, per damunt d'una Ribagorçana asfixiada pels pantans pirinencs. 
1937. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Paper moneda de Montanyana, imprès a la impremta Figueres de Tàrrega. A través de Tremp, devia ésser la vila més propera que disposava d'impremta. L'ús de la llengua pròpia era -i encara és- prou difícil, després de segles de diglòssia, de menyspreu i de desdeny de part de les institucions oficials (espanyoles).


Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Vista de l'antiga passarel·la de fusta. Sense pilans, s'estalviaven els disgustos que, més sovint del que ara poguéssim pensar, la força de l'aigua del riu els hauria desencadenat. No ho sé pas del cert, però el primer arc de pedra sembla indicar l'existència antiga d'un gran pont de pedra, abatut per la Ribagorçana.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Vista del poble des del tossal, a on veiem el modern barri de la carretera, que ressegueix el traç del riu.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
Una altra perspectiva del poble i del carrer, de serveis als automobilistes, que es va anar creant al llarg de la carretera N-230.
Anys 1960-70. Lo Pont de Montanyana (la Ribagorça).
La vella carretera dels anys dels Seats 850 o 1500. Les famoses coques de cabell d'àngel o de crema de Casa Isidro i de Casa Pallàs, i la fonda Llarc, tenen fama gairebé ancestral entre els usuaris de la carretera fins avui. 

Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)