Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Blondel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Blondel. Mostrar tots els missatges

20250325

[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799

 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Lo plànol de la construcció de la banqueta lleidatana. Fins aleshores lo riu baixava a tocar dels fonaments de les cases del carrer Major. Lo pont vell (l'únic del moment) tenia un ull més, fins ben bé al portal d'entrada a la ciutat, que fou tapat. L'amplada d'aquest ull definí l'amplada de la banqueta, riu avall, d'uns quatre metres, si fa no fa l'amplada de l'actual vorera de la Paeria.

La intenció de l'impulsor de l'obra, lo mariscal il·lustrat (espanyol) Luís de Blondel, fou de traure lo trànsit de carros i bestiar de dins la ciutat, alhora que la protegia de les recurrents riuades que patia. Lo Gobernador es retirà del càrrec al 1794 i morí a Mallorca dos o tres anys després. És probable que no veiés acabada l'obra que va iniciar. 

Lo dibuix mostra com se reomplí tot l'espai de la primera arcada fins al pilar. Posteriors ampliacions fins a la darrera de la postguerra del segle XX, l'han anat eixamplant. L'excessiu trànsit de vehicles que sempre ha tingut, n'han malmès les intencions de fer-ne un veritable passeig fluvial d'esbargiment i esgambi.

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 Lo nom de banqueta, en el sentit de terraplè que aguanta una secla, era ben anterior. Si més no, del segle XV, quan al 1494 s'hi colgà la secla que venint de Pardinyes o del Noguerola arribava al terme d'Alcarràs. Aquesta secla d'Alcarràs és documentada des del 1191 i ben bé podria haver sigut obra de l'època sarraïna. Baixava entre el peu de les cases del carrer Major i lo riu. La varen inutilitzar i colgar per evitar fer una banqueta o mur de contenció de les rovinades. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 La carretera que passaria per la banqueta s'allargava fins a la torre de l'Escorxador, a on «confinan con el tambor y estacada de la puerta de San Antonio, cuyo paso es muy estrecho». Més avall s'hi especifica que «el primer arco del puente se ha cerrado con dos muros». Feta la banqueta, restava alinear-hi les cases, cosa que va anar fent-se amb lo temps. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
L'antic alineament del carrer Major que mirava al riu (M) i el nou (k), des de l'arc del pont fins a la plaça de la Llibertat (Sant Francesc). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Del pont per amunt, «a donde solo hay construido un mal muro des del puente hasta D». Hi veiem com encara lo Noguerola desguassava ben a prop del pont. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Detalls tècnics dels treballs. 

[743] Detalls de la Lleida setcentista

 

Posted by
Labels: , , , , , ,

20240121

[2553] Les viatgeres fonts lleidatanes

 

