Seguidors

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Blondel. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Blondel. Mostrar tots els missatges

20260531

[2739] La Casa Mensa lleidatana o la casa del General o lo Teatre Principal

 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Vista del gran edifici senyorial de la Casa Mensa, als perxis o porxos de dalt de la Plaça Paeria, abans que s'hi fes lo teatre, amb pisos habitats, la bugada estesa al balcó i les persianes típiques passades per damunt la barana. En primer terme, l'anomenat Pilar del General, a on des de temps antics s'hi fixaven los edictes i bans. Alguns l'identifiquen com a dels governadors (generals) i altres com a de la Diputació del General o Generalitat. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Vista del gran edifici senyorial de la Casa Mensa, als perxis o porxos de dalt de la Plaça Paeria, durant l'enderroc parcial i la reforma que s'hi efectuà per l'arquitecte que signa l'article, per a la construcció del nou Teatre Principal de la ciutat. L'edifici tenia los fonaments en l'Edat Mitjana i en conservava un vell arc gòtic. Les estances havien sigut adapatades al segle XVIII per fer de residència del governador, amb amplis salons «que sin duda cobijaron señaladas escenas de la vida de nuestra capital». Lo Blondel hi tingué, segons l'autor, la residència oficial seua en aquells anys de les primeres grans transformacions de la Lleida moderna. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Plànol de les estances de la casa, en què saló principal i sales donaven als finestrals de la plaça Paeria. En conjunt, feien uns cent metres quadrats, a on s'hi degueren fer recepcions i reunions amb autoritats i pròcers lleidatans, que marcaren aquell present i l'esdevenidor de la ciutat. 


1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
S'hi haurien pogut tractar temes i obres com la construcció del gran dipòsit municipal, la pavimentació del carrer Major, la necessitat d'una fonda moderna a la plaça Sant Lluís, la distribució de les aigües i l'emplaçament de les primeres fonts de la ciutat, la reglamentació del pati de les comèdies, l'obertura de la primera banqueta i de la canalització del riu amb lo cegament del primer ull,... Ençà del temps del mariscal, s'hi visqueren los embats a Lleida de la Guerra del Francès. 

1949. La Casa Mensa lleidatana o la casa del governador o lo Teatre Principal.
«La Casa Mensa, la estancia del General», Manuel Cases Lamolla.
Revista «Ciudad», de setembre (FPIEI).
Los porxos de dalt i l'entrada a la casa, amb un cos de guàrdia en època del governador.

1891. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de gener (FPIEI).
Ús com a gabinet mèdic a la dècada final del segle XIX. La casa degué ser fragmentada en diferents pisos. Lo metge era al segon de l'escala dreta. 

1899. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 25 de novembre (FPIEI).
A final d'aquell segle XIX, un quiosc hi era adossat, i se'n demanava que fos traslladat. No sé si per aquesta causa, i durant tot lo segle XX i crec que fins als anys 80, lo quiosc s'emplaçà sota lo primer dels porxos de baix, davant de la casa d'Humbert Torres, paer en cap en aquells anys 20, i a on al 1910 hi nasqué lo nostre ínclit poeta Màrius Torres. Al quiosc, la mare m'hi comprava, quan veníem a Lleida des d'Alcoletge amb lo cotxe de línia, un TBO, i anyets després s'hi podia trobar una gran desplegamenta de portades de destape, amb una colla de badocs admirant-les. 

1913. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).
Hi hagué a la façana, sota los perxes, una fornícula dedicada a Sant Cristòfol, molt concorreguda durant la diada seua. 


1958. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).
«El general Blondel y la Casa Mensa», Manuel Cases Lamolla.
 Aquell any s'inaugurà lo bust del mariscal al vell Pilar del General, amb placa, en castellà obligat, inclosa. Lo mateix arquitecte en fa una nova ressenya, i hi destaca que lo vell edifici medieval devia aixecar-s'hi del segle XIII al XIV.
Al Pilar del General, a mes de fixar-s'hi edictes, s'hi feien algunes execucions i càstigs, cosa per la qual també se conegué com la Picota, amb los reus encadenats i argollats. 
La façana n'ha sofert diverses i importants intervencions des del segle XVIII i en feren desaparèixer alguns arcs originals per engrandir-los per al pas de carros i carrosses a l'interior, lluny de la vista de la plebs, segons costum de les classes manaires d'aquells temps. 
Recorda l'autor que hi visqueren los generals borbònics Lovigny, i després lo Blondel, i en menciona el «proyecto de hacer desaparecer los corrales y huertos de la calle Mayor y plaza de la Paeria para construir la famosa banqueta». 

