[2627] «De les fonts del Mulleres a les planes de Corbins», lo Poema del Ribagorça

 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», novembre (FPIEI).

Aquesta breu epopeia sobre la Noguera Ribagorçana fou publicada llavors per primer cop, i fou l'homenatge poètica de l'autor a la seua terra nadiua. Lo poema és una oda al riu Noguera Ribagorçana i a la natura de la comarca de la Ribagorça, consta de sis parts, precedides per 24 versos heptasíl·labs introductoris. Combina versos d'art major i quartets, amb referències geogràfiques, religioses i del món clàssic.

Ressegueix lo curs del riu Noguera Ribagorçana des del naixement a les fonts del Mulleres fins a la unió amb lo Segre a Corbins. No només descriu la geografia, sinó que també incorpora elements de la història i la cultura mil·lenària d'aquesta terra, com les falles de Casós i llegendes com la del Cos Sant de Sopeira. Mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller, va ser un poeta reconegut de la seva època, guanyant nombrosos premis literaris i sent proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona del 1922. Morí assassinat durant la repressió anarcoide que provocà l'aixecament franquista del 36. 

La publicació lleidatana va acompanyar lo text amb il·lustracions del dibuixant D'Ivori, pseudònim de Joan Vila i Pujol (1890-1947), destacat il·lustrador barceloní durant els anys 1920. Va formar part d'un grup d'artistes polifacètics que van destacar en la il·lustració durant el període noucentista, amb figures com J. Obiols, Xavier Nogués, Lata (o Labarta), Opisso i Junceda.

Los versos introductoris enceten lo text amb heptasíl·labs de marcat i ràpid ritme, com les mateixes cantaires aigües ribagorçanes, que esperen recuperar temps de glòria futura:

«Des de les fonts de Mulleres

a les planes de Corbins,

rodolant entre cingleres, 

alegrant els vells camins

les aigües del Ribagorça 

van cantant una cançó

que és el símbol de llur força

i la veu d'un llarg dolor

que és la santa profecia

de la glòria del futur,

esperança i alegria,

oració, plany i conjur».

Lo primer cant és dedicat a Sant Valeri, poderós castell 

«a les gemades planes/

d'Aneto i de Senet», 

baluard en la defensa del país contra l'enemic sarraí. La narració històrica i la magna descripció del feréstec paratge natural pirinenc presidit pel Besiberri exigeixen lo pas al narratiu decasíl·lab amb cesura.  

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

De la Ribagorça, lo culte a Sant Valeri s'expandí cap al Baix Cinca amb la conquesta de Ramon Berenguer IV al segle XII. Una ermita dedicada al sant baró (segons lo catòlic parer) fou aixecada al terme de Vilella de Cinca sobre les restes d'un antic mausoleu romà, a l'antic nucli de Daimús, desaparegut cap al segle XV. L'Almenara de Daimús era emprada sota domini sarraí com a talaia de guaita per vigilar les incursions cristianes. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

Descripció de la coneguda cascada que lo riu fa al terme de Senet, amb referència a les antigues mines de plom i zenc d'Estet, Cierco i Forcat. Allò lo riu pot escoltar 

«el càntic dels minaires 

que en la tenebra van furgant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

Al tercer cant, lo riu abandona de la vall de Barravés per acostar-se a Vilaller. L'autor reprèn lo tema historicollegendari de la conquesta, cristiana és clar, de manera que escombra sempre cap a la seua catòlica casa. Les cites de Benasc, Vilaller, del Ru, Benavarri, i després les referències a les muntanyes de Castanesa, lo Comadelo, lo Carós, coll de Sarreres conformen la geografia natural i històrica de la Ribagorçana: un antic i comú territori comtal, avui maltractat per les divisions administratives espanyoles. La terra dels ilergets, com en diu Coromines en l'etimologia del Llardana (<ILERDANA<ILER(GE)TANA). 

Les falles ancestrals no falten a la descripció del capellà, 

«el gran riu de foc... 

seguint la cursa del fallaire ardit». 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

Imitant en tot moment l'estil verdaguerià, s'hi insereix una balada pastoral, però no pas episcopal en aquest cas, sinó del vell lloc comú literari del senyor que acaba rendit als encants de la pastora: 

«el rei galant la fa regina

del seu reialme i se l'endú»

...tot ben bucòlic i socialment i falsa igualitari. Visió social pròpia de l'Església fins als mossens rojos postconciliars dels anys 60 i 70 del segle XX. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

La cascada de Senet.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

Al cant quart, lo riu abandona lo Pirineu i enceta son curs mitjà, a partir de Sopeira i l'antic i feréstec pas d'Escales, avui colgat sota les aigües del pantà. La ribagorçana vall de Boí a l'un costat i l'altre del riu Tor és repassada, fins que les aigües acaben a la Noguera. És clar que és catòlica vall: de la Marededeu de Caldes als campanars romànics, patrimoni de la Humanitat, segons l'autor 

«tresor de l'art i cristiana fe». 

