[2475] Anècdotes del jove Màrius Torres, per Frederic Godàs, fill

 

1970. Lo Màrius Torres d'en Frederic Godàs,

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 148, de juny (FPIEI).

Un record biogràfic de l'insigne poeta lleidatà de la mà d'algú que el va conèixer de prop, el fill del pedagog Godàs, en Frederic Godàs i Vila. Hi ressenya un «testimoni de la personalitat de Màrius Torres en els anys allunyats de la seva adolescència» per mitjà d'algunes anècdotes compartides, que mostren «alguns caires de la seva personalitat, perquè cal remarcar que, contra el que pot sembla en llegir algunes notes biogràfiques, Màrius no era tallat d'una sola peça».

1968. Frederic Godàs i Legido (1879-1920),

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 125, de juliol (FPIEI).

1970. Lo Màrius Torres d'en Frederic Godàs,

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 148, de juny (FPIEI).

Primera anècdota: als set anys, i en un Teatre dels Camps Elisis ple fins dalt, en un acte per recollir diners per als refugiats belgues de la I Guerra Mundial, el xiquet va despatxar-s'hi amb una rondalla. A l'hora de sortir, va anar-se'n amb la cadira agafada i empegada al cul. 

Explica també els jocs de castells als boscos de Vinaixa als estius, els exercicis gimnàstics ordenats per la mare, el joc de les pedretes per combatre l'avorriment, les corredisses per Poblet. En aquest recinte, «els Godàs ocupàvem la casa... que feia racó al costat del portal del primer recinte. Els Torres s'allotjaven en una fonda que hi havia fent cantonada a la carretera de Prades». S'hi feien algunes activitats culturals, com coral a l'antiga sagristia enrunada, o teatre a la sala del palau del rei Martí, que era l'activitat preferida d'en Màrius. La representació final, a fora a la plaça amb un llançol per decorat.

Anys 20. Màrius Torres.

Foto del poeta, probablement de l'orla de final dels estudis de batxillerat, abans d'anar a fer Medicina a la universitat barcelonina. 

1970. Lo Màrius Torres d'en Frederic Godàs,

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 148, de juny (FPIEI).

Sembla que Màrius Torres tenia empenta teatral, ja al col·le també. En anys posteriors, també s'aficionà al tenis: «tothom qui el coneixia sap que el seu posat era molt polit, però una mica desmanegat». En canvi, «fou veritablement un bon caminador». D'estudiants a Barcelona, vivien a dispesa al carrer de Còrsega, i era un estudiant matiner.

1929. Màrius Torres.

«La Publicitat», de 3 de febrer (ARCA).

En Màrius com a vicesecretari de la Junta de Govern de l'Associació d'Estudiants de Medicina de la Universitat de Barcelona, l'única a la capital en aquelles dates.

1934. Màrius Torres.

«Butlletí del Sindicat de Metges de Catalunya», núm. 170, d'octubre (ARCA).

La data d'afiliació de Màrius Torres al sindicat mèdic.

1935. Màrius Torres.

«La Humanitat», de 22 de gener (ARCA).

Curset a l'Ateneu Popular de Lleida sobre química del cos humà.

1970. Lo Màrius Torres d'en Frederic Godàs,

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 148, de juny (FPIEI).

Un cop el jove Godàs ja no era a Barcelona, s'escriviren gairebé setmanalment! En aquelles ratlles compartien pensaments i maneres de veure el món. Les cartes van acabar-se, però els amics, ja de retorn a Lleida a on Màrius exercirà de metge, encara mantingueren certa relació.

1935. Consulta mèdica d'Humbert Torres.

«Butlletí mèdic», Lleida, de gener (FPIEI).

La consulta a on també exercirà el metge Màrius Torres aquells anys, fins a l'internament al sanatori. Ubicat a la casa familiar, amb entrada pels porxos de la Plaça Paeria.

1970. Lo Màrius Torres d'en Frederic Godàs,

«Boletín del Centro Comarcal Leridano», n. 148, de juny (FPIEI).

L'última trobada dels amics a Barcelona durant la guerra.