1958. La Casa Mensa lleidatana 
«Diario de Lérida», de 10 de juliol (FPIEI).
«El general Blondel y la Casa Mensa», Manuel Cases Lamolla.
 Bust a la memòria del borbònic Marquès de Blondel, impulsor de la Lleida moderna. Encara s'hi pot veure en l'actualitat. 
Durant la riuada de 1856, l'aigua del Segre arribà a la Plaça Paeria i als mateixos peus de la Casa Mensa als porxos de Dalt. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).
Josep Lladonosa explica que al seu parer la Casa del General fou l'edifici que a Lleida representava la Diputació del General o Generalitat. 
Al llarg dels segles XV i XVI, la Generalitat aixecà a les ciutats mes importants de Catalunya la seu de la principal institució del país, sobretot per al regiment dels impostos. En alguns casos es coneixien com a casa de la Bolla o la Botja, que era l'impost aplicat als teixidors. Es un acord dels diputats del General de l'any 1596, s'hi estableix que després de les construccions del segle anterior «faeren edificar una bella casa en cada una de les ciutats de Leyda, Tortosa, Tarragona y Gerona y en la vila de Cervera, ahont tenien solament botigues de poc respecte».
Després del 1707, l'edifici era enrunat i se volgué reedificat com a casa amb pisos. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
La Casa del General, recreació històrica de Sebastià Tamarit, solerassenc i professor de l'institut Màrius Torres al tombant del XX al XXI, bon amic del meu pare amb qui se portaven un mes de diferència d'edat (dibuix aclarit amb GoogleGemini). Lo botiga és una sabateria que hi havia, a on compràvem les botes d'hivern que portava, que havia de dur plantilles, servidor. Te regalaven una piloteta de goma que botava com un dimoni, i això me feu aconformar d'haver de dur aquelles ditxoses botes.

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).
L'adquisició per la família Mensa, originària de Valls, degué produir-se ja al segle XIX, probablement després de la gavatxada. La família Mensa fou una de les més adinerades de la ciutat. Eren comerciants i foren capdavanters en la defensa de la causa carlina. Com a catòlics recalcitrants, promogueren la construcció de l'Acadèmia Mariana.

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
(traduccció i reedició de la traducció de l'original de 1961).
Diu lo nostre ínclit cronista de la ciutat, que lo toc gòtic li prové de les reformes que la família Mensa hi feu seguint la moda romàntica i historicista d'aquell segle XIX. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
 La Casa del General i los perxes sobirans o de Dalt, recreació històrica de Miquel Roig i Nadal. 

1989. «Vestigis de l'antiga Generalitat local a Lleida», Francesc Esteve i Peredreu.
«Ressò de Ponent», núm. 73, p.15 (AML).
Segons Lladonosa, lo governador Blondel mai no hi residí, sinó que ho feia en un palauet de la plaça Sant Joan i lo nom no hi fa referència, malgrat la llarga tradició. L'esquetx artístic podria ser del mateix autor de l'article. 

1961. La Casa Mensa lleidatana. 
2007. Josep Lladonosa, Els carrers i places de Lleida a través de la història.
 Lo Carrer del General, dibuix de Lluís Perelló. Lo carreró puja pel lateral de la Casa Mensa, just a tocar del Pilar. La paret esquerra actualment correspon al Teatre Principal, que penosament se troba tancat. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Hoja del Lunes», de 28 d'abril (FPIEI).
 Cartellera cinematogràfica de la ciutat al mateix mes que s'havia inaugurat lo Teatre Principal. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Mañana», de 4 de gener (XAC).
 La inauguració del nou teatre lleidatà en plena postguerra lleidatana.

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Mañana», de 4 de gener (XAC).
Tretze finques unides a la Casa Mensa per ubicar lo nou teatre lleidatà. Per la porta principal s'accedia a la platea i al primer amfiteatre, mentre que al segon i galliner o galeria calia entrar-hi pel carrer del General. Se'n destaca la decoració interior, la bona visibilitat i millor acústica. Lo mestre Millet dirigí l'òpera del dia inaugural.
Llàstima de la poca qualitat de les imatges de l'interior. 