Després ja les aigües cap al Pont de Suert i Cellers, l'antic poble ribagorçà (no el confongueu pas amb lo pallarès, al costat de l'altra Noguera) i d'allà fins a les Escales, a on lo riu feia precisament això, una sèrie de salts escalats, ara colgats sota les aigües. Un cop superat lo congost, lo riu s'obre a Sopeira, a on un altre monestir, d'Alaó, en controlava i cobrava l'estratègic pas: 

«l'antic cenobi de la O encantat»,

 amb referència inclosa al Cos Sant o Cossant, la llegenda del cos incorrupte de l'abat siscentista.

1929. Sopeira, la Ribagorça.

«Àlbum Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol. II.

«i és cada gorg una tenebra densa

i en cada cova hi ha un monstre udolant.

Així l'infern es dibuixà en la pensa,

divinitzada i fèrvida, del Dant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

Al Cant cinquè, lo riu s'estavella contra lo Montsec, l'últim obstacle per guanyar la plana ilergetana a la qual s'aboquen la Ribagorça i la Ribagorçana a través dels congostos de Tragó, avui també sota les aigües de l'embassament de Santa Anna: 

«Aquí terra i aigües són viu espectacle

 i remor eterna del cant infinit»,

 viva imatge de la immensa creació.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

Lo poema de la Ribagorçana es tanca amb un darrer cant de Glòria, de consumació del trajecte natural i històric i geogràfic ribagorçà: 

«Amb les aigües del Segre i Pallaresa, 

ha barrejat sa escuma fecundant, 

i veu al fons una ciutat estesa 

i un campanar gegant», 

Lleida, hereua de «la vella Ilerda... bruna de sols i vents».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),

il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

En aquesta terra baixa, a on regna la deessa Ceres, lo riu s'adreça a la ciutat lleidatana per implorar-li la intercessió per a un futur renovat, lluny d'aquell aleshores present agònic i abandonat dels nous temps. Poc podia pensar l'autor que un parell de decennis després, los pantans de l'ENHER acabarien de ferir la Ribagorça amb una riquesa passatgera mentre los beneficis els cobrarien (els cobren encara) lluny de la terra, que ha vist emigrar la gent, tancar portes i porticons de cases, escoles, botigues i serveis. Només la natura l'aguanta per moments, a costa de deixar-se trepitjar pel turista nou-ric.

Com a la balada de la pastora, l'autor desitja «el bes d'un rei», un príncep que desperti la bella dorment. Òbviament, metàfora de temps millors. Que només poden ser republicans, oi?

Per a una edició pròpiament literària i estudi com cal del text, veg. l'estudi de Xavier Macià (2003, repositori UdL). Amb il·lustracions de Víctor P. Pallarès.

[2624] La Ribagorça de fa cent anys, 1932

[1223] La Noguera Ribagorçana: de Corbins a Canelles

Quinalafem.blogspot.com

[1989] Lo Cossant d'Alaó

1905 ca. Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC_MdC).
Imatge del cos incorrupte de l'abat siscentista d'Alaó, a la cripta del monestir en un taüt de fusta, abans que fos col·locat rere una vidriera. Història i llegenda s'entremesclen en aquesta característica contalla popular, que mostra el jou de l'Església sobre l'imaginari col·lectiu durant segles entre la gent senzilla del poble, que perdurà fins al temps dels nostres padrins, sobretot en els pobles de muntanya, de vida tradicional i més allunyats de les capitals i les noves idees.

Domingo Latràs va nàixer a Torres de Alcanadre (Osca) cap a l’any 1620. Va prendre el nom de Benet Latràs i va ser frare benedictí del Monestir de Santa Maria d’Alaó o de la O, i posteriorment va ser-ne abat des de l’any 1669 fins al 1682. El 26 d'agost de 1669 li va ser concedit l’abadiat, del qual en va prendre possessió el 12 de desembre i el 26 del mateix mes es va celebrar l'acte d’homenatge, mitjançant el qual tots els propietaris de les terres pertanyents al cenobi van retre fidelitat al nou abat Benet Latràs.

L’abat Benet Latràs va ser senyor de Llastarri, baró de Miralles. Formava part de les Corts d’Aragó. Va crear el priorat de Nostra Senyora de les Neus dels Masos de Tamúrcia. Sanejà l’economia del monestir i va protegir la Confraria de Sant Esteve de Sopeira. Va fer que hi hagués un vicari per a Sopeira. Com abat d’Alaó encara tenia possessions en molts pobles de la comarca: Betesa, Ovís, Santa Eulàlia, Els Molins, Santorens, Aulet, Torogó, Cornudella, Areny, Miralles, Llastarri, Senyiu, Noals, Castanesa, la quadra de Marquet, la quadra de Torrelabat… entre d’altres.

Va morir a Saragossa el 16 de juny de 1682 i va ser enterrat a la basílica de San Pablo. Al segle XVIII va ser traslladat al Monestir d’Alaó. Es conservava incorrupte en una urna, del 1929, en la cripta que hi ha davall del presbiteri, fins a la guerra de 1936, quan va ser cremat a la foguera amb altres peces d’art com els retaules barrocs i moltes imatges de fusta de l’església del monestir. Padrines de Sopeira en van guardar cendres de la seva crema (Glòria Francino, tempsdefranja.org, 3 de gener de 2019).