1935. Màrius Torres, 

«La Tribuna», Lleida, de 30 d'agost (FPIEI).

Conferència de crítica literària del poeta lleidatà a l'emissora de Ràdio Lleida -EAJ42, creada feia un any i mig. El futur poeta, que es destaparà en els anys de reclusió al sanatori, tenia ja conviccions literàries prou fermes per fer-ne difusió pública. 

[2450] Lo metge Màrius Torres

[2450] Lo metge Màrius Torres

 

1986. Màrius Torres, dibuix de Sebastià Tamarit,

Revista «L'Embolic», núm.1, de gener.

1934. Màrius Torres, metge. 

Diari «La Jornada», de 12 d'abril (FPIEI). 

1934-35. Lo metge Màrius Torres.

Targeta de visita (galeriametges.cat).

1933. Màrius Torres, metge.

Diari «La Jornada», de 19 de desembre (FPIEI). 

1986. Màrius Torres, dibuix de Sebastià Tamarit,

Revista «L'Embolic», núm.1, de gener. 

Amb motiu del 75è aniversari del naixement del poeta, aquest primer número de la revista dels estudiants del centre en aquell temps, en va publicar aquest dibuix del catedràtic Sebastià Tamarit. 

Sebastià Tamarit, el Soleràs (1930-2021).

Tot i que va nàixer i viure a Lleida, passava temporades al poble garriguenc dels pares. Era de la mateixa quinta que mon pare. Es portaven un mes, i van morir amb cinc mesos de diferència. O sia, van ser exactament contemporanis, vides paral·leles, de diferents camins. el recordo de petit, quan vingué a casa buscar préssecs i fer-la petar. Després, el vaig tindre de profe al Màrius, que ja ho he explicat alguna altra vegada. 

El cas és que el Sebastià, als quatre o cinc anyets es va posar malaltó. A casa van cridar el sinyor metge. I allà s'hi va presentar un jovenot esprimatxat que el va atendre. Amb els anys, descobriria que aquella fou una visita del metge Màrius Torres. 

Anys 1920. Lo metge Màrius Torres.

Retrat amb son pare Humbert (galeriametges.cat).

1930 ca. Lo metge Màrius Torres.

Estudiant de medicina, primer per l'esquerra (galeriametges.cat).

1933. Lo metge Màrius Torres.

De viatge fi de carrera (galeriametges.cat).

 1935. Lo metge Màrius Torres.

Durant el doctorat a Madrid (galeriametges.cat).

[2335] Les rajoles del record (o retorn al Màrius) i un sonet de Jordi Pàmias

[2151] Los Paers lleidatans del NO a l'«Institut Màrius Torres», 1976 (ii)

1992. Institut Màrius Torres, Lleida.
Portada del llibre del cent cinquantè aniversari de la fundació del primer institut de secundària públic a la ciutat al 1842.

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.

«La Vanguardia española», de 23 de gener (LV).
De seguida, la polèmica va saltar fins i tot a la premsa de la nostra capital, a on es reconeixia que el poeta Màrius Torres, «una figura señera de las letras leridanas... en el curso de los últimos años ha sido tabú en muchos medios políticos». Home, no. Només en els espanyolistes! Aquesta fou la vertadera raó del veto, tal com s'hi escriu al diari. I si ho deia «La Vanguardia española», qui som nosaltres per portar-li la contrària, oi?

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.

«La Vanguardia española», de 6 de febrer (LV).
A la Paeria, se li afegí encara un altre mal de cap. En pic el dictador aclucà l'ull finalment, començaren a sorgir veus i més veus, d'intel·lectuals i d'algunes entitats, com Òmnium Cultural, per al retorn del topònim propi a la ciutat. Tots plegat va fer, segons s'escriu al diari, que la ciutat anés «revuelta por dos temas, en cierto modo trascendentales: el cambio de Lérida por Lleida, y la denominación de Instituto 'Màrius Torres' para el Instituto Nacional de Enseñanza Media de la capital».

