[2659] La secla de Fontanet i la de Torres, més

 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los orígens sarraïns de la secla de Fontanet. La boquera, cap al començament del terme d'Alcoletge, no devia ser tan amunt com en l'època cristiana, que fou traslladada a Térmens. Fou la primera gran infraestructura hidràulica lleidatana. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Des del límit de Térmens amb Castellpagès, l'antiga Vilanova de la Barca, la secla s'amplià en època feudal i esdevingué, amb los molins fariners que movia, peça fonamental de l'economia lleidatana baixmedieval fins a la fi de l'Antic Règim.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo magnífic treball d'aquest grup d'estudiosos.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La peixera de Térmens fou l'entrador de la secla de Fontanet durant segles. Les avingudes del riu de ben segut que la devien desmuntar una vegada i una altra, i calia refer-la. Quedà en desús en fer-se la boquera del Canal de Balaguer.

Peixera, Joan Coromines (DECLC).

En lo sentit de resclosa o barratge de construcció vegetal, amb estacada de pals i pedres per desviar un curs d'aigua, lo mot peixera no deriva de peix, sinó del romànic PAXILLUS*, diminutiu del llat. PAXUS, pal. De tota manera, lo reforç del mot peix en la ment dels parlants lo degué acabar de fixar. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La concessió feudal de la secla de Fontanet feta pel rei català Alfons I n'allargava lo cap de dalt, des d'Alcoletge fins a la peixera de Térmens, i també lo cap inferior, car en concedia l'allargament fins a Gebut. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La fotografia dels anys 1920 deixa entreveure l'entrador de la peixera de Tèrmens, a on encara s'hi observen algunes grans pedres que la formaven. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Durant segles, la destrucció i refeta de la boquera de l'entrador fou constant. Cap al segle XVIII fou traslladada més avall, en arribant a Vilanova de la Barca, poble que travessa per una mina subterrània.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

A Alcoletge, la secla principal se divideix: hi naix la Secleta (a l'esquerra), que en regarà bona part del terme fins al començament del de Lleida, a l'actual polígon del Segre. Per fer possible la desviació de l'aigua, s'hi feren uns estelladors amb dos comportes. En tancar-se totalment o parcialment, l'aigua entrava a la secla petita, a banda esquerra de l'original, per resseguir la corba de nivell que permetrà regar la major part de l'hora alcoletgenca.

A la dreta de la casa dels estelladors, hi hagué lo sobreeixidor, al qual podien incrustar-se uns taulons per aixecar-ne l'alçada. Amb la gran pala de la Secleta tancada i les comportes dels estelladors abaixades, l'aigua remuntava ben bé metre i mig, de manera que permetia de regar les tres o quatre darreres finques de la secla principal a repèl. Que volia dir precisament això: aixecar-hi lo nivell per fer entrar l'aigua a aquests pocs trossos del marge esquerre, que habitualment no es regaven per llei física.

Dos travesses de tren permetien saltar la secleta i accedir a la casa de comportes dels estelladors. Quantes vegades les havia travessat tot jugant de petit, mentre los pares s'afanyaven a collir los prèssics (los sucosos ditxarrets, los gegants redglòvers) o pomes (stàrquing o golden). Com a molt, un vigila no caigos, de la mare. Cada dissabte a partir de les tres de la tarda, lo padrí Josep (lo meu pare) tenia permís per tancar les comportes i regar los repèls, que així se'n deia dels trossos que se regaven amb aquest sistema. Un cop posats los taulons al sobreeixidor, comportes tancades, oberts los portillons i les pales del tros, només calia esperar: ho feia ajagut a l'altra punta del tros, tot fent migdiada a l'ombra. Quan l'aigua li tocava los peus, lo feia despertar. Lo tros ja era regat. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los censos pels drets de reg eren pagats a la Paeria, i a partir de 1758 a la Junta de Sequiatge de Pinyana i Fonanet. S'hi pagava amb espècie, un quartà de blat per jornal, que fou canviat per pagament en diners a la segona dècada del segle XX. Durant aquest segle, també començaran los usos industrials, nova font de conflictes, en especial amb lo polígon del Segre. Los cobraments eren religiosament anotats al Llibre de Sequiatge de la ciutat lleidatana.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

L'evolució històrica de les ordinacions de les secles de Pinyana i Fontanet. Lo regiment de l'aigua generava nombrosos conflictes d'interessos i despeses de manteniment i reparació. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Un esplèndid croquis de la secla de Fontanet, amb los principals punts del seu recorregut.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

La parcel·lació dels trossos entre Alcoletge i Granyena remet a dos mil anys d'antiguitat, a l'època de l'Ilerda romana. Allà en diem sorts, estretes parcel·les allargades i rectangulars.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo vell molí de Cervià, que passà d'aquesta família a la Paeria ja al segle XIV. És lamentable l'estat ruïnós en què el trobem. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo molí de Vilanoveta és de propietat municipal lleidatana des del segle XVI. 