1953. La Font de les Sirenes, Lleida.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
El cap d'una sirena, únic vestigi de la popular i combatuda font del segle XVIII. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de Cardona o de l'Aiguardent.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
Al segle XV, hi havia a la ciutat la Font de Cardona o també dita de l'Aiguardent, que proveïa l'aigua per a les antigues adoberies del carrer Major. Devia ser lloc molt popular i concorregut, atès que al 1482 la Paeria hi va haver de prohibir els jocs de la canalla, «així les festes com dies de feina, en tant les mosses que van per aigua a la dita font no poden passar, o passant los fan molt enuig e les fan trencar los cantes [càntirs] algunes vegades». La font era potent, de quatre canelles. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de l'Hospital.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La font s'hi construí al 1804 per les necessitats higièniques de l'antic Hospital. Durant els anys 40-50 del segle XX, en renovar-se l'edifici, fou traslladada a l'exterior, a l'indret a on encara roman, al lateral del Casal de la Joventut Republicana (propietat municipal per expropiació de 1939 i no retornat als propietaris legítims). 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de l'Hospital.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
L'emplaçament extern de la font de l'Hospital a la paret lateral del Casal de la Joventut Republicana, a l'espai de l'antic Pati de Comèdies lleidatà. Hi fou duta l'any 1944, quan encara ressonaven les bombes feixistes caigudes sobre el Liceu Escolar pocs anys abans. Les víctimes d'aquest horror hi són recordades amb una peça artística d'Agustín Ortega des del 2006, una mena de planxa metàl·lica que, amb estil picassià del Guernika, representa una persona abatuda per l'explosió criminal, en homenatge a cadascuna de les més de cinquanta víctimes allà abatudes. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de Neptú o de les Sirenes, de la plaça Sant Joan.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de Neptú o de les Sirenes.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La font de les Sirenes s'inaugurà al 1790, en època del governador (espanyol) Lluís de Blondel. Des de bon començament, el bisbe li va fer guerra per tal com l'aigua brollant dels pits de les dones peix no era considerada una imatge prou catòlica... Així i tot, resistí fins al 1841, que fou traslladada als afores de la Porta de Sant Antoni, indret que es començava a animar una mica des del punt de vista urbanístic, tot i que la muralla encara tancava la ciutat. Al cap de trenta anys més, fou enderrocada i llançada als fonaments d'una de les cases de nova construcció de l'aleshores naixent avinguda de Catalunya. 
A la Plaça de Sant Joan, veritable centre de la ciutat, calgué refer-hi una altra font, i fou emplaçada a tocar de l'Hostal del Sol, amb «dos grandes figuras de mujer, una en cada lado». La font fou tombada durant els anys de la Gloriosa, cap al 1868, per ampliar l'accés cap al vell carrer de Fragà. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de Gardeny o del Governador.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La font gardenyenca també fou feta durant els temps de Blondel. Esdevingué lloc de deport i  passeig, a peu o amb carruatges, de la petita aristocràcia local i de la classe funcionarial i benestant de la ciutat del tombant cap al segle XIX. Una deu d'aigua, uns bancs amb arbres ombrívols... i la màgia per als enamorats ja hi apareixia... Se'n digué la Font del Governador. Al 1891, la Paeria l'ornà amb l'escut de la ciutat recuperat de l'antiga porta de Boterns i un parell de pedres de cornisa de l'antic safareig que hi hagué allà mateix en aquella entrada de la ciutat. L'escut era datat de 1735, obra de l'escultor targarí Francesc Riudorta. 

1887. La font de Gardeny o del Governador.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
La cursa de la cordera travessa bona part de la Lleida de l'època: des de l'extrem de Ferran, banqueta avall per Blondel i carrer Sant Antoni, fins als peus del tossal de Gardeny a l'indret a on hi havia la font. Allà els assedegats corredors s'hi devien refrescar a plaer. Actualment, encara que sense font, hi ha també unes escales enjardinades, just darrere de l'institut dels Templers.
En aquells temps, la Festa Major oferia l'espectacle de l'elevació del globus aerostàtic del Capità Budoy, «en el pedregal, frente a las Casas Consistoriales», o sia, a l'areny de Cappont. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de la Catedral Nova.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
A la plaça de l'Almodí Vell, just a tocar del carrer la Palma. A l'Edat Mitjana, a l'almodí s'hi guardava i venia el cereal. També se'n digué l'alfòndec. La font fou desmuntada cap als primers anys de la postguerra per fer un edifici en aquell racó. Es traslladà a l'altre costat de la Catedral, al solar de l'antiga església de Santa Maria, a sota del convent de Santa Teresa. Tornà a ser-ne foragitada cap als anys 70s, però per sort fou guardada i posteriorment tornada a muntar als voltants del Mercat del Pla. Ara és més coneguda com la Font dels Tritons, pels dos caps de peixot que l'ornen. 

1889. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de la Catedral Nova.
 «Diario de Lérida», de 20 d'abril (FPIEI).
Llavors com ara, les aglomeracions eren perilloses i els lladres se n'aprofitaven. La processó del Divendres Sant era perfecta per a l'ocasió. Ara bé, les solucions eren diverses a les actuals.

