Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Suda. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris la Suda. Mostrar tots els missatges

20240611

[2595] La Lleida dels anys 20 del segle XX, més

 

1927. Lleida. Lo Campanar de la Seu Vella.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Projectes d'acabament del campanar de la Seu lleidatana. Sort que no es van fer, oi? Lo projecte de Bergós hi col·locava l'arcàngel Sant Miquel dalt de tot.

1927. Lleida. L'Acadèmia Mariana.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
El carrer encara sense empedrar. Llavors feia de carretera general. El nom del carrer es deu, òbviament, a l'establiment religiós.

1927. Lleida. Lo Balcó del Serraller.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Vista del balcó lleidatà més popular... fins avui, que gairebé ningú ja no en coneix la romàntica llegenda (enllaç).

1927. Lleida. La Casa de la Maternitat (Biblioteca Pública).
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Dita popularment la Inclusa, perquè era el lloc a on s'hi recollien los xiquets expòsits, o sia, orfes i abandonats.

1927. Lleida. Lo Seminari Conciliar.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
També al passeig de Boters, gairebé davant per davant de la Inclusa. Les trilles o roderes dels carros sobre el fang són ben visibles.

1927. Lleida. La Paeria vella.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
L'edifici de la Paeria abans de les obres d'aquell final de dècada dels 20. Se'n va canviar les portes d'accés i tot lo pis superior, i lo rellotge va desaparèixer. 

1927. Lleida. La Taula de Canvis.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
La inscripció que recorda l'establiment al 1589 de la taula de canvis de la ciutat o primer banc lleidatà, descomptant-ne los templers i los jueus. Perdurà fins al 1808, amb l'entrada dels gavatxos a la ciutat. 


1927. Lleida. Sant Llorenç.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
L'església de Sant Llorenç, que fora ben malmesa durant la guerra i fou rehabilitada amb mà d'obra de presoners republicans.




1927. Lleida. Lo Pont Vell.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Lo Pont Vell, llavors nou i de ferro des del 1907. Dels balcons de les cases sempre en penjaven llançols i roba estesa. 

1927. Lleida. La Porta del Lleó, Seu Vella.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
L'entrada al recinte fortificat de l'antiga seu episcopal lleidatana, llavors reconvertida en castell militar (espanyol).

1927. Lleida. La Seu Vella.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Los absis castigats de la Seu. Lo petit o menors de l'altre costat havia volat pels aires durant la Guerra del Francès.


1927. Lleida. La Seu Vella.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
La Porta de Sant Berenguer, davant per davant del castell de la Suda, donava entrada a l'església pel transsepte i probablement és la més antiga, sòbria i senzilla de tot lo conjunt. 

1927. Lleida. La Seu Vella.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Lo pis de dalt del quarter militar ubicat dins la nau de l'església. S'hi distingeixen bé les lliteres amb los matalassos plegats. 

1927. Lleida. La Seu Vella.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
La magna porta gòtica dels Apòstols, sense les estàtues, destruïdes per la soldadesca de la guarnició militar, i amb les finestretes del pis superior al timpà.

1927. Lleida. La Seu Vella.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
La reconstrucció del claustre i de tot lo conjunt ja se planificava des dels anys 20, després que fos declarat monument nacional.

1927. Lleida. La Seu Vella.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Lo plànol del claustre i església.


1927. Lleida. La Seu Vella.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Col·lecció d'imatges dels artístics capitells gòtics de la vella catedral, que s'hi anaven recuperant.

1927. Lleida. La Suda.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Imatge i plànol de la Suda, o castell del rei lleidatà.

1927. Lleida. La Catedral Nova.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
La façana setcentesca de la nova catedral lleidatana, aixecada després de l'ocupació militar (espanyola) de la catedral vella per tal de poder sotmetre los lleidatans i controlar lo pas a Catalunya des del ponent.
1927. Lleida. La Catedral Nova.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Vista interior, anterior a la guerra civil, en què resultaria molt danyada.

1927. Lleida. La Catedral Nova.
«Lérida», de Valeri Serra i Boldú, 
«Biblioteca de Turismo de la Sociedad de Atracción de Forasteros», 11, 
BCN (ddd-uab).
Vista i detall del cadirat barroc, cremat i desaparegut durant la guerra.