1952. La Casa Mensa i lo Teatre Principal de Lleida.
«La Mañana», de 4 de gener (XAC).
Recreació d'imatges de Casa Mensa i Teatre Principal, 
per mitjà de Google Gemini.

1951. Inauguració del Teatre Principal (almanacatmusical).
Al 29 de desembre, l'Orquestra Filharmònica de Barcelona inaugurava lo Teatre Principal de Lleida, amb la representaciço de l'òpera Byron en Venècia del polític i botifler lledatà Eduard Aunós, dirigida pel mestre Millet. 

1951. Construcció del Teatre Principal (viquipèdia).
Preciosa imatge de les obres del teatre. 

2024. Lo Teatre Principal de Lleida (Segre).
Als anys 90 del darrer segle, hi va haver negociacions per a la compra de l'equipament cultural per part de la Paeria. Molts padrins d'ara hi vam portar los fills al cicles de teatre matinals i dominicals del Cavall Fort. Si l'haguéssem comprat, mos n'hauríem estalviat molts de diners, que no mos hauria calgut ni fer la llotja ni los gratacels que mos colaran, que n'hi ha que no pararan fins a destrossar lo nostre skyline, que les comissions deuen ser suculentes, oi?



 


Posted by
Labels: , ,

20250325

[2651] L'obertura de la primera banqueta, 1799

 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Lo plànol de la construcció de la banqueta lleidatana. Fins aleshores lo riu baixava a tocar dels fonaments de les cases del carrer Major. Lo pont vell (l'únic del moment) tenia un ull més, fins ben bé al portal d'entrada a la ciutat, que fou tapat. L'amplada d'aquest ull definí l'amplada de la banqueta, riu avall, d'uns quatre metres, si fa no fa l'amplada de l'actual vorera de la Paeria.

La intenció de l'impulsor de l'obra, lo mariscal il·lustrat (espanyol) Luís de Blondel, fou de traure lo trànsit de carros i bestiar de dins la ciutat, alhora que la protegia de les recurrents riuades que patia. Lo Gobernador es retirà del càrrec al 1794 i morí a Mallorca dos o tres anys després. És probable que no veiés acabada l'obra que va iniciar. 

Lo dibuix mostra com se reomplí tot l'espai de la primera arcada fins al pilar. Posteriors ampliacions fins a la darrera de la postguerra del segle XX, l'han anat eixamplant. L'excessiu trànsit de vehicles que sempre ha tingut, n'han malmès les intencions de fer-ne un veritable passeig fluvial d'esbargiment i esgambi.

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 Lo nom de banqueta, en el sentit de terraplè que aguanta una secla, era ben anterior. Si més no, del segle XV, quan al 1494 s'hi colgà la secla que venint de Pardinyes o del Noguerola arribava al terme d'Alcarràs. Aquesta secla d'Alcarràs és documentada des del 1191 i ben bé podria haver sigut obra de l'època sarraïna. Baixava entre el peu de les cases del carrer Major i lo riu. La varen inutilitzar i colgar per evitar fer una banqueta o mur de contenció de les rovinades. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
 La carretera que passaria per la banqueta s'allargava fins a la torre de l'Escorxador, a on «confinan con el tambor y estacada de la puerta de San Antonio, cuyo paso es muy estrecho». Més avall s'hi especifica que «el primer arco del puente se ha cerrado con dos muros». Feta la banqueta, restava alinear-hi les cases, cosa que va anar fent-se amb lo temps. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
L'antic alineament del carrer Major que mirava al riu (M) i el nou (k), des de l'arc del pont fins a la plaça de la Llibertat (Sant Francesc). 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Del pont per amunt, «a donde solo hay construido un mal muro des del puente hasta D». Hi veiem com encara lo Noguerola desguassava ben a prop del pont. 

1799. La banqueta del Segre, Lleida.
«Planos y Perfiles, correspondientes á la Carretera o Andén alto 
q. se construie en la Plaza de Lérida (1799 jul. 23)» (BVD).
Detalls tècnics dels treballs. 