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Defensa del poeta», Dolors Sistac,
«Diario de Lérida», de 30 de gener (AML).
La gran dama de la cultura lleidatana de l'últim quart del segle XX, la Dolors Sistac, escrigué aquest article de reivindicació del poeta i de denúncia a la ignomínia d'aquells regidors espanyolistes. 

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 30 de gener (AML).
Uns versos del poeta en un racó del diari, en què s'abandona a la flor de l'esperança, que de ben segur tornarà a florir, i que arribarà el temps de separar el gra de la palla. No estic segur que, en aquests quaranta anys de règim del 78, ho hàgim acabat fent això: encara hi ha molt neofeixista campant ben envalentonat. Crec que tots en tenim part de responsabilitat. Ja és hora de denunciar-ho i no deixar-los-en passar ni una. Hem de tornar a florir: escombrem per sempre les espigues del mal, que deia el poeta!

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 31 de gener (AML).
Una bona part de l'alumnat del centre també feu pública una carta de suport a la petició del claustre de professorat. S'hi llegeix que els membres de la comissió n'eren els tinents d'alcalde.

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 8 de febrer (AML).
Un fulletó sobre la biografia i significació de l'obra del poeta, de la mà de Josep Vallverdú. 

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 12 de febrer (AML).
Aquell hivern fou, sens dubte, l'hivern de Màrius Torres. La polèmica serví per a la difusió de la seua obra, com aquestes jornades organitzades des del col·lectiu poètic lleidatà de la Gralla i la Dalla, que, entre taules rodones i exposicions sobre l'obra poètica i recitals, serví per a la presentació del Grup de Cançó de Ponent, que foren -per entendre'ns- els nostres cinc jutges de la nova cançó lleidatana: Teima, Josep Borrel 'Xerric', Jordi Oró, Miquel Sanxo i Miquel Tena. 
Lo Raimon de Ponent, el jove artesenc Jordi Oró, en musicà una mitja dotzena de poemes. Unes versions vertaderament excelses.

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 14 de febrer (AML).
Una de les conferències sobre Màrius Torres anà a càrrec de Josep Vallverdú, a l'antiga sala del Banc Condal a l'edifici del Palace. La Jove Cambra obria una subscripció popular per a una placa, a càrrec de Leadre Cristòfol, per a l'institut lleidatà. El recital de poemes anà a càrred del jove Josep Bonet d'Artesa de Lleida. 

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 24 de febrer (AML).
«A la dita placa hi haurà l'efígie del poeta i la reproducció de 'La ciutat llunyana'... i serà lliurada al claustre de professors de l'Institut a fi que la col·loquin en el lloc que millor creguin». Durant els meus anys d'estudiant la vèiem cada dia a l'entrada del vestíbul principal.

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Informe sobre la denominación del actual Instituto Nacional de Bachillerato Masculino», 
a càrrec del secretari municipal de la Paeria.
«Diario de Lérida», de 9 de març (AML).
Finalment, quan ja tota la ciutat era un clam, la Paeria es decidí a rectificar, tot assegurant que la comissió no s'havia pas oposat al nom de Màrius Torres per a l'institut masculí (llavors ja mixt), i que «nada tiene que objetar la Corporación, con mayor motivo cuando la gran personalidad y valía es este ilustre leridano...» Una retirada en tota regla, i és que els vents del canvi polític començaven a bufar.

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 13 de març (AML).
Les repercussions del cas arribaren fronteres enllà. El catalanista alemany Heinric Bihler es permeté d'alliçonar públicament els regidors lleidatans del NO: «som molt decebuts que en Espanya no poques autoritats oficials encara no reexieixen [reïxen] a superar el passat i admetre una pluralitat de pensament...» 

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 13 d'abril (AML).
Amb la rectificació municipal, la sensació de victòria popular s'escampà per la ciutat, i reforçà el sentiment lleidatà, tan malmès durant els anys de dictadura i reeducació franquistes. Les aportacions per a la placa de bronze anaren augmentant i arribaren de Kansas i tot. Leandre Cristòfol «fa gratuïtament l'esbós», però calia pagar la fosa del gran medalló de bronze.

1977. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.

