QUINA LA FEM?: Ciutadilla

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Ciutadilla. Mostrar tots els missatges

20240218

[2559] Castells segarrencs, guàrdies i miralles

1943. Castells segarrencs. Ciutadilla (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Ciutadilla (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

Les precioses imatges són de l'arxiu Adolf Mas (1860-1936) i mostren vistes anteriors a la guerra del segle XX.

1943. Castells segarrencs. Ciutadilla (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Ciutadilla (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

Em fa una gràcia especial de trobar referències geogràfiques a la Segarra històrica, malgrat que tota la part meridional s'hagi enquadrat en la moderna divisió comarcal (i de poca volada històrica i geogràfica, què hi farem!) dins de l'Urgell. Al sud urgellenc, doncs, sempre han sigut segarretes, eixuts de caràcter i de butxaca, com la mateixa terra.

1943. Castells segarrencs. Ciutadilla (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

Molts dels topònims de la Segarra històrica remeten a la funció de terra de frontera que va ser al voltant de l'any 1000, entremig del regne àrab de Lleida i els comtats catalans de la Marca Hispànica. Tots els pobles i indrets que tenen per nom Guàrdia o derivats (Guardiolada) remeten a la posició elevada i estratègica que tingueren. També els topònims que porten Miralles: indrets de talaia, als inicis amb simples construccions de fusta i pedra, per vigilar els moviments de l'enemic «y comunicarlos mediante hogueras y otras señales a los defensores de la causa propia».

Joan Coromines, Onomasticon (1989).

La primitiva accepció del mot germànic guardar, mirar (com en occità, italià i francès antic) es manté en aquest bell topònim. GUARDA-SI-VENIUNT>Guarda-si-venes, mira que no víngon, los moros!

Joan Coromines, Onomasticon (1989).

Miralles< llatí MIRACULA, «que prengué el sentit de cim o lloc prominent que serveix de guaita..., sobretot nom de castells i d'altres indrets de gran vista».

1943. Castells segarrencs. Guimerà (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Guimerà (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Les Sitges (la Segarra).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Les Sitges (la Segarra).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. La Curullada (la Segarra).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

Conjunt en ruïna.

1943. Castells segarrencs. Montcortés (la Segarra).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Montcortés (la Segarra).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

L'elegant castell de senzilla factura.

Actualment, una marxa senderista, La marxa dels Castells, a punt de fer ja vint-i-cinc edicions, recorre algunes d'aquestes antigues petites fortaleses. La podeu fer en la versió llarga (54 km) o bé curta (37 km), però cal provar-ho almenys un cop a la vida. Un bon entrepà de llangonissa amb porró de vi, us hi espera a l'arribada.

1943. Castells segarrencs. Castell de Maldà (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

1943. Castells segarrencs. Castell de Maldà (l'Urgell).

«Los castillos de la Segarra», Fernando Razquín i Fabregat,

«Ilerda», núm.1 (FPIEI).

Pels dominis del Baró de Maldà, l'escriptor del tombant del segle XVII al XVIII i els seus ancestres.

[1073] Detalls de l'Aranyó de fa cent anys

Quina la fem? Canal Whatsapp

20210226

[2253] La Baixa Segarra, la terra de la marinada

1961. La Baixa Segarra.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

La comarcalització del país fou un procés complex, amb encerts i mancances. Per a les necessitats de gestió social, econòmica i administrativa actuals, les comarques se'ns han quedat petites. Ara per ara, i durant molt de temps, seran intocables. Però temps a vindre caldrà repensar-les o deixar-les simbòlicament diluïdes dins de les regions catalanes, que oferiran marcs de col·laboració administrativa i sinergies socials més potents. Si mai tenim unes eleccions en què més enllà de parlar de vaguetats i entelèquies podem parlar de temes reals, llavors també arribarà el moment d'aquesta repensada. Això podrà fer reviure algunes de les zones més malparades de la comarcalització actual, com la Baixa Segarra.

1961. La Baixa Segarra.

Foto: Enric Casanellas.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

Una bella vista de la —diguem-ne— subcomarca des del mirador de la Bovera a Guimerà. Auliveres i ametllers entre plans, espones i serres ondulades. Cereal. Una mica de vinya més enllà.

1961. La Baixa Segarra.

Foto: Enric Casanellas.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

Guimerà, un dels pobles més singulars de la regió ponentina. Encara conserva l'aire medieval que l'ha acompanyat durant segles.

1961. La Baixa Segarra.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

Els segarretes són els habitants de la Baixa Segarra. El mot, entre els més grans, encara és viu. L'article en fa una aproximació de delimitació territorial, al voltant de la vall del Corb: del canal d'Urgell enllà entre Belianes, l'Espluga Calva, la Serra del Tallat i Guimerà, o sia, l'Urgell que va romandre sec i que ara, ben començat ja el s.XXI, veurà part dels plans i faldilles dels tossals regats pel Segarra-Garrigues.