[743] Detalls de la Lleida setcentista

 

Posted by
Labels: , , , , , ,

20240121

[2553] Les viatgeres fonts lleidatanes

 

1953. La Font de les Sirenes, Lleida.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
El cap d'una sirena, únic vestigi de la popular i combatuda font del segle XVIII. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de Cardona o de l'Aiguardent.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
Al segle XV, hi havia a la ciutat la Font de Cardona o també dita de l'Aiguardent, que proveïa l'aigua per a les antigues adoberies del carrer Major. Devia ser lloc molt popular i concorregut, atès que al 1482 la Paeria hi va haver de prohibir els jocs de la canalla, «així les festes com dies de feina, en tant les mosses que van per aigua a la dita font no poden passar, o passant los fan molt enuig e les fan trencar los cantes [càntirs] algunes vegades». La font era potent, de quatre canelles. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de l'Hospital.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La font s'hi construí al 1804 per les necessitats higièniques de l'antic Hospital. Durant els anys 40-50 del segle XX, en renovar-se l'edifici, fou traslladada a l'exterior, a l'indret a on encara roman, al lateral del Casal de la Joventut Republicana (propietat municipal per expropiació de 1939 i no retornat als propietaris legítims). 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de l'Hospital.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
L'emplaçament extern de la font de l'Hospital a la paret lateral del Casal de la Joventut Republicana, a l'espai de l'antic Pati de Comèdies lleidatà. Hi fou duta l'any 1944, quan encara ressonaven les bombes feixistes caigudes sobre el Liceu Escolar pocs anys abans. Les víctimes d'aquest horror hi són recordades amb una peça artística d'Agustín Ortega des del 2006, una mena de planxa metàl·lica que, amb estil picassià del Guernika, representa una persona abatuda per l'explosió criminal, en homenatge a cadascuna de les més de cinquanta víctimes allà abatudes. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de Neptú o de les Sirenes, de la plaça Sant Joan.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de Neptú o de les Sirenes.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La font de les Sirenes s'inaugurà al 1790, en època del governador (espanyol) Lluís de Blondel. Des de bon començament, el bisbe li va fer guerra per tal com l'aigua brollant dels pits de les dones peix no era considerada una imatge prou catòlica... Així i tot, resistí fins al 1841, que fou traslladada als afores de la Porta de Sant Antoni, indret que es començava a animar una mica des del punt de vista urbanístic, tot i que la muralla encara tancava la ciutat. Al cap de trenta anys més, fou enderrocada i llançada als fonaments d'una de les cases de nova construcció de l'aleshores naixent avinguda de Catalunya. 
A la Plaça de Sant Joan, veritable centre de la ciutat, calgué refer-hi una altra font, i fou emplaçada a tocar de l'Hostal del Sol, amb «dos grandes figuras de mujer, una en cada lado». La font fou tombada durant els anys de la Gloriosa, cap al 1868, per ampliar l'accés cap al vell carrer de Fragà. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de Gardeny o del Governador.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La font gardenyenca també fou feta durant els temps de Blondel. Esdevingué lloc de deport i  passeig, a peu o amb carruatges, de la petita aristocràcia local i de la classe funcionarial i benestant de la ciutat del tombant cap al segle XIX. Una deu d'aigua, uns bancs amb arbres ombrívols... i la màgia per als enamorats ja hi apareixia... Se'n digué la Font del Governador. Al 1891, la Paeria l'ornà amb l'escut de la ciutat recuperat de l'antiga porta de Boterns i un parell de pedres de cornisa de l'antic safareig que hi hagué allà mateix en aquella entrada de la ciutat. L'escut era datat de 1735, obra de l'escultor targarí Francesc Riudorta. 

1887. La font de Gardeny o del Governador.
«Diario de Lérida», d'11 de maig (FPIEI).
La cursa de la cordera travessa bona part de la Lleida de l'època: des de l'extrem de Ferran, banqueta avall per Blondel i carrer Sant Antoni, fins als peus del tossal de Gardeny a l'indret a on hi havia la font. Allà els assedegats corredors s'hi devien refrescar a plaer. Actualment, encara que sense font, hi ha també unes escales enjardinades, just darrere de l'institut dels Templers.
En aquells temps, la Festa Major oferia l'espectacle de l'elevació del globus aerostàtic del Capità Budoy, «en el pedregal, frente a las Casas Consistoriales», o sia, a l'areny de Cappont. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de la Catedral Nova.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
A la plaça de l'Almodí Vell, just a tocar del carrer la Palma. A l'Edat Mitjana, a l'almodí s'hi guardava i venia el cereal. També se'n digué l'alfòndec. La font fou desmuntada cap als primers anys de la postguerra per fer un edifici en aquell racó. Es traslladà a l'altre costat de la Catedral, al solar de l'antiga església de Santa Maria, a sota del convent de Santa Teresa. Tornà a ser-ne foragitada cap als anys 70s, però per sort fou guardada i posteriorment tornada a muntar als voltants del Mercat del Pla. Ara és més coneguda com la Font dels Tritons, pels dos caps de peixot que l'ornen. 