2019. Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Aquestes festes nadalenques la canalla i joves de Sopeira van representar la llegenda del Cossant, en l’acte de la benvinguda als Reis d’Orient. La celebració va començar amb una xocolatada, acompanyada de coca, i després s'escenificà la llegenda. 

«Conta la llegenda que el Cossant era un abat del convent de Santa Maria d’Alaó del segle XVII, que també era diputat a les corts d’Aragó, i des de l’administració li van donar cent duros per a arreglar el Pas d’Escales, i ell, com que hi havia molta fam, els va donar als pobres. I quan li van demanar què n’havia fet d’aquells diners, i ell va respondre que els havia repartit als pobres, el van condemnar a mort a Saragossa. I allí va ser enterrat a la basílica de San Pablo fins que al cap d’uns anys el van traslladar al seu convent de Sopeira.

«Com que el seu cos es va conservar sense descompondre’s, la gent li va començar a dir el Cos Sant, en una sola paraula el Cossant. El van posar a la cripta en un fèretre de fusta, fins que l’any 1929 li van fer una urna de vidre on es conservava, vestit amb el seu hàbit i la mitra d’abat. Quan la gent passava davant la finestreta espitllera de la cripta, li resava, deixant uns cèntims per a arreglar el camí i el pont de pedra.

«Diuen els més grans que, al costat del camí anant cap a Escales, hi havia unes passes marcades a la roca, que eren les passes del Cossant. També deien que pujava sacs de gra cap al Pont de Suert, perquè poguessin fer farina, ja que hi havia molta pobresa.

«El seu cos es va conservar fins a la guerra del 1936, en què el van cremar a la foguera, on també van cremar tots els retaules barrocs i sants que pertanyien al Monestir d’Alaó. L’home que va agafar el Cossant, el va increpar amb aquestes paraules: —Si és sant com diuen, fes-n’hi ara de miraglles! I acte seguit el van cremar. Algunes padrines de Sopeira en van guardar les cenres, d’aquesta foguera.

«Una altra llegenda prou coneguda del Cossant é la dels traginers que puiavan mercaderies: vi, gra, fruita al Pirineu. Els traginers que passavan aquell matí eran dos homes treballadors amb els seus matxos i eugues carregats. En arribar a la finestreta de la cripta, un d'ells li va dir: —Déu vos guard, Cossant! Desitjau-mos que trobem bé el camí fins arribar a casa.

«I allavons li va deixar uns cèntims d’almoina i va resar una oració: —Pare nostre, que esteu al cel… En canvi, el seu company, un home burlleta, li va començar a dir paraulotes i renecs i a burlla’s d’ell: —Què hi fas astí, jaent, Cossant? Vos vinre amb natres, que et donarem un trago… ? Ha, ha, ha… Al punt d’arribar al pont de pedra, els matxos del segon traginer no volevan passar el pont. I ell els cridava: —Arri, matxos! Que no tenim tot lo dia… El seu company, en vere que els seus animals no volevan passar, li va dir: —Això ti passa perquè t’has burllat del Cossant! Ja pots tornar al convent i demana-li perdó.

«El segon traginer, protestant i amb el cap baix, va retrocedir fins a l’indret de l’espitllera de la cripta i es va agenollar, dient: —Perdonau-mi, Cossant! Us hai ofés, ho sentixco molt, però deixau que els meus matxos puguen arribar amb la càrrega al seu destí. I es va posar a resar, tot empenedit: —Pare nostre, que esteu al cel… Quan va tornar al pont romànic, després de demanar perdó al Cossant, els seus matxos van seguir el camí com altres vegades fins arribar als pobles del Pirineu».

 [1240] La Ribagorçana del Pont al Pont

[1988] Lo monestir ribagorçà de Santa Maria d'Alaó

1890. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MdC).
Una de les imatges més antigues d'aquesta abadia benedictina ribagorçana, amb tot el gran valor documental malgrat el lleu desenfocament de la vista. L'exclaustració l'havia portat a l'espoli, però en esdevindre parròquia de Soperia l'any 1874 en passar a la diòcesi lleidatana (i fins al 1999), s'aconseguí d'aturar aquest abandó.

1890. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Frederic Bordas i Altarriba (AFCEC-MdC).
Detalls dels absis de l'edifici romànic del segle XII i del campanar afegit en temps posteriors. Aquell segle XII fou època de gran expansió del cenobi, probablement fundat en època visigòtica segons sa primera advocació a Sant Pere.

1850. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Sopeira (la Ribagorça).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
Breu resum de la història d'aquest monestir benedictí ribagorçà, amb dates i noms claus de sa vida monàstica, que la història posterior acabarà d'aclarir i ordenar. 

1850. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Sopeira (la Ribagorça).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
L'establiment monacal fou refundat al segle IX sota l'orde benedictí al bisbat d'Urgell. El nom de monestir «de la O» només és mala segmentació fonètica d'Alaó (entès «de la O»), «no como dicen vulgarmente, porque el estrecho barranco donde corre la Noguera de Ribagorça forma la figura de una O, que si esto valiera, mejor debería llamarse de la L».

