Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montsec. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Montsec. Mostrar tots els missatges

20241130

[2627] «De les fonts del Mulleres a les planes de Corbins», lo Poema del Ribagorça

 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», novembre (FPIEI).
Aquesta breu epopeia sobre la Noguera Ribagorçana fou publicada llavors per primer cop, i fou l'homenatge poètica de l'autor a la seua terra nadiua. Lo poema és una oda al riu Noguera Ribagorçana i a la natura de la comarca de la Ribagorça, consta de sis parts, precedides per 24 versos heptasíl·labs introductoris. Combina versos d'art major i quartets, amb referències geogràfiques, religioses i del món clàssic.
Ressegueix lo curs del riu Noguera Ribagorçana des del naixement a les fonts del Mulleres fins a la unió amb lo Segre a Corbins. No només descriu la geografia, sinó que també incorpora elements de la història i la cultura mil·lenària d'aquesta terra, com les falles de Casós i llegendes com la del Cos Sant de Sopeira. Mossèn Anton Navarro, nascut a Vilaller, va ser un poeta reconegut de la seva època, guanyant nombrosos premis literaris i sent proclamat Mestre en Gai Saber als Jocs Florals de Barcelona del 1922. Morí assassinat durant la repressió anarcoide que provocà l'aixecament franquista del 36. 
La publicació lleidatana va acompanyar lo text amb il·lustracions del dibuixant D'Ivori, pseudònim de Joan Vila i Pujol (1890-1947), destacat il·lustrador barceloní durant els anys 1920. Va formar part d'un grup d'artistes polifacètics que van destacar en la il·lustració durant el període noucentista, amb figures com J. Obiols, Xavier Nogués, Lata (o Labarta), Opisso i Junceda.

Los versos introductoris enceten lo text amb heptasíl·labs de marcat i ràpid ritme, com les mateixes cantaires aigües ribagorçanes, que esperen recuperar temps de glòria futura:
«Des de les fonts de Mulleres
a les planes de Corbins,
rodolant entre cingleres, 
alegrant els vells camins
les aigües del Ribagorça 
van cantant una cançó
que és el símbol de llur força
i la veu d'un llarg dolor
que és la santa profecia
de la glòria del futur,
esperança i alegria,
oració, plany i conjur».

Lo primer cant és dedicat a Sant Valeri, poderós castell 
«a les gemades planes/
d'Aneto i de Senet», 
baluard en la defensa del país contra l'enemic sarraí. La narració històrica i la magna descripció del feréstec paratge natural pirinenc presidit pel Besiberri exigeixen lo pas al narratiu decasíl·lab amb cesura.  

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
De la Ribagorça, lo culte a Sant Valeri s'expandí cap al Baix Cinca amb la conquesta de Ramon Berenguer IV al segle XII. Una ermita dedicada al sant baró (segons lo catòlic parer) fou aixecada al terme de Vilella de Cinca sobre les restes d'un antic mausoleu romà, a l'antic nucli de Daimús, desaparegut cap al segle XV. L'Almenara de Daimús era emprada sota domini sarraí com a talaia de guaita per vigilar les incursions cristianes. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Descripció de la coneguda cascada que lo riu fa al terme de Senet, amb referència a les antigues mines de plom i zenc d'Estet, Cierco i Forcat. Allò lo riu pot escoltar 
«el càntic dels minaires 
que en la tenebra van furgant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al tercer cant, lo riu abandona de la vall de Barravés per acostar-se a Vilaller. L'autor reprèn lo tema historicollegendari de la conquesta, cristiana és clar, de manera que escombra sempre cap a la seua catòlica casa. Les cites de Benasc, Vilaller, del Ru, Benavarri, i després les referències a les muntanyes de Castanesa, lo Comadelo, lo Carós, coll de Sarreres conformen la geografia natural i històrica de la Ribagorçana: un antic i comú territori comtal, avui maltractat per les divisions administratives espanyoles. La terra dels ilergets, com en diu Coromines en l'etimologia del Llardana (<ILERDANA<ILER(GE)TANA). 
Les falles ancestrals no falten a la descripció del capellà, 
«el gran riu de foc... 
seguint la cursa del fallaire ardit». 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Imitant en tot moment l'estil verdaguerià, s'hi insereix una balada pastoral, però no pas episcopal en aquest cas, sinó del vell lloc comú literari del senyor que acaba rendit als encants de la pastora: 
«el rei galant la fa regina
del seu reialme i se l'endú»
...tot ben bucòlic i socialment i falsa igualitari. Visió social pròpia de l'Església fins als mossens rojos postconciliars dels anys 60 i 70 del segle XX. 