1889. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de la Catedral Nova.
 «Diario de Lérida», de 20 d'abril (FPIEI).
Llavors com ara, les aglomeracions eren perilloses i els lladres se n'aprofitaven. La processó del Divendres Sant era perfecta per a l'ocasió. Ara bé, les solucions eren diverses a les actuals.

1950. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La font de la Catedral Nova.
Revista «Ciudad», gener (FPIEI).
Aquesta font fou de les primeres que Lleida construí. Data del 1789, any de la Revolució Francesa, i època àlgida del neoclassicisme i del despotisme il·lustrat al nostre país. 

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de les Piques.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
És una de les fonts més antigues de la ciutat, amb data de 1735, aviat en farà tres-cents anys! Feia les funcions d'abeurador just a l'entrada de la ciutat per la porta de Boters, amb aigua agafada del braçal de Pinyana. En aquells anys 50 fou desmuntada i traslladada al cap del carrer de la Palma, a tocar de la placeta de Sant Llorenç, a on encara l'hi veiem amb son magne escut. 
Fou construïda en època del governador (del regne espanyol a la plaça lleidatana) Mateo Cron, «conde de Cron, gobernador de Lérida (1727-1742), era natural de Londres. De familia católica, huyó primer0 a Francia, de donde pas6 a España. Sirvió en el regimiento irlandés de Mahony. No sabemos con quién estaba casado. Su hijo, Gaspar, casó con una Dalmases, sin duda de origen catalán, y murió en la campaña de Orán de 1732» (Los gobernadores de Lérida, Barcelona y Gerona en el siglo XVIII, Jean Pierre Dedieu, Dialnet).

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font del carrer Cavallers.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
Una de les darreres fonts monumentals lleidatanes, del 1830, en commemoració de la visita del rei (espanyol) Ferran VII a la ciutat, és adossada encara avui als murs del convent del dominic del Roser. Aviat en farà dos-cents anys, i potser és l'única que no s'ha mogut de lloc. Els estudiants de l'institut de secundària que s'instal·là al convent poc després de la inauguració de la font, s'hi devien amorrar assedegats, però els que hi pujàvem a estudiar a l'Estudi General als anys 80 ja no en fèiem ni cas. Preferíem els tallats i cigalons del senyor Pepito, del baret l'Especial, a la cantonada, ja desapareguda, del carrer del Rosari.

1953. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de les Piques.
Revista «Ciudad», juny (FPIEI).
La Font de les Piques al cap de la Rambla d'Aragó, poc més o menys a l'actual Plaça de Cervantes, va sofrir diversos desplaçaments. Per al seguiment detallat dels trasllats de les fonts lleidatanes, cal consultar el documentat article Les fonts viatgeres: la font de les Piques com a exemple del moviment de les fonts monumentals de Lleida, «Shikar, Revista del Centre d'Estudis Comarcals del Segrià», núm. 5, pp. 19-26, 2018 (enllaç). Del qual m'he permès imitar-ne l'encertat títol de fonts viatgeres.

1965. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
Revista «Ciudad», abril (FPIEI).
La Font de les Piques fou desmuntada del xamfrà del carrer Jaume I a Boters al 1955 i posteriorment fixada al del carrer de la Palma amb Sant Llorenç. Construïda al 1735 pel Governador (espanyol) Cron (1727-1742), responsable de la prohibició del conreu de l'arròs al Cappont per les noves idees higièniques il·lustrades. 

1965. Les viatgeres fonts lleidatanes. 
La Font de l'Hospital.
Revista «Ciudad», abril (FPIEI).
Aquarel·la de Roig Nadal de la Font de l'Hospital, amb composició costumista vuitcentesca, quan la font era instal·lada al pati del magne edifici gòtic.




Quina la fem? Canal Whatsapp



Posted by
Labels: , , , , ,
Subscriure's a: Missatges (Atom)