La Lleida dels anys 20 del segle XX


Quinalafem.blogspot.com


Posted by
Labels: , , , ,

20220524

[2382] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster

1924. Vista de Lleida.
Foto: Jaume Biosca i Juvé (1875-1945) (AFCEC-MdC).
La singular vista de la nostra capital ponentina d'ara fa cent anys. Encara hi havia la primera banqueta, la del Governador (espanyol) Blondel. Aviat es reformaria, i també la Paeria, a la qual encara li mancava el pis superior de la nova reforma d'aquells anys 20 del segle XX.
Quan Francisco de Zamora visità la ciutat a la fi del segle XVIII, tot just llavors s'havia iniciat el mandat de Blondel. De segur que al 1789, any de revolució antimonàrquica francesa, encara no fou a temps de veure el mur de la nova banqueta, per protegir millor la ciutat de les riuades, ni les noves fonts d'aigua que el governador amb què feu arribar l'aigua a diversos punts de la ciutat. Perquè n'hauria fet esment als seus apunts, sens dubte.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
La ressenya de la capital de la Terra Ferma al diari de viatges de l'il·lustrat jutge castellà. És clar que la primera visió que en té és la de la Seu, llavors ja castell, car havia estat convertida en caserna militar per l'ocupació del Borbó primer a partir de 1707. De la qual diu el viatger que era abandonada. No, no: era militaritzada per l'exèrcit ocupant (espanyol). Va pujar, això sí, dalt del campanar, després dels rigorosos 233 graons: des d'allà, «descobrí todo el llano de Urgel y lo que se llama Segrià», a més de l'Horta lleidatana, plena de masos, i fins al tossal de Montmaneu. Ressalta la meravella de les portalades, lateral i frontal, de la Seu Vella: «son una cosa maravillosa y que da dolor el verlas abandonadas». No, no, abandonades, no! Requisades per l'exèrcit ocupant (espanyol). Caldrà repetir-ho les vegades que calgui. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Esmenta també els sepulcres reials (el d'Alfons I i alguns infants), però no n'aclareix de quina casa reial, no fos cas que descobríssim que no era la mateixa que la de Castella en temps medievals. La manipulació de la informació és cosa d'avui... i de sempre. Acaba escrivint: «el claustro está cortado en parte para quarteles, pero lo que queda es hermoso». També que «sirbe de Almazen la capilla de Sta. María la Vella, la qual es muy hermosa». Caldria esperar fins a mitjan segle XX per recuperar-ne aquesta esplendor. I encara perquè aquell exèrcit va necessitar nous quarters més moderns, que varen fer-se a Gardeny.

1890-1900 ca. La Seu Vella lleidatana.
Foto: Adolf Mas (1861-1936) (AFCEC-MdC).
La nau lateral esquerra de l'església, dividida en dos pisos, com tota la resta de l'edifici, inclòs el claustre, des de la malaurada ocupació borbònica de 1707. Al pis de dalt, S'hi identifiquen els espais per deixar i penjar el material militar al dormitori dels soldadets al costat del sepulcre cinccentista de Berenguer de Gallart, al costat del qual veiem l'arrencada d'un dels arcs apuntats. Al pis inferior, hi havia dependències més comunitàries, cuines i menjador, quadres i comuna.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
A l'edifici de la Suda, parla de la vella i primitiva església, també destinada a usos mundans. «La fortaleza lo es por naturaleza, pero en lo demás se halla absolutamente destruida y en el peor estado». D'allà, el viatger, probablement amb algun acompanyant local, baixen fins a la casa de la ciutat, «un edificio de buena arquitectura con ventanales... del siglo decimoquinto», un edifici de «pieza... grande y ciertamente magnífica». En destaca la placa que recordava —recorda encara— la taula de canvis de dos-cents anys enrere, creada l'any 1589. També esmenta que a l'edifici municipal «está la cárcel, que es miserable y poco segura, la tratan de hacer nueva».

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
 Aquell primer dia a la tarda fan visita a Gardeny. No podent entrar-hi, voltà pel tossal remembrant els antics fets dels guerrers romans. D'allà es van atansar a l'ermita de Butsènit, «que es un santuario de fama en este país», atenció: «por una piedra que sirve para curar los males de ojos poniendola dentro de ellos». Aquesta miraculosa pedra era guardada en una arqueta treballada, que semblava «obra de romanos». Examinada més d'a prop, s'afirmava que era més aviat neoclàssica. Això sí, ocm bé sabem: «la hermita está situada en la huerta y así en parage frondoso, en edificio grande y de mucha deboción, tiene una fuente, dista una hora de Lérida, siempre caminando por la huerta, y así es divertido». Certament, el passeig a peu fins a Butsènit encara avui val la pena, us el recomanem!

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Segon dia d'estada de l'autor a la capital de Ponent. El programa de visites el tornà a Gardeny al matí. Parla d'una font o deu d'aigua «que descubrió últimamente el actual gobernador», senyor Blondel, que anava ja capficat en la qüestió del proveïment d'aigua a la ciutat. El castell gardenyenc era tot enrunat, segons el testimoni personal que ens en dona, incloent-hi l'església templera. 