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
La cascada de Senet.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al cant quart, lo riu abandona lo Pirineu i enceta son curs mitjà, a partir de Sopeira i l'antic i feréstec pas d'Escales, avui colgat sota les aigües del pantà. La ribagorçana vall de Boí a l'un costat i l'altre del riu Tor és repassada, fins que les aigües acaben a la Noguera. És clar que és catòlica vall: de la Marededeu de Caldes als campanars romànics, patrimoni de la Humanitat, segons l'autor 
«tresor de l'art i cristiana fe». 
Després ja les aigües cap al Pont de Suert i Cellers, l'antic poble ribagorçà (no el confongueu pas amb lo pallarès, al costat de l'altra Noguera) i d'allà fins a les Escales, a on lo riu feia precisament això, una sèrie de salts escalats, ara colgats sota les aigües. Un cop superat lo congost, lo riu s'obre a Sopeira, a on un altre monestir, d'Alaó, en controlava i cobrava l'estratègic pas: 
«l'antic cenobi de la O encantat»,
 amb referència inclosa al Cos Sant o Cossant, la llegenda del cos incorrupte de l'abat siscentista.
1929. Sopeira, la Ribagorça.
«Àlbum Meravella. Llibre de belleses naturals i artístiques de Catalunya», vol. II.
«i és cada gorg una tenebra densa
i en cada cova hi ha un monstre udolant.
Així l'infern es dibuixà en la pensa,
divinitzada i fèrvida, del Dant».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Al Cant cinquè, lo riu s'estavella contra lo Montsec, l'últim obstacle per guanyar la plana ilergetana a la qual s'aboquen la Ribagorça i la Ribagorçana a través dels congostos de Tragó, avui també sota les aigües de l'embassament de Santa Anna: 
«Aquí terra i aigües són viu espectacle
 i remor eterna del cant infinit»,
 viva imatge de la immensa creació.

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
Lo poema de la Ribagorçana es tanca amb un darrer cant de Glòria, de consumació del trajecte natural i històric i geogràfic ribagorçà: 
«Amb les aigües del Segre i Pallaresa, 
ha barrejat sa escuma fecundant, 
i veu al fons una ciutat estesa 
i un campanar gegant», 
Lleida, hereua de «la vella Ilerda... bruna de sols i vents».

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).

1929. «Lo poema del Ribagorça», Mn. Antoni Navarro i Grangé (1867-1936),
il·lustracions de D'Ivori, «Vida Lleidatana», setembre (FPIEI).
En aquesta terra baixa, a on regna la deessa Ceres, lo riu s'adreça a la ciutat lleidatana per implorar-li la intercessió per a un futur renovat, lluny d'aquell aleshores present agònic i abandonat dels nous temps. Poc podia pensar l'autor que un parell de decennis després, los pantans de l'ENHER acabarien de ferir la Ribagorça amb una riquesa passatgera mentre los beneficis els cobrarien (els cobren encara) lluny de la terra, que ha vist emigrar la gent, tancar portes i porticons de cases, escoles, botigues i serveis. Només la natura l'aguanta per moments, a costa de deixar-se trepitjar pel turista nou-ric.
Com a la balada de la pastora, l'autor desitja «el bes d'un rei», un príncep que desperti la bella dorment. Òbviament, metàfora de temps millors. Que només poden ser republicans, oi?

Per a una edició pròpiament literària i estudi com cal del text, veg. l'estudi de Xavier Macià (2003, repositori UdL). Amb il·lustracions de Víctor P. Pallarès.







Posted by
Labels: , , , , , , , ,

20231216

[2541] La geologia del Montsec

 

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
La geologia del Montsec exposada per l'enginyer de mines, geòleg i pioner de la fotografia i l'excursionisme Lluís Marià Vidal (1842-1922).