1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
La imponent fàbrica romànica del monestir ribagorçà, aixecat a tocar de la Noguera, just al començament meridional del congost del Pas d'Escales, porta d'accés al Pirineu. Aquest control i cura estratègics del pas hagué de fornir grans ingressos al cenobi en aquells reculats temps medievals. 

1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
Detall de la decoració dels absis. El rellotge del campanar degué haver-s'hi afegit a partir de sa conversió en església parroquial, cap al darrer quart del segle XIX.

1850. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Sopeira (la Ribagorça).
«Viaje literario a las iglesias de España, tomo XVII, Viage a Lérida», Jaime Villanueva.
A mitjan segle XIX, l'arxiu havia estat traslladat, potser també espoliat. Com que l'església romànica feia tasques de parroquial, l'autor la va trobar «blanqueada y desfigurada con adornos de mal gusto».

1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
Una preciosa vista frontal, en què apreciem la majestuositat de la factura de la nau i l'antiga espadanya romànica integrada en la factura del campanar modern. 

1905 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto d'autor desconegut (AFCEC-MdC).
Detalls arquitectònics de l'edifici exclaustrat, amb teulada de pissarra refegida de teula. Qui sap si el personatge assegut al pedrís, al costat de la mula, n'era el fotògraf.

Edifici
«Del conjunt monàstic, tan sols se’n conserva l’església i algunes dependències tardanes a la banda oest: la porta d’entrada al recinte monacal, la sala capitular i el recinte del claustre. L’església, situada al sector sud del conjunt, és de planta basilical de tres naus amb els corresponents absis semicirculars a l’est, més gran el central que els laterals. Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada. Altres set finestres del mateix tipus s’obren a la façana sud, mentre que a la façana oest hi ha un finestral de di­mensions més grans, esqueixada recta i ornamentat per un fris escacat. 

«El conjunt de les façanes apareix de­corat amb un fris continu d’arcuacions cegues coronades per un fris escacat, mentre que parelles de lesenes es disposen als extrems dels absis tancant les sèries d’arcades. La porta principal s’obre a la façana sud amb un arc de mig punt, emmarcat per un fris escacat centrat per un crismó, i una arquivolta motllurada, suportada per columnes. Al mur nord hi ha una altra porta, paredada, d’arc de mig punt que comunicava el temple amb el claustre. A l’angle nord-oest, sobre el primer tram de la nau, s’alça un campanar de torre, que és posterior al conjunt de l’església. Una volta de canó reforçada per tres arcs torals cobreix la nau central, mentre que les laterals tenen voltes d’aresta, amb arcs torals i formers adossats als murs del perímetre. Els pilars que suporten els arcs i les voltes són d’estructura complexa i no presenten una forma única, si bé el tipus bàsic consisteix en un nucli quadrat al qual s’adossen els pilars que suporten els arcs. L’ús d’una columna monolítica que alterna amb els pilars compostos no és un fet gaire freqüent, encara que el podem trobar a la catedral de Jaca (Aragó) o a Sant Cristòfol de Lluçars. Tots els capitells tenen relleus esculpits de tipus vegetal i zoomòrfic, amb uns repertoris força simples que denoten un estil tardà de la ­primera meitat del s. XIII. La factura és similar a la de conjunts com Lluçars, Tolba o Montanyana. 

«El presbiteri conserva un paviment romànic excepcional, obrat en opus sectile, que s’allarga fins al primer pilar de la nau. Presenta una sanefa de quadrats, col·locats en diagonal, que combina peces vermelles i blanques, i envolta un plafó format per tres rengles de cercles o rodes que alternen peces vermelles i blanques sobre fons negre. Un plafó, situat al sector sud, té una figura de peix molt estilitzada realitzada en marbre negre. El paviment de les naus és de còdols, amb decoració geomètrica. L’absis central s’eleva, al presbiteri, cinc graons per sobre del paviment de la nau, i allotja una cripta que n’ocupa tot l’àmbit. S’hi accedeix per unes escales laterals des de les dues absidioles. És una petita sala rectangular coronada pel mur semicircular de l’absis i coberta amb una volta de canó molt deformada que arrenca directament del paviment. 

«Al centre del mur semicircular s’obre una finestra d’esqueixada simple, mentre que al mur oest hi ha tres finestres d’una esqueixada que perforen els graons d’accés al presbiteri i permeten la comunicació visual entre la cripta i la nau central. Els murs són arrebossats i tenen diverses creus pintades de color vermell, a més d’una inscripció al centre de la volta que commemora la consagració de l’altar el 1123, any en què també es van consagrar les esglésies de Taüll. L’edifici constitueix un exemple excepcional de l’evolució dels llenguatges arquitectònics llombards en l’arquitectura catalana, tot i que es manté fidel als principis bàsics, alguns de força arcaïtzants i fora del seu context. Per tot plegat, cal emplaçar-lo dins el s. XII. 