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo Llibre del pesador del blat i la farina, segle XVIII, AML.

2016. La secla de Fontanet.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Al primer terç del segle XX, lo Tòfol, pagès de l'horta, feia també lo servei de pas de barca. Era dels pocs que tenia llicència de pescador al Segre, activitat molt regulada i restringida. A aquests personatges, «la societat els associava a un model de vida arcaic i els vinculava a un entorn marginal i feréstec del riu». 

Lo camí vell d'Albatàrrec, secla de Torres avall, i que passava pel xoperal del Tòfol i lo pont del Boc de Biterna, ha sigut lloc de trànsit intens. També la família de Màrius Torres hi tingué un mas, i lo poeta en recorda més d'una vegada les passejades amb lo padrí i lo pare. 

1910. Les barques del Tòfol.

«El Ideal», de 19 d'octubre (FPIEI).

La celebració de l'aplec catalanista i republicà a l'espai del xoperal, només dit així més actualment, car llavors sempre fou les barques del Tòfol.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Los orígens de l'allargament de la secla de Fontanet se situen al segle XII, i lo nou rec se coneixerà com a secla de Torres. La seua història vindrà molt marcada per la Comanda dels Hospitalers de Sant Joan, que eren los grans propietaris de les terres del final del traçat i sempre van haver de pledejar perquè l'aigua els arribés en quantitat suficient.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Obres de millora i manteniment constants.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Plànol del traçat de la secla des de Lleida fins a Utxesa.

2016. La secla de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

Lo Canal de Seròs seguirà quasi paral·lel per l'exterior la secla de Torres.  

2016. Les secles de Fontanet i de Torres.

«Les séquies de Fontanet i de Torres», Grup Horta-Riu (enllaç).

[2658] Les històriques secles de Fontanet i de Torres i los molins de Cervià i de Vilanoveta

Quinalafem.blogspot.com

[2570] Del Baix Segre-Cinca, 1643

 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol contingut en aquest mapa setcentista, en plena Guerra dels Segadors. S'hi detallen els grans cursos fluvials del Segre i Cinca fins al seu aiguabarreig. També s'hi dibuixa el canal de Pinyana fins a Lleida. Eren obstacles principals en l'avanç de la infanteria i cavalleria militars. Aquest territori, de l'aiguabarreig i fins als peus del Montsec, i la plana urgellenca per un costat i la lliterana per l'altre, constituïren una unitat geopolítica en els remots temps ilergets i ho continuà sent en temps de taifes. Encara persistí com a entitat geocultural i geoeconòmica des de la conquesta de Ramon Berenguer IV i fins a temps moderns. La unitat diocesana fins ben bé a finals del segle XX. Només la derrota de 1707 començà a fer-hi forat, i el nacionalisme espanyol derivat del règim del 78, hereu del franquisme, ha sabut eixamplar-lo, aquest esvoranc. Com que tot a la vida té pujades i baixades, esperem, com deia aquell savi, de retrobar-nos en aquella unitat històrica ara delmada. Paciència i persistència.

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb la ciutat de Lleida. Hi veiem el Canal de Pinyana, en traçat aproximat, i que era emprat per fer anar molins. S'hi consignen Almenar, Alguaire, Vilanova d'Alpicat (popularment segmentat del Picat), Montagut, Alcarràs, Aitona... i el poblat de Vilanoveta, als afores de la ciutat lleidatana. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb tota la part del Baix Segre i Cinca. 

1643. Plànol del Baix Segre i del Baix Cinca.

«Croquis de la batalla en las inmediaciones de la ciudad de Lérida», 

Berne de Gainza (BVD).

Detall del plànol amb l'aiguabarreig. Encara que es tracti d'un plànol simple i senzill, les poblacions hi són ben posicionades: un mapa militar no podia permetre's greus errades. Des de la Granadella, Escarp, Massalcoreig o Torres de Segre, fins a Mequinensa, Torrent, Fraga i el petit llogaret de Mont-real, popularment Mont-ral, de fa dècades ja abandonat. 