«Diario de Lérida», d'11 de maig (Bib. Virtual Màrius Torres -UdL).

La polèmica finia amb l'atorgament oficial del nom del poeta lleidatà Màrius Torres a l'institut lleidatà. Un fet que hauria sigut normal en qualsevol país normal, ací no ho fou, perquè no érem -ho som?- un país normal, sinó dominat i minoritzat políticament. Llavors encara amb presos polítics a la presó. Ara també, ai las!

Aquell dia de Sant Anastasi, després d'un any i mig de la petició, gens innocent, del claustre de professorat de l'institut (quins temps aquells, en què els claustres tenien posicions ètiques i socials), es feia públic que el Ministro (espanyol) del ram educatiu, en virtut d'un reial decret de 1930!, n'autoritzava la denominació proposada, i feliçment censurada pels paers lleidatans. La data del document oficial era de 15 d'abril.

Dic feliçment perquè aquella reivindicació popular donà empenta i molta autoestima a la ciutat que sortia de la grisor d'aquelles quatre dures dècades de postguerra. Ja ens agradaria que ara, en sortint de la pandèmia que ens assota, Lleida tornés a agafar aquella embranzida per reinventar-se republicanament i democràtica davant dels reptes presents i futurs que ja ens sotgen. 

1978. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«La Mañana», de 18 de febrer (Bib. Virtual Màrius Torres -UdL).
Notícia del lliurament de la placa de bronze de la cara del poeta, amb disseny de Leandre Cristòfol (que veiem a la dreta), i subscripció popular impulsada per la Jove Cambra Econòmica lleidatana. De les tres efígies, l'una es lliurà a l'institut, l'altra a la germana i germà vius del poeta, i aquesta tercera a la Paeria, per tal que la col·loqués a la galeria de lleidatans il·lustres. 

1976. Els Paers del NO a l'Institut Màrius Torres, Lleida.
«Diario de Lérida», de 15 de febrer (AML).
Com a resum, em quedo amb aquest titular. Al concert de presentació del Grup Cançó de Ponent, al costat de l'(aleshores) esperançador crit «Llibertat, Amnistia i Estatut d'Autonomia!» també va cridar-se «Màrius Torres, Institut!» Esborronant, oi?

1992. Institut Màrius Torres, Lleida.
Pin del cent cinquantè aniversari amb el logo d'estil mironià.

[2150] Los Paers lleidatans del NO a l'«Institut Màrius Torres», 1976

[2027] La casa lleidatana dels Torres Perenya

1947. «Poesies», Màrius Torres i Perenya.
Edició dels Quaderns de l'Exili, Coyoacán, Mèxic.
Una vista de la Lleida d'abans de la guerra, amb el pont modernista de ferro (1911) i el Segre en primer terme, sota la magna Seu Vella, sentinella de la plana lleidatana, publicada en la primera edició pòstuma de les poesies de Màrius Torres. L'Arc del Pont havia estat la porta principal de la ciutat mentre les muralles l'envoltaren des dels segles medievals, i abans i tot. La darrera remodelació, i encara l'actual, és del segle XVIII. La casa de l'esquerra del portal fou la casa pairal del poeta lleidatà Màrius Torres i de son germà, polític i dirigent d'ERC, Víctor Torres. De l'altra banda, la casa donava als porxos de la Paeria, per on s'hi entrava a la consulta que son pare hi tenia.

En Màrius, que havia viscut a BCN durant els estudis de medicina, entre 1926 a 1933, ingressà al sanatori de Puig d'Olena al desembre de 1935, d'on ja no en sortiria fins a sa mort, set anys més tard. Per tant, entre unes i altres circumstàncies, a la pràctica només hi residí uns pocs anys durant sa infantesa i adolescència, fins als 16. Sembla, però, que el poeta havia nascut, una mica més avall del carrer Major, al núm. 30, la casa a on hi hagué, sobretot ja en la postguerra, la famosa façana de joguines Lo Baratillo. 