Història
«La gran importància del monestir consisteix en la nombrosa documentació que se’n coneix, gràcies a la recopilació que els monjos alaonesos van fer de tota la documentació en un cartoral, i al fet que s’hagi conservat fins als nostres dies. D’altra banda, fora d’aquest notable cartoral, l’arxiu d’Alaó no conserva antigues memòries, i això fa difícil reconstruir-ne la història a partir del s. XII. Probablement, el primer establiment monàstic situat a Alaó fou anterior a l’època visigòtica i era dedicat a sant Pere. Per un precepte del comte Bigó de Tolosa (806-814) se sap que la cel·la d’Alaó fou encomanada al prevere Grisògon. Els seus successors van dur a terme una política sistemàtica d’adquisicions, tant per compres com per donacions, per incrementar el patrimoni del monestir a banda i banda de la Noguera Ribagorçana. 

«El monestir era dins el territori de la diòcesi d’Urgell, i en l’acta de consagració de la catedral (829) consta ja com a Santa Maria, nom que devia rebre en entrar a formar part del bisbat. Al final del mateix s. IX va passar al nou bisbat de Pallars. L’abadiat de Frugell (855-874) se situa en la sèrie de grans abats que van aconseguir fer d’Alaó el monestir més important dels Pirineus Centrals. Va obtenir dels senyors diversos privilegis, entre els quals destaquen la llibertat per a elegir abat i el d’immunitat, que van iniciar un llarg període de gran vitalitat. 

«L’abadiat d’Altemir (936-962) marca una nova etapa en l’evolució de la comunitat alaonesa. En aquest període s’introdueix la reforma monàstica benedictina i, alhora, es fa l’erecció del bisbat de Roda, esdeveniment que indica la intervenció de l’arquebisbe de Narbona, ben directa en l’elecció de l’abat Oriolf. L’època més brillant del monestir alaonès va lligada al govern de l’abat Oriolf (968-977). Amb la protecció a càrrec del comte Unifred I Bernat de Ribagorça, tenen lloc el renovellament espiritual de la comunitat i la construcció d’una nova basílica, fets que comporten la consolidació de la posició hegemònica del monestir a la Ribagorça. 

«Però aquesta etapa també significa un pas enrere en la pretesa independència monàstica, ja que l’elecció de l’abat tornava a correspondre als comtes de Ribagorça, i la consagració, al bisbe de Roda. Al s. XI s’obre un període de crisi. D’una banda va decréixer l’interès dels comtes pels afers alaonesos, al mateix temps que s’iniciava l’ocàs del llinatge ribagorçà, i, de l’altra, hi hagué una mala gestió del patrimoni per l’adveniment de clergues i laics al govern alaonès. Davant d’aquesta situació, i amb el matrimoni de la comtessa Major de Ribagorça amb el comte Ramon III de Pallars Jussà, el monestir es va decantar cap al Pallars. 

«A partir del 1050 destaca el progressiu afermament a la Ribagorça de la dinastia pamplonesa, la qual porta una nova mentalitat i una nova manera de fer política. Els nous sobirans, acostumats a disposar dels béns eclesiàstics, es van considerar protectors nats i guardians de la disciplina monàstica; per això el 1068 el rei Sanç Ramírez lliurava l’abadia i totes les seves pertinences a Sant Vicenç i la supeditava al bisbat de Roda. A causa del procés de decadència i secularització, al final del s. XI el bisbe Ramon Dalmau de Roda va reorganitzar el cenobi, tot imposant el restabliment de l’orde monàstic segons el model cluniacenc que predominava al país, i va nomenar abat Bernat Adelm (1078-1114), monjo de Sant Victorià d’Assan. 

«Els s. XII i XIII van constituir una època d’apogeu en l’orde benedictí, i el monestir no en va ser cap excepció. La renovació espiritual va anar seguida de la recuperació material. Els bisbes de Roda no tan sols es preocupaven de la consolidació del patrimoni d’Alaó, sinó que també afavorien l’expansió pel territori fronterer. Al final del s. XII, però, ja s’observen els primers símptomes de debilitat i s’iniciaria una nova etapa de decadència que culminaria amb l’arribada dels abats comendataris. L’abadia d’Alaó pertanyia a la Congregació Claustral Tarraconense i Cesaraugustana (fundada el 1336) i, per tant, els seus abats eren convocats a la Província Tarraconense. També assistien a les corts d’Aragó per l’estament eclesiàstic, i a les de Catalunya pel braç senyorial com a barons de Miralles. Eren també membres del Consell Reial, nomenats pel rei Pere III juntament amb els de San Juan de la Peña i Sant Victorià d’Assan. Van ser membres de la Diputació General d’Aragó fins al final del s. XVII. 

«La comunitat va disminuir fortament als darrers segles de la seva existència, però es va mantenir viva fins a l’exclaustració del 1835. Després s’inicià la ruïna dels edificis a causa de l’abandonament i l’espoliació. Una part, en especial l’església, es va salvar a partir del 1874, any en què esdevenia parròquia de Sopeira. El 1931 el monestir fou declarat monument nacional» (enciclopèdia.cat).

1917. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Ignasi Canals i Tarrats (AFCEC-MdC).
La part posterior del monestir, a on hi hagué el claustre monacal.