Descrivia l'article: «Hay pueblos en el llano —pocos—, y pueblos en lo alto, que son la mayoria». Pobles aturonats, embeguts per la claror enlluernant del fort sol estiuenc. «Son pueblos arrapados, enquistados, sumisos a la geografia». Ben vist, això: sí, pobles arrapats a la terra, però no submisos, sinó en comunió, associació, aliança amb la pedra i el terròs.

1961. La Baixa Segarra.

Foto: Enric Casanellas.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

Batre i trillar les garbes a l'era, una tasca ja oblidada als nostres pobles ponentins. En aquells temps i durant segles, la més important de l'any: la que omplia de blat els sacs per poder subsistir l'hivern dur, continental d'aquestes terres. L'aturonat poblet de Maldà, amb les velles cases arraulides sota l'església, amb el campanar que hi fa de pal de paller.

1961. La Baixa Segarra.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

S'hi defineix el caràcter segarreta com a prototip de l'home murri, caut, recelós. Forjat a base de segles d'empènyer i guiar la pollegana entre els terrossos dels camps. Realisme cent per cent. De la dona, se'n diu que «es sufrida y se somete al marido con docilidad. De todas formas puede que esto ya no dure mucho tiempo». Comentaris que, passats cinquanta anys, han quedat obsolets i fora de lloc. En petits apunts com aquest, hi veiem com a poc a poc la nostra mentalitat ha anat avançat malgrat tots els malgrats.

Sobre el clima, és clar, no hi podia faltar la referència a la marinada. La que apaivaga el cos, potser també els pensaments, als vespres dels abrusadors dies d'estiu sota el cant de les cigales. Fins i tot, sovint, falta una jaqueteta per estar-s'hi a la fresca. Llavors, encara hi devia haver pedrissos.

1961. La Baixa Segarra.

Foto: Enric Casanellas.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

La terra de la ruta del Cister: de Vallbona a Poblet i Santes Creus.

1961. La Baixa Segarra.

Foto: Enric Casanellas.

«Destino», núm.1268, de 25 de novembre (ARCA).

La vella façana del castell de Maldà, llavors usat com a corral de gallines. De quan els carros eren aparcats al carrer, les portes de fusta tenien botera, i encara calia anar a omplir algun càntir a la font.

[1883] Guimerà del segle XIX al XX

20191221

[2065] Cinc creus termeneres de la plana lleidatana

Anys 1920. Creu termenera d'Aubesa (Albesa, la Noguera d'Urgell).
Les creus de terme, tan freqüents en els nostres pobles, han anat desapareixent. La guerra (espanyola) del 36 en feu estralls, i la majoria han acabat museïtzades, que se'n diu ara. Durant segles, eren la guia del caminant o del pelegrí. No havien d'ésser emplaçades necessàriament com a fites just al terme del terme, o sia, a la frontera entre dos dominis, sinó que sovint eren col·locades a propet dels pobles. Més que la propietat, anunciaven que aquell territori no era abandonat de la mà de Déu, i que aquells camps (o viles) tenien amo, i que no eren gaire lluny, i que seguien els dictats de la fe, catòlica, apostòlica i romana (amb els pecats corresponents, suposem). En resum, eines de semantització (una altra parauleta d'ara) del camp obert, a on, com que no s'hi podien posar portes, s'hi posaven creus.

Anys 1920. Creu termenera del Palau d'Anglesola (el Pla d'Urgell).

Anys 1920. Creu termenera d'Anglesola (l'Urgell).

Anys 1920. Creu termenera de Ciutadilla (l'Urgell).

Anys 1920. Creu termenera de Sant Ramon (la Segarra).

[1034] Viatge a les Garrigues, 1908

20170309

[1654] Estampes urgellenques de Ciutadilla del XIX al XXI

1889. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MDC-AFCEC).
Probablement, la primera fotografia de la petita ciutat (-ICULA) del senyoriu de Guimerà, datada del 10 d'abril. El castell domina la vall del Corb, amb un majestuós pont de pedra sobre el riuet.

1889. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MDC-AFCEC).
Detall del poble, encara tot emmurallat. S'hi aprecien ben bé les torres de la muralla, després de la successió de bancals que esglaonen el turó. A la dreta, l'antic monestir dominic del Roser amb l'esvelt campanar que guaitava sobre la vall.

1889. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Lluís M. Vidal (1842-1922) (MDC-AFCEC).
Detall del monestir del Roser, prop del pont de pedra sobre el riu Corb i del camí de carro tot ple de mollons de pedra.

1900 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
El castell de Ciutadilla a final del segle XIX.