1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Les roques de la Pertusa, al marge dret de la Ribagorçana, vistes des de l'ermita, al marge esquerre. Abans de la construcció del pantà, un pont en permetia la comunicació directa. Pertusa vol dir foradada, o sia, tallada. Que és ço que el riu li fa al Montsec al congost de Mont-rebei.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Una de les vistes més antigues del congost de Mont-rebei, perfectament centrada, amb albirament de la torre de Girbeta al costat septentrional.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Les pedres montserratines al conglomerat de Pessonada, del temps de l'oligocè.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
El congost dels Terradets, amb l'antic pont de camí de ferradura que travessava la Pallaressa, el qual encara roman dempeus bé que sense trànsit ni ocupació des que s'hi feu la carretera al 1913 per al pas de la maquinària pesant de les obres del pantà de Sant Antoni.

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Representació del tall geològic transversal entre Isona (nord) i Alòs (sud). 

1918. La serralada del Montsec.
«La geologia del Montsec», Lluís M. Vidal,
 Revista «Ibérica», de 9 de març (ARCA).
Els aixecaments tectònics de la serralada del Montsec ens descobreixen «lo que las llanuras guardan a grandes profundidades (...), esa biblia donde la historia de la Tierra está escrita en sus estratos, y cuyas letras son los fósiles», escriu l'enginyer Vidal en aquella destacada revista científica, publicada (en castellà) per l'Observatori de l'Ebre de Roquetes. 

1905. La serralada del Montsec.
 «La Veu de Catalunya», de 23 de juny (ARCA), 
La descoberta de la muntanya a Catalunya tingué lloc just al tombant del segle XIX al XX, i les rutes, descobertes i estudis eren publicats a primera plana dels diaris. 

1926. La serralada del Montsec.
 «La Veu de Catalunya», de 9 de juny (ARCA).
Estudiosos del Congrés Geològic Internacional fan ruta pel Montsec i Pirineu. Probablement, van baixar del tren a Tàrrega per pujar cap a Vilanova de Meià, des d'on passaren al Pallars pel congost del Pas Nou de l'Hostal Roig. La caminada fou prou llarga, fins a dinar al bosc als peus del Coll de les Forques, a l'altra banda de la Pallaresa. «Foren obsequiats els congressistes amb una rica selecció de fòssils del Montsec que el senyor Castejon, de Vilanova de Meià, s'havia esmerçat a recollir per fer-ne un present als expedicionaris que, amb els altres fòssils que ells mateixos van arreplegar, es van emportar de la grandiosa muntanya del Montsec un formós tresor paleontològic».
Van fer nit a la Conca, visita a Tremp i Eroles, pas dels Terradets a migdia i visita de la central de Camarasa a la tarda, a on van passejar-se amb «canot automòbil», o sia, amb barca de motor. Al vespre, retorn a Tremp, amb sopar d'homenatge. 

1920. La serralada del Montsec.
 Foto: Josep Salvany (MdC).
La carretera nova dels Terradets, després de la construcció del pantà de Tremp, amb les torres elèctriques per transportar la llum cap a la capital catalana, en aquells anys del segle XX de capitalisme desbocat.




[1336] Vistes centenàries de la Conca de Meià

[1878] «Qui coneix la terra, l'estima», homenatge a Lluís M. Vidal

Quina la fem? Canal Whatsapp





Posted by
Labels: , , , ,

20231215

[2540] L'Hostal Roig del Montsec de Meià i l'antiga fira

 

2004. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
Preciosa vista aèria del vell casal i estables de l'hostal (viquipèdia). 
Un pèl més amunt, les runes de l'antiquíssim castellet. El sembradet tot verd no deixa apreciar ben bé la coloració rogenca de la terra, origen del nom popular.

1987. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
«La Palanca», Artesa de Segre, núm. 1-1987 (XAC).
Mapa del Montsec de Meià, amb la carretera que puja des de Sta. Maria i Vilanova per l'espectacular congost del riu Boix. En una de les corbes, hi ha la coneguda Font de la Figuera. No poques vegades el meu pare hi havia anat a buscar garrafes d'aigua! Al vessant septentrional, a l'entrada del congost, l'Hostal Roig en guardava la porta i el pas cap a la Conca, vall de Barcedana avall. 