1920 ca. Monestir de Santa Maria d'Alaó, Soperia (la Ribagorça).
Foto: Ricardo del Arco y Garay (DARA).
Els masovers que vivien al convent ara fa cent anys, convenientment col·locats pel retratista en la composició. 

[1240] La Ribagorçana del Pont al Pont

[1881] El monstruós llop de les neus (rondalla ribagorçana)

1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
Els vells porxos del carrer Major, avui encara porxat.

1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.

1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
«La población más próxima es Pont de Suert; villorrio humilde, anticuado y desconocido, o poco menos, del gran turismo. Los vecinos, gentes sencillas y de costumbres primitivas, raras veces bajan a la ciudad, y muy pocas suben a los picos de las montañas que les rodean». 

1924. El Pont de Suert, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
La rondalla parla d'una mena de bèstia de les neus, un gran llop, que deixa ses petjades a la blancor de la neu de les glaceres, però que ningú no ha vist. La bèstia monstruosa no hi capigué a l'Arca de Noè, i la darrera parella d'aquesta espècie rapinyaire, a l'arribada del diluvi universal, es refugià a les altes muntanyes de Sopeira. Però com que l'aigua pujava més i més, calgué que l'un pugés al llom de l'altre, i d'aquesta manera se'n salvà el de dalt. En descobrir Noè que havia subsistit pregà al seu Déu que l'espècie pogués viure sobre la terra. Per això, els habitants de la muntanya no miren de matar-lo, sinó que en fugen, «temerosos de caer en sus garras fatales».

La llegenda sorgí de l'explicació fantàstica d'un fet de la vida quotidiana, com era la desaparició dels animals dels ramats. Quan en desapareixia un del corral o del ramat, s'hi resignaven, i el consideraven una mena de sacrifici a l'animal antediluvià, senyalat per Déu per viure fins a la consumació dels segles. 

El text ve signat de l'escriptor Pere Maurí i Ribas, i les fotografies del reportatge són signades per Garriga. Potser que es tracti de l'engiyer barceloní Rafel Garriga (1896-1969), que als anys 20 del segle XX tingué una empresa fotogràfica a la capital catalana.

1924. Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
El bonic pont medieval d'un ull aigua avall de Sopeira sobre la Noguera Ribagorçana, a la part septentrional de la Terreta ribagorçana. 

1924. Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
Les altes muntanyes de Sopeira, al congost de les Escales.

1924. Glacera de Corones, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro. Ilustración Católica», núm. 24, 12 de juny.
La glacera de Corones, a les Maleïdes.

[525] Monestir de Lavaix, segle XIX

[1874] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (i)

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
Primera descripció de la vall de la Noguera Ribagorçana feta per l'enginyer Harlé al 1885. La intenció era de determinar el pas més adient d'un futur carril de ferro que unís Banheres amb Lleida, i d'aquesta manera el sud francès quedés comunicat amb la resta de Catalunya i l'Aragó. En el moment que el jove enginyer portà a terme aquest particular tour, el primer i més gran pirineista, Henry Russell, només tenia dotze anys, i Charles Packe, destacat pirineista anglès, encara estaria vint anys a fer la travessa fins a l'Hospital refugi de Vielha. Aquestes dades ens situen la importància de la descripció de la vall de la Noguera Ribagorçana que Harlé aportà gairebé a mitjan segle XIX. Imaginem en quines condicions es devia fer aquesta singladura, sempre a la intempèrie, en el millor dels casos amb cavall, sovint per camins de bast o ferradura, i fent nit als hostals o fondes que s'hi poguessin trobar.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
La idea del ferrocarril transpirinenc des de Tolosa per la Vall d'Aran i baixant després de creuar el Pirineu per la vall ribagorçana s'havia de contrastar sobre el terreny. Aquesta fou, doncs, la finalitat d'aquest viatge de l'enginyer Harlé. Més de cent cinquanta anys després, el ferrocarril i els Pirineus continuen barallats. L'eix de comunicació principal és la carretera que puja Noguera Ribagorçana amunt, en bona part resseguint el trajecte que Harlé esbossà per al ferrocarril. El túnel obert en la postguerra (1974) per sota del port de Viella hi contribuí decisivament. Actualment, els camions de gran tonatge han descobert com de dreta puja aquesta ruta fins al cor de França i amunt cap a París, i una bona rastellera de tràilers converteix la ruta a la Vall d'Aran per la Ribagorçana en un autèntic fàstic de conducció.

El ferrocarril per la Pallaresa tingué una mica més sort. Pensat durant els darrers dos decennis dinovescos, fins al 1924 no arribava a Balaguer, al 1950 a Cellers i a finals del següent any a la Pobla de Segur, on els Collegats detingueren la línia. Sense intencions de continuïtat, l'Estat (espanyol) estigué a punt de tancar-la cap al 1985 per dèficit econòmic i d'usuaris. La transferència de la propietat al govern de la Generalitat tardaria 20 anys (2004)! A hores d'ara, el país no té prou força ni social ni política ni econòmica per fer passos cap a més amunt. Esperem que la nostra propera República n'entengui la necessitat històrica i social.