Lleida. La Font del Governador, Baixada de la Trinitat.
(foto: josepmrodes). 
La Font del Governador es refereix, és clar, a Blondel, qui la descobrí, segons que sabem per Zamora. Probablement, agafava l'aigua de la conducció que arribava a la ciutat del Canal de Pinyana. Es convertí durant el segle XIX en lloc de passeig de les classes benestants abans de la construcció dels Camps Elisis. Hi degué créixer un racó frescal amb so d'aigua ballarina: potser algun lleidatà hi va fer petició d'amors i tot. Per això, s'hi acabà fent una font de pedra que rebé, al 1891, l'afegit embellidor de l'escut de la ciutat provinent de la Font de les Piques. Al 1975, quan ja se n'havia oblidat l'antiga esplendor, hagué de ser traslladada a causa de la construcció del Passeig de Ronda. Anà a raure a la Baixada de la Trinitat, a on continua i s'hi pot llegir la inscripció: «La dió al público el celoso Governador don Luís Blondel en el año 1789 reinando la magestad del Señor D. Carlos IV (Q.D.G)». Allà, doncs, roman a l'espera del proper viatge. Perquè si una cosa comparteixen les fonts monumentals lleidatanes és que no paren de moure's, veg.  «Les fonts viatgeres. La Font de les Piques com a exemple dels moviments de les fonts monumentals a Lleida», Yolanda Enjuanes Alzuria, Marc Sans Gilabert, dins Shikar: revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià, núm.5, 2018, págs. 19-26 (enllaç), de la qual extrec aquesta informació. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Seguidament, visita al convent dels Trinitaris, a fora el pont, conegut per la llegenda que Sant Francesc d'Assís hi també hi passà... i per una gran horta adjacent. Com devia ser de gran i guapa per tal que l'autor en fes esment! Després d'una visita a una casa particular per examinar un parell d'inscripcions que li semblaren romanes, la comitiva que acompanyava l'autor es dirigí als antics banys romans, «pues así las minas como los edificios donde van a parar son de una manificencia propiamente de ellos». Llavors, però, no feien pas de banys, sinó de «tenerías», o sia, d'adoberies per treballar la pell, ofici que requeria abundós cabal d'aigua. 

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
 Següent parada a la Casa del Prior, fora muralla, riu amunt, antiga casa templera (1240). De tornada, observen la magnificència del baluard de St. Anastasi d'aquella part de la ciutat, al Carme, datat de 1641, època de la Guerra dels Segadors. 
A la tarda, visita a l'Arxiu municipal, ben fornit d'«armarios de buena madera», on destacava el que requeria cinc claus. 

Lleida, Arxiu Muncipal.
L'antic armari de les 5 claus de la Paeria.
Llegiu-ne l'origen siscentista i la descripció aquí: enllaç.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
A l'Arxiu s'hi conservava la carta de població de la ciutat de 1149, atorgada per Ramon Berenguer IV. Esmenta la bona feina de l'arxiver, Josep Pocorull, a l'homenatge a la feina del qual ens hi sumem obertament. És clar, calia esmentar-ne el Llibre Verd del nostre Tres-cents, amb els Costums de la ciutat, «en cuyo final se halla el orden que deve observarse en los juicios y es así: primero las Pragmáticas, luego las Costumbres [Costums], después los usages [Usatges], sonseguida las Leyes de los Godos y últimamente las Romanas».

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
Visita a l'església de Sant Joan, encara la medieval. En fa una mica d'història llegendària, quan afirma que era aixecada en lloc que antigament ocupava el riu i a on hauria tingut lloc l'episodi de la Salomé, filla d'Herodies. Més cert és que abans de la conquesta catalana hi degué haver una mesquita: «es obscura, mal pavimento, pero tiene los altares siguiente buenos», i en cita quatre o cinc.
Fan parada també a la casa de l'arxiver Pocorull, i al corral que llavors hi havia, «entre el estiercol vimos una lápida romana»! D'allà a l'edifici enrunat del Priorat del Sant Esperit, «que se halla zerca de la puera zerrada de este nombre y aunque arruinado denota lo que abrá sido para el socorro de los expósitos». Llavors, el prior s'encarregava de distribuir els expòsits cap als pobles veïns.