[2510] De la barca d'Escarp, de la de Torrent i Massalcoreig, de les moreres i dels cucs de seda

Quina la fem? Canal Whatsapp

[2157] La baixada de la bandera pel riu Segre, 1900

1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
Encara que ben coneguda, aquesta imatge sempre ens fa esborronar la pell. Es tracta de la baixada pel Segre que al 30 de setembre una colla de membres d'aquesta associació, fundada aquell any sota el paraigua de la Unió Catalanista, varen fer des de les comportes de Pardinyes fins a Torres de Segre.

Amb una gran bandera nacional i dins una 'muleta' ben plena, gosaren desafiar el gobernador civil (espanyol) de la ciutat per reivindicar el dret a ser. La cosa pot semblar senzilla, però aquest gobernador era Don José Martos O'Neale, darrer gobernador (espanyol) de les Filipines, d'a on hagué de marxar amb la cua entre cames per causa de la independència de les illes. Per tant, és fàcil deduir que arribà al càrrec de la nostra ciutat amb ben poc humor davant les nostres reivindicacions nacionals, que també a Lleida s'anaven fent més i més notòries en aquell tombant de segle XIX al XX.

El pas de la colònia filipina a la perifèria de la colònia catalana, que se suposava tranquil·la i mansoia, no li fou gens descansat. Durant el curt mandat que hi feu (1899-1900), se li acumularen les topades amb els lleidatans, i les respostes repressives del gobernador només aconseguiren sumar més ciutadans a la causa del catalanisme i fer-los perseverar en les mostres públiques de catalanitat. Un excel·lent article sobre aquest funest personatge, el podeu llegir a:
«José Martos O'Neale», dins el blog Altres Històries de Lleida, 2011 (enllaç).

1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
«La Veu del Segre», de 7 d'octubre (FPIEI).
Les ressenyes sobre la gesta reivindicativa no foren gaire exhaustives a la premsa del moment. Sabien que el gobernador se les llegia amb lupa cada dia, a la recerca d'alguns responsables per empaperar. L'expedició partí a les 10 del matí, travessà tot el front fluvial de la ciutat, i dins una barca del tipus 'muleta' (que es feia servir per creuar el Segre) i podia anar ben carregada sense capgirar, anà baixant riu avall, amb la Guardia Civil (espanyola) perseguint-la... des de la riba. Però en aquells temps, lo Segre era ample i cabalós.

La barca sortí «portant desplegada una bandera catalana. Los excursionistes anaven tots amb la clàssica barretina». Al pas per la llarga banqueta, els lleidatans s'hi abocaren a saludar-los amb crits de Visca Catalunya, i entonant l'himne nacional, prohibit i perseguit pel ranci gobernador, el qual s'ho devia mirar des de la finestra de casa, atès que el govern civil d'aleshores era al carrer Major i tenia vistes al riu. En diversos trams del riu, la gent dels pobles sortia a saludar-ne el pas, i s'entonaven novament Els Segadors i els visques. Arribats a Torres de Segre, punt de destinació, visitaren l'ermita de Carrassumada, a on oïren missa i hi feren un bon dinar en companyia d'alguns altres companys del poble. Retornaren cap a Lleida a peu o carro ja al vespre, «molt satisfets de l'excursió». Avisats que a l'entrada de la ciutat per la carretera de Fraga, a l'antiga porta de Sant Antoni, els esperava la policia, es dispersaren i se n'anaren cap a casa seua sense ser vistos ni interceptats. 

1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
«La Veu de Catalunya», de 7 d'octubre (ARCA).
Ressenya a la premsa de Barcelona de l'aplec fluvial dels joves lleidatans, amb la proa de la barca «adornada amb una superba bandera». En passar per davant del Gobierno Civil (espanyol), els expedicionaris entonaren visques a Catalunya i Els Segadors. La barca fou seguida per dos parelles de la Guardia Civil a cavall. Sembla que tots quatre militars (espanyols) es presentaren al dinar, sense gosar a interrompre'l. Segons aquesta crònica el dinar fou fet al poble i, encabat, feren cap al Saló-teatre del Casino del poble, en companyia de molts simpatitzants. S'hi feren discursos i en Bergós hi «llegí una vibrant poesia», que fins al moment no he pogut trobar. Penso que es devia tractar del poema amb què aquell mateix any, si no vaig confós, va guanyar l'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Lleida, atès que el tema dels premiats amb aquest guardó era de caràcter patriòtic i nacional. 
 Durant la tarda, feren visita a l'ermita de Carrassumda, «admirant el bellíssim paisatge que d'aquell cim s'obira».