Tornant al ferrocarril ribagorçà, el tram de Tolosa fins a la Vall d'Aran no presentava gaires complicacions: «Au-delà du Pont de Roi, dans la vallée d'Aran jusqu'à la source du Rionégro, le chemin, quoique plus coûteux, serait encore facile. Le versant septentrional est commode. Vous allez voir au Sud le revers de la médaille». Efectivament, travessar el Pirineu no era, no és, tasca fàcil. L'enginyer francès pensà de fer-ho per túnel sota el coll de Toro, que «debucherà en face de l'hospice de Vielle dans la vallée de la Noguera Ribagorçana, qui faisant un coude à droit court vers le sud». Per sota del Pòrt Vielh deth Hòro cap a la pleta de Molières i l'antic hospital de Sant Nicolau, justament a l'actual vella i nova boca sud del túnel de la carretera, excavada sota el camí del vell port de Vielha.

1913. El Pont de Rei, «Geografia General de Catalunya».
Clixé de Ceferí Rocafort.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
L'arribada del ferrocarril a la Noguera Ribagorçana no prometia, però, gaires alegries, perquè «jusque près de Lérida, la vallée est étroite, et si de loin en loin quelque petite plaine a trouvé place, la rivière l'a rongée, devorée ou menace de l'engloutir. La Noguera, en effet, alimentée per les glaciers de la Maladetta, accrue par des torrents rapides, grossit vite pendant les pluies qui donnent de l'eau et non de la niege sur les pics élevés et divague brusquement, laissant à sec son ancient lit qui parfoit conserve sa forme, avec sa pente et ses berges au milieu des graviers». La via no pot passar prop de riu, sinó ben arrecerada a la muntanya, «mes la dépense augmente».

Anys 1930. Hospital de Sant Nicolau, Vielha, la Val d'Aran.
Abans de la construcció del túnel, les instal·lacions eren molt freqüentades, sobretot per al pas del bestiar. S'hi veuen bé els tancats dels ramats.

Anys 1950. Hospital de Sant Nicolau, Vielha, la Val d'Aran.
La construcció del túnel canvià per sempre la vida a la vall de Barrabés.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
Es destaca la força dels torrents dels barrancs que desemboquen a la Noguera fins a Senet i que caldria salvar amb «la construction de quelques ponts sur les canaux d'écoulement et de grandes arches sur les gorges des ruisseaux». De Senet per avall, «la rive droite m'a parue, à vol d'oiseau, préférable».

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
Destaca l'autor els boscos d'avets, sapins, a la zona de la capçalera de la Ribagorçana, la fusta dels quals podria ésser aprofitada per a la construcció del ferrocarril. «Au-delà de l'hôpital de Senet, les bois végéte seul sur le flanc des montagnes, dont le poid est parfois cultivé et verdoyant». Dies a vindre, el gran Russel escriurà que els avets que allà s'hi veuen són únics als Pirineus, havent-ne ell mateix mesurat un de fins a sis metres de contorn, «et il y en a des multitudes de ce calibre. Rien, dans les Pyrénées, ne ressemble plus aux Alpes».

L'itinerari de ferro continuaria per l'antic Hospitalet de Senet, al començament de l'actual pantà, i riu avall per la riba esquerra. S'hi fa esment de l'estret al peu del barranc del Salto, lloc on «la Noguera se précipite en cataracte d'environ 40 m de chute».

Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
Les runes de l'antic Hospitalet de Senet.

Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
Vista a la vall de Barrabés ribagorçana.

Anys 1950. Senet, vall de Barrabés, la Ribagorça.
L'impressionant 'Salto' de la Noguera Ribagorçana a Senet.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
Vilaller. Tots dos costats del riu són «aplanis, plantés, cultivés et réunis par un pont à trois arches. Toutes les vallées que nous avons parcourues ont été abondantment dotées de ponts en pierre richement bâtis, mais l'oeuvre des siècles passés n'a été entretenue ni rèparée et plusieurs sont détruits laissant leurs noms pour souvenir et comme reproche: ainsi à Pont de Suert, à Pont de Montagnana; il en subsiste encore beaucoup de fort remarquables». 

Anys 1950. Vialler, la Ribagorça.
L'antic pont medieval de tres ulls de Vilaller, que com que unia dos ribes planes, havia de disposar de baixadors a l'un costat i l'altre, cosa que li donava el seu aspecte característic. 

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
A Vilaller hi havia mercat dos dies a la setmana, cosa que la convertia en centre comarcal. Allà hi començaven a navegar els rais: «Ce là que commence le flottage des bois par radeaux, mais jusque là, près de Lérida, les contours,les resserrements, les courants rapides le rendent très dangereux».

La Noguera de Tor desguassa a la Ribagorçana al peu de Castilló. Com que el corrent era massa fort per passar per gual, calia arribar-se fins al poble per creuar el riu «sur le pont de Castillon: au confluent il existe une passarelle pour les piétons».