1900 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
L'austera i esvelta torre militar que presidia el magne castell, amb els finestrals gòtics. Resum d'història a l'enciclopèdia.cat:

«Com altres pobles d’aquestes terres, el poblament s’inicià al voltant de la torre-castell i va créixer de dalt a baix, com Guimerà, Rocafort i d’altres. El castell de Ciutadilla és ja esmentat l’any 1165, en el testament de Bernat d’Oluja, senyor de Ciutadilla i feudatari de Guillem de Cervera, el qual, trobant-se mortalment ferit, féu una deixade suo dominico a Santa Maria de Ciutadilla, amb l’objecte que tothora un clergue hi pogués residir i servir Déu; en el testament s’anomena també el castro de Ciutadilla . En el segle XIII es coneixen plets entre els homes del castell de Ciutadilla i els del veí castell de Nalec, sobre les aigües del Riu Corb vers els anys 1265-80. A la Cort de Barcelona i Girona del 1358 es fa al·lusió a Gispert de Guimerà com a senyor de Ciutadilla.

«El domini de Ciutadilla sempre fou dels Guimerà fins a la fusió d’aquesta família amb el llinatge dels Meca, barons de Castellar del Vallès, a la fi del segle XVII. En la guerra de la generalitat contra el rei Joan II, l’onze d’octubre de 1462 Guerau de Guimerà, senyor de Ciutadilla, fou declarat enemic del Principat i donada l’ordre que li fossin confiscats els béns, que 10 anys després ja se li havien retornat.

«El segle XVI fou l’època daurada de Ciutadilla, tant per la reconstrucció del castell, un magnífic palau residencial, com per l’edificació del convent del Roser, per part dels Guimerà. Al segle XVII, Ramon de Guimerà va significar-se com a exponent del partit català durant la guerra dels Segadors i el setembre de 1640 fou nomenat plenipotenciari de la diputació del General per a concertar amb França un ajut militar.

«L’any 1702, Josep de Meca-Caçador i de Cartellà, baró de Castellar del Vallès, fou creat marquès de Ciutadilla per haver adquirit el domini de Ciutadilla per part de la seva muller Elisabet de Cardona-Rocabertí i de Guimerà, baronessa de Sant Mori, títol que amb posterioritat li reconegué el rei-arxiduc Carles III. El títol de marquès de Ciutadilla el 1788 va passar als Cortés de Andrade, el 1824 als marquesos de Sentmenat i, finalment, el 1971 als Sagnier.

Entre els seus antics senyors cal destacar, per la incidència que tingueren en les lletres catalanes medievals, Isabel de Relat, filla de Berenguer de Relat, tresorer de la reina Elionor de Sicília, muller de Pere el Cerimoniós, la qual es va casar amb Gispert de Guimerà, senyor de Ciutadilla l’any 1372. Va conèixer Bernat Metge, que des del 1371 ocupava el càrrec d’ajudant de registre al Palau Reial Menor de Barcelona, i aquest li dedicà el 1388, després de passar moltes penes, la traducció de Griseldis , obra llatina de Petrarca: 'A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà'».

1900 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
El pati d'armes del castell.

1900 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
La porta d'entrada i els arcs ogivals visibles a l'interior del castell, renovat al segle XVI amb aires renaixentistes.

1900 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
Una meravellosa imatge del poblet urgellenc, ja sense la muralla que el tancava. La vista és presa des de baix a la vall, entre els conreus de vinya. Sembla que les rabasses siguin mortes, ja que no s'hi aprecia brancam, potser per la incidència de la fil·loxera.

1890 ca. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Juli Soler i Santaló (1865-1914) (MDC-AFCEC).
El castell senyorial encara era tot conservat. L'església parroquial, just al costat dels murs de la fortificació. Les terrasses fluvials, convertides en feixes de conreu, van pujant esglaonadament fins a tocar del poble mateix.

1914. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Joan Roig i Font (MDC-BdC).
Una creu de terme emplaçada a la bassa d'abeurar els animals.

1914. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Joan Roig i Font (MDC-BdC).
La intenció artística de la presa és notòria, car el retratista buscà el reflex del quadre sobre l'aigua de la bassa, amb la creu i els carros invertits. La creu, potser setcentista, es torcia ja sobre el fust.

1916. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
Una antiga creu de terme als afores de la població, ran de camí.

1916. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
La creu de la bassa des d'una altra perspectiva.

1916. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
Detall dels figurants, amagats del sol a la portalada de la casa, amb la tartana aparcada al davant. El perill de caiguda de la creu era ben notori i el descalç del peu prou perillós.

1916. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Josep Salvany i Blanc (1866-1929) (MDC-BdC).
El retrat del castell, obligat per al fotògraf que passa pel poble.

1918. Ciutadilla, l'Urgell.
Foto: Pere Rosselló (MDC-Món Agrari).
Dos estampes tradicionals de la vida rural urgellenca de mitjan segle XX, en plena misèria derivada de la dictadura (espanyola). Tota la família al tros, a plegar les trumfes, en un cabàs, i carregades en sacs als carros. La collita s'havia de fer a força de lloms amb el xapo, una eina desconeguda de les noves generacions.