1947. «Poesies», Màrius Torres.
Edició dels Quaderns de l'Exili, Coyoacán, Mèxic.
La portada de la primera edició, pòstuma, de les poesies a càrrec del seu amic, l'editor i escriptor Joan Sales, que s'hagué de fer a l'exili mexicà. L'edità la revista mensual «Quaderns de l'exili», publicada entre 1943 i 1947, «finançada pel mecenes Joan Linares i Delhom, com a successora del Full Català, publicat a Ciutat de Mèxic. Inicialment tenia un tiratge de 1.000 exemplars, però arribà als 4.000» (Viquipèdia).

No recordo cap poema de Màrius Torres en què es parli d'aquesta casa lleidatana, la primera al començament de la banqueta de Blondel. Però, en canvi, sí que escrigué un sonet sobre la torre, el mas que la família Perenya tenia a l'horta lleidatana (els avis Perenya vivien a la casa Melcior de Boters), i a on el poeta hi passà bones estones d'infantesa. I sí que trobem molts, molts poemes en què les referències a elements de l'horta, el riu i la natura lleidatana, hi són presents. 

Octubre 1936. «La Torre», Màrius Torres. 

«El collar de caragoles», Màrius Torres. 

«L'amor vora el riu», Màrius Torres.

1938. Lleida des de Cappont.
La Seu Vella i la ciutat vistes des de les trinxeres republicanes de Cappont, un cop els feixistes (espanyols) campaven ja per la nostra Lleida. En Víctor Torres, germà del poeta i soldat durant la guerra, evocà en algun dels seus escrits el sentiment d'immensa tristor de veure la casa des de l'altra riba del Segre, un cop volat el pont al 1938 en la retirada republicana i ocupada la ciutat pel «braç potent de les fúries» que «aterra la ciutat d'ideals que volíem bastir». 

Lleida. Monument a Màrius Torres.
 (endrets).
L'any 1992, per commemorar-ne el cinquantenari de la mort, la ciutat li dedicà aquest monument, al peu de l'ascensor a la Seu, en un racó poc transitat i visible de la ciutat. Certament, s'hi poden escoltar els tocs de la Mònica, que marca les hores de la ciutat des del segle XV, però allunyat del brogit diari dels nostres carrers. Més tard, a la plaça Blas Infante de Cappont, s'hi escriurien a les parets de vidre els versos de La ciutat llunyana. 

Màrius Torres. Lleida.
(foto: CFA Joan Carles I, 2018).
Un dels punts que cal visitar en la ruta per la Lleida de Màrius Torres.  A mi no m'ho sembla pas, però vosaltres creieu que el nostre més gran poeta el tenim ben representat a l'espai públic lleidatà? 

[73] Lo sol és feliç, lo vent és un poeta

[1950] L'Orquestra Filharmònica de Lleida en temps republicans

1930. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Una esplèndida fotografia de la primera gran orquestra lleidatana del segle XX, dalt de l'escenari del Teatre dels Camps Elisis. A l'escaire, la dedicatòria de la Junta Directiva al seu primer mestre, Víctor Mateu, amb data de 1930.

Agraeixo a l'amic Dionís Gutiérrez i Rosich que em faci arribat aquesta imatge preciosa del fons cedit per la família Mateu-Estela a l'Arxiu Capitular de Lleida, i que està inventariant per tal de catalogat l'obra i biblioteca del director musical lleidatà Víctor Mateu. La resta de fotografies d'aquesta entrada també són gentilesa seua. Gràcies Henricus Botel!

1930. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Detalls dels músics de la formació musical lleidatana amb son director Víctor Mateu al capdavant i els quaranta-un músics, si no ens hem descomptat. També s'hi aprecien la decoració al peu del prosceni i la primera fila del pati de butaques. 

1930. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.

Programa de mà.

1934. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
«LaVanguardia», 16 de juny.
Breu notícia de premsa sobre una actuació al Teatre Ateneu de Tàrrega.

1934. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Màrius Torres, «La Jornada», Lleida, 15 de maig. Fons Sol-Torres, UdL.
Ressenya musical de Màrius Torres per al diari «La Jornada», que entre 1930 i 1936 fou substitut de «L'Ideal» com a setmanari portaveu de la Joventut Republicana lleidatana, llavors ja integrada a l'Esquerra Republicana de Catalunya.