1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
«El Pallaresa», de 10 d'octubre (FPIEI).
Entre els capdavanters d'aquesta demostració hi hagué els fundadors de l'«Associació Catalunya», com en Joan Bergós, l'Enric Arderiu i en Manel de Llúria, i bona colla de membres d'aquesta associació, que al cap de pocs dies foren posats a disposició judicial, per mitjà d'un «auto de procesamiento dictado en el sumario que se instruyó a denuncia del Gobernador». El pobre home devia traure foc pels queixals. 

1900. Lleida. «Associació Catalanista», 
L'expedició fluvial pel riu Segre.
Detall de l'expedició catalanista en tocant terra a Torres de Segre. Foren encausats una dotzena dels intrèpids navegants, que sorprenentment foren absolts en el judici posterior. Qui en pagà totes les conseqüències fou l'Enric Arderiu, funcionari de l'Estat (espanyol), amb plaça d'arxiver i bibliotecari, que fou deportat a treballar fora de Catalunya. 

1900. Torres de Segre.
«La Veu de Catalunya», de 24 de novembre (ARCA).
Les conseqüències de l'aplec catalanista a Torres de Segre arribaren també a l'ajuntament. Les forces conservadores locals forçaren un ple de cacicada amb el relleu de l'alcalde, «i no s'hi posaren per poc. Prengueren els acords que'ls hi semblà bé». 

1900. Lleida. El «gobernador» O'Neale.
«L'Atlantida, revista catalana quinzenal il·lustrada», 
núm. 134, de 7 d'abril (ARCA).
En Josep M. Folch i Torrres signa una crònica en què s'encara amb aquell infame governador espanyol de la ciutat: «Després de prohibir les bases per a la constitució de la Unió Catalanista a Lleida... ha trobat que era il·legal que els mestres usessin la llengua catalana en l'ensenyança elemental». Tot i que el cognom era Martos O'Neale, que confon per Santos.

El «gobernador» lleidatà obligà els mestres a ensenyar als infants monolingües lleidatans en la seua llengua, en la seua d'ell, no en la dels xiquets. El principi més elemental del colonialisme. «La conducta d'aquest home, que sols a Espanya podia arribar a ser governador, és tan incomprensible com absurda i atemptatòria contra la dignitat d'un poble que, tenint llengua pròpia, ha de sofrir que en llengua d'altri s'ensenyi i eduqui a sos fills que no l'entenen, ni falta que els fa». En certs àmbits, no hem avançat gaire, més de cent anys després. Paciència i perseverança més que centenàries, doncs.

[2058] L'elenc de la premsa històrica lleidatana

[1536] Més Pobles de Ponent (xi)

1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La Plaça Major, amb les antigues portalades i balconades amb les persianes tirades.

Clixé de Ceferí Rocafort.

1913. Mollerussa (el Pla d'Urgell). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Detall del campanar de l'antiga església.

Clixé de Ceferí Rocafort.

1913. Puigverd de Lleida (el Segrià). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La plaça als peus de l'església.

Clixé de Ceferí Rocafort.

1913. Rosselló (el Segrià). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La plaça de l'església amb l'antic campanar, atès que aquest 2016 s'ha desplomat.

Clixé d'Antoni Güixens.

1913. Torrefarrera (el Segrià). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La creu de terme de Torrefarrera i les antigues cases al darrere.

1913. Torres de Segre (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Una barca de pas sobre el Segre.

1913. Seròs (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Les portalades rodones amb marc de blanc de calç del carrer Major.

Clixé de Ceferí Rocafort.

1913. Maials (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Vista general rere el les espigues a punt de sega.

Clixé de Ramon Molines, pvre. 

1913. Almatret (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Vista general d'Almatret. Clixé de Marià Miarnau.

1913. Almatret (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La Plaça Major. Clixé de Ramon Molines, pvre.

1913. Aitona (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

Les cases del poble vell arraulides al voltant de l'església.
Clixé de Fracesc Gaya.

1913. Aitona (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La façana o frontispici abarrocat de l'església.

Clixé de Juli Soler.

1913. La Granja d'Escarp (el Segrià Sud). 

«Geografia General de Catalunya...» per Ceferí Rocafort.

La vila al costat del Segre, poc abans de son desguàs a l'Ebre, amb algunes barquetes a la platja fluvial junt a l'entarimat de càrrega de la producció de les mines de carbó.

Clixé de Lluís M. Vidal.

[762] Més pobles de Ponent (x)

[272] Terres de Lleida, 1913