Anys 1960-70. Castilló de Tor, la Ribagorça.
El vell pontet de pedra medieval per creuar la Noguera de Tor.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
El Pont de Suert va patir una forta avinguda de la Noguera al 1835: «il a été heureusement protégée par un rocher énorme qui supporte les premièries maisons». Des de Senet, l'enginyer havia caminat per la banda esquerra del riu. Arribat al Pont, travessa el riu «sur un mauvais pont en bois, humble successeur du pont qui a baptisé le village». A més, «et comme par derision», i per burla, «il est frappé d'un droit de péage au profit des Ponts-et-Chaussées».

Avall del Pont, el viatger es topa amb l'estrangulament o estret d'Escales, «de grandes proportions... d'une puissance grandiose, obstacle sérieux au passage du moindre sentier». Aquestes 'escales' «ils sont évidemment les vestiges de barrages qui soutenaient jadis les diférents étages des lacs succesifs. Les étranglements du second genre portent dans le pays les noms de Congosts». Diferents llacs successius entre verticals murs i estreta amplària del riu, com a grades, configuraven la Noguera en aquest punt, i això comportà a ulls dels veïns la semblança amb unes escales. L'admiració per aquest fenomen natural porta a l'autor a escriure allò que tots diem en aquests casos: sembla que no pugui ser que l'aigua hagi excavat la roca d'aquesta manera.

Anys 1940-50. El Pont de Suert, la Ribagorça.
L'antiga palanca o passarel·la de fusta que unia les ribes oriental i occidental ribagorçanes, al costat de la vella església ara esdevinguda museu.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
Abans que les aigües del pantà cobrissin les escales o petits llacs consecutius que donaven nom al lloc, els estrets o congostos se succeïen des de la Palanca Carbonera fins a Sopeira. El Congost d'Agustinet constituïa una autèntica gola del riu. «Le congost d'Agustinet finit d'aplomb en amont. Le retrécisement est utilisé pour barrer la rivière dont les eaux vont, par un souterrain de quelques mètrees sur la rive droite, alimenter le canal d'amener d'un moulin voisin». Molí ara soterrat sota les aigües.

Anys 1940-50. Monestir de Lavaix, la Ribagorça.
Escriu el viatger: «et après avoir jeter un coup d'oeil dans une anse à gauche sur les ruines d'un couvent dont subsiste un joli aqueduc...» Entrat el segle passat, ja no hi havia rastre d'aquest aqüeducte amb què els monjos es proveïen d'aigua, tot i que algun pilar encara s'hi observa. 

1912. Palanca a les Escales de Sopeira, la Ribagorça.
Foto: Juli Soler i Santaló  (AFCEC-MdC).
Ara sota l'aigua del pantà, potser la Palanca Carbonera.

1913. Pas d'Escales, la Ribagorça.
Clixé de Juli Soler i Santaló, «Geografia General de Catalunya».
A l'esquerra, s'hi observa el caminet d'un metre d'ample que baixava per la riba esquerra fins a Soperia.

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
L'Escala o estret de Sopeira «sorte de congost très resserré, sinueux». Com era el pas abans de l'actual carretera? Per la riba esquerra, «un sentier d'1 m. de largeur s'accole au parement de guache et serpente dans cet affreux défilé sur un millier de mètres de longeur». Però és clar, el pas era a baix, a tocar del riu, i en cas de pluja era inundat per la Noguera: «il été en plusieurs endroits submergé sur 1 m. de profondeur et battu par les vagues du torrent». Encara, a l'entrada del congost, «une pile d'ancien pont reste debout». Només un pilar dempeus d'un antic pont. En canvi, al poble, «nous trouvons à la sortie un pont à deux arches qui nos conduit à droite à Sopeira tout proche». 

1845. «Une exploration de la Vallée de la Noguera Ribagorzana», Casimir-Edouard Harlé,
dins «L'ingénieur Harlé», M. le Bondidier, «Butletin de la Société Ramond», núms. 3 i 4, 1913/07 (Gallica).
Sopeira: «Autour du village s'ouvre sur la rive droite une petite vallée que ferme de suite une escale de 500 m. environ de longeur rattaché a l'escale de Sopeira par les rochers abrupts de la rive gauche. Un chemi de 2 m. de largeur gravit avec des pentes très fortes les rochers de la rive droite». La bassa o escala en arribant a Sopeira, de gairebé mig quilòmetre d'ample i que arribar fins a l'escala de davant del poble. 

A la sortida del congost, tot s'assuauja, i els roquissars deixen pas a una plana de conreu i de verd. D'allà es baixa fins a Arenys tan per l'un costat com per l'altre: «Nous avons gagné la rive gauche sur un pont à grande arche». Abans d'arribar a Areny, una darrera dificultat: superar el barranc d'Espluga (potser el del Solà): «Nous passons un pont en pierre... et nous arrivons à Arenys l'un des principaux villages de vallée».

1924. El Pont de la Corba, Sopeira, la Ribagorça.
«La Hormiga de Oro», 12 de juny.
El Pont de la Corba, d'un sol arc, connectava les dos planes al voltant de la Noguera, un cop superades les Escales de Sopeira. A partir d'allà, la Terreta no oferiria gaires dificultats fins a les envistes del Montsec. 

[1875] Un projecte de ferrocarril per la Noguera Ribagorçana, 1845 (ii)
[1872] Bono ribagorçana