La ressenya l'escrigué el nostre il·lustre poeta amb motiu del "segon concert públic" que la formació musical, oferia a la ciutat. «Remarquem, abans que res, l'escassedat de públic que hi acudí», i l'autor fa una aferrissada defensa de la necessitat que tenia una ciutat com Lleida, que rondava els 40.000 habitants, de donar suport a una iniciativa cultural d'alta volada com era tota una filharmònica. Se'n fa la crítica de les peces, sovint aguda i estricta, i s'hi comenta que el director «senyor Mateu, va entrenar una sardana -Nit de Reis- ben construïda i d'inspiració gens menyspreable». La segona part del concert fou presidida per l'acompanyament a la interpretació a la pianista Isabel Bellot, que, en la meua incultura musical, suposa que era una jove intèrpret lleidatana.

Malgrat els esforços per arribar a l'alçada del Concert en Re per a piano i orquestra de Mendelssohn, el jove metge conclou: «suposant que els components de l'Orquestra, i especialment el seu director, fossin els millors músics del món, els mancaria encara una major riquesa d'instruments, especialment de vent i de fusta, per a reeixir-hi» i els recomana altres peces més al seu abast o a l'abast dels seus mitjans.

1934. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Màrius Torres, «La Jornada», Lleida, 31 de juliol. Fons Sol-Torres, UdL.
Una nova ressenya crítica del poeta sobre l'execució concertística d'«una agrupació d'homes de bona voluntat que emprenen una tasca ambiciosa i desinteressada», comentari que deixa clares i diàfanes les mancances de l'Orquestra lleidatana, als quals qualifica de «wagnerians convençuts» i se'n critica «la seva escassedat d'instruments de vent contrastant amb l'abundància de violins de què disposa».

Del director se n'apunta una rigidesa massa notòria: «ens produí la impressió d'un metrònom molt precís, i exacte». També censura la sobreposició dels violins sobre la pianista, «a causa d'un mal emplaçament de l'instrument solista, al darrer terme de l'escenari».

Malgrat tot, el jove crític troba línia de millora d'execució de l'Orquestra, sempre supeditada a l'augment de la secció de vent i si «el senyor Mateu posa una mica més de vibració a la seva batuta». Així mateix, en l'aspecte més formal però no menys destacat, anota que «caldria procurar una certa uniformitat en l'abillament dels músics. la barreja de smokings, vestits de sport, i americanes clares, molesta els ulls si no afecta les orelles».

1934. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Màrius Torres, «La Jornada», Lleida, 4 de desembre. Fons Sol-Torres, UdL.
Ressenya del jove metge i poeta de l'actuació de l'Orquestra al Saló Catalunya, en un concert de públic limitat a causa del caràcter privat de l'esdeveniment. Se'n destaca l'execució del flautista, senyor Safont, i la ja habitual execució d'Isabel Bellot, pianista.
Cal fer notar com la crítica musical constructiva no estava renyida amb el suport incondicional a la iniciativa i continuïtat de la formació filharmònica. Això ens dona mesura de la qualitat del crític, però també de la receptivitat i respecte dels criticats, que entomaven les opinions en sentit positiu i ànim de millora. Cent anys després, a la societat lleidatana, qualsevol crítica, per més constructiva que sigui, sobre qualsevol iniciativa cultural és vista com un atac furibund, i tot seguit el crític és llançat als lleons. Sobretot si en aquestes activitats hi ha nens o joves, llavors l'opinió ha de ser sempre laudatòria, quan de vegades un major esforç de qualitat hi és del tot necessari.

1934. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
A. Prim, «Camins», núm. 2, de febrer, Lleida. Fons Sol-Torres, UdL.
L'article s'obre referint-se a la «resurrecció» de la filharmònica lleidatana republicana. Això vol dir que, probablement, a l'any 30 havia debutat davant el públic alguna o algunes poques vegades, i que havia hivernat fins quatre anys més tard. La formaven quaranta mestres de música, que foren seixanta «si fos possible suprimir els antagonismes existents... Afegiu-hi, encara, el centenar d'orfeonistes que s'apleguen sota la batuta de mestre Virgili i que podrien sumar-se a l'orquestra». Un panorama musical de ciutat de primera, segons l'autor.