1922. Lo castell de l'Hostal Roig o de Montllor.
«Cataluña Ilustrada», F. Carreras i Candi (BDH). 
A tocar de l'Hostal, en un petit turó cent metres amunt, hi ha el vell castell dels Moros, que així en deien al país. L'han datat de l'any 1000 (probablement del temps de l'expansió territorial d'Arnau Mir de Tost) i, és clar, guardava el pas del congost, encara sense el sender que els monjos de Meià hi construiran al segle XIII. Mirant endarrere, un lloc de pas de temps immemorials, d'època hispanoromana. 

1972. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
Rodrigo Pita Mercè, «El distrito de Lérida enla frontera superior musulmana»,
Revista «Ilerda», núm. 33 (FPIEI).
Probablement, el castellet de l'Hostal Roig ja existí en època andalusina, en una línia defensiva de tot el Montsec «contra los ataques y avances del Conde de Pallars». Sovint passaven dels uns als altres, car el lloc isolat els feia de difícil defensa.

1895. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
 «La Pagesia, suplement quinzenal de l'Institut Agrícola Català de Sant Isidre», 
núm. 190, d'11 d'octubre (XAC).
La fira de bestiar de l'Hostal Roig fou un referent del món ramader a Catalunya. Aquell any, però, «los muntanyesos se n'han tornat a casa molt poc contents».

1897. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
 «Diario de Lérida», de 13 de maig (FPIEI), 
 Sobretot, la fira era de bestiar oví: corders i cabres, amb més de vint mil caps de bestiar! Només hi havia restauració i pernocta a l'Hostal Roig i als petits poblets a banda i banda del Montsec, per la qual cosa la gran majoria de compradors i venedors s'havien d'emportar lo sarró ben ple de pa i formatge, potser pernil i tot en algun cas. I dormir a les palleres, les baumes i al ras. A més a més, els animals també havien de menjar, i els gossos de pastor... Tota la vall de Barcedana devia ser un estable gegantí, amb ramats i més ramats al llarg del camí. 
La notícia és del mes de maig: diria que no hi hagué mai fira de primavera, i que la notícia feia referència a la darrera edició. 
 
1897. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
 «Diario de Lérida», de 25 de setembre (FPIEI), 
A la tardor, tots cap a la fira, «que se celebra a campo raso, alrededor de un mal mesón en que apenas cabe nadie, en la sierra del Montsec, más allà de Santa Maria de Meià, a la cual acude todo el ganado de montaña que desea venderse». A la fira, calia firar-hi aviat: el ramader es desfeia del ramat que baixava dels prats pirinencs tan aviat com podia, abans que els animals s'emmagrissin més, i el comprador se l'emportava cap a les terres baixes, als pobles i ciutat a on els farien la pell, bàsicament per a l'alimentació. Sembla que l'Hostal ja era decadent al tombant del segle XIX al XX. 

1902. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
 «Diario de Lérida», de 28 de setembre (FPIEI), 
La fira s'hi celebrava el dia de Sant Miquel, 29 de setembre.
 
1913. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
 «Lo Pla d'Urgell», de 13 d'abril (FPIEI).
La «fira del Pont» d'Artesa de Segre havia sigut la gran fira de llana de les nostres contrades, a tocar del pont d'Alentorn. Però, i a banda les raons amb els veïns d'Alentorn (que la volien al seu costat de riu), amb la destrucció del pont durant la primera guerra carlina, calgué trobar un altre emplaçament alternatiu, i «los comerciants... decidiren definitivament celebrar-la en una masia del terme de Sant Salvador, anomenda Hostal Roig, on encara se celebra actualment». Sabem, doncs, la data d'inici de la fira durant aquella primera guerra dinovesca, entre 1833-39.
Des d'Artesa de Segre va provar-se de recuperar la fira per tal com el poble tenia bona dotació de «fondes, cafés, cases de banca, gir postal i bon servei de telègraf», i allà hi confluïen quatre carreteres. Tot eren avantatges per als firandants, però arribar-hi costava un dia més, tot baixant els ramats de la muntanya, que no pas acostar-se a les portes del Montsec, fet que sembla que fou decisiu per a la continuïtat de la fira a l'Hostal Roig.

1919. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
 «La Conca de Tremp», d'1 de desembre (XAC).
La construcció de la carretera, ara en fa poc més d'una centúria.

1947. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
 «Lérida Ganadera», de desembre (FPIEI).
Encara després de la guerra, el lloc era reputat. L'associació lleidatana de veterinaris el trià aquell any per celebrar-hi el dinar de son patró, Sant Eloi, a raó de 6 pta per cobert.