1950. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de la Catedral Nova.
Revista «Ciudad», gener (FPIEI).
Aquesta font fou de les primeres que Lleida construí. Data del 1789, any de la Revolució Francesa, i època àlgida del neoclassicisme i del despotisme il·lustrat al nostre país. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de les Piques.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
És una de les fonts més antigues de la ciutat, amb data de 1735, aviat en farà tres-cents anys! Feia les funcions d'abeurador just a l'entrada de la ciutat per la porta de Boters, amb aigua agafada del braçal de Pinyana. En aquells anys 50 fou desmuntada i traslladada al cap del carrer de la Palma, a tocar de la placeta de Sant Llorenç, a on encara l'hi veiem amb son magne escut. 
Fou construïda en època del governador (del regne espanyol a la plaça lleidatana) Mateo Cron, «conde de Cron, gobernador de Lérida (1727-1742), era natural de Londres. De familia católica, huyó primer0 a Francia, de donde pas6 a España. Sirvió en el regimiento irlandés de Mahony. No sabemos con quién estaba casado. Su hijo, Gaspar, casó con una Dalmases, sin duda de origen catalán, y murió en la campaña de Orán de 1732» (Los gobernadores de Lérida, Barcelona y Gerona en el siglo XVIII, Jean Pierre Dedieu, Dialnet).

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font del carrer Cavallers.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
Una de les darreres fonts monumentals lleidatanes, del 1830, en commemoració de la visita del rei (espanyol) Ferran VII a la ciutat, és adossada encara avui als murs del convent del dominic del Roser. Aviat en farà dos-cents anys, i potser és l'única que no s'ha mogut de lloc. Els estudiants de l'institut de secundària que s'instal·là al convent poc després de la inauguració de la font, s'hi devien amorrar assedegats, però els que hi pujàvem a estudiar a l'Estudi General als anys 80 ja no en fèiem ni cas. Preferíem els tallats i cigalons del senyor Pepito, del baret l'Especial, a la cantonada, ja desapareguda, del carrer del Rosari.

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de les Piques.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La Font de les Piques al cap de la Rambla d'Aragó, poc més o menys a l'actual Plaça de Cervantes, va sofrir diversos desplaçaments. Per al seguiment detallat dels trasllats de les fonts lleidatanes, cal consultar el documentat article Les fonts viatgeres: la font de les Piques com a exemple del moviment de les fonts monumentals de Lleida, «Shikar, Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 5, pp. 19-26, 2018 (enllaç). Del qual m'he permès imitar-ne l'encertat títol de fonts viatgeres.

1965. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
Revista «Ciudad», abril (FPIEI).
La Font de les Piques fou desmuntada del xamfrà del carrer Jaume I a Boters al 1955 i posteriorment fixada al del carrer de la Palma amb Sant Llorenç. Construïda al 1735 pel Governador (espanyol) Cron (1727-1742), responsable de la prohibició del conreu de l'arròs al Cappont per les noves idees higièniques il·lustrades. 

1965. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de l'Hospital.
Revista «Ciudad», abril (FPIEI).
Aquarel·la de Roig Nadal de la Font de l'Hospital, amb composició costumista vuitcentesca, quan la font era instal·lada al pati del magne edifici gòtic.




Quina la fem? Canal Whatsapp



Posted by
Labels: , , , , ,

20230523

[2472] Vistes renovades de Lleida, 1974

 

1974. Lo Fernandito, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Vistes de la ciutat d'abans de la guerra i de la del tardofranquisme, encara amb els noms imposats per la dictadura (espanyola) al nomenclàtor, que no cal que recordem. El peu de foto, però, errà en l'emparellament per obra i gràcia dels follets de la impremta: la descripció del passeig de Francesc Macià era bescanviada per la de Prat de la Riba. Aquest bocí de passeig, popularment, fou conegut com a Fernandito, per ser més petit que el gran passeig de Fernando, com tothom deia. L'antiga plaça Cabrinety, lloc d'aparcament de camions i cotxes de línia havia sigut urbanitzada davant del nou edifici de postguerra del Gobierno Civil. En digueren Plaça de la Pau, però els franquistes ho van fer per recordar la (seua) guerra.