Se n'havia constituït la Societat protectora de l'agrupació, amb sa Junta directiva i reglament per als socis. Musicalment, la direcció corresponia a Víctor Mateu, i el debut s'efectuà «a l'espaiós Coliseu dels Camps Elisis». Els músics dissidents de l'orquestra en preparaven una altra, i «fa temps que assagen sota la direcció del mestre Lozano... la presentació pública de la qual no començarà fins que puguin presentar-se dignament». 

1934 ca. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
L'Orquestra damunt algun altre escenari de la ciutat, potser el Saló Catalunya. Destaca un micròfon radiofònic elevat sobre els músics, probablement per a retransmissió radiofònica. Entre 1932-34, es crearen més d'una cinquantena de ràdios locals al nostre país, que formaven la cadena dita de Ràdio Associació, i entre les quals, és clar, hi havia EAJ-42, Ràdio Lleida, que data del 12 de gener de 1934.

1935. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Fons Sol-Torres, UdL.
Anunci del «Gran Concert de Gala patrocinat per l'Excel·lentíssim Ajuntament» per a la festa major de maig d'aquell any.

2010. «Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida».
Biografia breu d'en Víctor Mateu, compositor i director. A més de l'Orquestra Filharmònica de la ciutat, dirigí també l'Orfeó Lleidatà La Violeta i altres agrupacions musicals, com ara una orquestrina dita «Ilerda-Jazz». Destacà en el gènere sarsuelístic, molt popular a la Lleida de la primera meitat del segle passat, amb «diverses temporades... algunes patrocinades per les societats corals La Violeta i La Paloma». També en compongué algunes, com ara «La fi de Macot (1971),... a partir d'un text de Josep Lladonosa», sobre la vida i final del llegendari bandoler segrianenc del segle XV.

1960 ca. Lleida. Víctor Mateu i Moles (1898-1987), director musical.
Una actuació dels interns del Col·legi Maristes lleidatà [informació d'Henricus Botel] a on Víctor Mateu feia de mestre de música.  

1971. Lleida. Víctor Mateu i Moles (1898-1987), director musical.
Dirigint la sarsuela 'La Fi de Macot' al Teatre Principal.

1980. Lleida. Víctor Mateu i Moles (1898-1987), director musical.

Dirigint la sarsuela 'El balcó del serraller' al Teatre Principal.

1980 ca. Lleida. Víctor Mateu i Moles (1898-1987), director musical.
El mestre component en son despatx, amb plomilla de tinta, i amb la pipa a la boca.

2012. Víctor Mateu i Moles, biografia.
«Música en silenci. Fons musicals dels Arxius de Lleida»,
de Lluís Marc Herrera i Llop,
Edita Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs. Imprimeix Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida, 2012.
El destacat catedràtic d'educació secundària i doctor en geografia i història per la UB, en Lluís M. Herrera, ens fa la biografia més completa de què disposem del director i compositor lleidatà, de sobrenom «Torvic», Víctor al revés.

Destaquem la gran activitat prèvia a la guerra, amb múltiples iniciatives musicals. La imatge de 1930 de tota la formació contrasta amb l'afirmació de Màrius Torres del «segon concert públic» de l'orquestra al maig de 1934.
El peu de foto de la imatge de 1930, en el text de Lluís M. Herrera, diu que es tracta d'un concert al «Cine Catalunya amb motiu de la inauguració de Ràdio Lleida al 1934». Això sí que lliga amb les dates de les cròniques de Màrius Torres i pressuposa un error en la llegenda inserida en la imatge, cosa que semblaria poc versemblant. Per comparació amb altres imatges, a més, afirmaria que es tracta de l'escenari dels Camps Elisis.