1962. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
 «Circular. Centro Excursionista de Lérida», d'abril (FPIEI).
El Montsec fou lloc destacat d'excursionisme als anys 60. Més tard, vindria la febre de l'escalada a les parets del congost del Pas Nou (dit així, tot i la secular antiguitat per haver-ne sigut el darrer a travessar el Montsec, rere dels de Mont-rebei i Terradets). Si hi passeu, ni que sigui amb cotxe, sempre hi trobareu les furgonetes aparcades als vorals de la carretera, i un bellugueig constant dels escaladors i -dores, tots colgats de cordes, cap als centenars de vies d'escalada que hi ha registrades, en especial a la magna Roca dels Arcs, paradís (o meca, trieu segons la vostra religió) de l'escalada.

1988. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
«L'Esporret», d'Oliana, núm. 1-1988 (XAC).
Mapa del Montsec de Rúbies fins a Meià.

1988. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
«L'Esporret», d'Oliana, núm. 1-1988 (XAC).
Detall amb la carretera del congost del Pas Nou fins a l'Hostal Roig.

1988. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
«L'Esporret», d'Oliana, núm. 1-1988 (XAC).
Detall del Montsec des de Santa Maria i Vilanova.

1931. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
«Pla i Muntanya», Balaguer, de 30 de novembre (XAC).
Breu ressenya del Montsec oriental, amb l'Hostal Roig com a punt de referència, a més de mil metres d'alçada, de magnífics trumferars i la Font del Bou, «on un no es cansa mai de beure i no diria mai prou». A l'hostal, s'hi «troba netedat i bones menges i l'aigua fresca i regalada», als peus del cim més alt del Montsec, i talaia de l'Urgell i la Conca de Tremp.

1934. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
«Finestral», Balaguer, d'1 d'octubre (XAC).
«Fins pocs anys ha, s'hi celebrava per Sant Miquel una importantíssima fira de bestiar de llana... D'uns anys ençà... se celebra la fira a Cellers, al peu de la carretera». Les terres altes d'aquesta banda del Montsec eren llavors «uns trumferars extensos. Paratge frescal, les trumfes són riquíssimes. Se n'hi cullen centenars i centenars de quarteres, venudes a preus elevats per a llavor i anades a cercar allí mateix pels compradors». A tocar de l'Hostal, hi hagué també la Font del Bou. 

«A l'Hostal Roig hi ha acurada netedat i un servei aprimorat... Taula neta amb tot el parament blanc com un glop de llet. En un pany de paret del menjador, un lavabo amb aigua corrent com en qualsevol hotel». I de la teca, sempre ben proveït de carns. A més, des de l'Hostal «poden fer-se una sèrie d'excursions magnífiques, principalment les que condueixen a la carena del Montsec».

1934. L'Hostal Roig del Montsec de Meià.
«Finestral», Balaguer, d'1 d'octubre (XAC).
La vista des de dalt de la serra és espectacular: «tot l'Urgell, el fil d'argent que marca la carretera d'Agramunt a Tàrrega, la silueta del castell de Lleida, pobles i més pobles, i al lluny, entre una boirina, els més alts florons de la corona muntanyenca de la nostra dolça Verge Bruna [Montserrat]. De cara al nord, el Pallars, els seus poblats, i al lluny del lluny, les crestes i agulles pirenaiques, i entre elles la faç blanca, amb ses perennes congestes, com estereotipades, de les Maleïdes». Que avui, però, sabem que no són perennes. 
Pel camí de ferradura que deixa el caminant a dos quilòmetres del Tossal del Pallars [Mirapallars], que és el més alt de la serralada amb més de 1.600 m, hom pot continuar fins al santuari de Sant Salvador del Bosc, i així s'estalvia la pujada per la ziga-zaga de les cent corbes. O també des de l'Hostal pot visitar-se la coneguda Cova del Gel. Tota aquesta informació turística d'ara en fa cent anys, continua essent vàlida, tot i que l'Hostal, mig enrunat mig en reconstrucció, ja no pot acollir el visitant, el caminaire, el traginer, el firandant.



[1284] La Coma o Conca de Meià


Quina la fem? Canal Whatsapp

Posted by
Labels: , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)