1974. Los Campos, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
L'antic refugi xinesc desaparegué, però no el xalet, també aixecat d'abans de la guerra. Lloc d'enamorats a la fi del segle XIX, el jovent de l'últim quart del segle XX preferia, diu el text, les discoteques més que no pas l'«aire puro y al ambiente reconfortante de nuestros parques».

1974. La Seu Vella, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La Seu Vella, recuperada per al poble i en vies de restauració. Els militars (espanyols) van haver de deixar-la a causa de la força de l'avanç de la història. Això sí, significativament, van haver de traslladar-se, ell tots solets, a l'altre turó de la ciutat. 

1974. Blondel, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Ha calgut girar les imatges per poder-les reconèixer. De la Banqueta enllambordada (hi veiem la cantonada amb el pont vell i únic) a la moderna avinguda de Blondel, «con mucho tráfico, contaminación... pero muy bella y práctica». La borratxera urbanística que vivia la ciutat pràcticament des dels darrers anys 50, havia obcecat i encegat el sa judici de la clase dirigente local. Pel que fa a l'avinguda, aviat hi afluixaria el trànsit, amb l'obertura de la variant dels Instituts, llavors encara de l'Institut, de l'un de sol que, per poc temps més, hi hagué. 

1974. Plaça Ricard Vinyes, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
De l'antic monument als Caídos (espanyols) a la plaça més moderna de la ciutat... plena de sis-cents, renaults 4 i aquells primitius vehicles de quatre rodes que els nostres pares anomenaven autos...

1974. L'antic Hospital de Santa Maria, IEI, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Encara havien d'arribar anys de més i millors actuacions de restauració, però llavors ja feia més de cinquanta o seixanta anys que ja no feia d'hospital.

1974. La Rambla d'Aragó, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La vella creu de Sant Antoni o dels Tres Tombs fou traslladada a la nova cruïlla de Balmes amb Vallcalent, un cop desaparegut el gran edifici de la presó. Al lloc de la creu, la font ornamental, que encara subsisteix, des d'aquest any mateix envoltada de carrils bici per totes bandes... Llavors la ciutat era territori per a la circulació, avui es vol propietat dels vianants.

1974. Blondel, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La famosa xurreria de la plaça de Blondel d'abans de la guerra, del tot desapareguda davant la força de la carretera N-II a la banqueta de la postguerra. Aquest aparcament encara subsistia als anys 80, i era a on servidor solia aparcar l'R-4 en els anys que calia pujar el carrer Cavallers per anar a l'Estudi General. Temps era temps, oi?

1974. Plaça Riamon Berenguer IV, Lleida, 
Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
La vella plaça que sorgí de l'enderroc dels edificis que tapaven l'estació de ferrocarril serví per donar una bella fi al passeig de Ferran. Durant anys, el parell de castanyers més a l'extrem no deixaren aliniar-la, fins que, amb l'obligat trasllat dels arbres (plantats davant l'estació mateix i dels quals se n'ha salvat un) s'ha pogut endreçar la via fins al pont. 

1974.  Revista «Ciudad», núm.26, d'abril-maig (FPIEI).
Capçalera de la publicació "cultural" dirigida per José M. Alvarez Pallás (a la biografia que se n'escriu al Diccionari biogràfic de les Terres de Lleida, ni tan sols li col·loquen obert). Periodista i escriptor de tendències conservadores no bel·ligerants amb el catalanisme abans de la guerra, passà a falangista (espanyolista) des del 1938 en endavant. Com a servei als nous invasors, fou un dels màxims impulsors del leridanismo (aquell barroer intent de separació de Lleida de Catalunya) des d'aquesta revista que creà l'any 1958.
Arribant al 1974, gairebé amb el seu Caudillo en llit de mort, encara no hi escrivia pràcticament ni una ratlla en la llengua dels lleidatans. No fa falta afegir gran cosa més...







Posted by
Labels: , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)