 Després de la contesa bèl·lica, passà a col·laborar amb les noves autoritats de la dictadura franquista (espanyola), en un drama personal i social que afectà part dels nostres compatriotes d'aquell temps, i que ens fa avinent el dany immens que la revolta (i victòria) feixista acabà fent sobre el teixit social i cultural però també sobre la pròpia pell dels catalans, d'una i d'altra orientació política. 

2012. «Música en silenci. Fons musicals dels Arxius de Lleida»,
de Lluís Marc Herrera i Llop,
Edita Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs. Imprimeix Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida, 2012.

1932. L'Orquestra Filharmònica de Lleida. 
El director assegut al centre en primer terme. Podem reconèixer-hi també, a l’esquerra del Mestre, a Agustí Carbonell i, a la dreta de la fotografia, Manel Coca Busquets i el seu fill Manel Coca Rodié;, a l’última fila amb la trompeta a les mans Josep Agustí Guiu, i davant seu, assegut, el Sr. Clarisó.

La imatge és catalogada com a Orquestra de la Diputació de Lleida. Tot i que m'inclinaria a pensar que sí per tractar-se dels mateixos músics, ara mateix no sabria afirmar si aquesta orquestra era la mateixa que la Filharmònica, que pogués dependre econòmicament de la Diputació. En aquest cas, la data de la fotografia potser hauria d'ésser un parell d'anys més tardana. Podria tractar-se d'algun dels assajos, amb la pianista (potser la jove Isabel Bello, assídua dels concerts) i una altra jove entre els assistents. La presència de violins és aclaparadora, segons comentava en ses ressenyes en Màrius Torres. 

El local d'assaig era la sala de música de la Casa de Misericòrdia, després 'Llar Sant Josep', que depenia de la Beneficència Provincial de la Diputació de Lleida [Henricus Botel al rescat]. És curiós veure'n les bombetes penjades del sostre, segons el costum.

1932. L'Orquestra Filharmònica de Lleida.
Detalls dels músics de la primera orquestra lleidatana.

2012. Antoni Mateu i Moles (1890-1954), biografia.
«Música en silenci. Fons musicals dels Arxius de Lleida», de Lluís Marc Herrera i Llop,
Edita Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs. Imprimeix Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida, 2012.
Ton era germà mitjà i la seua biografia anà de bracet amb el món musical lleidatà de començament del segle XX. Entre altres, s'encarregà de tornar a la vida la Banda de la Diputació Provincial, al 1923, i que feu son debut al 8 d'abril de 1927, en l'acte de benvinguda al nou bisbe Irurita. 

Entre la nova creació de la Banda Provincial i sa estrena pública passaren, doncs, 4 anys. Probablement, plens d'assajos i proves a músics. Això potser ens pot aportar llum sobre el decalatge de dates de l'Orquestra Filharmònica, si suposem que al 1930 la Junta en feu la fotografia fundacional amb son primer director al capdavant, però que no debutà en concert fins al 1934, tal com escrigué en ses cròniques musicals el nostre gran poeta malaurat, com hem llegit més amunt.

2012. Josep Mateu i Moles (1879-1949), biografia.
«Música en silenci. Fons musicals dels Arxius de Lleida», de Lluís Marc Herrera i Llop,
Edita Fundació Pública Institut d'Estudis Ilerdencs. Imprimeix Arts Gràfiques de la Diputació de Lleida, 2012.
El germà gran de la nissaga, que just al començament del segle XX dirigia les societats corals La Violeta i Novelty, amb les quals sobretot interpretaven sarsueles, el gran gènere musical i més popular d'aquell canvi de segle entre la societat lleidatana de totes classes. 
La data de defunció ha estat confirmada pel benvolgut Henricus Botel al 2024.

1927. Teatre dels Camps Elisis.
La gran sala del teatre més important de la ciutat al primer terç del segle XX.

1918, Teatre dels Camps Elisis.

«ABC», de 31 de març (Hemeroteca del diari).

La Festa de la Vellesa celebrada aquell any. Hi veiem l'aspecte exterior del teatre, i a la foto de dalt, presa des del lateral del prosceni, se n'observa part de la caixa escènica. 

[1904] L'agrupació musical lleidatana 'La Pua', 1892