1789, octubre. Lleida.
 «Diario de los viajes hechos en Cataluña 
por don Francisco de Zamora», tom I, ms. (BNE). 
A la parròquia medieval de la Magdalena, encara dempeus fins al 1810, «de una nave muy grande y sin concluir», en destaca l'altar major, d'estil gòtic en pedra, amb un retaule amb l'estàtua de la santa i representacions de diversos moments de la seua vida. També alguns dels altars. D'aquesta església, a la nova del Carme, «es nueva pero hecha sin inteligencia ni gusto», i tenia al davant una plaça «bastante capaz y llana».
Afirma l'autor amb rotunditat que «en Lérida se puede decir que no hay más que una calle principal». El carrer Major, que des de temps romans és l'autèntic centre ciutat. Avui només des del punt de vista comercial. La ciutat havia anat creixent durant el segle XVIII i abans de l'esclat de la Guerra del Francès era d'alguna manera puixant: «se hacen en Lérida muchas casas». Sembla, pel comentari afegit, que els masovers deixaven les torres i masos i s'instal·laven a la ciutat, la qual cosa originava manca de jornalers per al treball agrícola. Els camps o trossos de conreu, a l'horta lleidatana, no eren separats per espones o marges de pedra seca, «de piedra viva» en diu l'autor. Solien ser delimitats per les fasseres i braçals, conduccions d'aigua que hi havien d'arribar. Perquè una horta és això: feraç terreny agrícola per mor del reg. 



[2383] La Lleida de 1789 als ulls d'un foraster, més

Posted by
Labels: , , , , , ,

20200606

[2159] Lo barri medieval de la Suda lleidatana

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Plànol del barri lleidatà de la Suda al peu del castell i la catedral de la ciutat. Les grades majors eren conformades pels diversos trams d'escales que en salvaven el desnivell fins a les més antigues muralles, a on després hi haurà la Porta del Lleó. Un dels barris més exclusius de la Lleida medieval, plena de clergues, canonges i estudiants. Amb el rei al castell, quan era a la ciutat, i amb el bisbe a son palau, a tocar de la Seu, a l'angle de l'absis. Algunes famílies nobles de les més puixants, com els Montcada, també hi tenien palau. 

Ens l'hem d'imaginar molt similar al barri antic de Girona, ple de casalicis i palaus fets de bons carreus de pedra, grans portalades, patis interiors... Tot aquest barri fou anorreat per la fúria borbònica (espanyola), igual que ho fou al 1714 bona part del barri de Ribera barceloní: allà per fer-hi la ciutadella militar que subjugués la capital de la nova colònia conquerida a foc d'armes i canons. A Lleida, la Seu, catedral històrica de la ciutat, fou convertida en ciutadella militar, juntament amb tot el conjunt murallat del turó. Des d'allà, el nou Estat (espanyol) sotmetia la nostra ciutat, peça clau a ponent del país i porta d'entrada des de l'Aragó.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell del Rei ocupa la posició preeminent del conjunt, amb la catedral o Seu al seu costat. Al costat dels absis, el Palau episcopal, just a la costa que hi pujava des del carrer Magdalena, si no m'erro. Ho dic perquè la meua mare se'n recordava d'haver-hi pujat encara cap als anys 40 del segle XX. És també a tocar del campanar i àmplies vistes sobre la ciutat i l'horta que hi hagué el palau de la poderosa família dels Montcada, la Casa de l'Ardiaca, que era el segon del bisbe en l'escalafó episcopal, per dir-ho planerament. 
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
L'extrem septentrional del turó lleidatà. El Bisbe era l'home amb millors vistes de Lleida, sens dubte, oi?
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
El Castell de Rei o Suda, que donà nom al barri de la Seu.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Les grades de la Seu, a costat i costat de les quals s'aixecaven els edificis i palauets del barri. A baix de tot, en destaca la bassa, que devia recollir l'aigua de la pluja. Potser també alguns edificis disposaven de pous. En anys d'aigua escassa, els viatges amb el ruquet fins al riu es devien fer inevitables.
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
Detall de la bassa de la Suda, i de la plaça Roqueta, des d'on sortien les escales o grades de la Seu, probablement porxada. Les cases del carrer de la costa de Sant Andreu disposaven també d'immillorables vistes sobre la ciutat.

Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
La banda oest del barri. Al costat de la bassa, hi hagué el forn. La muralla era permeable per diversos portells, a banda de la Porta de la Suda, que ja donava a dalt del carrer de l'hospital de Sant Martí. 
Segle XIV. Lleida, lo barri medieval de la Suda.
Lladonosa, Josep (1979): «La Suda, parròquia de la Seu de Lleida», dins
«Domènec Ponç (1330-1417) i el Col·legi de Santa Maria de Lleida»,
 Albert Velasco (2008). 
A tocar del portal que donava sobre la ciutat, s'hi alçava l'antiga parròquia de Sant Andreu.


Posted by
Labels: , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)